‘Les mateixes estrelles’. És una història d’amistat, de solidaritat i d’amor.

21457441072_0a5212d85e_m

A la Biblioteca Pere Casaldàliga de Balsareny, els dilluns a les 3.30 de la tarda, llegirem i comentarem de tot el que vulgueu del llibre ‘Les mateixes estrelles’, de Núria Martí Constans. Serà, com és habitual, amb el llibre de Lectura Fàcil.

L’Anna Pérez, la nostra bibliotecària, ha proposat aquesta història per tal d’incitar a la conversa i el debat a partir de la lectura d’una història real. A ’Les Mateixes Estrelles’ trobem una novel·la emocionant i tendra que reflexiona sobre la necessitat de superar, sense oblidar, aquells fets que ens han fet mal i que no ens deixen continuar endavant sense l’amor.

La trama es basa en un fet històric real que va marcar la vida de moltes persones a les darreries de la Guerra Civil espanyola: l’any 1939, Pablo Neruda va dur a Xile més de 2.000 persones que fugien de la Guerra Civil espanyola a bord d’un vaixell, el Winnipeg.

Teresa, la protagonista de la nostra història, serà, amb la seva filla Miranda, una de les persones que puja al vaixell amb l’esperança de trobar a Xile una vida millor, lluny de les crueltats de la guerra. ‘Les Mateixes Estrelles’ és una història de lluita, de guerra, però també de supervivència, d’esperança i d’amor, que retrata una època dura i difícil i l’afany d’una dona per oferir a la seva filla un futur.

Recordeu que ens hem de prendre aquesta història com un fet que ja ha passat i que tots desitgem que no torni a passar mai més.

http://dugi-doc.udg.edu/bitstream/handle/10256/7637/RUTES-DE-EXILI-Versi%C3%B312-3-13.pdf?sequence=1

f-2-1

A la novel·la hi trobarem Pablo Neruda, un gran poeta, i una excel·lent persona.

Una amiga meva, a qui anomenaré Montse, m’ha deixat per a tots vosaltres uns poemes de Pablo Neruda. Són poemes d’amor, però també d’una gran amistat, i solidaritat amb els refugiats. Tant de bo en els temps que vivim poguéssim dir al mateix d’altres països del món, en especial d’Europa.

La Montse (un nom així de senzill, com ella, perquè és una persona meravellosa, d’un tracte mot amable i molt proper sempre), us coneix pel que ens expliquen de vosaltres i també us segueix pel blog. El seu treball era d’infermera de persones malaltes de SiDA, càncer i altres malalties terminals.

Un petó molt gran de part d’ella, per sempre.

http://cvc.cervantes.es/literatura/escritores/neruda/

poema-a-la-amistad-de-pablo-neruda

I si voleu llegir els poemes, són aquests:

Soneto XlV

No estés lejos de mí un solo día, porque cómo,

porque, no sé decirlo, es largo el día,

y te estaré esperando como en las estaciones

cuando en alguna parte se durmieron los trenes.

No te vayas por una hora, porque entonces

en esa hora se juntan las gotas del desvelo

y tal vez todo el humo que anda buscando casa

venga a matar aún mi corazón perdido.

Ay, que no se quebrante tu silueta en la arena,

ay, que no vuelen tus párpados en la ausencia:

no te vayas por un minuto, bienamada,

porque en ese minuto te habrás ido tan lejos

que yo cruzaré toda la tierra preguntando

si volverás o si me dejarás muriendo.

(Pablo Neruda, 1959)

L’amistat s’ha de demostrar dia a dia. L’absència de la persona que estimes se sent amb tant dolor que sembla interminable, i això és el que expressa aquest trist poema d’amor que ens parla sobre la soledat. (És la meva petita aportació, Montse).

Poema XII

Para mi corazón basta tu pecho,

para tu libertad bastan mis alas.

Desde mi boca llegará hasta el cielo

lo que estaba dormido sobre tu alma.

Es en ti la ilusión de cada día.

Llegas como el rocío a las corolas.

Socavas el horizonte con tu ausencia.

Eternamente en fuga como la ola.

He dicho que cantabas en el viento

como los pinos y como los mástiles.

Como ellos eres alta y taciturna.

Y entristeces de pronto, como un viaje.

Acogedora como un viejo camino.

Te pueblan ecos y voces nostálgicas.

Yo desperté y a veces emigran y huyen

pájaros que dormían en tu alma.

L’absència de la persona amiga pot deixar-nos amb una sensació de buit que resulta molt difícil de transmetre, i el poeta intenta fer-ho amb els seus versos. (És la meva petita aportació, Montse).

Poema XX

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.

Escribir, por ejemplo: «La noche está estrellada,

y tiritan, azules, los astros, a lo lejos».

El viento de la noche gira en el cielo y canta.

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.

Yo la quise, y a veces ella también me quiso.

En las noches como ésta la tuve entre mis brazos.

La besé tantas veces bajo el cielo infinito.

Ella me quiso, a veces yo también la quería.

Cómo no haber amado sus grandes ojos fijos.

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.

Pensar que no la tengo. Sentir que la he perdido.

Oír la noche inmensa, más inmensa sin ella.

Y el verso cae al alma como al pasto el rocío.

Qué importa que mi amor no pudiera guardarla.

La noche está estrellada y ella no está conmigo.

Eso es todo. A lo lejos alguien canta. A lo lejos.

Mi alma no se contenta con haberla perdido.

Como para acercarla mi mirada la busca.

Mi corazón la busca, y ella no está conmigo.

La misma noche que hace blanquear los mismos árboles.

Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos.

Ya no la quiero, es cierto, pero cuánto la quise.

Mi voz buscaba el viento para tocar su oído.

De otro. Será de otro. Como antes de mis besos.

Su voz, su cuerpo claro. Sus ojos infinitos.

Ya no la quiero, es cierto, pero tal vez la quiero.

Es tan corto el amor, y es tan largo el olvido.

Porque en noches como ésta la tuve entre mis brazos,

mi alma no se contenta con haberla perdido.

Aunque éste sea el último dolor que ella me causa,

y éstos sean los últimos versos que yo le escribo.

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.

Escribir, por ejemplo: «La noche está estrellada,

y tiritan, azules, los astros, a lo lejos».

Aquest poema ens mostra el dolor per la pèrdua de l’estimada i la malenconia que se sent en evocar-la. Quan el poeta diu: «Puc escriure els versos més tristos aquesta nit» parla amb total propietat, ja que les circumstàncies que travessa li permeten la plena expressió dels seus sentiments; són una font per a la seva escriptura.

«Potser l’estimol». És que l’amor, malgrat que duri poc, pot mantenir-se en la ment dels exenamorats durant un temps llarg. Com ho creu el poeta: «És tan curt l’amor, i és tan llarg l’oblit».

Queda finalment dir que el record que l’estimada perduda suscita en la ment del poeta és aquell dolor que li permet escriure.

images

Tot el meu agraïment a Ramon Carreté que ha corregit el text, i també a la Biblioteca de Balsareny i AMPANS, per la seva col·laboració. Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial,  i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos  d’Internet i Viquipèdia.

 

Hem iniciat el curs 2016-2017 del Club de lectura fàcil, a través de la poesia.

imatge2

Aquest dilluns 19 de setembre hem iniciat el curs 2016-2017 del Club de lectura fàcil. En aquest primer dia, hem volgut celebrar la Diada de l’Onze de setembre a través de la poesia. Amb aquesta finalitat amb l’ajuda del Ramon Carreté hem seleccionat poemes de diversos autors i diverses èpoques de caràcter patriòtic. La lectura de cada poema ha anat precedida d’una introducció per part del Ramon del poeta, l’època i el context temàtica de cadascun

Una aproximació a la poesia de la mà del Ramon que, com sempre, ens ha ajudat a estimar-la més.

 

L’Antologia dels poemes recitats va ser aquesta.

els_segadors-e1470310266204-960x198

a / Precedents-Els Segadors (1640) [fragment]

Catalunya, comtat gran, qui t’ha vist tan rica i plena!
Ara el rei nostre senyor declarada ens té la guerra.
Segueu arran!
Segueu arran, que la palla va cara! Segueu arran!

Lo gran comte d’Olivars sempre li burxa l’orella:
Ara és hora, nostre rei, ara és hora que fem guerra.

Contra tots els catalans, ja ho veieu quina n’han feta!
Seguiren viles i llocs fins al lloc de Riu d’Arenes.

Una església n’han cremat que Santa Coloma es deia.
Mataren un sacerdot mentre que la missa deia.
Cremen albes i casulles, i caporals i patenes,
i el Santíssim Sagrament, que alabat sia per sempre.

Mataren un cavaller a la porta de l’església,
donLluís de Furrià, i els àngels li van fer festa.
Lo pa que no era blanc, deien que era massa negre:
i el donaven als cavalls sols per assolar la terra.(…)

A presencia dels parents deshonraven les donzelles.
I mataven els seus parents si del mal donaven queixa.
En donen part al virrei del mal que aquells soldats feien:
Llicència els n’he donat jo, molta més se’n poden pendre (…)

els_segadors_-_himno_catalan_disc_70rpm

Disc de goma laca (disc de pedra de 70 rpm) amb Els Segadors. Museu de la Música de Barcelona.

 b/ La guerra de Successió (1700-1740)

46877967

De tots és sabut que el Fossar de les Moreres és una plaça de la ciutat de Barcelona, adjacent a la basílica de Santa Maria del Mar que va ser l’indret on foren enterrats molts dels defensors caiguts durant els més de 13 mesos de setge de 1714 en el marc de la Guerra de Successió, i especialment durant l’atac final planejat pel Duc de Berwick.

El total de baixes catalanes durant el setge a la ciutat de Barcelona s’ha estimat en unes 6.850 persones (i les borbòniques prop de les 15.000) entre el 25 de juliol de 1713 i l’11 de setembre de 1714. També es calcula que durant el setge van caure sobre Barcelona unes 30.068 bombes que van destrossar completament un terç de la ciutat i van malmetre molt un altre terç.

Així doncs, al fossar de les Moreres cada 11 de setembre, considerada Diada Nacional de Catalunya en utilitzar el setge de Barcelona com a símbol de resistència del poble de Catalunya en defensa del país, es ret homenatge als defensors de la ciutat, morts i enterrats en aquest lloc després que la ciutat es retés davant les tropes de Felip V d’Espanya.

Al fons de la plaça hi ha una placa de marbre posada el 1915 pel Casal Nacionalista Martinenc i Joventut Nacionalista els Néts dels Almogàvers on hi ha inscrit el text següent:

“Al fossar de les Moreres no s’hi enterra cap traïdor; fins perdent nostres banderes serà l’urna de l’honor.”

Exacte, és un fragment del poema original de Frederic Soler, Pitarra, en commemoració de l’heroica resistència barcelonina, versos que també es reprodueixen des del 2001 al peveter d’Alfons Viaplana, a l’extrem superior del qual sempre hi crema una flama, símbol de l’etern homenatge als defensors de Catalunya. Però, em podríeu dir com continua el poema? Segurament la gran majoria no, tot i conèixer aquests versos, sovint és un poema força desconegut, i com crec que s’hauria de conèixer… aquí el teniu!

Serafí Pitarra (Frederic Soler, 1839-1895

El fossar de les moreres [fragment]

—Al fossar de les moreres

no s’hi enterra cap traïdor;

fins perdent nostres banderes

serà l’urna de l’honor. —

Així mestre Jordi, un dia

cavant, deia en el fossar,

quan Barcelona sentia

que l’anaven a esfondrar.

La batien bronze i ferro

dels canons de Felip Quint.

—Ell los mata i jo els enterro –

lo fosser deia, enfondint.[…]

Sempre al fossar anava

a cavar amb un nét seu;

si ell lo seu magall portava,

– Jo – el nin deia – porto el meu! –

I cavant ambdós alhora,

i fent fosses al fossar,

sempre dels morts a la vora

se’ls sentia mormolar:

– Al fossar de les moreres

no s’hi enterra cap traïdor;

fins perdent nostres banderes

serà l’urna de l’honor.[…]

c/ Poemes catalanistes de referents posteriors

pi3

Jacint Verdaguer (1845-1902)

Lo pi de les branques [fragment]

Lo Campllong té com un bres dues serres per barana,

per coberta un bosc de pins verds tot l’any com l’esmaragda.

Corona immensa de tots és una hermosa pinassa,

pinetells semblen los pins entorn de llur sobirana,

geganta dels Pirineus que per sang té rius de saba.

Com una torre és son tronc que s’esbadia en tres branques

com tres titans rabassuts que sobre els núvols s’abracen,

per sostenir en lo cel una cúpula de rama que fa ombra

a tot lo pla com una nova muntanya.

Don Jaume cau de genolls i en son èxtasis exclama: […]

—He somiat que era gran i d’un bell país monarca, d’un bell país com aquest,

entre la mar i la muntanya.

Com eix pi meravellós, mon regne posà tres branques:

foren tres regnes en un, ma corona els coronava. […]

Preguem que sia aqueix pi l’arbre sagrat de la Pàtria.

Joan Maragall (1860-1911)

                                   Oda a Espanya  (Vídeos, Dia de la Poesia catalana a Internet. 17 març)

Oda a Espanya

Escolta, Espanya, – la veu d’un fill

que et parla en llengua – no castellana:

parlo en la llengua – que m’ha donat

la terra aspra:

en ‘questa llengua – pocs t’han parlat;

en l’altra, massa.

T’han parlat massa – dels saguntins

i dels que per la pàtria moren:

les teves glòries – i els teus records,

records i glòries – només de morts:

has viscut trista.

Jo vull parlar-te – molt altrament.

Per què vessar la sang inútil?

Dins de les venes – vida és la sang,

vida pels d’ara – i pels que vindran:

vessada és morta.

Massa pensaves – en ton honor

i massa poc en el teu viure:

tràgica duies – a morts els fills,

te satisfeies – d’honres mortals,

i eren tes festes – els funerals,

oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos – marxar replens

dels fills que duies – a que morissin:

somrients marxaven – cap a l’atzar;

i tu cantaves – vora del mar

com una folla.

On són els barcos? – On són els fills?

Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:

tot ho perderes, – no tens ningú.

Espanya, Espanya, – retorna en tu,

arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;

que el plo’ et torni feconda, alegre i viva;

pensa en la vida que tens entorn:

aixeca el front,

somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? –No et veig enlloc.

No sents la meva veu atronadora?

No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?

Has desaprès d’entendre an els teus fills?

Adéu, Espanya!

COMENTARI

Catalunya parla a Espanya en català. Li recorda que Espanya ha perdut les glòries i l’honor del passat.

Reflexió sobre la mort inútil dels soldats en el front cubà: per què matar, si la sang és vida? Crida a Espanya perquè se salvi (modernització). Comiat d’Espanya davant la seva incomprensió secular. Aquesta obra fa referència a la crisi colonial generada arran de la guerra de Cuba. Es mostra la posició de Maragall, i dels catalans, favorable a un canvi i regeneració de la política paralitzadora del govern de la Restauració.

Joan Salvat – Papasseit (1894-1924)

joan-salvat-papasseit

Visió del Guadarrama

Serra ferrenya i aspra!

D’aquí on ara la veig

sembla un rei castellà

que jagués

amb l’espasa al costat

sota mantell d’ermini.

Sembla un rei i un gegant,

però jeu.

Té un abís als seus peus

de terra calcigada.

Castella, el Guadarrama!

Posta d’or,

però posta segura

d’un sol que haveu sigut!

Dormiu la vostra sort!

Deixeu pas

als hispans que ara avancen!

Catalans, tots en peu!

L’Escorial deixem-los per trofeu!

Que ara serem nosaltres

qui plantarà les tendes.

De tant pecar, el rei jeu.

[De Les conspiracions, 1922]

Salvat, malalt de tuberculosi, va estar uns mesos internat al sanatori de La Fuenfría, a Cercedilla (Madrid). Tenia 28 anys. A La Fuenfría va escriure Les conspiracions, un llibre d’exaltació catalanista, en què exhorta la seva pàtria a deseixir-se de Castella, «terra de Terços petjadors de lleis», per a la qual demana: «Senyor, deixeu a aquestes terres / la comprensió i l’amor que els cal». Defineix Castella com «jou i malvestat […], soberga en el mal […] i vol dominar». Invoca els pobles ibèrics que hi estan sotmesos: «Pobles de la Ibèria, / i gallecs / i èuscars! […] / —si ens donem les mans— / si ara ens domenyava / ja no hi tornarà». I acaba el recull amb un vers que diu «mil sagetes al vent que clamen llibertat.»

13-escalera-ppal

Sanatori de La Fuenfría, a Cercedilla (Madrid). http://ramoncarrete.blogspot.com.es/2014/09/salvat-visio-del-guadarrama.html

Des de La Fuenfría escrivia a la seva germana Núria: «Em deixen tantes hores aquí, barrina que barrina… Jo, per no perdre el temps, he conspirat». Però la malaltia el va portar a altres sanatoris, a Andorra i a la Catalunya Nord. Finalment, el 1924, amb només trenta anys, després d’haver vist morir la seva filla petita, de 2 anys, i deixant dona i una filla de cinc, va morir a Barcelona qui havia escrit: Res no és mesquí, Nocturn per a acordió, L’ofici que més m’agrada i Tot l’enyor de demà: «Vosaltres restareu / per veure el bo que és tot: / i la Vida / i la Mort».

img_9576

El monument a Salvat-Papasseit del Moll de la Fusta és de Robert Krier (1992)

entrada-principal-recorte-2

http://ramoncarrete.blogspot.com.es/2014/09/salvat-visio-del-guadarrama.html

http://www.catalunya.com/la-gesta-dels-estels-joan-salvat-papasseit-barceloneta-24-1-70

http://vivenciesjosep.blogspot.com.es/2012/09/onze-de-setembre-de-2012-diada-nacional.html

Pere Quart (Joan Oliver, 1899-1986)

11.4.1983 - JOAN OL
11.4.1983 – JOAN OLIVER, PERE QUART – Foto: Ferran Sendra

Corrandes d’exili

Una nit de lluna plena

tramuntàrem la carena,

lentament, sense dir re…

Si la lluna feia el ple

també el féu la nostra pena.

L’estimada m’acompanya,

de pell bruna i aire greu

(com una Mare de Déu

que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,

que l’ensagna, que l’esguerra,

abans de passar la ratlla,

m’ajec i beso la terra

i l’acarono amb l’espatlla.

A Catalunya deixí

el dia de ma partida

mitja vida condormida:

l’altra meitat vingué amb mi

per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França

i demà més lluny potser,

no em moriré d’enyorança,

ans d’enyorança viuré.

En ma terra del Vallès

tres turons fan una serra,

quatre pins un bosc espès,

cinc quarteres massa terra.

«Com el Vallès no hi ha res».

Que els pins cenyeixin la cala,

l’ermita dalt del pujol;

i a la platja un tenderol

que batega com una ala.

Una esperança desfeta,

una recança infinita.

I una pàtria tan petita

que la somio completa.

 

 

Salvador Espriu (1913-1985)

descarga

Assaig de càntic en el temple

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,

així l’home que se’n va del seu indret»;

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l’antiga saviesa

d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

Salvador Espriu (1913-1985)

http://www.rtve.es/alacarta/videos/imprescindibles/imprescindibles-2013-salvador-espriu/2186667/ 

Salvador Espriu (1913-1985)

Inici de càntic en el temple

                           A Raimon, amb el meu agraït aplaudiment.

                                    Homenatge a Salvat-Papasseit.

Ara digueu: «La ginesta floreix,

arreu als camps hi ha vermell de roselles.

Amb nova falç comencem a segar

el blat madur i, amb ell, les males herbes.»

Ah, joves llavis desclosos després

de la foscor, si sabíeu com l’alba

ens ha trigat, com és llarg d’esperar

un alçament de llum en la tenebra!

Però hem viscut per salvar-vos els mots,

per retornar-vos el nom de cada cosa,

perquè seguíssiu el recte camí

d’accés al ple domini de la terra.

Vàrem mirar ben al lluny del desert,

davallàvem al fons del nostre somni.

Cisternes seques esdevenen cims

pujats per esglaons de lentes hores.

Ara digueu: «Nosaltres escoltem

les veus del vent per l’alta mar d’espigues».

Ara digueu: «Ens mantindrem fidels

per sempre més al servei d’aquest poble».

Tot el meu agraïment a Ramon Carreté que ha corregit el text, i també a la Biblioteca de Balsareny i AMPANS, per la seva col·laboració. Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial,  i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos  d’Internet i Viquipèdia.

 

 

 

L’últim joc de l’estiu!

noguera-pallaresa-xavier-pujol-g

 L’aire net, sense ni un bri de pols, sense ni un bri de recança, sense ni un bri de fatalitat…           Noguera Pallaresa.  (foto Xavier Pujol)

Hem passat unes setmanes molt maques. Entre tots hem posat un pessic de tot el que teníem a les butxaques i s’ha convertit en una estrella preciosa. L’altre dijous va ser molt i molt especial, un matí molt divertit. Havia de ser d’aquesta manera, ja que era l’últim de l’estiu i fins passat Nadal no ens tornarem a veure. Però sí que tindrem notícies els uns dels altres.

Hi havia un joc nou. I perquè ens en recordem molt de temps (alguns per sempre) diré que és basat en un conte d’un ratolí que fa de carter, i és el que li passa un dia qualsevol fent la seva feina. Ja sabeu, repartir cartes i paquets per totes les cases on hagi de fer-ho. Així fins que acaba amb l’últim paquet, que serà l’última plana del conte. 

Ja sabem quina és la seva feina, però la nostra serà una altra. La nostra serà més complicada. Buscarem plana a plana les  coses que veiem malament. O les que pensa. Les que… Bé, acompanyant el carter podrem visitar tot tipus de cases, veuràs on viuen els animals i descobrirem mil i un detalls.
És un conte excel·lent, el text i les il·lustracions són fantàstiques. És una història molt tendra ones dóna importància a l’ofici de carter. Bé, ja ho veurem. Us sembla bé? Doncs va, comencem! Que ho gaudiu!

ratoli_carter

LA RUTA DEL RATOLÍ CARTER

—Sabeu què ha perdut el Ratolí Carter? —Una carta
—Per a què serveix el tub que hi ha dins de casa del senyor Ós? El senyor Ós té instal·lat un tub perquè li caigui directament la mel del rusc al pot de vidre. (Vas preguntar si podia ser una canonada, i no un tub). —Una canonada és un conducte tubular destinat al transport de fluids i eventualment de matèries granulars i pulverulentes. Són grans de  diàmetre. I un tub és: Un cilindre buit més llarg que ample, de vidre, de metall, de plàstic, coure etc., que serveix per a conduir gasos o líquids o per a altres usos).

4337img1

—Quina hora senyala el rellotge? —Les nou del vespre
—A l’Arc de Sant Martí li falten colors, o no? —Sí, el lila i el vermell
—El Ratolí Carter porta un paquet gros per a la família Conill. Què deu ser? —Una pastanaga molt gran
—El ratolí pensa: “Que bé, avui no hi ha res per la senyora Serp” Per què ho pensa?  Perquè té por que se’l mengi.
—Sabeu què fa la senyora Serp? —S’escalfa.
—Uns conills s’amaguen. Els veieu? —Sííí!
—Quantes lliteres hi ha perquè dormin els conills? —Set (7) 

descarga-4

—Ui!, sí que és llarga la senyora Serp. Quantes planes ocupa? —Quatre

—Quantes coses té la senyora Serp a casa seva? Tot s’hi val! —Entre totes, n’hi ha vint.

—Com és que la senyora Garsa té totes aquestes joies? —Les deu comprar, les troba… (mireu l’altra pregunta que segueix, si us plau).
—A l’arbre de la dreta hi ha un paper enganyat que diu “Perdut”. Que veieu on és, allò que s’haperdut? —Sí, un anell. I és veritat, també és a casa de la garsa.
—Em sembla que hi ha un animaló que és un inventor. Que estic equivocat? —Nooo, és savi!
—Ui, ui!! Hi ha una fumera tan gran que pot ser que vinguin… Qui pot venir? —Els bombers amb l’escala!
—El senyor Ratolí Carter arriba a casa de les formigues. N’hi ha una que porta molt de pes. Que la veieu? —No, no, sí, sí, sí, una poma gran!
—El senyor Ratolí Carter porta un terròs de sucre a les senyores Formigues. Mengen sucre les formigues? No, no, sí, no… Les formigues mengen sucre? (La Tina ho explica).

—El senyor Talp té moltes eines. També té una casa molt gran. Però li falta una escombra i un pal de fregar, oi que sí? Què li podem comprar? L’escombra o el pal de fregar? I per què? —L’escombra i el pal de fregar!  (L’Anna): —On viuen els talps? —A sota terra, oi? —I si freguem amb aigua què farem? —Pastetes.
—El Ratolí Carter li porta uns patins a la senyora Tortuga. Veieu que està envoltada d’aigua? Creieu que hi ha tortugues d’aigua, o no? —Sí, de peixera! —I de mar, no? —També!
—Ui, sí, quina humitat que hi ha a casa seva. —Per on entra, sobretot? (Embolic gran entre tots).  —Entra pel sostre. Hi ha un núvol negre, un embut i una xemeneia.
—El Ratolí Carter fa de tot, fins i tot es llença a l’aigua per lliurar un paquet al senyor Pop. Fa Glu-glú. Veig que hi ha una cosa que no és d’aigua, és més aviat del desert. Què pot ser? —Un cactus.
Els coralls són molt macos, però hi ha una cosa que em sembla que us agradaria més. Aquí el teniu, assegut en una branca de corall. Com es diu? —Un cavallet de mar. (Entre tots expliquem bé que és el corall).

4337img3

—Buf!, està content perquè ha sortit d’aigua, i ha de portar-li una cartera a la senyora Mosca. Quantes potes té una mosca? (No saben que tenen sis potes. Ho mirem entre tots al llibre. Ho aprenen)—I un altra cosa… Hi ha algú que s’amaga, qui és?… No deu pas ser alguna cabreta del conte “El Llop i les 7 cabretes”? —Sííí!
—Caram!! Hi ha els tres porquets, o m’ho sembla a mi? —No, no t’ho sembla, n’hi ha tres: aquí, aquí i a sota de la taula.
—Pobre senyor Ratolí Carter. Mireu on ha d’anar. Qui de vosaltres seria valent d’anar-hi? Ningú vol anar-hi, és el pol Nord.

—El Ratolí Carter és a la muntanya més alta del món. Es diu l’Everest, i es troba a la serralada de l’Himàlaia. No farem una lliçó d’història, sinó preguntar una cosa. Jugaríeu a pilota com aquestes cabretes? Sí o no? …Ep!  Jo NO!! (Tots han dit que sí o no segons les seves preferències del joc de pilota). Hem parlat de tot el referent al Everest, a l’altura, respiració etc. Amb el llibre.

—Diu el Ratolí Carter: “ja queden pocs paquets. Aquest d’aquí no fa gaire bona olor… Qui sap com es diuen, aquests animals que no fan gaire bona olor? (No ho saben. Són les mofetes).
—….I aquest paquet tan gros d’allà no sembla gaire de fiar. —Té raó! Per què? —Perquè veig la cua d’una guineu.
Atenció!

1r) Què passa amb els pollets? —Que cadascun fa una cosa diferent.

2n) Hi ha una gallina que fa de mestra. Què està preguntant? —Mmmmm… Quant fan 2 ous +3?

3r) Creieu que hi ha alguna cosa perillosa dins d’una capsa? —Sí, la guineu!
—Aquest és el lloc de tot el llibre que més m’agrada. La casa del senyor Ratolí Carter. Feliç aniversari, ratolinet meu!!!! Li porta un regal.
—Qui és el petit Tommy? —Un ratolí petit.

La Tina ens ha donat una lliçó magistral de com funciona el cicle de la vida, i no estava previst (moltes gràcies, Tina). A mesura que ella anava explicant, l’Anna (genial) ja tenia un munt de llibres preparats per mirar amb més atenció tots els animalons i insectes que sortien en el conte.
Ja hem arribat al final del llibre, i amb ell també al final del joc. L’Anna i jo, i segurament la Tina també, ens hem quedat amb les ganes d’explicar el conte del llop i les 7 cabretes. No hi ha temps per més. Fer-nos una abraçada ben gran, i dir-vos que sou els millors, que us apreciem molt i que torneu tan aviat com  pugueu.

La biblioteca us espera.

Moltes gràcies a tots!

granota-xavier-pujol-g-1

No feu broma que us estic escoltant! Si em feu un petó, no em convertiré en un príncep, però sí que ens veurem aviat! (Foto Xavier Pujol)

 

 Tot el meu agraïment a Ramon Carreté que ha corregit el text, i també a la Biblioteca de Balsareny i AMPANS, per la seva col·laboració. Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, .(editorialjuventud ) i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-. 
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos en propietat de Xavier Pujol, d’Internet i Viquipèdia.

L’Anna ens convida a descobrir el manga.

elfen_lied_el_manga_japones-17972

Hola, Anna!, gairebé no ens va donar temps per parlar del que t’agrada. No vaig poder saber fins a última hora que els dibuixos de Manga te’ls mires molt. Vaja, que t’agraden molt. Doncs ben poca cosa puc dir-te. Quan jo tenia els teus anys m’agradava “El Capitán Trueno” Suposo que això a tu no et diu res. Per tant no t’hi amoïnis que com sigui parlarem de manga perquè a partir d’aquest moment em convertiré en el millor dels aficionats del tema.

Que consti que he vist alguna vegada al costat dels meus néts la sèrie d’animació japonesa Bola de Drac que ja fa gairebé trenta anys TV3 va portar del Japó. Evidentment, un dels elements més atractius d’aquests dibuixos animats era el seu protagonista, en Goku, el noi mico que va arribar de l’espai i vivia amb el seu avi a la muntanya. És així, oi?
Doncs comencem!
hokusai

El manga (漫画, en kanji; まんが, en hirigana; マンガ, en katakana) és el còmic d’origen japonès, desenvolupat a finals del segle XX No obstant això, la seva forma moderna data poc després de la Primera Guerra Mundial, el manga ha tingut un llarg i complex precursor en la història de l’art japonès.
El manga és un còmic apte per a totes les edats, inclou una àmplia gamma de temes: acció-aventura, romanç, esports, drama històric, comèdia, ciència-ficció-fantasia, misteri, terror, sexualitat, el món de les empreses i el comerç entre altres.

descarga-10

La Laia guanya el primer Premi de Poesia del Col·legi

descarga (9)

Aquest poema el va fer la Laia, i va guanyar el primer premi a la millor poesia en un concurs que van fer el seu col·legi.
Jo l’escric igual que el va escriure ella, i també amb el mateix tipus de lletra.
Moltes felicitats, Laia!

L’AMOR NO ES POT EXPLICAR,
PERÓ SI, EL PODEM DEMOSTRAR
PODEM DEMOSTRAR-LO ALS PARES
GERMANS I FAMILIA
TAMBÈ EL PODEM DEMOSTRAR
ALS COMPANYS I AMICS
I TAMBÈ, QUAN SIGUEM MÈS GRANS
EL PODEM DEDICAR
A UN NOI, QUE ENS ESTIMA…
TEMA: L’AMOR
AUTORA: LAIA LAGRAN

—És un poema preciós. Tens tota la raó, l’amor que sentim per una persona no es pot explicar, però sí que es pot demostrar amb totes les coses que fem. Recordes que la Tina et va posar alguns exemples, doncs  penso que tu ja els compleixes fa molt de temps.

Enhorabona, Laia!

El dijous a la Biblioteca de Balsareny (I)

descarga (4)

Hem fet tantes coses aquest dijous que de debò no s’ho creuria ningú. El principi tenia intenció de començar fet unes quantes preguntes del llibre que ja vam acabar abans de vacances. El fantasma de Canterville

Bé, si voleu, avui podríem començarem per jugar amb un joc que l’hem preparat entre l’Anna i jo.

És llarg i divertit, el vam fer amb molta estima, i pensant en tot moment que a vosaltres  us agradaria força.
Abans de començar el joc estic segur que voldreu veure el blog i comentar els poemes que he posat. Per vosaltres dues i les pintures dels pintors catalans per la Gemma.
I vosaltres que heu fet tots aquests dies?
— Josep, jo n’he fet moltes de poesies aquests dies. I també n’he fet una per a tu. Té!
Però primer te’n recitaré un que vaig fer, i amb ell vaig guanyar el primer premi en un concurs a l’escola.
Moltes felicitats, Laia, és precios si me’l deixes, jo el poso al blog que tant t’agrada, vols?
— Si!
— I aquest l’he fet per tu, Josep, té!

                             Dos claveles en el agua no se pueden marchitar,
                             Dos amigos que se quieren, no se pueden olvidar.
 LAIA.

— Moltes gràcies Laia, t’ho agraeixo molt, ets fantàstica. El guardaré per sempre.
Vaig posar la poesia Elionor, i si us ve de gust, la llegirem i comentarem una mica, entre tots, entre vosaltres, la Tina, l’Anna i jo, d’acord?

—A vosaltres us va sorprendre que una nena amb 14 anys i poques hores ja treballés, i la nena quan era mare i tenia una nena, quant tenia 14 anys i poques hores ja treballava com ara l’Elionor. Tot ha canviat i vosaltres estudieu. I no deixeu de fer-ho mai.
—Quan us sembla comencem el joc, que encara l’hem d’explicar…
—Farem de turistes pels llocs i amb els personatges més representatius i emblemàtics de Londres.Buckingham_Palace

Palau de Buckingham

Podrem visitar el Museu Britànic, la Torre de Londres, una visita pel riu Tàmesi
— Tot això de manera divertida i entretinguda, Hi ha  secrets que s’amaguen en cadascuna de les pàgines. Personatges com Sherlock Holmes, Chaplin, Shakespeare, la Reina, l’osset Teddy, i altres … i molts detalls en cada il·lustració. Farem servir uns mapes per saber on ens trobem, i posarem vídeos quan descobriu un personatge.
Cadascú de vosaltres o amb ajuda, descobrireu les coses, són il·lustracions i dibuixos de persones, animals i coses que no passaran desapercebudes als vostres ulls.
De cada personatge explicarem i escriurem qui era i que va fer.
Què us sembla? Si?, doncs som-hi!

Tot el meu agraïment a Ramon Carreté que ha corregit el text, i també a la Biblioteca de Balsareny i AMPANS, per la seva col·laboració. Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.

 

El dijous a la Biblioteca de Balsareny (II)

images (14)

Cadascú de vosaltres ha triat un personatge. Qui vol començar?
Molt bé, tu comences!
—Quin personatge tens?, el Guàrdia de Granaders, oi?, doncs has de buscar-lo per tot arreu, fins que vegis que alguna cosa fa malament.

—Molt bé, està per tot arreu, sempre fa una cosa o una altre, però malament només una, distret tira a terra un bust molt valuós. Ho has encertat

—Ara us explico què són els  Guàrdies Granaders

Els “Foot Guards” britànics són famosos per les seves casaques vermelles, els seus barrets alts, de pell d’ós i el seu caràcter impertorbable.

Aquesta última característica era parodiada en el gag de la sèrie “Mr. Bean”, però jo us pregunto si s’ajusta això a la realitat o no?
Per descomptat, tot depèn del lloc en el qual estiguin fent guàrdia. Un exemple és que podeu veure als membres del Batalló de Guàrdies Granaders (es distingeix la seva unitat per la ploma blanca al barret) al Castell de Windsor, que es deixa fer fotos amb els turistes com si res.

—La Laia va dir: “semblen soldats de plom, oi?

—Sssssshhhh, voleu que us expliqui un conte? —va dir l’Anna.

descarga (5)

EL Soldadet de plom de Hans Christian Andersen

Hi havia una vegada un jogueter que va fabricar un exèrcit de soldats de plom, molt drets i elegants. Cadascun portava un fusell a l’espatlla i una jaqueta vermella. Al jogueter no li va arribar el plom per fer l’últim soldadet i el va haver de deixar sense una cama. Ben aviat, els soldadets es trobaven en la vitrina d’una botiga de joguines. Un senyor els va comprar per regalar-los al seu fill, com a regal d’aniversari.

Quan el nen va obrir la caixa, en presència els seus germans, el soldadet sense cama li va cridar molt l’atenció. Davant de l’entrada, hi havia una preciosa ballarina de paper. Portava una faldilla rosada de tul i una banda blava sobre la que brillava un lluentó. La ballarina tenia els braços alçats i una cama aixecada cap enrere, de tal manera que no se l’arribava a veure. Era molt bonica!

– És la noia perfecte per a mi, -va pensar el soldadet de plom, convençut de que a la ballarina li faltava una cama com a ell. Aquella nit, quan ja tots a la casa se n’havien anat a dormir, les joguines van començar a divertir-se.

El trencanous feia tombarelles mentre la resta de joguines ballaven i corrien per totes bandes. Les úniques joguines que no es bellugaven eren el soldadet de plom i la bonica ballarina de paper. Immòbils, es miraven l’un a l’altre. De sobte, varen tocar les dotze de la nit. La tapa de la caixa de sorpreses es va obrir i va saltar un follet amb expressió malvada. – Tu què mires, soldat – va cridar. El soldadet va seguir amb la mirada fixa endavant.

-D’acord. Ja veuràs el que et passarà demà – va anunciar el follet. A l’endemà, el nen va jugar una estona amb el seu soldadet de plom i desprès el va posar a la vora de la finestra, que estava oberta. De sobte un cop de vent va fer caure el soldadet finestra avall.

– Puc baixar a buscar el meu soldadet?- va preguntar el nen a la minyona. Però ella s’hi va negar, perquè plovia molt. A fora, uns nens del carrer jugaven sota la pluja. Varen ser ells els que van trobar el soldadet de plom boca terrosa.

– Fem-li un vaixell de paper! – va cridar un dels nens. El nois varen fer un vaixell amb un diari vell, van posar-hi el soldadet i el van posar a navegar. El soldadet es mantenia eixerit mentre el vaixell de paper es deixava endur pel corrent. Aviat es ficà en una claveguera i per allà va seguir navegant.

El vaixell es va anar mullant i poc a poc el soldadet es va anar enfonsant, quan de sobte un peix molt gran se’l va menjar. El peix, amb el soldadet a l’estomac, va nedar per tot el canal fins arribar al mar…

– Crec que no tornaré a veure mai més la ballarina, -va sospirar amb tristesa. D’altra banda, la sort va voler que uns pescadors passessin per allà i atrapessin el peix amb la seva xarxa. Poc temps després, el peix fresc ja estava al mercat, just on feia les compres la criada de la casa del nen. La criada es va decidir a comprar el peix més gros: el que tenia el soldadet de plom dins. A l’hora de preparar el sopar, va agafar el ganivet i va començar a preparar el peix per ficar-lo al forn i de cop de dintre la panxa va sortir el soldadet:

– És el soldadet que se li va caure al nen per la finestra! – va exclamar. El nen es va posar molt feliç quan va saber que el seu soldadet de plom havia aparegut. El soldadet es va trobar amb la seva estimada ballarina. Hagués plorat d’emoció si hagués tingut llàgrimes, però es va limitar a mirar-la. Ella el mirava també. De sobte, el germà del nen va agafar el soldadet de plom dient: – Aquest soldat no serveix per a res. Nomes té una cama. A més, fa pudor a peix. El noi va llençar el soldadet de plom al foc de la xemeneia. El soldadet va caure de peu enmig de les flames.

Els colors del seu uniforme desapareixien a mesura que es desfeia. De sobte, una ràfega de vent va arrencar la ballarina de sobre la lleixa i la va portar com una au de paper fins el foc, al costat del soldadet de plom. Una flamarada la va consumir en un segon. A l’endemà enmig de les cendres el nen va trobar un tros de plom en forma de cor. Al costat, negre com el carbó, estava la cinta de la ballarina.

images (15)

I de sobte molts aplaudiments!!!.

Tot el meu agraïment a Ramon Carreté que ha corregit el text, i també a la Biblioteca de Balsareny i AMPANS, per la seva col·laboració. Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.

 

El dijous a la Biblioteca de Balsareny (III)

 

maxresdefault

Ara et toca a tu buscar en el llibre el personatge que t’ha tocat. En Charlot, molt bé, doncs segueix-lo plana a plana i veurem que li passa.
Molt bé! Que un nen li pren el barret. I fixat que aquest mateix nen pren el barret de tothom, fins i tot a….A qui?

CHARLES CHAPLIN

Crec que és el còmic més popular del cine, i un dels artistes més genials de tota la història del Setè Art. Va ser al creador del mític “Charlot” en el que hi conflueixen tots els sentiments derivats d’una mirada social, crítica i poètica. Va néixer a Londres (Anglaterra) el 16 d’abril de 1889.

El seu pare Charles va morir a causa del consum de begudes alcohòliques, i la seva mare va estar internada en un sanatori psiquiàtric.
Després de perdre als seus pares, ell i el seu germà no van deixar d’anar d’un orfenat a un altre, coneixen la solitud i la misèria a fons. Crec que aquest va ser el motiu de reflectir tot això en les seves pel·lícules. La gran majoria eren obres magistrals.
Charles Chaplin va ser anomenat Sir el 1975, va viure a Suïssa, i va morir a la ciutat de Ginebra el 25 de desembre de 1977. Tenia 88 anys.

Doncs com aquests ho farem amb tots els personatges que puguem, Què us sembla?

descarga (7)

ROBIN HOOD

En Robin Hood lluita contra el príncep Joan, un tirà que vol prendre el tron al rei d’Anglaterra, anomenat Ricard Cor de Lleó. En Robin Hood, amb una bona colla de companys que viuen amagats al bosc, s’enfronten amb els soldats del tirà i ajuden el poble oprimit. Així comença la llegenda d’un home vestit de verd. Diuen que va viure al voltant del segle XIII. Hi ha un poema de William Langland’s escrit en 1377 que ho esmenta, així com ressenyes històriques que el situarien entre 1190 i 1307. La primera narració completa basada en les seves llegendes data de 1400. Però un altre misteri és on va viure , hi ha dos comtats que es disputen aquest privilegi: Notthingham (bosc de Sherwood) o Yorkshire (bosc de Barnsdale). En aquella època el bosc era vist com un lloc perillós i no s’endinsaven en ell si no era en grups nombrosos. El lloc perfecte per a un malfactor.

Pot ser que tot això sigui una llegenda, però el rei Eduard II realment va estar a Nottingham al novembre de 1323 i el relat de la seva trobada amb Robin és coherent amb el que se sap de la seva personalitat.
Robin Hood sembla que va morir traït pel prior de Kirklees a mans de Sir Roger de Doncaster, allà està la seva possible tomba i una làpida medieval en la qual es pot llegir: “Aquí descansa Robin Hood” . En 1225 existeixen les primeres ressenyes escrites que es refereixen a “Robert Hod” com un bandit fugitiu, arrendatari de l’arquebisbat de York, en 1227 se li cita com “Hobbehod”. Una altra ressenya interessant data de 1850 en un document es descriu a un guardabosc Robert Hood, fill d’Adam Hood, nascut a 1280 que va viure i es va casar amb Matilda a Wakefield de Yorkshire.

 

   William Shakespeare

“Donde mueren las palabras nace la música.

“El tiempo es muy lento para los que esperan, muy rápido para los que temen, muy largo para los que sufren, muy corto para los que gozan; pero para quienes aman, el tiempo es eternidad.”

L’home que va escriure aquestes lletres era William Shakespeare, fou un dramaturg, poeta i actor anglès, considerat un dels més grans de la literatura universal. Aquí el podeu trobar molt fàcilment entre totes les persones, animals i coses. És qui més llibres porta, el que més llibres  li cauen, però sempre té una nena o un nen que està al seu costat i li dóna el llibre, o se’l mira, o l’escolta…
La “New Encyclopaedia Britannica” assenyala que “molts el consideren el dramaturg més gran de tots els temps. Les seves obres es representen més vegades i en major nombre de nacions que les de qualsevol altre escriptor”. Aquest any és commemore el IV Centanari. De Shakespeare podríem estar hores parlant d’ell. Pregunteu si voleu…

 

descarga (8)

SHERLOCK HOLMES

“Elemental querido Watson”
A qui no li agraden les aventures del cèlebre llogater de 221B de Baker Street. G
Hi ha alguns personatges de la literatura que la fama és més gran que la del seu autor. Aquest és el cas de Peter Pan o de Sherlock Holmes. Tot el món coneix al famós detectiu creat a principis del segle XX per Sir Arthur Conan Doyle. El que és més curiós de la creació d’aquest personatge és la relació que tenen entre ell i el seu creador.
Hi ha personatges reals que salten al món de la llegenda i de la ficció, però Holmes i Doyle són la representació del cas contrari. És la ficció la que es presenta com a real i Sherlock torna a la vida malgrat els desitjos del seu creador.

Tot el meu agraïment a Ramon Carreté que ha corregit el text, i també a la Biblioteca de Balsareny i AMPANS, per la seva col·laboració. Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.

 

EL FANTASMA DE CANTERVILLE, d’Oscar Wilde (II)

Ja tornem a estar junts després d’uns dies de merescudes vacances (que malament que queda aquesta frase, és molt recurrent, oi que si?) però crec que és ben bé la més encertada. L’últim dia i ahir mateix en parlàvem quan ja estaven a punt d’acabar la novel·la ens vam cansar tots una mica —feia calor i estàvem cansats—, i l’amic Om va d’haver de llegir totes les planes que faltaven per acabar.

Normalment el que ens agrada fer mestre llegim, és aturar-nos de tant en tant, i preguntem què us agrada, què us sembla el que passa i perquè, que faríeu vosaltres si fóssiu en el lloc del personatge, en fi, coses que passen a la novel·la però que també passa a vegades en la vida normal que portem. Aquest cop no ha pogut ser. No hem fet cap pregunta perquè éreu vosaltres que ús les fèieu uns als altres.

Així doncs jo deixaré aquí tot el que tenia preparat, i si en qualsevol moment ho voleu consultar, aquí ho trobareu.

Gràcies per tot.
Una abraçada.

 12880e4d084b1cd4478a20414ea0405c

EL FANTASMA DE CANTERVILLE, d’Oscar Wilde

  La família Otis arriba a Canterville

  1. D’on era el Sr. Otis?
  2.  Per què va anar a Anglaterra?
  3.  Per què va emmalaltir Lady Canterville?
  4.  Com defineix Amèrica, el Sr. Otis?
  5.  Com era la família del Sr. Otis?

La Sra. Otis és molt maca (SI o NO)

El fill gran és alt (SI o NO)

La Virgínia és dolça (SI o NO)

Els bessons és sorollosos (SI O NO)

   Apareix Lord Simon de Canterville

  1.  Quan, la família Otis, va començar a interessar-se pel fantasma?
  2. Com era l’home vell que va aparèixer al mig del passadís?

Tenia… (els ulls vermells com el foc) SI o NO

Portava…( una llarga cabellera grisa i despentinada) SI o NO

Vestia… … (una roba passada de moda, bruta i esquinçada) SI o NO

Li penjaven… (unes cadenes de ferro pesants dels canells i dels turmells) SI o NO

  1.  Per què el Sr. Otis va oferir oli lubrificant a l’home vell?
  2. Què li van llançar els nens?
  3. Quin dels casos en què havia intervingut el fantasma t’ha fet més por? I més gràcia? Per què?
  4.  Per què el fantasma se sentia burlat per la família americana?

Un altre fantasma!

1 La taca de la biblioteca sempre era del mateix color? Com era?

2  Qui es posava trista en tornar a veure la taca?

3  Amb quina nova forma es presenta el fantasma? Per què?

4  Què li succeeix al fantasma amb la seva nova indumentària? Com reacciona la família Otis?

5  Què va oferir la Sra. Otis al fantasma? Per què?

 

  Tots contra el fantasma

  1. El fantasma de Canterville va prendre una decisió respecte de la taca. Quina? Per què?
  2. Quina era la feina del fantasma?
  3.  Com s’ho va fer el fantasma per no fer soroll amb les cadenes?
  4.  Com es va refredar el fantasma?
  5.  Explica la darrera broma que la família Otis gasta al fantasma.

Virgínia es compadeix del fantasma

  1. Per què li va fer tanta pena el fantasma, a Virgínia?
  2.  Què demana Virgínia al fantasma?
  3. Per què Lord Simon va matar la seva dona? Creus que actualment es podria donar un motiu semblant?
  4.  Amb quins tres adjectius Lord Simon defineix la família Otis?
  5.  Amb quins tres adjectius la definiries tu? Per què?

Lord Simon de Canterville pot reposar

  1.  Què va explicar i fer Virgínia quan es va retrobar amb la família?
  2.  Quin era el secret de la mort de Simon de Canterville?
  3.  On van enterrar Sir Simon de Canterville?
  4.  Què va ocórrer amb la capsa de les joies? Qui se la va quedar?
  5.  T’agrada el final del llibre? És un final _____________

  Coneixes altres històries de fantasmes? Explica-les.

 

 6a015433133b8b970c017ee6eef257970d-550wi

 

RESPOSTES.  La família Otis arriba a Canterville

  1. D’on era el Sr. Otis? Dels Estats Units d’Amèrica.
  2. Per què va anar a Anglaterra? Per comprar el castell de Canterville i quedar-s’hi a viure.
  3. Per què va emmalaltir Lady Canterville? Perquè un esquelet li va donar uns copets a l’espatlla i es va endur un ensurt molt gros.
  4. Com defineix Amèrica, el Sr. Otis? Com un país modern on s’hi pot comprar de tot, excepte fantasmes.

Com era la família del senyor Otis?  Com eren?

La Sra. Otis Molt maca Saludable Forta Amb una gran vitalitat

El fill gran Atractiu Alt Ros Ballava molt bé

La Virgínia Esvelta Menuda Mirada ingènua i dolça Muntava molt bé a cavall

Els bessons Entremaliats Riallers Sorollosos Semblaven feliços

 Apareix Lord Simon de Canterville

  1.  Quan, la família Otis, va començar a interessar-se pel fantasma? Quan va veure que la taca tornava a aparèixer després de netejar-la.
  2.  Com era l’home vell que va aparèixer al mig del passadís?

Tenia… els ulls vermells com el foc

Portava… una llarga cabellera grisa i despentinada

Vestia… una roba passada de moda, bruta i esquinçada

Li penjaven… unes cadenes de ferro pesants dels canells i dels turmells

  1.  Per què el Sr. Otis va oferir oli lubrificant a l’home vell? Perquè se’l posés a les cadenes rovellades i no fes tant soroll.
  2. Què li van llançar els nens? Un gran coixí.
  3.  Quin dels casos en què havia intervingut el fantasma t’ha fet més por? I més gràcia? Per què? ……………………
  4.  Per què el fantasma se sentia burlat per la família americana? Perquè no li tenien por i li havien faltat al respecte.

 Un altre fantasma!

  1. La taca de la biblioteca sempre era del mateix color? Com era? Canviava de color. Uns dies era d’un color vermell fosc, d’altres d’un vermell més clar i fins i tot verd lluent.
  2. Qui es posava trista en tornar a veure la taca? La petita Virgínia.
  3.  Amb quina nova forma es presenta el fantasma? Per què? Vestit amb una armadura. Perquè volia espantar-los.
  4. Què li succeeix al fantasma amb la seva nova indumentària? Com reacciona la família Otis? Cau a terra i fa/provoca un gran soroll/terrabastall. La família Otis fa un bot al llit i els homes van baixar corrents, però van tornar a burlar-se’n.
  5.  Què va oferir la Sra. Otis al fantasma? Per què? Un xarop especial per a la panxa, en sentir el seu riure diabòlic, perquè li va semblar que es trobava malament i que podia patir una indigestió.

Tots contra el fantasma

  1. El fantasma de Canterville va prendre una decisió respecte de la taca. Quina? Per què? Va decidir que no tornaria a posar la taca de sang al terra de la biblioteca. Va pensar que si la família no la volia veure no se la mereixia.
  2.  Quina era la feina del fantasma? Aparèixer al corredor una vegada per setmana i fer crits a través del finestral el primer i el tercer divendres de cada mes.
  3.  Com s’ho va fer el fantasma per no fer soroll amb les cadenes? Posant-los l’oli que li havia donat el Sr. Otis.
  4. Com es va refredar el fantasma? Intentant espantar els bessons va obrir la porta de la seva habitació i de cop i volta li va caure una galleda d’aigua freda al damunt que el va deixar xop de cap a peus.
  5.  Explica la darrera broma que la família Otis gasta al fantasma. Quan es dirigia a la biblioteca vestit de Jonàs el desenterrador, els bessons van sortir de la foscor del corredor i se li van llençar al damunt mentre agitaven els braços com uns bojos i li cridaven a l’orella. En fugir el fantasma cap a l’escala, Washington Otis l’esperava amb una gran regadora.

Virgínia es compadeix del fantasma

  1. Per què li va fer tanta pena el fantasma, a Virgínia? Perquè el va veure molt abatut.
  2. Què demana Virgínia al fantasma? Que es porti bé i no intenti espantarlos.
  3. Per què Lord Simon va matar la seva dona? Creus que actualment es podria donar un motiu semblant? Ell diu que la va matar perquè era insuportable, no sabia planxar i era una cuinera pèssima.
  4. Amb quins tres adjectius Lord Simon defineix la família Otis? Horrible, vulgar i agressiva.
  5. Amb quins tres adjectius la definiries tu? Per què? …

  Lord Simon de Canterville pot reposar

  1. Què va explicar i fer Virgínia quan es va retrobar amb la família? Que havia estat amb el fantasma i que ara ja era mort. També va explicar que estava molt penedit de tot el que havia fet i que li havia donat una capsa de joies.
  2. Quin era el secret de la mort de Simon de Canterville? Que l’havien deixat morir en una habitació encadenat a la paret, mort de gana i de set.
  3. On van enterrar Sir Simon de Canterville? Al jardí dels Morts, on ell volia estar.
  4.  Què va ocórrer amb la capsa de les joies? Qui se la va quedar? El Sr. Otis la va oferir a Lord Canterville, però aquest va contestar que se l’havia de quedar la Virgínia pel fet d’haver estat una amiga meravellosa d’un membre de la seva família, així que se les quedà Virgínia.

  T’agrada el final del llibre? És un final………………….

images (12)

Oscar Wilde

Tot el meu agraïment a Ramon Carreté que ha corregit el text, i també a la Biblioteca de Balsareny i AMPANS, per la seva col·laboració. Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.

 

 

 

Joani i Laia. Miquel Martí i Pol

boira fosca - Xavier Pujol G

Pel camí de Samalassa, quan la llum fon la gebrada, m’acompanyen els records i les veus de vells secrets. A la Blava encara sento el ressò d’Elionor: “Sí senyor i bones tardes” i els arpegis d’uns cabells pentinats en dues trenes.

Ter i Blava - Xavier Pujol G
El Ter i la Blava

Un dels poemes amb més renom de Miquel Martí i Pol és Elionor. Aquest poema ha esdevingut una metàfora de la societat d’aquell moment, prenent com a protagonista la seva pròpia mare, una dona treballadora. Així doncs, és amb aquest poema que Miquel Martí i Pol fa una crítica social del moment, intenta captar i reflexionar sobre la situació de la dona, nens i nenes a les fàbriques de Catalunya. L’autor mostra la situació que vivia un obrer, la gent començava a treballar molt jove i aquesta precocitat prové de la revolució industrial a Espanya.

Imagem3

 L’Elionor 

L’Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: “sí, senyor” i “bones tardes”.
La gent se l’estimava,
l’Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l’escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l’opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l’Elionor no hauria
pas sabut dir d’on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L’Elionor, d’acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: “sí, senyor” i “bones tardes”

Roda de Ter - Xavier Pujol G
Roda de Ter

Tot el meu agraïment a Ramon Carreté que ha corregit el text, i també a la Biblioteca de Balsareny i AMPANS, per la seva col·laboració. Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.

 

 

Laia i Joani. Antonio Machado.

 

ANTONIO MACHADO.

 

img_art_11450_3587.jpg

A un olmo seco

Al olmo viejo, hendido por el rayo
y en su mitad podrido,
con las lluvias de abril y el sol de mayo
algunas hojas verdes le han salido.

¡El olmo centenario en la colina
que lame el Duero! Un musgo amarillento
le mancha la corteza blanquecina
al tronco carcomido y polvoriento.

No será, cual los álamos cantores
que guardan el camino y la ribera,
habitado de pardos ruiseñores.

Ejército de hormigas en hilera
va trepando por él, y en sus entrañas
urden sus telas grises las arañas.

Antes que te derribe, olmo del Duero,
con su hacha el leñador, y el carpintero
te convierta en melena de campana,
lanza de carro o yugo de carreta;
antes que rojo en el hogar, mañana,
ardas de alguna mísera caseta,
al borde de un camino;
antes que te descuaje un torbellino
y tronche el soplo de las sierras blancas;
antes que el río hasta la mar te empuje
por valles y barrancas,
olmo, quiero anotar en mi cartera
la gracia de tu rama verdecida.
Mi corazón espera
también, hacia la luz y hacia la vida,
otro milagro de la primavera.

Olmo viejo Soria

 

Antonio Machado Ruiz (Sevilla, 26 de juliol del 1875 – Cotlliure, Rosselló, 22 de febrer del 1939) fou un poeta, escriptor i intel·lectual andalús. Pertangué en els seus inicis al moviment literari del Modernisme, però més tard passà a ser membre de la Generació del 98. Va morir havent fugit a l’exili, a la Catalunya Nord, després de la derrota del bàndol republicà                                   

Tot el meu agraïment a Ramon Carreté que ha corregit el text, i també a la Biblioteca de Balsareny i AMPANS, per la seva col·laboració. Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.

 

Hola, Gemma!

Hola, Gemma!, gairebé no ens va donar temps per parlar del que  t’agrada. No vaig poder saber (per falta de temps) si en el vostre Centre pintes o dibuixes. No pateixis, demà parlarem una llarga estona, i si pot ser també amb els teus companys, l’Anna, l Abel i en Jordi. Ara mira aquests quadres a veure si t’agraden. Jo els he triat perquè m’agraden, i espero que també t’agradin a tu. He fet una mica de mag.la-senia-tarragona-calles-ernest-descals-pinturas-premiadas

La Senia, Tarragona. Catalunya. Ernest Descals (Manresa, Bages, 1956) és un pintor i aquarel·l·lista.

Casas_Pleinair90-919 4Gats rusiñol casas

Ramon Casas i Carbó (Barcelona, 4 de gener de 1866 – Barcelona, 29 de febrer de 1932)

12-Joaquim Vayreda, Paisatge amb ramat de bens, 1884. Col.lecció Carmen Thyssen02-Joaquim_Vayreda_-_Sorrow

Joaquim Vayreda i Vila, Girona, 23 de maig de 1843 – Olot, la Garrotxa, 31 d’octubre de 1894

Tot el meu agraïment a Ramon Carreté que ha corregit el text, i també a la Biblioteca de Balsareny i AMPANS, per la seva col·laboració. Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.

El fantasma de Canterville

12880e4d084b1cd4478a20414ea0405c

 Aquest mes estem llegint El fantasma de Canterville, d’Oscar Wilde, una història sobre un castell encantat i una família que no està disposada a deixar-se espantar.

El fantasma de Canterville és una de les obres més llegides d’Oscar Wilde, i se n’han fet unes quantes adaptacions al cinema. Explica la història d’un fantasma que veu com el seu poder sobre els vius s’esfuma quan s’instal·la a casa seva una família de nord-americans gens supersticiosos. En el fons, la novel·la fa una crítica de la societat anglesa del segle XIX, encarcarada per creences molt antigues, i, també, de la societat nord-americana, que és jove i -segons l’autor- no creu en gaires coses, llevat de l’èxit i dels diners.

Oscar Wilde va néixer a Dublín, Irlanda. Un cop acabada la universitat, es va fer molt famós a Londres per les seves obres i el seu peculiar estil de vida. Les comèdies, els contes, les novel·les i els articles que escrivia, en què criticava d’una manera descarada la societat anglesa, tenen un èxit esclatant. Destaquen, entre d’altres, El retrat de Dorian Gray i El príncep feliç. Però es va guanyar molts enemics, que van aconseguir portar-lo a judici i empresonar-lo injustament, a causa de la seva  homosexualitat

Va sortir de la presó al cap de dos anys, amb poca salut, i es va exiliar a França. Va morir a París.

 

Avui hem tingut molt temps per llegir diversos capítols. Sense adonar-nos-en, ja som a la plana 41.

La profecia.

Penso que avui ens ho hem pres més bé que l’altre dia. Avui tothom li havia perdut la por al fantasma. Pensàvem més en la pobra senyora que sempre s’enduia els esglais, que no pas en si feia o no feia ganyotes als retrats del senyor i la senyora Otis.

“A més a més, un vespre va fer el cor fort i va entrar a l’habitació del senyor Otis per agafar el lubricant Sol Naixent.

Al principi li feia vergonya utilitzar-lo, però després n’estava content. Gràcies a aquell producte, les seves cadenes rovellades ja no grinyolaven i podia passejar sense que el sentissin”.

[Fer el cor fort vol dir esforçar-se per superar les dificultats o els perills]

 

descarga (2)
Com els altres dies anàvem llegint una plana cadascú, això si, sota la mirada de la Joani, que es veu de seguida que tot això li agrada força.

Però ha arribat un moment que ha anat molt bé que l’Om llegís moltes planes, totes seguides, perquè ja estàvem una mica cansats,  igual que el fantasma, que es va cansar de burlar-se dels retrats dels Otis.
A poc a poc, els uns anaven a buscar unes altres lectures que han trobat per la biblioteca. No saben bé el que s’han perdut!
La Joani ha tret de la seva bossa moltíssims poemes fets per ella. L’altra companya i jo n’hem llegit un parell. Són preciosos. És el seu somni. Diu que cada tarda que en fa un pensa en el dia que vegi el seu poemari en una llibreria. Sempre li han agradat Machado, Garcia Lorca….i altres. Quan pot s’acosta a l’Hospital de Sant Joan a visitar els nens amb càncer, i els llegeix el que fa ella.
Li he posat un llibre de poesies per a infants a les mans, abans d’anar-se’n.

A mi també algú me l’ha posat

Deu haver estat el fantasma…
És un llibre dedicat al públic infantil,   també a tots els que ens sentim nens … Encara.
“Nens i poetes junts una altra vegada, perquè no se’ns assequi als homes seriosos la rosada matinal de la paraula” Recorda aquesta frase, Joani, i tu també, Laia. (No és meva, es veu de seguida, oi?).
En un altre moment parlarem de teatre, si voleu, que si voldreu, n’estic segur.
Ep!, però de teatre en parlarem tots. No s’hi val, a fer una actuació només la Laia i en Jordi, i els altres no.

La Profecia.
Uns quants dies més tard,
Virginia i el jove duc de Cheshire
van sortir a passejar en poni.
Després de cavalcar i cavalcar,
Virginia es va estripar el vestit en saltar una tanca.

–A qui li toca la següent plana?….
Ah! Perdó.[Una profecia és l’anunci d’una cosa que  ha de passar].

Tot el meu agraïment a Ramon Carreté que ha corregit el text, i també a la Biblioteca de Balsareny i AMPANS, per la seva col·laboració. Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.

Joani i Laia, són per vosaltres.

otros-172

Los libros
no son para mirarlos,
son para tocarlos,
abrirlos,
y leerlos,
que es como entrar en ellos.

Prueba y verás.

Te recuerdan
a cuando viajas
a una ciudad diferente,
y todo te parece nuevo,
sorprendente,
y hasta un poco
misterioso.

un libro

Y esa invitación te lleva luego a las otras cuatro secciones del conjunto, respectivamente tituladas: “Un día cualquiera”, “Pequeñas impresiones”, “El ritmo del viento” y “Poemas misteriosos”. En cada una de estas secciones se encuentra poemas breves donde es más lo que se insinúa a partir de una mirada y una invocación cómplice hacia el lector que lo que el texto hace explícito:

Esta mañana, en el parque

Era para no perdérselos,

el abuelo
y el nieto,

los dos
con pantalón corto
y gorra,

sentados
en un banco,

a la sombra,

contando palomas.

 

Y así, con esta sencillez poética, con el despojo de ornamentos que lo caracteriza, Iribarren no traiciona, en su libro de poesía para niños, lo que ensaya con mucha calidad, y una extraña y desgarrada calidez, en el conjunto de su obra. Es solo que aquí el poeta pareciera saltar por sobre el juego rígido de lo apropiado para las edades, e igualar, en un mismo movimiento, a la infancia y a la tercera edad, dejando afuera, entre paréntesis, elidido, el desencanto más feroz de la vida adulta.

otros-173 (1)

 

Versos que el viento arrastra es

un libro de poemas, pero

no uno cualquiera.

Son de aquellos versos acompañados de unas ilustraciones

con los que nunca antes me había encontrado.

Versos e ilustraciones que evocan de verdad.

Un convite para

disfrutar y

sentir.

Las estaciones

 Las estaciones 
sirven 
para tres cosas importantes:

para que lleguen los trenes,

para que se vuelvan a ir,

y para que lloren los enamorados

images

 

bibis

las bicis quietas

Estas bicicletas

aparcadas 

en la calle

en línea

una al lado de la otra

parecen vendedoras de kilómetros

que nadie compra.

Bolsa de Plástico

Mírala

ahí

en mitad de la calle

sola

quieta

temerosa

de que aparezca el barrendero

soñando

con un poco de viento

para sentirse

nube

nube

 

Tot el meu agraïment a Ramon Carreté que ha corregit el text, i també a la Biblioteca de Balsareny i AMPANS, per la seva col·laboració. Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.

 

Ignasi. Pere Casaldàliga.

JMC_PEDRO_050217_09_A[1]

Com va l’estiu, Ignasi?

Vaig dir-te l’altre dia que no m’havia oblidat de tu, el que passa és que costa molt d’escriure sobre un home que s’ha fet estimar pels humils i odiar pels poderosos. Ja vas dir-me que Pere Casaldàliga és el teu heroi i el teu referent. Que podies estar ben tranquil, que quan ens tornem a veure parlarem d’ell si vols. I el post del teu “heroi” també estarà llest, ben segur que no és com tu desitjaves, precisament perquè tu saps moltes més coses d’ell que jo, però un petit resum, així com enllaços, poemes que molt gentilment m’ha cedit en Ramon Carreté (en un altre blog),i gent que el coneixen o l’han conegut d’una manera o d’una altra, i m’envia alguna cosa.
Aquí t’ho deixo, i res no m’agradaria tant que fos del teu gust. Ja veus que et deixo enllaços de vídeos i una pel·lícula feta en tres parts. Són la seva gent i les seves causes : La minisèrie “Descalç sobre la terra vermella“, de dos episodis . Si tens temps, no te l’hauries de deixar perdre.

Bon estiu!

 

creu-de-terme1918

DSC08613
Castell de Balsareny

Pere Casaldàliga

Pere Casaldàliga neix el febrer de 1928 a Balsareny, a la província de Barcelona. Fill d’un llaurador vaquer, estudia a la Gleva i a Vic, i ingressa a l’orde dels claretians. Ordenat sacerdot a Montjuïc, Barcelona, el 1952, exerceix diversos ministeris a Sabadell, Barcelona, Barbastre i Madrid, fins que el 1968 accepta l’encàrrec de fundar una missió claretiana al Brasil, a São Félix do Araguaia, a l’Estat de Mato Grosso.

El 1970 publica un primer document que es titula Feudalisme i esclavitud al nord de Mato Grosso i que descriu la situació de servitud feudal en la que vivien els camperols de la regió.

Consagrat bisbe el 1971, és encarregat de la Prelatura de São Félix do Araguaia, on descobreix un poble totalment oprimit pels latifundistes, amb un nivell molt elevat d’analfabetisme, un poble desproveït d’assistència sanitària, de mitjans de comunicació, etc. Comença així una intensa tasca per la defensa dels més febles en el si d’un sistema ple de desigualtats exorbitants. La seva primera carta pastoral, Una Església de l’Amazònia en conflicte amb el latifundi i la marginació social, de 1971, reflecteix la realitat de la Prelatura i reflexiona sobre el compromís cristià en nom de l’Evangeli amb la justícia i la pau, i esdevé ràpidament programàtica.

Conegut com ‘dom Pedro’, Casaldàliga és una de les personalitats més representatives de l’Església dels Pobres al Brasil, a Amèrica Llatina i al món sencer. Considerat un dels seguidors més fidels de la teologia de l’alliberament, és un dels fundadors del Consell Indigenista Missioner (CIMI) i de la Comissió Pastoral de la Terra de l’Església brasilera (CPT).

 

Les seves causes

La terra, la teologia de l’alliberament, els indígines, i l’Amèrica Llatina són les causes que han marcat la vida de Pere Casaldàliga.

La terra
La terra ha estat, i continua sent avui en dia, la principal font de conflicte al Brasil i a tota l’Amèrica Llatina. L’amenaça de grans empreses agrícoles, multinacionals o nacionals, a les terres cultivades tradicionalment pels petits camperols, posseiros, i les condicions de treball miserables obligaren des de bon principi Casaldàliga a donar suport a l’ocupació i la resistència camperoles enfront dels poderosos.

images (4)

La teologia de l’alliberament
Partint de la realitat existent al Mato Grosso Casaldàliga advoca per una església present al costat dels més pobres, fora dels dogmatismes establerts i dotada de major grau de descentralització. Neix així una nova teologia, més ecumènica, inspirada en l’Evangeli i en el clam i el crit dels més desafavorits.
L’Amèrica Llatina
Des del cor del Mato Grosso, Pere Casaldàliga ha procurat estrènyer els llaços de solidaritat entre tot el continent, la Pàtria Gran, formada per una realitat històrica i social amb problemes i característiques similars.

 

Els indígenes
Molts d’aquests grups indígenes, abocats a desaparèixer després de segles de contacte amb els colonitzadors, de la mà respectuosa de Casaldàliga han recuperat autoestima, tradicions i costums, dialogant amb igualtat de condicions amb l’Església dels pobres.

imagesCAPJ6K44  ▀  Inici

▀  Qui Som

▀   Què fem

▀  Campanyes

▀  Cartes Circulars

▀   Pere Casaldàliga

▀  Exposició

▀    Notícies

▀  Denúncies

▀  Enllaços

▀  Contacta’ns

▀  Cerca

▀   Galeria d’imatges

▀  Agenda Llatinoamericana

▀    Descalç sobre la Terra Vermella

▀     Videos

Com sempre donar les gràcies a Ramon Carreté per la seva estimada aportació, amb aquest comentari i els poemes.

Crec que la de Casaldàliga és una opció de vida religiosa que pot ser discutible, com totes, però que em sembla molt sincera i amb un compromís molt ferm en favor dels pobres i dels desarrelats. Res a veure amb l’Opus i amb el model retrògrad que preconitza l’església catòlica oficial.

Em sembla oportú citar un poema d’un bisbe catòlic, Pere Casaldàliga, bisbe emèrit de Sao Féñix do Araguaia, al Mato Grosso, al Brasil, on va ser perseguit i amenaçat de mort per defensar la causa dels pobres,i que va ser obligat al silenci per la Cúria Vaticana que presidia en aquell temps el cardenal Ratzinger. El poema diu així:

     ME LLAMARÁN SUBVERSIVO

Con un callo por anillo,

monseñor cortaba arroz.

Monseñor ¿”matillo

y hoz”?

 

Me llamarán subversivo.

Y yo les diré: lo soy.

Por mi pueblo en lucha, vivo.

Con mi pueblo en marcha, voy.

 

Tengo fe de guerrillero

y amor de revolución.

Y entre Evangelio y canción

sufro y digo lo que quiero.

Si escandalizo, primero

quemé el propio corazón

al fuego de esta Pasión,

cruz de Su mismo Madero.

 

Incito a la subversión

contra el Poder y el Dinero.

Quiero subvertir la Ley

que pervierte al Pueblo en grey

y al Gobierno en carnicero.

(Mi pastor se hizo Cordero.

Servidor se hizo mi Rey).

Creo en la Internacional

de las frentes levantadas,

de la voz de igual a igual

y las manos enlazadas…

 

Y llamo al Orden de mal,

y al Progreso de mentira.

Tengo menos Paz que ira.

Tengo más amor que paz.

 

…¡ Creo en la hoz y el haz

de estas espigas caídas:

una Muerte y tantas vidas!

¡ Creo en esta hoz que avanza

– bajo este sol sin disfraz

y en la común Esperanza –

tan encurvada y tenaz!

 

POBREZA EVANGÉLICA

 

No tener nada.
No llevar nada.
No poder nada.
No pedir nada.
Y, de pasada,
no matar nada;
no callar nada.

Solamente el Evangelio, como una faca afilada.
Y el llanto y la risa en la mirada.
Y la mano extendida y apretada.
Y la vida, a caballo dada.

Y este sol y estos ríos y esta tierra comprada,
para testigos de la Revolución ya estallada.
¡Y “mais nada”!

 

Més informació:

Pàgina sobre la vida obra de Pere Casaldàliga

Poesias de pere Casaldàliga,

Alguns dels comentaris que han fet les persones que l’han conegut.

(…) Quisimos llegar desde lugares donde las distancias se miden en largas horas por carreteras sin asfaltar o en barca por el acogedor Araguaia. Tierras de dolor y compromiso. Alcaldes y gobernadores con tierras usurpadas, arrancadas a los pueblos indígenas. Mato Grosso sin “mato”, vegetación ausente, testigo histórico de la avaricia y la dictadura.

Tengo la inmensa suerte de haber podido conocer a Pedro Casaldáliga, ejemplo inmenso de compromiso con las causas necesarias, de coherencia y entrega inspirada en el mensaje cristiano. Referente imprescindible para todos;para mi lo es desde hace años.
Desde la experiencia de los años y las sabias, certeras palabras nos habla de relativizar, “lo único absoluto es Dios y el hambre”, mientras nos anima a comprometernos, habla de lo positivo de la indignación y recuerda lo estéril de la misma si no se convierte en compromiso, en militancia.(…)

Foto con Casaldáliga2 (1)

fotografia grupo en rio2

(…) Otra persona que sabe perdonar. Que se entrega, que vive y que da sentido a su vida. Que no es egoísta y que se da cuenta de que no va a vivir mil años.
Que el tiempo escasea y que no hace el idiota pregonando tonterías…Que no es arribista y que no se esconde detrás de una bandera ni de ningún trapo…Y todos saben de donde es, y el lo lleva con orgullo.
Ante todo es un ser humano , después es un ser humano y sigue siendo un ser humano nacido en Catalunya….eso es lo que siempre pregona y a lo que deberíamos aprender.
Que Dios le guarde y conserve sus actos durante muchos años.
Salut (…)

 

(…) Tuve la suerte de conocerle personalmente, pero solo para saludarnos y decirnos cuatro frases al respecto de la miseria.
Yo estuve un año en Brasil, concretamente en el Ceará, en un centro de meninos da rúa impartiendo clases de manualidades. Fui con mi hija Alba, que entonces tenía 8 años. Una experiencia inolvidable que he repetido hace dos años, pero que por motivos de salud tuve que interrumpir (…)

Una abraçada.

Tot el meu agraïment a Ramon Carreté que ha corregit el text, i també a la Biblioteca de Balsareny i AMPANS, per la seva col·laboració. Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.

Joan Anton, “Don Quijote a Barcelona”

 

donquijote

Hola, Joan Anton!
Veuràs en el proper post l’escrit que em vas demanar sobre els escriptors que no puntuaven els seus texts.

Però abans permet-me posar un resum del capítol de “DonQuijote” quan arriba a Barcelona. Ja sé que no vas demanar-me res d’això. Només ho faig perquè aquest any 2016 escelebra el quart centenari de la mort de Miguel de Cervantes i de Shakespeare, “els dos escriptors més coneguts del món i més importants en els seus respectius idiomes”, en opinió dAndy Mackay, director del  British Council des del passat mes d’agost de 2015.

 

004962

El excelente estudio de Michael Eaude sobre Barcelona: La ciudad que se reinventa comienza con una cita de Cervantes:

“Barcelona”, exclamó Don Quijote, es “archivo de la cortesía, albergue de los estranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza, única.”

Los “barcelonins”, la gente de Barcelona, ronronean de placer cuando Cervantes, el más grande novelista de España, canta sus virtudes. Hay un problema, sin embargo. Don Quijote está loco. El noble caballero no distingue fácilmente la realidad de la fantasía. La verdadera opinión de Cervantes es tan probable que se exprese en las experiencias del Quijote como en esta alabanza exagerada.

q7 9

CRIM0135 11

Aquest tipus de finestres -gelosíes- les van fer per veure el carrer sense ser vistos i es van posar de moda durant el segle XVIII. Actualment només queda aquesta al carrer Montcada, núm 21. Barcelona.

El bandolerismo

Levantose Sancho y desviose de aquel lugar lugar un buen espacio; yendo a arrimarse a otro árbol, sintió que le tocaban en la cabeza y, alzando las manos,  topó con dos pies de persona, con zapatos y calzas. Tembló de miedo, acudió a otro árbol, y sucediole lo mismo. Dio voces llamando a don Quijote que le favoreciese, Hízolo así don Quijote, y preguntándole qué le había sucedido y de qué tenía miedo, le respondió Sancho que todos aquello9s árboles estaban llenos de pies y de piernas humanas. Tentolos don Quijote y cayó luego en la cuenta de lo que podía ser, y díjole a Sancho:

―No tienes de qué tener miedo, porque estos pies y piernas que tientas y no ves sin duda son de algunos forajidos y bandoleros que en estos árboles están ahorcados, que por aquí los suele ahorcar la justicia , cuando los coge, de veinte en veinte y de treinta en treinta; por donde me doy a entender que debo de estar cerca de Barcelona

y así era la verdad, como él lo había imaginado.

Al partir alzaron los ojos y vieron los racimos de aquellos árboles, que eran cuerpos de bandoleros. Ya en esto amanecía, y si los muertos los habían espantado, no menos lo atribularon más de cuarenta bandoleros vivos que de improviso les rodearon, diciéndoles en lengua catalana que estuviesen quedos y se detuviesen hasta que llegase su capitán.

[…]

—No estéis tan tristes, buen hombre, porque no habéis caído en las manos de algún cruel Osiris, sino las de Roque Guinart, que tiene más de compasivas que de rigurosas.

[…]

“Dio lugar la aurora al sol, que, un rostro mayor que el de una rodela, por el más bajo horizonte poco a poco se iba levantando. Tendieron don Quijote y Sancho la vista por todas partes: vieron el mar, hasta entonces dellos no visto; parecióles espaciosísimo y largo, harto más que las lagunas de Ruidera, que en la Mancha habían visto; vieron las galeras que estaban en la playa, las cuales, abatiendo las tiendas, se descubrieron llenas de flámulas y gallardetes, que tremolaban al viento y besaban y barrían el agua…”

Joan Anton, pot ser que t’agradaria comentar que, tot i que Cervantes i Shakespeare van morir tots dos el 23 d’abril de 1616, no van morir el mateix dia, sinó que l’anglès va morir 10 dies després que el castellà.

http://www.muyhistoria.es/curiosidades/preguntas-respuestas/ishakespeare-y-cervantes-murieron-el-mismo-dia

El Quijote interactivo./libro  No deixis de veure’l si us plau, és una meravella.

Sonidos del barrio gótico

 

Desitjo que hagi sigut del teu gust.
Bon estiu.

Tot el meu agraïment a Ramon Carreté que ha corregit el text, i també a la Biblioteca de Balsareny i AMPANS, per la seva col·laboració. Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.

Joan Anton, molt bé. La puntuació és una tècnica, una tècnica de precisió.

descarga


 

Hola, Joan Anton.

Sobre les curtes però molt interessants converses que hem tingut, últimament m’havies demanat si coneixia alguna novel·la de Manuel de Pedrolo, que igual que altres escriptors escrivissin sense puntuar. No n’he trobat cap que hagi escrit d’aquesta manera, però si moltes coses iguals o semblant d’altres escriptors.
I m’agradaria a través d’aquest post continuar la magnífica conversa que vam començar fa molt de temps a la biblioteca d’aquí Balsareny, i que últimament encara en parlàvem l’altre dia que van vindre a saludar-vos. I en una sala del vostre Centre, l’Anna Pérez, la vostra monitora, ens explicava amb detall tot el que fa referència a Ampans

 

Per començar voldria dir-te que els teus coneixements de Literatura van molt més lluny que no pas els meus, per tant si moltes coses que escric ja les coneixes no em sabrà cap greu que les passis de llarg, perquè no se’t facin avorrides, i m’ho pots dir si vols.
El que sí que faig una mica llarg són els fragments de “Las puertas del paraíso” de l’escriptor polonès Jerzy Andrzejewski, i  En busca del tiempo perdido” de Marcel Proust. (Només els poso per si els vols copiar i guardar, perquè a tu t’agraden).

Sé que la narrativa del segle XX són molts els escriptors que en han fet molts experiments amb els signes de puntuació

—Entre altres, per exemple “El otoño del patriarca”, de Gabriel García Márquez, o “La boca”, de José Carlos Somoza“— i  que fins i tot  han incorporat determinats usos a la seva escriptura com pinzellades del seu estil, com bé deies del que feia Saramago—. El novel·lista portuguès feia servir el punt com una petita mesura.

Samuel Beckett va escriure un llibre de 80 pàgines sense cap signe de puntuació. el lector que, amb la seva imaginació, puntuarà el text. Per la seva part,   Camilo José Cela va escriure “Cristo versus Arizona” fent servir un sol punt, i això convertirà la seva novel·la en una llarga oració de més de cent pàgines.
Em vas parlar, sobretot, de l’escriptor polonès Jerzy Andrzejewski, que va publicar, l’any 1962. la novel·la “Las puertas del Paraíso” només amb dues frases.

En aquesta obra és on deies que hi ha  la frase més llarga de la literatura. La primera d’aquestes frases eren unes 40.000 paraules,  entre les quals el lector no trobarà cap signe de puntuació
Aquí et deixo un fragment:

Las puertas del paraíso (fragmento)

” Tenía poco más o menos tu edad, posiblemente un poco más, cuando comencé a realizar el sueño de mi infancia, cuando el más querido de mis sueños comenzó a tomar vida, todos los días, primero a medida que atravesábamos los países extranjeros en dirección al oriente, después mientras bogábamos en las galeras de los venecianos por los mares orientales, me acercaba a la tumba de Jesús que esperaba de nosotros su liberación, no sabía entonces, ni siquiera en esa noche de primavera, cuando vestidos con el manto blanco de los cruzados, nosotros, caballeros de Cristo, llegamos a los muros potentes y a los bastiones de Constantinopla, en lugar de dirigirnos a los muros de Jerusalén, y asaltamos una ciudad cristiana, llevando dentro de sus muros la violencia, el fuego y la destrucción, en vez de asaltar los muros y bastiones de Jerusalén, aún aquella noche terrible de perjurio en que triunfó nuestra sed de conquista y de rapiña, aún perdida aquella noche en que Cristo fue traicionado, mientras iba al asalto como los otros caballeros, no sabía que iba a privarme hasta el último aliento de esa meta suprema y única de mi vida y que sin ganar nada lo había perdido todo, aquella noche mis manos, hasta entonces inocentes, cesaron de serlo, contaminadas con la sangre que habían derramado, pero antes de que aquella infame noche de traición terminase, aquella noche de perjurio y de crímenes, iluminada sólo por los incendios, colmada de gritos de mujeres y lamentos de moribundos, antes de que las luces del alba se levantasen sobre aquel abismo de iniquidad y de sufrimientos, yo había finalmente comprendido que no era con la infracción de las leyes humanas y divinas, no con la sangre inocente empapando nuestras espadas, no mientras en el corazón abrigásemos deseos oscuros e inconfesables, sino que sólo los armados de inocencia y puros de corazón podrían alcanzar las puertas de Jerusalén para verlas abrirse frente a quienes son más próximos a Cristo, sepultado en su tumba solitaria. “

Després de 180 pàgines,
Quan el llibre està a punt d’acabar, trobarem la segona frase, que està formada per una sola línia. Parla d’un fet històric: “ la Cruzada de los Niños”.   
Està escrit amb multitud de monòlegs entrelligats.

 Un altre que pot ser que coneguis, és: En busca del tiempo perdido” de Marcel Proust. Jo d’ell no he llegit res, però fa uns anys un senyor que l’havia llegit m’explicava que “En busca del tiempo perdido” és la manera artística en què Marcel Proust (1871-1922) ens recorda que tot s’acaba.

I com a pròleg el següent passatge

 

 

“[…] para dar a conocer la verdad no es necesario decirla, y quizá podamos captarla con mayor certidumbre, sin necesidad de esperar a las palabras y sin siquiera tenerlas mínimamente en cuenta, en mil señales externas e incluso en determinados fenómenos invisibles, que son, en el mundo de los caracteres, lo mismo que los cambios atmosféricos en la naturaleza física. Quizá podría haberlo sospechado, pues yo mismo, a la sazón, solía decir a menudo cosas totalmente ajenas a la verdad, mientras la daba a conocer mediante tantísimas confidencias involuntarias de mi cuerpo y de mis actos”. (Del volumen III de ‘En busca del tiempo perdido’)

 

Em feia memòria aquest senyor que l’explicava que eren 7 volums, i no recordo quantes pàgines, però clar, eren moltes perquè per qualsevol cosa en necessitava moltes d’elles..

Però pot ser que el que més faci atabalar sigui l’extensió de moltes de les seves frases, sense cap punt. Podrien dir que no ens deixa respirar. La més llarga de totes elles la trobem concretament  en el cinquè volum, i té una longitud de quasi quatre metres.

Si tu has llegit Proust, ja saps que s’ha de llegir amb molta calma.

Doncs Joan Anton, ja saps, agafa molt d’aire que aquí et deixo la frase en qüestió:

Uf.

Moltes gràcies per llegir-me.

Bon estiu!

Tot el meu agraïment a Ramon Carreté que ha corregit el text, i també a la Biblioteca de Balsareny i AMPANS, per la seva col·laboració. Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.

 

1 + 2 + 4 + 8 +… Així fins a l’última casella.

leyenda_ajedrez

Mentre estava mirant com jugava el meu nét una partida d’escats, em van vindre  a la memòria totes les coses que durant molt de temps ens has ensenyat, i demostrat en   les matemàtiques.
Els escacs són  un joc molt antic que ha interessat a grans matemàtics, i que amaga una llegenda plena de números que estic ben segur que tu ens els podràs dir. No de memòria com has fet fins ara, quan ens deixaves amb la boca oberta dient-nos el valor de la unitat de mesura agrària, de superfície. L’Acre, per exemple.  ja ho tinc tot apuntat  

—Vas dir: Equival a 4.047 m2. A Anglaterra i als EUA equival a una superfície de 40 a 46 ca (centiàrees) i 86 dm2; a Escòcia, a 51 a i 43 ca, i a Irlanda, a 65 a i 55 ca…… Increïble!

chess-345904__180

Hi ha més coses, però ara parlarem d’escacs, o millor dit de la seva llegenda, i si també ho coneixes, digues, si et plau, quin és el seu origen.
Per mi es desconeix. Sé que va arribar a Europa a través dels àrabs, però el seu origen pot ser o la Xina o l’Índia. L’antiguitat de la seva creació fa que hi hagi una multitud de llegendes, una d’elles relacionada amb les matemàtiques.

Diuen que s’atribueix la seva invenció a un braman hindú anomenat Lahur Sissa, que va inventar el joc per al rei Sheram. El rei, en agraïment per tan meravellosa invenció, va decidir pagar-li amb qualsevol cosa que ell triés. El braman va triar que li paguessin amb blat: un gra de blat per la primera casella, dos per la segona, quatre per la tercera, vuit per la quarta … I així fins a l’última casella. Al monarca el va sorprendre tan humil petició, i va demanar als seus ministres que li paguessin de manera immediata.

ng5722812-287x300
Dies més tard, quan va descobrir que encara no li havien pagat, va fer que es presentessin davant d’ell.
Aquests li van dir que hi havia un problema molt seriós amb la quantitat de grans de blat: no en té prou, senyor.

La qüestió és: quants grans de blat havia demanat el braman al rei:
1 + 2 + 4 + 8 +… Així fins a l’última casella.
—la primera pregunta és: Quants grans de blat hi ha?

— la segona pregunta és: i quants quilos són? I tones?

—Un altra pregunta: Si haguéssim de construir una sitja, un dipòsit o fer un forat per conservar el gra necessitaríem una  superfície com tot Espanya i una alçada de més de dos metres i mig. Això és veritat?

—Hi hauria alguna possibilitat que el rei aconseguís tanta quantitat de grans de blat?
—Si és així, doncs, quan hauria trigat a pagar-li?

Amic meu, som a l’estiu i en aquesta època (almenys  per a mi) és més important llegir un llibre entretingut que no pas embolicar-se en problemes de grans de blat. Per tant, aquí et deixo les solucions.

Ep!, pot ser que la teva solució sigui millor, si és així, digues-m’ho quan ens tornem a veure.
Bon estiu!

granos2

Dóna com a resultat 18.446.744.073.709.551.615. Divuit trilions 446.744 bilions 73.709 milions 551.615.

Quant blat és?

Per fer-nos una idea de la quantitat de blat de la qual estem parlant podem estimar que en un quilo de blat hi ha aproximadament 25.000 grans de blat (el pes de 1.000 grans de blat es pot considerar d’uns 40 grams), per tant:

18.446.744.073.709.551.615 grans de blat  -> 737.869.762.948.382 quilos

és a dir 737.869.762.948 Tones

Miro per internet i veig que l’estimació de producció de blat per a la collita 2013-2014 és de:
ajedrez10

Per tant, prenent aquesta estimació com collita anual, hauria de posar sobre la taula les collites mundials de:

leyendaajedrez01

És a dir, serien necessàries les collites mundials d’una mica més d’un mil·lenni, és a dir, més de mil anys!, per sumar aquesta quantitat de blat.
(no t’hi poso els càlculs que fan, perquè segons sembla hi ha moltes maneres de fer-ho)
A més,  les tones també varien segons el pes de cada gra de blat. Això és lògic.
De totes maneres penso que les formes de fer-ho en el nostre cas tant li fa. La importància crec que és el fet com creix una funció exponencial i la quantitat de grans de blat a la qual s’arribaria amb tan sols les 64 caselles d’un tauler d’escacs.

Tot el meu agraïment a Ramon Carreté que ha corregit el text, i també a la Biblioteca de Balsareny i AMPANS, per la seva col·laboració. Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.

 

Llegendes. El déu Apol·lo i la princesa Coronis

623px-Adam_Elsheimer_-_Apollo_and_Coronis_-_Google_Art_Project

El déu Apol·lo i la princesa Coronis

Serà qüestió d’anar-hi més sovint amb els companys d’Astronomia, i sobretot després de llegir aquesta llegenda grega. Trobo que és un bon acompanyant si parlem de constel·lacions.  M’agradat tant una cosa com l’altra. No m’estranya que t’agradi tant emprar de la biblioteca un llibre cada setmana.
T’adones que he escrit emprar, i no una altra paraula, com préstec per exemple, que és la que diem sempre…
Doncs perquè el mateix que passa amb d’Astronomia també em passa escrivint en català, i el que faig és tindre al meu costat un diccionari. Quin remei! Bé, si vols llegirem la llegenda, i ja que hi som observarem les constel·lacions.

Ep, un moment! També  em van dir que expliqués els moviments de rotació i translació de la Terra al voltant del Sol.
Però això ho podem deixar per un altre dia, oi que sí?

ASCLEPI I LA IMMORTALITAT

CONSTEL·LACIONS: Serpentari, Serp, Sagitari, Escorpí, Corb.

MESOS: de juny a setembre (però especialment juliol i agost)

Consignes d’observació: les constel·lacions d’Escorpí i de Sagitari no són massa visibles des del nostre país. Els mesos més favorables seran juliol i agost, però heu de buscar un lloc on la visibilitat cap al sud no estigui impedida per àrbres o muntanyes. Pel que fa a  la constel·lació del Corb, només comparteix el cel amb les altres quatre durant el mes de juny.

Llegendes relacionades:

Altres constel·lacions relacionades: Orió

Segons una llegenda grega, el déu Apol·lo i la princesa Coronis eren amants. De resultes del seu amor, Coronis va quedar embarassada. Apol·lo tot sovint estava de viatge, així que va deixar la noia acompanyada d’un preciós corb blanc (en aquell temps tots els corbs eren blancs). Mentre Apol·lo estava fora, Coronis va tenir relacions amb un altre home. El corb va volar fins a Apol·lo i el va advertir de la infidelitat de Coronis. Apol·lo, molt enfadat, va maleir l’animal, que des d’aleshores ha hagut de portar el color negre.

La constel·lació del Corb la podreu veure a sota de la de Virgo (només el mes de juny)

Apol·lo va explicar a la seva germana Artemisa el que havia passat amb Coronis, i la deessa, per venjar l’ofensa feta al seu germà, va matar d’una fletxa la dona infidel. Quan Apol·lo va veure morta Coronis es va penedir de la seva ira i d’haver provocat la venjança d’Artemisa. Va preparar un gran munt de llenya, i es va disposar a incinerar el cos de la noia. Ja començava a cremar-se el cos quan, de sobte, es va recordar d’una cosa: afanyós, li va obrir les entranyes a Coronis, i va treure del seu ventre el nen que portava dins, viu encara. Era el seu fill, i li va posar per nom Asclepi.

Apol·lo va deixar el bebè amb el centaure Quiró (la constel·lació de Sagitari) (veieu la llegenda de Quiró, el centaure més savi). Asclepi va créixer amb ell, i el centaure li va ensenyar medicina, cirurgia, l’art de guarir, i l’art de preparar pocions i medicaments, així com a formular encantaments.

La deessa Atena també va intervenir en la seva educació, i a més va regalar a Asclepi dos flascons amb sang de la gorgona Medusa, de propietats excepcionals. Medusa era la gran enemiga d’Atena. Havia estat una dona molt bella, però Atena l’havia convertit en una gorgona: un monstre horrible amb ales, enormes dents i serps al cap en lloc de cabells. Si algú la mirava als ulls es convertia en pedra. Perseu es va enfrontar a aquest monstre i li va tallar el cap (veieu la llegenda de Perseu i Andròmeda). Aleshores Atena va recollir la sang de la gorgona en dos recipients: en un va posar la sang de les venes del cantó esquerre, que tenia propietats curatives; i en l’altre va posar la sang de les venes del cantó dret, que constituïa un poderós verí.

Asclepi fou el metge de l’expedició dels Argonautes, navegant amb ells en el vaixell Argos (veieu la llegenda de Els argonautes i el velló d’or). Més tard va exercir com a metge durant la llarga guerra de Troia.

Asclepi acostumava a guarir als malalts a base d’herbes i plantes medicinals, de les que tenia gran coneixement.

Diu la llegenda que en certa ocasió, dins d’un sepulcre, Asclepi va observar una escena curiosa: una serp aconseguia guarir a una altra serp per mitjà d’una herba que li posava a la boca. També s’explica que, en un altre ocasió, a l’hospital d’Asclepi va arribar un malalt en estat tan greu que els metges es van negar a donar-li cap tractament; simplement el van deixar estirat, amb un bol de llet al seu costat. Per la nit, un escurçó, abundant en aquella zona, atret per la olor de la llet, consumí part de la mateixa, deixant restes del seu verí en el bol. Aquesta petita quantitat de verí, en ser ingerida pel malalt, li va produir la curació, aprenent aleshores els metges que algunes substàncies verinoses i tòxiques, administrades en dosis molt petites, tenien propietats curatives. Des d’aleshores, la serp es considerada com a símbol de la Medicina.

Asclepi amb una serp embolicada al bastó

A partir d’aquestes observacions, Asclepi va ser capaç de preparar un brevatge amb el que aconseguia ressuscitar els morts. El brevatge portava, entre d’altres ingredients, la sang de la gorgona Medusa que li havia regalat Atena.

Va tornar a la vida a un gran nombre de persones, entre ells a Glauco -heroi de la guerra de Troia-, al fill del rei Minos de Creta, o a Hipòlit -fill de Teseu-.

Però els déus estaven molt disgustats amb Asclepi, ja que sovint ressuscitava persones a qui ells, en els seus designis, volien mortes. Potser el més disgustat dels déus era Hades, rei del més enllà, que es queixava de que Asclepi li estava deixant buit l’infern, amb la mania que tenia de reviure els morts. Zeus va començar a témer que la resurrecció dels mortals compliqués l’ordre del món.

La última resurrecció que va intentar va ser la d’Orió, però li va costar la vida. Orió es gloriava davant dels seus amics de que ni tigres, ni panteres, ni lleons o serps podien atemorir-lo. En aquestes que va aparèixer un escorpí, i tots els seus amics es varen apartar espantats. Ell va riure irònicament, davant de la ridiculesa d’aquell petit i insignificant animal. I ja l’anava a esclafar amb el peu quan l’animal el va picar amb el seu agulló. El verí es va estendre ràpidament, i Orió va caure al terra mig mort. Afortunadament, Asclepi passava per allà, i el va poder curar. Però el déu Zeus no estava disposat a permetre més resurreccions, i va fer caure un llamp sobre el pobre Asclepi, que va deixar-lo fulminat. De l’impacte del llamp, Orió va caure al mar, i també va morir (veieu la llegenda de Orió, el caçador).

Apol·lo, afligit per la mort del seu fill, va pujar Asclepi al cel i el convertí en la constel·lació de Serpentari (Ofiuco). El va col·locar subjectant la constel·lació de la Serp, que és el símbol de la Medicina i de la vida renovada.

També Orió i l’Escorpí varen anar a parar al firmament. I aquest últim el van posar sota els peus de Serpentari, perquè tothom recordés que un dia, un metge amb molt de talent, va ser capaç de vèncer a la mort.

La constel·lació de Serpentari (Ofiuco) subjecta sobre les mans a la constel·lació de la Serp, que queda dividida en dos parts (el cap i la cua). A sota seu hi trobareu les constel·lacions de l’Escorpí i de Sagitari.

 

Tot el meu agraïment a Ramon Carreté que ha corregit el text, i també a la Biblioteca de Balsareny i AMPANS, per la seva col·laboració. Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.