Si haguessis nascut en una altra terra

“LA TRISTESA D’ELL PODRIA SER TEVA”, escrivia JOANA RASPALL.

safe_image

Nascut a Turquia, Ugur Gallen  uneix dues imatges per unir dues realitats profundament distanciades.

 

ugurgallen_90518726_162808421854827_4419413264402255480_n-1024x1024

 

No tenia cap intenció d’escriure res més en el blog fins que no tornéssim a estar tots junts  a la Biblioteca, entre altres coses perquè aquest blog va estar pensat  no per publicar res que primer no hàgim fet tots junts. Però he rebut aquestes fotografies d’una bona amiga de Palma de Mallorca, que d’alguna manera estan relacionades també  amb tots vosaltres que heu llegit moltes vegades poesies, tant a la Biblioteca com  al Casal-Residència Verge de Montserrat  de Balsareny  sempre que hi hem anat.
Sí, he dit a tots vosaltres però també en particular el nostre amic L’Ivan que l’ha llegida moltes vegades per tothom, tantes que de ben segur  la sap de memòria.
Un altre dels motius que m’ha portat a publicar-ho ha sigut les paraules d’una mestra, també coneguda meva, que diu que aquestes fotografies haurien de ser un material enormement valuós per treballar a les escoles el sentit crític, la humanitat i el compromís per aconseguir canviar aquest món tan miserablement desequilibrat. En la mesura que pugui les faré arribar a la nostra  escola,  també en el vostre nom.
Moltes gràcies.

p0emas-2019-025

Davant el dolor, poder-lo explicar, posar-hi les paraules que ens diuen la veritat, és el primer per trencar la impotència i convertir el sofriment en acció i energies de canvi. No tinc res més a dir. No sé dir res més.

Podries, de Joana Raspall

Si haguessis nascut
en una altra terra,
podries ser blanc,
podries ser negre…
Un altre país
fóra casa teva,
i diries “sí”
en un altra llengua.

 

T’hauries criat
d’una altra manera
més bona, potser;
potser, més dolenta.
Tindries més sort
o potser més pega…

Tindries amics
i jocs d’una altra mena;
duries vestits
de sac o de seda,
sabates de pell
o tosca espardenya,
o aniries nu
perdut per la selva.

Podries llegir
contes i poemes,
o no tenir llibres
ni saber de lletra.
Podries menjar
coses llamineres
o només crostons
eixuts de pa negre.

Podries ….podries…

Per tot això pensa
que importa tenir
les mans ben obertes
i ajudar qui ve
fugint de la guerra,
fugint del dolor
i de la pobresa.

Si tu fossis nat
a la seva terra,
la tristesa d’ell
podria ser teva.

650_1582541983Captura_de_pantalla_2020-02-24_a_las_11.57.34650_1582538740Captura_de_pantalla_2020-02-24_a_las_10.54.40650_1582538781Captura_de_pantalla_2020-02-24_a_las_10.55.13650_1582538811Captura_de_pantalla_2020-02-24_a_las_10.56.14650_1582538836Captura_de_pantalla_2020-02-24_a_las_10.57.24650_1582538845Captura_de_pantalla_2020-02-24_a_las_10.57.41650_1582538915Captura_de_pantalla_2020-02-24_a_las_10.58.03650_1582538940Captura_de_pantalla_2020-02-24_a_las_10.58.31650_1582538958Captura_de_pantalla_2020-02-24_a_las_10.59.22650_1582538980Captura_de_pantalla_2020-02-24_a_las_11.01.37 (1)650_1582539424Captura_de_pantalla_2020-02-24_a_las_11.13.16650_1582539488Captura_de_pantalla_2020-02-24_a_las_11.13.02_1650_1582539515Captura_de_pantalla_2020-02-24_a_las_11.13.54650_1582539533Captura_de_pantalla_2020-02-24_a_las_11.14.12

Agost 2020

Abans de res vull preguntar-vos: com esteu? Per part nostra, dir-vos que estem bé, però que us trobem a faltar molt, no tan sols als que heu vingut últimament sinó a totes i tots els que ens coneixem des de fa anys, des del principi. Teníem previst fer una trobada tots plegats abans d’anar de vacances, però malauradament no ha estat possible.

¿Sabeu que ja fa sis mesos d’aquest daltabaix, que ningú es podria haver imaginat que hi hauria?

De sobte ha passat una cosa que ens ha fet veure que no tot és permanència. Això ens fa reflexionar, oi que sí?

Moltes vegades estem pensant que el que tenim durarà sempre. Però de sobte passa una cosa que ho canvia absolutament tot. I això és una cosa que normalment no tenim present.

Jo crec que la crisi del coronavirus ha posat de manifest que no ho tenim tot controlat, que pot venir de sobte un virus i ens ho desequilibra tot, i que tots, absolutament tots, som vulnerables.

Per tant, hem d’aprofitar les coses bones que tinguem, perquè en un moment determinat, de sobte, tot se’n pot anar en orris.

Us voldria preguntar si creieu que canviarem molt com a societat després de la pandèmia.

Crec que seria desitjable; encara que dependrà de com hagi viscut cadascú la pandèmia.

La gent que ho ha viscut enfadada, probablement no canviarà, perquè voldrà tornar a la seva vida d’abans.

En canvi, la gent que ha volgut aprendre d’aquesta lliçó que ens ha donat la vida segur que ha reflexionat.

També vull dir-vos que som persones amb il·lusions i plenes de vida; que en un futur no gaire llunyà ens tornarem a abraçar i estimar com sempre ho hem fet.

Per sort, tot aquest temps sense veure’ns passarà a millor vida, i sens dubte, aquesta maleïda pandèmia, que causa tant de dolor i angoixa, també passarà, i tornarà la vida i la petita felicitat de cadascun.

No em queda cap dubte que només el poble salva el poble. Recordeu que en un parell d’ocasions us ho havia dit, això mateix, referint-me a una novel·la que llegíem? Qui ho havia de dir, oi?

Aprenem de la mateixa experiència, de la mateixa pràctica. Ara la nostra salut depèn del que fem nosaltres, i del que faci el veí, però també del que facin governs i ciutadans. Molt lluny d’aquí, de fet, ja no té sentit parlar de la meva salut. Sense salvació col·lectiva, no hi ha salvació individual. Si us plau, amics, nosaltres ho sabem fer bé. De moment hem de fer tres coses. Tres!: Fer ús de la mascareta, guardar una distància de seguretat i rentar-nos les mans ben sovint.

I recordeu que, de totes les mostres d’afecte, una abraçada és la que més es troba a faltar. Potser perquè és la més global: serveix per a familiars, amors, amics i fins i tot nous coneguts. Les abraçades no discriminen ningú.

Una abraçada té una simbologia i una càrrega global que s’entén a tot el món. És internacional. No necessita el llenguatge oral, només el dels sentiments. Els mateixos que compartim amb tota la humanitat, com a éssers humans que som. Ara les estem fent de manera virtual, com podem, amb més o menys dedicació, i quan algú amb les seves paraules t’arriba al cor el primer que fas és retornar el reconeixement amb les “emoticones”, que no ho sé ni escriure i dir-ho, és el que més s’aproximen al que volem, i ja és trist, com un ós fent una suposada abraçada o una cara groga amb un cor.

Quines coses, oi? Les mostres de suport i amor virtuals també les fem quan creiem que algú està patint i no té cap consol possible, ja sigui perquè està sol o perquè té por d’estar-hi. La soledat és, segurament, una de les pitjors coses que algú pot sentir i més durant una quarantena. Estar sola o sol a casa és dur; sobretot quan un té pànic de patir la malaltia. És curiós com aquests dies que hem passat de confinament he sentit més que mai la necessitat de sortir a caminar. Veieu? Vinga, va, aprofitem la nova oportunitat!

Hi ha una frase de J V. Foix que ens ho diu: “Els bells camins es multipliquen allà, on s’acaba la carretera”.

Aquest món virtual, malaltís i egoista, l’hem de canviar entre tots per fer-lo més solidari i generós.

I ara, amics voldria deixar un record per als que ens han deixat aquest temps

per culpa d’aquest maleït virus Covid-19, per viure per sempre més en el record de tots nosaltres.

I ara, si us plau tanquem els ulls i imaginem que avui és dilluns i són dos quarts de quatre, per tant, anem a fer veure que ens vam trobar fa una setmana aquí mateix, a la biblioteca, i que avui hi tornem!

Ja recordeu què havien de llegir i explicar? És clar que sí, fantàstic! Aquelles llegendes i faules del món que tant us agraden! Per acabar, voldria dir que tinc una bona amiga a Mallorca, i un dia m’explicava que estava llegint una novel·la molt interessant, en el petit iot que tenen, i sense saber com va ser, li van caure les claus de casa seva al mar.

—I què vas fer?

—Josep, molt difícilment podrem recuperar el que ens cau al mar. A la barca, com a la vida, hem d’estar sempre preparats per perdre quelcom amb un cop de vent inesperat, amb una onada massa forta, o vés a saber què… I això ens fa apreciar el que tenim, que és tant, i ser conscients que tot és de pas, fins i tot nosaltres.

L’Ana, la nostra directora de la Biblioteca i jo hem pensat que, encara que no estiguem junts, podem llegir igual. Amb un llibre, o virtual, si cal!

De manera que posarem una novel·la aquí en el blog i com sempre la llegirem, preguntarem, comentarem i explicarem. I riurem, riurem molt! I si és possible ens ho direm per aquí mateix, pel blog.

Us sembla bé?.

Ep!, tot això després de les vacances.

Passeu-vos-ho molt bé!

Una forta abraçada.

Faules. 09/07/2020

L’autor de faules més prolífic fou el francès Jean de La Fontaine (Chateau -Tierry, Xampanya 1621 – París, 1695). A la vegada, també fou un poeta i narrador. Escrigué un total de dues-centes trenta-vuit composicions i que es troben recollides en dotze llibres, al llarg dels quals s’hi veuen diferents comportaments humans: els vicis i les virtuts de la societat humana.

Breve biografía de Jean de La Fontaine y su cultura con valores

 Al llarg de la història de la literatura catalana trobem textos que tenen una finalitat didàctica, és a dir, que pretenen ensenyar. La faula és un d’aquests exemples. Però què és una faula?

És una narració en prosa o en vers que està protagonitzada generalment per animals o éssers inanimats, i que a la vegada, simbolitzen defectes o virtuts humanes. D’aquí que incloguin una moralitat.

 Així doncs, la faula i el conte són dos exemples de literatura de caire moralista, on els autors creen una història per tal de difondre un ensenyament als seus lectors. A més, la llengua també disposa d’un seguit de frases que tenen caire moralitzador, estem parlant dels refranys o dites populars, i proverbis o frases antigues i populars que contenen un ensenyament moral. Tant els refranys com els proverbis es transmeten de manera tradicional, és a dir, de manera oral, i alhora tenen una finalitat didàctica.

 A banda d’aquestes dues esmentades, trobem les màximes, que són unes sentències de caire moral i que es donen com a veritats i com a normes de conducta. Dins de la nostra literatura, trobem un bon exemple en Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861 – Aranjuez, 1931) i el seu volum intitulat «Màximes i mals pensaments» (1927), on aplegava un seguit de sentències ideades per ell, amb un to humorístic i que vénen a ser preceptes morals.

En són exemples:

 -Quan un home cau i els altres no riuen, mal senyal per a qui ha caigut.

-Els col·leccionistes d’antiguitats són els drapaires del record.

-Quan un home té picor al braç es grata i quan en té al cervell fa bestieses.

-Si fos cert que viatjar ensenya, els revisors de tren serien els homes més savis.

 -Quan un home té raó no crida, i quan no en té, crida per fer veure que en té.

-Els regals que fan els grans multimilionaris a la humanitat no solen ser regals sinó propines.

(Santiago Rusiñol, Màximes i mals pensaments, 1927)

(Imatge extreta de: Els llibres de L’Avenç)

(Adaptació: Diversos, (2008). Llengua catalana i literatura, 2n ESO, Editorial Teide, Barcelona)

A la tercera vegada te’n sortiràs

En Tolu era una tortuga mediterrània i vivia en un bosc de grans alzines sureres i pins. La seva vida era molt tranquil·la, però en el fons del seu cor el que més desitjava era  ser un gran aventurer. Moltes vegades escoltava embadalit les aventures que els succeïen als altres animals del bosc. El seu amic, el conill Remill, havia viatjat a molts de llocs, i fins i tot  dalt d’un turó havia aconseguit veure el mar. La sargantana Tana també li havia explicat que a la part alta del bosc hi havia unes pedres enormes i que els homes anaven a veure aquell lloc  i l’anomenaven el dolmen del Cau de la Guilla.

Un bon dia, en Tolu va decidir fer la seva primera sortida lluny del seu territori. Tots els seus amics estaven molt espantats, perquè en Tolu caminava tan a poc a poc que patien perquè no li succeís qualsevol cosa, i varen intentar de totes les maneres possibles que canvies d’opinió:

— Però ja t’ho has pensat bé? —va preguntar-li en Remill per darrera vegada. 

— L’exterior és ple de perills, algun home et pot agafar i se’t pot emportar a casa seva,  i no et tornaríem a veure mai més!  —li va dir la Tana, amb llàgrimes als ulls.

— És una experiència que haig de viure! Em fa molta  il·lusió i jo també vull anar a veure el Cau de la Guilla — els va explicar en Tolu.

L’endemà al matí, la tortuga va dir adéu als seus amics, els va demanar que no patissin i que confiessin en ell, que no els decebria i tornaria sa i estalvi, ho prometia.

La Tana li va explicar com arribar fins al Cau de la Guilla i li va dir que anés amb molt de compte. I en Tolu,  seguint les indicacions de la Tana, es va dirigir cap al Cau de la Guilla. Feia poques hores que caminava quan varen començar a caure les primeres gotes de pluja, seguidament el cel es va posar de color negre i una forta tempesta va fer que en Tolu hagués de buscar un amagatall per protegir-se de l’abundant pluja.

— Sí que he començat bé!  —va rondinar, estava molt enfurismat.

Tot el dia i tota la nit va estar plovent i la tortuga no va poder sortir del cau d’un conill on s’havia refugiat.

L’endemà va sortir el sol i en  Tolu va prosseguir el seu viatge, estava ben feliç i eufòric. Però la felicitat li va durar poc, perquè el camí s’ anà estrenyent i el terreny es va tornar escarpat i rocós.

— Mare meva, on m’he ficat!  I quina calor que fa!  Tot són pedrotes…

Que a poc a poc avançava en Tolu! I el sol picava de valent, però ell tot i les dificultats no es deixava vèncer. Quan va aconseguir arribar al cim del turó, en Tolu plorava d’emoció, el seu somni s’estava fent realitat. Va passar pel costat d’una vinya, els ceps eren plens de raïms madurs i deliciosos. La tortuga, que estava morta de set, es va acostar per veure els raïms de prop, perquè no n’havia vist mai. I com que eren del mateix color que les mores va decidir tastar-ne un.

— Quina cosa més deliciosa! —va exclamar.

I va començar a menjar raïm sense cap mesura, fins que la panxa semblava que li havia d’explotar. Estava tan tip que va decidir quedar-se a dormir a la vinya, perquè no es veia amb cor  ni de fer un pas més.

I  quina nit que va passar… Un mal de panxa i un moviment de budells! Però la sorpresa va aparèixer a primera hora: una forta diarrea el va sorprendre.

— Oh no! Només em faltava això: caguetes!

Va reprendre el camí amb moltes dificultats, no es podia quedar més temps a la vinya, temia que algun home arribés i fos descobert. També va pensar que, amb la pudor que feia, cap animal no gosaria cruspir-se’l, estava fet una pena. Quan ja no podia més, va veure a la llunyania les pedres que li havia dit la Tana i el cor se li va accelerar, era tan a prop  d’aconseguir el seu repte! I en l’últim tram del recorregut, va aconseguir reunir les forces per arribar al Cau de la Guilla.

— Ho he aconseguit! —va cridar entusiasmat quan era davant del dolmen.

Aquell lloc era magnífic, les pedres eren molt més grans del que s’havia imaginat. Es va sentir invencible, com un superheroi, i va pensar en la gesta que havia aconseguit realitzar ell sol.

I quina sorpresa es va emportar quan va veure en Remill i la Tana amagats  a sota el dolmen.

— Què hi feu aquí? —els va preguntar en Tolu.

— Perdona’ns!, és que patíem per tu —va contestar en Remill—. Com que feia tres dies que havies marxat, no estàvem tranquils i pensàvem que t’havia passat alguna cosa.

La Tana també hi va voler dir la seva:

— Tolu, ens has demostrat que ets més fort i valent del que ens pensàvem. I et demano que ens perdonis perquè no hem confiat prou en tu.  Vull dir-te  que el motiu per què t’hem sortit a buscar és que t’estimem molt!

— Esteu perdonats —va dir en Tolu—. I estic molt content de veure-us! Jo també us estimo molt i m’heu fet molt feliç.

I aquella tercera nit, la varen passar tots tres ben juntets,  sota el Cau de la Guilla. Va ser el millor regal que en Tolu podia haver aconseguit. Un somni realitzat i la companyia dels seus millors amics.

No defalleixis en els teus objectius i els podràs aconseguir

 

https://faulesicontesdesempre.blogspot.com/

El colibrí dels Maies

Els maies eren un poble que va viure principalment al sud del que avui és Mèxic i a l’Amèrica Central, establint una de les cultures mesoamericanes més importants abans de l’arribada dels espanyols. Contrari a la creença popular, els maies no han desaparegut, sinó que milers de descendents viuen encara a aquestes àrees i parlen diferents dialectes de la llengua maia.

La civilització maia es va desenvolupar en els territoris actuals de Guatemala, Belize, Hondures, El Salvador i en cinc estats del sud-est de Mèxic: Campeche, Chiapas, Quintana Rosego, Tabasco i Yucatán, amb una història d’aproximadament tres mil anys. Durant aquest llarg temps, en aquest territori es van parlar centenars de dialectes que generen avui prop de 44 llengües maies diferents.

Parlar dels “antics maies” és referir-se a la història d’una de les cultures mesoamericanes precolombines més importants, ja que el seu llegat científic i astronòmic és mundial. La literatura maia il·lustra la vida d’aquesta cultura.

La llegenda que explicaven a l’antiga civilització dels maies, diu que quan els déus havien creat  totes les coses de la terra, a cada animal, a cada arbre i a cada pedra li varen encarregar una feina, però quan van acabar varen adonar-se que no havien encarregat a ningú la tasca de portar els seus desitjos i pensaments d’un lloc a un altre.

Com que ja no tenien fang ni blat de moro per fer un altre animal, varen agafar una pedra petita de jade i la van tallar amb forma de fletxa, després varen bufar sobre la petita fletxa i, va sortir volant. Els déus havien creat al ‘xts’unu’um, el colibrí.

El colibrí era tan fràgil i lleuger que podia acostar-se a les flors més delicades sense moure un sol dels seus pètals, i a més a més, les seves plomes brillaven sota el sol com gotes de pluja i reflectien tots els colors.

Els homes varen provar d’agafar-lo, per adornar-se amb les seves boniques plomes, però els déus es varen enfadar i varen advertir als homes dient: «si alguna persona  gosa agafar un colibrí, serà  castigada»    És per aquest motiu que mai ningú ha vist un colibrí en una gàbia o sobre la mà d’un home.

Així, el misteriós i delicat ocellet ha pogut realitzar tranquil la seva missió i portar d’aquí cap allà els pensaments dels homes. La llegenda diu que si et trobes amb aquesta au, és perquè hi ha una persona que t’envia bons desitjos i amor.  Tot i que el colibrí també pot advertir d’un desig de venjança o de fer mal.

Si un colibrí vola  al voltant del teu cap, no el toquis. Ell prendrà el teu desig i el portarà als altres; pensa bé  i desitja coses positives per tots. Per algun motiu un colibrí ha passat pel teu camí i alguna cosa realment extraordinària pot succeir. 

Llegenda

 d’Amèrica Central 

Cultura Maia

Font: HTTPS: /geneasud.blogspot.com

https://faulesicontesdesempre.blogspot.com/

La papallona i la llum

Una gran papallona multicolor i viatgera  volava una nit per la foscor quan va veure a la llunyania una llumeta. Immediatament va  tòrcer en aquella direcció i, quan va estar a prop de la flama, es va posar a girar àgilment al voltant seu, mirant-la meravellada! Que bonica era!

No contenta d’admirar-la, la papallona va començar a pensar que amb ella podria fer el mateix que amb les flors oloroses.  Es va allunyar, va fer la volta i, dirigint valerosament el seu vol cap a la flama, va passar volant per sobre la flama.

Es va sentir atordida al peu de la llum, i es va adonar sorpresa, que li faltava una pota i les puntes de les ales se li havien socarrimat.

—Què ha passat? —es va preguntar, sense trobar una explicació. De cap manera podia admetre que d’una cosa tan bonica com una flama pogués venir cap mal; així que, després  d’haver  recuperat una mica les forces, va donar un cop d’ala i va aixecar el vol.

Va voleiar uns instants  i  de nou es va dirigir cap a la flama per posar-se sobre ella. Però de seguida va caure, cremada, dins l’oli que alimentava la vida de la flama.

—Maleïda llum —va murmurar quan estava a punt de morir—. Vaig pensar que trobaria en tu la meva felicitat, i en lloc d’això he trobat la mort. Ploro pel meu boig desig i  pel meu dany propi, perquè  he conegut massa tard,  la teva naturalesa perillosa.

—Pobra papallona! —va respondre la llum—. Jo no soc el sol, com tu ingènuament has cregut. Jo només soc una flama; i el que no sap utilitzar-me amb prudència es crema.

Moralina:

El que tria els seus ídols

 sense reparar en la seva peanya de fang, 

pot veure’s  arrossegat en la seva caiguda 

quant aquests, tard o d’hora es desplomin.

(Peanya: Suport o seient d’una estàtua)

Autor: Leonardo da Vinci

https://faulesicontesdesempre.blogspot.com/

Subscription received!

Si us plau, consulti el seu correu electrònic per confirmar la seva subscripció.

Els dos lloros savis

Vet aquí que una vegada hi havia un home al qual li agradaven molt els lloros. Pensava, que eren els animals més intel·ligents del planeta i per aquesta raó, va pensar a criar una parella de lloros per ensenyar-los tots els coneixements dels humans i així, ells se sentirien uns més entre els humans, els va comprar quan encara només eren uns ous, els va veure néixer i des del primer moment va criar-los com si fossin els seus propis fills.

 L’home va ensenyar als lloros coneixements de tota mena: matemàtiques, llengua, gramàtica, història, geografia… i aviat es varen convertir en els lloros més savis del món. Eren capaços de resoldre complicades equacions i recitar el més complex dels  poemes.

 Però, l’home es va fer gran i va morir, els seus fills que no sentien la mateixa admiració per aquests animals, no es varen posar d’acord sobre quin d’ells es quedaria els lloros, així que varen decidir deixar-los en llibertat i que es busquessin el seu propi camí.

 —Són uns lloros molt llestos —va dir un dels fills—. Segur que no tenen cap problema per sobreviure. Els hi deixem la porta oberta i sortiran quan ells vulguin.

 Els lloros varen veure a prop un arbre i van saltar a la finestra, i així, a poc a poc, fins a una de les branques de l’arbre. De mica en mica, fent petits saltirons, varen anar pujant de branca en branca. I en una d’elles varen trobar un altre lloro, aquest però era silvestre.

 —Hola! —va dir el lloro silvestre als lloros savis—. No us conec, no us havia vist mai per aquí…

—És la primera vegada que sortim de la nostra gàbia —va contestar un dels lloros savis—. És normal que no ens haguessis vist fins avui. El nostre amo va morir i els seus fills ens han deixat sortir de la gàbia.

—Oh, vaja. Doncs me n’alegro per vosaltres… —va dir llavors el lloro silvestre.

—No crec que tinguem problemes —va continuar l’altre lloro savi-. Tenim coneixements de totes les matèries.

 I dit això, els dos lloros començaren a demostrar al lloro silvestre tot el que sabien: varen parlar en diferents idiomes, van pronunciar de memòria algun poema, li varen explicar el resultat d’alguna operació de matemàtiques…

I llavors, el lloro silvestre, mentre escoltava amb atenció la lliçó dels dos lloros savis, va veure de reüll,  que un gat enorme  els havia vist, i que començava a escalar sigil·losament pel tronc de l’arbre.

 —Perdoneu —va interrompre de sobte el lloro silvestre-. I entre tant de coneixement, el vostre amo us va ensenyar a volar, per casualitat?

—Volar? —varen respondre sorpresos els lloros savis—. Sí, és clar, suposem que podem volar, perquè el pes de l’aire sota l’ala exerceix una pressió menor que…

—No, no —va insistir el lloro silvestre—. No em refereixo al raonament de la fórmula exacta per poder volar. Em refereixo si sabeu volar de veritat.

—No, no ho hem fet mai —va contestar estranyat un dels lloros savis.

—Vaja! —va dir llavors el lloro silvestre aixecant el vol—. Veig que el vostre amo us va ensenyar moltes coses, però es va oblidar d’ensenyar-vos el més important. Bona sort!

 I el lloro silvestre va marxar volant, pensant en lo inútil que pot arribar a ser a vegades el coneixement humà.

Moralina:

No és més savi el que més coneixements té, sinó el que se sap adaptar-se  i sobreposar-se als canvis i les dificultats.Autor: Prem Rawat  

https://faulesicontesdesempre.blogspot.com/

LABORATORI DE LECTURA “EL CALAIX DE L’ARTISTA”

133446_954b641db3de

IMG_20200309_164427
Ja hi som tots!

Laboratori de lectura “El calaix de l’artista”, aquests dies dedicats al grup d’Ampans, els  que habitualment fem el Club de lectura en veu alta, a la Biblioteca Pere Casaldàliga de Balsareny.

Avui, com la setmana passada, hem tingut la sort que un artista en el dibuix i la pintura, com és en Paco Haro, ens hagi ensenyat alguna de les tècniques que fa servir per dibuixar.

L’artista ha obert un calaix i hi ha guardat la llum d’avui. Demà potser hi posarà el paisatge que es veu des de la seva habitació. També serà un bon lloc per a les postals d’estiu i els objectes que recull del carrer quan passeja.

Aquest és un conte il·lustrat on la curiositat vertebra la narració i on el lector esdevé protagonista. Pàgina a pàgina descobrirem els objectes, els paisatges i els records d’un artista inquiet que va omplir calaixos amb trossets de vida i sensacions que podrem sentir ben nostres.

Si obrim el calaix d’un artista, és possible que hi trobem objectes, paisatges i records, allò que en configura l’univers. Aquest calaix, però, deu ser el d’algú d’un altre temps, perquè s’hi respira nostàlgia, i també el d’una persona d’aquí, perquè el que veiem són fragments d’una vida genuïnament catalana: el porró, l’aixada, el pa amb vi i sucre o l’ombra d’un garrofer ens ho fan pensar.

82b3dd036c11efc6240072c70f303bd2

Servint-se de la tècnica del collage —és interessant el treball de textures diferents, així com la introducció de la fotografia al dibuix—, no hi ha un fil conductor, sinó que un seguit d’imatges il·lustren el món de l’artista inconegut. Ens cal molta inventiva per endevinar de quin artista es tracta, però les coses que hi trobem ens fan pensar que ha de ser algú concret, de casa nostra.

cobertacalaix
Les capses, les finestres i els calaixos tots s’assemblen: no saps què amaguen fins que no els obres…

 

 

images (2)
Un rellotge de paret, un rellotge de cucut, un rellotge de sorra, un rellotge de butxaca, campanes i un despertador. El rellotge més bonic és el que mai té pressa.

 

 

 

baixa (3)

Un vals, una polca, una puça, una nit dolça…I una ampolla de gasosa.

 

images (1)
Al calaix de l’artista hi ha quatre gotes de pluja, quatre gotes de mar, i quatre gotes de llàgrimes

 

interiorcartes
 Al calaix de l’artista hi ha el primer amor, i el segon. Una carta, una altra i una altra. (Fotografies antigues).

 

T’atreveixes a obrir finestres,  capses o bé calaixos…?

 

 

El comte de Montecristo. Final

 

castillo-if

 

Adquireix una esclava que es diu Haydée, antiga princesa de Janina, una ciutat que va caure per la traïció de Fernand, la fa lliure i sota la seva acusació, el comte queda deshonrat. Albert, que és vist per Edmond com el fill que hauria d’haver tingut amb Mercè, està disposat a batre’s en duel amb ell, però Mercè, que descobreix la veritable identitat d’Edmond, li explica al seu fill tota la història. Mare i fill abandonen Fernand, que s’acaba suïcidant.

images (2)

La família Villefort està dividida per l’herència, ja que el fiscal es va casar en segones núpcies amb Heloise, amb la qual té un fill, Edouard. Però Villefort ja tenia una filla del seu primer matrimoni, Valentine, que, a més a més, està enamorada de Maximilien Morrel. Montecristo turmenta Villefort amb el record d’un fill il·legítim que va tenir amb Hermine, la dona del baró d’Anglars i que suposadament va morir en el part. En realitat està ben viu i va ser criat per Bertuccio, un criat d’Edmond. Heloise, enverina Barrois, un criat de Nortier; la sogra de Villefort, la senyora de Saint-Merans i el seu marit; i intenta assassinar Valentine per tal que ella i el seu fill puguin quedar-se amb tota l’herència de la família. Amb una poció, Montecristo fa passar per morta a Valentine i ajuda Maximilien a fugir amb ella. Llavors Noirtier, aconsegueix comunicar al seu fill que l’assassina és Heloise, ell s’hi encara i ella, espantada, mata el seu fill i després se suïcida.

images (3)

Quan, després de totes aquestes desgràcies, Villefort descobreix que el seu fill bastard és viu i que és un assassí, acaba perdent el seny.

Al final, Edmond Dantès comprèn que s’està excedint i cancel·la la fase final de la seva venjança. Intenta compensar els que s’hi han vist ficats pel mig i n’han sortit escaldats, aplicant la seva pròpia justícia i aconseguint el perdó dels altres i de si mateix.

El comte de Montecristo. El banquer.

 Edmond Dantès va desaparèixer molts anysDurant aquest temps va viatjar per orient i occident, va comprar l’illa de MontecristoI s’hi va construir un palau subterrani.
Per planejar la seva venjança,Edmond va fer servir noms i aparences diferents:Es va fer passar per un mossèn italià,Per un home de negocis britànic i, fins i totPer un mariner misteriós i aventurer.
I així, sempre disfressat,Edmond preguntava , investigava…

Heu vingut molt contens aquest any, oi?. Que us han portat moltes coses els Reis d’Orient? A la Rosa, no? No  m’ho puc creure! Però si ets la noia més bona del món!

 

De la novel·la potser ens va costar al principi, però a partir que és tancat a la presó a l’illa d’If, ens ha anat atrapant cada vegada més.
Però entre nosaltres us diré que també és veritat que el seu fort no són els personatges, perquè com heu dit abans la profunditat psicològica del banquer (per exemple) és més aviat poca.

És veritat que es tracta de personatges arquetípics, però això queda compensat per la gran inventiva de l’autor a l’hora d’escriure històries. Oi que m’enteneu? És un gran clàssic, estem gaudint moltíssim amb les aventures i desventures de comte de Montecristo.

Recordem un tros molt bo que li passa al comte de Montecristo quan va a veure al banquer. D’acord?

 

[…] El banquer va saludar el comte amb el cap

I li va assenyalar una butaca.

El comte va respondre a la salutació

I va observar l’home que tenia al davant:

Tenia els cabells negres, els llavis prims

I un front prominent […]

[..]—Senyor baró, he vingut…

va començar Montecristo

Ja  sé a què ha vingut, senyor comte […]

[…] El seu director em demana que el meu banc

li ofereixi un crèdit il·limitat. […]

[…] Això mateix! Va confirmar —. Per tant…[…]

[…] Danglars estava convençut

Que Montecristo era un farsant

I volia assegurar-se de les seves intencions

abans d’actuar.

 

És clar! —va dir el comte amb ingenuïtat—.

Suposo que tem que el seu banc

no pugui fer front als diners que vull demanar.

 

Danglars es va sentir insultat.

Qui es pensava que era aquell home

Per qüestionar la capacitat de crèdit del seu banc?[…]

[…] El meu banc li podria  deixar un milió de francs!

[…] —Un milió de francs!

-va exclamar el comte-.

I que faré jo amb un milió de francs?

Si això és el que porto a la cartera!

Montecristo va treure la seva cartera

Dos xecs de 500 mil  francs cadascun

Danglars es va quedar bocabadat

No era habitual que algú portés

A sobre tants diners junts.

 

[…] —però no es preocupi, senyor baró

Si la quantitat és un problema per al seu banc

M’han recomanat un parell més de bancs

Que estarien disposats a concedir-me el crèdit.[…]

[…] —No cal que busqui més, senyor comte!

-li va assegurar-.

El meu banc li oferirà el crèdit que li faci falta.[…]

[…] havia estat molt fàcil aconseguir el que volia

Gràcies al poder dels diners,

Ja s’havia guanyat el respecte

I la confiança de Danglars. […]

 

Ja és hora de comentar una mica els capítols que hem llegit avui. Qui vol començar, que no siguis tu  Ivan, tu ho fas sempre, i crec que en Marc no ha comentat cap vegada. Li deixem que avui sigui ell qui ho faci?

Miriam diu d’anar baixant per veure les novetats que té l’Ana en llibres i revistes, us vull recordar que abans he preguntat com us va, si us agrada prou, i heu  dit  conjuntament que sí. Molt bé, nies i nois! Estic molt content!

 

Per cert, Paulí, ja t’he preparat el llibre de novel·la policíaca pel teu pare, espero que li agradi, no sé els seus gustos…
El mateix dic per la resta de vosaltres, de les coses que em vau demanar, però si disposeu de temps, d’una setmana per l’altre millor que sigui l’Ana. És la que us orientarà millor, ella és la bibliotecària, la professional, jo no, encara que ho faig molt a gust per vosaltres, bé, no cal dir-ho, oi?

Mercè, ja te’l prepararé jo mateix el llibre de “Romeu i Julieta” Que tots els tens esperant a la furgoneta. Va, córrer!

Bona setmana a tothom!

Ostres Ana, amb aquestes abraçades com vols que em posi bé de la lumbàlgia?

 
Edmond Dantès va desaparèixer molts anys

Durant aquest temps va viatjar per orient i occident, va comprar l’illa de Montecristo

I s’hi va construir un palau subterrani.

 

Per planejar la seva venjança,

Edmond va fer servir noms i aparences diferents:

Es va fer passar per un mossèn italià,

Per un home de negocis britànic i, fins i tot

Per un mariner misteriós i aventurer.

 

I així, sempre disfressat,

Edmond preguntava , investigava…

Recital poètic “Nadal i poesia”

4-13-768x614
Museu Nacional d’Art de Catalunya Giotto da Bondone, Nativitat de l’església inferior de Sant Francesc d’Assíscap a 1308-1311.

Ahir, dilluns 9 de desembre, va tenir lloc el Recital poètic “Nadal i poesia” organitzat per la Biblioteca Pere Casaldàliga amb la col·laboració del Casal-Residència Verge de Montserrat i la Fundació AMPANS.

Ha tingut lloc el recital de poesia on molts dels presents han participat: tots els amics d’AMPANS han recitat una o més poesies. Elles i ells són: Rosa. Mercè. Julie. Ivan. Paulí. Marc. Ramon i en Jordi.

També hem comptat amb la col·laboració d’en Ramon Carreté, fent de Jeremies, junt amb en Jordi i el Ramon en els papers del Lluquet i el Rovelló, d'”Els Pastorets”, basats en l’obra de Josep M. Folch i Torres.

Ha valgut molt la pena! Va ser molt divertit!
Van alternar la història de Lluquet i Rovelló amb una lectura de poemes a càrrec de les noies i nois de la Fundació AMPANS. També les noies van cantar unes boniques i divertides nadales.

Per acabar en Ramon Carreté ens va fer un regal recitant fragments del Poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra.

Us podeu imaginar que els avis i les àvies presents han gaudit d’una estona molt entranyable que hem finalitzat compartint uns sucs, uns pastissos i unes galetes amb tots els presents.
Bons moments amb bones persones en un acte entranyable i de viu record.

És allò que des de la Biblioteca Pere Casaldàliga us desitgem per l’any vinent.

Bon Nadal!

bagc3a0-pessebre
l’Associació de Pessebristes de Barcelona, conjuntament amb la Parròquia de la Mare de Déu de Betlem, organitza la seva tradicional mostra de pessebres

Quadre Tercer
BATUA L’ASE
(LLUQUET i ROVELLÓ; després: JEREMIES)

p0emas 2019 046 Rovelló Ai, quina por que he passat! Jo encara no sé ben bé si soc viu o mort.
Lluquet No? Ja t’ho diré. (El pessiga)
Rovelló Ui, ui, ui!, quin pessic!
Lluquet Te n’has sentit? Doncs això vol dir que ets viu.
Rovelló Vaja, no facis mal! Ja ens hi ha anat de ben prim, ja.
Lluquet Pots donar les gràcies a aquest guerrer tan vistós i tan bo!
Rovelló Tota la vida que li estaré agraït, perquè, noi, si no arriba a ser ell…
Lluquet Si, ves; si no arriba a ser ell, a hores d’ara ja estaríem fent xufff!, a la paella.
Rovelló Sols de pensar-hi m’esgarrifo! Quina cara que feien tots! I has sentit si en
deien de disbarats? Jo no els entenia gaire bé, perquè parlaven d’una manera….
Lluquet Era la por que no t’ho deixava entendre.

p0emas 2019 019
Rovelló El que m’ha quedat és una gana! (De sobte, esverat i amb grans crits) Ai, que veig! Ai, ara sí que ho és!
Lluquet Que és el que veus?
Rovelló Ai, Lluquet, amaga’m!
Lluquet Però, què veus?
Rovelló Sí que ho és, sí. El llop, el llop, amb unes orelles que fa basarda.
Lluquet Allò vols dir? Sí que sembla una bestiota.
Rovelló Ai, si, fugim, fugim. Jo me’n vaig!
Lluquet Espera’t, home, que veurem el que és.
Rovelló Ah no, no. Jo me’n vaig.
Lluquet Aquella branca m’ho priva…
Rovelló Creu-me, Lluquet, fugim que després no hi serem a temps.

p0emas 2019 018
Lluquet Vejam, vine; no siguis tant gallina, home.
Rovelló Me’n vaig, me’n vaig. Jo no hi vull morir mastegat.
Lluquet (Agafant-lo per les calces i estirant-lo) Vine home.

(Se sent un bram d’ase)

Rovelló Ai, ai, que se’m tira al damunt.
Lluquet (rient) Però no sents que és un ase…
Rovelló Un ase? Vols dir que això és un bram d’ase?
Lluquet Té, mira-te’l, Rovelló.

(Entre en JEREMIES, és tartamut)
p0emas 2019 017
Rovelló Macatxo l’ase, quina mala estona que m’ha fet passar.
Lluquet (A Jeremies) Déu vos guard.
Jeremies Dé, dé… Déu vo, vo, vos…
Lluquet (Mirant-se’l molt sorprès) Calla com ho heu fet anar això?
Jeremies E…e…e… en què us pu, pu, puc servir?
Lluquet Volíem saber si anem bé per anar a Natzaret?
Jeremies Na… Na… Natzaret?
Lluquet Sí
Jeremies Sí.. Sí.
Lluquet Que potser hi aneu, vós?
Jeremies S…s…sí. N…n…no.
Lluquet L’has entès, tu?
Rovelló Sembla que ha dit que sí i no.
Jeremies Me, me, me…
Lluquet Sembla una bicicleta!
Jeremies Me… me… m’explicaré.
Lluquet Això ja ho veurem.
Jeremies Hi… hi haig d’anar, però… ha … haig de deturar-me a… u… u… u…
Rovelló (Que estava distret, en sentir u…u..u.. és creu que és el llop) Ai, ara sí que és el llop!

p0emas 2019 021
Lluquet No home, que és el senyor.
Rovelló Com que feia u… u…. u…
Jeremies U… un hostal.
Lluquet Ah, ja. Us heu de deturar en un hostal, no és això?
Jeremies A… a… això.
Rovelló (Badallant) Feliç de vós que us podeu deturar en un hostal.
Lluquet (A part) Potser ens convidarà. (Alt) Sí, sí; en Rovelló té raó. Feliç de vós que us podeu deturar en un hostal. Nosaltres, sabeu?, encara no hem… d’això…
(Fen signe de menjar) Enteneu?
Jeremies Ja… ja…ja… entenc.
Lluquet (Apart) Doncs no ho sembla. (Alt) Sí; és allò… quan no s’ha esmorzat, la gana… enteneu?, la gana empaita.
Rovelló Això; la gana empaita.
Jeremies Ja… ja..ja… entenc… ja.
Lluquet (Canviant de tàctica i desfent-se en cortesies) No, gràcies, gràcies. No caldria
si no… Això seria abusar.
Jeremies No… no…no…entenc.p0emas-2019-020
Lluquet Convidar-nos a tots dos seria massa… moltes gràcies.
Jeremies Si… si… si… no… no… no… us… convido pas.
Lluquet (A part) No hi ha manera! Vaja, dissimulem. Que tingueu un bon viatge i que arribeu content a lloc.
Jeremies Ja… ja ho crec que arribaré content. Com que vaig a conèixer la, la, la, la…
Lluquet (Escarnint-lo) La, la, ra-la!
Jeremies La… la promesa. És u… u… u…na bona mossa… ma… ma… ma…(Lluquet li mira la mà) No; vu… vull dir que ma… m’han dit, que… que…que era bona mossa.
Lluquet Que no la coneixeu?
Jeremies Co… co… com que viu tan lluny.
Lluquet Ja, ja. Vaja, que sigui l’enhorabona. Com us dieu?
Jeremies Je… Je…Je… Jere… mi… mi… mies.
Lluquet Gràcies a Déu. Bé ha costat prou d’arrencar. Vaja , adeu-siau.
Jeremies A de… de… de… Déu
Rovelló (Quan ja és fora) és… és… és… és… carransit!

thumbnail_foto4

Tots els amics d’AMPANS han recitat una o més poesies. Elles i ells són: Rosa. Mercè. Julie. Ivan. Paulí. Marc. Ramon i en Jordi.

p0emas 2019 025
IVAN (Podries) https://www.youtube.com/watch?v=dvEDdx030ww

p0emas 2019 026
PAULÍ (Ara ve Nadal) https://www.ccma.cat/tv3/super3/rat-rank/el-pot-petit-ara-ve-nadal/video/5802029/

p0emas 2019 023
ROSA
EL TIÓ
(Joana Raspall)
Hi ha una pila de llenya tallada
que ha portat el camió
per fer foc a la llar.
Amb el tronc més gruixut que hem trobat
la tenim preparat el tió.
L’hem tapat amb la vella flassada
que cada any ens el guarda el fred.
Ben arraconadet
li hem posat un pot d’aigua,
una poma vermella i crostons de pa sec,
que li agrada amb deliri.
Ben segur que demà, quan me’l miri,
sols hi haurà rosegons!
Ve del bosc; deu tenir set i gana.
Ara, aquí, com que està calentó,
ben menjat i tranquil, es prepara
per quan tots cridem: – Caga, tió!
El tió sap que som criatures
i esperant trere’n llaminadures
li peguem, sense voler fer-li mal.
Ell també, trapasser,
barrejat amb torró
a vegades ens caga… carbó!,
com a càstig per al més llaminer.I ningú no s’enfada; no cal.
És un joc de Nadal.

p0emas 2019 052
Ramón Carreté.   Cant final  del Poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra

Josep Maria de Sagarra
POEMA DE NADAL (Cant final)


Va ser una nit, que va florir l’estrella,
i va néixer l’Infant!
Imaginem que fou la nit més bella,
més musical, més flamejant!…l
I fa molt temps, molt temps, i algú ensiborna
el nostre pit  per atiar l’oblit,
per fer-nos infidels, però retorna
cada any, aquesta nit.

La nostra vanitat prou s’afigura
que està damunt del bé i del mal,
més no hi val ganivet ni ànima dura,
és més forta, la nit de Nadal!
Ai, si no fos aquesta nit tan clara!
Seríem tros de carn i pensament
que no coneix d’on ve, ni on va, ni on para;
pell d’home arrossegada pel corrent!

Però Nadal ens ha pintat el rostre
amb un vermell precís i decidit,
i ens dóna un sentiment de llar, de sostre,
de terra, de nissaga i d’esperit.
I ens dóna un punt d’humilitat de cendra
per estimar un racó dintre l’espai,
i desperta en el cor aquell blau tendre
que hem volgut escanyar i que no mor mai.

Procurem ser una mica criatures
amorosint el baladreig raspós,
i diguem: “Glòria a Déu en les altures”
amb aquell to que ho deien els pastors.
I si tot l’any la mesquinesa ens fibla,
i l’orgull de la nostra soledat,
almenys aquesta nit, fem el possible
per ser uns homes de bona voluntat.

Cant ICant IICant IIICant IV,

 

 

 

ROSA. MERCÈ. JULIE. MARC

https://www.youtube.com/watch?v=Pa0PVkEfJio Burrito sabandero

https://www.youtube.com/watch?v=2lzGp4KYxNQ  Anem a Betlem

https://www.youtube.com/watch?v=embgfWLXZNc  A Betlem me’n vull anar

thumbnail_foto grup_bona

Us desitgem  un Bon Nadal i un feliç any 2020!

 

 

El Comte de Montecristo (2)

Us deixo un resum de l’obra pels que el dilluns passat no vau poder vindre. Si alguna cosa no l’enteneu, amb molt de gust ho comentarem, d’acord?

Doncs som-hi!

El Comte de Montecristo (en francès: Le Comte de Monte-Cristo) és una novel·la escrita per Alexandre Dumas (pare) l’any 1844. És considerada la seva millor obra i una de les grans novel·les de la història.

La història tracta temes com la venjança, la justícia i el perdó.

Edmond Dantès (Museo)

Argument
La història comença quan Edmond Dantès, un jove mariner mercant, torna al port de Marsella on viuen el seu pare i els seus amics. Se’ns relata també, que s’està a punt de casar amb una catalana, Mercè Herrera.
Pel camí de retorn, el seu capità, Leclére, li fa prometre en el llit de mort, que anirà a l’illa d’Elba, on hi ha exiliat Napoleó i hi entregarà un paquet pel mariscal Bertrand. Allà, el mateix Napoleó li entrega una carta per un home de París.
Quan torna a casa, els seus amics Danglars, que veu en Edmond una nosa per triomfar, i Fernand Mondego, que també està enamorat de Mercè, acusen Edmond d’espiar per Napoleó. Edmond Dantès és portat davant de Villefort, un procurador, el qual veu de seguida que és innocent, ja que la carta de Napoleó anava dirigida al senyor Noirtier, el pare de Villefort, el qual envia Edmond a la presó del castell d’If per evitar que el secret s’arribi a conèixer.

A la presó, Dantès es desespera i perd les ganes de viure, fins i tot, intenta suïcidar-se deixant de menjar, però llavors es troba amb l’abat Faria, un vell presoner que en un intent d’excavar un túnel per fugir va a parar a la cel·la d’Edmond,

Edmond Dantes and Abbe Faria prisoners at the Chateau d’If, illustration for The Count of Monte Cristo, novel by Alexandre Dumas (1802-1870) and Auguste Maquet (1813-1888), engraving after a drawing by Ange Louis Janet (1815-1872), published by Sonzogno, 1867, Milan-Florence-Venice.


[Hem arribat fins aquí, el dilluns dia 11 novembre del 2019]


I perquè veieu com seguirà el pròxim capítol aquí us ho deixo un trosset més.

[…] L’abat Faria es fa amic seu. Faria instrueix a Edmond en diversos temes: matemàtiques, química, filosofia i llengua.

També l’ajuda a mig esbrinar qui estaria interessat a desfer-se d’ell.


Quan el vell abat se sent moribund, li confessa que hi ha un gran tresor amagat a l’illot de Montecristo, a les costes d’Itàlia. Quan mor, Edmond es fa passar per ell i és llançat al mar en lloc del cadàver de Mossèn Faria. Llavors aconsegueix escapar […]


Meu demanat també la llista de personatges. Aquí us els deixo:

Edmond Dantès: Al principi de la història és un jove mariner mercant, que aviat serà capità i es casarà. és denunciat pels seus amics i empresonat injustament durant molts anys. Torna sota la imatge del comte de Montecristo per venjar-se dels que li van prendre tot. Al llarg de la novel·la també utilitza disfresses, com la de Mossèn Buzoni o Lord Willmore.

Abat Faria: Edmond el coneix a la presó, és un sacerdot vell i savi, que li mostra una visió més àmplia del món i li confia el secret del seu tresor, amagat a Montecristo.

Fernand Mondego: Amic d’Edmond, el traeix per poder-li robar la promesa, Mercedes (Mercè, que era catalana), a la que també estima. Quan Edmond surt del presidi, ell és comte de Morcerf, s’ha casat amb Mercè i han tingut un fill, Albert.

Danglars: Company d’Edmond a la marina mercant. Veu el jove Dantès com un destorb per ascendir i també el traeix. Quan Edmond surt de la presó és baró i un banquer pròsper.

Gerard de Villefort: Procurador que envia Edmond a la presó per encobrir el seu pare, partidari de Napoleó. Es casa amb una aristòcrata, té una filla, Valentine, i es converteix en fiscal de París i protector del rei.

Mercè Herrera: Promesa d’Edmond, s’acaba casant amb Fernand mentre ell està a la presó. Mercè (o Mercedes) és una catalana que viu al barri Les catalans de Marsella.

Gaspard Gaderousse: Conegut d’Edmond, home en el que no es pot confiar, quan surt de la presó li explica com el van trair. Acaba convertit en un lladre i un assassí i mor a mans del fill bastard de Villefort.

Maximilen Morrel: Fill d’un armador, enamorat de Valentine de Villefort. Es converteix en un amic de Montecristo quan és a París.

Bertuccio: Criat fidel de Montecristo.

El Comte de Montecristo

Aquesta obra està considerada una de les deu millors novel·les d’aventures de tots els temps.

Benvinguts a la Biblioteca!

Vau triar aquest títol entre diverses novel·les de tota classe. Llavors serà aquesta la primera que llegirem. És El comte de Montecristo (en francès: Le Comte de Monte-Cristo).

Alexandre Dumas (1802-1870), novel•lista i dramaturg francès, és autor de moltes novel·les, entre les quals cal esmentar, per la seva popularitat, Els Tres Mosqueters (1844), El Comte de Montecristo (1845) i La Tulipa Negra (1850).

Concebuda amb les tècniques del fulletó per Alexandre Dumas (pare) l’any 1844, la novel·la va ser tot un èxit. L’obra es centra en la peripècia vital d’Edmond Dantès, que, havent estat empresonat injustament a conseqüència d’una conxorxa nascuda de la gelosia, en sortir-ne, mou tots els fils per venjar-se i emprèn un llarg viatge a la recerca dels culpables.

Alexandre Dumas (24 de juliol de 1802 – 5 de desembre de 1870) fou un novel·lista i dramaturg francès autor de més de 200 obres, nascut a Villers-Cotterêts, departament d’Aisne, i mort a Puys. El seu fill, Alexandre Dumas, fou també un escriptor conegut. wikiwand.com

Inspirada en el cas real d’un sabater francés,  acusat injustament d’espionatge.  Aquesta relata la vida de Pierre Picaud, un sabater de Nimes compromès amb una dona rica, qui, en la França de 1807, havia estat acusat de ser espia anglès per quatre amics gelosos i, com a conseqüència, condemnat a set anys de presó. Durant la captivitat, el seu company de cel·la li revela, abans de morir, la ubicació d’un tresor amagat a Milà. Un cop en llibertat en 1814, Picaud torna a París sota un altre nom i dedica deu anys de la seva vida a venjar-se d’aquells que, per enveja, l’havien traït. Encara que, finalment, és segrestat i assassinat.

Aquesta novel·la la llegirem com sempre entre tots, i ho farem si us sembla bé pel mateix ordre en què esteu asseguts avui.: La vostra monitora, Miriam. Mercè, Marc, Julie (avui no ha vingut)  Pauli, Tomàs (benvingut al grup), Rosa,   Ivan i en Jordi. Moltes gràcies a tots.

També, El Comte de Montecristo és, en principi, la història d’una venjança. El mariner Edmundo Dantés és ascendit a capità d’un vaixell mercant, el Faraó, i està a punt de casar-se amb Mercedes. No obstant això, l’ingenu Dantés no és conscient de com la seva bona fortuna repercuteix en les vides del seu cercle d’afins. La seva venjança, per tant, no serà ja només la

Venjança d’un home ofès, ni la venjança d’un intel·lectual agreujat, sinó la de l’amo d’un capital, d’una força de producció que haurà d’invertir o dilapidar d’una manera o l’altra

En un altre capítol molt curiós, Montecristo descobreix que l’èxit de Danglars en l’especulació borsària es deu a l’ús d’informació privilegiada, obtinguda mitjançant el telègraf òptic. Heus aquí un element d’alta tecnologia que erròniament considerem privatiu dels nostres temps, perquè, ja al segle XIX, existia una tecnologia considerablement avançada en matèria de comunicacions.

És a dir, també en aquella època, la tecnologia i els mitjans de comunicació (ara seria Internet i el correu electrònic) jugaven un paper important en la vida de la gent.

Fins a nosaltres ha arribat més viu que mai el personatge d’Edmundo Dantés, una figura contradictòria. Perquè si inicialment resulta una figura tràgica després del seu empresonament, posteriorment se’ns mostrarà inflexiblement cruel, per, finalment, mostrar la seva cara més patètica. Patètic, ja que en la seva lluita contra el destí que creu que li ha imposat Déu, acaba creient-se per sobre d’Ell i, per tant, capaç de desafiar les seves regles morals.

GAUDIU DEL PLAER DE LA LECTURA!

Hem iniciat el curs 2019-2020 del Club de lectura fàcil, a través del Laboratori de lectura. “Quatre caixes i un univers”

Avui, com cada any, començarem un nou curs carregat de nous projectes, il·lusions i ganes d’aprendre dels llibres, sempre comptant amb la col·laboració de la Biblioteca. Després d’unes llargues vacances, ja teníem moltes ganes de retrobar-nos per embarcar-nos en una nova aventura. Moltes abraçades i explicacions de com han estat les vacances. Ens heu presentat els nous companys. Tres més, aquest any! La Julie, en Marc i en Jordi, que s’uneixen a la Rosa, l’Ivan, en Paulí i la Mercè, així com la vostra estimada monitora, l’Anna Pérez.
Vau triar entre diverses novel·les, i la que més us va fer gràcia i serà la primera a llegir és “El comte de Montecristo” (en francès: Le Comte de Monte-Cristo). És una novel·la escrita per Alexandre Dumas (pare) l’any 1844.
Després aniran venint unes altres que l’Ana i jo ja vam anar triant entre moltes, pensant com sempre en els vostres gustos. 
SOM-HI!

I així hem començat!

 

Què és el laboratori “QUATRE CAIXES I UN UNIVERS”? Quatre caixes que afirmen no ser-ho. Quatre colors que pinten el món. Una sorpresa, temps per mirar i coses que canvien fins a tornar a ser el que eren.

Què són els Laboratoris de lectura? Són espais de descoberta i creació per a les famílies, que conviden a experimentar al voltant de la lectura, entesa en el sentit més ampli. Un espai per compartir i experimentar que els llibres són molt més que llibres…!

Aquest mes d’octubre encetarem  els Laboratoris de lectura. “Quatre caixes i un univers” a la Biblioteca  Pere Casaldàliga de Balsareny.

Es tracta d’un espai de creació dirigit a vosaltres i que us conviden a experimentar al voltant de la lectura, tot regalant experiències compartides, significatives i especials.  La sessió es titula “Quatre caixes i un univers”  i “Quatre caixes que afirmen no ser-ho”. “Quatre colors que pinten el món”. Una sorpresa, temps per mirar i coses que canvien fins a tornar a ser el que eren. Els laboratoris són una activitat per fer en grup,  en la qual els llibres i l’experimentació són els protagonistes.

Anem a investigar?

El globito rojo. Iela Mari.

Las estaciones – Iela Mari.

Shhhhh tenim un pla Haugton chis

Ver la luz emma giuliani

Ver la luz emma giuliani

COL·LABORACIÓ AMPANS, CAMPUS D’ESTIU I BIBLIOTECA. 2019

Un estiu més comptem amb els tallers que ens imparteixen joves voluntaris de la Fundació AMPANS adreçats als nois i les noies del Campus d’Estiu de Balsareny, amb el suport dels monitors del Campus i de la Biblioteca Pere Casaldàliga.

Aquest any les activitats triades ens fan posar en la pell de persones amb algun tipus de discapacitat. S’organitzen 3 estacions i cada estació serà una prova relacionada amb la discapacitat:

✓ Prova n.1. Circuit amb cadira de rodes per la planta baixa de la biblioteca.
✓ Prova n.2: pujar fins al pis de dalt amb els ulls tapats
✓ Prova n. 3. Llenguatge de signes. Introducció de diferents paraules amb llenguatge de signes.

Hem quedat bocabadats. Estiu 2019

P1040380.JPG

12 Telegràfon Valdemar Pousen 1898 (1)

 El 1898  Valdemar Pousen va inventar el telegràfon, la primera màquina capacitada per registrar so de forma magnètica. El nom de l’invent és així perquè la intenció de Valdemar era gravar un missatge de veu en el cas que aquesta es produís en absència de l’usuari. Si ho veiem des d’aquesta perspectiva, el danès va inventar el primer contestador automàtic

 

 

 

 

P1040367

Aquest dilluns passat a la Biblioteca hem volgut celebrar l’últim dia d’aquest curs, durant el qual hem llegit diverses novel·les i moltes faules. L’hem omplert per visitar l’exposició de maquetes de màquines i aparells de les èpoques al llarg de la història, invents que han anat lligats a l’evolució de la Física i de la Tecnologia.
Ramon Magem  (TV3, Programa “Divendres”) propietari d’una col·lecció de maquetes d’invents antics amb una rigorosa posada a punt perquè funcionin perfectament, ens deixa bocabadats en explicar-nos els principis físics, i mostrar-nos el funcionament d’unes quantes maquetes de les més de setanta que en té. Comença dient que no he inventat res, només mostra allò que van idear els grans inventors del passat.
Tot i això, en més d’un cas, ell s’ha inspirat en publicacions o il·lustracions antigues, imprecises i incompletes, i és el seu propi enginy el que hi ha suplert les mancances per fer accessible a tothom una demostració pràctica de com funcionaven aquelles idees del passat.
Amb ulls grans i rodons hem vist aplicacions de l’electromagnetisme que semblen màgia. La bobina de Tesla; el Generador de fricció; l’aparell d’enregistrament del so de Valdemar Poulsen, que va millorar el d’Edison, i el generador de Van der Graaf.

El principal atractiu de l’exposició és que la majoria de les maquetes tenen aplicacions pràctiques, visibles i entenedores, molt didàctiques, que han fet les delícies de tots nosaltres, que hem trobat en tots els aparells, elèctrics, mecànics i òptics, coses gairebé màgiques.
Et donem les gràcies per l’ensenyança, Ramon!
Bé, I ara només cal dir-vos que ha sigut un plaer haver estat amb vosaltres tot aquest temps, i que us esperem al setembre.
Bon estiu!

 

nikola-tesla-with-his-equipment-wellcome-m0014782_48_635x394
Nikola Tesla assegut davant d’una bobina Wikimedia Commons

tesla2
La Torre Wardenclyffe, també coneguda com la Torre Tesla

https://ca.wikipedia.org/wiki/Wardenclyffe_Tower

 L’ELECTRICITAT

1500448565201

https://www.ccma.cat/tv3/super3/dr-w/la-historia-de-les-coses-lelectricitat-cap-23/video/3956551/

No és correcte parlar d’invenció de l’electricitat, perquè l’electricitat és un fenomen natural. Però sí que és possible parlar del seu descobriment, i també de persones que han ideat coses per fer  que tot fos més fàcil. Són idees que han canviat el món. La bombeta, el motor elèctric, el parallamps… Però l’electricitat no és cap invent.

 Tales de Mileto (600 aC) va ser el primer a observar a l’electricitat com a existent en la naturalesa. El seu nom era “ambre”.

Edison,  Nicola Tesla van ser uns dels molts inventors. Van ser moltíssims els científics que van aportar per a avui disposar de les coses  més avançades respecte de l’electricitat.

La matèria està formada per molècules i les molècules estan formades per àtoms.

L’electricitat és el flux de partícules. A aquestes partícules se les coneix com a electrons. Quan els electrons se separen o mouen (és a dir, produeixen una interacció entre ells), es genera un corrent elèctric. Així es produeix l’electricitat.
L’electricitat genera efectes lluminosos químics, mecànics i calorífics. Aquesta és una energia que es produeix de forma natural, és a dir que succeeix amb els fets de la naturalesa. Així, veiem que es produeix l’electricitat quan, en una tempesta, un llamp o un llampec descarrega electricitat sobre la Terra. Aquestes són descàrregues de cúmuls d’energia que es produeixen a l’interior dels núvols i que, en xocar diferents masses d’aire, descarreguen en forma de raig en direcció a la Terra.
Així, l’home utilitza aquesta força de la naturalesa per a ús industrial. Per exemple, la força de l’aigua en grans quantitats en una resclosa s’usa per a proveir d’aquesta, a les ciutats.

En la nostra vida diària i quotidiana, l’electricitat no la palpem, ni la veiem, ni la sentim, però està present de forma invisible i la necessitem per a tot. Imagines com seria la teva vida sense electricitat? Què passaria si se n’anés el “llum”?

– En la teva llar deixarien de funcionar els electrodomèstics (rentadora, cuina, rentavaixella…) El frigorífic no funcionaria; els aliments s’espatllarien

– No podries gaudir del teu oci, l’ordinador, la televisió, DVD

– No podries viatjar; el tren, els aeroports, els semàfors, ascensors… no funcionarien – Les ciutats s’apagarien

– La indústria es paralitzaria

– Els hospitals quedarien inutilitzats.

L’electricitat es genera a partir d’energia nuclear, combustibles fòssils (carbó, gas natural i petroli) aigua i fonts d’energia renovables (vent, sol, biomassa, etc.).
L’electricitat no es pot emmagatzemar. Cada vegada que la necessitem, cada vegada que encenem un simple interruptor, una central elèctrica produeix l’electricitat que consumim.  Només es pot emmagatzemar en petites quantitats a les piles, bateries i acumuladors.

Al marge de quina sigui la manera com hagi estat obtinguda, l’electricitat és abocada a una extensa i complexa xarxa de fils elèctrics per tal de distribuir-la entre tots els consumidors que n’han de fer ús.

La xarxa de transport es diferencia en tres tipus segons la tensió que suporta l’estesa elèctrica:

  • Línies d’alta tensió (AT): són aquelles que transporten l’energia elèctrica a una tensió elèctrica molt elevada – des de 400.000 fins a 30.000- a fi de reduir les inevitables pèrdues d’energia associades al transport d’electricitat a llargues distàncies.
  • Línies de mitja tensió (MT): línies que porten el corrent elèctric a una tensió d’entre els 30.000 i els 1.000 volts.
  • Línies de baixa tensió (BT): porten l’energia fins al punt de destinació per tal que pugui ser utilitzada pel consumidor. La tensió és inferior als 1.000 volts, ja que els equips domèstics i alguns d’industrials funcionen amb un voltatge d’uns 380 o 220 V.Corte Transversal de una central hidroeléctrica

Taller de Creació poètica

images (5)

Tal com havíem quedat, dilluns passat a la tarda vam fer el “Taller de creació poètica”.
Vam tindre la sort de comptar amb en Ramon Carreté, que ja el coneixeu del dia que vam anar a llegir poemes per als avis, el 21 de març, Dia Mundial de la Poesia.

Vam llegir alguns poemes i veient els vídeos amb poemes que l’Ana posava. I els vam comentar entre tots, amb en Ramon suggerint vies d’aproximació.

“Si Dios fuera mujer”, de Mario Benedetti 

¿Y si Dios fuera mujer?
pregunta Juan sin inmutarse,
vaya, vaya, si Dios fuera mujer
es posible que agnósticos y ateos
no dijéramos no con la cabeza
y dijéramos sí con las entrañas.

Tal vez nos acercáramos a su divina desnudez
para besar sus pies no de bronce,
su pubis no de piedra,
sus pechos no de mármol,
sus labios no de yeso.

Si Dios fuera mujer la abrazaríamos
para arrancarla de su lontananza
y no habría que jurar
hasta que la muerte nos separe
ya que sería inmortal por antonomasia
y en vez de transmitirnos SIDA o pánico
nos contagiaría su inmortalidad.

Si Dios fuera mujer no se instalaría
lejana en el reino de los cielos,
sino que nos aguardaría en el zaguán del infierno,
con sus brazos no cerrados,
su rosa no de plástico
y su amor no de ángeles.

Ay Dios mío, Dios mío
si hasta siempre y desde siempre
fueras una mujer
qué lindo escándalo sería,
qué venturosa, espléndida, imposible,
prodigiosa blasfemia.

En aquest poema vam veure que el poeta voldria que la figura que ens imaginem de Déu fos menys distant, més propera a la humanitat: que hi poguéssim parlar cara a cara, rebre’n respostes. I llavors l’autor fa encara un pas més enllà: posats a eesitjar que Déu fos una persona accessible i propera a nosaltres, li sembla que seria millor encara si, en lloc d’un senyor amb barba (com ens el pinten) fos una dona. Perquè les dones tenen un plus més de sensibilitat i d’empatia. El poeta (que, de fet, és un home) provoca una mica els lectors quan diu que aquesta accessibilitat podria expressar-se fins i tot amb un contacte físic: abraçades i petons. Però el significat últim, vam concloure, era el desig de poder tenir un accés més directe, més quotidià, a una divinitat que normalment se’ns representa amb imatges i si ens parla és a través d’intermediaris.

El vam escoltar en aquest vídeo en què un dibuixant (o una dibuixanta: el vídeo no en diu el nom) anava pintant la figura d’una dona, mentre sonava l’Adagio d’Albinoni i la veu del mateix Benedetti recitava el seu poema.

Poesia dibuixada.

“Podries” de Joana Raspall

Podries

Si haguessis nascut
en una altra terra,
podries ser blanc,
podries ser negre…
Un altre país
fóra casa teva,
i diries “sí”
en una altra llengua.
T’hauries criat
d’una altra manera.
Més bona, potser.
Potser més dolenta.
Tindries més sort
o potser més pega…
Tindries amics
i jocs d’una altra mena;
duries vestits
de sac o de seda,
sabates de pell
o tosca espardenya,
o aniries nu
perdut per la selva.
Podries llegir
contes i poemes,
o no tenir llibres
ni saber de lletra.
Podries menjar
coses llamineres
o només crostons
secs de pa negre.
Podries… podries…

Per tot això pensa
que importa tenir
les mans ben obertes
i ajudar qui ve
fugint de la guerra
fugint del dolor
i de la pobresa.
Si tu fossis nat
a la seva terra
la tristesa d’ell
podria ser teva.

De plena actualitat amb la crisi de refugiats la poesia de Joana Raspall ens acosta al patiment i ens convida a la solidaritat, a l’empatia i a la reflexió davant les desigualtats. Homenatge a tots aquells que han de marxar involuntàriament de casa seva, mostra com tots els humans tenim unes mateixes necessitats i uns mateixos sentiments. Alguns ja coneixíeu el poema i tothom va tenir molt clar el missatge solidari que ens envia.

El poema l’hem escoltat en aquest vídeo del projecte “Poesia Dibuixada”, amb la veu de Sílvia Bel, dibuixos de Marta Bellvehí i, com a fons, “Lent et doloureux”, d’OnClassical.

 “Els núvols”, de Màrius Torres        

  Els núvols                      

Blanc sobre blau, els núvols, pel cel d’aquests matins,
passen sense l’angúnia de cap ànima a dins.

Matins de març, on sembla que la vida comenci
i nosaltres tornem, verges en el silenci,

a l’esperança del primer dia del món!
Els núvols fan el cel més blau i més pregon.

Somnis de l’aigua! Entorn de la seva peresa,
l’aire els dóna una forma gairebé per sorpresa,

un límit en l’atzur. Fàcil com la cançó
del flabiol als llavis, plens de sol, del pastor,

la seva ombra camina sobre l’aigua captiva
dels rius, dels llacs i de les mars. I jo, a la riba,

penso, en veure’ls passar, per quin caprici els déus
fan i desfan per sempre meravelles tan breus…

També l’hem vist en el projecte “Poesia Dibuixada”, també amb la veu de Sílvia Bel i els dibuixos de Marta Bellvehí. La música, de Filu and Dina, “The raysof happiness”

En aquest poema de Màrius Torres (1910-1942), el poeta, malalt, des del jardí del sanatori per a tuberculosos del Puig d’Olena, contempla els núvols i reflexiona sobre la vida i la mort. Els núvols, a diferència de les persones, fan el seu camí pel cel sense patir, no tenen preocupacions. Mirant-los en aquell matí de març, el poeta sembla oblidar la seva malaltia i recupera l’esperança ingènua de la seva infantesa feliç (“els primers dies del món”). Amb una metàfora molt bonica, anomena els núvols “somnis de l’aigua”, perquè estan formats de l’evaporació de l’aigua i s’eleven al cel com un somni bonic. Es mouen molt lentament, mandrosos, i l’aire els fa canviar de forma. I es mouen pel cel amb molta facilitat, com es mou per l’aire el so del flabiol que toca un pastor.  Els núvols passen i es reflecteixen en un rierol, que té l’aigua “captiva”, perquè està empresonada pels seus propis marges. I el poeta, des de la riba, sense poder navegar pel riu cap al mar, ni poder volar pel cel com el núvol, es meravella mirant aquella bellesa que dura tan poc. Hem comentat també el significat d’algunes paraules poc usuals: “pregon” vol dir “profund”; “atzur” és el color blau, referit concretament al del cel.

“Cançons a Mahalta”, de Màrius Torres   

Corren les nostres ànimes com dos rius paral.lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar -la nostra pàtria antiga-.

650_14829513516080734026_b61d95c866_o (1)

Aquest poema, que hem escoltat en la veu i música de Lluís Llach, fou escrit per Màrius Torres el 1937, moment en què ja feia un temps que estava ingressat al sanatori (on va morir, tuberculós, als 32 anys, el 1942). Allà havia tingut l’oportunitat de conèixer la Mercè Figueras, la qual es converteix en la dona inspiradora d’una sèrie de poemes d’amor que compareteixen el nom d’aquest poema:  Cançó a Mahalta. “Mahalta” era el pseudònim que Màrius va posar a la Mercè.

El principi del poema parla de dues ànimes, la del poeta i la de Mahalta, que són comparades amb dos rius paral·lels. Aquesta comparació pretén expressar la dificultat i la impossibilitat d’ajuntar les seves vides, presentades com rius (símbol molt utilitzat en la literatura), els quals són paral·lels, fet que genera aquesta impossibilitat d’unió i per tant, de la impossibilitat de confluir, de trobar-se junts en un futur compartit. Podem pensar que aquesta impossibilitat ve donada per la malaltia que tots dos pateixen. També diu: “corren les nostres ànimes”, que fa referència a ells mateixos, a les seves vides, i que fan el mateix camí sota els mateixos cels, que significa que tots dos estan en el sanatori i caminen cap a la mort. De fet, com tothom, perquè tothom ha de morir.

Parla de la calma i la tranquil·litat que envaeix tot el sanatori. A més, tenim el simbolisme d’una terra de xiprers, que encara fa més present aquesta separació que hi ha entre tots dos.
Els xiprers representen la mort, el final de la vida i això té relació amb les vides de tots dos, ja que són conscients de la proximitat de la mort per la seva situació. També ve pel fet que als cementiris hi sol haver xiprers.

Els “meandres” són les voltes sinuoses que fa un curs d’aigua, és a dir, el camí del riu. Al final ens diu què fa l’aigua: doncs, és clar: va des de la font fins al mar. La font és el naixement, l’inici de la vida, i els rius (i simbòlicament, totes les vides) s’encaminen cap a la mar, és a dir, cap a la mort. Recordem el poema de Jorge Manrique: “Nuestras vidas son los ríos / que van a dar a la mar / que es el morir”.

I ja se’ns va acabar el temps. Però a la biblioteca hi ha molts llibres de poesia i els que vau voler agafar-ne algun ho vau poder fer. Disfruteu de la lectura!

images (6)

Avui és un bon dia per canviar el món Laboratori de lectura

IMG_20190520_160027

 Viure en un món millor és possible? Oi tant!
Mireu, ja que sou aquí buscarem receptes per fer del nostre entorn un lloc molt més bonic a través dels contes i dels àlbums il·lustrats.

Avui, a la Biblioteca hem transformat la sala del primer pis en una plaça on es pot reflexionar sobre possibles formes per a viure en un món millor. A través de llibres i de determinades accions, entre tots hem embellit el nostre entorn, intervenint-hi de forma poètica, compartint desitjos i utopies i reivindicant la bellesa, la poesia i les paraules.

baixa (1)    images (1)    Tot a punt per al Laboratori de Lectura “Avui és un bon dia per canviar el món”.
Us deixo amb les imatges del laboratori i també amb la intervenció de tots vosaltres.
Viure en un món millor és possible? Oi que si, amics meus?  Doncs ara escolteu l’Ana i la vostra  monitora, i al final jo també us explicaré una història, i després en llegirem més  i comentarem.

Observeu les il·lustracions que pengen del fanal. Què representen? Penseu que podrien necessitar ser transformades? Penseu que nosaltres podríem fer alguna cosa per aconseguir-ho? Els llibres que les expliquen i alguns altres títols ens parlen de realitats ben crues.
L’Ana ens llegeix un conte: A la garjola!, de Henri Meunier i Nathalie Choux.

9782841565702_3

La història en si comença en un parc, just quan un furgó de la policia arriba i trenca l’harmonia que fins aleshores hi regnava. Al ritme d’una cançoneta: «Això no cola, a la garjola!», un agent uniformat va emportant-se tots aquells ciutadans que li semblen sospitosos i sense papers: una dona africana, un gat verd, un ocell i fins i tot el sol, que just acaba de venir d’orient. El parc queda a les fosques i trist, de manera que fins i tot un nen demana de pujar voluntàriament al furgó i afegir-se a aquell grup tan pintoresc.

Què ens diu aquest conte? Doncs que ens trobem amb una sàtira plena d’humor que parteix d’un autoritarisme ridícul i exagerat per mostrar-nos una situació freqüent al nostre entorn, al barri i a l’escola.

CARTELL LABORATORI

Altres llibres són semblants pel que fa als temes d’emigració. L’Òscar Camps i el seu vaixell Open Arms, que salva moltes vides  en el mar. Aquesta és la història que us voldria explicar:
Sabeu quantes armilles hi ha a l’illa de Delfos? Doncs hi ha una mica més de mig milió d’armilles. Sembla impossible, oi?

 

N’hem llegit algun, com ara La caputxeta vermella, d’Aaron Frisch, que també el vam explicar. És una versió moderna del conte de la Caputxeta Vermella.

Són contes ideals per reflexionar.

Per cert,  tots heu coincidit a dir-nos això: «Veiem un parc, un nen que veu com la policia demana la documentació als seus amics i després se’ls emporta només pel fet de ser de diferent color. És una reflexió divertida sobre la intolerància i el racisme»,
Fantàstic!

IMG_20190520_154211

Després hem presentat un segon grup de llibres: són llibres que ens expliquen històries de transformació. Els protagonistes d’aquests contes són personatges que, a través d’una acció petita, i poètica, aconsegueixen fer del seu entorn un lloc més bonic i habitable. No voldria deixar-me cap títol, ja que tots van ser preciosos. Entre ells vam explicar El jardí curiós i Un autobús caído del cielo.

I sobretot el que més us ha agradat ha estat aquest, el de Nelson Mandela.

En Nelson Mandela, va ser un home que confiava en la humanitat, i estava convençut que el món canviaria quan l’ésser humà respectés tots els homes, sense prestar atenció al color de la pell de cadascú.

 

IMG_20190520_154327

Quina pena que s’acabi el temps. Hi ha tardes que haurien de durar moltes més hores, oi? Que tingueu una bona setmana, i recordeu que dilluns que ve escoltarem uns poemes i els llegirem i comentarem entre tots.

—Mercè, saps qui vindrà a llegir i explicar-nos-en el significat?
—Sí, el Ramon!

 

Bajo el mismo cielo 2

baixa-2

Quan tothom era a dalt, a la coberta, el vaixell Winnipeg, es va començar a moure. Sonava una música que molts coneixien, i que ressonava des dels altaveus: era un himne a la llibertat.

 No sé del cert quin és aquest himne que tothom coneix i que la  Núria Martí Constans esmenta com a símbol del moment històric que viuen els protagonistes d’aquest exili català, però la música que més m’ha acostat a aquest instant del llibre és El cant dels ocells de Pau Casals

També havíem comentat amb l’Anna que segurament es referia a la Simfonia núm. 9 en re menor op. 125 és la darrera simfonia de Ludwig van Beethoven, acabada a principis del 1824. És una de les obres més transcendentals i, en alguns fragments també més popular, de la història de la música. El seu últim moviment, que incorpora una part de l’Ode an die Freude (Oda a l’Alegria) de Friedrich von Schiller. És una música que s’ha convertit en un símbol de la llibertat i de la germanor entre els pobles i, des de 1986, és l’himne de la Unió Europea (UE).

Els passatgers sentien una enyorança molt gran, i molta tristesa, però alhora estaven plens d’il·lusió, tenien la plena convicció que totes les penalitats s’avien acabat.[…]

La Teresa estava molt trista, el seu cor li deia que mai més podria tornar a Catalunya, i això li feia mal, però també pensava emocionada en el nou món que l’esperava, sobretot per la seva filla. Tenia un gran buit a l’estómac […]

A mesura que s’allunyaven del port, les cases, les barques i els altres vaixells s’anaven fent petits. El mar, en canvi, cada vegada es feia més gran. La Miranda s’ho mirava impressionada.

El capità els havia donat la benvinguda i els va explicar que trigarien un mes a arribar a Amèrica […]

El dormitori del vaixell era immens i estava ple de lliteres. La Teresa es va estirar en un llit de dalt i la Miranda en un de baix, amb la seva nina sempre al costat o agafant-la amb força contra el seu pit. […]

A l’hora de dinar, feien torns. Els que tenien la targeta groga menjaven primer i els qui tenien la blava ho feien després. Sempre s’asseien al mateix lloc, al final d’una taula molt llarga, i des del primer dia, la Teresa va tenir en Federico al costat.

En Federico era un home que anava tot sol. Venia d’Andalusia, i també havia passat la frontera com elles dues. Era cuiner i a vegades ajudava a fer el menjar a la cuina del vaixell.

Des de bon principi la Teresa i el Federico xerraven sovint. Ell li va explicar que havia fet de soldat, i com havia hagut de fugir de les tropes de l’enemic, de l’invasor. La Teresa també li va parlar de tot el que havien viscut amb la Miranda. […]

El Federico era un home alt i prim, amb el ventre una mica tirat endintre i l’esquena un xic corbada. Duia els pantalons més aviat curts i se’ls aguantava amb uns elàstics blaus.

La Teresa li va preguntar a la seva filla què li semblava el Federico, i si el trobava simpàtic. La nena li va dir que sí. […]

La Teresa i en Federico, sempre que tenien una estona, passejaven junts, i també cantaven en un dels tres grups corals que s’havien format.

Cada dia que passava, la Teresa se sentia més a prop d’ell. Es va adonar que l’estimava.

La Miranda de seguida va conèixer nens i nenes al vaixell. N’hi havia de molt llocs diferents i, alhora que jugaven, tots parlaven del país que els esperava […]

De tant en tant (a vegades sovint), la Miranda preguntava a la seva mare com era el país on anaven a viure, i la mare li contestava: doncs, només sé que és un país molt llarg i estret, i té unes muntanyes molt altes. I la Miranda quedava molt impacient per veure la ciutat on viurien i la casa que tindrien. També volia saber si els carrers i les places serien com les del poble on va néixer. I l’escola i les botigues, i els parcs i les esglésies. Com seran? Volia fixar-s’hi bé, perquè algú dia, quan ja fos mestra, ho explicaria a la Sara. […]

Un dia el vaixell es va trobar amb una tempesta tropical. La tempesta era molt forta, amb vents molt impetuosos, pluja i mar brava. El vaixell semblava que es gronxés d’una banda a l’altra, de dreta a esquerra, i de proa a popa. Així tota l’estona. Els trons eren d’aquells que semblaven que caigués el cel, junt amb la lluminositat i el soroll de les descàrregues elèctriques. […]

La Teresa estava asseguda al llit de la filla. L’abraçava dolçament i li xiuxiuejava a l’orella que tot aniria bé, que no patís, que no la deixaria ni un moment. […]

Al cap d’una estona va arribar en Federico. Anava tot xop, i venia de coberta, d’ajudar els mariners en feines del vaixell. Es va eixugar una mica i es va asseure al costat de la Teresa, que estava nerviosa. Va recolzar el cap a la seva espatlla i ell la va abraçar.

De mica en mica, el mar i el cel es van anar calmant. I en Federico encara abraçava la Teresa. El cor els bategava amb força a tots dos.

—Sabeu què volt dir “El cor els bategava amb força”? De ben segur que hi ha més paraules per expressar-ho, però jo dic aquestes. Per un sentiment, un anhel, un propòsit… I vosaltres, quines dieu?

Després, la Teresa li va preguntar al Federico:

—Em deixaràs?

—Mai, no et deixaré mai.

Es van girar i es van mirar, i es van anar acostant fins que els llavis es van trobar i es van besar, amb un petó llarg i tendre.

La nit del 2 de setembre van arribar al port de Valparaíso, on desembarcaren el matí del 3 (just abans de començar la Segona Guerra Mundial). […]

Començava una nova vida plena d’il·lusions i ganes de viure. Eren els rojos derrotats per les armes (els feixistes van vèncer, però no van convèncer).

(Voldria fer referència que l’altre dia vaig trobar un vídeo on un senyor que havia anat en aquest vaixell explica que, en acabar “l’Himne de la Llibertat”, els catalans van cantar “l’Emigrant”. Minut 13:00)


Ja hem acabat de llegir aquesta història i l’hem comentat molt i molt bé. Tots en sabeu força, d’història.

montaje_de_valparaiso

Pese a censura de la Embajada de España, conmemorarán la llegada del Winnipeg a Chile en el Estadio Nacional
01.09.2017

Bajo el mismo cielo 1

El lunes pasado ya leimos la presentación de esta novela,  es para recordar que aquellos episodos que hoy vais a empezar a  leer no tenemos que olvidarlos nunca, y sin odio tratar de que nunca más se repitan.

Bien, hoy a quien le toca empezar?

A ti no, Ivan, recuerda que ya lo hiciste el lunes pasado.

Ah, que le cediste tu puesto a tu compañero, pues como lo hacemos? Os parece bien que hoy  empiece Rosa. Si?

Empezamos?

una_peseta_consell_municipal_figueres_1937

rambla-i-carrer-del-palau-figueres-1907
Figueres, 1939

CAMINO HACIA FRANCIA

Eran los últimos días de la Guerra Civil en España.

En Figueres, al norte de Cataluña,

 las bombas caían una tras otra

con un ruido ensordecedor.

 

`[…] Las casas se hundían.

Hombres y mujeres corrían por las calles,

 llorando de miedo y de dolor.

 Había llamas y humo por todas partes.

 

Teresa y su hija Miranda

se habían refugiado en la escuela porque

 su casa solo era un montón de escombros.

 Ya no tenían familia.

 

 […] El padre de Miranda había muerto

 hacía días en una cruel batalla cerca del río Ebro.

Y sus abuelos habían quedado enterrados

 bajo las paredes de la casa

destruida por las bombas.

[…] En pocos segundos, las entradas

de los trenes quedaron bloqueadas

con muchos hombres, mujeres,niños,

niñas, abuelos y abuelas que querían subir.

[…] Teresa, muy angustiada, pensó que

si se acercaba a un tren, con los golpes

y los empujones, podía escapársele

la mano de la pequeña Miranda.

[…] Y se quedó de pie donde estaba,

con su hija al lado.

Además, no estaba segura de que

aquel tren fuera realmente a Francia.

[…] —Iremos a pie hasta Francia. A ti te gusta andar, ¿verdad?

—dijo Teresa a Miranda.

Y Miranda afirmó con la cabeza sin

decir nada de nada.

Muy tristes, se dieron la vuelta y

empezaron a caminar hacia la carretera.

Gracias Rosa, tienes la voz muy bonita, y lo has leido muy bien. En esta novela si que podrás entrar en el personaje.

Bressol dels exiliats

“Hi havia una mare que no tenia llet i el nen plorava de gana dia i nit. Quan es rendia de tant plorar, s’adormia i ella l’escalfava amb

el seu cos. Les mantes que tenien encara estaven xopes d’aquells dies tan dolents de febrer. Quan sortia el sol, enterrava el nadó a la sorra fins a deixar-ne fora només el caparró. La sorra li feia de manta.

Però al cap d’uns dies el nen es va morir de fred i de gana. Jo estava embarassada i només de pensar que el meu fill naixeria en aquell infern ja em desesperava.

Després d’unes setmanes, a la barraca d’infermeria del camp vaig trobar la senyora Elisabeth; o, més ben dit, ella em va trobar a mi.

Em va proposar de parir en una maternitat situada a Elna, allà mateix, al Rosselló.

El dia que va néixer el meu fill a la sala de parts de la Maternitat, no em vaig poder reprimir les llàgrimes.

Tothom es pensava que plorava d’emoció, però només jo sabia que plorava pel nen enterrat a la sorra d’Argelers”.

Mercè Domènech (Portbou, 2004)

Del llibre “La maternitat d’Elna. Bressol dels exiliats, d’Assumpta Montellà (2005)

Bajo el mismo cielo

f-2-1

Hoy empezaremos a leer una nueva novela, el título es “Bajo el mismo cielo” (Está traducida del catalán “Les mateixes estrelles”),  Hemos elegido esta  con el fin de iniciar una conversación junto a la lectura, y el debate a partir de la lectura de una historia real. En “Bajo el mismo cielo”   encontramos una novela emocionante y tierna que nos hace  reflexionar sobre la necesidad de superar, sin olvidar, aquellos hechos que nos han hecho daño y que no nos dejan seguir adelante sin el amor.

La trama se basa en un hecho histórico real que marcó la vida de muchas personas en las postrimerías de la Guerra Civil española: en 1939, Pablo Neruda llevó a Chile más de 2.000 personas que huían de la Guerra Civil española a bordo de un barco, el Winnipeg.

Teresa, la protagonista de nuestra historia, será, con su hija Miranda, una de las personas que sube al barco con la esperanza de encontrar en Chile una vida mejor, lejos de las crueldades de la guerra. “Bajo el mismo cielo”    es una historia de lucha, de guerra, pero también de supervivencia, de esperanza y de amor, que retrata una época dura y difícil y el afán de una mujer para ofrecer a su hija un futuro.

Recordad que hay que tomar esta historia como un hecho que ya ha pasado y que todos deseamos que no vuelva a suceder nunca más.

poema-a-la-amistad-de-pablo-neruda

L’1 d’abril de fa 80 anys

 Avui es compleixen 80 anys de la fi de la guerra civil espanyola, l’1 d’abril del 1939, quan Franco des de Burgos va proclamar la victòria del bàndol feixista i la derrota dels republicans, fet que va suposar l’exili de milers de catalans i espanyols, així com l’empresonament, tortura, esclavatge i mort de molts altres que no van poder escapar.
Hem explicat aquest fet perquè tots hem de saber aquests fets, i que no hem de permetre que mai més torni a passar.

 Les fotografies i part del text que ve a continuació han estat cedits per la Revista La Barraca, publicada al camp d’Argelers-sur-Mer.
Més informació aquí: http://www.memorial-argeles.eu/fr/


No hem parlat ni de la guerra ni dels vencedors. Ho hem fet de tots aquells que van haver de marxar del nostre país cap a França.
Trobo que ha estat molt enriquidor. D’aquesta manera també hem pogut fer la introducció de la novel·la que llegirem a partir de la setmana que ve. És de l’escriptora gironina Núria Martí Constans, que va guanyar amb aquesta obra el 1r Premi de novel·la curta de Lectura Fàcil l’any 2010: ‘Les mateixes estrelles’.

En aquesta ocasió la llegirem en la versió en castellà, pel fet que l’any passat es va llegir en català, i arran d’això vam tenir la sort que l’escriptora vingués a la nostra biblioteca. La trama de ‘Bajo el mismo cielo’ es basa en un fet històric real que va marcar la vida de moltes persones a les darreries de la Guerra Civil espanyola: l’any 1939 Pablo Neruda va dur a Xile més de 2.000 persones que fugien de la Guerra Civil espanyola a bord d’un vaixell, el “Winnipeg”.

descarga (7)

En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado.
El Generalísimo Franco
Burgos, 1° de abril de 1939.

 

crbst_plage-camp-021 febr 1939
Bombardeig de Figueres, 3 de febrer de 1938. Aviazione Legionaria delle Baleari.

L’1 d’abril de 1939 acabava el conflicte bèl·lic que durant tres anys havia enfrontat franquistes i republicans. La fi de la contesa va generar un èxode de ciutadans republicans

Les autoritats franceses no preveieren un èxode tan massiu i ben aviat totes les previsions es van desbordar. No esperaven que en aquell hivern del 1939 mig milió de persones demanessin auxili en poc més d’una setmana. No hi havia instal·lacions preparades, ni previsions alimentàries i encara menys sanitàries i higièniques. Les principals preocupacions dels francesos eren l’ordre i la seguretat, sobretot després que la dreta francesa alertés del perill de la vinguda de tants “rojos” d’Espanya.[…] sapiens.cat

En qualsevol d’aquests camps, el record dels que hi van malviure és desolador. Fred, fam, malalties. Condicions molt dures per a una població derrotada. Per fer-nos-en una idea, els camp d’Argelers consistia en una esplanada de sorra, a la platja, limitada per uns filats i oberta a la mar, sense barraques, ni latrines, ni cuines ni aigua potable. No hi havia on aixoplugar-se de les intenses nevades que van caure en aquell indret el febrer del 1939, ni de les freqüents pluges ni de les baixes temperatures de l’hivern.

Eran los últimos días de la Guerra Civil en España. En Figueres, al norte de Catalunya, las bombas caían una tras otra con un ruido ensordecedor. Las casas se hundían. Hombres y mujeres corrían por las calles, llorando de miedo y de dolor. Había llamas y humo por todas partes.

thumb (1)thumb (2)

La entrada masiva de exiliados españoles en Francia dio comienzo el 28 de enero, día de la apertura oficial de la frontera francesa, y terminó el 13 de febrero, día que el ejército franquista ocupó los últimos puestos fronterizos. Casi la totalidad de los refugiados inundó a lo largo de quince días sucesivos la región francesa de Pirineos Orientales desde Cervera a La Tour de Carol.

 

Últimos días de agonía de Cataluña y con ella de toda la resistencia republicana.” De la revista La Barraca, publicada en el campo de Argelés-sur-Mer. Número correspondiente a junio de 1939.
Todos los que veis aquí son españoles. Todos.

   

Dia Mundial de la Poesia. 2019

illc-postals-serie5-10

El dia 21 de març va ser proclamat per la UNESCO Dia Mundial de la Poesia. Per celebrar-lo en aquesta edició, l’onzena, la poeta lleidatana Rosa Fabregat ha escrit el poema “Poesia. Música de l’ànima teixida amb paraules”, que s’ha traduït a vint llengües. La Biblioteca Pere Casaldàligas’ha volgut sumar a la celebració amb una activitat senzilla, però plena d’amor. Així doncs, ha organitzat aquesta celebració amb la col·laboració del Casal-Residència Verge de Montserrat i la Fundació AMPANS. També hem comptat amb la Coral del Casal, dirigida per mossèn Joan Bajona, que ens ha regalat unes boniques cançons, i d’en Ramon Carreté i la poetessa cardonina Hermentera Fàbrega,

Els avis també han llegit poemes que estaven fets per ells. Preciosos! Vosaltres també heu col·laborat en aquesta celebració llegint una poesia d’un llibre. Una poesia que vosaltres mateixos heu triat.

Us volem donar les gràcies, i felicitar-vos perquè, a més, ha estat molt ben recitat. I als que no heu pogut venir també us donem les gràcies, i posarem el poema que havíeu de recitar aquí al blog. Us podeu imaginar que els avis i les àvies presents han gaudit d’una estona molt entranyable, que hem finalitzat compartint uns sucs i unes galetes amb tots els presents.

Són bons moments amb bones persones, és allò que des de la Biblioteca Pere Casaldàliga us desitgem sempre amb tot l’amor.

Poesia. Música de l’ànima, teixida amb paraules

Espurna de vida, llum del coneixement,
que s’expandeix, dòcil, per tots els confins.
Música immortal que camina i vola
per la nostra terra i per tots els cels.

La canten els trànsfugues, els empresonats,
i tots els migrants que no tenen sostre,
la piulen plorant. Llàgrimes que cauen
tan endins del cor, que commouen l’ànima

dels àngels de Rilke, closa en la natura.
La fan trontollar. Música que atura
aquell caminant en veure la cigonya
i el seu vol rasant, sense cap frontera

que li barri el pas, puntejar lleugera
sobre la teulada que li fa de niu.
I ell no pot volar. Poesia. Música
de l’ànima, teixida amb paraules.

Dia Mundial de la poesia 2019

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

RAMON CARRETÉ

 En Ramon Carreté ens va recitar uns poemes del bisbe Pere Casaldàliga 

Castell de Balsareny

Castell del meu record, bressol i via

de més alts horitzons.

Roca pairal dels meus neguits… Un dia

em tornaràs la cendra i els petons?

Castell de Balsareny,

vora del riu atrafegat

i a mig camí del mar i la frontera!

Arrel de pedra del meu seny,

ermita del delit ja consagrat,

heràldica de lluita i de quimera!

Casal de l’esperit, fogall de casa,

muntanya dels meus ulls i dels meus peus,

merlets tallats per l’ala i per l’espasa,

merlets, muntanya i horitzons tan meus.

Oh, si pogués refer-te jo tothora,

construint-me en castell de pedra i vol;

terreny i alçat alhora,

paraula i vida al sol,

home dels homes i, de Déu, fidel;

ala i rocam en feina redemptora;

fita pels caminants, resposta al cel.

 

Santa Maria da Madruga

                      Para o Major Euro, / que me tachou de “cultura religiosa

                      deficiente” / porque surpreendeu numa carta minha, / roubada

                      pela Censura, / a invocação de “Santa Maria da Madrugada”

Santa Maria da Madrugada,

a Santa nunca invocada

pelo noturno Major.

Santa Maria

de qualquer hora do dia,

para uma Fé com poesia

e com humor.

Santa Maria da Libertação,

suspeita de subversão.

Santa Maria da Madrugada

e da Media-noite também.

(Santa Maria das Forças Armadas

que entre todos desarmaremos. Amén!)

 

Canción de la hoz y el haz

                      Cogiendo el arroz de los posseiros de Santa Terezinha,

                      perseguidos por el Gobierno y por el Latifundio.

Con un callo por anillo,

monseñor cortaba arroz.

¿Monseñor, “martillo

y hoz?

Me llamarán subversivo.

Y yo les diré: lo soy.

Por mi pueblo en lucha, vivo.

Con mi pueblo en marcha, voy.

Tengo fe de guerrillero

y amor de revolución.

Y entre Evangelio y canción

sufro y digo lo que quiero.

Si escandalizo, primero

quemé el propio corazón

al fuego de esta Pasión,

cruz de Su mismo Madero.

Incito a la subversión

contra el Poder y el Dinero.

Quiero subvertir la Ley

que pervierte al Pueblo en grey

y al Gobierno en carnicero.

(Mi pastor se hizo Cordero.

Servidor se hizo mi Rey).

Creo en la Internacional

de las frentes levantadas,

de la voz de igual a igual

y las manos enlazadas…

Y llamo al Orden de mal,

y al Progreso de mentira.

Tengo menos paz que ira.

Tengo más amor que paz.

Creo en la hoz y el haz

de estas espigas caídas:

¡una Muerte y tantas vidas!

¡Creo en esta hoz que avanza

—bajo este sol sin disfraz

y en la común Esperanza—

tan encurvada y tenaz!


 IVAN

En la vida —a prop teu o a l’altre cap de món— moltes vegades passen coses que et tallen la respiració i et deixen sense paraules. La crisi humanitària dels fugitius de les guerres d’Orient Mitjà és una d’aquestes ocasions. Fa dies que aquesta tragèdia em fa perdre la son, i cada fotografia de la premsa, cada imatge de la televisió, cada notícia que sent per la ràdio, em fa sentir més malament, perquè no tinc paraules per expressar el que sento.

Gràcies a tots i totes els qui t’han escoltat. Davant el dolor, poder-lo explicar (com has fet tu), posar-hi les paraules que ens diuen la veritat, és la primera passa per trencar la impotència i convertir el sofriment en acció i energies de canvi.

No tinc res més a dir. No sé dir res més. Parla’ns, Joana Raspall!

                                                                             Podries

Si haguessis nascut
en una altra terra,
podries ser blanc,
podries ser negre…
Un altre país
fóra casa teva,
i diries “sí”
en una altra llengua.
T’hauries criat
d’una altra manera.
Més bona, potser.
Potser més dolenta.
Tindries més sort
o potser més pega…
Tindries amics
i jocs d’una altra mena;
duries vestits
de sac o de seda,
sabates de pell
o tosca espardenya,
o aniries nu
perdut per la selva.
Podries llegir
contes i poemes,
o no tenir llibres
ni saber de lletra.
Podries menjar
coses llamineres
o només crostons
secs de pa negre.
Podries… podries…

Per tot això pensa
que importa tenir
les mans ben obertes
i ajudar qui ve
fugint de la guerra
fugint del dolor
i de la pobresa.
Si tu fossis nat
a la seva terra
la tristesa d’ell
podria ser teva.

El llibre com tu volies no el puc posar aquí, però et deixo el vídeo


CLARA

descarga

Dibuixem el Bon profit de
Miquel Martí i Pol
Patates fregides
Ni eixutes ni humides,
són bones les bones
patates fregides.
Rosses per fora, i per dins
flonges com el pa calent,
satisfan el paladar
més exigent.
Un pot menjar-se-les soles,
però acompanyen molt bé
els plats de carn més diversos
quan ens convé.
Ni eixutes ni humides,
són bones les bones
patates fregides.

Poema extret del llibre
Bon profit
de Miquel Martí i Pol

Dibuixem el Bon profit de
Miquel Martí i Pol
Ous ferrats
Quan es couen, quins esclats,
els ous ferrats,
fins i tot, si no es vigila,
poden fer alguns disbarats.
I un cop cuits, ben presentats,
els ous ferrats,
se’ls mengen sense ganyotes
fins i tot els desganats.

Poema extret del llibre
Bon profit
de Miquel Martí i Pol

                                            Dibuixem el Bon profit de
                                                    Miquel Martí i Pol
                                                            Croquetes
                                            Se’ns esmolen les dentetes
                                            quan la mare fa croquetes.
                                             Ben rosses i cruixidores,
                                          no te’n menges, en devores.
                                                En qualsevol ocasió,
                                              si hi ha croquetes, millor.


MERCÈ

        images (1)

    Versos que el viento arrastra
Karmelo C. Iribarren
Cristina Müller

 

Las estaciones

 Las estaciones 
sirven 
para tres cosas importantes:

para que lleguen los trenes,

para que se vuelvan a ir,

y para que lloren los enamorados

descarga (2)

 

Las bicis quietas

Estas bicicletas

aparcadas 

en la calle

en línea

una al lado de la otra

parecen vendedoras de kilómetros

que nadie compra.

 

Bolsa de Plástico

Mírala

ahí

en mitad de la calle

sola

quieta

temerosa

de que aparezca el barrendero

soñando

con un poco de viento

para sentirse

nube


 

ÒSCAR

Ens diu l’Òscar que ja ve la primavera i tot el paisatge ressalta al nostre voltant, com si sorgís de nou. Estrenem doncs paisatge… com? 
Agafem llapis i paper i dibuixem-lo. Sembla difícil? No, seguim les instruccions del poema de Gloria Fuertes i segur que ens surt una autèntica meravella!

ciutat_Chris Chapman2
 
Cómo se dibuja un paisaje

 

 
Un paisaje que tenga de todo,
se dibuja de este modo:
Unas montañas,
un pino,
arriba el sol,
abajo un camino,
una vaca,
un campesino,
unas flores,
un molino,
la gallina y un conejo,
y cerca un lago como un espejo.
Ahora tú pon los colores;
la montaña de marrón,
el astro sol amarillo,
colorado el campesino,
el pino verde,
el lago azul
-porque es espejo del cielo como tú-,
la vaca de color vaca,
de color gris el conejo,
las flores…
como tú quieras las flores,
de tu caja de pinturas.
¡Usa todos los colores!

 


ROSA

cropped-img_2536

Soneto amoroso definiendo el amor. Francisco de Quevedo

 

Es hielo abrasador, es fuego helado,
es herida que duele y no se siente,
es un soñado bien, un mal presente,
es un breve descanso muy cansado.
 
Es un descuido que nos da cuidado,
un cobarde, con nombre de valiente,
un andar solitario entre la gente,
un amar solamente ser amado.

Es una libertad encarcelada,
que dura hasta el postrero parasismo;
enfermedad que crece si es curada.

Este es el niño Amor, éste es su abismo.
¡Mirad cuál amistad tendrá con nada
el que en todo es contrario a sí mismo! 


PAULÍ

mali003

Els humans som capaços tant del millor com el pitjor. Els esdeveniments que ens envolten i les situacions que la vida ens planteja fan que surti, per bé o per malament, tota la diversitat que és la humanitat.

Miquel Desclot

Nens estrangers

Nen pigmeu, nen esquimal,
nen de l’Índia o del Nepal, 
nen xinès o nen dallò,
no voldríeu ser com jo?

Conviviu amb els lleons,
les balenes o els bisons, 
i mengeu ous de nyandú
i us feu cases de bambú.

Aquest viure és de pistó,
però el meu és molt millor;
i sovint us dol, ja ho sé,
no ser nats a l’estranger.

Mengeu cuina salvatgina, 
i jo carn de la més fina;
heu de viure a fil d’espasa,
i jo visc tranquil a casa.

Nen pigmeu, nen esquimal, 
nen de l’Índia o del Nepal,
nen xinès o nen dallò,
no voldríeu ser com jo?

Sobre un tema de Robert Louis Stevenson


 

Rosa Fabregat

DIA INTERNACIONAL DE LES DONES – 8 de MARÇ 2019


“Amb totes dues mans alçades a la lluna, obrim una finestra en aquest cel tancat” (Maria Mercè Marçal)

8 de març

Vuit de març

Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.

El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.

Les aventures de Tom Sawyer.

01-017

Benvinguts tots al món dels somnis!
Avui començarem a llegir la novel·la que heu triat.

Jo també penso que és de més boniques dedicades els nens que mai s’han escrit. El llibre relata uns mesos en la vida d’aquest nen…

Mark Twain va escriure obres de gran èxit com El príncep i el captaire, però és conegut, sobretot, per la seva novel·la Les aventures de Tom Sawyer i Les aventures de Huckleberry Finn. “Moltes de les aventures explicades en aquest llibre van succeir de debò. Una o dues foren experiències pròpies, les altres les visqueren els nois que foren companys meus d’escola”. Així començava el prefaci en l’obra original que el 1876, ara fa 143 anys, encapçalava Les aventures de Tom Sawyer.

03955_7

Les aventures de Tom Sawyer és una novel·la  de l’escriptor nord-americà Mark Twain publicada el 1876. El llibre relata uns mesos en la vida d’aquest nen que viu en una ciutat petita prop del riu Mississipí, criat per la seva tia Polly, que se l’estima molt, però que a la vegada és estricta. Tom contempla el món d’una manera molt diferent de la dels adults amb qui ha de conviure. Més rebel encara és el seu amic Huckleberry Finn, el company ideal de Tom, que és envejat pels altres a causa de la forma de vida que porta. Aquests dos nois, Tom i Huckleberry Finn, viuran aventures de tota classe, fins que finalment acabaran creixent i deixaran de ser nens per arribar al món dels adults.

Descripció de l’obra

Les aventures de Tom Sawyer és el relat d’uns mesos en la vida de Tom Sawyer, un nen que viu en una ciutat petita del sud-oest dels Estats Units a la vora del riu Mississipí. Criat per la seva tia Polly, que el vol de cor però que el sotmet a una disciplina que se li fa absurda i desagradable, Tom contempla el món d’una manera molt diferent de com ho fan els adults amb els quals ha de conviure. Precisament perquè existeix aquest distanciament, ens entreté amb les seves reaccions divertides i nobles. Més agrest i rebel contra aquest univers de la gent gran és el seu amic Huckleberry Finn, el company ideal de Tom, que és envejat pels altres nens que contemplen en la seva vida una forma d’existència que a ells els agradaria portar. Junts viuran aventures humorístiques i dramàtiques de les quals podran sortir més airosos del que hagués pogut fer-ho qualsevol adult. Al final (tan sols en aparença), tant Tom com Huck acabaran sent conduïts a aquest context de persones que creixeran i deixaran de ser nens.

03955_6

Argument

Tom Sawyer és un noi orfe que viu amb la seva tieta Polly a Saint Petersburg, un poble situat a la riba del riu Mississipí, als Estats Units, a mitjan segle XIX. Viu amb els seus germanastres Sid i Mary, completament oposats a ell.

Amb qui s’avé més és amb Joe Harper, un company d’escola i, especialment, amb Huckleberry Finn, un altre orfe, que viu sol i abandonat de la mà de Déu, com un indigent menor d’edat.  Extret de Wikiwand.
Sobre la novel·la penso que el valor de la denúncia de Charles Dickens i la seva capacitat d’emocionar és molt gran. Crec que ens ofereix una bona oportunitat per fer moltes preguntes i molts comentaris.
Com ho fem sempre, ja anirem xerrant del que en traiem, de la novel·la.
Penso que es pot veure des de molts punts de vista i tots seran benvinguts. Jo la contemplo sobretot per apropar nenes, nens i joves al coneixement i reflexió sobre els drets dels infants.
Moltes gràcies a tots!

http://www.librosmaravillosos.com/tomsawyer/index.html

Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives .
Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Wikipedia.

Primera sessió del Club de lectura 2019

Benvinguts a la Biblioteca,i bon any per a tots!

Avui havíem de començar la novel·la “Les aventures de Tom Sawyer”  tal com havíem quedat, però hi ha vegades que val molt la pena deixar-lo per un altre moment, encara que aquest conte que us proposo trenqui el cor. Sé que aquest petit canvi no us sabrà greu. Gràcies.

M’agradaria que llegíssim avui precisament un llibre que és una denúncia del que està passant al món.

És una obra colpidora, però alhora molt poètica. El seu títol ens avança de què va l’aventura: «Un llarg viatge».

20180909_173154

Comença amb dues planes que marquen el que anirem veient. A la primera, ja veieu dues ànegues que miren cap a la dreta, cap a l’horitzó, cap al futur, i mantenen el diàleg següent:

—És hora de marxar, filla.
—Per què, mare?
—S’acosta el fred i no podem quedar-nos aquí.
—I on anirem?
—Al sud.

Ho dieu molt bé, els dibuixos tenen un to grisós, marronós, que transmeten una certa tristesa.

A la plana següent veiem, amb la mateixa paleta cromàtica, mirant cap a l’esquerra, una família, un pare i dos fills, amb expressió abatuda, que també conversen:

—Prepareu-vos, nois. Hem de marxar!
—On, pare?
—No ho sé, però a algun lloc lluny d’aquí.
—Per què?
—Perquè la guerra ja ha començat!

20180909_173203

Són dues històries en paral·lel.

Ja veieu que són unes il·lustracions molt expressives, magnífiques, són d’en Federico Delicado. Anem veient els entrebancs que suposen els dos viatges (la pluja, la gana, el cansament, els enemics, etc.), però també situacions positives (companyia, suport, ajuda, etc.).
La narració té un to realista molt marcat i, per tant, el final ens deixa abatuts perquè és com una pedrada al cap.

Al web de Kalandraka Catalunya podem llegir:

En un temps marcat pel drama dels refugiats, aquesta obra oportuna i necessària de Daniel Hernández Chambers i Federico Delicado encoratja a la reflexió amb una mirada tendra i dura
alhora: tendra per reflectir el costat més humà d’un conflicte per mitjà de la metàfora de les aus; dura per la contundència d’un final que ens colpeja amb la crua realitat. Les il·lustracions descriptives i naturalistes —no exemptes d’acurats elements simbòlics— reforcen el missatge. Són imatges de gran plasticitat que transmeten emocions: la tristesa, la penúria, l’extenuació…
i malgrat tot, la lluita, la dignitat, els somnis…, de milions de persones que tenen dret a viure en pau i en llibertat.

No vull que marxeu amb les cares tristes. Qui comença a llegir “Les aventures de Tom Sawyer”?

01-017

 

 

 

¿Queréis que leamos unas fábulas?

images (8)

Cuando eras pequeño, seguramente te hayan contado más de una vez la historia de la zorra y las uvas o la de la tortuga y la liebre; también habrás escuchado cientos de veces la expresión “matar a la gallina de los huevos de oro”. Ahora quizá te estés preguntando qué tienen en común todas ellas: Pues tienen que ver que son fábulas.

La fábula es un relato literario que se caracteriza, principalmente, por ser breve, sencillo y, especialmente, por tener como protagonistas a los animales. A veces también a dioses

Las fábulas cumplen una función eminentemente didáctica, puesto que tienen como objetivo transmitir una enseñanza, conocida como moraleja, que estas basadas en la reflexión  después de un conflicto

¿Muy bien, verdad? Pero vosotros ahora le preguntareis a Pilar o a mi quien escribía las fábulas, ¿verdad?

Pues mirad, Esopo ha sido el mayor fabulista de la historia, uno de los primeros, y autor de la sombra que cobija a todos los demás, desde la antigua Grecia hasta nuestros días (pasando por Jean de La Fontaine, otro de los más grandes fabulistas de la historia).

Los animales encarnan determinadas cualidades o actitudes frente a la vida; tales atributos pueden ser negativos o positivos, y en función de ello se verán castigados o recompensados en el desenlace de relato. Dichas cualidades se atribuyen a los animales siguiendo una tipología que permanecería inalterada entre los seguidores e imitadores que desarrollaron el género: la zorra es la encarnación de la astucia; el lobo, de la maldad; la hormiga, de la previsión; el león, de la majestuosidad. De este modo, a través del comportamiento de los animales, las virtudes y defectos del ser humano son viva y eficazmente puestos de relieve ante el lector. Hay que advertir que, aunque esta sea la tónica general, en algunas de las fábulas intervienen también seres humanos o divinidades.

Del desenlace de la historia se desprende, como ya se ha indicado, la enseñanza moral: el desenlace premia o castiga a los animales protagonistas en función de si poseen una cualidad positiva o negativa. Pese a ello, y para que no quede duda alguna, se añade después del relato una moraleja explícita en forma de frase sentenciosa.

Vamos a ver un ejemplo:

El perro y la carne:

“Junto a un río de manso curso y cristalinas aguas, caminaba cierto perro ladrón con un hermoso pedazo de carne entre los dientes. De pronto, se vio retratado en el agua. Y como viera que otro compañero suyo llevaba también en la boca un buen trozo de carne, quiso apoderarse de él. Soltó la carne, que desapareció en el río, y contempló, espantado, que se quedaba sin el bocado verdadero y sin el falso”.

Es obvio que la historia previene contra la codicia, defecto por el que el perro ha sido castigado, pero igualmente se añade la moraleja sentenciosa: “Así siempre sucede al codicioso, que pierde lo propio queriendo apoderarse de lo ajeno.”

La mochila.                                                                          

Adaptación de la fábula de Jean de La Fontaine

Juno-Jupiter-Hamilton

Se cuenta que hace muchos siglos, Júpiter, el dios de los romanos, mandó llamar a todos los animales de la tierra. Quería reunirlos para que le contasen cómo se sentían y si había alguna cosa que les preocupara, sobre todo en relación a su aspecto físico.

descarga-5

—Os he convocado esta tarde porque quiero saber cómo estáis. Si hay algo de vuestro aspecto que os preocupa o queréis presentar alguna queja, contad conmigo que yo intentaré ayudaros a buscar una solución.

Todos se miraron sorprendidos y sin saber qué decir. Viendo que ninguno se animaba a hablar, Júpiter tomó la iniciativa.

—A ver… Por ejemplo, tú, monita ¿Hay algo de ti que no te guste y que quieras cambiar?

—¿Yo? Ay, no señor, me siento encantada con mi cara y con mi cuerpo. Tengo suerte de ser un animal estilizado y ágil, no como mi amigo el oso, que como ve está gordo y parece una croqueta gigante.

Júpiter buscó al oso con la mirada. Allí estaba, deseando opinar. Con un gesto, le incitó a que lo hiciera.

—Gracias por permitirme decir lo que pienso, señor. No estoy de acuerdo con la mona. Es cierto que no soy ágil como ella, pero tengo un cuerpo proporcionado y un pelaje muy bello, no como el elefante, que es pesado, torpe y tiene esas orejas tan grandes que casi las arrastra por el suelo cuando camina.

El elefante, por su tamaño, estaba al fondo del salón del trono. Levantó su trompa para pedir permiso.

—Di lo que quieras, elefante.

—Lo que ha dicho el oso es una bobada ¡Ser grande y pesado es una gran virtud! Me permite ver al enemigo a una enorme distancia y me convierte en un animal casi imbatible. Las orejas son útiles abanicos y casi nunca tengo calor. En cambio, mire el avestruz, que tiene unas orejas que ni se le ven y un cuello demasiado largo ¡Su cuerpo sí que es estrambótico!

El avestruz frunció el ceño y, adelantándose un paso, se plantó frente al dios.

— ¡Ese paquidermo no sabe lo que dice! Soy uno de los animales más veloces que existen y no cambiaría mi cuerpo ni por todo el oro del mundo. Mi cuello es fino y elegante, no como el de la pobre jirafa, que sí que es más largo que un día sin pan.

Todos se giraron para localizar a la jirafa que, muy digna, alzó la voz para que Júpiter y todos los presentes la escucharan bien.

—¡Qué absurdo lo que dice el avestruz! ¿Quejarme yo de mi largo cuello? ¡Todo lo contrario, es fantástico! Lo veo todo y alcanzo los frutos de las ramas más altas a las que nadie llega y que sólo yo puedo degustar ¡Mala suerte tiene la tortuga, que es tan bajita que se pasa el día tragando el polvo del suelo!

Júpiter empezaba a hartarse de la situación, pero hizo un barrido con los ojos buscando a la pacífica tortuga.  Sí, allí estaba también,  situada entre un perro y un gato, por si surgían peleas entre ellos. Con voz cansada, le cedió la palabra.

—A ver, tortuga… ¿Tú qué tienes que decir sobre esto? ¿Es cierto que tragas polvo?

—¡Ja, ja, ja! ¡Menuda tontería! Con cerrar la boca es suficiente. Si hay algo que agradezco a la naturaleza es la suerte de llevar la casa siempre a cuestas. Me siento protegida en todo momento y no tengo que preocuparme de buscar refugio. Pienso en lo mal que lo pasan otros como el sapo, siempre a la intemperie, y  eso sí que me da pena.

El dios Júpiter se levantó enfadado y con su bastón de mando, dio un golpe en el suelo que retumbó como un trueno.

—¡Basta! ¡Basta ya! ¡Cada uno de vosotros os creéis perfectos y estáis muy equivocados! Todos tenéis defectos porque ningún animal del mundo lo tiene todo, pero sois incapaces de verlo. Sólo distinguís los fallos que tienen los demás que están a vuestro alrededor y esa es una actitud muy fea por vuestra parte.

La sala se quedó en absoluto silencio. Ni la mosca se atrevió a zumbar y se quedó posada sobre el lomo de una burrita que escuchaba al dios con las orejas gachas.

—De verdad os digo que cada uno de vosotros lleváis una mochila cargada con vuestros  defectos a la espalda para no verlos, y en cambio, una bolsa con los defectos de  los demás sobre el pecho, para verlos en todo momento.

Y dicho esto, Júpiter, agotado, disolvió la reunión y se fue a descansar con la esperanza de que alguno de esos animales cambiara su comportamiento en el futuro.

Moraleja: Por lo general, vemos los defectos que tienen otras personas pero no nos damos cuenta de que nosotros también tenemos unos cuantos.  Es bueno reflexionar, darse cuenta de que todos cometemos errores y ser buenos y justos a la hora de juzgar a los demás. Nadie es perfecto.

 

Fábula de la lechera y el cántaro de Samaniego

La-Lechera

Una muchacha muy feliz caminaba con un cántaro de leche para vender en el mercado de su pueblo. Y mientras iba caminando, comenzó a sacar cuentas y soñaba:

Con el dinero que gane de la leche me podre comprar una cesta de huevos. Los huevos los pondré a incubar y entonces tendré cuatro docenas de pollos.

Los pollos crecen rápido y los venderé. Con ese dinero ganado me compraré un pequeño cerdito. Le voy a dar de comer muy bien, se pondrá gordo y muy rosado. Podre venderlo y me compraré… ¡una ternera!

Venderé la ternera y me podre comprar un hermoso vestido de mis colores favoritos con el que iré a pasear al pueblo y todos los muchachos me mirarán y querrán que yo sea su novia. Y yo moveré la cabeza muy orgullosa. Así.”

Y la lechera meneó la cabeza, así, y el cántaro de leche brincó y se destrozó.

Adiós, leche hasta la vista huevos, hasta luego pollos, adiós cerdo y… adiós ternera, pensó, muy triste, la lechera.

Moraleja:

 Muchos de nosotros anhelamos y soñamos con tener muchas cosas. La vida te presenta varias situaciones que uno debe superar. No seas impaciente con el futuro. Se precavido y mira bien por donde caminas para que no te sorprenda algún obstáculo que te prive de tus metas . Disfruta de lo que tienes  que el futuro que tanto sueñas será bello cuando cuides bien tu presente.  Mejor vive feliz el presente por que el futuro no está seguro.

  Fábula del camello y Zeus

 

Zeus_arte
Zeus, Museo Británico

Cuentan que el camello, insigne en otro tiempo por sus descomunales orejas, se presentó lloroso y compungido al padre de los dioses:
Todos los que me ven, oh Zeus –le dijo–, se burlan de las orejas que me diste; el toro ostenta con orgullo sus temibles cuernos, mientras que yo me hallo indefenso, de todos despreciado, y expuesto a los ataques de mis enemigos.
Sonrió Zeus y exclamó:
—No puedo darte los cuernos que me pides, pero en cambio te quitaré las orejas.

El-camello-y-zeus
Moraleja

“La envidia no es buena consejera. Cuando quieras mejorar en algo, hazlo con tu esfuerzo y por tu deseo de progresar, no porque tu vecino lo tenga” 

          Fábula. El zorro y las uvas verdes  De Esopo

The_Fox_and_the_Grapes_-_Project_Gutenberg_etext_19994Un día, se encontraba el zorro caminando por el campo cuando de repente vio una vid con un bonito racimo de uvas. Colgaba en medio de las hojas y los granos se veían rosados y suaves como el terciopelo.
¡Qué uvas tan esplendidas! Deben estar deliciosas y frescas, dijo la zorra saboreándose. Como el racimo estaba alto, intentó conseguirlo alzándose sobre sus patas traseras. Pero, no puedo, estaba aun más alto todavía.
Entonces se le ocurrió y dio un pequeño impulso para saltar y nada. Saltó tres, cuatro veces, cada vez con más fuerza. Pero, no, no pudo conseguirlo, estaba más lejos todavía.
Entonces, moviéndose y dando la vuelta para continuar su camino, dijo, con mucho coraje: Pero porque quiero yo esas uvas tan verdes.

MORALEJA

La moraleja de la historia es que a menudo los seres humanos fingimos despreciar aquello que secretamente anhelamos y que sabemos que es inalcanzable.

El viento del norte y el sol 

0015windsun
 Bóreas (el viento del norte) y Helios (el sol)

Hubo un día que se encontraban platicando el viento norte y el sol, entonces el viento del norte se jactaba de tener mucha fuerza, diciéndole al sol: tengo fuerza suficiente para devastar árboles, destruir casas y hacerlas volar por los aires como si fueran tamo. Nadie podría soporta mi fuerza. Cuando quiero soplar con violencia, todos se tienen que doblegar.

Respondiendo el sol le dijo: Hay numerosas formas de ser fuerte.

En eso estaban, cuando vieron que se acercaba un hombre por el camino y el sol dijo: Hagamos una prueba rápida y fácil. Aquel de nosotros dos que logre que el hombre se quite la capa será el más fuerte.
Muy buena idea, dijo el viento norte. Eso que propones es fácil para mí. Entonces comienza tú, dijo el sol.

El sol se ocultó tras una nube y el viento norte empezó a soplar con fuerza. Se agitó todo alrededor del viajero y el hombre se estremeció mientras los bordes de su capa se levantaban en el aire. El viento sopló con más fuerza, la capa revoloteaba más y más, en un momento pareció que iba a desprenderse y que el viento norte lo lograría. Pero el hombre ajustó más y más su capa a su cuerpo, se envolvió en la capa y caminó agachado enfrentando la fuerza del viento. Mientras más soplaba el viento norte, más fuertemente el hombre ajustaba la capa.

Ahora te toca a ti sol, le dijo el viento norte, veremos si tu puedes hacerle quitar su capa.
Aquí vamos, dijo el sol y comenzó a brillar con algo de fuerza.
El hombre se enderezó y soltó la capa al no haber más viento que le levantaran la capa. El sol continuó brillando más y más, calentando el camino. El hombre sintió los cálidos rayos que le entibiaban el cuerpo. Pronto, se quitó la capa porque hacía demasiado calor.

Viendo el viento norte que el sol logro su objetivo, se fue resoplando, derrotado, y el sol siguió brillando de una manera hermosa.
Moraleja:

La moraleja es bien obvia: la mayoría de las veces se consigue mucho más y con más facilidad aplicando la dulzura y la persuasión que utilizando la violencia.

 

Comentaris a ‘Robinson Crusoe’

En la meva manera d’entendre l’obra, hi podem trobar diferents temes: el desig d’aventures, el respecte i la devoció a Déu, l’esclavitud emmarcada en el context en què es va desenvolupar l’obra, i també diversos aspectes morals. Hem de destacar la solitud humana i els llargs moments difícils que Robinson va viure en aquella illa; per aquest motiu li va posar en nom de “l’illa de la Desesperació”.

A més de llegir, també hem explicat moltes coses sobre què feia el nostre protagonista per sobreviure.

La primera va ser com va començar a fer el pa. En una bossa que tenien al vaixell hi havia una mica de blat. Era el menjar dels pollastres. Va sembrar el blat. Primer va sortir una herba verda i brillant i, al cap de sis mesos, ja tenia un petit camp de blat.

També vam explicar les diverses maneres de conservar els aliments. Si no hagués estat per això, tampoc no hauria pogut sobreviure tant de temps.

Hem parlat molt de l’indígena. Expliquem que Divendres, en un moment d’agraïment, li jura, en el seu idioma, i també amb senyes, una ferma lleialtat a Robinson. Aquest, de bon principi, el veu com un criat; molt eficient, és veritat, però a la fi un criat. També és veritat que al cap d’un temps arriba a considerar-lo un amic, sense deixar de considerar-lo el seu criat.

Mireu: En Robinson el captura, el sotmet i l’evangelitza en la seva religió. El considera eficient i de nobles sentiments, però mai igual a ell. Perquè ell és blanc, i això… això li sembla una gran diferència, oi que sí?

Vosaltres què hi dieu?

Ho veieu? Ara ja parlem de diferències.

Divendres, per la part que li toca, comprèn molt bé les seves funcions. Potser té una vaga idea de l’època en què viu, però això no ho creiem, oi que no? Divendres és un indígena i no sap res de la civilització.

Divendres decideix que el millor per a la seva vida és dir-li a tot que sí a l’home blanc civilitzat, i demostrar-li un gran afecte. No us recorda això la colonització?

 

I ara us toca a vosaltres explicar-nos què us ha semblat la novel·la.

Veiem que a tots us ha agradat aquesta novel·la. Dieu que el protagonista és un aventurer molt valent, perquè ha de començar pràcticament des de zero, fent front als desafiaments de la vida salvatge i a la terrible càrrega de la soledat. Que us han agradat molt les explicacions de com ho fa per aconseguir sobreviure.

Ara ja coneixem les diverses maneres de conservar els aliments. Cadascú diu una cosa diferent. L’assecament i el fumat de la carn i del peix. Amb sitges que construïa i on emmagatzemava gra per a diversos anys. Les panses i les figues, així com les olives seques. La sardina (que un cop salada esdevé arengada), el seitó (anxova), el bacallà, o el porc (pernil). N’hi ha moltes més, no acabaríem pas…

Hem entès a quins llocs van passar totes aquestes aventures.

També dieu que us ha agradat molt perquè, en més d’una ocasió, us heu trobat com si fóssiu en aquella illa deserta, vivint com si fóssiu el Robinson.

A en Paulí li ha agradat la novel·la, sobretot quan en Robinson Crusoe i en Divendres derroten els amotinats, però els deixen triar entre tres opcions: a) ser penjatsal pal més alt del vaixell; b) tornar a Anglaterra on seran jutjats i penjats ala forca; i c) quedar-se a l’illa. Aquests accepten l’última opció. Estan molt contents i agraïts per haver-los salvat la vida.

Recordeu que també va haver-hi una cosa important que no ens hauria de passar per alt. En Robinson va confeccionar un calendari per no perdre el compte dels dies que estaria a l’illa. També va fer un diari on descrivia detalladament el que anava vivint a l’illa.

Quèpassaria si no hi hagués calendaris al món?

Us vaig dirque en Divendres és un jove atlètic, actiu, vital i intel·ligent, que pertany probablement a la raça maorí. A la novel·la diu que no és comels nadius del Brasil, és a dir, indi, i que tampoc és negre. Llavors us vaig comentar que a la novel·la de Moby Dick surt un personatge com ell, que també havia sigut caníbal.

Dieu que va caçar cabres i es va alimentar de la seva carn, va utilitzar les seves pells per fer-se peces de roba, i finalment en va domesticar unes quantes per tenir llet.

En Robinson també tenia uns quants gats (eren al vaixell enfonsat). Els gats elvan protegir, mentre dormia, dels ferotges atacs nocturns de les rates (al llibre no en parla clarament, però ho deixa entreveure).

De la seva fe ja n’hem parlat; només recordar-vos que cada dia llegia la seva Bíblia en veu alta per no perdre l’ús de la paraula i per no tornar-se boig. Això també és important recordar-ho.

Ara que hi penso, recordo que una tarda, a punt d’anar-vos-en, vaig dir que l’illa va ser alhora presó i llar, que en Robinson la va fer a la seva mida mentre cultivava blat iarròs.

Bé, pensem que, per ser la primera novel·la que llegim plegats, tot ha anat prou bé. Ens ho hem passat fantàstic. Oi que sí? Doncs, si us sembla bé, ara començarem a llegir un altre tipus de lectura: les faules. Sabeu què són? Doncs ara ho veureu.

Benvinguts al Club de Lectura de la Biblioteca Pere Casaldàliga de Balsareny.

96b36b0f_o

 

Hola a tots! Benvinguts al Club de Lectura de la Biblioteca Pere Casaldàliga de Balsareny. La finalitat d’aquest Club de Lectura és aconseguir passar-ho bé, llegint i comentar històries, poesies, novel·les, relats i el que us agradi més. Ja hem començat a llegir una novel·la d’aventures, que ja la comentaren i n’explicarem tot el que calgui. Ara només voldria dir-vos que, com ja sabeu, els llibres són la memòria del món, i gràcies als llibres podem saber un munt de coses: com vivien els nostres avantpassats —com els pirates de la novel·la que estem llegint—, com van inventar les eines –com ara les brúixoles– i com s’orientaven enmig del mar. Però els llibres són molt més que això. Els llibres ens porten a mons imaginaris, inventats i fantàstics que només existeixen gràcies a les paraules. Robinson Crusoe, la parella d’enamorats Romeo i Julieta, Moby Dick…i molt més!

Que ho passeu força bé!

  

M’agrada l’optimisme que reflecteix i per això l’escollit.

Miquel Martí i Pol

No vull conservar res

 No vull conservar res que cridi la memòria
del vent arravatat i dels noms del silenci.
Vinc d’un llarg temps de pluges damunt la mar quieta
dels anys i res no em tempta per girar els ulls enrera.
Tu que em coneixes, saps que sóc aquell que estima
la vida per damunt de qualsevol riquesa,
l’èxtasi i el turment, el foc i la pregunta.
Cridat a viure, visc, i poso la mà plana
damunt aquest ponent que el ponent magnifica.
Solemnement batega la sang en cada cosa.
Tot és camí des d’ara
. Faig jurament de viure.

Aquest poema està dintre  de l’obre  L’hoste insòlit (1979).
Parla del fet que després d’haver passat una mala època no hi ha res que el faci mirar cap enrere i l’únic que importa és seguir cap endavant i viure.

 

Fins aviat!

 

 

Amb aquest llibre de Faules hem acabat un altre curs. Durant tot aquest temps hem après moltes coses, i tant de bo us hàgim fet passar bones estones. Desitgem que el vostre pas per la Biblioteca hagi estat per a tots vosaltres profitós, i així puguem anar ampliant conjuntament la nostra història per a les noves etapes que vindran.
Per a tots vosaltres, doncs, un fins aviat ben gran, esperant que amb la mateixa il·lusió de sempre ens puguem retrobar un altre dia, i junts tornar a absorbir tots els coneixements, aprenentatges i lliçons que ens regalen els llibres.
L’Anna us deia: “Els llibres ens enriqueixen i ens engrandeixen i ens multipliquen la vida, ens permeten viure la nostra vida i la de les històries que llegim”

Gràcies per tot, companys! Fins aviat!

“Les alforges”

la motxilla

Hola a tothom!

Les últimes faules que llegíeu del llibre eren maques i tenien més riquesa de vocabulari, però no hi havia manera que s’entenguessin. Llavors us vaig preparar durant la setmana uns quants contes que vaig trobar aquí i allà.

I entre els contes escollits en vam agafar un parell per passar la tarda. El primer el vaig explicar amb tot de metàfores. El vau llegir i després, com sempre, el vam comentar. Deia així:

LA MOTXILLA  o  “LES ALFORGES”

«Conten que Júpiter, antic déu dels romans, va convocar un dia tots els animals de la terra. Quan es varen presentar els preguntà, un per un, si creien que tenien algun defecte. En aquest cas, ell els prometia millorar-los fins que quedessin satisfets. Cap animal es va trobar res a millorar, però un a un criticaven els altres.

—Què hi dius tu, mona?
—Em parleu a mi? —respongué la mona—. Jo, defectes? M’he mirat en un mirall i estic esplèndida. En canvi l’os, l’heu vist? No té cintura!

—Que parli l’os —demanà Júpiter.
—Aquí estic —digué l’os—, amb aquest cos tan perfecte que m’ha donat la natura. Sort de no ser tan robust com l’elefant.

—Que es presenti l’elefant…
—Francament, senyor —va dir l’elefant— no tinc de què queixar-me, encara que no tots puguin dir el mateix. Allà teniu l’estruç, amb les seves orelletes ridícules…

—Que passi l’estruç.
—Per mi no us molesteu —digué l’au— Soc tan proporcionat! En canvi la girafa, amb aquell coll…

Júpiter va fer passar la girafa, qui, al seu torn, va dir que els déus havien estat generosos amb ella.
—Gràcies a la meva altura veig els paisatges de la terra i del cel; no com la tortuga, que només veu els rocs.

La tortuga, per la seva part, va dir que tenia un físic excepcional.
—La meva closca és un refugi ideal. Quan penso en la serp, que ha de viure a la intempèrie…

—Que passi la serp —digué Júpiter una mica cansat.
Arribà la serp arrossegant-se i va parlar amb la seva llengua viperina:
—Per sort tinc la pell llisa; no com el gripau, que la té plena de berrugues.

—Prou! —exclamà Júpiter—. Només falta que un animal cec com el talp critiqui els ulls de l’àliga.
—Precisament —digué el talp— volia dir dues paraules: l’àguila té bona vista; però el seu clatell pelat, oi que és horrible?

—Això ja passa de mida! —va dir Júpiter, donant per acabada la reunió — Tots ens creiem perfectes i pensem que els que han de canviar són els altres.»

Sol passar…
Només tenim ulls pels defectes dels altres i portem els propis ben amagats, en una motxilla, a l’esquena.

Amics meus, això és una faula de Jean de la Fontaine i és antiga; però explicada com ho hem fet, s’entén, oi que sí?

De seguida vam fer una mena de pluja d’idees de quines cosetes de tots nosaltres voldríem arreglar, millorar, canviar…

Al principi no sortíem del fet tan clàssic del «Jo vull». Res, això no val. Ha de sortir de l’interior.

—Els homes i dones no expliquen mai res de tot això —vau dir.
—Ja és hora d’anar-nos-en; què, ho deixem pel setembre?

Però finalment, un va dir:
—A mi m’agradaria perdre la ràbia de quan m’enfado, perquè després em sap greu i ploro.

Per aquesta resposta —dita mentre sortíem— va haver-hi sorpresa, mirades i silenci. Molta sorpresa i mirades entre tots.

—Jo també ho voldria —li vaig dir, per animar els que ja eren fora al carrer—. Hi ha gent que fan coses molt injustes i em fan molta ràbia i qui està trist després soc jo. Algú té algun problema com aquest? Bé, penso que aquesta faula fa reflexionar sobre els actes i comportaments. Què us ha semblat?

El silenci es va acabar del tot quan vam sentir la Tina preguntant si ja hi érem tots.

Que tingueu un bon viatge i una bona setmana. Fins dilluns!

Bon estiu!!

35941751_1704650642951565_2972519966181425152_n

CLOENDA DEL CURS DEL CLUB DE LECTURA FÀCIL AMB AMPANS
Aquest dilluns 18 de juny vam fer la darrera sessió del club de lectura fàcil amb AMPANS del curs 2017-2018. Tornarem, això sí, al setembre amb noves lectures, trobades i activitats. Per celebrar aquest dia, vam emplaçar la lectura a un lloc molt agradable… els jardins de Can Fainé a Sant Vicenç de Castellet. Contents de compartir aquestes lectures i estones amb els amics d’AMPANS. Fins setembre!

L’Ana ens va explicar un conte molt divertit. Després entre tots vam llegir una cançó, i quan la teníem apressa, també la vam cantar.

36137207_1704650782951551_1180552210338021376_n.jpg

I per acabar vam llegir i explicar aquest poema de la Joana Raspall.  Podries

Acaba l’odissea de l”Aquarius”  el 17 de juny de 2018 a les 20:00

Ja han desembarcat al moll 1 del port de València, després de vuit dies de travessia. Les 630 persones han pogut baixar totes satisfactòriament dels vaixells, acabant el periple aquest diumenge a la tarda
Són persones que com moltes altres fugen del seu país per culpa de les guerres i la fam.
Fa dies, setmanes, mesos… tota la vida de guerra en guerra. Escoltes les notícies, veus la TV i en algú racó del món, hi ha guerra. Lamentable que en aquests temps encara els humans continuem així en comptes d’ajudar-nos els uns als altres, en comptes d’intentar entendre’ns, en comptes d’intentar comprendre’ns. I jo, com la Joana Raspall, somio en un món millor, en persones millors i, en la fi de qualsevol guerra, perquè nosaltres podríem ser ells. El poema és aquest:

Podries

[Joana Raspall].  

Si haguessis nascut 
      en una altra terra, 
podries ser blanc, 
      podries ser negre… 
Un altre país 
      fóra casa teva, 
i diries “sí” 
      en un altra llengua. 
T’hauries criat 
     d’una altra manera 
més bona, potser; 
     potser, més dolenta. 
Tindries més sort 
     o potser més pega… 
Tindries amics 
     i jocs d’una altra mena; 
duries vestits 
     de sac o de seda, 
sabates de pell 
     o tosca espardenya, 
o aniries nu 
     perdut per la selva. 
Podries llegir 
     contes i poemes, 
o no tenir llibres 
     ni saber de lletra. 
Podries menjar 
     coses llamineres 
o només crostons 
     eixuts de pa negre.

Podries ….podries…

      Per tot això pensa 
que importa tenir 
      les mans ben obertes 
i ajudar qui ve 
      fugint de la guerra, 
fugint del dolor 
      i de la pobresa.

Si tu fossis nat 
      a la seva terra, 
la tristesa d’ell 
      podria ser teva.

 

                               Bon estiu!!

 

DfeRFcNWsAEmBMN

Les Faules d’Isop

Velázquez_-_Esopo_(Museo_del_Prado,_1639-41)
Representació d’Isop per Diego Velázquez

Les Faules d’Isop
Avui començarem a llegir un llibre que estic ben segur que us agradarà molt.
Es tracta de ‘Les Faules d’’I’sop’.
Una faula és un relat breu de ficció on els protagonistes són animals o plantes que parlen. La faula té un caràcter didàctic, normalment ètic, que es mostra al final. La faula és doncs una narració inventada de fets meravellosos que tenen una conclusió moral.
Les faules es basen en històries simples, protagonitzades per animals amb un missatge moral clar. L’objectiu és fomentar determinades virtuts o aconsellar com s’ha de comportar una persona en la vida quotidiana. Si us sembla bé, cadascun de vosaltres llegireu un d’aquests relats, i després entre tots farem una xerrada per explicar-ne el significat.
Moltes gràcies a tots.

 

9788498255409_04_g
El pastor i el llop

«Un pastor que menava el seu ramat un tros lluny del poble feia sempre aquesta broma: cridava auxili als veïns dient que uns llops s’havien llançat sobre les seves ovelles. Dos i tres cops la gent del poble, alarmada, hi acudí corrents i se’n tornà entre burles. Però al capdavall succeí que els llops vingueren de debò. Quan el ramat era destrossat i el pastor cridava ajuda, els seus veïns, sospitant que bromejava com de costum, no li van fer gens de cas; i així li passà que perdé les ovelles. Això és el que li va passar al pastor.»

Molt ben llegit. Ara podríeu dir-nos què n’opineu, del seu significat?
Per si algú no ho ha acabat d’entendre, la Tina i jo us ho expliquem, d’acord?
Després de l’explicació i el comentari posterior, el resum és aquest:
Aquesta faula vol dir que els mentiders només aconsegueixen que no se’ls cregui ningú, ni quan diuen la veritat.

2c6e50a7d57b
La formiga i la cigala

«Que feliç que era la cigala a l’estiu! El sol lluïa, les flors desprenien el seu aroma embriagador i la cigala cantava i cantava. El futur no li preocupava el més mínim: El cel era tan blau sobre el seu cap i les seves cançons tan alegres … Però l’estiu no és etern.

Un trist matí, la senyora cigala es va despertar per un fred intens; les fulles dels arbres s’havien tornat grogues, una pluja gelada queia del cel gris i la boira li entumia les potes.

—Què serà de mi? Aquest hivern cruel durarà molt de temps i em moriré de gana i de fred —s’anava dient ella mateixa—. I per què no li puc demanar ajuda a la meva veïna la formiga? —I va pensar dintre seu—: Potser vaig tenir temps durant l’estiu d’emmagatzemar provisions i construir-me un refugi? Doncs és clar que no —va dir tota convençuda—, havia de cantar. Però els meus càntics ara no m’alimentaran.
I amb el cor bategant-li a tota velocitat, va trucar a la porta de la formiga.

—Què vols? —va preguntar la formiga, quan va veure la cigala davant la seva porta. El camp estava cobert per una espessa capa de neu i la cigala contemplava amb enveja la confortable llar de la seva veïna; i traient-se de sobre la neu que gelava el seu pobre cos, va dir llastimosament:

—Tinc gana i estic morta de fred .

I la formiga va contestar

—I a mi què m’expliques? Què feies al llarg de l’estiu, quan es poden trobar els aliments per totes bandes i és possible construir una casa?

—Jo? Cantava i cantava tot el dia —va respondre la cigala, tota orgullosa.

—I què? —va preguntar la formiga

— Doncs… Res… —va murmurar la cigala.

—Cantaves? Doncs, per què no proves ara de ballar?

I amb aquesta dura resposta, la formiga va tancar la porta, negant a la desafortunada cigala el seu refugi de calor i benestar.»

Ja us he explicat que les faules són relats de ficció, i el que realment importa és l’ensenyança que ens reporten.
Ja sabem que les cigales viuen pocs dies, i això vol dir que la de la faula no podia demanar a la formiga algun gra per a sobreviure. Amb aquesta faula ningú pretenia escriure un llibre científic, sinó recomanar-nos que s’ha de treballar i estalviar per quan vagin mal dades, sense desmerèixer, en absolut, el cant de la cigala i el seu alegre so d’estiu.

Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial,  i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari- 

Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos  d’Internet i Viquipèdia.

Oliver Twist (5)

872904944.jpg

Mercè, veig que encara que t’enduguis el llibre a casa no tens temps de llegir-lo, oi?
Vols que et faci una mica de memòria, no de la novel·la, sinó de com era Londres en aquells temps?
A l’època victoriana, Londres era la ciutat més espectacular i més gran del món. L’any 1800 la població era d’un milió d’habitants. Les cases dels més rics i dels més pobres eren molt a prop, i uns i altres convivien i es barrejaven pels carrers atapeïts de gent.
Al vespre només els carrers importants estaven il·luminats per unes làmpades de gas que emetien una llum molt feble. Els carrers secundaris estaven totalment a les fosques.
Els carrers de Londres eren plens a vessar de gent i carruatges de tota mena: hi havia uns tres mil grans carruatges que oferien el servei d’autobús, ramats de bestiar i carros particulars.

la-vida-en-las-calles-de-londres-de-la-epoca-victoriana-fg9kdd
La vida en las calles de Londres de la época victoriana
Colaborador/a: Hi-Story / Alamy Foto de stock

 Epoca-Victoriana
 

Imagineu la quantitat de fems escampats pel carrer! Les condicions sanitàries fins a la meitat del segle eren deplorables: fins a la segona meitat del segle xix, els habitants de Londres bevien l’aigua del riu Tàmesi, on també descarregaven les clavegueres.

Recordeu que la Tina ens va explicar que en un viatge que va fer a L’Índia això també ho va viure una mica en el riu Ganges?

Escolteu tots, si us plau: L’època victoriana és un període de la història britànica. Es caracteritza per la prosperitat econòmica basada en la indústria massiva (revolució industrial). En la novel·la no explica res de tot això

El text Oliver Twist és el millor reflex de treball infantil en l’època victoriana, irromp en escena el 1838 i cau com “galleda d’aigua freda” als britànics. Amb una crítica mordaç de la hipocresia social, les institucions i la justícia a causa dels estralls que feien la fam, el treball i la mortalitat infantil.

La mitjana de vida de l’època era d’uns 40 anys, la mort dels adults provenia de la tuberculosi, mentre que la dels nens era el xarampió, la verola i la fam. Els nens treballadors de la indústria tèxtil podien més patir tuberculosi a causa de la pols i la humitat, a més d’asma o al·lèrgies, escoliosi o raquitisme.

1280px-Bradford_Industrial_Museum_032
Fixeu-hi bé, la Tina em pregunta a quina edat vaig entrar a treballar. perquè a l’època de Oliver Twist era els vuit anys.
Doncs jo vaig entrar quan tenia catorze anys, i va ser en una empresa que el propietari no volia que entres cap aprenent en els seus tallers si no estudiava. Quina diferencia, oi?
—No sé com ho faig que sempre soc el primer a llegir. Cada setmana igual!
—El primer i l’últim, Roger.
—Quan escriguis això ja ho pots dir, Josep.
—Ja ho faig, però penso que ningú s’ho pot creure, ni la Tina!
—Bé, si ningú vol ser el primer, avui ja ho seré jo mateix.
—Si Roger, endavant!

la-revolucin-industrial-36-638

Brownlow va baixar d’un carruatge
davant de casa seva, seguit de dos homes forts
Tots quatre van entrar a la casa.
-Amb quina autoritat 
em segresteu al mig del carrer?
-va preguntar Monks.

[…] -Amb la meva -va respondre Brownlow-.
Si ho prefereix, se’n pot anar, però així que surti
al carrer el denunciaré per robatori i el detindran.
Si s’estima més parlar, valdrà més que es quedi. […]

La novel·la s’acaba, voleu que fem el desenllaç?
D’acord.

Els fets viscuts per Oliver.
Fets ocorreguts paral·lelament
1. Brownlow amenaça Monks de dur-lo davant la justícia. S’exposa tota la història d’Oliver.
2. Sikes torna a Londres. S’amaga a l’illa Jacob.
3. Sikes és acorralat. Es penja en intentar fugir de la casa.
4. Fagin és jutjat i condemnat a mort.
5. Visita Fagin a la presó.
6. És afillat per Brownlow i reconegut per la família biològica.

07_IMAGEN_DE_LONDRES_EN_LA_EPOCA_VICTORIANA

[…] Encara no havien passat tres mesos
que Harry i Rose es van casar.
Van anar a viure a tocar de l’església
on Harry feia de sacerdot […]
[…] El senyor Brownlow va proposar
que Oliver i el seu germà es repartissin
els diners que quedaven de l’herència,
per no deixar el fill gran sense res.
Oliver va acceptar la proposta amb molt de gust.
Monks va mantenir el nom fals
i se’n va anar a Amèrica
amb la seva part dels diners […]
[…] Van fer col·locar una petita làpida de marbre a l’altar
de l’església del poble, amb un nom gravat: Agnes […]
[…] De vegades semblava que l’ombra d’Agnes
es passegés per aquell racó […]

 

535893455.jpg
El dilluns que bé abans de començar una altra novel·la voldria comentar una cosa molt necessària de conèixer. És tota mena de maltractament, ja sigui a la gent gran, a les dones o als nens.
S’ha acabat per aquesta setmana!
Sempre amb presses!
Fins al dilluns que bé, companys!

 

0436-dickens-mini-sheet-1

 

s-l1600

 

Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial,  i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.

Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos  d’Internet i Viquipèdia.

Oliver Twist (4)

rain (1)

Aquest dilluns, quan volia sortir de casa, de sobte es va posar a ploure molt fort, i el primer que vaig pensar és que tindríeu problemes per arribar fins a la biblioteca. Mentre hi pensava, vaig telefonar per dir que no podia sortir; fins i tot queia una mica de calamarsa de la grandària d’una llentia. Quan va parar una mica, hi vaig fer cap. Ja hi éreu des de feia uns minuts.

Després de saludar-nos com sempre quan fa setmanes que no ens veiem, la Tina va fer el mateix que fem sempre, recordar els últims capítols.

—Si no fos que avui em toca començar a mi, t’explicaria quin descobriment hem fet.
—Cap problema Roger, pots començar i després, si hi ha temps, m’ho expliques, d’acord?
—Sí, d’acord!

—Va, començo —diu en Roger.

—Un moment, si us plau: ja que la Tina us ha fet memòria dels capítols anteriors, jo ho faré
de les paraules desconegudes.

—Molt bé! —dieu.

  • Llevadora: persona que ajuda durant un part.
  •  Bidell: empleat d’alguns centres oficials, que vigila entrades i sortides.
  • Pupil: nen orfe sota la protecció d’un tutor.
  • Erari públic:  Tresor públic. Conjunt dels recursos financers de l’Administració de l’Estat
  • A la gatzoneta: Arronsant les cames de manera que les natges toquin els talons.
  • Malgirbat: Malforjat.
  •  Fita:  Senyal situat a la vora d’una carretera o d’una línia fèrria, indicador de la distància des de l’origen.
  • Levita: Peça de vestir masculina, d’ús al segle XIX, amb mànigues, cenyida al cos i amb faldons que envolten completament les cuixes.
  • Algutzir: Oficial inferior de justícia que executa les ordres del tribunal que serveix.
  • Improperi:  Insult, retret que hom fa a algú. El vaig omplir d’improperis.
  •  Porto: vi de Portugal, i ciutat que li dona nom..
  •  Prominent:  Que s’eleva sobre allò que el circumda.
  •  Bordell: casa on es practica la prostitució. Prostíbul.
  • S’hi va avenir:  Va estar-hi d’acord; “avenir-se” és acordar-se, entendre’s bé, coincidir en els gusts, les opinions, la manera de fer, etc.
  • Efusiu:  Que manifesta els seus sentiments afectuosos amb efusió.
  • Regatejar: Negociar el preu d’alguna cosa.

És curiós —dic—; tantes paraules que hi ha i en canvi la paraula “Làudanum” no la sabem, perquè no l’explica.
La Tina de seguida la busca i ens diu:
Làudanum: és una preparació alcohòlica feta amb opi, safrà i altres essències, que s’utilitzava per calmar el dolor.

Perfecte!
—Ara seguim, d’acord?

—Sí, molt bé!

—Va, començo  —diu en Roger.

Bill-sikes
Bill Sikes

[…] —Doncs no aniràs enlloc! Seu! —Li va demanar Sikes, tancant la porta de l’habitació amb clau
Després, va obligar Nancy a seure en una cadira. La noia plorava i demanava a Sikes que la deixés sortir […]

[…] Nancy es va despertar i el va mirar esverada.

—Aixeca’t —va cridar Sikes, nerviós.

—Bill, per què em mires d’aquesta manera? —va preguntar la noia, espantada.

—Bill!  —va cridar Nancy —Em pots dir què he fet?

—Ja ho saps! […]

Lotten_Olsson
 Nancy

—T’he estat fidel, Bill! Un bon senyor i una dama m’han ofert ajut i he renunciat per tu! Ens ajudaran. Podem anar-nos-en tots dos! Marxem d’aquest lloc horrible! […]

[…] Sikes va agafar la pistola, ple de fúria; amb l’arma va donar un parell de cops a la noia. Aleshores, l’home va agafar un garrot i la va colpejar fins que Nancy va caure morta a terra […]

1280px-Oliver_Twist_-_Samhällsroman_-_Sida_234

[….] Quan es va fer de nit, Sikes va decidir tornar a Londres […]. Va caminar fins un poblet. […]

[…] —La policia busca l’assassí de la noia fora de la ciutat i aviat l’atraparan. Es veu que li segueixen la pista.

Llavors , Sikes va comprendre que havia de tornar-se’n a Londres. “Almenys allà podré parlar amb algú”, va pensar.

[…] Al carrer, es van sentir veus i passos de molta gent.

[…] —No m’atrapareu!

[…]  Tothom cridava que agafessin l’assassí.

[…] —Doneu-me una corda llarga! —va cridar Sikes.

[…] Va lligar la corda a la xemeneia, va fer-hi un nus escorredor i se’l va passar pel cap amb la intenció  de fer-lo baixar fins a la cintura.

[…] Què faré amb el gos? —va pensar per un moment. […]

[…] Però quan era a la finestra, Sikes va fer un crit. Bill Sikes va caure al buit, amb el nus al coll. A causa del seu pes, el nus és va escórrer  i la corda és va tibar. […] El gos el va seguir i va saltar per la finestra. Va caure contra unes pedres i es va obrir el cap.

—Bé, no tenim temps per més coses. Ho deixem tot per al dilluns que ve. A més, crec que tornarà a ploure. Vinga, endavant! Bon viatge i bona setmana. Adéu a tothom!

—Adéu, Josep!

Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial,  i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.

Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos  d’Internet i Viquipèdia.

 

Oliver Twist (3)

The_Foundling_Restored_To_Its_Mother_1858

Bona tarda a tothom! Veig que veniu molt contents. Es nota que heu fet molts dies de festa i esteu descansats, oi que sí? Tot bé per aquesta Setmana Santa? Veig que avui en falten un parell; un d’ells és en Roger. Doncs, ja que no hi és, començarem a llegir per la mà dreta, d’acord? Mercè, has tingut sort! Però abans de res farem una mica de memòria, i recordarem què ha passat fins ara, i qui són els personatges. He fet una fotocòpia del que ha passat fins ara. Com veureu, està tret del bloc, i així podeu llegir i veure com ho faig. https://vivenciesjosep.wordpress.com/2018/03/20/oliver-twist-2/ Molt bé! Teniu una bona memòria. Doncs, quan vulgueu, ja podem començar, si us plau.

Oliver va estar malalt força temps, tenia el braç trencat i molta febre, i per tot plegat, es va aprimar encara més Per sort, de mica en mica va anar millorant, gràcies a la cura de la senyora Maylie i Rose.

Oliver-Twist

—Mercè, saps on és ara en Oliver? —Sí, Josep! —Molt bé, només ho deia per l’embolic que han fet entre tots, el metge i els criats, per salvar Oliver de la policia. —És veritat, els policies dubtaven… —Si, és veritat, els despistaven, per això un dels policies li pregunta: “Així, és el lladre o no és el lladre?” Molt bé. Segueix, si vols, Mercè.

—Oh, estimada senyoreta! —va dir-li un dia Oliver. Com els agraeixo tot el que fan per mi! Ara penso que soc un desagraït amb aquell bon senyor que em va ajudar a Londres i la seva majordoma! Si sabessin com en soc de feliç, ara, segur que se n’alegrarien!

En poc temps, Oliver va recuperar les forces. Un matí, ell i el doctor van sortir cap a Londres en un petit carruatge.

—És aquella casa blanca! —va fer Oliver plorant. Però, ai! En una de les finestres hi havia un rètol que deia: “Es lloga”. El doctor va trucar a la porta de la casa del costat. La serventa el va informar que el senyor Brownlow s’ho havia venut tot i que feia sis setmanes que havia marxat a les Antilles amb la majordoma i un bon amic.

La Tina ens explica que són les Antilles. Diu que són una cadena d’illes situada entre el mar Carib i l’oceà Atlàntic. L’illa principal és Cuba. Els dic que la setmana que ve ho mirarem al diccionari; avui amb prou feines hi ha temps.

Feu clic aquí.     Primera versió cinematogràfica de la novel·la Oliver Twist, de Charles Dickens, dirigida l’any 1933 per William J. Cowen i protagonitzada per Dickie Moore.

Bona tarda, i millor setmana, companys!

Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial,  i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.

Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos  d’Internet i Viquipèdia.

Oliver Twist (2)

14-oliver-twist-Illustration-1-full

Dickens es proposa mostrar una visió dura i crua de la realitat social de l’Anglaterra preindustrial, on els infants eren molt vulnerables.

La Tina diu que alguns de vosaltres ha vist l’última pel·lícula que s’ha fet d’Oliver Twist.

—Us va agradar? —els he preguntat.

—Si, molt. És molt igual a la novel·la —han dit.

—És així, en Polanski va agafar el relleu i en lloc de traslladar-ho a l’actualitat, va recrear la versió literària amb molta fidelitat. Com passa amb els clàssics, però, la seva lectura o visionament ens qüestiona el món actual, tan paral·lel en tants aspectes de la pel·lícula, malgrat la distància dels anys. La Tina ens ha preguntat si coneixíem de primera mà casos on els nens estan desemparats. Hi ha hagut comentaris de tot tipus per part de tots.

—Hem dit fa uns minuts que aquesta obra donarà per fer molts comentaris. Ja tindrem temps de fer-ne més. I ara si us sembla bé podem començar a llegir. Roger, tu mateix, ja que aixeques el dit, pots començar.

arton98809-9ae51

—Molt bé: una dona arriba a un orfenat on dóna a llum un infant i mor en el part. L’infant orfe viu en el centre passant gana, fred i penalitats. Per treure-se’l de sobre un matí van posar un anunci a la porta de l’hospici. Hi deia que s’oferia una gratificació de cinc lliures a qui es volgués emportar Oliver Twist per fer d’aprenent de qualsevol ofici o negoci. El van posar d’aprenent en una fàbrica de baguls, l’amo de la qual es deia Sowerberry. Rebé tot tipus d’injustícies i maltractaments. va fugir del taller on l’explotaven .I després d’un llarg viatge va arribar a Londres. Pel camí, per sort, un home li va donar pa i formatge, i una dona també va oferir-li menjar. Estava tan cansat que es va asseure en el llindar d’una porta. La gent passava i se’l mirava, però ningú feia res per ajudar-lo. Per arribar a Londres, encara li faltaven 18 milles…

En Jordi interromp i diu:

—Un moment si us plau. Només vull dir que una milla són 1,609344 quilòmetres, a Anglaterra. Però el seu valor varia d’un país a un altre.

—Molt bé Jordi, i quants quilòmetres són aquestes 18 milles que diu el llibre?

—Doncs 1,609344 quilòmetres, multiplicat per 18, són 28,968192 quilòmetres.

—Moltes felicitats, Jordi. Ets un campió. Ets el millor!

—Un moment, un moment —diu la Tina—, que ho comprovo.

—Te’n pots refiar, Tina, segur que és veritat.

—I tant, molt bé Jordi. Noi, quina memòria!

—Va, seguim que us falta poc per anar-vos-en a casa.

…—Doncs va conèixer un lladregot que el portà a un alberg per a nens on l’amo, Fagin, els ensinistrava a robar. Oliver era víctima, com els altres nens, de l’ambició dels delinqüents que els controlaven i que els empenyien al crim i a patir la persecució de la justícia.

835605b601e8dc344332f44e6af7ae44

La Tina ha explicat el significat de totes aquestes paraules que veieu amb lletra més gruixuda, que les podeu veure a les pàgines: 7, 9, 10, 12, 13, 14, 15, 16, 18,

Llevador | llevadora Tècnic sanitari especialment preparat per a assistir les dones durant el part. Font: Gran enciclopèdia catalana

Mestressa de casa Dona que té per funció governar la seva llar. Font: Gran enciclopèdia catalana

Corder de cànem Menestral corder que treballava essencialment amb cànem i la seva producció era destinada a cordes per a vaixells. Font: Gran enciclopèdia catalana

Algutzir Funcionari municipal inferior executor dels manaments de l’ajuntament, de l’alcalde, etc. Font: Gran enciclopèdia catalana

Farinetes Menja popular composta de farina de cereals (blat, panís, fajol, etc.) i aigua bullent, juntament amb oli i sal. Menja per als infants feta de farina de cereals, aigua. Font: Gran Diccionari de la llengua catalana

Lliura lliura esterlina Unitat monetària del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord. Font: Gran Diccionari de la llengua catalana

Escura-xemeneies Escurador de xemeneies. Persona que té per ofici escurar xemeneies .Font: Gran Diccionari de la llengua catalana

Bagulaire Baguler Persona que fa baguls o taüts. Font: Gran enciclopèdia catalana

Colpejar Copejar. Donar cops. Font: Gran Diccionari de la llengua catalana

Minyona Noia de servei. Font: DIEC2

Ploramorts / Ploracossos Persona llogada per a anar plorant en els enterraments. Font: DIEC2

Només en Joan Anton i jo coneixíem el significat de la paraula ploramorts, o ploracossos. Per a mi també es podia dir “planyidera”. A Barcelona també hi havia gent que els hi deia “ploraneres” i també “planyideres”, però després de buscar al diccionari la paraula “planyidera”, veig que hi diu: No s’ha trobat cap entrada coincident amb els criteris de cerca.

Segueixo buscant, i trobo: http://ctlc.iec.cat/Cerca/ContextosForma/f%C3%BAnebre/1271320?Criteri=L&Operador=EQ

Josafat Pàg. 116, lín. 13 Bertrana, Prudenci notes planyideres, un concert anguniós i fùnebre que sugestionava an en Josafat Aquí podem veure el seu significat. https://ca.wikipedia.org/wiki/Ploramorts http://aldc.espais.iec.cat/files/2013/10/365-Les-

76

Els personatges

Sr. Bumble: Agutzil de l’hospici que posa el nom a Oliver i que sempre es posiciona contra ell. Aconseguirà ser el director de l’hospici.

Noé Claypole: Ajudant en el negoci de pompes fúnebres on treballa Oliver. Més tard, convertit en lladre, passa a formar part de colla de Fagin.

Fagin: El vell que protegeix i ensenya la colla de joves lladres. Còmplice de Monks i de Sikes, acabará a la forca. És més irresponsable que mesquí.

Joan Dawkins: Conegut com “El Trampes” (en altres traduccions “El Murri”). És el lladre més llest de la colla. És qui porta Oliver a Londres i el posa en contacte amb Fagin.

Sr. Brownlow: Cavaller que a la seva joventut fou amic del pare d’Oliver. El destí i un atracament relacionarà els dos personatges. Sempre ajuda Oliver i al final l’adopta.

Anita: Una de les noies de la banda de Fagin. Dóna suport al xicot, encara que això li vagi en contra.

Guillermo Sikes: Lladre i còmplice de Fagin. Rude i cruel, gasta males maneres. Utilitza Oliver en un dels seus robatoris.

Rosa Maylie: Jove que també ajuda Oliver i confia en ell Es troben quan intenten robar la casa on viu. Finalment es descobrirà que és la germana d’Inés, la mare d’Oliver, i per tant, és tia seva.

Monks-Eduardo Leeford: Misteriós personatge que conspira contra el noi. Al final es descobreix que és el seu germanastre i tot el que feia era perquè Oliver no es beneficiés de la seva herència.

77

Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial,  i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.

Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos  d’Internet i Viquipèdia.

 

Oliver Twist. Presentació

dickens_reve
51BRazTbhpL._SX351_BO1,204,203,200_

 Landsport, Hampshire, 7 de febrer de 1812 — Gadshill, Kent, 9 de juny de 1870
Fill d’un funcionari, la seva infantesa fou trista a causa dels problemes econòmics i afectius, que van ser la font de la seva futura obra narrativa.
La narrativa de Dickens manifesta un cert afany per complaure el gran públic —servitud lògica en la novel·la vuitcentista— i té abundància d’elements biogràfics d’ell mateix. David Copperfield (1848) també és una altra novel·la important d’aquest autor.
La seva obra s’emmarca dins el realisme, ja que intentava plasmar els diferents tipus de la seva societat en la ficció mitjançant l’observació. Com altres escriptors realistes, presenta personatges de classe baixa i marginal, amb una funció de denúncia social. Destaquen també les seves descripcions d’ambients, especialment els diferents interiors i carrers de Londres. Busca sempre la senzillesa i la facilitat de lectura.

Penso que els finals feliços es deuen a la casualitat i la providència, en sintonia amb el cristianisme que professava l’escriptor, que creia en la justícia divina per compensar els nascuts en circumstàncies desfavorables si es mantenien fidels a la moral.

La història, que ha esdevingut universal, ens és familiar a  tots i a totes: Oliver és un nen orfe que és expulsat de manera injusta de la institució on viu. A partir d’aquest moment haurà de sobreviure sol. En aquesta nova etapa, no exempta de dificultats, coneixerà diversos personatges que l’ajudaran, o bé li complicaran l’existència. Tots ells formaran part de la seva història; d’ells aprendrà i així creixerà com a persona. La seva bondat i il·lusió per tirar endavant faran que sempre acabi trobant el camí adequat.

Sobre la novel·la penso que el valor de la denúncia de Charles Dickens i la seva capacitat d’emocionar és molt gran. Crec que ens ofereix una bona oportunitat per fer moltes preguntes i molts comentaris.

Com ho fem sempre, ja anirem xerrant del que en traiem, de la novel·la.
Penso que es pot veure des de molts punts de vista i tots seran benvinguts. Jo la contemplo sobretot per apropar nenes, nens i joves al coneixement i reflexió sobre els drets dels infants.

Moltes gràcies a tots.

Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial,  i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.

Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos  d’Internet i Viquipèdia.

Mar i cel. Final.

 

images (3)

FINAL.
[…] Els cristians governen la nau i relaten la batalla que s’ha esdevingut. Blanca munta guàrdia al camarot de perquè ningú li faci mal i quan la volen fer fora, amenaça de suïcidar-se amb el punyal que guarda zelosament. Tots intenten convèncer-la que deposi la seva actitud. Joanot diu que es farà passar per Saïd i el salvarà; Ferran intenta convèncer-la i s’adona que està molt enamorada de Saïd, i finalment Carles imposa la força i mana que la facin sortir, però, en el moment que els soldats van cap a ella, surt Saïd del camarot.[…]

[…] Es lliura a Carles i provoca la compassió de Ferran i la desesperació de Blanca. Carles intenta matar-lo, però es desmaia de l’emoció. Ferran decideix ajudar-los a escapar de nit, amb una barca. Quan Saïd s’acomiada de Blanca, apareix Carles. El pare de Blanca renega de la seva filla en saber que estima un musulmà i intenta matar Saïd disparant-li, però Blanca es posa al mig i és ferida per la bala. Saïd agafa Blanca i tots dos salten al mar, morint.

[…] Al final, la mort dels dos protagonistes és l’única manera d’aconseguir estar junts en amor. Viuen en dos mons oposats, un és el mar i l’altre el cel, que només s’ajunten a l’horitzó que és la mort. Mig moribunds, es llancen al mar tots dos […]

maricel1 (1)

1) Es parla de neteja ètnica quan un país fa fora del seu territori la gent que pertany a un grup radical diferent del de la majoria.

2) En Mar i cel, els moriscos expulsats s’han convertit en pirates. Es dediquen a segrestar cristians per venjança, però també com a forma de guanyar-se la vida. Actualment torna a haver-hi pirateria, lladres de mar?

3) Si la pròpia religió és l’única veritable i bona, tots els que tinguin un altre deu seran enemics. El pare de la Blanca és un intolerant i fanàtic. Creus que la seva actitud ja no es dóna avui dia?

4) Quins altres exemples (en cinema, novel·la o teatre) coneixes d’històries en un món difícil amb un final trist? Jo l’altre di aja us en vaig dir una: Romeo i Julieta.

5) El dilluns passat la Tina i jo vam fer uns quants comentaris sobre el significat del nom d’aquesta obra. No vam tindre gaire temps per més, però coincidíem amb el nom i el seu significat i és molt important destacar la simbologia emprada en aquesta obra. A grans trets, el títol ja és emblemàtic: Mar i Cel. El mar és representat per Saïd, un pirata que navega en alta mar on se sent lliure; ara bé, el cel representa la Blanca, una noia molt cristina i pura, la qual ha viscut oprimida a les ordres del seu pare, un fanàtic del cristianisme. També, l’espai on transcorren les accions, el vaixell, esdevé un element simbòlic, ja que representa el dinamisme de la vida.

Penses que es reflecteix aquesta idea en la història que acabes de llegir?

I d’aquesta notícia que en penseu? La Policia Nacional investiga l’escola de música Ireneu Segarra, de Palma, per representar Mar i Cel, el popular musical de Dagoll Dagom, en la festa de fi de curs. El van posar en escena els alumnes de 10 a 13 anys. La policia va rebre l’alerta d’una persona, escandalitzada perquè una de les cançons “dedica lloances a Al·là i festeja l’extermini dels cristians”, segons explica El Mundo. La persona que va avisar la policia no és pare del centre. De fet, tampoc hi ha cap denúncia.
El diari n’esmenta aquesta estrofa: “I arribarà el dia de glòria, quan ja no quedin cristians, que cantarem la gran victòria dels fidels valents fills d’Al·là”: Mar i Cel va carregada d’estrofes semblants en aquesta direcció… i en la contrària. A la primera escena del mateix acte, enmig d’una discussió sobre l’expulsió dels moriscos, el personatge del Patriarca diu al Rei: “Altesa, dispenseu-me, però no són persones perquè són musulmans”, uns versos que, avui, tindrien dificultats amb els valedors de la correcció política.
El diari madrileny també explica, en to inquiet, que els nois “van interpretar la cançó vestits de negre i descalços, una estètica que no va agradar a alguns pares”. La policia no investiga aquests extrems.

Barco Pirata dibujo 1

Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial,  i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.

Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos  d’Internet i Viquipèdia.

 

Mar i cel. Novetats a la Biblioteca

1200_14985047581200_14718146885069366325_4a12615995_o

Hola a tothom!

Ja sé que aquesta tarda hi ha moltes novetats. Estic segur que totes són bones. Tenim la Tina una altra vegada amb nosaltres, i ara no sols a l’estiu amb el Grup de Joves, sinó també amb el grup de Lectura en veu alta. Benvinguda, Tina! L’acompanya aquest senyor que jo conec. Va venir el dia que feien “El bosc dels contes”. Si no ho recordo malament, va ser l’octubre de l’any passat. Hi ha algú que m’ho confirmi?

La Carme ha vingut a dir-nos a tots nosaltres que se’n va a un altre lloc. Diu que sobretot vol dir que ha estat molt contenta de la Biblioteca, També de l’Ana, la Maria Josep i de mi. Doncs aquestes paraules emocionen molt, Carme. T’estic molt agraït per la paciència que has tingut amb mi quan et preguntava tantes coses del que anàvem llegint. He passat molt bones estones escoltant les teves coses de la vida, sobretot dels teus dibuixos i pintures.

I l’última és l’Anna, la vostra monitora, que també anirà a un altre lloc després de tant de temps d’estar aquí amb tots nosaltres. Que sapigueu tots que us trobaré a faltar, però amb l’alegria de saber que esteu bé, i content dels que sou aquí, i que mai sou nous. Bé, comencem a llegir, que no sé si us adoneu que és tard i vol ploure. Però abans li haurem d’explicar a la Tina quina novel·la estem llegint, i per quin capítol anem. Penso que fa un parell o tres de setmanes que no ens veiem. Vinga, va, li ho diem entre tots? .

Mira, no plou, però cau pedra! Tina, marxeu de seguida, no fos cas que tinguis problemes a la carretera d’aquí a Santpedor…

Moltes gràcies.

 

Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial,  i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.

Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos  d’Internet i Viquipèdia.

Mar i cel. Presentació

Angel Guimerˆ

 Àngel Guimerà

Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845? – Barcelona, 1924) constitueix, junt amb Jacint Verdaguer i Narcís Oller, la tríada sobre la qual es basa la Renaixença de les lletres catalanes. Verdaguer destacà sobretot en la poesia; Oller, en la narrativa, i Guimerà, en el camp del teatre. Entre tots, no tan sols van posar al dia la literatura catalana, sinó que la van situar en el món. Mar i Cel, Maria Rosa, La filla del mar i, en especial, Terra baixa són les obres més conegudes del Guimerà dramaturg: van ser molt populars en la seva època i, cent anys més tard, encara es continuen representant. Però Guimerà va ser també un poeta de prestigi i un home molt influent i respectat en els cercles polítics catalanistes, pel seu decidit compromís amb la pàtria i amb la llengua que ell havia escollit.

 

Adaptació de Mercè Ubach

Mar i cel és una tragèdia romàntica, escrita el 1888. El mateix any va ser estrenada al teatre, amb gran èxit. L’acció se situa al segle XVII, alguns anys després de l’expulsió dels moriscos d’Espanya. Un vaixell de pirates ha enfonsat una nau cristiana que anava cap a Barcelona i ha fet una trentena de presoners. Al mercat d’esclaus de qualsevol port africà en pagaran un bon preu. El capità dels pirates està ferit i rep les cures de l’única dona que viatja a bord. Aquest és el punt de partida d’una situació tensa que acabarà esclatant fatalment.

Com sempre, estic agraït a l’Editorial “Lectura fàcil”, perquè llegir un dels seus llibres és veritat que és un plaer, i ens permet compartir idees, pensaments i experiències. Ja veureu com parlarem d’emocions. No us ha passat mai que esteu alegres sense cap motiu concret? O que teniu moltes ganes de plorar i no en compreneu el motiu? Les emocions són tan intangibles com la música, però, com aquesta, guarden una lògica al darrere que cal descobrir.

Moltes gràcies.



Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial,  i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.

Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos  d’Internet i Viquipèdia.

Mar i cel. Personatges.

 

Captura

Aquí us deixo el nom dels personatges. Qui són i que fan. No hem de patir ni ens hi hem d’amoïnar gens si hi ha moments a l’obra que no sabem ben bé què fan tots alhora xerrant, i resulta un embolic. Per tant, ens fixarem més en els personatges centrals i prou: la Blanca i en SaÏd.

Blanca.

És la protagonista de l’obra juntament amb en Saïd. És cristiana i està presonera en el vaixell. És la filla d’en Carles i la cosina d’en Ferran.

Quan van ser assaltats pel vaixell musulmà, a ella la portaven cap a un convent per fer-la monja. —Això si que ho sabeu, oi que si?—

Saïd

És el capità del vaixell musulmà. Al principi de l’obra es presenta com un home dur i que és respectat per part dels altres corsaris però a mesura que va transcorrent l’obra es va fent més sensible per causa de l’amor que sent per la Blanca.

Carles

És el pare de la Blanca i el capità del vaixell cristià que va ser assaltat pels musulmans i sempre assumeix aquest paper mentre estan presoners. Sempre mostra una actitud de rebuig respecte a l’amor que senten la Blanca i en Saïd.

Ferran

És el cosí de la Blanca. La seva família el volia fer casar amb ella.

Joanot

És un cristià que està amb la tripulació del vaixell musulmà. Té un paper important en l’obra pel fet que és el que allibera els cristians i aquests poden fer-se amb el poder del vaixell. Sempre segueix les ordres que se li manen; i en Saïd, per recompensar-lo, el nomena com a segon més important del vaixell després del capità.

Hassen

És l’home de confiança d’em Saïd i fa tot el que aquest li mana. El defensa sempre.

Malek

Al principi de l’obra és el segon més important de la tripulació, però en Saïd li treu aquest càrrec perquè veu que li podria prendre la capitania..

Osman i Mahomet

Són dos tripulants musulmans que tenen un paper secundari en l’obra i que es posen de part d’en Malek en alguns moments

TEATRE_BARCELONA-nou_mar_i_cel-autoria_neus_riba-REVISTA_5

Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial,  i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.

Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.

Fotos  d’Internet i Viquipèdia.

 

Mar i cel. Musical

i_pirates_barco_v03-copia

Estic molt content perquè veig com us agrada aquesta cançó. Us veig tan atents escoltant-la que estic segur que desprèn alguna cosa màgica que la fa única.

Escoltarem la magnífica cancó “Per què he plorat?”. És un dels temes més coneguts del musical Mar i Cel. Explica la incomprensió per part de la protagonista pel fet d’haver plorat per algú que no pertany ni a la seva classe social ni a la seva cultura, i a qui fins ara sempre li havien ensenyat a odiar. Convertida en un clàssic, considerem que és interessant que puguem escoltar amb atenció aquesta cançó i la incorporem al nostre repertori de temes coneguts.

 

L’Himne dels pirates! És molt emocionat, oi que sí? Qui era que aixecava el puny en l’aire?

Aquí la podem veure sencera

Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial,  i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.

Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos  d’Internet i Viquipèdia.

 

 

Set dies al llac (1)

21766317_1891349511183260_1346200984189950282_n

Alguns de vosaltres no vau vindre l’altre dia. Si us sembla bé recordarem una mica tot plegat, des del principi.

La Universitat de Cambridge i la Universitat d’Oxford,
a Anglaterra,
són les dues universitats més antigues de parla anglesa.
Són centres de prestigi
on s’exigeix als alumnes
un alt rendiment en totes les matèries,
inclosa l’esportiva.

Cada any, des del 1829, estudiants d’Oxford i de Cambridge
competeixen a les aigües del riu Tàmesi,
que travessa Londres,
a la regata de rem més famosa del món.

Dues barques, amb 8 remers i timoner* cada una,
lluiten en un tram de gairebé 8 quilòmetres
a contracorrent,
per aconseguir la victòria.
La rivalitat és màxima.

Milions de telespectadors segueixen la competició
des de casa seva
i més de 250.000 persones es concentren
a la riba del riu per veure la cursa en directe.

* Membre de la tripulació que dirigeix l’embarcació.

22007785_1891349664516578_1029328613169792128_n

Durant el curs,
l’entrenament és dur i continuat.

Cada temporada, des de fa gairebé 20 anys,
l’equip de rem de Cambridge
fa una estada d’una setmana a Catalunya,
a Banyoles, per entrenar-se al llac de la població.
Poques ciutats són tan esportives com Banyoles […]

[…] El llac de Banyoles és el segon llac natural
més extens de la península Ibèrica
i s’hi practiquen molts esports:
rem, natació, piragüisme…[…]

[…] Uns joves. Un llac. Un esport.
7 dies i 30 hores d’entrenament.
No hi ha d’haver cap distracció.
Però aquest cop tot serà diferent […]

23621561_1917952925189585_8062102199669103977_n

BENVINGUTS
Dilluns
Les rodes de l’avió per fi toquen a terra.
El pilot diu als passatgers per l’altaveu
que han arribat a Barcelona,
que fa bon temps
i que els desitja una feliç estada a Catalunya[…]
[…] després de sentir les paraules del pilot,
els passatgers estan molt contents.
Somriuen i aplaudeixen amb ganes.
En Patrick, a més, crida ben alt:
―Au, vinga, vinga, baixem!

[…] Com sempre al mes de gener, els remers de Cambridge es dirigeixen a Banyoles.
S’hi estaran de dilluns a diumenge
i es prepararan a fons per a la regata contra Oxford,
que tindrà lloc al març […]
[…] Tots estan impacients per arribar a Banyoles.
L’entorn del llac és un paisatge preciós
i els agrada l’aire net que s’hi respira.
Saben, però, que no podran deixar d’estudiar,
perquè d’aquí a 15 dies tenen exàmens,
i que hauran de passar moltes hores al gimnàs […]
En total són 30, entre estudiants, entrenador,
metge per si algú es fa mal i professor […]

…[…] O ja no te’n recordes, de l’any passat?
―li respon l’Andy, el seu millor amic,
assegut al seu costat a l’autocar.
I tant que se’n recorda de l’any passat.
Els va fer molt bon temps
i van poder remar bé a les aigües tranquil·les del llac.
A més, va conèixer l’Ondina, una noia molt guapa […]

[…] Han arribat al llac.
Els esperen l’alcalde i altres autoritats de Banyoles
per donar-los la benvinguda.
Tots van ben vestits, tibats, i estan satisfets que
un any més, l’equip de Cambridge hagi triat el llac
per fer-hi els entrenaments […]

21768244_1891719074479637_3969138668116635840_n

[…] És gener i fa fred.
Però en Patrick no sent el fred.
Només pensa en si tornarà a veure l’Ondina,
la noia que va conèixer ara fa just 12 mesos.
A Anglaterra no ha tingut gaire temps de pensar-hi.
No li ha telefonat mai
ni s’han posat en contacte per Internet.
Però ara torna a pensar en ella.
Tenia un cos perfecte […]
[…] …però en Patrick torna a pensar de seguida en l’Ondina,
en els seus ulls, en els seus llavis, en la seva pell.
Demà mateix anirà a buscar-la […]

Si ho recordeu tot, podem seguir, si us sembla bé.

Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial,  i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.

Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos  d’Internet i Viquipèdia.

Set dies al llac (2)

16299319_1762074657444080_1746006709186120301_n

Si que arribeu d’hora!
Mireu, estava llegint aquest poema tan sensible i ple d’amor d’una mare al seu fill. El seu títol és “Una mare planxa la camisa del seu fill per a una entrevista de feina”. I és de David Jou.

Seieu, seieu!
Benvinguts, us desitjo bon any a tothom!

Avui no sou gaires, oi?
Feia temps que no llegíem res, entre una cosa i l’altra. Doncs, si voleu, podem continuar fins al final  la novel·la que vam deixar pendent: “Set dies al llac”.

[…] Se sent traït una vegada més,
ell, que ha estimat tant,
ell, que ha volgut tant l’Ondina.
I, de cop, ja no pensa en l’amor.
Al seu cor, només hi ha lloc per a l’odi.
Només hi ha ira.
S’enfada. S’enfada molt.
Parla sol, molt baixet:
—Què m’has fet, Ondina?
Jo, que he passat nits despert pensant en tu,
pensant a fer-te feliç, que t’he besat, t’he adorat.— […]

26167785_1943264672658410_8849361386121658716_n

[…] Fa un esforç i, molt lentament,
com si la porta de l’armari pesés molt,
en Jordi l’obre i surt.

Molt bé, Roger, has acabat de llegir l’última plana, ho has fet molt bé, sobretot al final t’ha quedat com ho va pensar la mateixa escriptora. N’estic segur!
“[…] com si la porta de l’armari pesés molt,
en Jordi l’obre i surt.”

Abans de comentar el llibre voldria dir-te, Roger, que no sé com t’ho manegues, que sempre ets el primer a començar una novel·la, i també el primer a llegir cada dilluns, però també ets l’últim sempre a acabar el llibre .

22007729_1892519961066215_8520694534765389109_n

[…] L’Ondina és a la pesquera del pare.

Avui, després de dinar, només tenia una hora de clase d’anglès […]

[…] En Patrick sent l’aire fred a la cara

que li fa plorar els ulls.

Corre al voltant del llac […]

22853321_1907218262929718_6314805957417908537_n

Vinga, ara anem pel que és important.
Si us sembla bé, l’Anna i jo obrirem el debat que fem sempre en acabar la novel·la, d’acord?
Què us ha semblat la novel·la? A tots us ha agradat? Com creieu que s’ha acabat?
Molt bé, a tots us ha agradat, i a més per les mateixes coses. Ja veieu que hi ha coses que mai no s’han de fer. Ja les comentàvem a mesura que anàvem llegint, però ara ho podem fer en general.

A la novel·la, l’Ondina i en Jordi són parella, però a ella també li agrada en Patrick.
La primera pregunta podria ser: creieu important la confiança en una parella?
La segona pregunta és que tots sabem que gairebé tothom vol tenir èxit en la societat actual (d’això també n’hem parlat) i la gent s’agafa les coses com si fossin una cursa.
Penseu que tanta competitivitat és positiva o és negativa?
La tercera pregunta és sobre l’amistat. Què és i com es demostra?

22489648_1902223290095882_8591406856753119849_n
A la història que acabem de llegir, l’Andy menteix perquè no descobreixin en Patrick. Més endavant, en Ferran fa el que en Jordi li demana sense preguntar res, tot i veure que hi ha alguna cosa molt estranya.
Creieu que tant una acció com l’altre estan bé?

D’aquesta altra també n’hem parlat molt. Ara la farem d’una altra manera. En Patrick es pensa que en Jordi és mort i vol fer-lo desaparèixer. Trobes que és valent o covard?

I l’última és sobre la venjança.
L’Anna ja ens ha explicat molt bé què és, i què podem fer per no ser venjatius, per difícil que sigui.
Després d’escoltar-la: creieu que la venjança proporciona plaer?
Que en el fons, tots els humans som venjatius?
La venjança pot tenir males conseqüències?

Molt bé! Només falten 5 minuts per marxar. La setmana que ve, una novel·la preciosa: “Mar i cel” Només per sentir la cançó ja val la pena, oi? Doncs ja hi podeu comptar, amb la música i la lectura.
Moltes gràcies.
Que tingueu una bona setmana!

 Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial,  i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.

Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos  d’Internet i Viquipèdia.

Recital de poesia de Nadal

DSC01719

Ahir, dilluns 18 de desembre, va tenir lloc el Recital poètic “Nadal i poesia” organitzat per la Biblioteca Pere Casaldàliga amb la col·laboració del Casal-Residència Verge de Montserrat i la Fundació AMPANS. També hem comptat amb la col·laboració de la Coral del Casal dirigida per Mossèn Joan que ens ha regalat unes boniques nadales i d’en Ramon Carreté i la poetessa cardonina Hermentera Fàbrega, i la Mercè junt amb en Josep Estruel.

L’acte s’ha iniciat amb les nadales de la Coral i, a continuació, ha tingut lloc el recital de poesia on molts dels presents han participat: tots els amics d’AMPANS han recitat una o més poesies, el Ramón Carreté ho ha fet amb fragments del Poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra, l’Hermentera ha recitat alguns dels seus poemes de temàtica nadalenca. També la Pilar de la Residència, el Josep Estruel i les Annes’s Pérez i Mossèn Antoni s’han animat a participar-hi.

Us podeu imaginar que els avis i les àvies presents han gaudit d’una estona molt entranyable que hem finalitzat compartint uns sucs i unes galetetes amb tots els presents.

Bons moments amb bones persones és allò que des de la Biblioteca Pere Casaldàliga us desitgem pel any vinent.

Bon Nadal

DSC01728
Ramón Carreté.   Cant final  del Poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra

Josep Maria de Sagarra
POEMA DE NADAL (Cant final)

Va ser una nit, que va florir l’estrella,
i va néixer l’Infant!
Imaginem que fou la nit més bella,
més musical, més flamejant!…l
I fa molt temps, molt temps, i algú ensiborna
el nostre pit  per atiar l’oblit,
per fer-nos infidels, però retorna
cada any, aquesta nit.

La nostra vanitat prou s’afigura
que està damunt del bé i del mal,
més no hi val ganivet ni ànima dura,
és més forta, la nit de Nadal!
Ai, si no fos aquesta nit tan clara!
Seríem tros de carn i pensament
que no coneix d’on ve, ni on va, ni on para;
pell d’home arrossegada pel corrent!

Però Nadal ens ha pintat el rostre
amb un vermell precís i decidit,
i ens dóna un sentiment de llar, de sostre,
de terra, de nissaga i d’esperit.
I ens dóna un punt d’humilitat de cendra
per estimar un racó dintre l’espai,
i desperta en el cor aquell blau tendre
que hem volgut escanyar i que no mor mai.

Procurem ser una mica criatures
amorosint el baladreig raspós,
i diguem: “Glòria a Déu en les altures”
amb aquell to que ho deien els pastors.
I si tot l’any la mesquinesa ens fibla,
i l’orgull de la nostra soledat,
almenys aquesta nit, fem el possible
per ser uns homes de bona voluntat.

Cant ICant IICant IIICant IV,

                                        ***

Ana Pérez Hidalgo (Biblioteca Pere Casaldàliga)

Pere Casaldàliga (1928)

Ni a Betlem ni a Lampedusa

Encara «no hi ha lloc per a ells» ni a Betlem ni a Lampedusa.

Nadal és un sarcasme?

Si «el teu Regne no és d’aquest món»,

què véns a fer aquí, subversiu, esgarriacries?

Per ser el Déu-amb-nosaltres,

has de ser-ho en la impotència,

amb els pobres de la Terra,

així, petit, així,

nu de tota glòria,

sense altre poder que el fracàs,

sense altre lloc que la mort,

però sabent que el Regne

és el somni del teu Pare,

i també és el nostre somni.

Encara hi ha Nadal,

en la Pau de l’Esperança,

en la vida compartida,

en la lluita solidària,

Regne endins, Regne endins!

                                        *** 

DSC01738.JPG
Hermentera Fàbrega i Vilajosana
 UN ESTEL DE NADAL A CADA COR

que vol néixer el Nen Jesús

i no hi ha fonda ni casa

que li ofereixi aixopluc

Les ombres ploren i ploren.

Els estels des de molt lluny

veuen que s’obre una porta,

abans que s’hi apropi el puny.

De qui serà aquesta porta?

És tot fosc i hi ha una llum,

i una foguera és a fora

que deixa un rastre de fum.

Potser és un palau de plata

guarnit amb seda i vellut

amb grans escales de marbre

 i una estranya solitud.

Potser és l’estatge d’un príncep

o l’habitacle d’un duc.

Ha de ser un lloc molt insigne

 puix llueix com l’or més pur.

Quan la porta ja és oberta

molt més gran es veu la llum.

És un estel! Que trapella!

S’ha escapolit del seu grup.

Sap que és la nit més bonica

que el nostre món ha viscut

i ha pensat que el cel ja brilla

tot i que ell hi faci un buit.

Ha baixat cap a la terra,

ha buscat un cor ben pur

 i en la difícil recerca

ha vist un rastre de fum.

Sota el fum un foc cremava,

darrera el foc un cor un,

buit de maldat i de guerres,

d’enganys i d’esclavitud.

Tot allò que l’embrutava

ja era només cendra i fum.

L’estel va fer-ne l’estada i

l’omplí amb la seva llum.

La porta ja és ben oberta.

El Fill de Déu ja ha nascut.

A fora ha quedat la cendra

A dins tot és plenitud.

Si no tens palaus de plata

però sí un cor senzill i pur,

ja tens llesta la posada!

Ja pots rebre el Nen Jesús

 

              Carme, Roger, Jordi, Joan Anton,  Mercè, Anna, Mercè i Josep

      “Poema de Nadal”

Només cal que estimeu l’esperit
de les coses humils,
i acosteu, com infants temerosos,
els llavis i el cor al Nadó del Portal
i ja per sempre restareu ancorats
a la platja de llum de la Nit de Nadal,
amb les veles a punt
per a recórrer cada any
els blaus camins de la nit més intensa

                      “TORNA NADAL”

L’arbre desvetlla sons i el vent escriu
ratlles de llum damunt la pell de l’aigua.
Tot és misteri i claredat extrema.

Torna Nadal i torna la pregunta.

¿Proclamarem la pau amb les paraules
mentre amb el gest afavorim la guerra?

“CANÇÓ DE NADAL”
Bruc i galzeran
per guarnir el pessebre
i un trosset de gebre
al raig de la font que tomba ventant,
bruc i galzeran.
 “HA NEVAT AL PESSEBRE”
 Perquè es distregui del fred
el dia de la nevada,
àngels, fan, al son d’hivern,
coixí amb plomes de nadala.

Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial,  i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.

Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos  d’Internet i Viquipèdia.

 

Presentació “Set dies al llac” de Núria Martí Constans

10

 

Benvinguts tots!
La novel·la que ara començarem a llegir la vau escollir vosaltres  aquest estiu  Llegirem i comentarem de tot el que vulgueu. El llibre és  ‘Set dies al llac”, de Núria Martí Constans. Serà, com és habitual, amb el llibre de Lectura Fàcil.

De què tracta aquesta novel·la?
El llibre explica la història d’una noia atrapada entre dues passions, entre dos homes diferents: un anglès alt, fort i una mica fatxenda, i un català petit i més aviat introvertit. Amb quin es quedarà? La història s’esdevé a l’estany de Banyoles, un mes de gener, durant els entrenaments de l’equip de rem de la Universitat de Cambridge. L’Ondina haurà de triar entre en Patrick i en Jordi.
Desitjo que us agradi!

Llocs

Aquesta ruta recorre els escenaris de la novel·la Set dies al llac, de Núria Martí Constans.
Està pensada perquè vosaltres pugueu visitar els llocs on es passegen l’Ondina, en Patrick i en Jordi i tingueu una mica més d’informació sobre els espais.
Així, podeu llegir fragments de la novel·la a cada escenari. I  veure els espais reals
en els quals es va inspirar l’autora.
Bona passejada!

1 Estany (Passeig Darder)

2- Estany (Passeig de Magdalena Aulina)

3- Estanyol del Vilar

 

476c7-2

5- Estany

6- Estany (Torre control)

7- Estany (Parc de la Draga)

8- Estany (Pesquera Carpa d’Or)

9- Poblat Neolític (Parc de la Draga)

10- Monestir de Sant Esteve

11-Muralla

12- Edifici de la Pia Almoina (Actual museu arqueològic i primera seu de l’Ajuntament de Banyoles)

13- Plaça Major

14- Mirador del Barri de Can Puig

15- Consell Comarcal del Pla de l’Estany

16- Mirador del Puig d’en Colomer (Carrer del Puig d’en Colomer)

17- Mirador del Puig d’en Colomer

18- Ajuntament (Carrer de la indústria)

19- Plaça de les Rodes

20- Parc de la Draga (Vila Olímpica)

La Plaça Major
En Jordi viu en una casa d’aquesta plaça, la Plaça Major. L’Ondina també.
És una plaça molt antiga, documentada des de l’any 1279.
Al segle XIV van tancar-la amb 40 grans arcades que els banyolins anomenen “les voltes”.
En aquesta plaça hi va haver les primeres fondes de la ciutat.
De molt antic, s’hi celebra el mercat setmanal els dimecres.
Les pesqueres
Les pesqueres de l’Estany de Banyoles són unes petites construccions aixecades a la riba est de l’Estany, a la banda de ciutat.
Totes elles, 20 en total, reben un nom particular.
La seva construcció va iniciar-se a mitjans del segle XIX i es va allargar fins a l’any 1931, quan l’Ajuntament va prohibir-ne l’edificació de noves.
De totes maneres, al llarg del temps s’han anat reformant i condicionant.
En principi, aquests petits espais tenien una funció pràctica per poder-hi pescar.
Després, però, van evolucionar augmentant de superfície per tal que s’hi pogués guardar una barca.
Finalment, amb l’arribada de la pràctica de l’esport i l’auge de la burgesia banyolina, algunes d’aquestes formes arquitectòniques elementals van ampliar-se encara més per tal de guardar-hi una o dues barques, poder banyar-se i fins i tot allotjar-s’hi.
Les pesqueres són d’ús privat i només se’n pot veure l’exterior.
L’única pesquera que es pot visitar és la que ara és el Punt d’informació.
Juntament amb els passeigs de l’Estany, les pesqueres estan declarades per la Generalitat de Catalunya, l’any 1996, Bé Cultural d’Interès Nacional en la categoria de Jardí Històric.

Club Natació Banyoles.
L’Ondina treballa al bar de les instal·lacions del Club Natació Banyoles, situat al costat de l’Estany.
Lloc de pas i de trobada dels esportistes que van al Club, el bar és un espai ideal per aturar-se i prendre un refrigeri.
L’emblemàtic paisatge que es pot veure a través dels seus grans finestrals fa del local un espai molt agradable.
Font: http://www.voraestany.com
L’alberg Residència on s’allotja en Patrick.
Té una capacitat per a 66 persones, que poden allotjar-se en habitacions de 2, 4 i 6 places.
Al soterrani de la residència, hi ha un gimnàs totalment equipat amb aparells i màquines.
Font: https://www.femturisme.cat/


La pesquera Marimon.

La pesquera del pare de l’Ondina La pesquera que es descriu a la novel·la es basa en la Pesquera Marimon.
La Pesquera Marimon és una pesquera molt emblemàtica de Banyoles.
Té un arc d’ingrés i una llarga passarel·la enjardinada.
El cos gran té dues entrades per barques per la part del passeig, de portes de fusta verdes i vermelles, i blanques a la part superior.
Actualment han estat tapiades per dins i s’han convertit en estada. La terrassa posterior dóna a una petita terrassa.
Des d’aquesta terrassa en surt una petita palanca de fusta per banyar-se i una escala ampla per on es pot pujar a la terrassa de dalt.
Font: http://turisme.banyoles.cat/ca-es/Sala-premsa/Eines-Professionals/Banyoles-Film-Office/Cat%C3%A0leg-de-localitzacions/item/216


Els desmais de l’Estany.

Prop de la Riera del Vilar
Els desmais constitueixen un paratge idoni per gaudir de la tranquil·litat de l’Estany.
Els seus arbres inclinats amb les branques arran d’aigua i les dues fonts, la del Ferro i la de la Filosa, molt antigues, en fan un espai molt agradable, principalment a l’estiu, per les seves ombres.
A la novel·la és un dels llocs preferits de l’Ondina. També és on conversa amb en Jordi.
Font: http://www.descobrir.cat/
Les Estunes
Si bé els personatges de la novel·la no es passegen per aquest lloc, sí que s’hi fa referència quan es parla del nom de la protagonista.
És un espai natural. El bosc de les Estunes, pertany al municipi de Porqueres
Hi trobareu esquerdes fondes a les roques que formen coves. Les goges, segons les llegendes, el tenien com a lloc de la seva preferència i hi feien festes o bé hi filaven tota la nit.
Tenien els seus palaus entre les esquerdes de les roques i ningú no les havia pogut veure mai.
Diuen que en nits serenes algú encara sent els seus cants i, de lluny, es pot veure la resplendor de les seves festes.
Les esquerdes, per on es pot passar, són produïdes per la fracturació i la dissolució del travertí, el tipus de roca que hi ha en aquest bosc.
El travertí es va formar gràcies al fet que en el passat l’aigua de l’Estany arribava fins a l’indret.
Alguns autors diuen que les roques es van partir com a conseqüència de terratrèmols.
Font: http://marenostrum.org/sortides/fades/

Font:   Recorregut fotogràfic    /esperxatperbanyoles.blogspot.com.es/

remweb

Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial,  i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.

Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos  d’Internet i Viquipèdia.

“El bosc dels contes”

 

 

bosc-de-contes

DSC01512.JPG
Foto Biblioteca Balsareny

Lectura fàcil Balsareny (19)
 Foto AMPANS

Lectura fàcil Balsareny (36)
Foto AMPANS

Avui hem gaudit a la Biblioteca de Balsareny de l’exposició ”El bosc dels contes”. L’exposició té com a primer objectiu oferir contes sense estereotips de gènere, sense violència, sense desigualtats i on els personatges són lliures. Aquesta exposició itinerant es basa en il·lustracions del dibuixant manresà Joan Turú sobre coneguts personatges de contes infantils en situacions que trenquen amb els estereotips tradicionals de gènere i promouen valors com el respecte, la diversitat i la distribució equitativa de les feines de la llar.

A través dels contes es facilita als infants i persones grans una nova forma d’entendre que la societat ha de ser lliure de violència i, per això, cal continuar eliminant estereotips de gènere i oferint altres models de relació als infants, a les famílies i a la comunitat educativa.

Els contes ens ensenyen moltes coses i el que hem après és que tots nosaltres som persones úniques. Tant se val que siguem diferents. D’això se’n diu diversitat. Nosaltres decidim què volem fer. És hora de trencar els estereotips i barreres de gènere.

La Clara Gavaldà, a part de presentar-nos un munt de contes diferents i divertits, ens ha explicat tres contes: “El país del Poble Sec”, on una princesa fa fugir un drac; “La Rínxols d’ós”, la història d’un osset que es volia disfressar de Rinxols d’Or; i, per acabar, “L’ovelleta que va venir a sopar”, una història molt tendra d’un llop que va aprendre a cuidar una ovelleta. Tot això gaudint dels diferents escenaris i personatges creats, tal com he dit, per l’il·lustrador Joan Turú.

Els infants de Balsareny també han visitat l’exposició amb l’escola, i avui ho han fet tots els grups d’AMPANS que vénen cada setmana.

Gràcies per la vostra implicació en aconseguir una societat més justa i igualitària.

Si voleu, podeu trobar tota la informació a : http://www.ccbages.cat/el-consell-comarcal-del-bages-posa-…/

Cada vegada som més els que tenim ganes de canviar la història de sempre!

Us desitgem una bona passejada pel “bosc dels contes”!

 

thumbnail_Lectura fàcil Balsareny (29)
Foto AMPANS

PRESENTACIÓ “Mecanoscrit del segon origen”  Manuel de Pedrolo

lv-mecanoscrit

Benvinguts tots!
La novel·la que ara començarem a llegir l’hem triat aquest estiu entre l’Ana i jo, pensant com sempre en tots i cadascun de vosaltres, igual que va fer l’autor.
Manuel de Pedrolo.  Novel·lista, dramaturg, poeta, assagista, articulista i traductor. Manuel de Pedrolo és un dels autors més prolífics de la literatura catalana contemporània. Mecanoscrit del segon origen, Joc brut o Totes les bèsties de càrrega, són només algunes de les seves obres.

Escriure era una manera de comunicar-se amb el món. A través dels seus llibres, Manuel de Pedrolo volia influir en la gent. De fet, va deixar d’escriure teatre per la poca quantitat de públic a qui arribava. La novel·la, en canvi, li servia per arribar a un públic més ampli.
El Mecanoscrit del segon origen és la novel·la de ciència-ficció més coneguda de Pedrolo i una de les que ha tingut més èxit en la història de la literatura catalana. Va ser escrita l’any 1974, i va ser duta a la televisió en una sèrie de gran èxit produïda i emesa per TV3.

La censura de la dictadura franquista condiciona part de la trajectòria de Pedrolo. Les seves obres es veuen retallades sistemàticament en les primeres edicions i, a més a més, li prohibeixen deu llibres.

En aquesta novel·la de ciència-ficció s’explica la història de l’Alba i en Dídac, de 14 i 9 anys respectivament, que viuen en un poble de Catalunya anomenat Benaura.

Ells esdevenen els únics supervivents a la Terra després que uns extraterrestres eliminin pràcticament tota la humanitat. En Dídac és atacat per uns nois del poble perquè és negre. Cau a l’aigua i l’Alba, que ho veu tot, s’hi llança per salvar-lo. És llavors quan apareixen uns platets voladors que ho destrueixen tot i ells se salven gràcies al fet d’estar a l’aigua. Després de la destrucció del món a causa de l’atac dels platets voladors, l’Alba i en Dídac el volen refer canviant les idees del passat. A partir d’ara, no es discriminarà pel sexe o pel color de la pell, i no es farà servir la religió per atemorir la gent. El seu objectiu ja veureu que no serà gens fàcil, perquè encara són molt joves. Hauran d’aprendre a sobreviure, i ho faran, sobretot, gràcies als llibres que llegiran.

El llibre explora la relació entre els dos joves i la recreació d’un món, com a utopia. La narració s’estructura en capítols que comencen sempre igual, situant l’edat de l’Alba i la seva virginitat.

El poder de l’obra neix de les metàfores  que hi ha. El nou món es compara amb l’actual i s’indiquen noves possibilitats d’existència. El descobriment que fa la parella protagonista de molts aspectes de la vida (com el paper de la cultura o la sexualitat)
explica que el llibre hagi agradat tant a tothom, ja que molts lectors s’hi senten identificats. Els noms dels protagonistes tenen un valor simbòlic. La noia es diu Alba, perquè és l’inici d’una nova humanitat; igualment, el nom Dídac ve de ‘didàctica’, per la manera com el nen aprèn a sobreviure i madurar (i simbolitza el procés de creixement de qualsevol ésser humà).

Ja veureu que la novel·la no és gens complicada, però malgrat això anirem explicant, com sempre, les coses que no entenguem. I vosaltres no deixeu de preguntar, d’acord?

Desitjo que us agradi força.
Moltes gràcies.

 

La metàfora és un  recurs literari. Es basa en la identificació de dos termes: un de real i un que apareix al text

  • Els teus ulls tan blaus com el mar.
  • Els teus llavis vermells com cireres.
  • Els seus cabells daurats com el sol.

 pedrolofitxa

Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial,  i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.

Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos  d’Internet i Viquipèdia.

 

Mecanoscrit del segon origen.

 

                                            MANUEL DE PEDROLO

                          MECANOSCRIT DEL SEGON ORIGEN

                                     Versió de Núria Martí Constans

Mecanoscrit

25 Setembre de 2017. 

En aquest Post posarem tota la novel·la sencera, d’acord?

Quadern de la destrucció.

L’Alba, una noia de catorze anys, verge i bruna, tornava de l’hort de casa seva amb un cistellet de figues negres, de coll de dama, quan s’aturà a avergonyir dos nois, que n’apallissaven un altre i el feien caure al toll de la resclosa (1), i els va dir:

—Què us ha fet? I ells li van contestar:

—No el volem amb nosaltres, perquè és negre.

—I si s’ofega?

I ells es van arronsar d’espatlles, car eren dos nois formats en un ambient cruel, de prejudicis.

I aleshores, quan l’Alba ja deixava el cistellet per tal de llançar-se a l’aigua sense ni treure’s la roba, puix que només duia uns  pantalons curts i una brusa sobre la pell, el cel i la terra van començar a vibrar amb una mena de trepidació sorda que s’anava accentuant, i un dels nois, que havia alçat el cap, digué:

—Mireu! Tots tres van poder veure una gran formació d’aparells que s’atansava remorosament de la llunyania, i n’hi havia tants que cobrien l’horitzó. L’altre noi va dir:

—Són platets voladors, tu!

[…] I l’Alba va mirar encara un moment cap als estranys objectes ovalats i plans que avançaven de pressa cap a la vila mentre la tremolor de la terra i de l’aire augmentava i el soroll creixia, però va pensar de nou en el fill de la seva veïna Margarida, en Dídac, que havia desaparegut en les profunditats de la resclosa, i es va capbussar en l’aigua, darrere els nois, que s’havien oblidat del tot de llur acció i ara deien:

—Guaita com brillen! Semblen de foc!  […]

(1) Resclosa

* Paret que es fa a través d’un riu, d’un canal, etc., per alçar el nivell de l’aigua i derivar-la fora del seu llit cap a un molí, un rec, etc.

* Construcció feta en un canal, en un riu navegable, en un port o una dàrsena, que consisteix en uns compartiments que hom buida o omple a voluntat per tal que els vaixells puguin salvar desnivells o siguin protegits de la plenamar.                                  

FINS AL DILLUNS QUE BÉ. 
BONA SETMANA!

mznEmbdhE8iz3OWnRhklryr8fGO

Mecanoscrit del segon origen.

02  d’Octubre de 2017

BENVINGUTS  TOTS!

 ÚS ANAT BÉ LA SETMANA?

Preguntes i respostes.

Avui  a més de llegir, també hem fet preguntes concretes sobre els personatges o sobre les situacions que s’han descrit en els capítols que ja hem llegit.

Per exemple: Qui és l’Alba? Com és l’Alba? Qui és en Dídac? Com és en Dídac?

Quina edat tenen L’Alba i el  DídacPer què l’Alba es tira a l’aigua?

Què es veu al cel? Què troben l’Alba i en Dídac quan surten de l’aigua?

Recordeu quin personatge diu cada una de les frases següents?:

Recordeu qui són, La Margarida i La Xica? =La Margarita era la mare d’en Dídac i veïna de l’Alba. La Xica era la cadernera.

Qui ho diu això?

    • No el volem amb nosaltres perquè és negre.
    • Jo en sé [d’engegar un cotxe]. Ho he vist fer molts cops al garatge d’en Josep, a sota casa.
    • Els ocells són més feliços volant que engabiats?
    • I a tu t’agrada de ser una noia?
    • No et fa res que et pregunti coses?
    • Quan siguis més gran tindrem fills.
    • Al final del “Quadern”, l’Alba diu a en Dídac que, quan ell sigui gran, tindran fills.

    […] Hi va anar i va veure en Dídac dalt del tractor, somrient.[…]

     

    mecanoscrit-1

  • També hem explicat el significat del nom de la novel·la.Què és el Mecanoscrit del segon origen?
    Que ús suggereix el títol de la novel·la?
    De quin “Segon origen ens parla”? 

    Remington 02 (m_quina d'escriure)

  • El nom del “Mecanoscrit” ens recorda a les velles màquines en les quals s’escrivia, ja que abans no hi havia el mateix material que disposem ara (Escrit mecanografiat)
    Ens parla de la destrucció. “Segon origen”
    El primer origen és Adam i Eva, mentre que el  “Segon origen” és l’Alba i en Dídac.Origen: Principi d’alguna cosa o moment en què comença.Tot va anar molt bé. Sou molt bons!

                                            ***

  • Vam iniciar una conversa tot el grup sobre problemes racials. Va ser molt profitosa(5) El color de la pell— […] Gairebé ets tan negra com jo, ara…—És que tu ho ets poc—va dir l’Alba.—M’agradaria  ser més blanc […]— […]  Ara ja no et passarà més. Només som tu i jo, Dídac.

    — […] A tu t’és igual que sigui negre? —Ja saps que si —va dir l’Alba—.

    I tu no et fa res que sigui blanca?

    —Oh, no! —va dir en Dídac.

 FINS A LA SETMANA QUE BÉ!!

FEU-ME UN FAVOR. SIGUEU FELIÇOS

                                       ***

Mecanoscrit del segon origen.

dilluns 14 de octubre de 2017

Aquí us deixo la pel·lícula per capítols.

Mecanoscrit del Segon Origen (1)

Mecanoscrit del Segon Origen (2)

Mecanoscrit del Segon Origen (3)

Mecanoscrit del Segon Origen (4)

Mecanoscrit del Segon Origen (5)

Mecanoscrit del Segon Origen (6)

Mecanoscrit del Segon Origen (7)

Mecanoscrit del Segon Origen (8)

Mecanoscrit del Segon Origen (9)

Mecanoscrit del Segon Origen (10)

Mecanoscrit del Segon Origen (11)

Mecanoscrit del Segon Origen (12)

Mecanoscrit del Segon Origen (13)

Mecanoscrit del Segon Origen (14)

Mecanoscrit del Segon Origen (15)

Pel·lícula sencera.

Mecanoscrit del segon origen.

dilluns 6 de novembre de 2017

576_1443711228SegonOrigenBona

Bona tarda, companys! Feia moltes setmanes que no ens veiem. Avui pot ser que no llegim gaire, perquè voldria que féssim un repàs dels capítols anteriors.
Què us sembla, voleu que jo mateix els expliqui?
Doncs molt bé!

A poc a poc, anaven superant el cop de la tragèdia
i es van adonar que, d’alguna manera, eren feliços […]
[ …] — va ser bona sort que ens quedéssim tots dos! […]
[…] I s’abraçaven i es besaven. Potser sense saber-ho, 
ja naixia l’amor entre ells […]
(4) Supervivents
Va arribar el fred de l’hivern
I l’Alba i en Dídac continuaven anant a Barcelona
I apilonant llibres…[…]
Ho recordeu això? Sí, oi? Molt bé!
Com dic sempre, si hi ha algú que no ho entén o té ganes de preguntar, de comentar alguna cosa, si us plau, endavant. Preneu la paraula.
Mercè, tu saps com comença?, l’Anna et va explicar una mica per sobre de què es tractava. Vols que jo també ho faci, i així et posaràs al corrent?

imageAquesta història comença quan, l’Alba, una adolescent que tornava de l’horta es va trobar uns nens que pegaven un noi, en Dídac, només pel fet de ser negre. Ella els va intentar separar i mentre estava renyant-los i demanant justificacions pels seus actes van aparèixer uns plats voladors. I, de cop i volta, tot es va destruir, i tothom va morir exceptuant l’Alba i en Dídac. Però no estaven del tot sols, també va sobreviure…. Perdona un moment, Mercè.

Qui sap qui va sobreviure a més de l’Alba i en Dídac? Si, molt bé, la Xica, l’ocellet d’en Dídac.

2065129

Mercè, segueixo…
També recullen llibres, l’Alba estudia medicina a partir d’un llibre que va agafar d’una farmàcia. Passen per certes complicacions però s’espavilen i també es troben amb un extraterrestre i el maten, i es queden amb la seva arma que deixa qualsevol cosa cremada amb una espècie de raig que llença. A partir de llibres i manuals aconsegueixen engegar cotxes i utilitzen una caravana per guardar els seus llibres.
I ara ens trobem que han pensat fer un viatge per mar, però primer n’han d’aprendre.

[…] —Un iot sí que el podríem pilotar, oi, Alba?
Qui sap què és un iot?
Hi ha pot ser de moltes maneres. Els iots a vela són velers, i també iots a motor. És una embarcació amb què es practica la navegació esportiva i d’esbargiment.

 

Mecanoscrit del segon origen.

dilluns 13 de novembre de 2017

21232005_1714224631981584_3967226736462378098_nPer la manera com llegiu veig que us entusiasma molt. Sabríeu dir-me què ho fa, això?

  • És en Pedrolo que us agrada molt la seva novel·la?
  • És la versió que en fa la Núria Martí i Constans?
  • És l’Anna (la vostra monitora), o jo, modestament, que us expliquem el que no enteneu prou bé?
  • O també poden ser els personatges, oi que sí?

En Joan Anton diu que per a ell és en Pedrolo, però que encara no hi veu la seva mà a la novel·la.
—Sí, Joan Anton, en alguna cosa sí! I més que en descobriràs. Si ho recordes, el narrador ens explica que l’Alba és una noia molt solidària i gens racista, ja que defensa un nen a qui no coneix gaire, perquè l’estan pegant pel fet de ser negre. L’alliberament de la dona també és una constant en els seus escrits.

I escolteu, si us plau.

[…] I asseguts en una riba, amb els peus nus i encetats d’haver trescat per les runes, van menjar formatge i pomes dels aliments que portaven, i en Dídac va dir:
—¿Tu creus que ha estat un càstig de Déu, tot això, Alba?
—És clar que no, Dídac! D’on l’has treta, aquesta idea?
—Com que de vegades, a la trona, el capellà deia que en aquest poble hi havia molts pecadors i que Déu els castigaria…
—Això, predicava?
—Sí. Tu, com que no anaves a missa… Per què no hi anàveu, vosaltres?
L’Alba, el pare de la qual fins i tot havia fet presó sense haver assassinat, robat o estafat mai ningú, va contestar-li:
—Potser per això, Dídac, per no haver de sentir aquestes prèdiques.
—Què vols dir?
—Que no pot ser que tu i jo siguem els únics justos, Dídac.
El noi va callar, pensarós.
[…] Van animar-se una mica quan van descarregar els llibres antics que havien agafat d’aquell palau italià.
Els van examinar, entretinguts.
Hi havia llibres de bruixeria i de dimonis, tots de feia més de 200 anys […]
Eren en llengües que no comprenien. Tots menys un, que van llegir durant els dies següents.[…]

Un vespre mirant el llibre en Dídac va dir:
—Aquí s’explica com invocar el dimoni. Per què no ho provem? Només per veure’l…
—S’hi ha de creure, per fer-ho —va dir l’Alba.
—Vols dir que no existeix? —va preguntar en Dídac.
—Per als que hi creuen, sí. Se l’inventen ells.

Walpurgis festivities in the Harz
—Tot això ho recordeu, oi que sí? Pot ser que ara hi vegis en Pedrolo, oi, Joan Anton? Oi tant! El dimoni era per fer por a la gent. Per fer obeir a tothom. Perquè els pobres es resignessin a moltes coses.
L’Anna (la vostra monitora) va dir que això de creure o no en el dimoni era cosa de cadascú. Que cada un era molt lliure de creure-hi o no.
És veritat, deixem-ho aquí. En el llibre, al final en Dídac no s’ho va pensar gens i li va fer cas a l’Alba, i en aquest cas, nosaltres no hi hem d’entrar ni sortir, el que diu el llibre és el que val. Diu el que diu; nosaltres no som en Pedrolo. I ja heu vist que la conversa entre ells va ser llarga…

[…] I després va passar per una etapa de melangia i de llàgrimes. Sense causa aparent, els ulls se li humitejaven i, si bé procurava contenir-se, de vegades tenia les grans ploraneres […]
En Dídac assistia a aquests trasbalsos indefens, sense saber què fer ni com distreure-la. I més el desconcertava, encara, que evoqués, com feia a cops, la seva mare, la qual, somiquejava, li hauria fet companyia i donat consell. Estava tan desemparada…
—Em tens a mi, Alba.

En aquells moments, però, la presència del noi no li era de cap consol i ell, que se sentia rebutjat, s’entristia prou perquè les paraules li faltessin. Mut, havia d’esperar que es desfogués […]

I també hi havia dies que es llevava d’allò més malhumorada i ho trobava tot malament i li feia crits i el mirava amb una expressió hostil, com si fos culpable d’alguna cosa, i només ho fos ell. Era capaç de quedar-se hores senceres en un racó de la roulotte, irritada i alhora tan quieta que en Dídac, temorós d’una explosió, preferia desaparèixer discretament. Era com si en la seva persona hi hagués tres Albes diferents que s’anaven succeint sense ordre i d’una manera tan imprevisible que el capteniment de la vetlla no era cap garantia del capteniment de l’endemà. Però ell ho acceptava sense fer-li recriminacions, com si una saviesa que no venia d’ell, sinó de la raça, l’hagués preparat a tots aquells canvis. Ella tornaria a a tots aquells canvis. Ella tornaria a ser la que havia estat i aquella era,  simplement, la penyora que pagaven pel fill que mentrestant anava madurant.

L’Anna ens explica molt bé que aquestes coses són molt normals en una dona quan està embarassada.
Vosaltres també aporteu diverses coses que coneixeu.

Lamiga-hormona-mesos-dalta-intensitat_1848425330_46126540_1500x1000

Quan l’Anna va dir que se n’Havien d’anar, que ja era l’hora, en Joan Anton i jo ens vam quedar sols. Uns altres llegien el diari.
—Què t’ha agradat més de la història?
—El temps de maternitat de la protagonista, perquè em sembla el moment més tendre i realista de la història.
—Què és el que t’ha agradat menys, per ara?
—Quan van sortir del palau i van trobar-se amb una dona.

Els nois van agafar els fusells, però la dona li va allargar la mà i va somriure […]
Hi havia un bressol, que ella gronxava. Dins el llitet hi havia ossos petits, d’una criatura […] Amb un gest, va agafar-li un pit.
—Què vol? —Va preguntar en Dídac.
—Que doni el pit als ossets! —va exclamar l’Alba.
S’havia tornat boja, tal com ens deia l’Anna, durant el temps de la lectura.

Sou collonuts, família!
Fins dilluns, i recordeu que parlarem una mica de la novel·la Trenes Tallades: records d’una nena de Rússia. De l’escriptora Roser Rosés.

Bé, no afegeixo res, L’Anna, la vostra monitora, i l’Anna de la biblioteca ja us ho han explicat tot molt millor que no ho pugui fer jo.

unnamed (1)

Mecanoscrit del segon origen.

dilluns 20 de novembre de 2017

mundo-destruido

http://www.glogster.com/glog/6l4d1k1nboposopa9nd3sa0

—Aprofitaré el viatge; ho faré de tornada.
(50) I enllestides ja aquelles feines de l’hort, que encara se’ls van emportar
dos dies, perquè eren cansades per a ells que no estaven acostumats a
treballar ajupits, en Dídac, havent esmorzat, va agafar el jeep i s’allunyà
cap a Barcelona, d’on es pensava que tornaria a l’hora de dinar, si bé l’Alba en
dubtava, ja que tenia la impressió que els llibres aquells d’electricitat estaven
molt enterrats rota d’altres volums. Per això no es va estranyar gens
quan a primeres hores de la tarda encara no era a casa.

S’havia passat el matí
jugant amb el nen, contenta perquè tot entrecavant, el dia abans, havien vist
que algunes plantes ja estaven a punt de brotar a l’exterior; si tot anava bé, aviat
haurien de fer una altra esbandida d’ocells i encendre els boïcs per tal de
protegir-les mentre eren més tendres. Fins i tot estava disposada a perdre
hores vigilant-les.

images (6)
Va dinar sola, doncs, donà el pit a en Mar i després es va asseure amb un
llibre a les mans fins que sentí un lleu doloret a la part de baix de l’abdomen i,
de seguida, alguna cosa càlida i humida a l’entrecuix. Era la regla; sempre se li
presentava així, ara, des que havia tingut la criatura.
No va estranyar-se’n, tampoc, atès que ja sabia que les probabilitats de
tornar a quedar embarassada durant els primers mesos que succeeixen un part
són escasses, sobretot quan la dona alleta el fill; confiava, de tota manera,
quedar-hi abans de l’hivern.

Va aixecar-se, escalfà una mica d’aigua, va rentar-se, es col·locà un
apòsit i, sobre, es va posar el bikini; només en haver acabat va pensar que,
tanmateix, en Dídac s’entretenia força.
(51) I al cap de dues hores més, quan la llum ja estava molt baixa, allò
que havia estat un pensament tot passant va convertir-se en inquietud, puix que el
noi continuava absent. Tenia temps de sobres d’haver fet el que volia fer i,
d’altra banda, sempre que se n’havia d’anar tornava abans de la nit; per
experiència sabien que no era còmode circular per un món enrunat a les
fosques. Però encara s’hi veia, és clar, de
manera que tampoc no era per enquimerar-se; d’un minut a l’altre,
n’estava segura, sentiria la remor del jeep… Sempre se sentia de lluny.
Va sortir a fora, amb el nen que s’havia despertat d’una llarga dormida i
es va asseure en una pedra, sota l’eucaliptus. Però estava massa
neguitosa per quedar-s’hi gaire estona i, al cap d’uns minuts, va travessar cap a
darrera la roulotte i féu unes passes pel costat del rec; ara ja gairebé no s’hi
veia.

800px-Umbralejo_01
(52) I quan ja no s’hi va veure gens, va retrocedir altre cop cap a la roulotte,
va deixar el nen al bressol i va encendre el quinqué. El va treure fora i, asseguda
al costat del llum, continuà esperant. El petit l’obligà a aixecar-se i a acudir de nou a la roulotte; estava ben apeixat i ben adormit, però ara plorava.
Li va semblar un senyal de mal auguri i li va caldre fer un esforç per dominar
els nervis. Que en Dídac encara no fos allí, no volia dir res. Podia haver tingut
una avaria, com d’altres n’havien tingut, i de vegades prou greus per endur-se’ls
hores.

800px-La_Mussara_ruins
I si no l’havia poguda reparar a les fosques, potser venia a peu…
(53) I si venia caminant, l’avaria devia haver-la tinguda molt lluny,
perquè a mitjanit el noi continuava absent. Com que el nen no s’havia tornat
a adormir i no s’arriscava, doncs, a espantar-lo, se li acudí d’agafar un
màuser i fer uns quants dispars. Potser ell, que també anava armat, com sempre,
no havia tingut aquesta idea…
Disparà dues vegades i escoltà. En no sentir cap resposta, va disparar per
segon cop, féu una pausa, i ho repetí. La nit, després de cada dispar, semblava
més silenciosa, com si fins i tot les fulles dels arbres s’immobilitzessin
porugament. Només el seu cor martellejava.

800px-Belchite_iglesia
(54) I tot just hi havia una sospita de claror quan l’Alba va assegurar-se que
no quedaven cap foc ni cap llum encès i, deixant el nen, que ara tornava a dormir,
tancat a la roulotte, engegà el tractor i, ben armada, va emprendre la ruta que
ordinàriament seguien per anar a ciutat.
Però no hi va arribar. Abans, com sobtada per una premonició, va desviarse
cap a l’indret d’on ara, des que havien esgotat les del camió, es proveïen de
bombones de butà.
De seguida va veure el jeep, aturat davant del magatzem i amb la portella
oberta, tal com en Dídac devia haver-la deixada en saltar del vehicle. Ell, però,
no hi era. Tampoc no havia carregat, perquè dins únicament va veure mitja
dotzena de llibres sobre electricitat, deixats al seient de davant.
Va girar-se i es posà a cridar-lo.
(55) I en Dídac no contestava ni va trobar-lo al magatzem on va penetrar
aleshores. Va tornar a sortir, doncs, i, esmaperduda i angoixada, mirà al seu
entorn. Ara, la llum ja era més intensa, però ella estava massa desconcertada
per identificar com una cama aquella extremitat on reposà els ulls i que
sobresortia d’un amuntegament de pedres, potser a quaranta o cinquanta
metres d’on s’havia aturat.
Quan a la fi el cervell captà el missatge de la vista, la noia va fer un
salt, disparada pels nervis, i arrencà a córrer cap al munt d’enderrocs, al qual
ja va arribar plorant. Era en Dídac, colgat fins als genolls.
Al moment d’entrar en uns baixos, per unes raons que ella mai no sabria, el
sostre li havia caigut damunt. (56) I frenèticament, amb les mans,
va començar a treure runa bo i sanglotant i cridant-lo.

N’hi havia una gran quantitat i al cap d’una estona les mans ja li sagnaven. Però ella no es va permetre ni un sol minut de repòs fins que, al cap d’una hora o dues, o potser
més, perquè havia perdut la noció del temps, van emergir el tronc i el cap. En
aquell moment ja sabia que era mort, perquè el cos s’havia enfredorit i
s’encarcarava, de manera que no va tenir cap sorpresa, però sí que augmentà el
seu desconsol en veure que tenia tot el pit enfonsat i la closca badada sota els
cabells blancs de guix.

Va abaixar la cara fins a la seva, gens desfigurada, car només la solcava
una ferida prima i llarga, des de l’orella a  la base del nas, i descansà al seu
damunt sense paraules, però amoixant-lo amb els dits encetats i que havien perdut
el tacte. (57) I ja era quasi migdia quan va redreçar-se i, amb un esforç que la feia
tentinejar, va carregar-se’l a l’espatlla i va portar-lo al jeep, on el va asseure
sobre els llibres, repenjat contra la portella tancada.
Va engegar com un autòmata i, a poc a poc, perquè li costava d’enfocar la
vista, va menar el vehicle més enllà dels enrunaments, cap al camí que duia al
campament, però abans d’arribar-hi li va caldre aturar-se un parell de vegades,
perquè hi havia moments que no distingia res, com si fos cega.
(58) I, en ser a casa, el plor del nen, que devia tenir gana, l’ajudà a asserenarse
una mica. Però no va voler donar-li de mamar, car estava convençuda que,
amb el disgust, la llet se li devia haver fet agra. Va alimentar-lo amb una
culleradeta de sucre que posà dins d’un mocador humit i entortolligat, perquè ell
xuclés, i sortí altre cop a fora.
Va estendre el cadàver d’en Dídac sobre un llençol, el despullà i va rentarlo
de dalt a baix amb una esponja, fins que quedà net del tot, sense ni rastre de
sang ni de guix. Va cobrir-lo aleshores amb un altre llençol per tal de defensarlo
dels insectes i va escollir un indret entre els dos sàlzers.
Tot seguit, va posar-se a cavar. (59) I cap a mitja tarda, va asseure’s
a terra, al costat del noi, i va agafar-li una mà entre les seves. Durant dues
hores va restar quieta, únicament amb els llavis que es movien silenciosament
a mesura que anava recordant-se, i recordant-li, una història comuna
d’esforç i d’amor.
No es va moure fins prop de la posta, quan s’agenollà i, abocada al seu
damunt, va besar-li els llavis freds i li escalfà la pell amb les seves darreres
llàgrimes. (60) I, amb els darrers raigs de sol, va carregar-se’l altra vegada en braços i,
ara sense que les cames li vacil·lessin, va portar-lo cap als sàlzers i el baixà a
la tomba.
L’ànim li defallí un segon al moment d’agafar la pala, però es va refer i el va
anar cobrint fins que va estar ben colgat. Amb les mans, va anivellar la terra, que
quedava una mica més alta i on l’endemà plantaria flors.
Ja era fosc quan va deixar-lo i tornà a la roulotte. (61) I jo, l’Alba, una mare de divuit
anys, em vaig mirar en Mar, que plorava al bressol, i vaig pensar que tot just
seria una dona de trenta quan ell en fes dotze. I en el fons del meu cor vaig
desitjar ferventment que fos tan precoç com en Dídac, el seu pare; si ho era,
encara podria tenir uns quants fills del meu fill…

 

És l’Alba la mare de la
humanitat actual?

Com alguns lectors ja saben i d’altres ignoren, el primer exemplar del
Mecanoscrit del segon origen fou descobert ara fa quatre mil dos-cents
divuit anys per un erudit avui pràcticament oblidat, Eli Raures, el qual
va retenir-lo, sense publicar-lo, fins que al cap de trenta-quatre anys una segona
còpia de l’obra va caure en mans d’Olguen Dalmasas, un marxant
d’antiguitats que, poc abans, l’havia adquirit d’un fons d’objectes procedent
de la liquidació dels béns d’una família pagesa. Contra el parer general, va voler
veure-hi una crònica, diari o memòries d’un dels escassos sobrevivents de la
gran catàstrofe que, per motius aleshores desconeguts, havia estat a punt d’anihilar
totalment la vida humana del nostre planeta.
Raures, que en fer-se aquesta segona troballa ja devia tenir cap als vuitanta
anys, sostenia que es tractava d’una de tantes obres d’allò que els antics en
deien ciència-ficció, amb l’única particularitat que aquesta ens arribava
en forma mecanoscrita; l’autor, argüia, havia intentat de ressuscitar un gènere
que en aquells moments ja no tenia acceptació. Segons ell, el procediment
Brau/Sorfa, de datació, al qual havia sotmès el mecanoscrit (paper, tinta, tipus
de lletra) demostrava que el text no era anterior a TT/1200.
En el curs de la controvèrsia entre els dos homes, Dalmasas va sostenir, a)
que la divisió del mecanoscrit en quaderns feia pensar que es tractava de
la transposició d’una obra anterior, probablement manuscrita; en aquest cas,  les dades que proporcionava la datació Brau/Sorfa no afectaven l’antiguitat del
text; b) que el text pretenia fundar d’una manera prou específica la denominació
cronològica que ara és la nostra; c) que l’escriptura era massa ingènua a tots els
nivells per pertànyer a un professional; i d) que s’hi recollien, en forma actual
històrica, tot de fets que, més o menys desnaturalitzats, la nostra civilització
conserva en forma de llegendes o mites.
Eli Raures, que va deixar caure l’argument de la datació, potser perquè
també va semblar-li lògic que aquella divisió dels capítols fes esment a un text
més vell, escrit a mà en diferents quaderns, va ser capaç de citar tot un
reguitzell d’obres de ciència-ficció tan ingènues, o més, i s’arronsà d’espatlles
davant dels altres dos arguments; l’autor, deia, no tenia cap mèrit de «fundar» una
datació que ja existia, i de la qual només pretenia de donar una explicació
fantasiosa, ni de cercar un origen arbitrari a aquells mites i llegendes
sobre l’origen que nodrien el nostre folklore.
Aquest criteri, potser perquè el text ofenia alguns tabús de la nostra societat
que encara avui tenen la seva força, va prevaler. I és així com, sota l’etiqueta de
«novel·la de ciència-ficció», el Mecanoscrit del segon origen ha passat
als nostres manuals i s’ha editat, a intervals espaiats, onze vegades més.
Però ara, en TT/7138, estem més ben informats. Ho estem, concretament,
des de l’any darrer, quan els galaxonautes del nostre darrer programa
Alfa 3 van descobrir un planeta, ara batejat Vòlvia, totalment desert i en el qual encara queden rastres d’una civilització de tipus humanoide altament evolucionada.

Els nostres científics hi han trobat fragments de màquines que podrien correspondre perfectament als platets voladors o avions esmentats en el mecanoscrit; i, més important i decisiu, hi han recollit unes plaques d’un metall pràcticament indestructible idèntiques a les que trobem en el nostre text.

Igualment important és l’existència, a Vòlvia, d’extensos arxius conservats en
fulls del mateix metall, escrits segons un diguem-ne alfabet que només coneixia
diverses formes de ratlles i de punts. Tot això és del domini públic.
En canvi, no ho és que els primers resultats, encara parcials i subjectes a
revisió, del treball de desxiframent a què es lliuren els nostres homes de
ciència sembla que assenyalin, entre altres coses, dos punts que ens
interessen particularment en relació al mecanoscrit: una malura epidèmica
d’origen desconegut, que els metges de Vòlvia no podien controlar, s’anava
estenent uns 8.000 anys enrera pel planeta i amenaçava d’exterminar tots
els seus habitants, els quals, i aquest és el segon punt a remarcar, van emprendre
una exploració ultragalàctica amb vistes a localitzar un altre planeta que reunís
unes condicions ambientals semblants al d’ells per tal d’emigrar-hi i, si podien,
salvar la raça. I sempre segons aquesta interpretació, que no és definitiva, ho
repetim, en van trobar tres; un d’ells, no hi ha dubte, era la Terra. Però aquests
planetes, si més no el nostre, eren habitats i els calia, doncs, netejar-los
abans d’instal·lar-s’hi.
El procediment, que confirma les dades del nostre text, ens és prou
familiar des del conflicte bèl·lic de TT/6028-30, quan per primera vegada
un dels contendents descobrí i utilitzà el sistema Grac/D, des d’aleshores
prohibit, gràcies al qual anihilà simultàniament dues ciutats, Romana i
Nuclis. És clar que els habitants de Vòlvia el posseïen ja uns quants milers
d’anys abans, si bé no el devien tenir tan perfeccionat, atès que les vibracions
microstructurals que utilitzaren no eren prou potents per destruir els edificis de
soca-rel; ho eren, en canvi, per provocar el conegut col·lapse cardíac que, a
Romana i a Nuclis, no va deixar ni una persona en vida. D’altra banda, és sabut
que aquestes vibracions únicament poden propagar-se en un medi d’una
densitat més o menys homogènia i, per tant, que no poden comunicar-se, per
exemple, de l’aire a l’aigua.
Els volvians, hem dit, volien instal·lar-se a la Terra. Però no s’hi van
instal·lar. Per què? Ara entrem en el terreny de les conjectures. Una de dues:
o bé l’epidèmia progressà més de pressa que no havien previst, o bé van preferir,
fet i debatut, d’emigrar a un altre dels planetes que tenien en perspectiva. Si és
això darrer, un dia ho sabrem; és inevitable que, més tard o més d’hora,
els nostres galaxonautes els trobin.
Totes aquestes dades, ignorades, naturalment, quan l’erudit i el marxant
d’antiguitats es discutien, tendeixen a donar al Mecanoscrit del segon origen
la projecció històrica que, amb una intuïció tan encertada, pretenia Olguen
Dalmasas. Ben cert, mai no s’han trobat ni els suposats quaderns originals ni
l’arma mortífera arrabassada a una criatura aliena a la Terra, però això no
ens pot estranyar; no és un argument contra l’autenticitat del mecanoscrit.
Com tampoc no és una prova a favor que actualment perduri, encara, el cognom
de Clarés.
L’obra, doncs, probablement va ésser escrita per un dels pocs sobrevivents de l’atac dels habitants de Vòlvia, per aquesta Alba que, amb el seu company, va pensar de seguida a
salvar els arxius del saber humà, els llibres, i a assegurar la continuïtat de la
nostra espècie. És hora, ens sembla, de preguntar-se seriosament si l’Alba no és
la mare de la humanitat actual. Nosaltres ens inclinem per l’afirmativa. Calia que
fos algú d’aquest tremp.
L’editor

asl1516.weebly.com

L’Alba, aquella noia verge i bruna, quaranta anys després

En ocasió del 40è aniversari de la publicació del Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo (novembre 1974), Núvol i la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia han acollit la proposta d’aplegar 40 autors que escrivissin 40 textos de 40 paraules situats dins el context del Mecanoscrit. Durant aquesta darrera setmana de novembre Núvol vol compartir la commemoració virtual amb els lectors.

 Pedrolo intentant tombar les columnes del parc de Sant Eloi, a Tàrrega.

Vet aquí un spoiler!

Mercè Masnou

Final incert… L’Alba es troba, sola, amb un Mar menut a les mans que pot ajudar-la a refer la Humanitat sencera. Alliçonada després de llegir tants llibres arreplegats, sembla que el podrà fer pujar ben dret, però mai se sap…

La decisió de l’Alba

Eloi Puig

Claror. L’albada. Un dia més, sols. Dubto si obrir els ulls o mantenir-los tancats, esperant que només sigui un somni, decidint si cal tornar a començar. Per què? Per seguir caminant? Per continuar buscant? Però els obro, resignada. Pel Dídac.

Segon delicte d’amor

Xavier Vernetta

La mare, l’Alba, està estranya. Ahir vam anar al llac. Mentre jugàvem, se’m va inflar el penis i em vaig espantar. Deia que no era res, però estava capficada. Aquesta nit ha volgut dormir sola i no entenc per què.

Mecanostweet altra vegada

Pep Homar

D’ençà d’allò dels platets voladors, l’Alba i els seus vivien a prop de l’aigua. Quaranta anys després, aquell matí tot es tornà a repetir.

Uns segons de capbussada a la piscina i l’Albà anà fins al mòbil:

@alba54: esteu bé?

Tercera generació, per ara

  1. Munné-Jordà

I l’Alba, una dona de quaranta anys que tornava a estar prenys, va mirar tendrament el seu fill i espòs, en Mar, un home de vint-i-dos anys, que acaronava amb dolcesa la més gran de llurs vuit fills, la Font.

L’àvia del tercer origen

Jordi Tomàs

L’Alba, una dona àvia i bruna, mirà amunt. El forat de la capa d’ozó era immens. El sol i aquell aire irrespirable havien matat en Mar però no la humanitat: un nou origen era a les seves mans, i plorava.

Tercer origen?

Margarida Aritzeta

Una llum encegadora seguida d’un tro esclaten mentre en Mar es capbussava al gorg on li acaba de caure la filla petita. Estreny fort una càpsula impermeable on guarda amorosament el Mecanoscrit del segon origen. Tem la sortida, la desolació.

Quadern del comiat i la diàspora

Montserrat Galícia

(67) Mar va cavar la fossa. Fills, néts i besnéts havien d’arribar de les muntanyes, dels camps, de les illes. No podia esperar, havia d’enterrar l’Alba, la mare del món, la seva. Després s’assegué a menjar figues de coll de dama.

https://www.nuvol.com/noticies/al-ba-i-els-40-pedrolos-2

Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial,  i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.

Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos  d’Internet i Viquipèdia.

Demà vindran els joves.

Ahir dijous ho comentava amb l’Anna. Li deia que aquest any no he fet vacances com a voluntari, i encara hauré de córrer per posar-me al dia amb el blog. Ho deia seriosament, però content que hagués passat d’aquesta manera, i l’Anna també ho estava perquè li feia goig el que jo em sentís així. Passen els mesos, i amb els mesos passen novel·les que llegim, expliquem i comentem tot el temps que faci falta.

I abans d’això amb l’Ana seleccionem la lectura que creiem us pot agradar. Són moltes històries que triem, fins hi tot ho fem pensant en vosaltres un per un, i al final penso sense cap pretensió que ho aconseguim una mica, gràcies a vosaltres que ho feu saber, a la vostra monitora, a nosaltres o a l’escriptora quan va vindre. Un dia deia en el blog que entre tots són com els castellers. Una pinya, i d’això l’Ana en sap molt.

Li deia a una companya vostre, un matí, que som el petit engranatge d’un rellotge molt gran. Un rellotge d’il·lusions, d’enamorats com ella, també com el “Romeu i la Julieta”, els poemes de la Juani, i els de la Laia quan era petita, de l’emoció de “Moby Dick”, del Manuel de Pedrolo. De la Teresa de “Les mateixes estrelles” que fuig amb la seva filla Miranda de les bombes i la bogeria d’una guerra cruel, I de les persones de Barcelona en “El temps de les cireres”. Demà vindran els joves, i per ells serà l’últim dia de l’estiu aquí la biblioteca. Ep!, hem d’anar a esmorzar, i després la Tina segur que ens sorprendrà amb alguna cosa bonica, seguríssim! I alhora em recorda l’Ana que el dilluns ja venen les persones grans, que ells sí que han acabat les vacances. Que de pressa passen les coses bones, oi?, les coses que valen la pena que passin són molt ràpides. Veus, moltes coses que en aquell moment són fonamentals com “La volta al món en 80 dies” desapareixen en qüestió de setmanes, de dies. Ho guardem al calaix màgic dels records i tornem a començar.

Ja he posat en el blog totes les coses que em vau demanar per aquest estiu, que van ser moltes!

Voldria dir-vos un cop més que agraeixo molt la feina que fan unes persones que vosaltres no coneixeu (una si), però hi són, no fallen. Estan sempre darrere nostre, i també hem de pensar amb elles, com elles pensen amb vosaltres. Com si fos un teatre, demà divendres quan se’n vagin les noies i els nois, baixarem el teló per pujar-lo el dilluns.

Moltes gràcies!

Fins aviat!

DSC01280.JPGEl divendres passat vam anar a esmorzar al bar. Ho vam passar molt bé tots junts. Molts somriures, fotos, cabells mullats per la pluja, entrepans amb força gana, i un munt de galetes sobre la taula. Al nostre costat hi havia unes senyores i senyors que cada dia ens trobem allà mateix. Prenem cafè. Ells fan el Sudoku i els mots encreuats i jo faig el possible per aprendre. Veieu, això és el que sempre us dic. Tots aprenem de tothom i així anem fent. Llàstima que no vam tindre massa temps per estar una estona amb ells, us els vaig presentar i prou.

Vam tornar a la biblioteca perquè la Tina duia alguna cosa per fer, era de Txarango, que a la majoria de vosaltres us agrada, com “La lluna en el mar” que ja la vaig portar jo fa un parell de setmanes, ho recordeu? La cançó d’avui és “Agafant l’horitzó” i està Inspirada en versos d’Ovidi Montllor i en la cançó Article 1.1 de Cesk Freixas,

DSC01282

La vam llegir entre tots, i a continuació un per un vam explicar el que ens semblava que volia dir cada estrofa.

Qui volt ser el primer?

“Agafant l’horitzó”
Ja no ens alimenten molles,
ja volem el pa sencer.

Tenim futur, tenim memòria,
foc a les mans per teixir la història,
portem en elles un llarg camí,
viure vol dir prendre partit.

No volem fum, no volem dreceres,
aquí no venim a fer volar banderes.
Comptem amb tu, ara no pots fallar,
un dia u per tornar a començar.

Gent de mar, de rius i de muntanyes,
ho tindrem tot i es parlarà de vida.
Gent de mar, de rius i de muntanyes,
ho tindrem tot i es parlarà de vida.

Anem lluny, serem molts empenyent endavant.
Qui sembra rebel·lia, recull la llibertat.
Que no ens guanyi la por,
el demà avui és nostre.
Tu i jo agafant l’horitzó.

Ara i aquí és el moment del poble,
no serà nostre si no hi som totes.
És part de tu, també és part de mi,
viure vol dir prendre partit.

No tenim a les mans els problemes del món,
no hi tenim totes les solucions.
Però venim amb coratge i amb somnis gegants,
i per als problemes del món tenim les nostres mans.

Res per a nosaltres; per a totes, tot.
A la por i al racisme calar-hi foc.
Qui treballa la terra se la mereix.
El poble mana, el govern obeeix.

Nuestras manos serán nuestro capital.
Quien mueva el engranaje debe decidir.
Crear, construir consciencia popular.
Eterna divisa que nos guía: vivir libres o morir.

Gent de mar, de rius i de muntanyes,
ho tindrem tot i es parlarà de vida.
Gent de mar, de rius i de muntanyes,
ho tindrem tot i es parlarà de vida.

Anem lluny, serem molts empenyent endavant.
Qui sembra rebel·lia, recull la llibertat.
Que no ens guanyi la por,
el demà avui és nostre.
Tu i jo agafant l’horitzó.

Serem llum, serem molts empenyent endavant.
Som futur i alegria seguint el pas dels anys.
Que no ens guanyi la por, el demà avui és nostre.
Tu i jo agafant l’horitzó.

Gent de mar, de rius i de muntanyes,
ho tindrem tot i es parlarà de vida.
Gent de mar, de rius i de muntanyes,
ho tindrem tot i es parlarà de vida.

Que bé que tinguem gent jove amb tanta empenta, ganes i il·lusió! Teniu molta raó: Viure és prendre partit, assumir compromisos i acceptar reptes. Viure no és quedar-se a casa veient passar la vida, la història i el país des de la finestra o des del sofà!. Hi ha esperança per tots ! Tots estem en camí cap al mateix lloc!

Fins aviat!

DSC01289

Hem vist i comentat la pel·lícula “Del Revés (Inside Out)”

del-que-al-catala-cinema_1408669174_23262912_1233x823Aquest divendres vam pensar realitzar una activitat diferent. Es tractava de veure una pel·lícula que ens parla d’entendre millors les emocions i els pensaments. Per això vam escollir la pel·lícula “Del Revés (Inside Out)” (Películas Pixar | Disney España), perquè és un dels treballs més recents sobre les emocions, i mostra de manera entenedora com funciona la ment de les persones. Deixo aquí l’argument perquè, si algú llegeix tot el que vam fer, sàpiga de què tracta la pel·lícula.

“La pel·lícula destaca la importància de les emocions en la nostra vida, com tenen impacte en diferents aspectes del nostre cervell, no només en el que sentim sinó també en el que arribem a pensar i en el nostre comportament”, destaca Esther Garcia Navarro, experta en educació emocional formada a la Universitat de Yale (Estats Units) i formadora d’educadors, infants i famílies. I és que la Riley no és l’autèntica protagonista del film sinó que ho són les seves emocions, concretament cinc emocions bàsiques: l’Alegria, la Tristesa, la Ira, la Por i el Fàstic. [Diari ARA]

inteligencia-emocional

La finalitat és conèixer millor les emocions i el que ens aporten, però també conèixer-nos millor a nosaltres mateixos i als altres a partir del que podem observar a la pel·lícula. I cal tenir en compte totes les emocions, perquè totes i cada una són útils.

La Tina ens va explicar moltes coses sobre les emocions i els sentiments a partir dels més bàsics. L’Ana també va aportar molt sobre aquest tema.

Ens va dir que els infants són persones molt clares i transparents. Potser no saben donar nom a les seves emocions i, potser, no entenen per què sovint canvien d’estat d’ànim o d’humor. El seu món és tan petit i tan nou que encara no han descobert a l’altre.

 

Imagen-de-Del-Reves-Inside-Out-Pelicula-2no-Riley-que-emocions-Tristesa_1404469541_23083920_1233x695

D’emocions, n’hi ha moltes. Tantes com persones i situacions. Una emoció és allò que ens succeeix mentre interaccionem amb el món. He escollit 6 emocions, que serien les troncals o bàsiques. A partir d’aquí se’n poden desenvolupar tantes com es vulguin.

Els vam preguntar: —I tu, com estàs? Trist. Content. Enfadat. Sorprès. Poruc….

—Jo estic enamorada! —Doncs jo estic molt trist. —Què tens? —És el meu pare…

L’Ana m’havia deixat un diccionari d’emocions, i en vaig dir unes quantes, una sobretot, perquè la tinc molt pressent. Veig que n’hi ha 42. Possiblement n’hi ha més.

Dins les emocions primàries es troben: la ràbia, la por, la pena, l’alegria, el fàstic i la sorpresa. No sé si podríem afegir-hi l’acceptació i la curiositat.

 

 

Algunes de les més comunes són: l’ansietat, l’avorriment, el ressentiment, la pietat, la confusió, la decepció, la vergonya, la gratitud, la culpabilitat, la nostàlgia, l’esperança, l’interès, la gelosia, la malenconia i l’admiració.

També podríem parlar de plorar, ferir els sentiments, riure, estar crispat, sentir-se bé, estar furiós, tenir enveja… Però ens hi podríem perdre, amb una llista tan llarga.

—Bé, i si ho deixem i parlem del divendres que ve? Recordeu que hem d’anar a esmorzar tots junts al bar, com l’any passat. Veieu, ara estem contens, això també hi entra.

Fem-nos una abraçada, noi, i veuràs com aquesta tristesa que ara tens es convertirà en calma, i després en una alegria continguda, quan vegis que el teu pare està millor.

Fins divendres que ve. Bona setmana.

45e7c4ac-f290-4a6a-8df5-81e34afd6a88_560_420

L’Ana ha buscat molta informació sobre les emocions i sentiments. Aquí deixo algunes de les pàgines que ha trobat

http://psicolegsbarcelona.cat/blog/ressenya-de-la-pel%C2%B7licula-inside-out-del-reves/

http://blocs.xtec.cat/ealcaraz/2016/04/16/emocionari-el-diccionari-de-les-emocions/  https://es.scribd.com/document/309060364/emocionari-muestra#fullscreen&from_embed

https://befullness.com/analisis-de-inside-out-del-reves-visto-por-una-psicologa/

http://www.inteligencianarrativa.com/analisis-inside-out/

http://www.psicologosmadridcapital.com/blog/recordando-del-reves-inside-out-hacia-una-comprension-de-nuestras-emociones/

Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial,  i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.

Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos  d’Internet i Viquipèdia.

 

 

Molt bon estiu

Em vau demanar que us posés aquí alguna cosa ben maca referent als cotxes. Penso que res més adient al que vau demanar que tots aquests cotxes que veieu aquí. Ho he fet en dues parts. La primera són els més antics i les fotografies també més velles. I la segona part ja són cotxes no tan antics. Les fotografies són fetes a Barcelona, en un ral·li que se celebra cada any,  de Barcelona a Sitges.  Les podem veure aquí gràcies a una amiga meva molt amable que també té un blog, Les hi vaig demanar i us les regala per a vosaltres. Desitjo que tot sigui del vostre gust.

PRIMERA PART

              1864 – Fullet  sobre els carruatges mecànics.
 

   1900.- Cotxe circulant pel passeig de Gràcia.

 

  1901.-  Publicitat de l’empresa que fabricava els cotxes

 

 1902.- Cotxe circulant per un carrer d’Horta

1905.- Circulació –jo diria massiva– pel passeig de Gràcia. Encara que només hi ha un sol cotxe mecànic.

  1907.- Un cotxe circula pel passeig de Gràcia sense matrícula.

  1907.- Cotxe amb matrícula (Ramon Casas)
el-passeig-de-gracia.jpg_0
                                         2017 –  El passeig de Gràcia.
 1908.- El passeig de Gràcia.
                            1908.- Comencen a asfaltar el passeig de Gràcia.
1909.- S’incrementa la circulació. Hi havia 470 vehicles matriculats a la província de Barcelona.
 1910.- Cotxe a Horta.

  1910.-Primera dona xofer al Parc de la Ciutadella. 

 1910.-  Així era el passeig de Gràcia tocant al carrer Mallorca.
passeig-gracia-eixample-barcelona-pf-c12017- Aquest passeig elegant i senyorial uneix la plaça Catalunya amb l’actual barri de Gràcia. D’aquí li ve el nom.
 
  1910.- Ronda de Sant Pere. A l’esquerra, monument a Rafael Casanova.

Totes les fotografies han estat regalades per Mª TRINIDAD VILCHEZ  per a tots vosaltres.  Moltes gràcies!

Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial,  i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.

Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos  d’Internet i Viquipèdia.

Molt bon estiu!

 SEGONA  PART

 


<p><a href=”https://vimeo.com/207440029″>59&ordf; Edicion Rally Internacional de coches de &eacute;poca Barcelona – Sitges. Shen Yun Liceo 2017</a> from <a href=”https://vimeo.com/fomentdesitges”>Foment de Sitges</a> on <a href=”https://vimeo.com”>Vimeo</a&gt;.</p>

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

HISTÒRIA

FUNDAT A BARCELONA.
RAMBLA DEL POBLENOU (BARCELONA)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Totes les fotografies han estat regalades per Mª TRINIDAD VILCHEZ  per a tots vosaltres.  Moltes gràcies!

Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial,  i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.

Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos  d’Internet i Viquipèdia.

Molt bon estiu!

mecanoscrit

  • En el curs de la meva vida he estat insultat i desposseït un cop i un altre cop, de fet ininterrompudament, en la meva condició de català.

 Cròniques colonials, 1982.

  • La llibertat no és fer el que vulguis, és no haver de fer allò que volen els altres.

 Cròniques d’una ocupació, 1989.

  • Si ens tapàvem les orelles a les declaracions i proclames dels “nostres” grans partits i obríem més els ulls a la realitat dels fets, potser veuríem que, ara, ser catalanista és una manera de renunciar a la nostra terra, els Països Catalans. No és un atzar que, entre els defensors de la independència del nostre poble, de “catalanistes” no n’hi hagi.

Avui26 de maig de 1983.

  • Província és el territori administrat per un altre, la metropòlis, i formes de vida provinciana són les que se’n deriven de l’ocupació. En aquest sentit, el nostre país ha estat, és encara provincià en la mesura que acceptem la colonització sense denunciar-la.

«Quan t’alliberes d’un altres, l’alliberes». Avui26 de gener de 1984.

  • Un cos és viu mentre no ha emmudit tots els seus òrgans, mentre no s’ha paralitzat totes les seves funcions i no són aquestes funcions paralitzades que compten, sinó les que encara es troben en actiu i fan possible la recuperació de l’organisme. Catalunya, un cos malalt i que de generació en generació l’espanyolisme ha procurat agreujar per tal d’aprofitar-ne les despulles, té i tindrà sempre pel cap baix un òrgan sa mentre hi hagi independentistes. Són el pols que encara bat.

«Cròniques d’una ocupació (17)». Avui12 d’agost 1988.

  • Cap Estat colonial no és verament democràtic mentre conserva les seves colònies, puix només pot conservar-les per procediments antidemocràtics que fan excepcions a les llibertats dels altres.

«Cròniques d’una ocupació (24)». Avui18 de novembre de 1988.

1024px-Casa_natal_Manuel_de_Pedrolo
Manuel de Pedrolo va néixer el primer d’abril de 1918 al llogarret de l’Aranyó

Tu i jo hem parlat de Pedrolo diverses vegades i sempre hem coincidit que és un escriptor que ens agrada molt, i que és l’autor polifacètic per excel·lència. Me’l vas recordar abans d’anar-te’n de vacances, i jo et contesto deixant-te aquí el que em sembla t’agradarà més de la seva llarga trajectòria. La biografia ja la sabem, però farem una mica de forat perquè la puguin llegir qui no la conegui.
He escrit una mica, així per sobre, la sinopsi d’aquest llibre.
Novel·lista, dramaturg, poeta, assagista, articulista i traductor. Manuel de Pedrolo és un dels autors més prolífics de la literatura catalana contemporània. L’autor de Mecanoscrit del segon origen,  Joc brut o Totes les bèsties de càrrega,
Escriure era una manera de comunicar-se amb el món. A través dels seus llibres, Manuel de Pedrolo volia influir en la gent. De fet, va deixar d’escriure teatre per la poca quantitat de públic a qui arribava. La novel·la, en canvi, li servia per arribar a un públic més ampli.
pedrolofitxa

“Mecanoscrit del segon origen”, escrita l’any 1974.
Va ser duta a la televisió per mitjà d’una sèrie de gran èxit produïda i emesa per TV3.
La censura de la dictadura franquista condiciona part de la seva trajectòria. Les seves obres es veuen retallades sistemàticament en les primeres edicions i, a més a més, li prohibeixen deu llibres. Mentre alguns seguim reclamant un Any Manuel de Pedrolo –el 2018, quan es complirà el centenari del seu naixement, no podria ésser més adient–

En aquesta novel·la de ciència-ficció s’explica la història de l’Alba i en Dídac, de 14 i 9 anys respectivament, que viuen en un poble de Catalunya anomenat Benaura. Ells esdevenen els únics supervivents a la Terra després que uns extraterrestres eliminin a pràcticament tota la humanitat. En Dídac és atacat per uns nois del poble perquè és negre. Cau a l’aigua i l’Alba, que ho veu tot, es llença per salvar-lo. És llavors quan apareixen uns platets voladors que ho destrueixen tot i ells se salven gràcies a l’aigua.
segon-origen
Durant els quatre anys següents hauran d’espavilar-se sols per a sobreviure en un món destruït i enfrontar-se a tota mena de problemes i dificultats que els fan madurar ràpidament. S’adonen de la importància de preservar el coneixement i guarden i llegeixen llibres. Fugen de l’epidèmia i es refugien en una masia, troben morts, recorren les ruïnes de Barcelona i la Mediterrània. Sobretot aprenen de tot el que els passa (malalties, defensa de l’enemic) i de la informació que van recollint.

El llibre explora la relació entre els dos joves i la recreació d’un món, com a utopia. La narració s’estructura en capítols que comencen sempre igual, situant l’edat de l’Alba i la seva virginitat o no (acaba essent mare de la segona humanitat, com una nova Eva). Així que l’Alba vol continuar l’espècie humana amb en Dídac i mantenen relacions quan ell ja és prou madur. Es queda embarassada i neix un nen a qui posen Mar, però en Dídac mor en un accident (li cau un sostre d’una casa en mal estat). L’Alba és valenta i pensa que si vol conservar l’espècie, encara podrà tenir fills quan en Mar sigui gran.
El narrador és omniscient i empra moltes descripcions.
.Pedrolo-dels-mes-que-del_1382871727_24272202_1233x794
Manuel de Pedrolo només es va deixar fer una entrevista a televisió. Va ser Joaquim Maria Puyal qui el va entrevistar l’any 1983, i perquè li va assegurar que podria parlar del que fos. En aquella ocasió Pedrolo va parlar d’independentisme (Vegeu entrevista).

Pedrolo exigia que les entrevistes fossin en català, si no eren en català no es deixava entrevistar. Tampoc no va voler escriure mai en cap mitjà castellà, sabent que, en aquella època, era molt difícil viure escrivint només en català. Proclamava les seves idees sense embuts, ja fos als articles del Diario de Barcelona i de l’Avui -aplegats als volums Cròniques colonials i Cròniques d’una ocupació – o al programa televisiu Vostè pregunta. Això va dir-li al presentador, Joaquim Maria Puyal: “El que avui dia és utopia potser no ho serà el dia de demà. De tota manera, no tenim res més. Som catalans; som ciutadans dels Països Catalans. […] Som un poble colonitzat. No podem desfer-nos d’aquesta colonització sense la independència”. Era el 1983, quan els pactes de la Transició ho havien deixat tot ben lligat i els independentistes, una minoria, eren escarnits o tractats amb condescendència. Molts anys després, Pedrolo és avui reivindicat no tant pels seus dots de visionari com per la valentia amb què va ser lleial a les seves conviccions.

normal_Mecanoscrit

Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial,  i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.

Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos  d’Internet i Viquipèdia.  
http://www.nuvol.com/

Molt bon estiu!

Poesia dibuixada és el projecte literari impulsat per LletrA, de la Universitat Oberta de Catalunya, i Catorze. Aquesta iniciativa, formada per 14 peces audiovisuals, és una manera d’homenatjar l’ànima dels versos que ens han fet i ens fan vibrar. Cadascun està escrit per poetes d’avui o d’ahir, recitat per l’actriu Sílvia Bel i dibuixat per la il·lustradora Marta Bellvehí. La sèrie s’ha realitzat per celebrar els 15 anys del portal LletrA.

Extret del Blog:  catorze.cat/especials

m’espantaré del fred que ha d’arribar-me/ quan les cuixes de gel em tocaran
Regalar el millor tall./ Esperar-me una mica
Amb tota la tendresa, et faré asseure/ en un dels vells seients que compartíem

Ara

El cor encara vol tornar a gronxar-se/ desbocat, a les barques de la fira
Amor, saps?, tot avui, la meva porta/ frisant per fer-te pas s’obria sola
El seu futur ja no depèn de mi,/ sinó tan sols d’ell i de la sort
I el carter/ que si passa i no em deixa cap lletra m’angoixa
Avui/ fa tants anys, i tants mesos, i tants dies/ que va morir la meva filla
Més enllà del sol/ viurà el desig/ i la recança/ de la primera paraula
pels somnis que devien ser teus escolant-se per la pica, pare meu
perquè el món és poca cosa,/ i els passadissos de la veritat ofeguen
De tan a prop del terra, ja no caurem./ I estimar és caure
no com a plenitud, cosa total,/ sinó, posem per cas, com m’agrada la taula
Els ulls que em brillen quan estic amb persones que estimo tal com són
Un altre país/ fóra casa teva,/ i diries «sí»/ en una altra llengua

 

 

  • Jaime_Morera_Guadarrama_1897

Jaume Morera i Galícia (Lleida, 1854 — Madrid, 1927)
Pintor paisatgista. Estudià a Barcelona i a Madrid, on fou deixeble de Carles de Haes, l’art del qual influí sobre la seva producció. A 19 anys fou pensionat a Roma. Posteriorment anà a Holanda. Després s’establí a la seva ciutat natal, des d’on recorregué Catalunya i altres indrets de la península Ibèrica. Obtingué moltes distincions. Les més importants foren la segona medalla de l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid (1878), les primeres medalles de les del 1892 i el 1901 i el diploma d’honor pòstum de l’Exposició Internacional de Barcelona (1929). En morir Haes, li deixà diversos estudis, alguns dels quals cedí al Museo de Arte Moderno de Madrid. Són molt celebrats els seus paisatges de la serra de Guadarrama. Fundà, a Lleida, el Museu Morera Galícia amb un lot d’obres seves i d’altres excel·lents artistes, entre les quals sobresurten les del seu mestre. A l’hora del traspàs en féu una nova cessió. Té també alguns quadres repartits entre Barcelona i Madrid.

Jaime_Morera_Galicia_Playa_con_sol_poniente

Em vau dir que els coneixíeu, sobretot al Jaume Morera i Galícia, perquè a més que és un gran artista, és de Lleida. Com tu, Ignasi. A la Carme també li agrada, m’ho va dir la seva monitora, l’Anna. Pérez.