Moby Dick

Abans de començar us voldria donar les gràcies per tot el que he rebut de tots vosaltres aquestes setmanes que no he pogut vindre. El vídeo que em vau enviar està molt ben fet, com tot el que m’heu enviat. Us ho agraeixo molt!
Avui veig que hi sou tots. Molt millor, això vol dir que tots esteu bé. Aquesta tarda us explicaré una cosa que pot ser que no sapigueu. És complicada perquè el fet de ser una cosa que no la veiem costa molt d’entendre, i també d’explicar. No ens hi amoïnem! Només que sapiguem que és una cosa de la natura força curiosa ja en tenim prou. Ara llegim i quan arribi el moment començaré, d’acord?

viejo-ahab1
Diu l’Anna que si us sembla bé podríem recordar que va passar a l’últim capítol, d’aquesta manera podem seguir millor la història del capità Ahab i la seva tripulació. Us faig una mica de memòria, d’acord?

És el capítol.14. 

El taüt de Queequeg.
En aquest capítol parla que el capità Ahab albira un altre vaixell balener, i com a salutació diu:
[— Ei, els del vaixell! Heu vist la balena blanca?]…
[— Veieu això?-va dir el capità anglès alçant el seu braç blanc fet d’os de catxalot…]
[— Ì la vostra cama també l’heu perdut, oi?]…
[…— Anava cap a l’est, em sembla…]
[— Homes al bot! Hi tornem!-va cridar Ahab]…
[— Però Déu del cel! No pretendreu pas…]

Ara farem un parell de preguntes, d’acord?:
Precisament llavors Queequueg va agafar unes febres que van estar a punt de matar-lo
— Quin costum tenen al país de Queequeg quan mor un guerrer? Què fan per a
Queequeg davant la imminència de la seva mort? Al final mor?
El posaven dins la seva canoa i el deixaven al mar surant a la deriva. Per això li fan
un taüt en el qual Queequeg  posa el seu arpó, galetes i una ampolla d’aigua
dolça. Al final es va reanimar sobtadament
— Molt bé, és així mateix. És tal com dieu.

— Un  altre: Com reaccionen els catxalots quan tenen por davant la persecució dels baleners?
S’escampen en totes direccions formant immensos cercles irregulars: primer es
queden quiets, surant, com paralitzats pel pànic i després van com embogits cap a
totes bandes
— Perfecte!!

foc de sant Elm

Seguim si us plau…
[— Mireu! –va cridar Starbuck després d’un dels llamps-. El foc de Sant Elm!]
[— Que sant Elm tingui pietat de tots nosaltres!]
[Els membres de la tripulació s’havien agrupat a popa].
— Pareu un moment que us ho explico, però repeteixo que no passa res si alguna cosa o tot no ho entenem, d’acord?

El-Fuego-De-San-Telmo-4Foc de Sant Elm
— Durant les tempestes, els núvols van plens de gotes d’aigua que, a causa del frec entre elles es carreguen d’energia negativa. Aquests mateixos núvols creen en la superfície de la terra un mantell de càrregues elèctriques positives i quan entren en contacte unes amb les altres, si l’energia acumulada és suficient, es descarrega en forma de llamp.

A terra, les muntanyes, els arbres, els edificis i de vegades les persones i els animals posen en contacte les dues zones de càrrega, però al mar, els vaixells són l’única cosa que existeix, i es converteixen en un perfecte parallamps entre el núvol i les puntes dels pals,
Curiosament, el Foc de Sant Elm es produeix cap al final de les tempestes (no hi ha prou energia per a seguir amb la tamborinada de llamps i trons), de manera que els marins, quan el veien, respiraven alleujats per estar en mans del sant.

Aquest fenomen del Foc de Sant Elm, avui igual que ahir, se segueix produint en la natura. Vaixells, avions i fins i tot el bestiar, poden ser susceptibles de veure aparèixer la llum del sant en les seves estructures i cornamentes,

En definitiva, la humanitat, a mesura que ha anat evolucionant, ha estat capaç de trobar l’explicació a fenòmens naturals que fins no fa gaire eren simples focus d’ignorància i superstició. El coneixement humà va avançant molt, però no hem de ser tan arrogants de creure que ho sabem tot, ja que no coneixem ni una dècima part de tot el mecanisme físic que ens envolta. Avui són fenòmens paranormals; demà seran obvietats: obrim la nostra ment a l’increïble món que ens envolta.
… Abans que ens ho carreguem tot, és clar.

 

Moby Dick

Herman Melville

herman-melville

 

9780553898101

Aquella nit, durant la guàrdia mitjana, quan el vell –com solia fer adesiara– va pujar del balou on estava repenjat i va anar al seu forat de coberta, tot de sobte va avançar ferotgement el rostre i va ensumar l’aire marí com ho hauria fet un espavilat gos de vaixell en acostar-se a alguna illa bàrbara. Aleshores va declarar que hi devia haver alguna balena a prop. Ben aviat aquella olor peculiar, que a vegades se sent des d’una gran distància i que prové d’un catxalot viu, fou perceptible per a tota la guàrdia. Cap mariner no es va sorprendre quan, després d’inspeccionar el compàs i llavors el penell, i després d’assegurar-se tan exactament com fou possible de la provinença de l’olor, Ahab va ordenar ràpidament que fos alterat lleugerament el rumb del vaixell i que es disminuís el drap.

La prudència extremada que dictava aquells moviments fou justificada amb escreix en trencar el dia per l’espectacle d’una clapa allargassada de calma directament a proa del vaixell, suau com l’oli, i que semblava, per les arrugues d’aigua com pels plecs que la vorejaven, la marca d’aspecte metàl·lic polit d’algun embat ràpid del corrent a l’embocadura d’un torrent profund i veloç.
-Homes als tamborets! Tothom a coberta!
Retronant amb les puntes de tres aspes lligades a manera de maça damunt la coberta del castell de proa Daggoo va desvetllar els qui dormien amb tals retrunys de judici final que els homes sortiren com una exhalació per l’escotilla, amb la roba a les mans.
-Què veieu? –cridà Ahab girant la cara enlaire.
-No res, capità, no res! –fou el so que va baixar com a resposta.
-Gonetes i prerroquets a dalt i a baix i veles a totes bandes!
Amb tot el velam desplegat, ara Ahab va amollar el cable salvavides reservat per guindar-lo al masteler de sobregoneta. Pocs moments després ja l’hissaven quan, no havent arribat encara a dos terços del seu camí, i mentre ullava cap endavant entre el buit horitzontal entre la gàbia i la goneta, va llançar un esgarip de gavina en l’aire:
-Allí bufa! Allí bufa! Un gep com un cim nevat! És Moby Dick!

 

Herman Melville. Moby Dick. Barcelona: Edicions 62, 1984.

Traduït per Maria Antònia Oliver

 

MobyDick_239Pyxurz

Existe un Melivelle público: el autor de Moby-Dick, el creador de Bartleby, el fecundo narrador que escribió diez libros en once años. Pero hay otro Melville, íntimo e inconformista, que dedicó la mitad de su vida a escribir poesía: para él la poesía siempre representó un exilio del mundo literario, un último refugio. Muchas veces sus poemas son apenas una imagen, casi un haiku; otras, se extiende en reflexiones en las que el sujeto, “silencioso y solitario como la tierra”, busca una reconciliación con el mundo. Esta antología -la primera en castellano-, que incluye 59 poemas en edición bilingüe, una extensa y detallada cronología y poemas de Robert Buchanan, Hart Crane y W. H. Auden inspirados en la figura de Herman Melville, ofrece a los lectores de habla hispana un autor completamente nuevo, descubriendo en la contracara de un clásico a un singular poeta norteamericano del siglo XIX.

 

Un epitafio

Cuando las noticias dominicales sobre el frente
hicieron palidecer al párroco y al pueblo,
y se prodigaron bendiciones,
y las campanas enmudecieron en la torre,
la viuda del Soldado (pasando un agradable verano,
a la sombra de hayas ondulantes)
sintió hondo en el corazón su fe satisfecha
y el párroco y el pueblo tomaron prestada esa alegría.

Fuentes solitarias

Aunque veloz vuele la gloriosa fábula de la juventud,
no mires al mundo con ojos mundanos,
ni cambies con el clima de los tiempos.
Evita la llegada de la sorpresa:
quédate donde la Posteridad se quedará;
quédate donde los Antiguos antes se quedaron,
y sumergiendo tu mano en solitarias fuentes
bebe del saber que nunca cambia:
sabio una vez, y sabio para siempre.

Arquitectura griega

Ni magnitud, ni fastuosidad,
sino la Forma –el Espacio-;
no una innovadora obstinación,
sino una reverencia por el Arquetipo.

(H. Melville. Lejos de Tierra & Otros Poemas. Edición Bilingüe. Selec., trad., pról. y notas Eric Schierloh. Buenos Aires: Bajo La Luna, 2008)

https://www.poemas-del-alma.com/blog/especiales/curiosidades-sobre-herman

Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial,  i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos  d’Internet i Viquipèdia.

Moby Dick

Galeon Ballenero Aita Guria
[El Aita Guría, atracado en el puerto Artza de Bermeo, es hoy un ballenero del siglo XVII]

http://www.google-earth.es/foros.php?k=47583

Ismael, l’únic supervivent del balener Pequod, ens explica l’obsessió del capità Acab per capturar la gran balena blanca, Moby Dick. El capità, un home de gairebé seixanta anys, en porta més de quaranta al mar. Infatigable caçador de balenes, un dia s’enfronta al terrible cetaci blanc i, durant la lluita, perd la cama. La balena blanca es converteix en la seva obsessió,desitja donar-li el cop final costi el que costi. Amb aquest objectiu, inicia una llarga travessia final. No obstant això, no diu la veritat als tripulants fins que el Pequod ha salpat; moment en què Starbuck, el segon comandant de l’embarcació, intueix que es tracta del viatge final, que l’aventura els duu a la mort. Tot i així, Acab no cedeix i s’obstina a perseguir el leviatà. En aquesta adaptació per a joves hem prescindit de la major part de l’exhaustiva informació relativa a la cacera de la balena de l’obra original, a més, hem alleugerit les descripcions psicològiques dels personatges i les reflexions de caràcter filosòfic. El resultat és una aventura marinera èpica, en què es presenta un duel entre l’home i les forces de la naturalesa, encarnades per un mar inexorable, on viu un ésser marí poderós i implacable.

ag-2
[El Aita Guría, atracado en el puerto Artza de Bermeo, es hoy un ballenero del siglo XVII]
Catalina
[Registro de La Catalina, un buque ballenero de New London (Eliseo Hull, Master) mantenido por James S. Johnson, Steward, que escribió treinta y cinco páginas de entradas que datan desde 21 noviembre 1854 hasta 21 mayo 1855, e hizo algunos bocetos. Si bien no es extenso, el cuaderno de bitácora registra este viaje a las islas de Cabo Verde con un estilo ágil. Fue una cacería de poco éxito, ya que sólo pescó seis ballenas en seis meses]Biblioteca Pública de Providence. http://extrangis.blogspot.com.es/2014/08/cuadernos-de-bitacora.html
Voleu saber més coses de Moby Dick i fer-ne alguns exercicis? Aquí veieu la ruta del Pequod

Path_of_Pequod_full

 

IMG_0002 (1)

Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial,  i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos  d’Internet i Viquipèdia. Biblioteca Pública de Providence. http://extrangis.blogspot.com.es/2014/08/cuadernos-de-bitacora.html

Instal·lació  Google Earth en el  ordinador

Instal·lació  programa 1
Instal·lació     Programa 2
Instal·lació  programa 3
Instal·lació en el ordinador
Elecció d’Opcions.
Instal·lació en el ordinador
Elecció d’Opcions.

:

 

Moby Dick

La novel·la Moby Dick és una peça monumental que inclou “un tractat de cetologia, una narració pseudo-històrica, un discurs filosòfic i un drama tràgic”. Així ho destaca Agustí Bartra en la presentació de l’edició catalana (Ed62, col. Labutxaca) amb traducció de Maria Antònia Oliver, d’on surt aquest fragment que il·lustra l’origen de l’obsessió del capità Ahab per caçar la temible balena blanca.

 

dia-mundial-ballenas-55Amb els tres bots esfondrats al seu voltant, i els rems i els homes giravoltant en els remolins, un capità havia agafat el ganivet de cabestrera de la roda de proa destrossada i s’havia precipitat contra la balena com un duelista d’Arkansas contra el seu enemic, intentant cegament arribar, amb una fulla de sis polzades, a les fondàries insondables de la vida de la balena. Aquest capità era Ahab. I fou llavors quan, passant-li sobtadament per sota la mandíbula jussana en forma de dalla, Moby Dick havia segat la cama d’Ahab, com un dallador talla un bri d’herba al prat. Cap turc enturbantat, cap venecià o malai llogats no l’haurien castigat amb més malícia. Així doncs, hi havia pocs motius per dubtar que, d’ençà d’aquell encontre gairebé fatal, Ahab havia acaronat un afany salvatge de venjança contra la balena, oi més quan va acabar identificant-hi, en la seva morbositat frenètica, no solament els seus patiments corporals, sinó totes les seves exasperacions intel·lectuals i espirituals.

dia-mundial-ballenas-59

La Balena Blanca nedava davant d’ell com si fos l’encarnació monomaníaca de tots els elements malignes que alguns homes profunds senten que els devoren, fins que acaben vivint amb mig cor i mig pulmó. Aquesta malignitat intangible ha existit des dels orígens, i fins i tot els cristians moderns li atribueixen el domini de mig món; aquesta malignitat, que era reverenciada pels antics ofites d’Orient en forma d’estàtua diabòlica, no era adorada per Ahab com per ells, sinó que, transferint en el seu desvari la seva idea de l’execrada Balena Blanca, s’esperonà, mutilat com estava, a lluitar contra ella. Tota la follia i tots els turments, tot allò que remou l’escolim de les coses, tota veritat com continguts de malícia, tot allò que destrueix la vigoria i esquerda el cervell, tots els demonismes subtils de la vida i del pensament, tots els mals eren, per al dement Ahab, personificats visiblement en Moby Dick i en ell eren assolibles a la pràctica. Acumulava damunt el gep blanc de la balena la suma de tota la ràbia i l’odi general que havia sentit la seva raça d’ençà d’Adam. I aleshores, com si el seu pit fos un morter, li disparava la granada ardent del seu cor.

dia-mundial-ballenas-6

No és probable que aquesta monomania sorgís en ell sobtadament, en l’instant just de la seva mutilació corporal. En precipitar-se contra el monstre, ganivet en mà, només s’havia lliurat a una animositat corporal sobtada i apassionada. I quan va rebre el cop que el va esqueixar, probablement només va sentir l’agònica laceració física i res més. En canvi, quan es va veure obligat a retornar a casa per culpa d’aquella col·lisió, i quan durant llargs mesos i setmanes Ahab i la seva angoixa varen jeure plegats al mateix coi, tombant en ple hivern aquell cap terrible i udolant de la Patagònia, fou llavors quan el seu cos esqueixat i la seva ànima ferida varen sagnar l’un dins l’altra i, en aquesta fusió, el tornaren boig. Fou llavors, i només llavors, en el viatge de retorn després de l’encontre, que la monomania final s’ensenyorí d’ell; i això sembla cert a partir del fet que, a intervals durant la travessia, va tenir moments de desvarieig llunàtic i que, tot i mancat d’una cama, encara li quedava tanta força vital en el seu pit egipci, força intensificada pel deliri, que els oficials es varen veure obligats a fermar-lo, mentre navegava, desvariejant al seu coi. En la seva camisa de força es gronxava al bressoleig foll de les galernes.

Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial,  i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos  d’Internet i Viquipèdia.  
 Extret del bloc:  http://catalaalcata.blogspot.com.es/2015/02/herman-melville-moby-dick-1851.html

Moby Dick

648px-Whale_Fishing_Fac_simile_of_a_Woodcut_in_the_Cosmographie_Universelle_of_Thevet_in_folio_Paris_1574Com esteu, amics?

Ja veig que veniu amb ganes de llegir aquest llibre d’aventures. La veritat és que feia temps que no n’havíem llegit cap.

Aquests darrers dies he aprofitat que tenia temps per llegir aquesta versió de Josep Lorman sobre la història escrita per Herman Melville del fabulós catxalot blanc i la tràgica sort dels bojos que el van voler caçar. Està força bé. Com sempre, seguint els principis de la Lectura Fàcil, que permet gaudir de la literatura sense entrebancs. És una versió que ens regala aprenentatge, emoció, diversió i coneixements.

Quan era jove, no sé, uns tretze o catorze anys, vaig llegir per primera vegada aquesta aventura. Em va agradar moltíssim. Sé que era de l’Editorial Molino, que va ser creada a Barcelona el 1933 per iniciativa del val·lisoletà Pablo del Molino Mateus (1900 -1968).

Ja de gran, en vaig comprar de segona mà una edició de butxaca d’Edicions 62, traduïda per Maria-Antònia Oliver. És un llibre gran, és una versió que té 830 pàgines comptant 14 pàgines de citacions prèvies, abundants notes i un vocabulari de termes mariners que serà molt útil a qui li agradi el tema del mar o als caçadors de balenes.

A mi em va ser un llibre difícil de llegir: “Massa carregat de pàgines i de les intencions de l’autor”. No ho dic jo, sinó un lector il·lustre: Ray Bradbury, el guionista de la pel·lícula que va fer John Huston sobre el llibre l’any 1956.

Tot això que explico aquí, ja ho vaig comentar amb vosaltres el dilluns passat quan us vaig presentar el llibre. Tots hi vau dir la vostra i realment vaig trobar que entre tots en sabeu molt. De la novel·la, de mesures marineres,de distàncies, i també d’història. Val molt la pena, llegir amb vosaltres.

Comentant l’obra amb l’Anna —la vostra Anna—, jo li deia que poc puc dir de ”Moby Dick”, perquè les persones que el llegiu en sabeu més que el mateix llibre.

—Doncs escriu sobre els principis de la cacera de la balena, però escriu! Mira, ho podries fer sobre els bascos, que penso que van ser els primers caçadors de cetacis.

—Sí, d’acord! Perquè sobre això sí que he llegit diverses coses. Tot i que algunes, com que no hi entenc gens, no les puc assegurar; com, per exemple, la lectura que vaig fer un dia en una important revista de literatura.

Deia que el llibre deu la seva reputació als responsables de l’editorial Everyman, que el van convertir en un clàssic en una reedició l’any 1907, i així el van descobrir per a una nova generació.”Moby Dick és un llibre similar a La Iliada, Hamlet o Don Quijote”, deia el professor Otter:

«Es uno de esos libros cuya imaginación y cuya trama elemental han conectado con lectores de todas las culturas. Su éxito tiene que ver con un argumento que aborda la obsesión, el orden social y las relaciones entre mundos humanos e inhumanos.Tiene símbolos muy poderosos y un protagonista muy original y se puede apreciar como una historia de aventuras, como un tratado filosófico y como una alegoría de la sociedad».

La caça i captura de balenes és una pràctica que ve d’èpoques molt llunyanes. Fa 47 milions d’anys, les primeres balenes capaces de viure en terra i mar van apostar pel medi marí per desenvolupar-se. Deu milions d’anys després, en l’Eocè, apareixien els primers cetacis amb dents i barbes. L’home, ja en èpoques pretèrites comença a caçar balenes, com els primers pobladors del Mar de Bering (2000 aC).

Pel món occidental els primers testimonis escrits són, no cal dir-ho, els dels grecs. En grec antic les balenes eren conegudes com a “phallaina” (esbufec). Els llatins el van adaptar com a “balaena”, que és l’arrel que tenim en les llengües modernes: català, castellà, francès, anglès … Els grans historiadors grecs com Plini el Vell es refereixen a l’animal més gran del Golf de Biscaia.

“S’aixeca com una enorme columna per sobre de les veles de les naus i expulsa un torrent d’aigua” (Toynbee,”Animals in Roma Life and Art”).Nearc, almirall d’Alexandre Magne, temia aquests “monstres marins”. Es diu que quan els seus vaixells passaven al seu costat ordenava a la tripulació que toqués trompetes i timbals. Els remers quedaven paralitzats quan els cetacis s’apropaven a les embarcacions. Una altra accepció reconeguda és la de Cetus, que és la utilitzada per denominar la constel·lació de la Balena i per classificar el gènere dels cetacis.

És, però, en el llibre sagrat de la Bíblia on trobem autèntics relats sobre l’aparició i descripció d’aquests mamífers marins. Així, al Gènesi (1, 20-21) es llegeix: “Déu va dir: Que les aigües produeixin éssers vius que s’hi moguin… I Déu va crear els grans monstres marins, els éssers vius de tota mena que es mouen dintre l’aigua, i tota mena d’animals ”

Peter- und Paulskirche, Kšngen, Grabmal von Albrecht Thumb von N

A l’Antic Testament apareix la balena amb el nom del monstre “Leviatan”. En el Llibre de Job, Déu, referint-se al seu servidor que està més enllà de les mides humanes, diu: “I Leviatan, el pescaràs tu amb un ham, li subjectaràs amb un cordill la llengua? Faràs passar pel seu nas un jonc? Perforaràs amb un ganxo la seva mandíbula? […] Regna el terror entre les seves dents. El seu dors són fileres d’escuts, que tanca un segell de pedra […]. Els seus ulls són com parpelles d’aurora. Surten torxes de la seva gola, en salten espurnes de foc. Del seu nas en surt fum, com d’una caldera que bull vora el foc …”SanBorondon

La balena més famosa de la Bíblia és, però, la que s’empassa el profeta Jonàs. Quan Déu l’envia a Nínive perquè salvi aquesta ciutat, Jonàs vol fugir en direcció a Tarsis, país de navegants. Déu desencadena una tempesta en alta mar i els tripulants es desfan del personatge. “Va disposar Jahvè que un gran peix s’empassés Jonàs, i Jonàs va estar dins el ventre del peix tres dies i tres nits”. Jonàs va resar a Déu i el peix el va escopir a terra. Llavors va tornar a Ninive per salvar-la. Actualment un os de balena commemora aquest fet a la mesquita de la ciutat.

Bé, i tal com recomanava l’Anna, he buscat tot el referent a la caça de la balena des que l’home en té coneixement. He trobat moltes pàgines web molt interessants, però només us en poso l’enllaç; són pàgines reconegudes, oficials o de la Unesco. Quan van començar. Com ho feien. Mapes. Dibuixos antics de vaixells, xalupes, traineres… Museus…. Penso que tot això és un món per si sol. …

Beached_Whale_-_Jacob_Matham_1602 (1)

http://es.globedia.com/balleneros-vascos-patrimonio-humanidad-honor-otorgado-unesco

http://kosteraarraiak.blogspot.com.es/p/balleneros-vascos-el-primer-dato-sobre.html

http://www.diariovasco.com/culturas/201503/27/tras-estela-balleneros-vascos-2015032702013-v.html 

Us deixo un paràgraf dels molts que hi trobarem molt interessants: “Los vascos no aprendieron la caza de la ballena de los vikingos, pues estos aparecieron en las costas vascas sobre el año 814 y el primer documento de balleneros vascos data del año 670 dentro del ducado de Baskonia (madre del Reino de Navarra), cuando 10 toneladas de saín o aceite de ballena eran transportados por los laburtinos remontando el río Sena a la abadía de Jumieges, según una factura aportada en su día por Joseph Garat. Hasta entonces, sólo se aprovechaban las ballenas varadas en las playas. En el año 1059 la grasa de la primera ballena que se cazaba en el año en Lapurd se daba a su vizconde o tenente navarro”

És de destacar la relació dels pescadors i mariners bascos amb la sidra                      . Ells anaven a Groenlàndia i Terranova a la pesca del bacallà i la balena, duien molta quantitat de barrils de sidra i “txakolí” a les bodegues dels seus vaixells. El  dosificaven. Aquest fet explica l’absència d’escorbut entre els mariners bascos i cantàbrics, al contrari del que passava entre els nòrdics,  que es proveïen de cervesa.

Aquest paràgraf forma part dels comentaris que fèiem tot llegint la novel·la. Tots hi participàvem, però teníem l’Enric, que explicava diverses coses de les balenes i els caçadors com si ell fos un mariner. I en Jordi, una vegada més, ens donava tot tipus d’explicacions de les mesures nàutiques. Un 10 per a tots!

“La caça de les balenes durant el segle XIX era una autèntica temeritat. Els mariners, que perseguien els cetacis en els seus vaixells de vela, s’embarcaven en llargues singladures que podien obligar-los a estar diversos anys darrere de les seves valuoses preses. Això significava portar unes vides molt dures i sacrificades que arribaven al paroxisme del risc en el moment de la caça mateixa de les balenes, ja que, en haver de fer des de prop amb fràgils llaguts i rudimentaris arpons, el fet de pescar un catxalot de certa envergadura s’assemblava a la lluita dels neandertals amb els mamuts, més que a una pesca relativament moderna”

L’Essex colpejat per una balena el 20 de novembre de 1820 (dibuixat per Thomas Nickerson)
Coordenades 0° 41′ 00″ S, 118° 00′ 00″ O

Fonts consultades: Los Balleneros / [autor: A.B.C Whipple ; traductor: Elías Sarhan].- [Amsterdam] : Time life ; Barcelona : Folio, DL 1995.- 2 vol. (173 p.).- La Aventura del mar ; 42-43.- Tít. orig.: The whalers – Seafarers.- ISBN:   8475836615 (col·lecció) (Biblioteques universitaries catalanes)

Los balleneros vascos en Cantabria, Asturias y Galicia / José Antonio Azpiazu .- Itsas Memoria: Revista de Estudios Maritimos del País Vasco – Untzi Museu Naval Donostia,  (2000), n. 3  p: 77-97 (um.gipuzkoakultura.net)

La caza de la ballena, su influencia en los usos y costumbres desde la Edad Media / Campos Santacana, Miren Koro, Peñalba Otaduy, Mauro Miracruz .- Zainak (1997)  n. 15 , pag: 251-262 (hedatuz.euskomedia.org)

Cocodrils i balenes a les esglésies / Joan de Déu Domènech.-  Locus amoenus, nº 5, 2000 , p. 253-275 (ddd.uab.cat)

Cultura maritima vasca / Eugenio Arraiza .- Zainak  (2002), n. 21 pag: 353-371 (hedatuz.euskomedia.org)

Gray Whale Returns to Mediterranean After 200 Years (Theepochtimes.com)

Gray Whale Spotted on Wrong Side of World (Discovery.com)

La Historia de la caza de ballenas y de la Comision Ballenera Internacional (WWF – Juny 2009)

La Historia de la caza de ballenas y de la Comision Ballenera Internacional (WWF – May 2007)

History of the Gray Whale / Alan B. Nichols (dickrussell.org)

History of Whaling (Wikipèdia)

Men and whales / Richard Ellis.- New York : Lyons Press, 1999.- xv, 542 p. : il., maps ; 28 cm.- ISBN : 1558216960 (Biblioteques universitaries catalanes)

New Bedford Whaling Museum

Pescadores de Castro Urdiales: precedentes, mundo medieval, grandes pesquerías atlánticas y ballenas / Ramón Ojeda San Miguel.- Itsas Memoria: Revista de Estudios Maritimos del País Vasco – Untzi Museu Naval Donostia, (2006) n 5 p: 653-676  (um.gipuzkoakultura.net)

La verdad sobre la ‘tradición’ japonesa de cazar ballenas  / escrito por Sea Shepherd Conservation Society (Oceanentry.org)

The Whale Book: Whales and Other Marine Animals as Described by Adriaen Coenen in 1584 [Hardcover]; Florike Egmond (Editor), Peter Mason (Editor), Kees Lankester (Editor) .- Reaktion Books; illustrated edition edition (28 Nov 2003).- 224 pages.- ISBN-10: 1861891741

Podeu trobar mes bibliografia sobre història de les balenes a les biblioteques universitàries catalanes

Musashi_on_the_back_of_a_whale

Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial,  i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos  d’Internet i Viquipèdia.

Moby Dick

01

PRESENTACIÓ MOBY DICK

Moby Dick és la novel·la més important de Melville. Explica l’obsessió d’un home, el capità Ahab, per matar Moby Dick, una balena en la qual veu l’encarnació del Mal. Ahab actua mogut per l’odi a l’animal que, una vegada, li va arrencar una cama. Però, per sobre del ressentiment, predomina la seva convicció que Moby Dick és un ésser malèfic que el destí ha decidit posar davant d’ell perquè el mati o perquè mori en l’intent.

Herman Melville va néixer a Nova York (Estats Units). El seu pare va ser el darrer membre d’una adinerada família de comerciants. La ruïna familiar va obligar el jove Melville a treballar en diversos oficis, fins que es va enrolar com a mariner en un vaixell balener. Durant els cinc anys que va estar embarcat va recórrer el Pacífic sud i d’aquesta experiència en van sortir les seves millors narracions, com ara Typee (1846)Omoo (1851). Va morir a Nova York.

Josep Lorman ha adaptat aquesta novel·la per la Col·lecció Kalafat seguint els criteris de Lectura Fàcil i Pablo Soler l’ha il·lustrat.

el-viaje-del-pequod-segn-una-ilustracin-de-everett-henry_thumb

Ismael, un jove mariner, decideix embarcar-se en un vaixell balener, el Pequod, per veure món i aprendre a caçar balenes. El capità del Pequod, Ahab, viu amb una sola idea al cap: capturar Moby Dick, l’anomenada “balena blanca” un catxalot que el va deixar sense cama. Per complir la venjança del capità, tota la tripulació decideix perseguir Moby Dick arreu del món.
Al llarg del viatge, els mariners del Pequod es van trobant altres vaixells que s’han topat amb el malvat animal i que els aconsellen d’allunyar-se’n.
Però res no fa canviar d’opinió a Ahab; ni tan sols la insistència de Strabuck, el primer oficial.
Durant tres dies, els valents homes lluitaran contra la balena blanca. És una lluita a vida o mort.
O potser només a mort…

$(KGrHqFHJBME9rY6tOH+BPdSv3l8IQ--60_57

“Pequot, su nombre proviene de pekawatawog, pequttoog, o paquatanog: “destructor” o “invasor”. Hábitat: Procedían de la parte superior del río Hudson en Nueva York, cerca del Lago Champlain. Alrededor del año 1500 se movieron hacia el valle del río Támesis en el sureste de Connecticut. En 1634 un grupo se separó formando la tribu Mohegan, éstos ocuparon la parte superior y occidental del valle Thames, los Pequot se ubicaron más cerca de la costa. Área Cultural: Bosques Orientales (América del Norte) Lengua: Algonquina

Réplica dunha txalupa baleeira do século XVI

“Este tipo de barco, era de pequeño tamaño: +/- 10 m. eslora x 2-2’5 m. manga x 0’7 m. puntal. Estaba construida a tingladillo2 y albergaba sitio para generalmente doce personas. La tripulación consistía en: diez remeros, el timonel que se colocaba en popa y el arponero, que lo hacía en proa. Para que el batel se deslizará sigilosamente, ya que las ballenas no soportaban ruidos fuertes, se forraba la carena con piel de animal engrasada y los remos tenían la pala fina para no chapotear demasiado, es decir, para mitigar el estrépito producido al bogar”

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

 

Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial,  i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos  d’Internet i Viquipèdia.

TERTÚLIA LITERÀRIA AMB L’ESCRIPTORA NÚRIA MARTÍ

 

Aquest dilluns 20 de març, a la Biblioteca Pere Casaldàliga de Balsareny ens vam agrupar uns quants col·lectius per passar una estona parlant de lectura, llibres i, en especial, de llibres de  fàcil lectura amb l’escriptora Núria Martí i Constans.  En concret, ens vam ajuntar els Club de lectura fàcil que les biblioteques de  Balsareny i Santpedor fem amb alumnes de la Fundació d’AMPANS, el grup de lectura en veu alta que la biblioteca de Balsareny dinamitza a la Residència Verge de Montserrat, així com integrants del curs de català i del club de lectura d’adults de la biblioteca de Balsareny. En total ens vam reunir 35 persones provinents de diferents entitats i àmbits per compartir una de les moltes coses que segur que tenim en comú: el gust per la lectura i els llibres.

DSC00622

La tertúlia va ser molt fluïda i amena i l’autora, la Núría Martí, ens va fer una explicació molt interessant sobre com es va introduir en el món de l’escriptura i, més concretament, en la narració en lectura fàcil. Va respondre a totes les preguntes que els integrants vam fer sobre alguns dels llibres que havien llegit, com ara: Trampa de foc, Les mateixes estrelles i El Temps de les cireres. L’Anna del Club de lectura fàcil de Santpedor va comentar que el llibre que ella s’havia llegit, Trampa de foc, era molt trist perquè es moria una de les germanes i volia saber si tenia algun altre que no fes tanta pena. La Núria ens va recomanar un que havia escrit i que era d’amor: Set dies al llac, de manera que  la biblioteca de Santpedor ja va marxar amb L’encàrrec per al seu club de lectura… Tants bons comentaris es van fer durant la tertúlia del llibre Les mateixes estrelles que els avis i les àvies de la Residència de Balsareny també vam fer la seva proposta.

foto grup (1)

Les bibliotecàries de Santpedor i Balsareny vam fer una reflexió al voltant de la importància que tenen els llibres de fàcil lectura per animar a aquelles persones amb dificultats lectores a introduir-se en el món de la literatura. Igualment, el fet que en poques sessions puguem acabar els llibres fa que les sessions siguin més dinàmiques i que puguem endinsar-nos en moltes històries, llocs i personatges.

Com veieu, vam passar una estona molt agradable on vam parlar de molts llibres, molts temes, i on vam corroborar que la suma d’opinions, punts de vistes, vivències i experiències fa que tots creixem com a lectors i com a persones.

Balsareny, 21 de març de 2017

 

Anna, voldria donar-te les gràcies des d’aquí i en nom de tots per la bona feina feta a la Biblioteca. Va ser molt emotiu veure com totes les persones que venen els dilluns al Club de Lectura preguntaven a la Núria Martí les coses que tenien ganes de saber.Inclús es van quedar sorpresos en veure que la Núria encara els ampliava molt més els seus coneixements sobre els llibres d’ella. Sobretot “Les mateixes estrelles”. Penso que no és gaire habitual que li preguntis pel nombre de persones que anaven embarcades en el vaixell Winnipeg i t’ensenyi la llista completa de les 2.050 persones: 1.160 homes, 540 dones i 350 nens, que es van haver d’habilitar en fileres de lliteres a les bodegues del vaixell.
Moltes gràcies a tothom, per ser-hi i col·laborar.

“Amb els llibres per amics no et faltarà companyia. Cada pàgina pot ser un estel que et fa de guia.”

Joana Raspall

Preguntes a Núria Martí, escriptora

 

16003291_10208419231142100_4170435247392013409_n

15977580_10208419199781316_7242208221922364203_n

                                                                               Sempre el mateix paisatge. Però mai els mateixos colors.   

                                               Bona tarda a tots!

Avui, com podeu veure tenim companyia: són els nens i nenes més petits de la guarderia, que vénen a mirar i escoltar contes. Per tant, ens asseurem aquí, si us sembla bé. Tenia pensat començar per preguntar-vos el final de la novel·la que la majoria hem acabat; faltaven la Mercè i en Joan, que els teníem lesionats. Afortunadament ja estan bé del tot.

Diu l’Anna (la vostra Anna, com en dieu) que potser seria millor parlar-ne després, per si no ens queda massa temps, i té raó.

Recordem que la setmana passada vam quedar que cada un de vosaltres escriuria una pregunta per fer-li a l’escriptora que vindrà… Recordeu quin dia, i a quina hora?

Efectivament, el dilluns que ve a les tres de la tarda. I el nom d’ella, el sabeu? Sí, la Núria Martí.

Home!, ja veig que l’Ignasi ha portat les preguntes escrites en aquest paper. N’hi ha més d’una, eh?

I tots vosaltres, també les porteu? O les fem aquí? Aquí; doncs perfecte, així les farem i comentarem alhora.

No, Roger, si vols, avui que sigui l’Ignasi, que ja fa estona que ho ve dient, que per això les porta fetes. I tu el segon, perquè anem per la dreta (no em miris així, Ignasi, aquesta no és la dreta a què em refereixo, home!). Vinga, som-hi!

—Ignasi:

1a) A quina etapa de la teva joventut vas començar a escriure llibres?

2a) Va influir algú perquè comencessis a fer llibres de literatura juvenil per a joves (lectura fàcil)?

3a) Penses continuar escrivint llibres per a joves i no tan joves en lectura fàcil?

—Ara tu, Roger:

—1a) Quants llibres tens en català, traduïts a una altra llengua?

2a) Quines obres de lectura fàcil recomanaries al nostre Club de Lectura?

—Vas tu, Joan Anton:

—S’han fet pel·lícules sobre la història verídica en la qual es basa “Trampa de foc“? I si se n’han fet, hi ha alguna cosa en català o castellà?

—Joan, tu vols preguntar alguna cosa? No?

—Doncs tu, Enric:

—1a) Quin és el pròleg de “Trampa de foc”. I en quin moment comença la història no escrita?

2a) Com vas escriure “Les mateixes estrelles”? En què et vas inspirar?

—Joan Anton i Enric, de les vostres preguntes, jo en conec la resposta, sobretot la segona teva, Enric. És clar que ara no les diré: són perquè les contesti la Núria. Només ho dic perquè si no queda clar el dilluns, doncs jo també us les puc contestar en un altre moment.

—Ara no, eh, Josep? —No, ara no, Enric, ja ho dic.

—Ara no, ara no!

—I tu, Mercè? No t’animes? Doncs en Jordi:

 —(Jordi) Conec la història de la senyora Comes Riu i el seu marit, que en temps de Franco es van refugiar a casa de Montserrat Roig. Tu en saps alguna cosa d’això?

—Ara nosaltres, Anna. Ho dius tu primer?

(Anna) Per escriure llibres de Lectura Fàcil s’ha d’estudiar alguna tècnica en especial? Ho comentem perquè considerem que no ha de ser gens fàcil condensar el contingut d’un llibre com ara ‘El temps de les cireres‘, que toca tants temes transcendents, en poques pàgines.

—Anna, jo en volia fer una altra. —Doncs fes-la, Josep —Es pot fer una proposta a Lectura Fàcil recomanant algun llibre? Si pots fer-ho tu, jo voldria recomanar “Quiet” de Màrius Serra.

—Anna, tu en fas alguna?

—(Anna) Jo el que voldria és fer una altra vegada la recomanació que hem de ser aquí a les tres de la tarda. Si hi ha algú que no pugui venir, que ho digui, que no passa res; però penso que per mitja hora val molt la pena arribar una estona abans.

Voldria felicitar-vos a tots plegats per les preguntes que li fareu a l’escriptora, la Núria Martí Constants. Crec que tenen totes una bona categoria. Per a mi molt bé!

I per últim també voldria dir-vos que aquella senyora, la Montse, que sempre dóna records per vosaltres, no se li escapa mai res, i que si no ve és perquè viu molt lluny, però alguna vegada ens envia algun poema, sobretot de Neruda, per posar-los junt amb la novel·la “Les mateixes estrelles”. Aquesta vegada, a més de donar els records habituals per a vosaltres, també vol donar un agraïment molt gran a la Núria pel llibre “Les mateixes estrelles”. En el post “Camí de França” del bloc, diu que eren els últims dies de la guerra i a Figueres, al nord de Catalunya, les bombes queien una rere l’altra amb un soroll eixordador.

Ella és una senyora defensora d’acollir refugiats i altres migrants Entre altres molts motius diu que la història d’Europa —-i la de gairebé tots els pobles del món— és una història de migracions. Si els humans no haguessin migrat, estarien tots concentrats a l’Àfrica subsahariana.

—I tu que hi dius, Josep?

—Que una cançó de Lluís Llach parla d’un “pont de mar blava per sentir-nos frec a frec, un pont que agermani pells i vides diferents”. Els refugiats i altres migrants, quan intenten creuar la Mediterrània, en comptes d’un pont de mar blava s’hi troben una fossa, en la qual molts queden atrapats. Hem de fer el possible perquè els qui aconsegueixen arribar a les costes europees sentin que el pont de mar blava agermana pells i vides diferents.

Podria dir que els hem d’acollir pensant en el meu pare i en tots els pares que van estar a Argelers -sur-Mer. Però segurament tant el meu pare com molts pares (encara que només fossin alguns) tenien la possibilitat de refer la vida quan van sortir d’allà i tornar amb la seva família, o el que en quedava. Els hem d’acollir també pensant en el nen del coixí, i tots els nens amb coixí que no tenen res més que això, el coixí.

—Josep, jo podria pensar en el meu sogre que, com el teu pare, va estar també al camp d’Argelers. I en l’oncle del meu oncle de l’Empordà, que va marxar a França i en tornar, al cap d’un o dos anys perquè li van dir que podia tornar, que no li passaria res, el van empresonar i condemnar a mort (el van afusellar a Figueres). O en els parents de nenes que anaven a l’escola amb mi i que també havien fugit a França. O podria pensar en JOSEP TRUETA, els germans Pi i Sunyer, ROSSEND CARRASCO I FORMIGUERA, Pere Calders, VÍCTOR ALBA, Tísner, MONTSERRAT ABELLÓ, Carles Riba, CLEMENTINA ARDERIU, Mercè Rodoreda, PAU CASALS  i tantes altres persones que han fet gran la cultura catalana des del seu exili.

El temps de les cireres. Final

de00050_7-1-hnmjh

                                                                           Guernica

[…] Però va venir la guerra civil, aquella guerra que ho va canviar tot.

[…] La Judit, espantada, es va tancar a casa […].

[…] Era d’origen jueu, es va convertir al catolicisme, i anava a missa…

La Judit s’enyorava de la Kati i va decidir que volia fetitxes […]  i va omplir la casa d’amorets de porcellana […]

 

                                                L’església de Santa Maria del Mar de Barcelona

[…] Van caminar pels carrers estrets, molls i foscos a prop de l’església de Santa Maria del Mar.

[…]”Aquest barri no ha canviat” va pensar la Natàlia.

[…] Van arribar a uns antics magatzems de teixit i hi van entrar. A dins, hi havia una sala tota plena […].

                                                                               El barri Gòtic

Al final de la novel·la, en Màrius i la Natàlia passegen per Barcelona i aprenen a estimar-la perquè han entès «que la ciutat la portem a dintre». En la seva preocupació per escriure, Montserrat Roig reflexiona sobre la ciutat que duu —com diu— a dintre. Roig relaciona la ciutat amb un espai que, en evocar-lo, resulta dolorós, però que cal recordar i traduir en paraules. En aquesta novel·la ens fa, doncs, una crònica del seu temps. L’anàlisi realista que fa l’acosta als mestres Honoré de Balzac i Narcís Oller, cronista característic del segle XIX català.

El llimoner del jardí de la tia Patrícia ha desaparegut; però, tanmateix, la seva olor —l’aroma de la tardor— és l’aroma de la ciutat de Barcelona. El llimoner, aquest objecte simbòlic, serveix a Montserrat Roig per evocar, igual que al poeta Gabriel Ferrater, els drames de la postguerra. En el llibre “Digues que m’estimes encara que sigui mentida” ens diu que, quan escrivia “El temps de les cireres” «volia que la senyora Patrícia Miralpeix passegés la seva desesperació per un reducte clos i, aleshores, sense saber ni com ve ni com va, aparegué davant els meus ulls el llimoner i em va arribar la seva fragància. Vaig pensar que “el detall” del llimoner era bo per a expressar el temps perdut de la Natàlia Miralpeix —que no era el meu temps perdut— i el vaig elegir a posta».

catedral

El temps de les cireres. Preguntes

cireres

Molt bé! I ara que ja hem acabat la novel·la, us pregunto què us ha semblat.

Recordem que es tracta, entre altres coses, de l’alliberament de la dona. Hi esteu d’acord, oi?

La Natàlia és una dona alliberada, una dona que es va escapar de casa seva per buscar la seva pròpia vida, el seu propi destí (el mateix que la porta a Barcelona).

Vam parlar bastant sobre el tema de l’avortament quan estava completament prohibit, i tots vàrem donar la nostra opinió. Totes les opinions molt respectables. Com sempre.

—Qui va avortar? Molt bé, la Natàlia.

—Qui va participar en la manifestació d’estudiants en contra del règim franquista? Sí, la Natàlia i l’Emilio.

los-grises

És una dona que no accepta la dictadura, ni l’entén. En canvi, hem vist que la seva visió de les coses no és crítica, sinó que es limita a explicar el que veu, i no opina. Sí o No.

—Pel que fa als personatges, la diferència més gran quina diríeu que és? Doncs la Natàlia i la Sílvia, és clar que sí!

La Natàlia representa la dona moderna, intel·ligent i alliberada I la Sílvia, antiquada, resignada i oprimida.

—La Natàlia és més observadora (a la novel·la) que un personatge real. I la Sílvia, com la veieu?

La Sílvia és una dona típica d’aquells anys de dictadura. Podríem dir que és una més, i es resigna a ser-ho.

—Recordeu això? Les dues dones estan prenent un refresc en un bar, i una d’elles diu: “Però jo em faig vella d’una manera diferent de tu. Jo em faig vella sense haver viscut”. Qui ho diu això? La Sílvia, molt bé!

I és que la Sílvia (ja hem parlat molt d’ella) és una dona que accepta que el seu marit l’engany a canvi que el matrimoni continuï en pau.

En realitat, la Sílvia representa (ja ho hem dit: no pas a tothom!, però en general) les dones espanyoles. I la Natàlia una dona nova.

—”El temps de les cireres” es desplaça entre dues èpoques. Sabeu quines? Sí, senyor! Des que es va acabar la guerra fins a l’any 1974.

commons.wikimedia.org/wiki/File:Spain_final-guerra-civil2.jpg   b2808e107cc1b32c30d8b7ae28ef742f  BOCACCIO (1967-1985)

I això és precisament el que la Natàlia vol dir quan diu que les coses no han canviat gaire. Encara hi ha sentències de mort, com la de Puig Antich. I per tant, pot ser que encara no sigui el temps de les cireres, però creu que tampoc pot faltar gaire. De tota manera, encara que la Natàlia sigui més moderna, vulgui o no vulgui és filla del franquisme.

Aquesta cançó, estimada pel poble francès, diu que l’època de les cireres dura molt poc, però que sempre hi haurà un temps de cireres, aquest temps fugaç que tots enyorem viure algun dia.

Les revolucions poden ser traïdes, aixafades, però sempre hi haurà qui lluiti per la llibertat, pel benestar dels altres, per l’alegria de tots.

Al món, perquè canti Le Temps des Cerises, per reivindicar l’alegria quan hagin dominat la tristesa o la mort.

http://www.musimem.com/temps_des_cerises.htm

Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives i no es pretén cap infracció dels drets d’autor, ni de cap institució. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb ànim de recomanar–no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament. Moltes gràcies.

 

El temps de les cireres. l’Eixample. Barcelona

sitges-barcelona

                                                                      Sitges

Hi ha coses en aquest llibre que m’agraden força, una d’elles és haver posat uns dibuixos de coses representatives, com ara Sitges, i el vestíbul d’una casa de l’Eixample, on viuen gran part de la família de la Natàlia. Vaig dir (encara que poca estona) que a la Barcelona moderna va néixer l’Eixample, ideada per l’enginyer i urbanista a qui deu el seu dibuix màgic i únic: Ildefons Cerdà.

eixample2014

El districte és fruit d’un dels moments més esplendorosos de la història de la ciutat, quan es configura definitivament com el motor de la Catalunya contemporània i trenca amb el passat medieval enderrocant les muralles a mitjan segle XIX.

La millor expressió creativa d’aquest moment és l’estil arquitectònic modernista que impregna el districte, amb una acumulació d’edificis de gran valor patrimonial que, sota el regnat de la Sagrada Família, el converteixen en un conjunt sense parió a Europa. Amb el seu pla urbanístic, Cerdà va dissenyar una ciutat igualitària, on no es diferencien uns barris dels altres i els serveis públics es reparteixen uniformement per tots els racons.

Una ciutat per viure-hi, que evita l’amuntegament de cases tradicional de la veïna Ciutat Vella. (ara un barri).

Ho voldria complementar amb una cosa en què normalment ni ens fixem. Són les rajoles o panots que trobarem per tots els carrers. N’hi ha de moltes formes i moltes èpoques, però només en deixaré una.

dsc_2084

dsc_2074-1

Aquest primer model és un panot (rajola) hexagonal que està col·locat a tota la llargada del passeig de Gràcia. L’arquitecte Antoni Gaudí les va dissenyar el 1904 per pavimentar la Casa Batlló, encara que es van utilitzar finalment a la Casa Milà. Anys més tard es van recuperar per pavimentar totes les voreres de l’esmentat passeig. Han de ser set les rajoles col·locades perquè se’ns mostri el dibuix complet i així poder observar la geometria, la simbologia i l’estreta relació que l’arquitecte tenia amb la naturalesa. És una icona de la ciutat i serveix d’imatge per a multitud de records, clauers, arracades, anells, imants…

                                                29_image_0018

                                                                                Casa Elena Castellano

—Mercè, totes aquestes poesies que m’ensenyes les has fet ara perquè és Sant Valentí, o ja les tenies? — Són d’ara, és.clar.

—Fem una cosa, li direm a l’Anna que ens en reciti alguna, vols? I si després tenim temps, jo copiaré la que tu vulguis, i la posarem al bloc, d’acord?

—Ara tu, Roger. Penso que preguntaràs si vaig mirar si trobava el nom d’aquestes cinc estrelles tan grans com el nostre Sol. Sí, ho vaig fer, però no vaig saber-ho trobar. Per començar suposo que són d’una altra galàxia que no és la nostra, és clar. Jo només conec la d’Andròmeda i la del Triangle, i després el Pegàs, en castellà Pegaso, oi? Però això no és una galàxia, és una constel·lació. Ja sabeu que jo no hi entenc gens ni mica. Sí que ho vaig mirar, però no vaig trobar res. Si voleu tots dos, jo tindré preparat algun llibre i ens ho mirem, d’acord?

—Bé, què us sembla la novel·la? Havia pensat de començar a llegir, no pel capítol on vam acabar, sinó una mica abans, més que res perquè hi ha molts personatges i passen moltes coses entre ells. A més ens trobem a partir d’ara que la Natàlia tindrà molts problemes, i alguns d’ells els haurem de comentar bastant, si voleu…

—Ja sabeu que la primera part de la novel·la ens explica els costums de la família. Així, ens endinsem al pis de l’Eixample de la tia Patrícia. La protagonista té la seva primera gran decepció en veure com viu aquest personatge i com han canviat la casa i el jardí: «La Natàlia mirava cap a la galeria, plena de la llum grisa d’aquell migdia boirós i humit i buscà el llimoner i les buguenvíl·lees. I el llimoner, féu unes passes cap endavant i s’aturà davant de les vidrieres. —I el llimoner? —Repetí—, què ha passat tieta, això no ho veig igual!». La tia Patrícia es va vendre el jardí perquè tenia prou feina tenia amb el pis i, a més, el jardí li portava mals records.

—Els espais de l’Eixample depenen del nivell econòmic de la família. Així, no és el mateix el pis de la Patrícia que el de Joan Miralpeix, germà de la protagonista: «No et pensis, va afegir, que aquí vivim al dia. Hem canviat molt. No trobaràs cap diferència amb Anglaterra». La Natàlia ha tornat a Barcelona perquè la trobava a faltar, però es decep de veure com ha canviat. «Barcelona era un immens cadàver esventrat», conclou. […]

El migdia que la Natàlia va tornar a casa després d’haver estat al calabós de comissaria, el seu pare no li va dir res. Van dinar en silenci. […]

Ja feia temps que ella i el pare no parlaven gaire. Ell era un home tancat, i ella no se sentia a gust a casa seva […]

El pare de la Natàlia, bojament enamorat de la seva dona, i que havia renunciat als seus ideals per adaptar-se al nou règim, però encara li quedava un sentiment catalanista […] S’emocionava quan a casa sentia “La Santa Espina”[…]

La Natàlia tenia les cames obertes […]

Va entrar el ginecòleg, es va posar un dit de goma, el va untar amb una crema i va començar a regirar el dintre de la Natàlia […] —Sí, estàs de 3 mesos […]

—Bé, aquí se’ns presenta un tema que pot ser que no coincidim, però no passa res, per això mateix anirà bé si en parlem.

—La Natàlia està embarassada de 3 mesos, i vol avortar, però legalment no ho pot fer. En aquell temps ni l’Església ni la dictadura ho permetien. Hi esteu d’acord?

—Uns dieu que si i altres que no. El motiu és l’Església, oi? Perquè al cap dels anys hi va haver un govern que, en una Llei Orgànica, aprovada el 5 de juliol de 1985, despenalitzà l’avortament induït en tres supòsits. Mireu aquí:

—L’Església no ho vol, però no creieu que és la dona qui ha de decidir, i no el Papa?

—Bé, ens ho pensem en un altre moment. La pregunta queda a l’aire…

—Què feien les dones quan volien avortar? Els metges no podien fer-hi res..

—Hi havia unes dones que s’hi dedicaven, però sense cap mena de garanties sanitàries, i moltes dones ho passaven molt malament, i algunes d’elles morien; i si tenien diners, anaven a avortar fora d’Espanya.

[…] «Havia d’escriure en una llengua que no era la seva. “Querida Judit, ya les queda poco a los rojos”, li deia».

[…] «Calia adaptar-se als vencedors. Parlar com ells volien, vestir-se com ells volien, tancar-se a casa […] Saludar com ells deien, rebutjar la llengua pròpia, anar a l’església, cremar els llibres» […]

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives i no es pretén cap infracció dels drets d’autor, ni de cap institució. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb ànim de recomanar–no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament. Moltes gràcies.

El temps de les cireres. Gonçal

etienne-maurice-falconet-el-amenazante-cupido-replica-de-museo-760874-1-zoomTrobo que llegir des de la plana 69 fins a la 76, on parla del Gonçal, ens va emocionar a tots, i a més ens va venir bé per comentar amb seriositat moltes coses importants. Un amor platònic d’una noia, però que es trenca igual que es va trencar d’un cop de martell la boca d’un amoret. L’homosexualitat amagada. Haver de dir: “M’ha vingut això”. I tantes coses…I tantes paraules…

“M’ha vingut això”. A l’època no es deia la paraula “menstruació” en públic, i es feia servir la paraula “això” per referir-s’hi.

A l’Espanya del franquisme, difícilment les persones podien pronunciar amb naturalitat mots com “menstruació”. Se sentien idees, per a mi estranyes, com que una dona amb menstruació no es podia rentar, ni jugar, ni fer moltes coses més… N’hi havia moltes més, però no penso dir-les, eren insultants. Actualment és veritat que això ha canviat, però fins i tot als anuncis publicitaris de productes d’higiene femenina —en podríem parlar molt—, ho fan pèssimament. És vergonyós, creieu-me!

Crec que tant l’Anna (la “vostra” Anna, com em vau dir) com jo, ens pensem que ho hem exposat bastant bé. La prova és que vosaltres ho heu anat seguint i comentant perfectament. Com sempre! Sou els millors!

Igual que sobre l’homosexualitat. Hem comentat entre tots que en aquells temps (de fet, no fa gaire) molts homes es casaven amb una dona (n’estem llegint un cas) perquè ningú s’assabentés que ho era. I diu l’Anna que també pensem en els milers de nois joves que eren castigats com si fos un pecat. Ara en diuen “sortir de l’armari”. L’Enric explica molt bé on encara ara als homosexuals els maten només pel fet de ser-ho.

…La Patrícia va anar al jardí […]

013-para-blog

 

—Quin final més verídic!

 

“El temps de les cireres”. Emilio

3

  Universitat de Barcelona.

http://www.ub.edu/web/ub/ca/menu_eines/sala_de_premsa/recursos_multimedia/fotos/historic.html?    (enllaç)

—Una persona molt important per a la Natàlia va ser l’Emilio, ja ho veureu!

—Qui vol començar, avui?

(El Roger és, com sempre, el primer d’aixecar el dit.)

—Bé, quan vulguis.

Dimecres al matí, la Natàlia va anar a veure aquell editor que necessitava un fotògraf.

L’Harmonia li havia parlat de la Natàlia i ell l’esperava.

Van parlar una estona de la censura que hi havia al país, dels joves que se n’anaven i una mica de tot.

—Algú em pot dir què era la censura?

330px-historie

“CON PRIVILEGIO” es refereix al fet que s’ha imprès amb els permisos adequats, és a dir, que ha passat revisió correctament.

—Molt ben resumit! La censura és l’ús de poder, per part d’un estat.

—I si hovolem fer una mica menys resumit, podrem dir el que passava: hi havia censura en el teatre, en els llibres, en la música, en les notícies, en les pel·lícules o en algun document amb el qual creguessin que es podia atemptar contra l’estabilitat de l’estat o contra la seva

subsistència, i fins i tot directament contra la seva existència. Però bé, trobo molt bo el teu resum. El meu és més embolicat, oi?

—Un dia vaig llegir un cas ben curiós de censura. Ho he buscat un altre cop i ho he trobat. No és l’únic cas: http://www.vilaweb.cat/noticies/la-censura-franquista-que-no-marxa/

—I ara, si us sembla bé, seguim, que la tarda és molt curta.

Ara la novel·la ens explica que la Natàlia i l’Emilio van començar a sortir junts. Ell estudiava lletres a la Universitat, i ella feia ceràmica i cursos d’anglès i francès, i altres coses…Parlaven de política, i la Natàlia li deia que el seu pare era roig i ara era catòlic.

—Sabeu que vol dir la paraula “roig”, oi?

—Sí, republicà; i els franquistes eren els “nacionals”.

—Bé, ho sabeu tots; llavors, no cal explicar-ho.

A vegades la Natàlia i l’Emilio jugaven damunt del llit. Ell es posava damunt d’ella, li descordava la brusa. Li tocava els pits, li posava la mà entre les cuixes […] A ella li semblava que les orelles li cremaven i el cor li feia bum-bum com si li anés a esclatar […]

Alguns amics de l’Emilio, estudiants a la Universitat, la miraven d’una manera estranya.

—Ets massa innocent, tu —li deien. L’Emilo és fill d’una família rica […], rep diners de casa seva. Ara fa política perquè és un joc molt divertit. No és el que diu que és, li deien […]

Un dia hi havia prevista una manifestació a la Facultat. Era a favor dels miners d’Astúries. […]

Van baixar cap a quarts de sis al bar de la Universitat.

Els miners d’Astúries s’havien revoltat […]

i la pressió policial havia estat brutal.

Algú va tirar octavetes enlaire, per damunt dels caps. […]

Algú altre va cantar: “Astúries, patria querida…”.

La Natàlia va veure un exèrcit de “grisos” davant seu.

images-1

—Tu hi anaves, Josep? —em vau preguntar.

—Jo no hi era, a la Universitat. En aquell temps jo tenia, si no em falla la memòria, uns 17 anys i treballava de dia i estudiava de nit a l’Escola Industrial del carrer Comte d’Urgell, a Barcelona. Seria molt llarg d’explicar; però sí que us diré en poques paraules que jo no podia entrar a la Universitat perquè no era estudiant de la Facultat. Una altra cosa és que en alguna ocasió sí que havia entrat amb nois d’allà, i havia vist a la Montserrat Roig (ja us ho vaig explicar); i per una altra banda, procurava no faltar gaire a les classes perquè aquell curs l’havia d’aprovar sí o sí. Volia anar a treballar al País Basc i estudiar allà, i per aconseguir això havia d’haver -ho aprovat tot.

—De tota manera, si que hi anava quan la manifestació l’organitzava la nostra escola, tant se val pel motiu que fos. Encara recordo els renecs, els plors, els xiscles, els cops de porra dels grisos. Pegaven amb fúria, sense mirar a qui ni com, ni on. Ara, amb els anys, penso que alguns d’ells havien nascut per fer aquesta feina, però no sabien ni que pegaven.

—Tornem a llegir, si us plau?

Van anar Rambla avall. La Natàlia, l’Emilio i els amics també. Els estudiants cantaven “Astúries, patria querida” La Natàlia cantava fort, com si volgués oblidar els silencis de casa seva. Cridava sense vergonya […]. De l’altra banda de carrer, van aparèixer dos policies […]

—Què hi feu aquí?—-va preguntar el ros—. Ensenyeu-nos la documentació.

— Vaja, vaja, l’Emilio Sandoval —va dir el policia ros. […] La noia plorava i s’aguantava el baix ventre, allà on li havien pegat.

“Hem deixat que li peguessin a la noia prima” va pensar la Natàlia.

[…] La gent dels bars i les porteries s’ho miraven i la Natàlia va sentir molta vergonya.

—Abans preguntàveu si havia viscut més casos, fins i tot de gran. Doncs sí, un, i us ho explico ara, ja que hi som, i ja que surt la paraula “bar”, i que una mica més enrere deia que “encara recordo els renecs, els plors, els xiscles, i els cops de porra dels grisos. Pegaven amb fúria sense mirar a qui ni com, ni on. Ara amb els anys penso que alguns d’ells havien nascut per fer aquesta feia, però no sabien ni que pegaven. Rebien ordres i prou!”

—Un dia, quan tenia 28 anys, vam anar la meva dona i jo a un metge que tenia la consulta davant mateix de la porta principal de la presó Model. A la vorera hi havia mossèn Xirinacs. Qui no el recorda, oi? Estava assegut a terra junt amb els Captaires de la Pau, i molta gent dreta al seu voltant. Nosaltres hi vam ser una bona estona, fins que vam entrar en un bar allà mateix, a sota de la consulta, que era en un pis. Al cap de poc, de sobte ens comencen a empènyer cap al fons del bar. Era estret i llarg. Eren les persones que estaven dempeus, a fora, al costat d’en Xirinacs. La policia era a la porta, i cridaven: “Vayan saliendo!”

images

Des del fons se sentien els renecs, els plors, els xiscles, i els cops de porra dels “grisos”. Igual que en aquella manifestació. Pegaven amb fúria sense mirar a qui ni com, ni on. Uns quants a cada banda de la porta, i a la vorera les camionetes on feien pujar la gent que treien del bar a cops. Quan en faltaven sis, set o vuit, no ho sé, només uns quants perquè ens toqués a nosaltres, van parar. La meva dona i jo no ens deixàvem de les mans, però no parlàvem. Quan vam sortir encara hi havia gent a terra, ferits, i els atenien els Captaires.

—Ens vam sentir malament, no era just que tots acabessin d’aquella manera i nosaltres no. Tampoc no era just el que van fer els “grisos”, ningú no havia fet res de mal. Res!

—Les coses eren així, Josep —va dir el més gran d’edat.

—Anna, què et sembla, vols que parem?

—Sí, com de costum, que cada un miri el que vulgui de la biblioteca, i després ja marxem.

—Josep, va dir en Roger, voldria recordar-te que a vegades miro al bloc el que vas fer per mi. Saps molt bé el que m’agrada. I m’agrada molt l’Astronomia.

—Ja ho sé, Roger, i t’he d’agrair molt que m’ho facis saber. A mi també m’agrada saber les coses que més us fan goig, a tots.

—Caram, quin joc de paraules repetides, oi?

—Ja veus que aquest estiu passat vaig posar en el bloc una cosa de cadascun de vosaltres. Matemàtiques per al Jordi, literatura per al Joan Anton, poesies per a la Carme i la Mercè, Ignasi, Pere Casaldàliga, i així a tothom.

—Vinga, Roger, que ja tens els companys a la porta.                                                                                                                                                                                                                                               —Cuida’t molt, Josep, que també sé que no et trobes massa fi.

—Igualment, Roger.

—Fins a la setmana que ve.

http://www.xirinacs.org/wp/biografia/

http://sarment.blogspot.com.es/2015/05/la-primera-vaga-28.html La primera vaga a Balsareny

https://www.facebook.com/notes/maximo-de-la-corte/la-primera-vaga/10154056042448292/ També de Balsareny.

http://www.rtve.es/alacarta/videos/documentos-tv/documentos-tv-huelga-del-silencio/1396713/

Spotify: Victor Manuel – En la planta 14

“El temps de les cireres”. Parlem de Barcelona i la seva gent

gaudi_1878

—L’Anna, la nostra bibliotecària, ens explica que Antoni Gaudi  i Cornet (Reus, 25 de juny del 1852 – Barcelona, 10 de juny del 1926), va ser un arquitecte català que ha estat reconegut internacionalment com un dels genis més rellevants de la seva disciplina.

Imagineu-vos que esteu caminant per la Gran Via de Barcelona, al mateix lloc on viu la tia de la Natàlia, la Patrícia.

Fixeu-vos. Aneu caminant tranquil·lament i pensant en les vostres coses. El dia és primaveral i aneu repassant mentalment les coses que heu de fer.

En Gaudí caminava cap a l’església de Sant Felip Neri.

—Avui camines una mica despistat, oi? O és que ja ho ets, de despistat? Acabes de deixar enrere el passeig de Sant Joan i ara estàs arribant a la cruïlla amb el carrer Bailén. De sobte veus com un tramvia ve cap a tu i fas un pas enrere per evitar-lo però amb tan mala sort que no t’adones del tramvia que ve en sentit contrari. O això és el que explica el conductor del segon tramvia quan és interrogat.

img_scolome_20160610-195607_imagenes_lv_otras_fuentes_gautranvia30-kgc-656x471lavanguardia-web

Un tranvía de la línea 30 en el punto exacto donde fue atropellado Antoni Gaudí (Cedida por A. M. Ferrin)

És 7 de juny de 1926 i el que recordes després és el teu cos semi mort a terra.

—L’Anna diu que és molt trist que un home tan important com ell mori sol i pobre.

Algú ha parat un taxi per dur-te a l’hospital! De sobte, el taxi es para i esteu a l’Hospital de la Santa Creu. És un centre mèdic de beneficència; és clar, no saben qui ets. De nou, tot es torna negre. L’endemà veus una cara coneguda: el capellà de la Sagrada Família!  Mossèn Gil Parés també et reconeix. Ell és qui dóna la veu d’alarma: “Aquest home és l’excels arquitecte Antoni Gaudí i Cornet!”. L’hospital sencer es commociona. Es commociona també la societat barcelonina, la catalana. Gaudí està ferit de mort! Però ja és massa tard. Ets a punt de complir 74 anys i sembla que aquest és el pla que Déu té per a tu. A la tarda del 10 de juny de 1926, entre les 17 i les 18 hores i tres dies després del fatídic accident, s’anuncia la defunció del més il·lustre arquitecte del Modernisme i potser de la història.

L’Anna, la bibliotecària, repeteix:

—Però és així com mor un mite? D’una forma tan absurda? No pot ser. No pot ser; tret que… la seva mort no fos realment un accident. Per començar, el tramvia que va atropellar en Gaudí anava només a 10 km per hora: per què no va frenar, el conductor? Per què ningú no va avisar-lo?

A la seva làpida es llegeix el següent: “Antonius Gaudí Cornet. Reusensis. Annos natus LXXIV, vitae exemplaris vir, eximiusque artifex, mirabilis operis hujus,templi auctor, pie obiit Barcinone die X Junii MCMXXVI, hinc cineres tanti hominis, resurrectionem mortuorum expectant. RIP”. O el que és el mateix: “Antoni Gaudí Cornet. Fill de Reus. Nascut fa 74 anys, home de vida exemplar, eximi artífex, autor de l’admirable obra d’aquest temple, va morir piament a Barcelona el 10 de juny de 1926. Aquí les cendres d’aquest tan gran home esperen la resurrecció dels morts.

img_scolome_20160610-195628_imagenes_lv_otras_fuentes_capilla_ardiente-kgc-u402421277751vii-992x558lavanguardia-web

Descansi en pau.

Presentació “El temps de les cireres” de Montserrat Roig. Versió de Núria Martí Constans

457eb5238cd7f28655abc78f62a70278_xl

Presentació

“El temps de les cireres” de Montserrat Roig

Versió de Núria Martí Constans

L’any passat, el 2016, es va presentar una versió d’aquesta novel·la en format lectura fàcil, promoguda entre el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i l’Associació Lectura Fàcil. L’adaptació es va fer coincidint amb el 25è aniversari de la mort de l’escriptora i periodista Montserrat Roig.

L’Anna, la nostra bibliotecària, ja ens va explicar molt bé aquest fet, i és per aquest motiu que ara el comencem a llegir. Serà doncs el nostre petit homenatge a Montserrat Roig.

Per altra banda, us diré que estic molt content per haver-me deixat triar “El temps de les cireres”, perquè m’hi sento una mica representat. No pels personatges, però sí en l’aspecte de l’època que vam viure. La Roig —així li dèiem—, la recordo, i quan hi penso sembla que sigui la primera vegada que la veig, enfilada dalt d’un banc del pati de Lletres de la Universitat.

Amb unes mitges espesses, liles o vermelles o negres, i unes magnífiques cames que amb una minifaldilla mostraven tota la seva esplendidesa. Així i amb un jersei cenyit, “la Roig” arengava els estudiants. Eren els temps gloriosos de l’SDEUB (El Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona), el sindicat perseguit, i la Roig n’era una capdavantera, una “Pasionaria” exaltada. Cantàvem que no seríem moguts, il·lusos de nosaltres, perquè la dictadura de Franco encara ens donaria deu anys de “guerra”, i el dictador acabaria morint-se al llit.

Potser perquè ella era una persona d’una enorme vàlua social, política, professional, d’intel·ligència pràctica i compromesa, sabia que perdíem una persona important, molt important per a Catalunya, per a les dones, pel truc a la porta del pensament que oferia en cadascun dels seus articles. A mi, personalment, em queda el record de la seva valentia, el seu pensament profundament lluitador, crític i de dona d’esquerres compromesa amb el país i amb la seva gent. I amb el feminisme sobretot.

El perfil biogràfic ja el teniu al llibre. I dels llibres que va escriure, ja en parlaran d’altres persones que en sàpiguen.

La Montserrat Roig som molts que la duem al cor i la veiem com aquella a qui voldríem assemblar-nos, ni que fos una mica. Ella es va plantar quan calia. Potser per l’edat, em va colpir molt la seva mort.

“El temps de les cireres” és una crònica de la burgesia barcelonina a l’època franquista, els seus dubtes i les seves contradiccions. El títol de la novel·la és una referència a la cançó francesa “Le temps des cerises”.

És una cançó de 1866. “Le temps des cerises” és una antiga cançó d’amor que es va convertir en un himne de la Comuna de París (1871). El temps de les cireres és una al·legoria de l’etern renéixer de la vida i, per tant, de les idees i de l’esperança.

La Natàlia, la protagonista de la novel·la, és una “dona de gairebé quaranta anys” que torna a Barcelona, després de “dotze anys d’exili voluntari a París i a Londres”, quan tot just fa “dos dies que havien matat en Puig Antich”, i d’entrada s’adona de com ha canviat tot, des que se n’anà (“quan ella marxà de casa encara hi havia tramvies —És que tu ja ets d’una altra època”); però que a mesura que vagi situant-se, i, sobretot, coneixent millor el món que l’envolta i com ha anat actuant la família que deixà enrere, es començarà a plantejar si els canvis no han estat, en realitat, més d’aparença que no pas de substància: “Ningú de nosaltres no gosa confessar la nostra impotència.

Són molts anys i nosaltres ens fem vells. No ha canviat res. “Ella s’anirà fent una idea més directa i completa, i, per tant, més real, de com està el país al qual ha tornat, i nosaltres, tot acompanyant-la, anirem coneixent, mitjançant tot un seguit d’escenes retrospectives que l’autora ens serveix amb una molt exacta i curosa dosificació, què li ha succeït a la seva família —i, sobretot, al seu pare: un dels grans interrogants de l’obra, que no es desvelarà fins ben avançada—; mentre ella només narra una setmana de la vida de la protagonista, en realitat, amb les seves contínues i profundes anades endavant i enrere, narra bona part de la història dels quaranta anys centrals —des de l’inici de la Guerra Civil espanyola fins al 1974— del nostre segle XX.

Una història que, per descomptat, és la d’una família, però, al mateix temps, la de tota una època i una societat, una època i una societat, la catalana, que floria i lluïa com mai, però que fou devastada, anul·lada i destruïda de soca-rel per aquells que, des de l’Espanya més illetrada, obscura i immobilista, s’oposaven a qualsevol mena d’evolució positiva.

Desitjo que us agradi!

El temps de les cireres (I)

Biblioteca de Balsareny i Fundació AMPANS Gener 2017.

L’últim llibre que hem llegit ha sigut Romeo i Julieta, de l’autor anglès William Shakespeare.

L’obra que començarem avui penso que és un tema totalment diferent dels que hem fet fins ara. Es tracta, com veieu, d’una de les obres de Montserrat Roig (Barcelona, 1946 – 1991)montserrat-roig

Versió de Núria Martí Constans.

Com sempre, estem agraïts a la Núria Martí Constans i a l’Editorial “Lectura fàcil”, perquè llegir un dels seus llibres és veritat que és un plaer, i ens permet compartir idees, pensaments i experiències.a-13055-xl

L’obra que començarem avui penso que és un tema totalment diferent dels que hem fet fins ara. Es tracta, com veieu, d’una de les obres més populars de l’autora

El temps de les cireres (I)

457eb5238cd7f28655abc78f62a70278_xl

 Natàlia

Quan la Natàlia Miralpeix va tornar a Barcelona, va preferir anar al pis de la seva tia, la Patrícia Miralpeix, a la Gran Via, al barri de l’Eixample. El seu germà Lluís vivia a la part alta i rica de la ciutat, però la Natàlia no volia estar-se a casa d’ell. Perquè tot i que havien passat 12 anys, recordava molt bé el dia que en Lluís l’havia dut a la clínica perquè tenia tants dolors al baix ventre.

Ell se n’havia burlat i li havia dit: —Si vols cardar 1 , fes-ho, però pensa les coses abans.

Ara la Natàlia era a l’aeroport de Barcelona. Va agafar la maleta de la cinta transportadora i va sortir cap a fora.

—«Ja sóc a casa»—, va pensar. Encara tenia alguns diners i va demanar un taxi. El cel era gris. Feia venir mal de cap i son.

Era el 4 de març de 1974. Feia 2 dies que havien matat en Puig Antich per raons polítiques. Era líder de la lluita obrera contra la dictadura espanyola de Franco.

Al taxi, la Natàlia pensava en el seu amant anglès, que tenia 25 anys.

[…] —Cal que te’n vagis? — li havia preguntat ell. —Si no ho faig ara, no ho faré mai. Són 12 anys fora de casa.

—Per què tornes a Barcelona, Natàlia? —No ho sé — va dir ella.

[…] La Natàlia no s’ho podia treure del cap. Mentre anava en taxi cap a casa de la tia Patrícia. Mirava per la finestra i arribaven ja a la plaça d’Espanya, que li va

semblar bruta i lletja.

[…] En aquests 12 anys de ser fora, la Natàlia només havia vist dues vegades el seu germà Lluís i la seva dona, la Sílvia Claret. I només sabia coses de la família pel que ells dos li havien explicat.

1 Manera vulgar de dir fer l’amor.

Personatges (penso què són així de caràcter, ja ho anirem veient).

Natàlia Miralpeix: Protagonista i fil conductor del relat, que retorna a Barcelona i intenta reconstruir el passat i el present de la seva família. És poruga i inestable sentimentalment.

Joan Miralpeix : El pare de la Natàlia, bojament enamorat de la seva dona, i que ha renunciat als seus ideals per adaptar-se al nou règim.

Judit Fléicher: Esposa de Joan Miralpeix. És tendra i delicada i està obsessivament trasbalsada per la mort d’una amiga.

Tia Patrícia: Tia i padrina de la Natàlia. Casada amb el poeta Esteve Miràngels i enamorada platònicament de Gonçal Rodés.

Lluís : Fill d’en Joan, egoista i triomfador.

Sílvia : Esposa d’en Lluís. Una dona sense cultura que viu lligada al marit i només es preocupa del seu físic.

Màrius : Fill d’en Lluís. És un adolescent idealista i sensible, molt diferent del seu pare.

Moltes gràcies.

Desitjo que ens agradi, i aprenguem amb ell.

Comencem?

 

Emotiu Concert de Nadal. Teatre Kursaal de Manresa

Emotiu Concert de Nadal, amb el suport d’Obra Social “la Caixa” al Kursaal, amb Paula Valls, Bandarra Street i White Heaven

https://plus.google.com/u/0/photos/109866782775947932555/album/6366117796115992737?authkey=CJGN5qjuor31Sg

178 fotos – 20 dic. 2016. 

concert-nadal-2016-20

L’Anna i jo rebent el premi. És una litografia del dibuix original fet en la commemoració dels 50 anys de la fundació Ampans.

1484233705568760

Uns dies abans de donar el premi m’havien demanat que els digués què volia dir com a voluntari de l’any, o que si preferia que el fessin ells perquè tenien el temps molt controlat en tots els actes.

Els vaig deixar que ho fessin ells, però els vaig donar un petit resum de què jo faria, donat que ja saben de la malaltia i més o menys per què vull ser voluntari. La Montse d’Ampans va fer aquest escrit i així ho van llegir.

“Fa molts anys que visc amb un càncer incurable, i després de dos trasplantaments de medul·la òssia (cap d’ells no va ser tolerat, i es va produir un rebuig en totes dues ocasions), em van parlar de tractaments en fase experimental. Des de llavors sóc voluntari per provar nous fàrmacs. Us ho explico perquè us feu una idea de com em sento fent de voluntari a AMPANS.

Veureu:

Avui, el grup de lectura, m’ha felicitat. Per a ells sempre hi ha un motiu per felicitar-me o per donar-me les gràcies!

A l’hospital, per més que faci, no hi ha mai ningú del grup que em FELICITI per res!També és veritat que ja fan prou per mi tots els altres, oi?

Des de la senyora que fa les feines (la conec des de fa molts anys) fins als doctors investigadors. Sempre sóc jo qui dona les gràcies,començant per la Ciència. Com ha de ser!

Fa molt de temps que crec que hi ha dues maneres de viure la vida. L’una és creure que NO existeixen els miracles. L’altra és: creure que TOT és un miracle.

Moltes gràcies per ser com sou. Penso que qui hauria de ser voluntari sou vosaltres, i us ho dic sempre quan veig que hi ha tantes coses que coneixeu i jo no.

Moltes gràcies a tots.”

 

BONES FESTES!

arx-paper-x203
Balsareny

DSCN3592.JPG

                                                       Pessebre fet de paper

      Que la força i constància d’aquests mesos de treball compartit amb tots vosaltres il·lumini el nostre camí. 

Feliç 2017

fia-faia

Goigs de Nadal, de la Fia-Faia. Bagà i Sant Julià de Cerdanyola (Berguedà, Barcelona)

Per Nadal tothom s’esplaia
i no es cansa de cantar:
Fia-faia, fia-faia,
és Jesús nat a la paia,
sol d’amor que no es pondrà.

Tot vingué de la guspira
d’aquell “fiat” creador
que tant i tant ens admira
per la seva resplendor.
Festa eterna, la més gaia,
que l’Amor inaugurà.

Déu és foc d’Amor i Vida,
foc dels cors que, fet Pa i Vi,
a altes noces ens convida
a trenc d’alba en ressorgir,
quan la mort que ara ens esglaia
vencerem a esclat solar.

Sant Josep a l’establia,
com que hi feia tant de fred,
amb buscalls encalentia
peus i mans del Jesuset,
mentre una ovelleta xaia
i s’adorm el rabadà.

Convertim la nit en dia,
d’amor cremi el nostre cor
i a les llars on s’esmortia
es revifi el foc sumort.
Fins la més xacrosa iaia
sap que avui s’ha d’alegrar.

Amb les torxes ben enceses
cal foragitar la nit;
contra bruixes i maleses
no s’hi val fer l’adormit.
Xics i grans, tothom s’enfaia
als repics del campanar.

Cada torxa, una bandera
que s’encén al grat del vent,
mentre l’alegria impera
pels carrers ràpidament.
Oh, quin goig que ens embabaia!
No el deixem mai apagar!

Tot Bagà s’enfaristola,
es desperta Galceran
de Pinós, i Cerdanyola
també canta flamejant.
Del País és la talaia
més fulgent el Berguedà.

Nit sortosa que emmiraia
l’esperança del demà:
Fia-faia, fia-faia,
és Jesús nat a la paia,
sol d’amor que no es pondrà.

(Lletra de Mn. Climent Forner)

QUAN ES CELEBRA

24 de desembre

DESCRIPCIÓ

La festa consisteix en la crema d’unes torxes, anomenades FAIES, el capvespre de la vigília de Nadal a partir del tradicional “Toc d’Oració”.
Abans d’iniciar-se la crema general, s’encèn una foguera a la muntanya, al lloc on es pon el sol, i des d’allà el foc és transportat a la població per un grup de fallaires en una vistosa davallada nocturna. Els portadors en arribar reparteixen el foc a la resta de fallaires La crema s’acompanya amb cants molt breus:

“Fia-faia, que nostro Senyor ha nascut a la paia”
Quan les torxes queden ben curtes, es fa una foguera amb les restes, sobre la qual solen saltar els joves i al seu voltant es forma una rotllana de ball i de joc. La festa de Bagà té un caire espectacular amb gairebé dues-centes torxes a la plaça porxada.

BONES FESTES!

DSCN3591.JPGfia-faia-blog3

Per molts anys, Josep!

pastis_mario

Vau entrar a la Biblioteca més contents que altres cops. Em vau felicitar molt efusivament, abraçades, petons, i un “Per molts anys”, amb un pastís tot gran, dibuixat en un paper!

Plens de bona amistat, no hi podia faltar un parell de poemes fets per vosaltres. Us ho vaig agrair molt tot plegat. Els he posat al bloc com us vaig prometre. També els podeu trobar, com sempre, posat per l’Anna, aquí mateix, al tauler de suro.

CANÇÓ DE DESEMBRE.

3652879da75c92c

Amb aigua, neu, fred i vent, temps rigorós de l’hivern…

Mentre s’apaga el caliu

de la posta desolada,

com a flor de card morada

que el vent se’n porta, en el viu.

 

Airet del desembre,

frisa l’ànima de la cançó,

emanant de l’horitzó

damunt la planura llisa.

CALENDARI

desembre-bloc

Desembre que arribes

amb Sant Nicolau,

la neu que tu portes

fa el cim més suau.

 

L’anyada s’acaba,

t’enduus la tardor;

però amb tu torna sempre

el Nadal del Senyor.

***

I també moltes dedicatòries, moltes!

Moltes gràcies a vosaltres.