Club de Lectura Fàcil adreçat als alumnes de la Fundació AMPANS què treballa per promoure l'educació, la qualitat de vida i la inserció laboral de les persones amb discapacitat intel·lectual, i també malaltia mental i altres col·lectius en risc d'exclusió.
Guió de la sessió- Dia 16 d’Abril del 2024. A les 10.00 del matí.
Lectura: “El Vampir”. L’Adaptació de l’obra està escrita per Núria Climent i les il·lustracions de Cèsar Torres.
1. Presentació del llibre. — El vampir (The Vampyre) és un relat escrit per John William Polidori, el creador del gènere del vampir romàntic. L’escrigué a Ginebra en les famoses i tempestuoses nits del 16 al 19 de juny de 1816. a Villa Diodati, una mansió vora el llac Leman (Suïssa). Quan lord Byron va proposar als seus convidats que cadascú escrivís una història de terror per matar l’avorriment —el mal temps els impedia sortir de la mansió. A El vampir l’autor transforma una figura del folklore europeu en el vampir lord Ruthven, un personatge aristocràtic, sofisticat, seductor i amb poders sobrenaturals que passarà a l’imaginari col·lectiu de tota la humanitat.
2. Publicació i autoria. Context històric La narració es publicà l’1 d’abril de 1819 en The New Monthly Magazine, però fou presentada com «una història de Lord Byron», perquè el nom del vampir de l’obra era lord Ruthven, el mateix nom del protagonista de la novel·la Glenarvon, de Caroline Lamb, que estava basat en Byron.
Ningú no podia imaginar que dos d’aquells relats passarien a la història de la literatura universal: Frankenstein, de Mary Shelley, i El vampir, de John William Polidori, aleshores metge personal de Byron.
3. Temàtica: Un monstre amb història Els vampirs són éssers llegendaris. És a dir, no existeixen, però la seva història és molt popular. I no et pensis que són un invent modern: a l’antiga Grècia ja es parlava de criatures mitològiques que s’alimentaven de sang humana. Eterns, assedegats i dormilegues Segons la tradició, els vampirs són homes o dones que s’alimenten de la sang de les persones. Són immortals i tenen la capacitat de transformar-se en altres formes, sobretot la de ratpenat. Fan vida nocturna, com els mussols, i només se’ls pot vèncer amb la creu o aigua beneïda.
Ah! I en lloc de llits, fan servir taüts.
4. Característica del llibre És un relat molt breu d’unes 75 pàgines, però amb la lletra molt gran i molts espais en blanc. La història segueix un ordre lineal, té un narrador tota l’obra i amb prou feines compta amb diàlegs.
5. Personatges i argument Lord Ruthven és un aristòcrata, culte i seductor, amant dels vicis que es dedica a pervertir les dones. Aubey és el protagonista d’aquesta història, el qual coneix el Lord i queda fascinat davant la seva presència, per la qual cosa fa tot el possible per acompanyar-lo en el proper viatge.
En aquest viatge, Aubey es va adonant de la veritable cara de l’aristòcrata, i per això decideix fugir, amb una excusa a Grècia, on s’enamora d’una grega tan bella com inculta. Ianthe és la grega de què Aubey s’enamora i també la primera persona que li parla de vampirs i la que l’avisa d’un possible mal final, ja que quan aquest assegura que no creu en l’existència d’aquests éssers immortals, ella l’avisa de que tot aquell que no hi creu, acaba sent víctima d’una fatal demostració de la seva existència. La germana d’Aubey (de la qual no es diu el nom a tota l’obra) és la segona demostració de Lord Ruthven de l’existència dels vampirs.
6. Valoració (Josep Estruel) M’ha agradat, però és un tema que cal llegir-ho amb els ulls de l’ahir, perquè si no no serem capaços d’apreciar tan extraordinari com és. Vist des de la perspectiva contemporània i acostumats com estem a llegir nombrosos relats de vampirs i estupendes produccions cinematogràfiques amb aquests éssers com a protagonistes, no passa de ser un relat senzill, sense gens d’interès. I, en canvi, aquest relat va impactar en el temps en què va ser publicat, i va tenir molta influència, ja que amb ell va néixer la idea del vampir aristocràtic i seductor. És un llibre de misteri i aventures que ens convida a reflexionar sobre la por, les supersticions i la fragilitat de la ment humana. El vampir és una història entretinguda, amb un argument original, si pensem que va ser el primer a imaginar els vampirs d’aquesta manera.
7. Preguntes:
1a) Saps si existeixen els xucla-sang?, segur que si!, però no porten capa ni dormen en taüts.
L’hematofàgia, que és l’hàbit d’alimentar-se de sang, és present en la natura. I ja us aviso que alguna vegada segur que heu estat víctima. Penseu, si no, en els mosquits: Cada cop que te’n pica un, et xucla una miqueta de sang. Altres animals hematofàgies són algunes espècies de ratpenats, les puces, les paparres o les sangoneres.
2a) L’autor ens retrata Lord Ruthven com una persona egoista i que se’n riu dels sentiments i de les desgràcies alienes.
Coneixes gent d’aquest tipus? Et cauen bé?
3a) L’autor també ens explica un costum de les famílies de classe alta. Pagaven un llarg viatge per Europa. Tampoc cal un viatge molt lluny, en aquest cas:
Creus que viatjar és educatiu?
4a) Tant l’Aubrey com la seva germana han estat educats a casa amb mestres particulars.
Què en penses d’aquesta pràctica?
Que tingueu una bona lectura, companyes i companys!
Aquesta vegada la trobada del Club de Lectura l’hem fet diferent d’altres vegades, ni ens hem trobat a la nostra Biblioteca ni l’hem fet per videoconferència com ja era habitual. Ens hem trobat en un magnífic lloc que mai hi havíem estat, que per cert vam coincidir totes i tots que ens havia agradat molt. Vam ser molt ben rebuts i vam gaudir d’una estupenda explicació divulgativa sobre el cicle de la vinya, el procés d’elaboració del vi, i les varietats i característiques dels vins d’aquesta terra.
Aquell espai és el Centre Enoturístic del Pla de Bages.És el punt de benvinguda de la DO Pla de Bages; un lloc on descobrir que el Pla de Bages és un territori vitivinícola singular i amb una personalitat única.
Vull expressar en nom de tots els que vam vindre, el nostre sincer agraïment a la Maria Estruch per la seva explicació sobre l’elaboració del vi. El seu coneixement d’aquest món encara ho va fer més fascinant.
És evident que té una gran passió pel tema i les seves explicacions, acompanyades de moltes preguntes nostres, i les respostes han estat una delícia per a tots nosaltres.
Gràcies també per la seva passió recordant el seu estimat avi, i la terra què treballava. Les seves paraules acompanyaven el camí de la seva artesania, i de les eines, moltes de les quals no coneixia els noms. D’aquesta manera encara ha estat més fascinant.
No tinguis cap dubte que per nosaltres ha estat una gran experiència educativa i enriquidora.
A reveure, Maria!
Aquesta vegada el llibre que vam llegir, va ser «El sorteig» de Pilar de los Hielos (Saragossa, 1961), «El sorteig»és una novel·la d’humor, que va guanyar el premi de novel·la curta Celler de lletres, un certamen que té, com a característica, que les obres presentades tractin d’algun aspecte al voltant de la temàtica vitivinícola.
En la qüestió de l’humor, la narració s’inicia més amb un punt d’intriga que no pas de comicitat.
Entre moltes coses crida l’atenció els noms dels personatges perquè són una petita broma de cara al lector. Els noms triats tant a propòsit de determinats personatges ajuden d’una manera molt ràpida, immediata fins i tot, a fer una descripció d’ells mateixos. En aquest cas, ens trobem a en Dionís Vinyals (Dionís, el déu grec del vi, i propietari del celler i de moltes vinyes); en Roc Guardiola, amb un cor dur com una pedra i el més acabalat del poble; en Joan Casanova, no cal dir gaire més de les virtuts d’aquest personatge…
Aquesta història, cronològicament, s’inicia amb l’arribada de la fil·loxera a França. En un petit poble del Llenguadoc-Rosselló que, com tota la vinya propera, queda arruïnat per aquesta plaga. Els viticultors francesos no van tindre més remei que importar vins d’Itàlia i d’Espanya, els països més propers. I, dintre d’Espanya, Catalunya era la zona més pròxima i més accessible. Aquest fet històric és el que dona peu a la ficció que protagonitza en Pierre quan arriba al Penedès a la recerca del seu millor vi. Com que ja haurem conegut al Pierre i les seves argúcies, ja sabrem que pensava emportar-se el preuat líquid sense pagar ni cinc.
Però la qüestió és que quan Pierre arriba a Redoltes tot es complicarà, i serà ell, sense pretendre-ho, l’iniciador de l’elaboració del millor vi que mai no s’ha obtingut en aquesta població. Una producció de remarcable qualitat que tindrà una base molt poc ètica, però el poble sencer estarà d’acord a tirar-ho endavant i, per aquest motiu, cada any es farà un sorteig ben particular.
«El sorteig» serà la millor solució que en trobaran per sortir d’aquesta rocambolesca situació.
Crec que avui no ens cal preguntar massa coses com hem fet i farem en altres novel·les, però podem fer-ho si en teniu alguna.
Per això si us sembla bé podem comentar una mica per sobre el tema del vi.
Segons ens va explicar un noi molt entès amb l’elaboració del vi, de Sant Iscle, ens deia que en l’elaboració del vi hi posen o posaven pernils. No lladregots com la novel·la, clar!
Gràcies a l’Ana que ella em va donar moltes pistes per saber més coses sobre això, que jo ni sabia per on començar.
No ens espantem, però per aclarir-nos, dir que es poden utilitzar ingredients com la gelatina porcina comestible (se sol fabricar de cartílags d’animals), l’albúmina d’ou o col·lagen de peix, entre d’altres. També la caseïna (és una proteïna de la llet), que s’usen en l’elaboració del vi blanc i fins i tot la sang de vedells o xais, usada en l’elaboració del vi negre. Això també ho fan per a aclarir, purificar i fer menys tèrbol el producte final.
En el procés de clarificació dels vins vegans es fan servir ingredients com els pèsols, la patata o el blat.
Desitgem que us hagi agradat tant com a nosaltres, que encara que sigui d’un terror molt divertit, els personatges són antològics i es fan estimar: un lladregot francès, un usurer, un seductor a preu fet, una vídua avariciosa i malgirbada, un bon jan, un capellà bocamoll… Tot plegat, al servei d’una narració que no oblidarem.
I per acabar tenim unes preguntes:
1/ Qui són les forces vives del poble?
2/ De quin lloc arriba a Catalunya un jove ben plantat, i ben vestit a la moda francesa?
3/ Noms de tres personatges.
Solucions:
1/ les forces vives del poble són: l’alcalde, el mestre, el metge i el mossèn.
2/ D’un petit poble del Llenguadoc-Rosselló
3/ Dionís Vinyals (Dionís, el déu grec del vi, i propietari del celler i de moltes vinyes); en Roc Guardiola, amb un cor dur com una pedra i el més acabalat del poble; en Joan Casanova, no cal dir gaire més de les virtuts d’aquest personatge…
Moltes gràcies!!
Molts petons!!
Us estimem!!
————————————————————————————–
La novel·la següent
El Vampir
Autor: John William PolidoriAdaptadora: Núria Climent
Agraïm l’obsequi (una llosa amb el logotip de Lectura Fàcil) que amb tant amor i dedicació ens va regalar Ampans i esperem poder celebrar junts moltes més trobades!
El passat divendres 9 de juny vam celebrar la 1a Trobada de Clubs de Lectura Fàcil del Bages a la Biblioteca Ateneu Les Bases amb més d’un centenar de participants.
Amb motiu de la trobada ens va acompanyar l’actriu, narradora i escriptora Sílvia Llorente Briones que ens va parlar del seu llibre “Un rellotge amb dues inicials”, (de l’editorial La Mar de Fàcil) que tots els participants havien llegit i treballat en els seus clubs.
L’obra “Un rellotge amb dues inicials”narra una emotiva història sobre la Guerra Civil Espanyola i la batalla de l’Ebre. Per aquest motiu i per complementar aquesta activitat, es van programar unes visites guiades al refugi antiaeri ‘Renaixença’, que va ser construït entre el 1937 i el 1939 i està situat al pis inferior de l’escola Renaixença, de planta quadrangular i dividit en diversos espais i passadissos.
Va ser una bonica i emotiva festa de cloenda del curs dels clubs de Lectura Fàcil de les biblioteques del Bages!
Lectura Fàcil Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona Biblioteques. Generalitat de Catalunya Ajuntament de Manresa Consell Comarcal del Bages Biblioteca de Sant Vicenç de Castellet Biblioteca Sant Antoni M. Claret de Sallent Biblioteca Ateneu Les Bases Manresa Biblioteca del Casino de Manresa Biblioteca Cal Gallifa Biblioteca de Sant Fruitós de Bages Biblioteca Pere Casaldàliga Balsareny.
El primer Club de Lectura Fàcil de la nostra comarca es va crear a la Biblioteca de Balsareny el 2014-2015 i actualment ja n’hi ha 11 Clubs de Lectura Fàcil en funcionament:
A Manresa Ateneu (2), Manresa Casino (1), Sallent (1), Sant Fruitós de Bages (1), Sant Joan de Vilatorrada (1), Sant Vicenç de Castellet (2), Santpedor (2) i Balsareny (1) , amb més d’un centenar de participants.
Ha estat un plaer poder-ho compartir amb tots els companys de la resta de clubs de lectura fàcil de la comarca!
Aquesta vegada hem tingut la sort de comptar amb dues companyes noves, una és la Belén i ens ha dit que la lectura li agrada força, i l’altra és la Montse N de les Bases de Manresa, i també ens diu que llegeix tot el que el seu temps li permet. Benvingudes! També ha vingut l’Eva, i ens diu que li agrada estar amb tots nosaltres, però que aquests tipus de lectura no li agraden massa, de totes maneres vindrà més dies. És molt bona!!. Pel que fa a la resta ho hem passat força bé parlant dels personatges, i dient-nos quins han estat els seus personatges preferits.
Que consti que érem més!
Entre tots han anat llegit el guió que entre l’Ana i jo vam preparar, i que tan bé el va conduir la vostra Educadora, l’Anna Pérez.
Després cada un de nosaltres ha anat explicant la història del Rei Artús, i que tots heu demostrat que coneixeu molt bé el llibre, i també heu explicat que heu vist alguna pel·lícula.
Després de tot això vam començar la lectura de “La llegenda del rei Artús”. L’Adaptació de l’obra està escrita per l’escriptora Raquel Pineda Sotés
Fa molts anys, quan Anglaterra no era més que un grapat de regnes que batallaven entre ells, va néixer Artur, fill del rei Uther.
La mare del noiet va morir poc després del seu naixement, i el pare va entregar el nen al mag Merlí per tal que l’eduqués. El mag Merlí va decidir portar-lo al castell d’un noble que tenia un fill petit anomenat Kay. Per a garantir la seguretat del príncep Artur, Merlí no va dir a ningú quins eren els orígens del nen.
Cada dia Merlí explicava al jove Artur totes les ciències conegudes i, com que era un mag, fins i tot li ensenyava algunes coses de les ciències del futur i algunes fórmules màgiques.
Els anys van anar passant i el rei Uther va morir sense que ningú li conegués cap descendència. Els nobles van acudir a Merlí per a trobar el monarca successor.
Merlí va fer aparèixer sobre una roca una espasa fermament ancorada en una enclusa de ferro, amb una llegenda que deia:
«Aquesta és l’espasa Excalibur. Qui aconsegueixi treure-la d’aquesta enclusa, serà rei d’Anglaterra»
Els nobles van provar fortuna, però malgrat tots els seus esforços, no va
aconseguir moure l’espasa ni un mil·límetre.
Artur i Kay, que ja eren dos xicots ben plantats, havien anat a la ciutat per a assistir a un torneig en què Kay pensava participar.
Quan ja s’acostava l’hora, Artur es va adonar que havia oblidat l’espasa de Kay a la posada. Va sortir corrents a tota velocitat, però quan va arribar-hi, va trobar que la porta estava tancada.
Artur no sabia què fer. Sense espasa, Kay no podria participar en el torneig. Desesperat, va mirar al voltant i va descobrir una espasa clavada en una roca, era l’espasa Excalibur. Acostant-se a la roca, va agafar l’arma. En aquell moment un raig de llum blanca va descendir sobre ell i Artur va poder treure l’espasa sense cap esforç. Va anar corrent fins allà on era Kay i li va donar l’espasa. Kay es va estranyar en veure que no era la seva espasa.
Artur li va explicar el que havia succeït. Kay va veure la inscripció d’«Excalibur» en l’espasa i ho va fer saber al seu pare. Aquest va ordenar a Artur que la tornés al seu lloc.
Altra vegada tots els nobles van intentar treure-la de la roca, però ningú ho va aconseguir. Llavors Artur va agafar l’empunyadura entre les seves mans. Damunt el seu cap va tornar a descendir un raig de llum blanca i va extreure l’espasa sense cap problema.
Tots els presents van admetre llavors que aquell noiet sense cap títol conegut havia de portar la corona d’Anglaterra, i van desfilar davant del seu tron, jurant-li fidelitat.
Merlí, pensant que Artur ja no el necessitava, va tornar a casa seva, la tasca d’educar i cuidar el príncep que havia rebut del difunt rei ja s’havia acabat.
El Mag Merlí Però no havia passat massa temps quan alguns nobles es van alçar en armes contra el rei Artur.
Merlí va proclamar que Artur era fill del rei Uther, per la qual cosa era rei legítim. Però els nobles van seguir en guerra fins que, a la fi, van ser derrotats gràcies al valor del Rei Artur, també ajudat per la màgia de Merlí.
Per a evitar que allò que havia succeït tornés a repetir-se, Artur va crear la Taula Rodona, en la que hi tenien lloc tots els nobles lleials al regne.
Després es va casar amb la princesa Ginebra, i van venir molts anys de prosperitat i felicitat tant per a Anglaterra com per a Artur.
«Ja pots continuar regnant sense necessitat dels meus consells —li va dir Merlí a Artur—. Continua sent un rei just i el futur parlarà de tu»
El temible Heinrich Himmler va dirigir les SS i va ser l’ideòleg de l’anomenada “solució final”, que pretenia exterminar tots els jueus d’Europa. Va participar en l’intent de cop d’estat del 1923, capitanejat per Hitler, que va acabar en fracàs. I va viatjar a Espanya i també a Catalunya perseguint el Sant Greal. En Jordi Creus fa un relat detallat del pas d’un dels caps nazis més poderosos i monstruosos per les muntanyes de Montserrat.
Himmler, en companyia del seu sequi i alguns monges de l’Abadia de Montserrat.
Fins i tot el Graal, un objecte màgic que acabarà essent una espècie de calze que es converteix en la màxima aspiració d’un cavaller cristià. Alhora també va crear una institució utòpica, una de les poques de l’Occident Medieval cristià, la Taula Rodona, en la que els cavallers eren herois exemplars. El Sant Graal (Grial) encara per la Segona Guerra Mundial en Hitler va ordenar anar a buscar-lo a Catalunya, perquè creia que es trobava al Monestir de Montserrat.
Per acabar vam comentar entre tots cinc preguntes que van sortir durant la tertúlia:
a) Creieu que és correcte demanar algú que et lliuri la seva parella?
Tots heu contestat que no, que de cap manera!
b) Si existís la màgia t’agradaria aprendre a fer-la servir o li tindries por?
Crec que quasi ningú vol ser un mag, o maga. Això sí, quan veieu com ho fan dieu: “Com ho ha fet?” i a continuació «Jo vull fer això, què he de fer?».
c) Creus que un jove de 15 o 16 anys està preparat per a governar?
No, encara han d’aprendre una mica més!
d) Una de les aficions de Morgana és llegir, sobretot textos d’herbes medicinals. Quines són les teves aficions?
Molt bones respostes! Pintar, llegir, passejar, fer activitats en grup …
e) Alguna vegada és intentat fer alguna cosa amb bona intenció, però no ha sortit com esperaves?
A totes i tots ens ha passat en més d’una ocasió que volent fer el bé, no ens ha sortit del tot tal com esperàvem.
A l’Ana i a mi ens agradaria poder estar molt més temps amb vosaltres, però per desgràcia el temps s’acaba. És el moment de fer-vos una abraçada i desitjar-vos que sigueu feliços.
Aquest és el guió que entre l’Ana i jo hem preparat per a la pròxima trobada, que serà el dia 9 de maig de 2023. De 10 a 11 del matí. L’última vegada va sortir molt bé. És important que tot segueixi un ordre i puguem comentar, preguntar i respondre sense perdre el fil de la novel·la. Només demanaria si us plau que tinguéssim un temps per a cada un de nosaltres, a fi que tots i totes poguéssim donar la nostra opinió de la novel·la.
Moltes gràcies!
El guió és aquest:
GUIÓ DE LA SESSIÓ – Dia 9 de maig de 2023. De 10 a 11 del matí.
Lectura: “La llegenda del rei Artús”. L’Adaptació de l’obra està escrita per l’escriptora Raquel Pineda Sotés
1. Presentació del llibre: —
L’argument i el personatge ja són coneguts, i com diu al final aquest és el naixement de la llegenda del Rei Artús, la reina Ginebra, l’espasa Excalibur i els Cavallers de la Taula Rodona; justament, les parts més conegudes per grans i petits gràcies a adaptacions de molts llibres i pel·lícules com “Excalibur” (1981) o “El primer caballero” (1995) o les sèries animades com “Merlín el encantador” (1963) de Walt Disney.
Però més enllà d’aquests encerts, amb aquest llibre que ara comentarem cal celebrar una adaptació que és un bon exemple de com fer arribar una primera aproximació dels clàssics als lectors: l’elecció dels fets narrats pensa en un lector que busca en el llibre l’aventura barrejada amb els sentiments; el ritme narratiu i l’estil es manté fidel a l’essència de l’original: un text per ser narrat en veu alta. En conclusió, una aventura que explica molt bé les aventures d’aquest heroi.
2. Context històric:
Artús representa a aquells herois de l’edat mitjana que, entre la realitat i l’imaginari, entre la ficció i la Història, s’han convertit en personatges mítics i, al mateix temps, en personatges històrics. Personatges que van existir, però que es van anar allunyant de la història per convertir-se en mites i passar al món de l’imaginari.
3. Temàtica:
El rei Artús apareix a principis del segle IX a la Historia Britonum (Història dels bretons), del cronista Nennius. En aquest text, un tal Artús cabdill de guerra, havia lluitat juntament amb el rei dels bretons a la invasió saxona de la Gran Bretanya. Fins i tot se’ns diu que va arribar a matar nou-cents setanta enemics. Artús apareix a la Història com un guerrer ferotge i extraordinari, com un defensor dels bretons. A l’alta edat mitjana la seva imatge està unida a la literatura oral dels celtes que expliquen la infància d’aquest heroi de guerra. S’ha vinculat a Artús a moltes altres cultures, tot és possible. Però sigui quin sigui el seu origen, el que l’Edat Mitjana occidental va crear fou un heroi cèltic molt unit a la ideologia nacional britànica.
El veritable naixement d’Artús es troba a l’obra d’un cronista, probablement gal, un canonge d’Oxford anomenat Geoffrei de Monmouth.
Va ser rei quan tenia quinze anys. Artús multiplicava les seves victòries sobre els romans i els pobles de l’Europa occidental. És l’encarregat de conquerir tota la Gran Bretanya, les illes del Nord i el continent fins als Pirineus, Mordred, li robà la seva dona i li prengué tot el regne. Fart de combatre, Artús el mata. Ell també serà ferit mortalment. Així que serà transportat fins a l’illa d’Avalon on haurà de morir o intentar, un cop curat, recuperar el seu regne i el seu imperi.
Personatges
Artús: rei just i poderós que vivia a Camelot.
Merlí: mag que educà el rei Artús.
Ginebra: esposa d’Artús, enamorada de Lancelot.
Lancelot: cavaller de la Taula Rodona, predilecte d’Artús fins que Ginebra se’n va enamorar.
Mordred: nebot o fill (segons de quina història i de quin escriptor) d’Artús, al qual va intentar destronar.
4. Curiositats: Fins i tot el Graal, un objecte màgic que acabarà essent una espècie de calze que es converteix en la màxima aspiració d’un cavaller cristià. Alhora també va crear una institució utòpica, una de les poques de l’Occident Medieval cristià, la Taula Rodona, en la que els cavallers eren herois exemplars. El Sant Graal (Grial) encara per la Segona Guerra Mundial en Hitler va ordenar anar a buscar-lo a Catalunya, perquè creia que es trobava al Monestir de Montserrat.
La Taula Rodona és el somni d’un món d’igualitari que no troba l’encarnació a la societat medieval, una societat massa jerarquitzada i gens igualitària. I, tanmateix, trobem a la ideologia feudal una aspiració a crear, a la capa superior, la noble i aristocràtica, institucions i comportaments d’igualtat.
5. Valoració (Josep Estruel): M’ha agradat. Et fa volar la imaginació i pensar molt en aquella època molt complicada. Ja sabeu que la lectura pot ser, per ella mateixa, un viatge.
Ja entenc que amb tan poques planes no es pot explicar res més, però m’agradaria que fessin un segon llibre, com per exemple «La llegenda del rei Artús II» que parlessin més de la recerca del sant Grial, dels poders d’Excalibur, de la Taula Rodona i de la màgia de Merlí.
5. Preguntes per comentar durant la tertúlia:
a) Creieu que és correcte demanar algú que et lliuri la seva parella?
b) Si existís la màgia t’agradaria aprendre a fer-la servir o li tindries por?
c) Creus que un jove de 15 o 16 anys està preparat per a governar?
d) Una de les aficions de Morgana és llegir, sobretot textos d’herbes medicinals. Quines són les teves aficions?
e) Alguna vegada és intentat fer alguna cosa amb bona intenció, però no ha sortit com esperaves?
Que tingueu una bona lectura, companyes i companys
Un dels dies més bonics en el nostre calendari és la diada de Sant Jordi. Olor de primavera, a germanor, a carrer… olor de cultura… una finestra a l’esperança i l’alegria de viure.
Si hi ha algun sentiment que ens caracteritza més, a tots nosaltres, és precisament el desig que les nostres vides transcorrin camins il·lusionants, que cada dia sigui Sant Jordi.
Aquest passat dimarts dia 21 vam fer una altra trobada amb una videoconferència entre les companyes i companys d’Ampans i la nostra biblioteca, i com la vegada anterior ho hem fet a partir del nou format del Club de Lectura amb Veu Alta.
Aquesta vegada hem sigut més companys i companyes que els altres dies. Us donem la benvinguda i les gràcies per ser-hi.
Lamentem molt el fet que l’amiga Mercè no hagi vingut. Li desitgen una recuperació com més aviat millor.
Una abraçada per a tothom!!
(Primera Edició definitiva – 1867)
L’escriptor Jules Verne (Nantes, 8 de febrer de 1828 – Amiens, 24 de març de 1905) va publicar en 1864 una de les seves més famoses novel·les d’aventures: Viatge al centre de la Terra.
En ella, un professor de Geologia, el seu nebot i un guia, s’endinsen en l’interior del nostre planeta seguint les indicacions d’un vell pergamí. Inicien l’expedició en un volcà d’Islàndia i, a poc a poc, van descobrint un món misteriós amb innombrables sorpreses.
Aquesta novel·la que hem llegit ens ha agradat molt!! I ha sigut veritat que abans de començar a llegir ja semblava que comencessin el viatge cap a Islàndia.
Nosaltres, igual que els protagonistes d’aquesta novel·la, començarem un viatge per l’interior de la Terra, investigarem què hi ha sota els nostres peus i com és possible que la Ciència, sense necessitat de naus que travessen el planeta, pugui saber el que passa al seu interior. Això sí que és al·lucinant!
Com qualsevol aventurer/a, anirem fent etapes en el camí. La primera serà preparar el viatge, omplir la nostra motxilla amb les informacions bàsiques i necessàries per a comprendre la maquinària terrestre.
Després començarem l’aventura. Anirem a llocs on observarem els efectes i el resultat de les forces interiors a les grans formacions geològiques terrestres. Se’ns aniran plantejant enigmes que haurem d’anar resolent documentant-los, fent petites experiències de laboratori, construint models, recollint mostres i traient fotografies.
Amb tots els resultats de les nostres investigacions, els nostres records i vivències, confeccionarem un diari de viatge. Jules Verne barreja de manera magistral en aquesta obra la seva inventiva de pura ciència-ficció amb detalls reals que donen versemblança a la història. Com sabíem, el volcà Snæffell per on entraran a l’interior de la Terra existeix realment i també hem vist que és real el poble de Stapi que els serveix de punt de partida d’aquesta ruta.
Cada un de nosaltres ha donat la seva opinió sobre els personatges , i també quins ens ha agradat més. La majoria heu triat la personalitat del professor Otto Lidenbrok, però també el tarannà ingenu i lleial d’Axel, i la generositat del guia Han.
I naturalment i sobretot el viatge: Quan l’Àxel va obrir els ulls, va comprovar que es trobaven a l’aire lliure, en la superfície de la terra.
Estaven a Stromboli, en ple Mediterrani. Havien entrat per un volcà d’Islàndia i sortit per un altre situat a més de 1.200 llegües l’un de l’altre
Arnarstapi (Islàndia) amb el Snæfellsjökull nevat al fons.
Erupció del volcà Stromboli
Mentre comentavem la novel·la, deiem que Jules Verne que va ser un escriptor visionari, que va imaginar ginys tecnològics abans que fossin descoberts, com si tingués alguna mena de poder sobrenatural per endevinar el futur.
És un autor complet. Un home avançat a la seva època en algunes coses, que aposta pel coneixement, per la cultura i per la bellesa.
Una de les coses va ser l’electricitat
Hi ha coses que per la falta de temps em va quedar sense poder explicar. Com ara el llum?
Verne era de l’opinió que amb ajuda de l’electricitat, l’home podria fer qualsevol cosa que imaginés. L’ús pràctic de l’electricitat surt en moltes de les seves obres. Aquestes aplicacions no són sorprenents en els nostres temps, però a mitjans del segle XIX no existien i per tant no s’havien vist mai, eren ciencia-ficció. La làmpada de Ruhmkorff : La font de llum portàtil i universal. En les novel·les de Verne surten moltes aplicacions tècniques, però aquesta apareix en diversos escrits.
Va ser conegut sobretot pel “carret o bobina d’inducció” que podia produir espurnes de fins a 30 cm de llargada. Aquesta bobina s’utilitzava per produir alts voltatges en experiments elèctrics, com a font d’electricitat senzilla i més tard en les primeres transmissions de ràdio.
En el “Viatge al centre de la Terra” (1864): Els expedicionaris necessitaven una font de llum segura i portàtil: “Dos inductors d’espurnes Ruhmkorff , que proporcionen una font de llum amb corrent elèctric….”
L’any 1879 Edison va construir la primera bombeta d’incandescència amb un filament de carbó
les làmpades de Ruhmkorff il·luminen el descens dels protagonistes a les entranyes de la Terra i que, quan es va escriure la novel·la, feia pocs anys que s’havien inventat per ser fetes servir en mineria.
a)Trobes just que a vegades s’aprofiten del professor per cobrar-li de més, però a ell no l’importa perquè només pensa en allò que vol.
1a) Vàreu dir que és veritat que massa vegades ens passa a les persones que se n’aprofiten perquè veuen que ets una bona persona i tens la necessitat de comprar o fer alguna cosa, i n’hi ha que abusen.
b) Penseu que Graüben els hauria d’haver acompanyat? Una noia hauria pogut fer aquest viatge en aquell segle?
1b) Si, ens haguera agradat que hi anés, però en aquell temps les dones no les deixaven anar enlloc.
c) Si parlem de l’Àxel i el professor creus que és important l’amistat?, que pot durar tota la vida?
1c) Sí, l’amistat és el més important que tenim. I volem continuar amb ella tota la vida.
d) A la vida, creus que per aconseguir triomfar com el professor Lidenbrock, s’ha de ser perseverant i insistiren allò que vols?
1d) Clar que sí, no hi ha triomf sense esforç. S’ha de lluitar pel que es vol aconseguir.
e) Àxel estima Graüben, però marxa de viatge molt lluny. Tu també ho hauries fet? Creus que no ens hem de separar mai de la persona estimada?
1e) En aquesta pregunta tots vau dir la vostra i no va haver-hi unanimitat, però és molt normal. Uns vau dir que depèn de les raons que siguin. Uns altres que si, i altres que no.
Verne és infinit. Verne és imprescindible. Verne és únic!
Moltes gràcies a tothom!!
El pròxim llibre que està previst llegir i comentar és «La llegenda del rei Artús, o Artur»
Artús representa a aquells herois de l’Edat Mitjana que, entre la realitat i l’imaginari, entre la ficció i la Història, s’han convertit en personatges mítics i, al mateix temps, en personatges històrics. Personatges que van existir, però que es van anar allunyant de la història per convertir-se en mites i passar al món de l’imaginari.
Una altra grandiosa novel·la, entre la història i l’aventura!!
Viatge al centre de la Terra, de Jules Verne. [Primera edició popular de Scribner Armstrong]
VIATGE AL CENTRE DE LA TERRA
Juntament amb Ana hem preparat el guió (que té cadascú) per la pròxima trobada, que serà el dia 21/3/2023, d’11:00 a 12:00. Pensem que l’última vegada va sortir molt bé, de manera que és important que tot segueixi un ordre i puguem comentar, preguntar i respondre sense perdre el fil de la novel·la. Només demanaria si us plau que tinguéssim un temps per a cada un de nosaltres, a fi que tots i totes poguéssim donar la nostra opinió de la novel·la.
El guió és aquest:
GUIÓ DE LA SESSIÓ – DIMARTS 21 DE MARÇ DE 2023
Lectura: VIATGE AL CENTRE DE LA TERRA de Jules Verne. L’Adaptació de l’obra de Jules Verne, està escrita per l’escriptora Núria Martí Constans, la qual alguns de vosaltres ja la coneixeu personalment perquè un dia va ser invitada per la Biblioteca arran d’haver llegit una novel·la d’ella.
1. Presentació del llibre: — L’autor és l’escriptor Jules Verne; Nantes, 1828 – Amiens, 1905. Escriptor francès considerat el fundador de la moderna literatura de ciència-ficció. Va preveure amb gran precisió en els seus relats fantàstics l’aparició d’alguns invents generats pels avenços tecnològics del segle XX, com la televisió, els helicòpters, els submarins o les naus especials.
2. Context històric:
La vida de Jules Verne és aparentment una successió de decisions assenyades: va estudiar dret seguint la tradició familiar, va contreure matrimoni amb una vídua rica, va aconseguir una posició acomodada i només quan el seu irresistible èxit li ho va permetre es va dedicar en exclusiva a la literatura.
3. Temàtica:
No sé si és veritat o no, però es diu que les seves idees de crear aventures les duia al cap des dels onze anys, que enamorat d’una cosina seva, es va embarcar en un vaixell que partia a les Índies amb la idea romàntica de portar-li un collaret de corall. L’aventura va ser avortada a l’últim segon pel seu pare, que li va clavar una pallissa. Però el que li fa més mal és la promesa que es va veure obligat a pronunciar: “Mai no pretendré viatjar més que amb la imaginació”. Això i el posterior desdeny de la cosina va alimentar pel que sembla la idea desbordada de les aventures fantàstiques que escrivia en la seva literatura.
El 1852, va decidir consagrar-se a les lletres, rebutjant la successió al bufet (el despatx) del seu pare. Va ser nomenat secretari del Teatre Líric. A partir de llavors escriu moltes obres que van ser moltes i molt bones.
Aquest llibre explica la història d’un professor de ciències que per casualitat es troba un pergamí en el qual hi ha un missatge ocult, però, després d’haver-hi donat moltes voltes el cap descobreix el missatge, allà i diu que pot arribar al centre de la Terra entrant per un volcà d’Islàndia, això ho ha escrit qui abans ja havia fet aquella ruta, Arne Saknussemm. El professor de ciències decideix fer un viatge rumb al volcà, acompanyat pel seu nebot Axel i un guia anomenat Hans.
Us deixo els noms dels principals personatges:
Personatges
Axel: És el nebot del professor Lidenbrock, nuvi de Graüben i el narrador d’aquest llibre.
Otto Lidenbrock: El professor de mineralogia, oncle d’Axel, padrí de Graüben i el que va organitzar el viatge al centre de la Terra.
Hans: Abans era caçador d’unes aus islandeses que es deien eíderes i després guia islandès que contracta Lidenbrock per al viatge al centre de la Terra.
Graüben: promesa i posterior esposa d’Axel.
Verònica: Guia irlandesa
4. Curiositats: Com a detall a part de l’obra us diré que en un altre estudi actual ha permès determinar quina és la temperatura al centre de la Terra. Es tracta d’un experiment d’investigadors francesos que s’ha dut a terme al sincrotró de Grenoble. La temperatura és de 6.000 graus centígrads, un miler més del que fins ara es pensava. Al mantell hi podria haver uns 1.500 graus menys. El nucli terrestre està format per dues parts. Al nucli extern hi ha altes pressions, 1,3 milions d’atmosferes, i està format majoritàriament per ferro en un estat tan líquid com l’aigua. Al nucli intern, encara més calent i amb més pressions, el ferro adquireix un estat sòlid.
És un llibre d’aventures escrit per un home visionari, el profeta de la ciència i de la tècnica i fundador de la literatura de ciència-ficció.
5. Valoració (Josep Estruel): M’ha agradat molt. Et fa volar la imaginació i també et sents a la pell dels protagonistes. Ja sabeu que la lectura pot ser, per ella mateixa, un viatge, entès com a procés lector que comença abans de la lectura pròpiament dita. Vull dir que abans de començar ja sabeu que esteu a punt d’entrar en una aventura inoblidable, amb un autor molt conegut, i la successió de fets protagonitzats pels personatges en joc. Estic segur que us agradarà fins a la conclusió. És una d’aquelles novel·les que ja agraden abans, durant i quan ja és acabada.
5. Preguntes per comentar durant la tertúlia:
a) Trobes just que a vegades s’aprofiten del professor per cobrar-li de més, però a ell no l’importa perquè només pensa en allò que vol.
b) Penseu que Graüben els hauria d’haver acompanyat? Una noia hauria pogut fer aquest viatge en aquell segle?
c) Si parlem de l’Àxel i el professor creus que és important l’amistat?, que pot durar tota la vida?
d) A la vida, creus que per aconseguir triomfar com el professor Lidenbrock, s’ha de ser perseverant i insistiren allò que vols?
e) Àxel estima Graüben, però marxa de viatge molt lluny. Tu també ho hauries fet? Creus que no ens hem de separar mai de la persona estimada?
Que tingueu una bona lectura, companyes i companys
El pròxim llibre que està previst llegir i comentar és «La llegenda del rei Artús, o Artur»
Una altra grandiosa novel·la, entre la història i l’aventura!!
Avui hem fet la primera trobada de l’any amb una videoconferència entre els companys d’Ampans i la nostra biblioteca, i ho hem fet a partir d’un nou format del Club de Lectura amb Veu Alta. Consisteix en el fet que en comptes de vindre a la Biblioteca ho farem per videoconferència.
Juntament amb Ana hem fet un guió (que té cadascú) de manera que tot segueixi un ordre i puguem comentar, preguntar i respondre sense perdre el fil de la novel·la. En acabar hem coincidit tots que ha estat un èxit.
El guió és aquest:
GUIO DE LA SESSIÓ – DIMARTS 31 DE GENER DE 2023
Lectura ‘Cavall de guerra’ de Michael Morpurgo
1. Presentació del llibre:
— L’autor és l’escriptor i poeta anglès, Michael Morpurgo, que va néixer el 5 d’octubre de 1943, en St Albans, Hertfordshire.
És conegut per la seva producció al camp de la literatura infantil i juvenil, molt proper a l’estil dels contes tradicionals però amb una manera d’escriure molt personal.
2. Context històric:
Durant la Primera Guerra Mundial (1914 – 1918) els països i imperis involucrats en el conflicte armat van enviar milions de joves a un veritable escorxador d’armament desconegut, fang i sang. Aquesta és una història que tots coneixem, però el que molta gent no sap és que de la mateixa manera que s’enviaven soldats al capdavant també milions de cavalls van participar en aquella guerra mundial. Uns 8 milions. Aquests van ser utilitzats a tots els costats del conflicte, ja fos al front occidental com l’oriental, ja que al principi els països participants creien que els cavalls serien igual d’essencials que en guerres passades.
3. Temàtica:
o L’autor perquè va conèixer un pagès que amb disset anys havia cuidat d’aquests cavalls a la guerra i d’aquí va sorgir el seu relat.
o La narració de Morpurgo està escrita amb una dosi ben mesurada de dramatisme, però, de forma central, de l’amistat del cavall i l’Albert, el noi fill de la granja on neix, qui el protegeix del seu pare, veu impotent com se l’emporten els soldats. Quan arriba a l’edat de ser allistat, el busca, el troba enmig de les batalles i el cuida novament.
o El narrador del relat és un cavall, Joey, qui ens explica la seva vida des del naixement en una granja anglesa fins a les seves vicissituds al front durant la Primera Guerra Mundial. L’obra es basa en un fet real: més d’un milió de cavalls van ser enviats per la Gran Bretanya als països en guerra del continent, on van morir als camps de batalla o van ser venuts com a carn en acabar la guerra.
o És un cavall que només vol sobreviure, que té por, que pateix com qualsevol jove soldat obligat a lluitar en una guerra que no entén.
4. Valoració (Josep Estruel):
És tota una emotiva història, on veiem a través dels ulls del cavall el caos, el mal i el desastre que és la guerra a tota la seva cruesa, però també hi ha lloc entre les seves pàgines per descobrir l’amistat veritable i l’amor, els desitjos de pau de la majoria de personatges, que en gairebé tots els casos, no saben gaire bé el perquè de la guerra ni que hi fan ells allà.
És un llibre delicat i dramàtic.
5. Preguntes per comentar durant la tertúlia:
a) Trobes just que els homes fessin servir animals durant la guerra?
b) A la història que has llegit, per què et sembla que el soldat anglès i el soldat alemany no es barallen?
c) Creus que és important l’amistat? I entre persones i animals també?
d) A la vida, tot depèn de la sort o allò que vivim depèn de l’esforç i la nostra força de voluntat?
Heu fet diverses preguntes sobre l’autor, si sempre escriu llibres sobre animals.
Us haig de dir que Morpurgo és un autor prolífic amb més d’un centenar de títols. Moltes de les seves històries estan protagonitzades per infants que superen dificultats i viuen aventures, gairebé sempre amb l’ajuda i companyia d’animals amb qui estableixen una relació estreta. Moltes s’emmarquen en un fet històric del segle xx, com la Primera o la Segona Guerra Mundial.
Si, és veritat, alguns dels seus llibres, no gaires, s’han traduït al català.
Homenatge als 8 milions de cavalls morts a la guerra.
Sobre el Context històric, heu preguntat quants països es van veure afectats per la guerra.
Seria massa llarg d’explicar, però us puc dir que la guerra va suposar una destrucció material extrema. França i Bèlgica van ser els països més afectats, perquè els combats més violents es van desenvolupar al seu territori. Igualment, van ser durament castigades Rússia i la regió fronterera entre Itàlia i Àustria.
Pel que fa a la Temàtica, m’ha agradat moltíssim com tots coincidim que el noi, l’Albert, no pot fer-hi res quan els soldats se n’enduen en Joey, i que quan fos més gran el buscaria fins a trobar-lo. Ningú de la casa té cap culpa. L’exèrcit se n’enduia els cavalls de tot arreu. tal com dic només de la Gran Bretanya, un milió.
En el temps que li hem dedicat a la Valoració de l’obra l’he allargat una mica sobretot per donar més força a les vostres maneres de veure-ho, que realment en estat molt i molt bé. Dieu que també hi ha un ventall d’emocions i sentiments en l’espècie humana. I us dono la raó, mot ben dit.
També podríem dir hi ha il·lusions, esperances, maldecaps, que com molt bé diuen desfilen per davant del cavall.
Jo el que afeixego és que el cavall no jutja a ningú, només observa tots dos bàndols, però amb el seu pensament posa n’evidencia la inutilitat de la guerra, l’estupidesa dels homes i el fort vincle que pot existir entre un noi i un animal.
Per acabar, hem fet les Preguntes per comentar durant la tertúlia:
A la pregunta si trobeu just que els homes fessin servir animals durant la guerra, heu contestat tot igual.
Que no, de cap de les maneres!
La segona pregunta era: A la història que has llegit, per què et sembla que el soldat anglès i el soldat alemany no es barallen?
Doncs la vostra resposta ha sigut fantàstica. Senzillament perquè es posen d’acord. Així de senzill i així de bé!!
Per mi és el millor capítol del llibre. El cavall es troba a Terra de ningú, filats a la dreta i a l’esquerra, el soldat gal·lès a una banda i l’alemany a l’altra banda. Tallen els filats, i al costat de Joey conversen. Una conversa genial!!
Moltes gràcies, i ja sabeu el dia 14 de març ens trobarem aquí de nou per comentar un altre llibre boníssim.
An English diarist and naval administrator. I served as administrator of the Royal Navy and Member of Parliament. I had no maritime experience, but I rose to be the Chief Secretary to the Admiralty under both King Charles II and King James II through patronage, diligence, and my talent for administration.
An English diarist and naval administrator. I served as administrator of the Royal Navy and Member of Parliament. I had no maritime experience, but I rose to be the Chief Secretary to the Admiralty under both King Charles II and King James II through patronage, diligence, and my talent for administration.
Ens vam fer una abraçada tan gran al mig del carrer com era d’esperar després de més de tres anys de no veure’ns per culpa de la pandèmia i també perquè per un temps va vindre el grup de joves a la Biblioteca. Aquest dia va ser una trobada màgica.
La trobada a la biblioteca va ser per tornar-se a trobat, presentar-nos tots, un a un, els que ja ens coneixem de fa molts anys i les companyes i companys nous. Després entre L’Ana, la directora de la Biblioteca i l’Anna Pérez, l’educadora de serveis atenció diürna d’Ampans ens van explicar com i de quina manera faríem a partir d’ara el nou format del Club de Lectura amb Veu Alta. Consisteix en el fet que en comptes de vindre a la Biblioteca o farem per videoconferència. Estic segur que serà un èxit!!
Aquests som totes i tots s els companys que farem la lectura i la trobada a la videoconferència:
1.Joan Anton
2. Roger
3.Mercè
4. Enric
5. Jose Antonio
6.EvaM
7. Maria rosa
8. Montserrat
Per acabar, vam llegir una petita dedicatòria de benvinguda.
Presentació novel·la “Cavall de guerra”:
Bon dia a tothom!
Quina alegria fa saber que per anys que passin sempre ens trobem d’una manera o altra, i sempre amb nous amics a qui avui els donem la benvinguda. Entre vosaltres i nosaltres tot va començar a ser d’aquesta manera, a través dels llibres. Jo diria que és fascinant conèixer algú a través dels llibres que estima, no trobeu?
El llibre que avui estrenem es tracta d’un cant a l’amistat i un al·legat contra la guerra. Una guerra on van morir 10 milions de persones de tots dos bàndols i diuen que també 10 milions de cavalls. Això és el que va ser la Primera Guerra Mundial.
I trobarem lleialtat, lluita per la supervivència, amistat fins a la mort, mort per tot arreu i desig de pau en un món en guerra. Aquest és l’escenari on es mou aquesta novel·la èpica explicada des del punt de vista d’un cavall. En Joey.
El títol ja el sabeu, és “Cavall de guerra”. El premiat autor britànic Michael Morpurgo(Saint Albans (Hertfordshire), 5 d’octubre de 1943), va escriure aquesta magnífica novel·la l’any 1982.
La prosa d’aquest escriptor és directa i senzilla. No admet que sigui d’una altra manera perquè la noblesa del cavall, és el que es transforma en compromís davant la vida i els seus reptes.
Convidar a un programa com “Artistes” l’actorJose Corbachoés sinònim de passar-nos-ho bé. L’històric membre de La Cubana no té pèls a la llengua… i els nostres artistes tampoc! Aparentment és un joc, però hi ha moltes complicitats en la seva intervenció. Portem Jose Corbacho a la Filmoteca de Catalunya i, juntament amb els nostres artistes parlarem de cinema, de teatre, de fotografia, tindrem una conversa desacomplexada mentre li fem una caricatura i fins i tot comprovarem que la dansa no és, precisament, un dels seus forts. En qualsevol cas descobrirem tot allò que l’art fa per nosaltres.
La Gisela és una magnífica cantant que compartirà a “Artistes” el seu punt de vista de l’art i la música. Farà un duet musical que ens farà volar, però també amb els nostres artistes aprendrem coses del pintor valencià Joaquim Sorolla, intentarem pintar com ell i tindrem de convidada una descendent seva. Però, sobretot, veurem com ens ho podem passar bé compartint activitats artístiques amb la Gisela, des del cant fins a la pintura i la fotografia.
L’Ivan Labanda és un gran artista que actua, canta, balla, fa imitacions… però avui a Artistes ens descobrirà, de manera juganera, la seva manera de veure l’art. I els nostres artistes, entre cançó, pintura, fotografia li diran com el veuen a ell. Perquè amb Ivan Labanda cantarem, pintarem quadres, farem fotos i tindrem convidats sorpresa en un capítol on atacarem la pàgina en blanc.
La concentració consisteix a centrar voluntàriament tota l’atenció en un objectiu. Els artistes de l’Art de Viure ho saben molt bé, tant que no veuen ni passar la càmera
Potser avui és un bon dia per recordar-vos aquest comentari que un dia ens vam fer entre vosaltres i jo mentre comentàvem “El circ de la papallona”:
—Si només poguéssiu veure la bellesa que surt de les cendres […]
—Però ells són diferents de nosaltres.
—Sí, però vosaltres teniu un avantatge. Com més gran sigui la lluita, més gran serà la glòria!
On tot el que imagines es fa real.
Cada persona és diferent i única.
L’art de viure neix per ser una oportunitat de donar a conèixer les capacitats d’uns artistes molt especials, on la diversitat és un valor d’inspiració i creatiu a potenciar. L’art de viure és ànima, és comunicació, és disruptiu, és transparent. És únic.
Gràcies per tot el que em doneu. Us estimo molt, companyes i companys. Moltes felicitats, ‘Artistes’!!!
Penso que la trobada que vam fer l’altre dia va ser molt important per poder veure’ns i saludar-nos després de molt temps de no fer-ho.
Saludar-vos, saber coses del que feu, preguntar per tots els bons amics que avui no heu pogut vindre i donar-vos les gràcies per tot, sempre és un plaer.
En el meu cas ja coneixia l’argument de la novel·la perquè ja me l’havia llegit en la meva infantesa i adolescència i la història la recordava molt bé. Així i tot, ho he fet com si fos la primera vegada, i sí, absolutament d’acord amb vosaltres que és una novel·la molt bona.
També estic d’acord amb vosaltres que el personatge de Long John Silverés el més treballat psicològicament. He de dir, però, que jo recordava més Billy Bones, suposo que senzillament perquè feia molta por. En canvi, en Jim Hawkins se m’ha fet pedant, no m’agrada com és aquest home.
Tal com us vaig dir, un cop vist el context en què es va escriure, l’època, etc., penso que en aquell moment devia complir amb escreix la finalitat amb què l’autor el va concebre, que era entretenir un jove, si no recordo malament. Ara potser hi trobem a faltar “emoció”, però hem de pensar que els temps d’ara no tenen res a veure amb els anys que es va escriure.
Ja em perdonareu, però abans, quan ho fèiem des de la biblioteca, el primer que feia era explicar una mica la biografia de l’autor; ho faig ara, d’acord?.
L’illa del tresor (títol original en anglès: Treasure Island) és una novel·la d’aventures escrita per Robert Louis Stevenson. Narra les aventures de Jim en la seva expedició a la recerca d’un tresor en un vaixell, la Hispaniola, governat per pirates, entre els quals destaca John Silver. Es va publicar com
a llibre l’any 1883, (va ser publicada per entregues en la revista infantil Young Folks entre 1881-82 amb el títol The Sea Cook, o Treasure Island).
Un punt molt important que vau dir és que us va sorprendre que la novel·la remarqui molt en bastants moments valors com dir la veritat, i mantenir la paraula. Fet que m’ha recordat una mica als llibres de cavalleries. I com us comentava, avui dia un conte de pirates com aquest no seria innovador, però aleshores sí que ho era, i em sembla que és un detall important.
En resum, una molt bona experiència això de retrobar-se amb les novel·les clàssiques, però el millor va ser que després de molt temps retrobant-nos tots.
Per això, com comentava, seria interessant repetir-ho amb algun altre, no cal que sigui de pirates. Tal com vau dir, una de molt bona és Moby Dick, encara que, tal com va dir l’Ana Pérez, Cavall de ferro és també boníssima i no l’hem llegit mai.
No trobeu que, llegim el que llegim, sempre és una bona excusa per estar junts una altra vegada? Que la pròxima podria ser a partir de setembre.
Molt agraït pel fet que, gràcies a tots vosaltres, per fi ens hàgim trobat tots, encara que sigui a través d’una pantalla, però també ha estat força bé.
El personatge principal, el joveJim Hawkins, ajuda els seus pares a dirigir l’Almirall Benbow, una fonda prop deBristol, Anglaterra. Un dia apareix un rufià d’aspecte desesperat, Billy Bones (“el capità”) i pren una habitació. Després de ser visitat per un antic company anomenat Black Dog, Billy pateix un ictus. Més tard, mentre beu rom, li diu a Jim que és un pirata i que té un mapa del tresor. No obstant això, Billy tem que un altre pirata el pugui marcar amb unataca negra (una convocatòria o una amenaça). Poc després, el pare malalt de Jim, de qui el doctor Livesey té cura, mor. Un captaire cec, més tard revelat com el pirata Pew, arriba posteriorment i posa alguna cosa a la mà de Bones. Després que Pew marxi, Billy té un ictus mortal.
Jim i la seva mare obren el cofre marí de Billy, agafant els diners que els devian i un paquet, abans de fugir. Un grup de pirates dirigits per Pew baixa a la fonda, però aviat els espanta el so dels cavalls que s’acosten; Pew és trepitjat fins a la mort. Creient que els pirates buscaven el paquet, Jim busca el doctor Livesey, que es troba amb Squire Trelawny. Es revela que el paquet conté un mapa del tresor i els tres decideixen muntar una expedició a l’illa Skeleton per trobar les riqueses amagades. No obstant això, són enganyats contractant alguns dels antics companys de vaixell de Billy, inclòs el líder dels pirates, John Silver el Llarg.
Durant el viatge, Jim escolta Silver i els seus homes que planegen robar el tresor i, un cop trobat, matar tots els no pirates. El que segueix és una història de motins, traïcions, lluites d’espases i assassinats, ja que Jim, el doctor Livesey i l’escuder es veuen obligats a viure amb intel·ligència per sobreviure contra enemics despietats. Els ajuden el capità Smollet i Ben Gunn, un pirata abandonat a l’illa Skeleton. Jim i els altres finalment s’imposen sobre els pirates i tornen a casa amb el tresor.
Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives, i dedicades a les persones amb discapacitat intel·lectual http://www.ampans.cat/. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-. Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Aquest arbre està posat al vestíbul de l’Hospital Clínic de Barcelona
Amb el Nadal arriba el temps de muntar el betlem, donar menjar i beure al Tió, menjar pastissets de moniato i massapans, buscar l’home dels nassos, escriure la carta als Reis…I ser feliç!!!!!
Voleu llegir uns quants poemes?
AQUEST NADAL
Aquest Nadal No vull que em compreu joguines, no vull roba ni torrons, ni pastissos ni bombons.
El que vull no ho tenen a les botigues: Vull rialles i petons!
Montse Ginesta
HIVERN BLANC
Als arbres del carrer la tardor els despulla. Quan arriba l’hivern no tenen ni una fulla.
La neu a les teulades fa el paisatge bonic. Finestres entelades, arbres portant abric.
Núria Albertí
AI, QUIN FRED QUE FA!
Ai, quin fred que fa! tinc les cames enrampades tinc les mans encarcarades, tinc el nas fet un glaç…
Si això dura no sé pas… Ai quin fred que fa! Jo no el puc pas aguantar.
Josep Carner
POEMA DE NADAL
El Sol brilla el cel és blau tot és alegria el dia de Nadal.
Doneu-me pollastre doneu-me torrons fem xerinola i cantem cançons.
Joana Franquesa
EL CAMELL DESPISTAT
Un camell m’ha preguntat cap on era l’establia. Portava “mel i mató, panses i figues, nous i olives”.
Jo l’estrella li he indicat, ella li farà de guia. També duia molts regals i anava ple de joguines.
He pogut llegir el meu nom en una que sobreeixia. El seu somriure i el meu s’han volgut fer companyia.
Núria Freixa
NIT DE DESEMBRE
Que alegre que es torna una nit de desembre. Quina alegria d’infants i pastors!
El món s’omple de llum i el cel de melodia i al test del finestró una rosa mig s’obria.
Jacint Verdaguer
ESCLAT DE LLUM
Esclat de llum, tallet de plata, estels al cel, lluna blanca fan de la nit tresor i màgia.
Sirenes d’aigua, follets i fades, balleu la dansa, que el Nadal s’atansa.
Isabel Barriel
DESEMBRE
Quan ve nadal fem el pessebre amb rius, muntanyes de colors, el caganer, l’estrella, l’àngel, el nen, la mare i els pastors, cantem cançons i mengem neules, també torrons i altres llamins, i per arrodonir les festes que omplen de joia grans i nins ens aboquem a les finestres a esperar els reis que van venint.
Miquel Martí i Pol
LA CAVALCADA DE REIS
Ja vénen! Ja vénen! Ja vénen els Reis d’un lloc molt llunyà que es diu Orient, portant molts regals per a tota la gent.
A la meva carta, hi he fet un racó per demanar pau i un xic d’il·lusió.
Lola Casas
EL PESSEBRE
Jo tinc un pessebre petit i lluent de suro i de molsa tot blanc de tants bens.
Figures i cases d’argila i paper corrals amb gallines dos bous i un pagès.
Tres dones que renten amb l’aigua d’un rec una altra que fila i un vell que té fred.
Uns àngels que canten d’un núvol encès. Jo tinc un pessebre bonic com cap més.
Ramon Muntanyola
NADAL
La nit de Nadal el bosc s’engalana; els avets s’estiren per fer la sardana entorn del Nadó.
Una soca vella no pot afegir-s’hi i diu amb tristor: —Jo ja no sóc bona per res; no tinc branques.
Mes, pel cel ressona en les veuetes blanques dels àngels que diuen: —Sí, que vals! No ploris! Seràs el tió!
Joana Raspall
Que la màgia de Nadal us atrapi a cadascun de vosaltres.
Penso que la trobada que vam fer l’altre dia va ser més per veure’ns i poder saludar-nos després de molt temps de no fer-ho que no pas comentar la novel·la que vam llegir. Saludar-vos, saber coses del que feu, preguntar per a tots els bons amics que avui no heu pogut vindre i donar-vos les gràcies per tot, sempre és un plaer.
Com molt bé va explicar l’Ana, “L’edat de la innocència” és una novel·la d’Edith Wharton editada el 1920 i premiada el 1921. amb el Premi Pulitzer de Novel·la.
Ambientada principalment a la Nova York de 1870. La trama involucra a les famílies de l’elit novaiorquesa, els qui vivien sota alts estàndards de riquesa, assistint a l’òpera i reunint-se en festes, sopars i balls, i poca cosa més. L’escriptora basa el relat en part de les seves vivències personals. Jo us deia que el més evident són les referències als comportaments dels adinerats de la seva ciutat d’origen, els que jutjaven pel més mínim i es creien perfectes. Així mateix, reflecteix la realitat europea d’aquells anys -a manera d’antagonisme-, amb menys classisme i més avançada culturalment que Nova York. L’Ana i jo vam entendre que dèieu que aquesta Obra no la vau entendre massa, encara que nosaltres pensem que si, que la vau entendre perfectament, més aviat és el llibre que per ser tan resumit no dona marge per gaire més. Ja podeu imaginar que això que dic és més per pura ignorància que per ser un crític literari, però és el que penso.
La història comença amb l’anunci del compromís entre els joves Newland Archer i May Welland; tots dos provinents de famílies d’alt estatus social. Ell és un advocat; bastant disciplinat, arrelat als costums de l’època. Ella una senyoreta tranquil·la, educada amb els millors principis i decidida a ser l’esposa perfecta; sempre feliç, però sense cap classe d’aspiració o opinió pròpia.
Per a aquests dies havia arribat a Nova York la comtessa Ellen Olenska, qui és cosina de May. Es tracta d’una dona molt guapa, que fa les coses que vol ella i és poc convencional. Aquesta excèntrica dama ha tornat d’Europa després de separar-se del seu marit,
Això resulta inadmissible per a l’alta societat americana. Els escandalosos rumors no es fan esperar i comencen a afectar també als seus familiars.
A causa d’aquesta penosa situació, la família d’Archer i de la May demanen parlar amb Ellen en privat i convèncer-la per cancel·lar el procés de divorci. Amb aquesta conversa, ell s’adona de com d’infeliç ha estat Ellen a estar casada amb algú a qui no estima.
D’altra banda, ella diu com n’és asfixiant la societat on ella sempre ha viscut de jove. A Nova York. Finalment, Ellen cedeix davant la petició d’Archer i fa marxa enrere el divorci, encara que ell no queda del tot satisfet. El fet d’haver conegut part de la cultura europea el fa despertar de la letargia en què es trobava. La manera de pensar de l’advocat ha canviat i ara comença a qüestionar-se la relació que hauria de ser un bon matrimoni. Després d’aquella conversa, Archer i la comtessa es converteixen en bons amics. Estant a la casa de vacances d’uns amics de la família, Archer s’adona del que veritablement sent per Ellen; el seu interès va més enllà de ser amics i futurs cosins.
-Tot i ser un home tranquil i correcte- sempre ha tingut pensaments progressistes, i critica els estàndards en què viuen l’elit a la qual pertany. És per això que es veu temptat a deixar tot per Ellen -qui també li correspon-, però la seva responsabilitat li pesa més i acaba casant-se amb May; encara que els seus sentiments per Ellen segueixen estant latents. Moltes seran les situacions que es presentaran per aquest triangle amorós, entre la lluita del que és “correcte” i el no convencional.
Quan l’entorn familiar s’adona del que està passant, es posa en moviment i amb una gran subtilesa, sense donar peu a l’escàndol, que és el que més temen, aconsegueixen separar-los. Ellen torna a París i Newland, incapaç de reaccionar, la deixa marxar. Aquest és el fil argumental de la novel·la, però el valor de l’obra de Wharton va molt més enllà de la trama i això no es pot copsar en el llibre que vosaltres heu llegit.
Tal com us dèiem, l’autora dibuixa amb mirada crítica i intel·ligent a una societat tancada, moralista i hipòcrita, que pot arribar fins al cinisme per tal de preservar els seus valors caducs. Atrapats en aquest context, els protagonistes reflexionen i es qüestionen els costums, examinen les seves pròpies posicions i se senten víctimes tant de l’entorn com d’ells mateixos, dèbils i incapaços d’abandonar aquell món que els fa ser qui són. Estem segurs que a la pròxima videoconferència podrem parlar molt més de la novel·la que heu escollit: “L’illa del tresor”. Gaudirem molt, estic segur!
Des de fa molt temps que no ens podíem retrobar de nou d’una manera o una altra. Per sort, i gràcies a tots vosaltres avui, ha sigut possible, i sé prou bé que no ha estat gens senzill d’aconseguir-ho, més que res perquè jo no em vaig trobar bé i es va haver d’ajornar fins al dia d’avui.
Us haig de dir que estic molt feliç per haver rebut aquest regal que m’heu fet, i que en el vostre nom me’l va donar la nostra estimada Ana, la directora i bona amiga de la Biblioteca, on tantes coses hem viscut tots junts, tantes vides, com diu ella.
A la vida tots de tant en tant ensopeguem amb miracles. Són aquelles persones que es creuen en el nostre camí i ens ajuden en els moments més foscos i més difícils.
Per això un cop més us vull donar les gràcies. Des de tots vosaltres, grans i joves, fins a les vostres monitores,
EL PARANY
Tant se val, tanca els ulls, si cal, i deixa’t dur fins al cor del parany que entre ingenu i subtil t’ha preparat algú que coneixes prou bé; juga a perdre la por i escriu a qualsevol paret de casa teva tots els noms que han omplert de llum la teva vida, per dir-los un a un i no sentir-te mai ni abandonat ni sol.Martí i Pol, Miquel
Us recordaré sempre
I ara si us sembla bé podem explicar com ens va anar amb la videoconferència que vam fer amb tot d’èxit. Per començar recordaré una frase de Bob Marley que diu així:
«No saps com n’ets, de fort, fins que ser fort és l’única opció»
Ja havíem llegit la història de l’Andreu, un nen maltractat pel seu pare en la seva infantesa. I que junt amb la seva mare, aconsegueix deixar enrere aquella vida, però… Com l’afectarà al llarg del temps aquesta violència viscuda?.
L’Andreu va explicant en primera persona que hi ha nens i nenes que tenen una infantesa trista. De vegades n’hi ha que trobem persones que els ajuden i acabem sent feliços.
Llegint aquest llibre hi trobareu els fets més importants que van marcar la infantesa i joventut, de l’Andreu partint sempre dels seus records, i del que els hi ha explicat la mare i els avis.
De petit, va viure amb un pare que els maltractava. De més gran, amb l’ajuda de la família i de professionals, ha anat paint les emocions que aquesta situació tan dolorosa.
Ens vau explicar amb tot luxe de detalls la vida i els records de l’Andreu i la seva mare, que ja hem dit van patir maltractaments a mans del seu pare, a causa de la seva addicció a l’alcohol. Al llarg de les pàgines comprovem com resolen el conflicte amb l’ajuda del seu entorn, (molt lluny del petit i bonic poble del Pirineu) i també dels professionals, i com malgrat les seqüeles, aconsegueixen alliberar-se de les pors i portar, a la fi, una vida digna.
Com sempre d’ençà que tinc la sort de conèixer-vos, les vostres maneres d’entendre aquesta i qualsevol història les trobo magnífiques.
Hem passat una tarda excel·lent. Ja podem començar a pensar en la següent.
Avui una amiga meva, m’ha enviat aquest vídeo i una targeta on ens saluda i ens dedica unes paraules. Ella encara que, ni la coneixeu ni us coneix, ja li explico jo que sempre estem junts per a tot, per la lectura i els seus personatges, però també per nosaltres mateixos, per les coses que fem i ens passen. Veus, i ara ens passa que ens trobem molt a faltar, però només per un temps. Les abraçades i petons es multiplicaran per mil tan bon punt ens retrobem.
Les paraules que ens diu escrites en una targeta molt maca són aquestes: “Un veritable amic coneix les teves debilitats, però també et fa conèixer les teves fortaleses, sent les teves pors i les allunya, reconeix les teves mancances, però accentua les teves possibilitats”
Una forta abraçada.
Qui vol estar subjecte a terra si pot volar i vèncer així les lleis de la gravetat? L’animació és un espai meravellós per plasmar idees de manera que arribin al cor dels que ens posem davant de la pantalla. Pixar, en la seva comesa d’explicar històries i de portar-nos de viatge a llocs més complexos i, alhora, comuns, va llançar aquesta joia realitzada amb tota la delicadesa possible. Parlem d’Float.
Bobby Rubio és el director d’aquest curtmetratge i qui plasma la seva pròpia història al costat del seu fill, en adonar-se que el seu el petit és diferent de la resta perquè pot volar. Aquest curt fa referència a la capacitat de volar, com qualsevol situació que faci diferent d’una persona, des del dèficit d’atenció o una altra diferència que hi hagi i la importància que la resta de nosaltres desenvolupem empatia a l’hora de relacionar-nos. Al vídeo veurem com Bobby ens explica que el seu fill va créixer amb autisme i vam explorar la seva visió com a pare per empatitzar amb ell en tot moment.
«La meva dona va veure que no estava assimilant bé el diagnòstic d’autisme del meu fill i em va preguntar: » Per què no comptes la teva història? «Va dir Bobby Ros. Mai el consell ha estat més providencial i útil que això. Gràcies a aquest treball podrem mudar-nos de pell i intentar sentir el que milions de famílies al món experimenten.» “Un pare descobreix que el seu fill flota, cosa que el fa ser diferent dels nens que l’envolten. No obstant això, el pare fa tot el possible per dissimular l’estranya habilitat del seu fill, fins que un dia, de forma inevitable, la veritat surt a la llum. És llavors quan el pare es veu obligat a prendre una decisió: renegar d’ell o acceptar-lo tal com és”. Una meravella de curt que ens ha enamorat, un cant a l’empatia, a l’acceptació i sobretot a la vida. Perquè no hi ha alçada que no es pugui assolir amb l’amor infinit d’un pare a un fill.
“LA TRISTESA D’ELL PODRIA SER TEVA”, escriviaJOANA RASPALL.
Nascut a Turquia, Ugur Gallen uneix dues imatges per unir dues realitats profundament distanciades.
No tenia cap intenció d’escriure res més en el blog fins que no tornéssim a estar tots junts a la Biblioteca, entre altres coses perquè aquest blog va estar pensat no per publicar res que primer no hàgim fet tots junts. Però he rebut aquestes fotografies d’una bona amiga de Palma de Mallorca, que d’alguna manera estan relacionades també amb tots vosaltres que heu llegit moltes vegades poesies, tant a la Biblioteca com al Casal-Residència Verge de Montserrat de Balsareny sempre que hi hem anat. Sí, he dit a tots vosaltres però també en particular el nostre amic L’Ivan que l’ha llegida moltes vegades per tothom, tantes que de ben segur la sap de memòria. Un altre dels motius que m’ha portat a publicar-ho ha sigut les paraules d’una mestra, també coneguda meva, que diu que aquestes fotografies haurien de ser un material enormement valuós per treballar a les escoles el sentit crític, la humanitat i el compromís per aconseguir canviar aquest món tan miserablement desequilibrat. En la mesura que pugui les faré arribar a la nostra escola, també en el vostre nom. Moltes gràcies.
Davant el dolor, poder-lo explicar, posar-hi les paraules que ens diuen la veritat, és el primer per trencar la impotència i convertir el sofriment en acció i energies de canvi. No tinc res més a dir. No sé dir res més.
Podries, de Joana Raspall
Si haguessis nascut
en una altra terra,
podries ser blanc,
podries ser negre…
Un altre país
fóra casa teva,
i diries “sí”
en un altra llengua.
T’hauries criat d’una altra manera més bona, potser; potser, més dolenta. Tindries més sort o potser més pega…
Tindries amics i jocs d’una altra mena; duries vestits de sac o de seda, sabates de pell o tosca espardenya, o aniries nu perdut per la selva.
Podries llegir contes i poemes, o no tenir llibres ni saber de lletra. Podries menjar coses llamineres o només crostons eixuts de pa negre.
Podries ….podries…
Per tot això pensa que importa tenir les mans ben obertes i ajudar qui ve fugint de la guerra, fugint del dolor i de la pobresa.
Si tu fossis nat a la seva terra, la tristesa d’ell podria ser teva.
Abans de res vull preguntar-vos: com esteu? Per part nostra, dir-vos que estem bé, però que us trobem a faltar molt, no tan sols als que heu vingut últimament sinó a totes i tots els que ens coneixem des de fa anys, des del principi. Teníem previst fer una trobada tots plegats abans d’anar de vacances, però malauradament no ha estat possible.
¿Sabeu que ja fa sis mesos d’aquest daltabaix, que ningú es podria haver imaginat que hi hauria?
De sobte ha passat una cosa que ens ha fet veure que no tot és permanència. Això ens fa reflexionar, oi que sí?
Moltes vegades estem pensant que el que tenim durarà sempre. Però de sobte passa una cosa que ho canvia absolutament tot. I això és una cosa que normalment no tenim present.
Jo crec que la crisi del coronavirus ha posat de manifest que no ho tenim tot controlat, que pot venir de sobte un virus i ens ho desequilibra tot, i que tots, absolutament tots, som vulnerables.
Per tant, hem d’aprofitar les coses bones que tinguem, perquè en un moment determinat, de sobte, tot se’n pot anar en orris.
Us voldria preguntar si creieu que canviarem molt com a societat després de la pandèmia.
Crec que seria desitjable; encara que dependrà de com hagi viscut cadascú la pandèmia.
La gent que ho ha viscut enfadada, probablement no canviarà, perquè voldrà tornar a la seva vida d’abans.
En canvi, la gent que ha volgut aprendre d’aquesta lliçó que ens ha donat la vida segur que ha reflexionat.
També vull dir-vos que som persones amb il·lusions i plenes de vida; que en un futur no gaire llunyà ens tornarem a abraçar i estimar com sempre ho hem fet.
Per sort, tot aquest temps sense veure’ns passarà a millor vida, i sens dubte, aquesta maleïda pandèmia, que causa tant de dolor i angoixa, també passarà, i tornarà la vida i la petita felicitat de cadascun.
No em queda cap dubte que només el poble salva el poble. Recordeu que en un parell d’ocasions us ho havia dit, això mateix, referint-me a una novel·la que llegíem? Qui ho havia de dir, oi?
Aprenem de la mateixa experiència, de la mateixa pràctica. Ara la nostra salut depèn del que fem nosaltres, i del que faci el veí, però també del que facin governs i ciutadans. Molt lluny d’aquí, de fet, ja no té sentit parlar de la meva salut. Sense salvació col·lectiva, no hi ha salvació individual. Si us plau, amics, nosaltres ho sabem fer bé. De moment hem de fer tres coses. Tres!: Fer ús de la mascareta, guardar una distància de seguretat i rentar-nos les mans ben sovint.
I recordeu que, de totes les mostres d’afecte, una abraçada és la que més es troba a faltar. Potser perquè és la més global: serveix per a familiars, amors, amics i fins i tot nous coneguts. Les abraçades no discriminen ningú.
Una abraçada té una simbologia i una càrrega global que s’entén a tot el món. És internacional. No necessita el llenguatge oral, només el dels sentiments. Els mateixos que compartim amb tota la humanitat, com a éssers humans que som. Ara les estem fent de manera virtual, com podem, amb més o menys dedicació, i quan algú amb les seves paraules t’arriba al cor el primer que fas és retornar el reconeixement amb les “emoticones”, que no ho sé ni escriure i dir-ho, és el que més s’aproximen al que volem, i ja és trist, com un ós fent una suposada abraçada o una cara groga amb un cor.
Quines coses, oi? Les mostres de suport i amor virtuals també les fem quan creiem que algú està patint i no té cap consol possible, ja sigui perquè està sol o perquè té por d’estar-hi. La soledat és, segurament, una de les pitjors coses que algú pot sentir i més durant una quarantena. Estar sola o sol a casa és dur; sobretot quan un té pànic de patir la malaltia. És curiós com aquests dies que hem passat de confinament he sentit més que mai la necessitat de sortir a caminar. Veieu? Vinga, va, aprofitem la nova oportunitat!
Hi ha una frase de J V. Foix que ens ho diu: “Els bells camins es multipliquen allà, on s’acaba la carretera”.
Aquest món virtual, malaltís i egoista, l’hem de canviar entre tots per fer-lo més solidari i generós.
I ara, amics voldria deixar un record per als que ens han deixat aquest temps
per culpa d’aquest maleït virus Covid-19, per viure per sempre més en el record de tots nosaltres.
I ara, si us plau tanquem els ulls i imaginem que avui és dilluns i són dos quarts de quatre, per tant, anem a fer veure que ens vam trobar fa una setmana aquí mateix, a la biblioteca, i que avui hi tornem!
Ja recordeu què havien de llegir i explicar? És clar que sí, fantàstic! Aquelles llegendes i faules del món que tant us agraden! Per acabar, voldria dir que tinc una bona amiga a Mallorca, i un dia m’explicava que estava llegint una novel·la molt interessant, en el petit iot que tenen, i sense saber com va ser, li van caure les claus de casa seva al mar.
—I què vas fer?
—Josep, molt difícilment podrem recuperar el que ens cau al mar. A la barca, com a la vida, hem d’estar sempre preparats per perdre quelcom amb un cop de vent inesperat, amb una onada massa forta, o vés a saber què… I això ens fa apreciar el que tenim, que és tant, i ser conscients que tot és de pas, fins i tot nosaltres.
L’Ana, la nostra directora de la Biblioteca i jo hem pensat que, encara que no estiguem junts, podem llegir igual. Amb un llibre, o virtual, si cal!
De manera que posarem una novel·la aquí en el blog i com sempre la llegirem, preguntarem, comentarem i explicarem. I riurem, riurem molt! I si és possible ens ho direm per aquí mateix, pel blog.
L’autor de faules més prolífic fou el francès Jean de La Fontaine (Chateau -Tierry, Xampanya 1621 – París, 1695). A la vegada, també fou un poeta i narrador. Escrigué un total de dues-centes trenta-vuit composicions i que es troben recollides en dotze llibres, al llarg dels quals s’hi veuen diferents comportaments humans: els vicis i les virtuts de la societat humana.
Al llarg de la història de la literatura catalana trobem textos que tenen una finalitat didàctica, és a dir, que pretenen ensenyar. La faula és un d’aquests exemples. Però què és una faula?
És una narració en prosa o en vers que està protagonitzada generalment per animals o éssers inanimats, i que a la vegada, simbolitzen defectes o virtuts humanes. D’aquí que incloguin una moralitat.
Així doncs, la faula i el conte són dos exemples de literatura de caire moralista, on els autors creen una història per tal de difondre un ensenyament als seus lectors. A més, la llengua també disposa d’un seguit de frases que tenen caire moralitzador, estem parlant dels refranys o dites populars, i proverbis o frases antigues i populars que contenen un ensenyament moral. Tant els refranys com els proverbis es transmeten de manera tradicional, és a dir, de manera oral, i alhora tenen una finalitat didàctica.
A banda d’aquestes dues esmentades, trobem les màximes, que són unes sentències de caire moral i que es donen com a veritats i com a normes de conducta. Dins de la nostra literatura, trobem un bon exemple en Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861 – Aranjuez, 1931) i el seu volum intitulat «Màximes i mals pensaments» (1927), on aplegava un seguit de sentències ideades per ell, amb un to humorístic i que vénen a ser preceptes morals.
En són exemples:
-Quan un home cau i els altres no riuen, mal senyal per a qui ha caigut.
-Els col·leccionistes d’antiguitats són els drapaires del record.
-Quan un home té picor al braç es grata i quan en té al cervell fa bestieses.
-Si fos cert que viatjar ensenya, els revisors de tren serien els homes més savis.
-Quan un home té raó no crida, i quan no en té, crida per fer veure que en té.
-Els regals que fan els grans multimilionaris a la humanitat no solen ser regals sinó propines.
En Tolu era una tortuga mediterrània i vivia en un bosc de grans alzines sureres i pins. La seva vida era molt tranquil·la, però en el fons del seu cor el que més desitjava era ser un gran aventurer. Moltes vegades escoltava embadalit les aventures que els succeïen als altres animals del bosc. El seu amic, el conill Remill, havia viatjat a molts de llocs, i fins i tot dalt d’un turó havia aconseguit veure el mar. La sargantana Tana també li havia explicat que a la part alta del bosc hi havia unes pedres enormes i que els homes anaven a veure aquell lloc i l’anomenaven el dolmen del Cau de la Guilla.
Un bon dia, en Tolu va decidir fer la seva primera sortida lluny del seu territori. Tots els seus amics estaven molt espantats, perquè en Tolu caminava tan a poc a poc que patien perquè no li succeís qualsevol cosa, i varen intentar de totes les maneres possibles que canvies d’opinió:
— Però ja t’ho has pensat bé? —va preguntar-li en Remill per darrera vegada.
— L’exterior és ple de perills, algun home et pot agafar i se’t pot emportar a casa seva, i no et tornaríem a veure mai més! —li va dir la Tana, amb llàgrimes als ulls.
— És una experiència que haig de viure! Em fa molta il·lusió i jo també vull anar a veure el Cau de la Guilla — els va explicar en Tolu.
L’endemà al matí, la tortuga va dir adéu als seus amics, els va demanar que no patissin i que confiessin en ell, que no els decebria i tornaria sa i estalvi, ho prometia.
La Tana li va explicar com arribar fins al Cau de la Guilla i li va dir que anés amb molt de compte. I en Tolu, seguint les indicacions de la Tana, es va dirigir cap al Cau de la Guilla. Feia poques hores que caminava quan varen començar a caure les primeres gotes de pluja, seguidament el cel es va posar de color negre i una forta tempesta va fer que en Tolu hagués de buscar un amagatall per protegir-se de l’abundant pluja.
— Sí que he començat bé! —va rondinar, estava molt enfurismat.
Tot el dia i tota la nit va estar plovent i la tortuga no va poder sortir del cau d’un conill on s’havia refugiat.
L’endemà va sortir el sol i en Tolu va prosseguir el seu viatge, estava ben feliç i eufòric. Però la felicitat li va durar poc, perquè el camí s’ anà estrenyent i el terreny es va tornar escarpat i rocós.
— Mare meva, on m’he ficat! I quina calor que fa! Tot són pedrotes…
Que a poc a poc avançava en Tolu! I el sol picava de valent, però ell tot i les dificultats no es deixava vèncer. Quan va aconseguir arribar al cim del turó, en Tolu plorava d’emoció, el seu somni s’estava fent realitat. Va passar pel costat d’una vinya, els ceps eren plens de raïms madurs i deliciosos. La tortuga, que estava morta de set, es va acostar per veure els raïms de prop, perquè no n’havia vist mai. I com que eren del mateix color que les mores va decidir tastar-ne un.
— Quina cosa més deliciosa! —va exclamar.
I va començar a menjar raïm sense cap mesura, fins que la panxa semblava que li havia d’explotar. Estava tan tip que va decidir quedar-se a dormir a la vinya, perquè no es veia amb cor ni de fer un pas més.
I quina nit que va passar… Un mal de panxa i un moviment de budells! Però la sorpresa va aparèixer a primera hora: una forta diarrea el va sorprendre.
— Oh no! Només em faltava això: caguetes!
Va reprendre el camí amb moltes dificultats, no es podia quedar més temps a la vinya, temia que algun home arribés i fos descobert. També va pensar que, amb la pudor que feia, cap animal no gosaria cruspir-se’l, estava fet una pena. Quan ja no podia més, va veure a la llunyania les pedres que li havia dit la Tana i el cor se li va accelerar, era tan a prop d’aconseguir el seu repte! I en l’últim tram del recorregut, va aconseguir reunir les forces per arribar al Cau de la Guilla.
— Ho he aconseguit! —va cridar entusiasmat quan era davant del dolmen.
Aquell lloc era magnífic, les pedres eren molt més grans del que s’havia imaginat. Es va sentir invencible, com un superheroi, i va pensar en la gesta que havia aconseguit realitzar ell sol.
I quina sorpresa es va emportar quan va veure en Remill i la Tana amagats a sota el dolmen.
— Què hi feu aquí? —els va preguntar en Tolu.
— Perdona’ns!, és que patíem per tu —va contestar en Remill—. Com que feia tres dies que havies marxat, no estàvem tranquils i pensàvem que t’havia passat alguna cosa.
La Tana també hi va voler dir la seva:
— Tolu, ens has demostrat que ets més fort i valent del que ens pensàvem. I et demano que ens perdonis perquè no hem confiat prou en tu. Vull dir-te que el motiu per què t’hem sortit a buscar és que t’estimem molt!
— Esteu perdonats —va dir en Tolu—. I estic molt content de veure-us! Jo també us estimo molt i m’heu fet molt feliç.
I aquella tercera nit, la varen passar tots tres ben juntets, sota el Cau de la Guilla. Va ser el millor regal que en Tolu podia haver aconseguit. Un somni realitzat i la companyia dels seus millors amics.
No defalleixis en els teus objectius i els podràs aconseguir
Els maies eren un poble que va viure principalment al sud del que avui és Mèxic i a l’Amèrica Central, establint una de les cultures mesoamericanes més importants abans de l’arribada dels espanyols. Contrari a la creença popular, els maies no han desaparegut, sinó que milers de descendents viuen encara a aquestes àrees i parlen diferents dialectes de la llengua maia.
La civilització maia es va desenvolupar en els territoris actuals de Guatemala, Belize, Hondures, El Salvador i en cinc estats del sud-est de Mèxic: Campeche, Chiapas, Quintana Rosego, Tabasco i Yucatán, amb una història d’aproximadament tres mil anys. Durant aquest llarg temps, en aquest territori es van parlar centenars de dialectes que generen avui prop de 44 llengües maies diferents.
Parlar dels “antics maies” és referir-se a la història d’una de les cultures mesoamericanes precolombines més importants, ja que el seu llegat científic i astronòmic és mundial. La literatura maia il·lustra la vida d’aquesta cultura.
La llegenda que explicaven a l’antiga civilització dels maies, diu que quan els déus havien creat totes les coses de la terra, a cada animal, a cada arbre i a cada pedra li varen encarregar una feina, però quan van acabar varen adonar-se que no havien encarregat a ningú la tasca de portar els seus desitjos i pensaments d’un lloc a un altre.
Com que ja no tenien fang ni blat de moro per fer un altre animal, varen agafar una pedra petita de jade i la van tallar amb forma de fletxa, després varen bufar sobre la petita fletxa i, va sortir volant. Els déus havien creat al ‘xts’unu’um, el colibrí.
El colibrí era tan fràgil i lleuger que podia acostar-se a les flors més delicades sense moure un sol dels seus pètals, i a més a més, les seves plomes brillaven sota el sol com gotes de pluja i reflectien tots els colors.
Els homes varen provar d’agafar-lo, per adornar-se amb les seves boniques plomes, però els déus es varen enfadar i varen advertir als homes dient: «si alguna persona gosa agafar un colibrí, serà castigada» És per aquest motiu que mai ningú ha vist un colibrí en una gàbia o sobre la mà d’un home.
Així, el misteriós i delicat ocellet ha pogut realitzar tranquil la seva missió i portar d’aquí cap allà els pensaments dels homes. La llegenda diu que si et trobes amb aquesta au, és perquè hi ha una persona que t’envia bons desitjos i amor. Tot i que el colibrí també pot advertir d’un desig de venjança o de fer mal.
Si un colibrí vola al voltant del teu cap, no el toquis. Ell prendrà el teu desig i el portarà als altres; pensa bé i desitja coses positives per tots. Per algun motiu un colibrí ha passat pel teu camí i alguna cosa realment extraordinària pot succeir.
Una gran papallona multicolor i viatgera volava una nit per la foscor quan va veure a la llunyania una llumeta. Immediatament va tòrcer en aquella direcció i, quan va estar a prop de la flama, es va posar a girar àgilment al voltant seu, mirant-la meravellada! Que bonica era!
No contenta d’admirar-la, la papallona va començar a pensar que amb ella podria fer el mateix que amb les flors oloroses. Es va allunyar, va fer la volta i, dirigint valerosament el seu vol cap a la flama, va passar volant per sobre la flama.
Es va sentir atordida al peu de la llum, i es va adonar sorpresa, que li faltava una pota i les puntes de les ales se li havien socarrimat.
—Què ha passat? —es va preguntar, sense trobar una explicació. De cap manera podia admetre que d’una cosa tan bonica com una flama pogués venir cap mal; així que, després d’haver recuperat una mica les forces, va donar un cop d’ala i va aixecar el vol.
Va voleiar uns instants i de nou es va dirigir cap a la flama per posar-se sobre ella. Però de seguida va caure, cremada, dins l’oli que alimentava la vida de la flama.
—Maleïda llum —va murmurar quan estava a punt de morir—. Vaig pensar que trobaria en tu la meva felicitat, i en lloc d’això he trobat la mort. Ploro pel meu boig desig i pel meu dany propi, perquè he conegut massa tard, la teva naturalesa perillosa.
—Pobra papallona! —va respondre la llum—. Jo no soc el sol, com tu ingènuament has cregut. Jo només soc una flama; i el que no sap utilitzar-me amb prudència es crema.
Vet aquí que una vegada hi havia un home al qual li agradaven molt els lloros. Pensava, que eren els animals més intel·ligents del planeta i per aquesta raó, va pensar a criar una parella de lloros per ensenyar-los tots els coneixements dels humans i així, ells se sentirien uns més entre els humans, els va comprar quan encara només eren uns ous, els va veure néixer i des del primer moment va criar-los com si fossin els seus propis fills.
L’home va ensenyar als lloros coneixements de tota mena: matemàtiques, llengua, gramàtica, història, geografia… i aviat es varen convertir en els lloros més savis del món. Eren capaços de resoldre complicades equacions i recitar el més complex dels poemes.
Però, l’home es va fer gran i va morir, els seus fills que no sentien la mateixa admiració per aquests animals, no es varen posar d’acord sobre quin d’ells es quedaria els lloros, així que varen decidir deixar-los en llibertat i que es busquessin el seu propi camí.
—Són uns lloros molt llestos —va dir un dels fills—. Segur que no tenen cap problema per sobreviure. Els hi deixem la porta oberta i sortiran quan ells vulguin.
Els lloros varen veure a prop un arbre i van saltar a la finestra, i així, a poc a poc, fins a una de les branques de l’arbre. De mica en mica, fent petits saltirons, varen anar pujant de branca en branca. I en una d’elles varen trobar un altre lloro, aquest però era silvestre.
—Hola! —va dir el lloro silvestre als lloros savis—. No us conec, no us havia vist mai per aquí…
—És la primera vegada que sortim de la nostra gàbia —va contestar un dels lloros savis—. És normal que no ens haguessis vist fins avui. El nostre amo va morir i els seus fills ens han deixat sortir de la gàbia.
—Oh, vaja. Doncs me n’alegro per vosaltres… —va dir llavors el lloro silvestre.
—No crec que tinguem problemes —va continuar l’altre lloro savi-. Tenim coneixements de totes les matèries.
I dit això, els dos lloros començaren a demostrar al lloro silvestre tot el que sabien: varen parlar en diferents idiomes, van pronunciar de memòria algun poema, li varen explicar el resultat d’alguna operació de matemàtiques…
I llavors, el lloro silvestre, mentre escoltava amb atenció la lliçó dels dos lloros savis, va veure de reüll, que un gat enorme els havia vist, i que començava a escalar sigil·losament pel tronc de l’arbre.
—Perdoneu —va interrompre de sobte el lloro silvestre-. I entre tant de coneixement, el vostre amo us va ensenyar a volar, per casualitat?
—Volar? —varen respondre sorpresos els lloros savis—. Sí, és clar, suposem que podem volar, perquè el pes de l’aire sota l’ala exerceix una pressió menor que…
—No, no —va insistir el lloro silvestre—. No em refereixo al raonament de la fórmula exacta per poder volar. Em refereixo si sabeu volar de veritat.
—No, no ho hem fet mai —va contestar estranyat un dels lloros savis.
—Vaja! —va dir llavors el lloro silvestre aixecant el vol—. Veig que el vostre amo us va ensenyar moltes coses, però es va oblidar d’ensenyar-vos el més important. Bona sort!
I el lloro silvestre va marxar volant, pensant en lo inútil que pot arribar a ser a vegades el coneixement humà.
Moralina:
No és més savi el que més coneixements té, sinó el que se sap adaptar-se i sobreposar-se als canvis i les dificultats.Autor: Prem Rawat
Laboratori de lectura“El calaix de l’artista”, aquests dies dedicats al grup d’Ampans, els que habitualment fem el Club de lectura en veu alta, a la Biblioteca Pere Casaldàliga de Balsareny.
Avui, com la setmana passada, hem tingut la sort que un artista en el dibuix i la pintura, com és en Paco Haro, ens hagi ensenyat alguna de les tècniques que fa servir per dibuixar.
L’artista ha obert un calaix i hi ha guardat la llum d’avui. Demà potser hi posarà el paisatge que es veu des de la seva habitació. També serà un bon lloc per a les postals d’estiu i els objectes que recull del carrer quan passeja.
Aquest és un conte il·lustrat on la curiositat vertebra la narració i on el lector esdevé protagonista. Pàgina a pàgina descobrirem els objectes, els paisatges i els records d’un artista inquiet que va omplir calaixos amb trossets de vida i sensacions que podrem sentir ben nostres.
Si obrim el calaix d’un artista, és possible que hi trobem objectes, paisatges i records, allò que en configura l’univers. Aquest calaix, però, deu ser el d’algú d’un altre temps, perquè s’hi respira nostàlgia, i també el d’una persona d’aquí, perquè el que veiem són fragments d’una vida genuïnament catalana: el porró, l’aixada, el pa amb vi i sucre o l’ombra d’un garrofer ens ho fan pensar.
Servint-se de la tècnica del collage —és interessant el treball de textures diferents, així com la introducció de la fotografia al dibuix—, no hi ha un fil conductor, sinó que un seguit d’imatges il·lustren el món de l’artista inconegut. Ens cal molta inventiva per endevinar de quin artista es tracta, però les coses que hi trobem ens fan pensar que ha de ser algú concret, de casa nostra.
Les capses, les finestres i els calaixos tots s’assemblen: no saps què amaguen fins que no els obres…
Un rellotge de paret, un rellotge de cucut, un rellotge de sorra, un rellotge de butxaca, campanes i un despertador. El rellotge més bonic és el que mai té pressa.
Un vals, una polca, una puça, una nit dolça…I una ampolla de gasosa.
Al calaix de l’artista hi ha quatre gotes de pluja, quatre gotes de mar, i quatre gotes de llàgrimes
Al calaix de l’artista hi ha el primer amor, i el segon. Una carta, una altra i una altra. (Fotografies antigues).
T’atreveixes a obrir finestres, capses o bé calaixos…?
Adquireix una esclava que es diu Haydée, antiga princesa de Janina, una ciutat que va caure per la traïció de Fernand, la fa lliure i sota la seva acusació, el comte queda deshonrat. Albert, que és vist per Edmond com el fill que hauria d’haver tingut amb Mercè, està disposat a batre’s en duel amb ell, però Mercè, que descobreix la veritable identitat d’Edmond, li explica al seu fill tota la història. Mare i fill abandonen Fernand, que s’acaba suïcidant.
La família Villefort està dividida per l’herència, ja que el fiscal es va casar en segones núpcies amb Heloise, amb la qual té un fill, Edouard. Però Villefort ja tenia una filla del seu primer matrimoni, Valentine, que, a més a més, està enamorada de Maximilien Morrel. Montecristo turmenta Villefort amb el record d’un fill il·legítim que va tenir amb Hermine, la dona del baró d’Anglars i que suposadament va morir en el part. En realitat està ben viu i va ser criat per Bertuccio, un criat d’Edmond. Heloise, enverina Barrois, un criat de Nortier; la sogra de Villefort, la senyora de Saint-Merans i el seu marit; i intenta assassinar Valentine per tal que ella i el seu fill puguin quedar-se amb tota l’herència de la família. Amb una poció, Montecristo fa passar per morta a Valentine i ajuda Maximilien a fugir amb ella. Llavors Noirtier, aconsegueix comunicar al seu fill que l’assassina és Heloise, ell s’hi encara i ella, espantada, mata el seu fill i després se suïcida.
Quan, després de totes aquestes desgràcies, Villefort descobreix que el seu fill bastard és viu i que és un assassí, acaba perdent el seny.
Al final, Edmond Dantès comprèn que s’està excedint i cancel·la la fase final de la seva venjança. Intenta compensar els que s’hi han vist ficats pel mig i n’han sortit escaldats, aplicant la seva pròpia justícia i aconseguint el perdó dels altres i de si mateix.
Edmond Dantès va desaparèixer molts anysDurant aquest temps va viatjar per orient i occident, va comprar l’illa de MontecristoI s’hi va construir un palau subterrani. Per planejar la seva venjança,Edmond va fer servir noms i aparences diferents:Es va fer passar per un mossèn italià,Per un home de negocis britànic i, fins i totPer un mariner misteriós i aventurer. I així, sempre disfressat,Edmond preguntava , investigava…
Heu vingut molt contens aquest any, oi?. Que us han portat moltes coses els Reis d’Orient? A la Rosa, no? No m’ho puc creure! Però si ets la noia més bona del món!
De la novel·la potser ens va costar al principi, però a partir que és tancat a la presó a l’illa d’If, ens ha anat atrapant cada vegada més.
Però entre nosaltres us diré que també és veritat que el seu fort no són els personatges, perquè com heu dit abans la profunditat psicològica del banquer (per exemple) és més aviat poca.
És veritat que es tracta de personatges arquetípics, però això queda compensat per la gran inventiva de l’autor a l’hora d’escriure històries. Oi que m’enteneu? És un gran clàssic, estem gaudint moltíssim amb les aventures i desventures de comte de Montecristo.
Recordem un tros molt bo que li passa al comte de Montecristo quan va a veure al banquer. D’acord?
[…] El banquer va saludar el comte amb el cap
I li va assenyalar una butaca.
El comte va respondre a la salutació
I va observar l’home que tenia al davant:
Tenia els cabells negres, els llavis prims
I un front prominent […]
[..]—Senyor baró, he vingut…
—va començar Montecristo
—Ja sé a què ha vingut, senyor comte […]
—[…] El seu director em demana que el meu banc
li ofereixi un crèdit il·limitat. […]
[…] Això mateix! Va confirmar —. Per tant…[…]
[…] Danglars estava convençut
Que Montecristo era un farsant
I volia assegurar-se de les seves intencions
abans d’actuar.
—És clar! —va dir el comte amb ingenuïtat—.
Suposo que tem que el seu banc
no pugui fer front als diners que vull demanar.
Danglars es va sentir insultat.
Qui es pensava que era aquell home
Per qüestionar la capacitat de crèdit del seu banc?[…]
[…] El meu banc li podria deixar un milió de francs!
[…] —Un milió de francs!
-va exclamar el comte-.
I que faré jo amb un milió de francs?
Si això és el que porto a la cartera!
Montecristo va treure la seva cartera
Dos xecs de 500 mil francs cadascun
Danglars es va quedar bocabadat
No era habitual que algú portés
A sobre tants diners junts.
[…] —però no es preocupi, senyor baró
Si la quantitat és un problema per al seu banc
M’han recomanat un parell més de bancs
Que estarien disposats a concedir-me el crèdit.[…]
[…] —No cal que busqui més, senyor comte!
-li va assegurar-.
El meu banc li oferirà el crèdit que li faci falta.[…]
[…] havia estat molt fàcil aconseguir el que volia
Gràcies al poder dels diners,
Ja s’havia guanyat el respecte
I la confiança de Danglars. […]
Ja és hora de comentar una mica els capítols que hem llegit avui. Qui vol començar, que no siguis tu Ivan, tu ho fas sempre, i crec que en Marc no ha comentat cap vegada. Li deixem que avui sigui ell qui ho faci?
Miriam diu d’anar baixant per veure les novetats que té l’Ana en llibres i revistes, us vull recordar que abans he preguntat com us va, si us agrada prou, i heu dit conjuntament que sí. Molt bé, nies i nois! Estic molt content!
Per cert, Paulí, ja t’he preparat el llibre de novel·la policíaca pel teu pare, espero que li agradi, no sé els seus gustos…
El mateix dic per la resta de vosaltres, de les coses que em vau demanar, però si disposeu de temps, d’una setmana per l’altre millor que sigui l’Ana. És la que us orientarà millor, ella és la bibliotecària, la professional, jo no, encara que ho faig molt a gust per vosaltres, bé, no cal dir-ho, oi?
Mercè, ja te’l prepararé jo mateix el llibre de “Romeu i Julieta” Que tots els tens esperant a la furgoneta. Va, córrer!
Bona setmana a tothom!
Ostres Ana, amb aquestes abraçades com vols que em posi bé de la lumbàlgia?
Edmond Dantès va desaparèixer molts anys
Durant aquest temps va viatjar per orient i occident, va comprar l’illa de Montecristo
Ahir, dilluns 9 de desembre, va tenir lloc el Recital poètic “Nadal i poesia” organitzat per la Biblioteca Pere Casaldàliga amb la col·laboració del Casal-Residència Verge de Montserrat i la Fundació AMPANS.
Ha tingut lloc el recital de poesia on molts dels presents han participat: tots els amics d’AMPANS han recitat una o més poesies. Elles i ells són: Rosa. Mercè. Julie. Ivan. Paulí. Marc. Ramon i en Jordi.
També hem comptat amb la col·laboració d’en Ramon Carreté, fent de Jeremies, junt amb en Jordi i el Ramon en els papers del Lluquet i el Rovelló, d'”Els Pastorets”, basats en l’obra de Josep M. Folch i Torres.
Ha valgut molt la pena! Va ser molt divertit!
Van alternar la història de Lluquet i Rovelló amb una lectura de poemes a càrrec de les noies i nois de la Fundació AMPANS. També les noies van cantar unes boniques i divertides nadales.
Per acabar en Ramon Carreté ens va fer un regal recitant fragments del Poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra.
Us podeu imaginar que els avis i les àvies presents han gaudit d’una estona molt entranyable que hem finalitzat compartint uns sucs, uns pastissos i unes galetes amb tots els presents.
Bons moments amb bones persones en un acte entranyable i de viu record.
És allò que des de la Biblioteca Pere Casaldàliga us desitgem per l’any vinent.
Bon Nadal!
l’Associació de Pessebristes de Barcelona, conjuntament amb la Parròquia de la Mare de Déu de Betlem, organitza la seva tradicional mostra de pessebres
Quadre Tercer BATUA L’ASE (LLUQUET i ROVELLÓ; després: JEREMIES)
Rovelló Ai, quina por que he passat! Jo encara no sé ben bé si soc viu o mort. Lluquet No? Ja t’ho diré. (El pessiga) Rovelló Ui, ui, ui!, quin pessic! Lluquet Te n’has sentit? Doncs això vol dir que ets viu. Rovelló Vaja, no facis mal! Ja ens hi ha anat de ben prim, ja. Lluquet Pots donar les gràcies a aquest guerrer tan vistós i tan bo! Rovelló Tota la vida que li estaré agraït, perquè, noi, si no arriba a ser ell… Lluquet Si, ves; si no arriba a ser ell, a hores d’ara ja estaríem fent xufff!, a la paella. Rovelló Sols de pensar-hi m’esgarrifo! Quina cara que feien tots! I has sentit si en deien de disbarats? Jo no els entenia gaire bé, perquè parlaven d’una manera…. Lluquet Era la por que no t’ho deixava entendre.
Rovelló El que m’ha quedat és una gana! (De sobte, esverat i amb grans crits) Ai, que veig! Ai, ara sí que ho és! Lluquet Que és el que veus? Rovelló Ai, Lluquet, amaga’m! Lluquet Però, què veus? Rovelló Sí que ho és, sí. El llop, el llop, amb unes orelles que fa basarda. Lluquet Allò vols dir? Sí que sembla una bestiota. Rovelló Ai, si, fugim, fugim. Jo me’n vaig! Lluquet Espera’t, home, que veurem el que és. Rovelló Ah no, no. Jo me’n vaig. Lluquet Aquella branca m’ho priva… Rovelló Creu-me, Lluquet, fugim que després no hi serem a temps.
Lluquet Vejam, vine; no siguis tant gallina, home. Rovelló Me’n vaig, me’n vaig. Jo no hi vull morir mastegat. Lluquet (Agafant-lo per les calces i estirant-lo) Vine home.
(Se sent un bram d’ase)
Rovelló Ai, ai, que se’m tira al damunt. Lluquet (rient) Però no sents que és un ase… Rovelló Un ase? Vols dir que això és un bram d’ase? Lluquet Té, mira-te’l, Rovelló.
(Entre en JEREMIES, és tartamut) Rovelló Macatxo l’ase, quina mala estona que m’ha fet passar. Lluquet (A Jeremies) Déu vos guard. Jeremies Dé, dé… Déu vo, vo, vos… Lluquet (Mirant-se’l molt sorprès) Calla com ho heu fet anar això? Jeremies E…e…e… en què us pu, pu, puc servir? Lluquet Volíem saber si anem bé per anar a Natzaret? Jeremies Na… Na… Natzaret? Lluquet Sí Jeremies Sí.. Sí. Lluquet Que potser hi aneu, vós? Jeremies S…s…sí. N…n…no. Lluquet L’has entès, tu? Rovelló Sembla que ha dit que sí i no. Jeremies Me, me, me… Lluquet Sembla una bicicleta! Jeremies Me… me… m’explicaré. Lluquet Això ja ho veurem. Jeremies Hi… hi haig d’anar, però… ha … haig de deturar-me a… u… u… u… Rovelló (Que estava distret, en sentir u…u..u.. és creu que és el llop) Ai, ara sí que és el llop!
Lluquet No home, que és el senyor. Rovelló Com que feia u… u…. u… Jeremies U… un hostal. Lluquet Ah, ja. Us heu de deturar en un hostal, no és això? Jeremies A… a… això. Rovelló (Badallant) Feliç de vós que us podeu deturar en un hostal. Lluquet (A part) Potser ens convidarà. (Alt) Sí, sí; en Rovelló té raó. Feliç de vós que us podeu deturar en un hostal. Nosaltres, sabeu?, encara no hem… d’això… (Fen signe de menjar) Enteneu? Jeremies Ja… ja…ja… entenc. Lluquet (Apart) Doncs no ho sembla. (Alt) Sí; és allò… quan no s’ha esmorzat, la gana… enteneu?, la gana empaita. Rovelló Això; la gana empaita. Jeremies Ja… ja..ja… entenc… ja. Lluquet (Canviant de tàctica i desfent-se en cortesies) No, gràcies, gràcies. No caldria si no… Això seria abusar. Jeremies No… no…no…entenc. Lluquet Convidar-nos a tots dos seria massa… moltes gràcies. Jeremies Si… si… si… no… no… no… us… convido pas. Lluquet (A part) No hi ha manera! Vaja, dissimulem. Que tingueu un bon viatge i que arribeu content a lloc. Jeremies Ja… ja ho crec que arribaré content. Com que vaig a conèixer la, la, la, la… Lluquet (Escarnint-lo) La, la, ra-la! Jeremies La… la promesa. És u… u… u…na bona mossa… ma… ma… ma…(Lluquet li mira la mà) No; vu… vull dir que ma… m’han dit, que… que…que era bona mossa. Lluquet Que no la coneixeu? Jeremies Co… co… com que viu tan lluny. Lluquet Ja, ja. Vaja, que sigui l’enhorabona. Com us dieu? Jeremies Je… Je…Je… Jere… mi… mi… mies. Lluquet Gràcies a Déu. Bé ha costat prou d’arrencar. Vaja , adeu-siau. Jeremies A de… de… de… Déu Rovelló (Quan ja és fora) és… és… és… és… carransit!
Tots els amics d’AMPANS han recitat una o més poesies. Elles i ells són: Rosa. Mercè. Julie. Ivan. Paulí. Marc. Ramon i en Jordi.
ROSA EL TIÓ (Joana Raspall) Hi ha una pila de llenya tallada que ha portat el camió per fer foc a la llar. Amb el tronc més gruixut que hem trobat la tenim preparat el tió. L’hem tapat amb la vella flassada que cada any ens el guarda el fred. Ben arraconadet li hem posat un pot d’aigua, una poma vermella i crostons de pa sec, que li agrada amb deliri. Ben segur que demà, quan me’l miri, sols hi haurà rosegons! Ve del bosc; deu tenir set i gana. Ara, aquí, com que està calentó, ben menjat i tranquil, es prepara per quan tots cridem: – Caga, tió! El tió sap que som criatures i esperant trere’n llaminadures li peguem, sense voler fer-li mal. Ell també, trapasser, barrejat amb torró a vegades ens caga… carbó!, com a càstig per al més llaminer.I ningú no s’enfada; no cal. És un joc de Nadal.
Ramón Carreté. Cant final del Poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra
Josep Maria de Sagarra POEMA DE NADAL (Cant final)
Va ser una nit, que va florir l’estrella,
i va néixer l’Infant!
Imaginem que fou la nit més bella,
més musical, més flamejant!…l
I fa molt temps, molt temps, i algú ensiborna
el nostre pit per atiar l’oblit,
per fer-nos infidels, però retorna
cada any, aquesta nit.
La nostra vanitat prou s’afigura
que està damunt del bé i del mal,
més no hi val ganivet ni ànima dura,
és més forta, la nit de Nadal!
Ai, si no fos aquesta nit tan clara!
Seríem tros de carn i pensament
que no coneix d’on ve, ni on va, ni on para;
pell d’home arrossegada pel corrent!
Però Nadal ens ha pintat el rostre
amb un vermell precís i decidit,
i ens dóna un sentiment de llar, de sostre,
de terra, de nissaga i d’esperit.
I ens dóna un punt d’humilitat de cendra
per estimar un racó dintre l’espai,
i desperta en el cor aquell blau tendre
que hem volgut escanyar i que no mor mai.
Procurem ser una mica criatures
amorosint el baladreig raspós,
i diguem: “Glòria a Déu en les altures”
amb aquell to que ho deien els pastors.
I si tot l’any la mesquinesa ens fibla,
i l’orgull de la nostra soledat,
almenys aquesta nit, fem el possible
per ser uns homes de bona voluntat.
Us deixo un resum de l’obra pels que el dilluns passat no vau poder vindre. Si alguna cosa no l’enteneu, amb molt de gust ho comentarem, d’acord?
Doncs som-hi!
El Comte de Montecristo (en francès: Le Comte de Monte-Cristo) és una novel·la escrita per Alexandre Dumas (pare) l’any 1844. És considerada la seva millor obra i una de les grans novel·les de la història.
La història tracta temes com la venjança, la justícia i el perdó.
Edmond Dantès (Museo)
Argument La història comença quan Edmond Dantès, un jove mariner mercant, torna al port de Marsella on viuen el seu pare i els seus amics. Se’ns relata també, que s’està a punt de casar amb una catalana, Mercè Herrera. Pel camí de retorn, el seu capità, Leclére, li fa prometre en el llit de mort, que anirà a l’illa d’Elba, on hi ha exiliat Napoleó i hi entregarà un paquet pel mariscal Bertrand. Allà, el mateix Napoleó li entrega una carta per un home de París. Quan torna a casa, els seus amics Danglars, que veu en Edmond una nosa per triomfar, i Fernand Mondego, que també està enamorat de Mercè, acusen Edmond d’espiar per Napoleó. Edmond Dantès és portat davant de Villefort, un procurador, el qual veu de seguida que és innocent, ja que la carta de Napoleó anava dirigida al senyor Noirtier, el pare de Villefort, el qual envia Edmond a la presó del castell d’If per evitar que el secret s’arribi a conèixer.
A la presó, Dantès es desespera i perd les ganes de viure, fins i tot, intenta suïcidar-se deixant de menjar, però llavors es troba amb l’abat Faria, un vell presoner que en un intent d’excavar un túnel per fugir va a parar a la cel·la d’Edmond,
Edmond Dantes and Abbe Faria prisoners at the Chateau d’If, illustration for The Count of Monte Cristo, novel by Alexandre Dumas (1802-1870) and Auguste Maquet (1813-1888), engraving after a drawing by Ange Louis Janet (1815-1872), published by Sonzogno, 1867, Milan-Florence-Venice.
[Hem arribat fins aquí, el dilluns dia 11 novembre del 2019]
I perquè veieu com seguirà el pròxim capítol aquí us ho deixo un trosset més.
[…] L’abat Faria es fa amic seu. Faria instrueix a Edmond en diversos temes: matemàtiques, química, filosofia i llengua.
També
l’ajuda a mig esbrinar qui estaria interessat a desfer-se d’ell.
Quan el vell abat se sent moribund, li confessa que hi ha un gran tresor amagat a l’illot de Montecristo, a les costes d’Itàlia. Quan mor, Edmond es fa passar per ell i és llançat al mar en lloc del cadàver de Mossèn Faria. Llavors aconsegueix escapar […]
Meu demanat també la llista de personatges. Aquí us els deixo:
✓Edmond Dantès: Al
principi de la història és un jove mariner mercant, que aviat serà capità i es
casarà. és denunciat pels seus amics i empresonat injustament durant molts
anys. Torna sota la imatge del comte de Montecristo per venjar-se dels que li
van prendre tot. Al llarg de la novel·la també utilitza disfresses, com la de
Mossèn Buzoni o Lord Willmore.
✓Abat Faria: Edmond el
coneix a la presó, és un sacerdot vell i savi, que li mostra una visió més
àmplia del món i li confia el secret del seu tresor, amagat a Montecristo.
✓Fernand
Mondego: Amic d’Edmond, el traeix per poder-li robar la promesa, Mercedes (Mercè,
que era catalana), a la que també estima. Quan Edmond surt del presidi, ell és
comte de Morcerf, s’ha casat amb Mercè i han tingut un fill, Albert.
✓Danglars: Company
d’Edmond a la marina mercant. Veu el jove Dantès com un destorb per ascendir i
també el traeix. Quan Edmond surt de la presó és baró i un banquer pròsper.
✓Gerard de
Villefort: Procurador que envia Edmond a la presó per encobrir el seu pare,
partidari de Napoleó. Es casa amb una aristòcrata, té una filla, Valentine, i
es converteix en fiscal de París i protector del rei.
✓Mercè Herrera: Promesa
d’Edmond, s’acaba casant amb Fernand mentre ell està a la presó. Mercè (o
Mercedes) és una catalana que viu al barri Les catalans de Marsella.
✓Gaspard
Gaderousse: Conegut d’Edmond, home en el que no es pot confiar, quan surt de la
presó li explica com el van trair. Acaba convertit en un lladre i un assassí i
mor a mans del fill bastard de Villefort.
✓Maximilen
Morrel: Fill d’un armador, enamorat de Valentine de Villefort. Es converteix
en un amic de Montecristo quan és a París.
Aquesta obra està considerada una de les deu millors novel·les d’aventures de tots els temps.
Benvinguts a la Biblioteca!
Vau triar aquest títol entre diverses novel·les de tota classe. Llavors serà aquesta la primera que llegirem. És El comte de Montecristo (en francès: Le Comte de Monte-Cristo).
Alexandre Dumas (1802-1870), novel•lista i dramaturg francès, és autor de moltes novel·les, entre les quals cal esmentar, per la seva popularitat, Els Tres Mosqueters (1844), El Comte de Montecristo (1845) i La Tulipa Negra (1850).
Concebuda amb les tècniques del fulletó per Alexandre Dumas (pare) l’any 1844, la novel·la va ser tot un èxit. L’obra es centra en la peripècia vital d’Edmond Dantès, que, havent estat empresonat injustament a conseqüència d’una conxorxa nascuda de la gelosia, en sortir-ne, mou tots els fils per venjar-se i emprèn un llarg viatge a la recerca dels culpables.
Alexandre Dumas (24 de juliol de 1802 – 5 de desembre de 1870) fou un novel·lista i dramaturg francès autor de més de 200 obres, nascut a Villers-Cotterêts, departament d’Aisne, i mort a Puys. El seu fill, Alexandre Dumas, fou també un escriptor conegut. wikiwand.com
Inspirada en el cas real d’un sabater francés, acusat injustament d’espionatge. Aquesta relata la vida de Pierre Picaud, un sabater de Nimes compromès amb una dona rica, qui, en la França de 1807, havia estat acusat de ser espia anglès per quatre amics gelosos i, com a conseqüència, condemnat a set anys de presó. Durant la captivitat, el seu company de cel·la li revela, abans de morir, la ubicació d’un tresor amagat a Milà. Un cop en llibertat en 1814, Picaud torna a París sota un altre nom i dedica deu anys de la seva vida a venjar-se d’aquells que, per enveja, l’havien traït. Encara que, finalment, és segrestat i assassinat.
Aquesta novel·la la llegirem com sempre entre tots, i ho farem si us sembla bé pel mateix ordre en què esteu asseguts avui.: La vostra monitora, Miriam. Mercè, Marc, Julie (avui no ha vingut) Pauli, Tomàs (benvingut al grup), Rosa, Ivan i en Jordi. Moltes gràcies a tots.
També, El Comte de Montecristo és, en principi, la història d’una venjança. El mariner Edmundo Dantés és ascendit a capità d’un vaixell mercant, el Faraó, i està a punt de casar-se amb Mercedes. No obstant això, l’ingenu Dantés no és conscient de com la seva bona fortuna repercuteix en les vides del seu cercle d’afins. La seva venjança, per tant, no serà ja només la
Venjança d’un home ofès, ni la venjança d’un intel·lectual agreujat, sinó la de l’amo d’un capital, d’una força de producció que haurà d’invertir o dilapidar d’una manera o l’altra
En un altre capítol molt curiós, Montecristo descobreix que l’èxit de Danglars en l’especulació borsària es deu a l’ús d’informació privilegiada, obtinguda mitjançant el telègraf òptic. Heus aquí un element d’alta tecnologia que erròniament considerem privatiu dels nostres temps, perquè, ja al segle XIX, existia una tecnologia considerablement avançada en matèria de comunicacions.
És a dir, també en aquella
època, la tecnologia i els mitjans de comunicació (ara seria Internet i el
correu electrònic) jugaven un paper important en la vida de la gent.
Fins a nosaltres ha arribat més
viu que mai el personatge d’Edmundo Dantés, una figura contradictòria. Perquè
si inicialment resulta una figura tràgica després del seu empresonament,
posteriorment se’ns mostrarà inflexiblement cruel, per, finalment, mostrar la
seva cara més patètica. Patètic, ja que en la seva lluita contra el destí que
creu que li ha imposat Déu, acaba creient-se per sobre d’Ell i, per tant, capaç
de desafiar les seves regles morals.
Avui, com cada any, començarem un nou curs carregat de nous projectes, il·lusions i ganes d’aprendre dels llibres, sempre comptant amb la col·laboració de la Biblioteca. Després d’unes llargues vacances, ja teníem moltes ganes de retrobar-nos per embarcar-nos en una nova aventura. Moltes abraçades i explicacions de com han estat les vacances. Ens heu presentat els nous companys. Tres més, aquest any! La Julie, en Marc i en Jordi, que s’uneixen a la Rosa, l’Ivan, en Paulí i la Mercè, així com la vostra estimada monitora, l’Anna Pérez. Vau triar entre diverses novel·les, i la que més us va fer gràcia i serà la primera a llegir és “El comte de Montecristo” (en francès: Le Comte de Monte-Cristo). És una novel·la escrita per Alexandre Dumas (pare) l’any 1844. Després aniran venint unes altres que l’Ana i jo ja vam anar triant entre moltes, pensant com sempre en els vostres gustos. SOM-HI!
I així hem començat!
Què és el laboratori “QUATRE CAIXES I UN UNIVERS”? Quatre caixes que afirmen no ser-ho. Quatre colors que pinten el món. Una sorpresa, temps per mirar i coses que canvien fins a tornar a ser el que eren.
Què són els Laboratoris de lectura? Són espais de descoberta i creació per a les famílies, que conviden a experimentar al voltant de la lectura, entesa en el sentit més ampli. Un espai per compartir i experimentar que els llibres són molt més que llibres…!
Es tracta d’un espai de creació dirigit a vosaltres i que us conviden a experimentar al voltant de la lectura, tot regalant experiències compartides, significatives i especials. La sessió es titula “Quatre caixes i un univers” i “Quatre caixes que afirmen no ser-ho”. “Quatre colors que pinten el món”. Una sorpresa, temps per mirar i coses que canvien fins a tornar a ser el que eren. Els laboratoris són una activitat per fer en grup, en la qual els llibres i l’experimentació són els protagonistes.
Un estiu més comptem amb els tallers que ens imparteixen joves voluntaris de la Fundació AMPANS adreçats als nois i les noies del Campus d’Estiu de Balsareny, amb el suport dels monitors del Campus i de la Biblioteca Pere Casaldàliga.
Aquest any les activitats triades ens fan posar en la pell de persones amb algun tipus de discapacitat. S’organitzen 3 estacions i cada estació serà una prova relacionada amb la discapacitat:
✓ Prova n.1. Circuit amb cadira de rodes per la planta baixa de la biblioteca. ✓ Prova n.2: pujar fins al pis de dalt amb els ulls tapats ✓ Prova n. 3. Llenguatge de signes. Introducció de diferents paraules amb llenguatge de signes.
El 1898 Valdemar Pousen va inventar el telegràfon, la primera màquina capacitada per registrar so de forma magnètica. El nom de l’invent és així perquè la intenció de Valdemar era gravar un missatge de veu en el cas que aquesta es produís en absència de l’usuari. Si ho veiem des d’aquesta perspectiva, el danès va inventar el primer contestador automàtic
Aquest dilluns passat a la Biblioteca hem volgut celebrar l’últim dia d’aquest curs, durant el qual hem llegit diverses novel·les i moltes faules. L’hem omplert per visitar l’exposició de maquetes de màquines i aparells de les èpoques al llarg de la història, invents que han anat lligats a l’evolució de la Física i de la Tecnologia. Ramon Magem (TV3, Programa “Divendres”) propietari d’una col·lecció de maquetes d’invents antics amb una rigorosa posada a punt perquè funcionin perfectament, ens deixa bocabadats en explicar-nos els principis físics, i mostrar-nos el funcionament d’unes quantes maquetes de les més de setanta que en té. Comença dient que no he inventat res, només mostra allò que van idear els grans inventors del passat.
Tot i això, en més d’un cas, ell s’ha inspirat en publicacions o il·lustracions antigues, imprecises i incompletes, i és el seu propi enginy el que hi ha suplert les mancances per fer accessible a tothom una demostració pràctica de com funcionaven aquelles idees del passat.
Amb ulls grans i rodons hem vist aplicacions de l’electromagnetismeque semblen màgia. La bobina de Tesla; el Generador de fricció; l’aparell d’enregistrament del so de Valdemar Poulsen, que va millorar el d’Edison, i el generador de Van der Graaf.
El principal atractiu de l’exposició és que la majoria de les maquetes tenen aplicacions pràctiques, visibles i entenedores, molt didàctiques, que han fet les delícies de tots nosaltres, que hem trobat en tots els aparells, elèctrics, mecànics i òptics, coses gairebé màgiques.
Et donem les gràcies per l’ensenyança, Ramon!
Bé, I ara només cal dir-vos que ha sigut un plaer haver estat amb vosaltres tot aquest temps, i que us esperem al setembre. Bon estiu!
Nikola Tesla assegut davant d’una bobina Wikimedia Commons
La Torre Wardenclyffe, també coneguda com la Torre Tesla
No és correcte parlar d’invenció de l’electricitat, perquè l’electricitat és un fenomen natural. Però sí que és possible parlar del seu descobriment, i també de persones que han ideat coses per fer que tot fos més fàcil. Són idees que han canviat el món. La bombeta, el motor elèctric, el parallamps… Però l’electricitat no és cap invent.
Tales de Mileto(600 aC) va ser el primer a observar a l’electricitat com a existent en la naturalesa. El seu nom era “ambre”.
Edison, Nicola Teslavan ser uns dels molts inventors. Van ser moltíssims els científics que van aportar per a avui disposar de les coses més avançades respecte de l’electricitat.
La matèria està formada per molècules i les molècules estan formades per àtoms.
L’electricitat és el flux de partícules. A aquestes partícules se les coneix com a electrons.Quan els electrons se separen o mouen (és a dir, produeixen una interacció entre ells), es genera un corrent elèctric. Així es produeix l’electricitat.
L’electricitat genera efectes lluminosos químics, mecànics i calorífics. Aquesta és una energia que es produeix de forma natural, és a dir que succeeix amb els fets de la naturalesa. Així, veiem que es produeix l’electricitat quan, en una tempesta, un llamp o un llampec descarrega electricitat sobre la Terra. Aquestes són descàrregues de cúmuls d’energia que es produeixen a l’interior dels núvols i que, en xocar diferents masses d’aire, descarreguen en forma de raig en direcció a la Terra.
Així, l’home utilitza aquesta força de la naturalesa per a ús industrial. Per exemple, la força de l’aigua en grans quantitats en una resclosa s’usa per a proveir d’aquesta, a les ciutats.
En la nostra vida diària i quotidiana, l’electricitat no la palpem, ni la veiem, ni la sentim, però està present de forma invisible i la necessitem per a tot. Imagines com seria la teva vida sense electricitat? Què passaria si se n’anés el “llum”?
– En la teva llar deixarien de funcionar els electrodomèstics (rentadora, cuina, rentavaixella…) El frigorífic no funcionaria; els aliments s’espatllarien
– No podries gaudir del teu oci, l’ordinador, la televisió, DVD
– No podries viatjar; el tren, els aeroports, els semàfors, ascensors… no funcionarien – Les ciutats s’apagarien
– La indústria es paralitzaria
– Els hospitals quedarien inutilitzats.
L’electricitat es genera a partir d’energia nuclear, combustibles fòssils (carbó, gas natural i petroli) aigua i fonts d’energia renovables (vent, sol, biomassa, etc.).
L’electricitat no es pot emmagatzemar. Cada vegada que la necessitem, cada vegada que encenem un simple interruptor, una central elèctrica produeix l’electricitat que consumim. Només es pot emmagatzemar en petites quantitats a les piles, bateries i acumuladors.
Al marge de quina sigui la manera com hagi estat obtinguda, l’electricitat és abocada a una extensa i complexa xarxa de fils elèctrics per tal de distribuir-la entre tots els consumidors que n’han de fer ús.
La xarxa de transport es diferencia en tres tipus segons la tensió que suporta l’estesa elèctrica:
Línies d’alta tensió (AT): són aquelles que transporten l’energia elèctrica a una tensió elèctrica molt elevada – des de 400.000 fins a 30.000- a fi de reduir les inevitables pèrdues d’energia associades al transport d’electricitat a llargues distàncies.
Línies de mitja tensió (MT): línies que porten el corrent elèctric a una tensió d’entre els 30.000 i els 1.000 volts.
Línies de baixa tensió (BT): porten l’energia fins al punt de destinació per tal que pugui ser utilitzada pel consumidor. La tensió és inferior als 1.000 volts, ja que els equips domèstics i alguns d’industrials funcionen amb un voltatge d’uns 380 o 220 V.
Tal com havíem quedat, dilluns passat a la tarda vam fer el “Taller de creació poètica”.
Vam tindre la sort de comptar amb en Ramon Carreté, que ja el coneixeu del dia que vam anar a llegir poemes per als avis, el 21 de març, Dia Mundial de la Poesia.
Vam llegir alguns poemes i veient els vídeos amb poemes que l’Ana posava. I els vam comentar entre tots, amb en Ramon suggerint vies d’aproximació.
“Si Dios fuera mujer”, de Mario Benedetti
¿Y si Dios fuera mujer?
pregunta Juan sin inmutarse,
vaya, vaya, si Dios fuera mujer
es posible que agnósticos y ateos
no dijéramos no con la cabeza
y dijéramos sí con las entrañas.
Tal vez nos acercáramos a su divina desnudez
para besar sus pies no de bronce,
su pubis no de piedra,
sus pechos no de mármol,
sus labios no de yeso.
Si Dios fuera mujer la abrazaríamos
para arrancarla de su lontananza
y no habría que jurar
hasta que la muerte nos separe
ya que sería inmortal por antonomasia
y en vez de transmitirnos SIDA o pánico
nos contagiaría su inmortalidad.
Si Dios fuera mujer no se instalaría
lejana en el reino de los cielos,
sino que nos aguardaría en el zaguán del infierno,
con sus brazos no cerrados,
su rosa no de plástico
y su amor no de ángeles.
Ay Dios mío, Dios mío
si hasta siempre y desde siempre
fueras una mujer
qué lindo escándalo sería,
qué venturosa, espléndida, imposible,
prodigiosa blasfemia.
En aquest poema vam veure que el poeta voldria que la figura que ens imaginem de Déu fos menys distant, més propera a la humanitat: que hi poguéssim parlar cara a cara, rebre’n respostes. I llavors l’autor fa encara un pas més enllà: posats a eesitjar que Déu fos una persona accessible i propera a nosaltres, li sembla que seria millor encara si, en lloc d’un senyor amb barba (com ens el pinten) fos una dona. Perquè les dones tenen un plus més de sensibilitat i d’empatia. El poeta (que, de fet, és un home) provoca una mica els lectors quan diu que aquesta accessibilitat podria expressar-se fins i tot amb un contacte físic: abraçades i petons. Però el significat últim, vam concloure, era el desig de poder tenir un accés més directe, més quotidià, a una divinitat que normalment se’ns representa amb imatges i si ens parla és a través d’intermediaris.
El vam escoltar en aquest vídeo en què un dibuixant (o una dibuixanta: el vídeo no en diu el nom) anava pintant la figura d’una dona, mentre sonava l’Adagio d’Albinoni i la veu del mateix Benedetti recitava el seu poema.
Poesia dibuixada.
“Podries” de Joana Raspall
Podries
Si haguessis nascut
en una altra terra,
podries ser blanc,
podries ser negre…
Un altre país
fóra casa teva,
i diries “sí”
en una altra llengua.
T’hauries criat
d’una altra manera.
Més bona, potser.
Potser més dolenta.
Tindries més sort
o potser més pega…
Tindries amics
i jocs d’una altra mena;
duries vestits
de sac o de seda,
sabates de pell
o tosca espardenya,
o aniries nu
perdut per la selva.
Podries llegir
contes i poemes,
o no tenir llibres
ni saber de lletra.
Podries menjar
coses llamineres
o només crostons
secs de pa negre.
Podries… podries…
Per tot això pensa
que importa tenir
les mans ben obertes
i ajudar qui ve
fugint de la guerra
fugint del dolor
i de la pobresa.
Si tu fossis nat
a la seva terra
la tristesa d’ell
podria ser teva.
De plena actualitat amb la crisi de refugiats la poesia de Joana Raspall ens acosta al patiment i ens convida a la solidaritat, a l’empatia i a la reflexió davant les desigualtats. Homenatge a tots aquells que han de marxar involuntàriament de casa seva, mostra com tots els humans tenim unes mateixes necessitats i uns mateixos sentiments. Alguns ja coneixíeu el poema i tothom va tenir molt clar el missatge solidari que ens envia.
El poema l’hem escoltat en aquest vídeo del projecte “Poesia Dibuixada”, amb la veu de Sílvia Bel, dibuixos de Marta Bellvehí i, com a fons, “Lent et doloureux”, d’OnClassical.
“Els núvols”, de Màrius Torres
Els núvols
Blanc sobre blau, els núvols, pel cel d’aquests matins,
passen sense l’angúnia de cap ànima a dins.
Matins de març, on sembla que la vida comenci
i nosaltres tornem, verges en el silenci,
a l’esperança del primer dia del món!
Els núvols fan el cel més blau i més pregon.
Somnis de l’aigua! Entorn de la seva peresa,
l’aire els dóna una forma gairebé per sorpresa,
un límit en l’atzur. Fàcil com la cançó
del flabiol als llavis, plens de sol, del pastor,
la seva ombra camina sobre l’aigua captiva
dels rius, dels llacs i de les mars. I jo, a la riba,
penso, en veure’ls passar, per quin caprici els déus
fan i desfan per sempre meravelles tan breus…
També l’hem vist en el projecte “Poesia Dibuixada”, també amb la veu de Sílvia Bel i els dibuixos de Marta Bellvehí. La música, de Filu and Dina, “The raysof happiness”
En aquest poema de Màrius Torres (1910-1942), el poeta, malalt, des del jardí del sanatori per a tuberculosos del Puig d’Olena, contempla els núvols i reflexiona sobre la vida i la mort. Els núvols, a diferència de les persones, fan el seu camí pel cel sense patir, no tenen preocupacions. Mirant-los en aquell matí de març, el poeta sembla oblidar la seva malaltia i recupera l’esperança ingènua de la seva infantesa feliç (“els primers dies del món”). Amb una metàfora molt bonica, anomena els núvols “somnis de l’aigua”, perquè estan formats de l’evaporació de l’aigua i s’eleven al cel com un somni bonic. Es mouen molt lentament, mandrosos, i l’aire els fa canviar de forma. I es mouen pel cel amb molta facilitat, com es mou per l’aire el so del flabiol que toca un pastor. Els núvols passen i es reflecteixen en un rierol, que té l’aigua “captiva”, perquè està empresonada pels seus propis marges. I el poeta, des de la riba, sense poder navegar pel riu cap al mar, ni poder volar pel cel com el núvol, es meravella mirant aquella bellesa que dura tan poc. Hem comentat també el significat d’algunes paraules poc usuals: “pregon” vol dir “profund”; “atzur” és el color blau, referit concretament al del cel.
“Cançons a Mahalta”, de Màrius Torres
Corren les nostres ànimes com dos rius paral.lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.
No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.
En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau
i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar -la nostra pàtria antiga-.
Aquest poema, que hem escoltat en la veu i música de Lluís Llach, fou escrit per Màrius Torres el 1937, moment en què ja feia un temps que estava ingressat al sanatori (on va morir, tuberculós, als 32 anys, el 1942). Allà havia tingut l’oportunitat de conèixer la Mercè Figueras, la qual es converteix en la dona inspiradora d’una sèrie de poemes d’amor que compareteixen el nom d’aquest poema: Cançó a Mahalta. “Mahalta” era el pseudònim que Màrius va posar a la Mercè.
El principi del poema parla de dues ànimes, la del poeta i la de Mahalta, que són comparades amb dos rius paral·lels. Aquesta comparació pretén expressar la dificultat i la impossibilitat d’ajuntar les seves vides, presentades com rius (símbol molt utilitzat en la literatura), els quals són paral·lels, fet que genera aquesta impossibilitat d’unió i per tant, de la impossibilitat de confluir, de trobar-se junts en un futur compartit. Podem pensar que aquesta impossibilitat ve donada per la malaltia que tots dos pateixen. També diu: “corren les nostres ànimes”, que fa referència a ells mateixos, a les seves vides, i que fan el mateix camí sota els mateixos cels, que significa que tots dos estan en el sanatori i caminen cap a la mort. De fet, com tothom, perquè tothom ha de morir.
Parla de la calma i la tranquil·litat que envaeix tot el sanatori. A més, tenim el simbolisme d’una terra de xiprers, que encara fa més present aquesta separació que hi ha entre tots dos.
Els xiprers representen la mort, el final de la vida i això té relació amb les vides de tots dos, ja que són conscients de la proximitat de la mort per la seva situació. També ve pel fet que als cementiris hi sol haver xiprers.
Els “meandres” són les voltes sinuoses que fa un curs d’aigua, és a dir, el camí del riu. Al final ens diu què fa l’aigua: doncs, és clar: va des de la font fins al mar. La font és el naixement, l’inici de la vida, i els rius (i simbòlicament, totes les vides) s’encaminen cap a la mar, és a dir, cap a la mort. Recordem el poema de Jorge Manrique: “Nuestras vidas son los ríos / que van a dar a la mar / que es el morir”.
I ja se’ns va acabar el temps. Però a la biblioteca hi ha molts llibres de poesia i els que vau voler agafar-ne algun ho vau poder fer. Disfruteu de la lectura!
Viure en un món millor és possible? Oi tant!
Mireu, ja que sou aquí buscarem receptes per fer del nostre entorn un lloc molt més bonic a través dels contes i dels àlbums il·lustrats.
Avui, a la Biblioteca hem transformat la sala del primer pis en una plaça on es pot reflexionar sobre possibles formes per a viure en un món millor. A través de llibres i de determinades accions, entre tots hem embellit el nostre entorn, intervenint-hi de forma poètica, compartint desitjos i utopies i reivindicant la bellesa, la poesia i les paraules.
Tot a punt per al Laboratori de Lectura “Avui és un bon dia per canviar el món”.
Us deixo amb les imatges del laboratori i també amb la intervenció de tots vosaltres.
Viure en un món millor és possible? Oi que si, amics meus? Doncs ara escolteu l’Ana i la vostra monitora, i al final jo també us explicaré una història, i després en llegirem més i comentarem.
Observeu les il·lustracions que pengen del fanal. Què representen? Penseu que podrien necessitar ser transformades? Penseu que nosaltres podríem fer alguna cosa per aconseguir-ho? Els llibres que les expliquen i alguns altres títols ens parlen de realitats ben crues.
L’Ana ens llegeix un conte: A la garjola!, de Henri Meunier i Nathalie Choux.
La història en si comença en un parc, just quan un furgó de la policia arriba i trenca l’harmonia que fins aleshores hi regnava. Al ritme d’una cançoneta: «Això no cola, a la garjola!», un agent uniformat va emportant-se tots aquells ciutadans que li semblen sospitosos i sense papers: una dona africana, un gat verd, un ocell i fins i tot el sol, que just acaba de venir d’orient. El parc queda a les fosques i trist, de manera que fins i tot un nen demana de pujar voluntàriament al furgó i afegir-se a aquell grup tan pintoresc.
Què ens diu aquest conte? Doncs que ens trobem amb una sàtira plena d’humor que parteix d’un autoritarisme ridícul i exagerat per mostrar-nos una situació freqüent al nostre entorn, al barri i a l’escola.
Altres llibres són semblants pel que fa als temes d’emigració. L’Òscar Camps i el seu vaixell Open Arms, que salva moltes vides en el mar. Aquesta és la història que us voldria explicar:
Sabeu quantes armilles hi ha a l’illa de Delfos? Doncs hi ha una mica més de mig milió d’armilles. Sembla impossible, oi?
Per cert, tots heu coincidit a dir-nos això: «Veiem un parc, un nen que veu com la policia demana la documentació als seus amics i després se’ls emporta només pel fet de ser de diferent color. És una reflexió divertida sobre la intolerància i el racisme»,
Fantàstic!
Després hem presentat un segon grup de llibres: són llibres que ens expliquen històries de transformació. Els protagonistes d’aquests contes són personatges que, a través d’una acció petita, i poètica, aconsegueixen fer del seu entorn un lloc més bonic i habitable. No voldria deixar-me cap títol, ja que tots van ser preciosos. Entre ells vam explicar El jardí curiós i Un autobús caído del cielo.
I sobretot el que més us ha agradat ha estat aquest, el de Nelson Mandela.
En Nelson Mandela, va ser un home que confiava en la humanitat, i estava convençut que el món canviaria quan l’ésser humà respectés tots els homes, sense prestar atenció al color de la pell de cadascú.
Quina pena que s’acabi el temps. Hi ha tardes que haurien de durar moltes més hores, oi? Que tingueu una bona setmana, i recordeu que dilluns que ve escoltarem uns poemes i els llegirem i comentarem entre tots.
—Mercè, saps qui vindrà a llegir i explicar-nos-en el significat?
—Sí, el Ramon!
Avui es compleixen 80 anys de la fi de la guerra civil espanyola, l’1 d’abril del 1939, quan Franco des de Burgos va proclamar la victòria del bàndol feixista i la derrota dels republicans, fet que va suposar l’exili de milers de catalans i espanyols, així com l’empresonament, tortura, esclavatge i mort de molts altres que no van poder escapar. Hem explicat aquest fet perquè tots hem de saber aquests fets, i que no hem de permetre que mai més torni a passar.
Les fotografies i part del text que ve a continuació han estat cedits per la Revista La Barraca, publicada al camp d’Argelers-sur-Mer. Més informació aquí:http://www.memorial-argeles.eu/fr/
No hem parlat ni de la guerra ni dels vencedors. Ho hem fet de tots aquells que van haver de marxar del nostre país cap a França. Trobo que ha estat molt enriquidor. D’aquesta manera també hem pogut fer la introducció de la novel·la que llegirem a partir de la setmana que ve. És de l’escriptora gironina Núria Martí Constans, que va guanyar amb aquesta obra el 1r Premi de novel·la curta de Lectura Fàcil l’any 2010: ‘Les mateixes estrelles’.
En aquesta ocasió la llegirem en la versió en castellà, pel fet que l’any passat es va llegir en català, i arran d’això vam tenir la sort que l’escriptora vingués a la nostra biblioteca. La trama de ‘Bajo el mismo cielo’ es basa en un fet històric real que va marcar la vida de moltes persones a les darreries de la Guerra Civil espanyola: l’any 1939 Pablo Neruda va dur a Xile més de 2.000 persones que fugien de la Guerra Civil espanyola a bord d’un vaixell, el “Winnipeg”.
En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado. El Generalísimo Franco Burgos, 1° de abril de 1939.
L’1 d’abril de 1939 acabava el conflicte bèl·lic que durant tres anys havia enfrontat franquistes i republicans. La fi de la contesa va generar un èxode de ciutadans republicans
Les autoritats franceses no preveieren un èxode tan massiu i ben aviat totes les previsions es van desbordar. No esperaven que en aquell hivern del 1939 mig milió de persones demanessin auxili en poc més d’una setmana. No hi havia instal·lacions preparades, ni previsions alimentàries i encara menys sanitàries i higièniques. Les principals preocupacions dels francesos eren l’ordre i la seguretat, sobretot després que la dreta francesa alertés del perill de la vinguda de tants “rojos” d’Espanya.[…] sapiens.cat
En qualsevol d’aquests camps, el record dels que hi van malviure és desolador. Fred, fam, malalties. Condicions molt dures per a una població derrotada. Per fer-nos-en una idea, els camp d’Argelers consistia en una esplanada de sorra, a la platja, limitada per uns filats i oberta a la mar, sense barraques, ni latrines, ni cuines ni aigua potable. No hi havia on aixoplugar-se de les intenses nevades que van caure en aquell indret el febrer del 1939, ni de les freqüents pluges ni de les baixes temperatures de l’hivern.
Eran los últimos días de la Guerra Civil en España. En Figueres, al norte de Catalunya, las bombas caían una tras otra con un ruido ensordecedor. Las casas se hundían. Hombres y mujeres corrían por las calles, llorando de miedo y de dolor. Había llamas y humo por todas partes.
La entrada masiva de exiliados españoles en Francia dio comienzo el 28 de enero, día de la apertura oficial de la frontera francesa, y terminó el 13 de febrero, día que el ejército franquista ocupó los últimos puestos fronterizos. Casi la totalidad de los refugiados inundó a lo largo de quince días sucesivos la región francesa de Pirineos Orientales desde Cervera a La Tour de Carol.
Últimos días de agonía de Cataluña y con ella de toda la resistencia republicana.” De la revista La Barraca, publicada en el campo de Argelés-sur-Mer. Número correspondiente a junio de 1939. Todos los que veis aquí son españoles. Todos.
El dia 21 de març va ser proclamat per la UNESCO Dia Mundial de la Poesia. Per celebrar-lo en aquesta edició, l’onzena, la poeta lleidatana Rosa Fabregat ha escrit el poema “Poesia. Música de l’ànima teixida amb paraules”, que s’ha traduït a vint llengües. La Biblioteca Pere Casaldàligas’ha volgut sumar a la celebració amb una activitat senzilla, però plena d’amor. Així doncs, ha organitzat aquesta celebració amb la col·laboració del Casal-Residència Verge de Montserrat i la Fundació AMPANS. També hem comptat amb la Coral del Casal, dirigida per mossèn Joan Bajona, que ens ha regalat unes boniques cançons, i d’en Ramon Carreté i la poetessa cardonina Hermentera Fàbrega,
Els avis també han llegit poemes que estaven fets per ells. Preciosos! Vosaltres també heu col·laborat en aquesta celebració llegint una poesia d’un llibre. Una poesia que vosaltres mateixos heu triat.
Us volem donar les gràcies, i felicitar-vos perquè, a més, ha estat molt ben recitat. I als que no heu pogut venir també us donem les gràcies, i posarem el poema que havíeu de recitar aquí al blog. Us podeu imaginar que els avis i les àvies presents han gaudit d’una estona molt entranyable, que hem finalitzat compartint uns sucs i unes galetes amb tots els presents.
Són bons moments amb bones persones, és allò que des de la Biblioteca Pere Casaldàliga us desitgem sempre amb tot l’amor.
Espurna de vida, llum del coneixement, que s’expandeix, dòcil, per tots els confins. Música immortal que camina i vola per la nostra terra i per tots els cels.
La canten els trànsfugues, els empresonats, i tots els migrants que no tenen sostre, la piulen plorant. Llàgrimes que cauen tan endins del cor, que commouen l’ànima
dels àngels de Rilke, closa en la natura. La fan trontollar. Música que atura aquell caminant en veure la cigonya i el seu vol rasant, sense cap frontera
que li barri el pas, puntejar lleugera sobre la teulada que li fa de niu. I ell no pot volar. Poesia. Música de l’ànima, teixida amb paraules.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
RAMON CARRETÉ
En Ramon Carreté ens va recitar uns poemes del bisbe Pere Casaldàliga
Castell de Balsareny
Castell del meu record, bressol i via
de més alts horitzons.
Roca pairal dels meus neguits… Un dia
em tornaràs la cendra i els petons?
Castell de Balsareny,
vora del riu atrafegat
i a mig camí del mar i la frontera!
Arrel de pedra del meu seny,
ermita del delit ja consagrat,
heràldica de lluita i de quimera!
Casal de l’esperit, fogall de casa,
muntanya dels meus ulls i dels meus peus,
merlets tallats per l’ala i per l’espasa,
merlets, muntanya i horitzons tan meus.
Oh, si pogués refer-te jo tothora,
construint-me en castell de pedra i vol;
terreny i alçat alhora,
paraula i vida al sol,
home dels homes i, de Déu, fidel;
ala i rocam en feina redemptora;
fita pels caminants, resposta al cel.
Santa Maria da Madruga
Para o Major Euro, / que me tachou de “cultura religiosa
deficiente” / porque surpreendeu numa carta minha, / roubada
pela Censura, / a invocação de “Santa Maria da Madrugada”
Santa Maria da Madrugada,
a Santa nunca invocada
pelo noturno Major.
Santa Maria
de qualquer hora do dia,
para uma Fé com poesia
e com humor.
Santa Maria da Libertação,
suspeita de subversão.
Santa Maria da Madrugada
e da Media-noite também.
(Santa Maria das Forças Armadas
que entre todos desarmaremos. Amén!)
Canción de la hoz y el haz
Cogiendo el arroz de los posseiros de Santa Terezinha,
perseguidos por el Gobierno y por el Latifundio.
Con un callo por anillo,
monseñor cortaba arroz.
¿Monseñor, “martillo
y hoz?
Me llamarán subversivo.
Y yo les diré: lo soy.
Por mi pueblo en lucha, vivo.
Con mi pueblo en marcha, voy.
Tengo fe de guerrillero
y amor de revolución.
Y entre Evangelio y canción
sufro y digo lo que quiero.
Si escandalizo, primero
quemé el propio corazón
al fuego de esta Pasión,
cruz de Su mismo Madero.
Incito a la subversión
contra el Poder y el Dinero.
Quiero subvertir la Ley
que pervierte al Pueblo en grey
y al Gobierno en carnicero.
(Mi pastor se hizo Cordero.
Servidor se hizo mi Rey).
Creo en la Internacional
de las frentes levantadas,
de la voz de igual a igual
y las manos enlazadas…
Y llamo al Orden de mal,
y al Progreso de mentira.
Tengo menos paz que ira.
Tengo más amor que paz.
Creo en la hoz y el haz
de estas espigas caídas:
¡una Muerte y tantas vidas!
¡Creo en esta hoz que avanza
—bajo este sol sin disfraz
y en la común Esperanza—
tan encurvada y tenaz!
IVAN
En la vida —a prop teu o a l’altre cap de món— moltes vegades passen coses que et tallen la respiració i et deixen sense paraules. La crisi humanitària dels fugitius de les guerres d’Orient Mitjà és una d’aquestes ocasions. Fa dies que aquesta tragèdia em fa perdre la son, i cada fotografia de la premsa, cada imatge de la televisió, cada notícia que sent per la ràdio, em fa sentir més malament, perquè no tinc paraules per expressar el que sento.
Gràcies a tots i totes els qui t’han escoltat. Davant el dolor, poder-lo explicar (com has fet tu), posar-hi les paraules que ens diuen la veritat, és la primera passa per trencar la impotència i convertir el sofriment en acció i energies de canvi.
No tinc res més a dir. No sé dir res més. Parla’ns, Joana Raspall!
Podries
Si haguessis nascut en una altra terra, podries ser blanc, podries ser negre… Un altre país fóra casa teva, i diries “sí” en una altra llengua. T’hauries criat d’una altra manera. Més bona, potser. Potser més dolenta. Tindries més sort o potser més pega… Tindries amics i jocs d’una altra mena; duries vestits de sac o de seda, sabates de pell o tosca espardenya, o aniries nu perdut per la selva. Podries llegir contes i poemes, o no tenir llibres ni saber de lletra. Podries menjar coses llamineres o només crostons secs de pa negre. Podries… podries…
Per tot això pensa que importa tenir les mans ben obertes i ajudar qui ve fugint de la guerra fugint del dolor i de la pobresa. Si tu fossis nat a la seva terra la tristesa d’ell podria ser teva.
El llibre com tu volies no el puc posar aquí, però et deixo el vídeo
CLARA
Dibuixem el Bon profit de Miquel Martí i Pol Patates fregides Ni eixutes ni humides, són bones les bones patates fregides. Rosses per fora, i per dins flonges com el pa calent, satisfan el paladar més exigent. Un pot menjar-se-les soles, però acompanyen molt bé els plats de carn més diversos quan ens convé. Ni eixutes ni humides, són bones les bones patates fregides.
Poema extret del llibre Bon profit de Miquel Martí i Pol
Dibuixem el Bon profit de Miquel Martí i Pol Ous ferrats Quan es couen, quins esclats, els ous ferrats, fins i tot, si no es vigila, poden fer alguns disbarats. I un cop cuits, ben presentats, els ous ferrats, se’ls mengen sense ganyotes fins i tot els desganats.
Poema extret del llibre Bon profit de Miquel Martí i Pol
Dibuixem el Bon profit de Miquel Martí i Pol Croquetes Se’ns esmolen les dentetes quan la mare fa croquetes. Ben rosses i cruixidores, no te’n menges, en devores. En qualsevol ocasió, si hi ha croquetes, millor.
MERCÈ
Versos que el viento arrastra Karmelo C. Iribarren Cristina Müller
Las estaciones
Las estaciones sirven para tres cosas importantes:
para que lleguen los trenes,
para que se vuelvan a ir,
y para que lloren los enamorados
Las bicis quietas
Estas bicicletas
aparcadas
en la calle
en línea
una al lado de la otra
parecen vendedoras de kilómetros
que nadie compra.
Bolsa de Plástico
Mírala
ahí
en mitad de la calle
sola
quieta
temerosa
de que aparezca el barrendero
soñando
con un poco de viento
para sentirse
nube
ÒSCAR
Ens diu l’Òscar que ja ve la primavera i tot el paisatge ressalta al nostre voltant, com si sorgís de nou. Estrenem doncs paisatge… com? Agafem llapis i paper i dibuixem-lo. Sembla difícil? No, seguim les instruccions del poema de Gloria Fuertes i segur que ens surt una autèntica meravella!
Soneto amoroso definiendo el amor. Francisco de Quevedo
Es hielo abrasador, es fuego helado, es herida que duele y no se siente, es un soñado bien, un mal presente, es un breve descanso muy cansado. Es un descuido que nos da cuidado, un cobarde, con nombre de valiente, un andar solitario entre la gente, un amar solamente ser amado.
Es una libertad encarcelada, que dura hasta el postrero parasismo; enfermedad que crece si es curada.
Este es el niño Amor, éste es su abismo. ¡Mirad cuál amistad tendrá con nada el que en todo es contrario a sí mismo!
PAULÍ
Els humans som capaços tant del millor com el pitjor. Els esdeveniments que ens envolten i les situacions que la vida ens planteja fan que surti, per bé o per malament, tota la diversitat que és la humanitat.
Miquel Desclot
Nens estrangers
Nen pigmeu, nen esquimal, nen de l’Índia o del Nepal, nen xinès o nen dallò, no voldríeu ser com jo?
Conviviu amb els lleons, les balenes o els bisons, i mengeu ous de nyandú i us feu cases de bambú.
Aquest viure és de pistó, però el meu és molt millor; i sovint us dol, ja ho sé, no ser nats a l’estranger.
Mengeu cuina salvatgina, i jo carn de la més fina; heu de viure a fil d’espasa, i jo visc tranquil a casa.
Nen pigmeu, nen esquimal, nen de l’Índia o del Nepal, nen xinès o nen dallò, no voldríeu ser com jo?
“Amb totes dues mans alçades a la lluna, obrim una finestra en aquest cel tancat” (Maria Mercè Marçal)
8 de març
Vuit de març
Hereves de les dones que cremaren ahir farem una foguera amb l’estrall i la por. Hi acudiran les bruixes de totes les edats. Deixaran les escombres per pastura del foc, cossis i draps de cuina el sabó i el blauet, els pots i les cassoles el fregall i els bolquers.
Deixarem les escombres per pastura del foc, els pots i les cassoles, el blauet i el sabó I la cendra que resti no la canviarem ni per l’or ni pel ferro per ceptres ni punyals. Sorgida de la flama sols tindrem ja la vida per arma i per escut a totes dues mans.
El fum dibuixarà l’inici de la història com una heura de joia entorn del nostre cos i plourà i farà sol i dansarem a l’aire de les noves cançons que la terra rebrà. Vindicarem la nit i la paraula DONA. Llavors creixerà l’arbre de l’alliberament.
Benvinguts tots al món dels somnis! Avui començarem a llegir la novel·la que heu triat.
Jo també penso que és de més boniques dedicades els nens que mai s’han escrit. El llibre relata uns mesos en la vida d’aquest nen…
Mark Twain va escriure obres de gran èxit com El príncep i el captaire, però és conegut, sobretot, per la seva novel·la Les aventures de Tom Sawyer i Les aventures de Huckleberry Finn. “Moltes de les aventures explicades en aquest llibre van succeir de debò. Una o dues foren experiències pròpies, les altres les visqueren els nois que foren companys meus d’escola”. Així començava el prefaci en l’obra original que el 1876, ara fa 143 anys, encapçalava Les aventures de Tom Sawyer.
Les aventures de Tom Sawyer és una novel·la de l’escriptor nord-americà Mark Twain publicada el 1876. El llibre relata uns mesos en la vida d’aquest nen que viu en una ciutat petita prop del riu Mississipí, criat per la seva tia Polly, que se l’estima molt, però que a la vegada és estricta. Tom contempla el món d’una manera molt diferent de la dels adults amb qui ha de conviure. Més rebel encara és el seu amic Huckleberry Finn, el company ideal de Tom, que és envejat pels altres a causa de la forma de vida que porta. Aquests dos nois, Tom i Huckleberry Finn, viuran aventures de tota classe, fins que finalment acabaran creixent i deixaran de ser nens per arribar al món dels adults.
Descripció de l’obra
Les aventures de Tom Sawyer és el relat d’uns mesos en la vida de Tom Sawyer, un nen que viu en una ciutat petita del sud-oest dels Estats Units a la vora del riu Mississipí. Criat per la seva tia Polly, que el vol de cor però que el sotmet a una disciplina que se li fa absurda i desagradable, Tom contempla el món d’una manera molt diferent de com ho fan els adults amb els quals ha de conviure. Precisament perquè existeix aquest distanciament, ens entreté amb les seves reaccions divertides i nobles. Més agrest i rebel contra aquest univers de la gent gran és el seu amic Huckleberry Finn, el company ideal de Tom, que és envejat pels altres nens que contemplen en la seva vida una forma d’existència que a ells els agradaria portar. Junts viuran aventures humorístiques i dramàtiques de les quals podran sortir més airosos del que hagués pogut fer-ho qualsevol adult. Al final (tan sols en aparença), tant Tom com Huck acabaran sent conduïts a aquest context de persones que creixeran i deixaran de ser nens.
Argument
Tom Sawyer és un noi orfe que viu amb la seva tieta Polly a Saint Petersburg, un poble situat a la riba del riu Mississipí, als Estats Units, a mitjan segle XIX. Viu amb els seus germanastres Sid i Mary, completament oposats a ell.
Amb qui s’avé més és amb Joe Harper, un company d’escola i, especialment, amb Huckleberry Finn, un altre orfe, que viu sol i abandonat de la mà de Déu, com un indigent menor d’edat. Extret de Wikiwand. Sobre la novel·la penso que el valor de la denúncia de Charles Dickens i la seva capacitat d’emocionar és molt gran. Crec que ens ofereix una bona oportunitat per fer moltes preguntes i molts comentaris.
Com ho fem sempre, ja anirem xerrant del que en traiem, de la novel·la.
Penso que es pot veure des de molts punts de vista i tots seran benvinguts. Jo la contemplo sobretot per apropar nenes, nens i joves al coneixement i reflexió sobre els drets dels infants.
Moltes gràcies a tots!
Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives . Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-. Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament. Fotos d’Internet i Wikipedia.
Avui havíem de començar la novel·la “Les aventures de Tom Sawyer” tal com havíem quedat, però hi ha vegades que val molt la pena deixar-lo per un altre moment, encara que aquest conte que us proposo trenqui el cor. Sé que aquest petit canvi no us sabrà greu. Gràcies.
M’agradaria que llegíssim avui precisament un llibre que és una denúncia del que està passant al món.
És una obra colpidora, però alhora molt poètica. El seu títol ens avança de què va l’aventura: «Un llarg viatge».
Comença amb dues planes que marquen el que anirem veient. A la primera, ja veieu dues ànegues que miren cap a la dreta, cap a l’horitzó, cap al futur, i mantenen el diàleg següent:
—És hora de marxar, filla.
—Per què, mare?
—S’acosta el fred i no podem quedar-nos aquí.
—I on anirem?
—Al sud.
Ho dieu molt bé, els dibuixos tenen un to grisós, marronós, que transmeten una certa tristesa.
A la plana següent veiem, amb la mateixa paleta cromàtica, mirant cap a l’esquerra, una família, un pare i dos fills, amb expressió abatuda, que també conversen:
—Prepareu-vos, nois. Hem de marxar!
—On, pare?
—No ho sé, però a algun lloc lluny d’aquí.
—Per què?
—Perquè la guerra ja ha començat!
Són dues històries en paral·lel.
Ja veieu que són unes il·lustracions molt expressives, magnífiques, són d’en Federico Delicado. Anem veient els entrebancs que suposen els dos viatges (la pluja, la gana, el cansament, els enemics, etc.), però també situacions positives (companyia, suport, ajuda, etc.).
La narració té un to realista molt marcat i, per tant, el final ens deixa abatuts perquè és com una pedrada al cap.
En un temps marcat pel drama dels refugiats, aquesta obra oportuna i necessària de Daniel Hernández Chambers i Federico Delicado encoratja a la reflexió amb una mirada tendra i dura
alhora: tendra per reflectir el costat més humà d’un conflicte per mitjà de la metàfora de les aus; dura per la contundència d’un final que ens colpeja amb la crua realitat. Les il·lustracions descriptives i naturalistes —no exemptes d’acurats elements simbòlics— reforcen el missatge. Són imatges de gran plasticitat que transmeten emocions: la tristesa, la penúria, l’extenuació…
i malgrat tot, la lluita, la dignitat, els somnis…, de milions de persones que tenen dret a viure en pau i en llibertat.
Cuando eras pequeño, seguramente te hayan contado más de una vez la historia de la zorra y las uvas o la de la tortuga y la liebre; también habrás escuchado cientos de veces la expresión “matar a la gallina de los huevos de oro”. Ahora quizá te estés preguntando qué tienen en común todas ellas: Pues tienen que ver que son fábulas.
La fábula es un relato literario que se caracteriza, principalmente, por ser breve, sencillo y, especialmente, por tener como protagonistas a los animales. A veces también a dioses
Las fábulas cumplen una función eminentemente didáctica, puesto que tienen como objetivo transmitir una enseñanza, conocida como moraleja, que estas basadas en la reflexión después de un conflicto
¿Muy bien, verdad? Pero vosotros ahora le preguntareis a Pilar o a mi quien escribía las fábulas, ¿verdad?
Pues mirad,Esopoha sido el mayor fabulista de la historia, uno de los primeros, y autor de la sombra que cobija a todos los demás, desde la antigua Grecia hasta nuestros días (pasando por Jean de La Fontaine, otro de los más grandes fabulistas de la historia).
Los animales encarnan determinadas cualidades o actitudes frente a la vida; tales atributos pueden ser negativos o positivos, y en función de ello se verán castigados o recompensados en el desenlace de relato. Dichas cualidades se atribuyen a los animales siguiendo una tipología que permanecería inalterada entre los seguidores e imitadores que desarrollaron el género: la zorra es la encarnación de la astucia; el lobo, de la maldad; la hormiga, de la previsión; el león, de la majestuosidad. De este modo, a través del comportamiento de los animales, las virtudes y defectos del ser humano son viva y eficazmente puestos de relieve ante el lector. Hay que advertir que, aunque esta sea la tónica general, en algunas de las fábulas intervienen también seres humanos o divinidades.
Del desenlace de la historia se desprende, como ya se ha indicado, la enseñanza moral: el desenlace premia o castiga a los animales protagonistas en función de si poseen una cualidad positiva o negativa. Pese a ello, y para que no quede duda alguna, se añade después del relato una moraleja explícita en forma de frase sentenciosa.
Vamos a ver un ejemplo:
El perro y la carne:
“Junto a un río de manso curso y cristalinas aguas, caminaba cierto perro ladrón con un hermoso pedazo de carne entre los dientes. De pronto, se vio retratado en el agua. Y como viera que otro compañero suyo llevaba también en la boca un buen trozo de carne, quiso apoderarse de él. Soltó la carne, que desapareció en el río, y contempló, espantado, que se quedaba sin el bocado verdadero y sin el falso”.
Es obvio que la historia previene contra la codicia, defecto por el que el perro ha sido castigado, pero igualmente se añade la moraleja sentenciosa: “Así siempre sucede al codicioso, que pierde lo propio queriendo apoderarse de lo ajeno.”
Se cuenta que hace muchos siglos,Júpiter, el dios de los romanos, mandó llamar a todos los animales de la tierra. Quería reunirlos para que le contasen cómo se sentían y si había alguna cosa que les preocupara, sobre todo en relación a su aspecto físico.
—Os he convocado esta tarde porque quiero saber cómo estáis. Si hay algo de vuestro aspecto que os preocupa o queréis presentar alguna queja, contad conmigo que yo intentaré ayudaros a buscar una solución.
Todos se miraron sorprendidos y sin saber qué decir. Viendo que ninguno se animaba a hablar, Júpiter tomó la iniciativa.
—A ver… Por ejemplo, tú, monita ¿Hay algo de ti que no te guste y que quieras cambiar?
—¿Yo? Ay, no señor, me siento encantada con mi cara y con mi cuerpo. Tengo suerte de ser un animal estilizado y ágil, no como mi amigo el oso, que como ve está gordo y parece una croqueta gigante.
Júpiter buscó al oso con la mirada. Allí estaba, deseando opinar. Con un gesto, le incitó a que lo hiciera.
—Gracias por permitirme decir lo que pienso, señor. No estoy de acuerdo con la mona. Es cierto que no soy ágil como ella, pero tengo un cuerpo proporcionado y un pelaje muy bello, no como el elefante, que es pesado, torpe y tiene esas orejas tan grandes que casi las arrastra por el suelo cuando camina.
El elefante, por su tamaño, estaba al fondo del salón del trono. Levantó su trompa para pedir permiso.
—Di lo que quieras, elefante.
—Lo que ha dicho el oso es una bobada ¡Ser grande y pesado es una gran virtud! Me permite ver al enemigo a una enorme distancia y me convierte en un animal casi imbatible. Las orejas son útiles abanicos y casi nunca tengo calor. En cambio, mire el avestruz, que tiene unas orejas que ni se le ven y un cuello demasiado largo ¡Su cuerpo sí que es estrambótico!
El avestruz frunció el ceño y, adelantándose un paso, se plantó frente al dios.
— ¡Ese paquidermo no sabe lo que dice! Soy uno de los animales más veloces que existen y no cambiaría mi cuerpo ni por todo el oro del mundo. Mi cuello es fino y elegante, no como el de la pobre jirafa, que sí que es más largo que un día sin pan.
Todos se giraron para localizar a la jirafa que, muy digna, alzó la voz para que Júpiter y todos los presentes la escucharan bien.
—¡Qué absurdo lo que dice el avestruz! ¿Quejarme yo de mi largo cuello? ¡Todo lo contrario, es fantástico! Lo veo todo y alcanzo los frutos de las ramas más altas a las que nadie llega y que sólo yo puedo degustar ¡Mala suerte tiene la tortuga, que es tan bajita que se pasa el día tragando el polvo del suelo!
Júpiter empezaba a hartarse de la situación, pero hizo un barrido con los ojos buscando a la pacífica tortuga. Sí, allí estaba también, situada entre un perro y un gato, por si surgían peleas entre ellos. Con voz cansada, le cedió la palabra.
—A ver, tortuga… ¿Tú qué tienes que decir sobre esto? ¿Es cierto que tragas polvo?
—¡Ja, ja, ja! ¡Menuda tontería! Con cerrar la boca es suficiente. Si hay algo que agradezco a la naturaleza es la suerte de llevar la casa siempre a cuestas. Me siento protegida en todo momento y no tengo que preocuparme de buscar refugio. Pienso en lo mal que lo pasan otros como el sapo, siempre a la intemperie, y eso sí que me da pena.
El dios Júpiter se levantó enfadado y con su bastón de mando, dio un golpe en el suelo que retumbó como un trueno.
—¡Basta! ¡Basta ya! ¡Cada uno de vosotros os creéis perfectos y estáis muy equivocados! Todos tenéis defectos porque ningún animal del mundo lo tiene todo, pero sois incapaces de verlo. Sólo distinguís los fallos que tienen los demás que están a vuestro alrededor y esa es una actitud muy fea por vuestra parte.
La sala se quedó en absoluto silencio. Ni la mosca se atrevió a zumbar y se quedó posada sobre el lomo de una burrita que escuchaba al dios con las orejas gachas.
—De verdad os digo que cada uno de vosotros lleváis una mochila cargada con vuestros defectos a la espalda para no verlos, y en cambio, una bolsa con los defectos de los demás sobre el pecho, para verlos en todo momento.
Y dicho esto, Júpiter, agotado, disolvió la reunión y se fue a descansar con la esperanza de que alguno de esos animales cambiara su comportamiento en el futuro.
Moraleja: Por lo general, vemos los defectos que tienen otras personas pero no nos damos cuenta de que nosotros también tenemos unos cuantos. Es bueno reflexionar, darse cuenta de que todos cometemos errores y ser buenos y justos a la hora de juzgar a los demás. Nadie es perfecto.
Fábula de la lechera y el cántaro de Samaniego
Una muchacha muy feliz caminaba con un cántaro de leche para vender en el mercado de su pueblo. Y mientras iba caminando, comenzó a sacar cuentas y soñaba:
Con el dinero que gane de la leche me podre comprar una cesta de huevos. Los huevos los pondré a incubar y entonces tendré cuatro docenas de pollos.
Los pollos crecen rápido y los venderé. Con ese dinero ganado me compraré un pequeño cerdito. Le voy a dar de comer muy bien, se pondrá gordo y muy rosado. Podre venderlo y me compraré… ¡una ternera!
Venderé la ternera y me podre comprar un hermoso vestido de mis colores favoritos con el que iré a pasear al pueblo y todos los muchachos me mirarán y querrán que yo sea su novia. Y yo moveré la cabeza muy orgullosa. Así.”
Y la lechera meneó la cabeza, así, y el cántaro de leche brincó y se destrozó.
Adiós, leche hasta la vista huevos, hasta luego pollos, adiós cerdo y… adiós ternera, pensó, muy triste, la lechera.
Moraleja:
Muchos de nosotros anhelamos y soñamos con tener muchas cosas. La vida te presenta varias situaciones que uno debe superar. No seas impaciente con el futuro. Se precavido y mira bien por donde caminas para que no te sorprenda algún obstáculo que te prive de tus metas . Disfruta de lo que tienes que el futuro que tanto sueñas será bello cuando cuides bien tu presente. Mejor vive feliz el presente por que el futuro no está seguro.
Cuentan que el camello, insigne en otro tiempo por sus descomunales orejas, se presentó lloroso y compungido al padre de los dioses:
Todos los que me ven, ohZeus–le dijo–, se burlan de las orejas que me diste; el toro ostenta con orgullo sus temibles cuernos, mientras que yo me hallo indefenso, de todos despreciado, y expuesto a los ataques de mis enemigos.
Sonrió Zeus y exclamó:
—No puedo darte los cuernos que me pides, pero en cambio te quitaré las orejas.
Moraleja
“La envidia no es buena consejera. Cuando quieras mejorar en algo, hazlo con tu esfuerzo y por tu deseo de progresar, no porque tu vecino lo tenga”
Un día, se encontraba el zorro caminando por el campo cuando de repente vio una vid con un bonito racimo de uvas. Colgaba en medio de las hojas y los granos se veían rosados y suaves como el terciopelo.
¡Qué uvas tan esplendidas! Deben estar deliciosas y frescas, dijo la zorra saboreándose. Como el racimo estaba alto, intentó conseguirlo alzándose sobre sus patas traseras. Pero, no puedo, estaba aun más alto todavía.
Entonces se le ocurrió y dio un pequeño impulso para saltar y nada. Saltó tres, cuatro veces, cada vez con más fuerza. Pero, no, no pudo conseguirlo, estaba más lejos todavía.
Entonces, moviéndose y dando la vuelta para continuar su camino, dijo, con mucho coraje: Pero porque quiero yo esas uvas tan verdes.
MORALEJA
La moraleja de la historia es que a menudo los seres humanos fingimos despreciar aquello que secretamente anhelamos y que sabemos que es inalcanzable.
Hubo un día que se encontraban platicando el viento norte y el sol, entonces el viento del norte se jactaba de tener mucha fuerza, diciéndole al sol: tengo fuerza suficiente para devastar árboles, destruir casas y hacerlas volar por los aires como si fueran tamo. Nadie podría soporta mi fuerza. Cuando quiero soplar con violencia, todos se tienen que doblegar.
Respondiendo el sol le dijo: Hay numerosas formas de ser fuerte.
En eso estaban, cuando vieron que se acercaba un hombre por el camino y el sol dijo: Hagamos una prueba rápida y fácil. Aquel de nosotros dos que logre que el hombre se quite la capa será el más fuerte.
Muy buena idea, dijo el viento norte. Eso que propones es fácil para mí. Entonces comienza tú, dijo el sol.
El sol se ocultó tras una nube y el viento norte empezó a soplar con fuerza. Se agitó todo alrededor del viajero y el hombre se estremeció mientras los bordes de su capa se levantaban en el aire. El viento sopló con más fuerza, la capa revoloteaba más y más, en un momento pareció que iba a desprenderse y que el viento norte lo lograría. Pero el hombre ajustó más y más su capa a su cuerpo, se envolvió en la capa y caminó agachado enfrentando la fuerza del viento. Mientras más soplaba el viento norte, más fuertemente el hombre ajustaba la capa.
Ahora te toca a ti sol, le dijo el viento norte, veremos si tu puedes hacerle quitar su capa.
Aquí vamos, dijo el sol y comenzó a brillar con algo de fuerza.
El hombre se enderezó y soltó la capa al no haber más viento que le levantaran la capa. El sol continuó brillando más y más, calentando el camino. El hombre sintió los cálidos rayos que le entibiaban el cuerpo. Pronto, se quitó la capa porque hacía demasiado calor.
Viendo el viento norte que el sol logro su objetivo, se fue resoplando, derrotado, y el sol siguió brillando de una manera hermosa. Moraleja:
La moraleja es bien obvia: la mayoría de las veces se consigue mucho más y con más facilidad aplicando la dulzura y la persuasión que utilizando la violencia.
En la meva manera d’entendre l’obra, hi podem trobar diferents temes: el desig d’aventures, el respecte i la devoció a Déu, l’esclavitud emmarcada en el context en què es va desenvolupar l’obra, i també diversos aspectes morals. Hem de destacar la solitud humana i els llargs moments difícils que Robinson va viure en aquella illa; per aquest motiu li va posar en nom de “l’illa de la Desesperació”.
A més de llegir, també hem explicat moltes coses sobre què feia el nostre protagonista per sobreviure.
La primera va ser com va començar a fer el pa. En una bossa que tenien al vaixell hi havia una mica de blat. Era el menjar dels pollastres. Va sembrar el blat. Primer va sortir una herba verda i brillant i, al cap de sis mesos, ja tenia un petit camp de blat.
També vam explicar les diverses maneres de conservar els aliments. Si no hagués estat per això, tampoc no hauria pogut sobreviure tant de temps.
Hem parlat molt de l’indígena. Expliquem que Divendres, en un moment d’agraïment, li jura, en el seu idioma, i també amb senyes, una ferma lleialtat a Robinson. Aquest, de bon principi, el veu com un criat; molt eficient, és veritat, però a la fi un criat. També és veritat que al cap d’un temps arriba a considerar-lo un amic, sense deixar de considerar-lo el seu criat.
Mireu: En Robinson el captura, el sotmet i l’evangelitza en la seva religió. El considera eficient i de nobles sentiments, però mai igual a ell. Perquè ell és blanc, i això… això li sembla una gran diferència, oi que sí?
Vosaltres què hi dieu?
Ho veieu? Ara ja parlem de diferències.
Divendres, per la part que li toca, comprèn molt bé les seves funcions. Potser té una vaga idea de l’època en què viu, però això no ho creiem, oi que no? Divendres és un indígena i no sap res de la civilització.
Divendres decideix que el millor per a la seva vida és dir-li a tot que sí a l’home blanc civilitzat, i demostrar-li un gran afecte. No us recorda això la colonització?
I ara us toca a vosaltres explicar-nos què us ha semblat la novel·la.
Veiem que a tots us ha agradat aquesta novel·la. Dieu que el protagonista és un aventurer molt valent, perquè ha de començar pràcticament des de zero, fent front als desafiaments de la vida salvatge i a la terrible càrrega de la soledat. Que us han agradat molt les explicacions de com ho fa per aconseguir sobreviure.
Ara ja coneixem les diverses maneres de conservar els aliments. Cadascú diu una cosa diferent. L’assecament i el fumat de la carn i del peix. Amb sitges que construïa i on emmagatzemava gra per a diversos anys. Les panses i les figues, així com les olives seques. La sardina (que un cop salada esdevé arengada), el seitó (anxova), el bacallà, o el porc (pernil). N’hi ha moltes més, no acabaríem pas…
Hem entès a quins llocs van passar totes aquestes aventures.
També dieu que us ha agradat molt perquè, en més d’una ocasió, us heu trobat com si fóssiu en aquella illa deserta, vivint com si fóssiu el Robinson.
A en Paulí li ha agradat la novel·la, sobretot quan en Robinson Crusoe i en Divendres derroten els amotinats, però els deixen triar entre tres opcions: a) ser penjatsal pal més alt del vaixell; b) tornar a Anglaterra on seran jutjats i penjats ala forca; i c) quedar-se a l’illa. Aquests accepten l’última opció. Estan molt contents i agraïts per haver-los salvat la vida.
Recordeu que també va haver-hi una cosa important que no ens hauria de passar per alt. En Robinson va confeccionar un calendari per no perdre el compte dels dies que estaria a l’illa. També va fer un diari on descrivia detalladament el que anava vivint a l’illa.
Quèpassaria si no hi hagués calendaris al món?
Us vaig dirque en Divendres és un jove atlètic, actiu, vital i intel·ligent, que pertany probablement a la raça maorí. A la novel·la diu que no és comels nadius del Brasil, és a dir, indi, i que tampoc és negre. Llavors us vaig comentar que a la novel·la de Moby Dick surt un personatge com ell, que també havia sigut caníbal.
Dieu que va caçar cabres i es va alimentar de la seva carn, va utilitzar les seves pells per fer-se peces de roba, i finalment en va domesticar unes quantes per tenir llet.
En Robinson també tenia uns quants gats (eren al vaixell enfonsat). Els gats elvan protegir, mentre dormia, dels ferotges atacs nocturns de les rates (al llibre no en parla clarament, però ho deixa entreveure).
De la seva fe ja n’hem parlat; només recordar-vos que cada dia llegia la seva Bíblia en veu alta per no perdre l’ús de la paraula i per no tornar-se boig. Això també és important recordar-ho.
Ara que hi penso, recordo que una tarda, a punt d’anar-vos-en, vaig dir que l’illa va ser alhora presó i llar, que en Robinson la va fer a la seva mida mentre cultivava blat iarròs.
Bé, pensem que, per ser la primera novel·la que llegim plegats, tot ha anat prou bé. Ens ho hem passat fantàstic. Oi que sí? Doncs, si us sembla bé, ara començarem a llegir un altre tipus de lectura: les faules. Sabeu què són? Doncs ara ho veureu.
Hola a tots! Benvinguts al Club de Lectura de la Biblioteca Pere Casaldàliga de Balsareny. La finalitat d’aquest Club de Lectura és aconseguir passar-ho bé, llegint i comentar històries, poesies, novel·les, relats i el que us agradi més. Ja hem començat a llegir una novel·la d’aventures, que ja la comentaren i n’explicarem tot el que calgui. Ara només voldria dir-vos que, com ja sabeu, els llibres són la memòria del món, i gràcies als llibres podem saber un munt de coses: com vivien els nostres avantpassats —com els pirates de la novel·la que estem llegint—, com van inventar les eines –com ara les brúixoles– i com s’orientaven enmig del mar. Però els llibres són molt més que això. Els llibres ens porten a mons imaginaris, inventats i fantàstics que només existeixen gràcies a les paraules. Robinson Crusoe, la parella d’enamorats Romeo i Julieta, Moby Dick…i molt més!
Que ho passeu força bé!
M’agrada l’optimisme que reflecteix i per això l’escollit.
Miquel Martí i Pol
No vull conservar res
No vull conservar res que cridi la memòria del vent arravatat i dels noms del silenci. Vinc d’un llarg temps de pluges damunt la mar quieta dels anys i res no em tempta per girar els ulls enrera. Tu que em coneixes, saps que sóc aquell que estima la vida per damunt de qualsevol riquesa, l’èxtasi i el turment, el foc i la pregunta. Cridat a viure, visc, i poso la mà plana damunt aquest ponent que el ponent magnifica. Solemnement batega la sang en cada cosa. Tot és camí des d’ara. Faig jurament de viure.
Aquest poema està dintre de l’obre L’hoste insòlit(1979). Parla del fet que després d’haver passat una mala època no hi ha res que el faci mirar cap enrere i l’únic que importa és seguir cap endavant i viure.
Amb aquest llibre de Faules hem acabat un altre curs. Durant tot aquest temps hem après moltes coses, i tant de bo us hàgim fet passar bones estones. Desitgem que el vostre pas per la Biblioteca hagi estat per a tots vosaltres profitós, i així puguem anar ampliant conjuntament la nostra història per a les noves etapes que vindran. Per a tots vosaltres, doncs, un fins aviat ben gran, esperant que amb la mateixa il·lusió de sempre ens puguem retrobar un altre dia, i junts tornar a absorbir tots els coneixements, aprenentatges i lliçons que ens regalen els llibres. L’Anna us deia: “Els llibres ens enriqueixen i ens engrandeixen i ens multipliquen la vida, ens permeten viure la nostra vida i la de les històries que llegim”
Les últimes faules que llegíeu del llibre eren maques i tenien més riquesa de vocabulari, però no hi havia manera que s’entenguessin. Llavors us vaig preparar durant la setmana uns quants contes que vaig trobar aquí i allà.
I entre els contes escollits en vam agafar un parell per passar la tarda. El primer el vaig explicar amb tot de metàfores. El vau llegir i després, com sempre, el vam comentar. Deia així:
«Conten que Júpiter, antic déu dels romans, va convocar un dia tots els animals de la terra. Quan es varen presentar els preguntà, un per un, si creien que tenien algun defecte. En aquest cas, ell els prometia millorar-los fins que quedessin satisfets. Cap animal es va trobar res a millorar, però un a un criticaven els altres.
—Què hi dius tu, mona?
—Em parleu a mi? —respongué la mona—. Jo, defectes? M’he mirat en un mirall i estic esplèndida. En canvi l’os, l’heu vist? No té cintura!
—Que parli l’os —demanà Júpiter.
—Aquí estic —digué l’os—, amb aquest cos tan perfecte que m’ha donat la natura. Sort de no ser tan robust com l’elefant.
—Que es presenti l’elefant…
—Francament, senyor —va dir l’elefant— no tinc de què queixar-me, encara que no tots puguin dir el mateix. Allà teniu l’estruç, amb les seves orelletes ridícules…
—Que passi l’estruç.
—Per mi no us molesteu —digué l’au— Soc tan proporcionat! En canvi la girafa, amb aquell coll…
Júpiter va fer passar la girafa, qui, al seu torn, va dir que els déus havien estat generosos amb ella.
—Gràcies a la meva altura veig els paisatges de la terra i del cel; no com la tortuga, que només veu els rocs.
La tortuga, per la seva part, va dir que tenia un físic excepcional.
—La meva closca és un refugi ideal. Quan penso en la serp, que ha de viure a la intempèrie…
—Que passi la serp —digué Júpiter una mica cansat.
Arribà la serp arrossegant-se i va parlar amb la seva llengua viperina:
—Per sort tinc la pell llisa; no com el gripau, que la té plena de berrugues.
—Prou! —exclamà Júpiter—. Només falta que un animal cec com el talp critiqui els ulls de l’àliga.
—Precisament —digué el talp— volia dir dues paraules: l’àguila té bona vista; però el seu clatell pelat, oi que és horrible?
—Això ja passa de mida! —va dir Júpiter, donant per acabada la reunió — Tots ens creiem perfectes i pensem que els que han de canviar són els altres.»
Sol passar…
Només tenim ulls pels defectes dels altres i portem els propis ben amagats, en una motxilla, a l’esquena.
Amics meus, això és una faula de Jean de la Fontaine i és antiga; però explicada com ho hem fet, s’entén, oi que sí?
De seguida vam fer una mena de pluja d’idees de quines cosetes de tots nosaltres voldríem arreglar, millorar, canviar…
Al principi no sortíem del fet tan clàssic del «Jo vull». Res, això no val. Ha de sortir de l’interior.
—Els homes i dones no expliquen mai res de tot això —vau dir.
—Ja és hora d’anar-nos-en; què, ho deixem pel setembre?
Però finalment, un va dir:
—A mi m’agradaria perdre la ràbia de quan m’enfado, perquè després em sap greu i ploro.
Per aquesta resposta —dita mentre sortíem— va haver-hi sorpresa, mirades i silenci. Molta sorpresa i mirades entre tots.
—Jo també ho voldria —li vaig dir, per animar els que ja eren fora al carrer—. Hi ha gent que fan coses molt injustes i em fan molta ràbia i qui està trist després soc jo. Algú té algun problema com aquest? Bé, penso que aquesta faula fa reflexionar sobre els actes i comportaments. Què us ha semblat?
El silenci es va acabar del tot quan vam sentir la Tina preguntant si ja hi érem tots.
Que tingueu un bon viatge i una bona setmana. Fins dilluns!
CLOENDA DEL CURS DEL CLUB DE LECTURA FÀCIL AMB AMPANS
Aquest dilluns 18 de juny vam fer la darrera sessió del club de lectura fàcil amb AMPANS del curs 2017-2018. Tornarem, això sí, al setembre amb noves lectures, trobades i activitats. Per celebrar aquest dia, vam emplaçar la lectura a un lloc molt agradable… els jardins de Can Fainé a Sant Vicenç de Castellet. Contents de compartir aquestes lectures i estones amb els amics d’AMPANS. Fins setembre!
L’Ana ens va explicar un conte molt divertit. Després entre tots vam llegir una cançó, i quan la teníem apressa, també la vam cantar.
I per acabar vam llegir i explicar aquest poema de la Joana Raspall. Podries
Acaba l’odissea de l”Aquarius” el 17 de juny de 2018 a les 20:00
Ja han desembarcat al moll 1 del port de València, després de vuit dies de travessia. Les 630 persones han pogut baixar totes satisfactòriament dels vaixells, acabant el periple aquest diumenge a la tarda
Són persones que com moltes altres fugen del seu país per culpa de les guerres i la fam.
Fa dies, setmanes, mesos… tota la vida de guerra en guerra. Escoltes les notícies, veus la TV i en algú racó del món, hi ha guerra. Lamentable que en aquests temps encara els humans continuem així en comptes d’ajudar-nos els uns als altres, en comptes d’intentar entendre’ns, en comptes d’intentar comprendre’ns. I jo, com la Joana Raspall, somio en un món millor, en persones millors i, en la fi de qualsevol guerra, perquè nosaltres podríem ser ells. El poema és aquest:
Podries
[Joana Raspall].
Si haguessis nascut en una altra terra, podries ser blanc, podries ser negre… Un altre país fóra casa teva, i diries “sí” en un altra llengua. T’hauries criat d’una altra manera més bona, potser; potser, més dolenta. Tindries més sort o potser més pega… Tindries amics i jocs d’una altra mena; duries vestits de sac o de seda, sabates de pell o tosca espardenya, o aniries nu perdut per la selva. Podries llegir contes i poemes, o no tenir llibres ni saber de lletra. Podries menjar coses llamineres o només crostons eixuts de pa negre.
Podries ….podries…
Per tot això pensa que importa tenir les mans ben obertes i ajudar qui ve fugint de la guerra, fugint del dolor i de la pobresa.
Si tu fossis nat a la seva terra, la tristesa d’ell podria ser teva.
Les Faules d’Isop
Avui començarem a llegir un llibre que estic ben segur que us agradarà molt.
Es tracta de ‘Les Faules d’’I’sop’.
Una faula és un relat breu de ficció on els protagonistes són animals o plantes que parlen. La faula té un caràcter didàctic, normalment ètic, que es mostra al final. La faula és doncs una narració inventada de fets meravellosos que tenen una conclusió moral.
Les faules es basen en històries simples, protagonitzades per animals amb un missatge moral clar. L’objectiu és fomentar determinades virtuts o aconsellar com s’ha de comportar una persona en la vida quotidiana. Si us sembla bé, cadascun de vosaltres llegireu un d’aquests relats, i després entre tots farem una xerrada per explicar-ne el significat.
Moltes gràcies a tots.
El pastor i el llop
«Un pastor que menava el seu ramat un tros lluny del poble feia sempre aquesta broma: cridava auxili als veïns dient que uns llops s’havien llançat sobre les seves ovelles. Dos i tres cops la gent del poble, alarmada, hi acudí corrents i se’n tornà entre burles. Però al capdavall succeí que els llops vingueren de debò. Quan el ramat era destrossat i el pastor cridava ajuda, els seus veïns, sospitant que bromejava com de costum, no li van fer gens de cas; i així li passà que perdé les ovelles. Això és el que li va passar al pastor.»
Molt ben llegit. Ara podríeu dir-nos què n’opineu, del seu significat?
Per si algú no ho ha acabat d’entendre, la Tina i jo us ho expliquem, d’acord?
Després de l’explicació i el comentari posterior, el resum és aquest:
Aquesta faula vol dir que els mentiders només aconsegueixen que no se’ls cregui ningú, ni quan diuen la veritat.
La formiga i la cigala
«Que feliç que era la cigala a l’estiu! El sol lluïa, les flors desprenien el seu aroma embriagador i la cigala cantava i cantava. El futur no li preocupava el més mínim: El cel era tan blau sobre el seu cap i les seves cançons tan alegres … Però l’estiu no és etern.
Un trist matí, la senyora cigala es va despertar per un fred intens; les fulles dels arbres s’havien tornat grogues, una pluja gelada queia del cel gris i la boira li entumia les potes.
—Què serà de mi? Aquest hivern cruel durarà molt de temps i em moriré de gana i de fred —s’anava dient ella mateixa—. I per què no li puc demanar ajuda a la meva veïna la formiga? —I va pensar dintre seu—: Potser vaig tenir temps durant l’estiu d’emmagatzemar provisions i construir-me un refugi? Doncs és clar que no —va dir tota convençuda—, havia de cantar. Però els meus càntics ara no m’alimentaran.
I amb el cor bategant-li a tota velocitat, va trucar a la porta de la formiga.
—Què vols? —va preguntar la formiga, quan va veure la cigala davant la seva porta. El camp estava cobert per una espessa capa de neu i la cigala contemplava amb enveja la confortable llar de la seva veïna; i traient-se de sobre la neu que gelava el seu pobre cos, va dir llastimosament:
—Tinc gana i estic morta de fred .
I la formiga va contestar
—I a mi què m’expliques? Què feies al llarg de l’estiu, quan es poden trobar els aliments per totes bandes i és possible construir una casa?
—Jo? Cantava i cantava tot el dia —va respondre la cigala, tota orgullosa.
—I què? —va preguntar la formiga
— Doncs… Res… —va murmurar la cigala.
—Cantaves? Doncs, per què no proves ara de ballar?
I amb aquesta dura resposta, la formiga va tancar la porta, negant a la desafortunada cigala el seu refugi de calor i benestar.»
Ja us he explicat que les faules són relats de ficció, i el que realment importa és l’ensenyança que ens reporten.
Ja sabem que les cigales viuen pocs dies, i això vol dir que la de la faula no podia demanar a la formiga algun gra per a sobreviure. Amb aquesta faula ningú pretenia escriure un llibre científic, sinó recomanar-nos que s’ha de treballar i estalviar per quan vagin mal dades, sense desmerèixer, en absolut, el cant de la cigala i el seu alegre so d’estiu.
Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.
Mercè, veig que encara que t’enduguis el llibre a casa no tens temps de llegir-lo, oi?
Vols que et faci una mica de memòria, no de la novel·la, sinó de com era Londres en aquells temps?
A l’època victoriana, Londres era la ciutat més espectacular i més gran del món. L’any 1800 la població era d’un milió d’habitants. Les cases dels més rics i dels més pobres eren molt a prop, i uns i altres convivien i es barrejaven pels carrers atapeïts de gent.
Al vespre només els carrers importants estaven il·luminats per unes làmpades de gas que emetien una llum molt feble. Els carrers secundaris estaven totalment a les fosques.
Els carrers de Londres eren plens a vessar de gent i carruatges de tota mena: hi havia uns tres mil grans carruatges que oferien el servei d’autobús, ramats de bestiar i carros particulars.
Imagineu la quantitat de fems escampats pel carrer! Les condicions sanitàries fins a la meitat del segle eren deplorables: fins a la segona meitat del segle xix, els habitants de Londres bevien l’aigua del riu Tàmesi, on també descarregaven les clavegueres.
Recordeu que la Tina ens va explicar que en un viatge que va fer a L’Índia això també ho va viure una mica en el riu Ganges?
Escolteu tots, si us plau: L’època victoriana és un període de la història britànica. Es caracteritza per la prosperitat econòmica basada en la indústria massiva (revolució industrial). En la novel·la no explica res de tot això
El text Oliver Twist és el millor reflex de treball infantil en l’època victoriana, irromp en escena el 1838 i cau com “galleda d’aigua freda” als britànics. Amb una crítica mordaç de la hipocresia social, les institucions i la justícia a causa dels estralls que feien la fam, el treball i la mortalitat infantil.
La mitjana de vida de l’època era d’uns 40 anys, la mort dels adults provenia de la tuberculosi, mentre que la dels nens era el xarampió, la verola i la fam. Els nens treballadors de la indústria tèxtil podien més patir tuberculosi a causa de la pols i la humitat, a més d’asma o al·lèrgies, escoliosi o raquitisme.
Fixeu-hi bé, la Tina em pregunta a quina edat vaig entrar a treballar. perquè a l’època de Oliver Twist era els vuit anys.
Doncs jo vaig entrar quan tenia catorze anys, i va ser en una empresa que el propietari no volia que entres cap aprenent en els seus tallers si no estudiava. Quina diferencia, oi?
—No sé com ho faig que sempre soc el primer a llegir. Cada setmana igual!
—El primer i l’últim, Roger.
—Quan escriguis això ja ho pots dir, Josep.
—Ja ho faig, però penso que ningú s’ho pot creure, ni la Tina!
—Bé, si ningú vol ser el primer, avui ja ho seré jo mateix.
—Si Roger, endavant!
Brownlow va baixar d’un carruatge davant de casa seva, seguit de dos homes forts Tots quatre van entrar a la casa. -Amb quina autoritat em segresteu al mig del carrer? -va preguntar Monks.
[…] -Amb la meva -va respondre Brownlow-. Si ho prefereix, se’n pot anar, però així que surti al carrer el denunciaré per robatori i el detindran. Si s’estima més parlar, valdrà més que es quedi. […]
La novel·la s’acaba, voleu que fem el desenllaç?
D’acord.
Els fets viscuts per Oliver.
Fets ocorreguts paral·lelament
1. Brownlow amenaça Monks de dur-lo davant la justícia. S’exposa tota la història d’Oliver.
2. Sikes torna a Londres. S’amaga a l’illa Jacob.
3. Sikes és acorralat. Es penja en intentar fugir de la casa.
4. Fagin és jutjat i condemnat a mort.
5. Visita Fagin a la presó.
6. És afillat per Brownlow i reconegut per la família biològica.
[…] Encara no havien passat tres mesos
que Harry i Rose es van casar.
Van anar a viure a tocar de l’església
on Harry feia de sacerdot […]
[…] El senyor Brownlow va proposar
que Oliver i el seu germà es repartissin
els diners que quedaven de l’herència,
per no deixar el fill gran sense res.
Oliver va acceptar la proposta amb molt de gust.
Monks va mantenir el nom fals
i se’n va anar a Amèrica
amb la seva part dels diners […]
[…] Van fer col·locar una petita làpida de marbre a l’altar
de l’església del poble, amb un nom gravat: Agnes […]
[…] De vegades semblava que l’ombra d’Agnes
es passegés per aquell racó […]
El dilluns que bé abans de començar una altra novel·la voldria comentar una cosa molt necessària de conèixer. És tota mena de maltractament, ja sigui a la gent gran, a les dones o als nens.
S’ha acabat per aquesta setmana!
Sempre amb presses!
Fins al dilluns que bé, companys!
Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.
Aquest dilluns, quan volia sortir de casa, de sobte es va posar a ploure molt fort, i el primer que vaig pensar és que tindríeu problemes per arribar fins a la biblioteca. Mentre hi pensava, vaig telefonar per dir que no podia sortir; fins i tot queia una mica de calamarsa de la grandària d’una llentia. Quan va parar una mica, hi vaig fer cap. Ja hi éreu des de feia uns minuts.
Després de saludar-nos com sempre quan fa setmanes que no ens veiem, la Tina va fer el mateix que fem sempre, recordar els últims capítols.
—Si no fos que avui em toca començar a mi, t’explicaria quin descobriment hem fet.
—Cap problema Roger, pots començar i després, si hi ha temps, m’ho expliques, d’acord?
—Sí, d’acord!
—Va, començo —diu en Roger.
—Un moment, si us plau: ja que la Tina us ha fet memòria dels capítols anteriors, jo ho faré
de les paraules desconegudes.
—Molt bé! —dieu.
Llevadora: persona que ajuda durant un part.
Bidell: empleat d’alguns centres oficials, que vigila entrades i sortides.
Pupil: nen orfe sota la protecció d’un tutor.
Erari públic: Tresor públic. Conjunt dels recursos financers de l’Administració de l’Estat
A la gatzoneta: Arronsant les cames de manera que les natges toquin els talons.
Malgirbat: Malforjat.
Fita: Senyal situat a la vora d’una carretera o d’una línia fèrria, indicador de la distància des de l’origen.
Levita: Peça de vestir masculina, d’ús al segle XIX, amb mànigues, cenyida al cos i amb faldons que envolten completament les cuixes.
Algutzir: Oficial inferior de justícia que executa les ordres del tribunal que serveix.
Improperi: Insult, retret que hom fa a algú. El vaig omplir d’improperis.
Porto: vi de Portugal, i ciutat que li dona nom..
Prominent: Que s’eleva sobre allò que el circumda.
Bordell: casa on es practica la prostitució. Prostíbul.
S’hi va avenir: Va estar-hi d’acord; “avenir-se” és acordar-se, entendre’s bé, coincidir en els gusts, les opinions, la manera de fer, etc.
Efusiu: Que manifesta els seus sentiments afectuosos amb efusió.
Regatejar: Negociar el preu d’alguna cosa.
És curiós —dic—; tantes paraules que hi ha i en canvi la paraula “Làudanum” no la sabem, perquè no l’explica.
La Tina de seguida la busca i ens diu: —Làudanum: és una preparació alcohòlica feta amb opi, safrà i altres essències, que s’utilitzava per calmar el dolor.
Perfecte!
—Ara seguim, d’acord?
—Sí, molt bé!
—Va, començo —diu en Roger.
Bill Sikes
[…] —Doncs no aniràs enlloc! Seu! —Li va demanar Sikes, tancant la porta de l’habitació amb clau
Després, va obligar Nancy a seure en una cadira. La noia plorava i demanava a Sikes que la deixés sortir […]
[…] Nancy es va despertar i el va mirar esverada.
—Aixeca’t —va cridar Sikes, nerviós.
—Bill, per què em mires d’aquesta manera? —va preguntar la noia, espantada.
—Bill! —va cridar Nancy —Em pots dir què he fet?
—Ja ho saps! […]
Nancy
—T’he estat fidel, Bill! Un bon senyor i una dama m’han ofert ajut i he renunciat per tu! Ens ajudaran. Podem anar-nos-en tots dos! Marxem d’aquest lloc horrible! […]
[…] Sikes va agafar la pistola, ple de fúria; amb l’arma va donar un parell de cops a la noia. Aleshores, l’home va agafar un garrot i la va colpejar fins que Nancy va caure morta a terra […]
[….] Quan es va fer de nit, Sikes va decidir tornar a Londres […]. Va caminar fins un poblet. […]
[…] —La policia busca l’assassí de la noia fora de la ciutat i aviat l’atraparan. Es veu que li segueixen la pista.
Llavors , Sikes va comprendre que havia de tornar-se’n a Londres. “Almenys allà podré parlar amb algú”, va pensar.
[…] Al carrer, es van sentir veus i passos de molta gent.
[…] —No m’atrapareu!
[…] Tothom cridava que agafessin l’assassí.
[…] —Doneu-me una corda llarga! —va cridar Sikes.
[…] Va lligar la corda a la xemeneia, va fer-hi un nus escorredor i se’l va passar pel cap amb la intenció de fer-lo baixar fins a la cintura.
[…] Què faré amb el gos? —va pensar per un moment. […]
[…] Però quan era a la finestra, Sikes va fer un crit. Bill Sikes va caure al buit, amb el nus al coll. A causa del seu pes, el nus és va escórrer i la corda és va tibar. […] El gos el va seguir i va saltar per la finestra. Va caure contra unes pedres i es va obrir el cap.
—Bé, no tenim temps per més coses. Ho deixem tot per al dilluns que ve. A més, crec que tornarà a ploure. Vinga, endavant! Bon viatge i bona setmana. Adéu a tothom!
—Adéu, Josep!
Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.
Bona tarda a tothom! Veig que veniu molt contents. Es nota que heu fet molts dies de festa i esteu descansats, oi que sí? Tot bé per aquesta Setmana Santa? Veig que avui en falten un parell; un d’ells és en Roger. Doncs, ja que no hi és, començarem a llegir per la mà dreta, d’acord? Mercè, has tingut sort! Però abans de res farem una mica de memòria, i recordarem què ha passat fins ara, i qui són els personatges. He fet una fotocòpia del que ha passat fins ara. Com veureu, està tret del bloc, i així podeu llegir i veure com ho faig. https://vivenciesjosep.wordpress.com/2018/03/20/oliver-twist-2/Molt bé! Teniu una bona memòria. Doncs, quan vulgueu, ja podem començar, si us plau.
Oliver va estar malalt força temps, tenia el braç trencat i molta febre, i per tot plegat, es va aprimar encara més Per sort, de mica en mica va anar millorant, gràcies a la cura de la senyora Maylie i Rose.
—Mercè, saps on és ara en Oliver? —Sí, Josep! —Molt bé, només ho deia per l’embolic que han fet entre tots, el metge i els criats, per salvar Oliver de la policia. —És veritat, els policies dubtaven… —Si, és veritat, els despistaven, per això un dels policies li pregunta: “Així, és el lladre o no és el lladre?” Molt bé. Segueix, si vols, Mercè.
—Oh, estimada senyoreta! —va dir-li un dia Oliver. Com els agraeixo tot el que fan per mi! Ara penso que soc un desagraït amb aquell bon senyor que em va ajudar a Londres i la seva majordoma! Si sabessin com en soc de feliç, ara, segur que se n’alegrarien!
En poc temps, Oliver va recuperar les forces. Un matí, ell i el doctor van sortir cap a Londres en un petit carruatge.
—És aquella casa blanca! —va fer Oliver plorant. Però, ai! En una de les finestres hi havia un rètol que deia: “Es lloga”. El doctor va trucar a la porta de la casa del costat. La serventa el va informar que el senyor Brownlow s’ho havia venut tot i que feia sis setmanes que havia marxat a les Antilles amb la majordoma i un bon amic.
La Tina ens explica que són les Antilles.Diu que són una cadena d’illes situada entre el mar Carib i l’oceà Atlàntic. L’illa principal és Cuba. Els dic que la setmana que ve ho mirarem al diccionari; avui amb prou feines hi ha temps.
Feu clic aquí. Primera versió cinematogràfica de la novel·la Oliver Twist, de Charles Dickens, dirigida l’any 1933 per William J. Cowen i protagonitzada per Dickie Moore.
Bona tarda, i millor setmana, companys!
Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.
Dickens es proposa mostrar una visió dura i crua de la realitat social de l’Anglaterra preindustrial, on els infants eren molt vulnerables.
La Tina diu que alguns de vosaltres ha vist l’última pel·lícula que s’ha fet d’Oliver Twist.
—Us va agradar? —els he preguntat.
—Si, molt. És molt igual a la novel·la —han dit.
—És així, en Polanski va agafar el relleu i en lloc de traslladar-ho a l’actualitat, va recrear la versió literària amb molta fidelitat. Com passa amb els clàssics, però, la seva lectura o visionament ens qüestiona el món actual, tan paral·lel en tants aspectes de la pel·lícula, malgrat la distància dels anys. La Tina ens ha preguntat si coneixíem de primera mà casos on els nens estan desemparats. Hi ha hagut comentaris de tot tipus per part de tots.
—Hem dit fa uns minuts que aquesta obra donarà per fer molts comentaris. Ja tindrem temps de fer-ne més. I ara si us sembla bé podem començar a llegir. Roger, tu mateix, ja que aixeques el dit, pots començar.
—Molt bé: una dona arriba a un orfenat on dóna a llum un infant i mor en el part. L’infant orfe viu en el centre passant gana, fred i penalitats. Per treure-se’l de sobre un matí van posar un anunci a la porta de l’hospici. Hi deia que s’oferia una gratificació de cinc lliures a qui es volgués emportar Oliver Twist per fer d’aprenent de qualsevol ofici o negoci. El van posar d’aprenent en una fàbrica de baguls, l’amo de la qual es deia Sowerberry. Rebé tot tipus d’injustícies i maltractaments. va fugir del taller on l’explotaven .I després d’un llarg viatge va arribar a Londres. Pel camí, per sort, un home li va donar pa i formatge, i una dona també va oferir-li menjar. Estava tan cansat que es va asseure en el llindar d’una porta. La gent passava i se’l mirava, però ningú feia res per ajudar-lo. Per arribar a Londres, encara li faltaven 18 milles…
En Jordi interromp i diu:
—Un moment si us plau. Només vull dir que una milla són 1,609344 quilòmetres, a Anglaterra. Però el seu valor varia d’un país a un altre.
—Molt bé Jordi, i quants quilòmetres són aquestes 18 milles que diu el llibre?
—Doncs 1,609344 quilòmetres, multiplicat per 18, són 28,968192 quilòmetres.
—Moltes felicitats, Jordi. Ets un campió. Ets el millor!
—Un moment, un moment —diu la Tina—, que ho comprovo.
—Te’n pots refiar, Tina, segur que és veritat.
—I tant, molt bé Jordi. Noi, quina memòria!
—Va, seguim que us falta poc per anar-vos-en a casa.
…—Doncs va conèixer un lladregot que el portà a un alberg per a nens on l’amo, Fagin, els ensinistrava a robar. Oliver era víctima, com els altres nens, de l’ambició dels delinqüents que els controlaven i que els empenyien al crim i a patir la persecució de la justícia.
La Tina ha explicat el significat de totes aquestes paraules que veieu amb lletra més gruixuda, que les podeu veure a les pàgines: 7, 9, 10, 12, 13, 14, 15, 16, 18,
Llevador | llevadora Tècnic sanitari especialment preparat per a assistir les dones durant el part. Font: Gran enciclopèdia catalana
Mestressa de casa Dona que té per funció governar la seva llar. Font: Gran enciclopèdia catalana
Corder de cànem Menestral corder que treballava essencialment amb cànem i la seva producció era destinada a cordes per a vaixells. Font: Gran enciclopèdia catalana
Algutzir Funcionari municipal inferior executor dels manaments de l’ajuntament, de l’alcalde, etc. Font: Gran enciclopèdia catalana
Farinetes Menja popular composta de farina de cereals (blat, panís, fajol, etc.) i aigua bullent, juntament amb oli i sal. Menja per als infants feta de farina de cereals, aigua. Font: Gran Diccionari de la llengua catalana
Lliura lliura esterlina Unitat monetària del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord. Font: Gran Diccionari de la llengua catalana
Escura-xemeneies Escurador de xemeneies. Persona que té per ofici escurar xemeneies .Font: Gran Diccionari de la llengua catalana
Bagulaire Baguler Persona que fa baguls o taüts. Font: Gran enciclopèdia catalana
Colpejar Copejar. Donar cops. Font: Gran Diccionari de la llengua catalana
Minyona Noia de servei. Font: DIEC2
Ploramorts / Ploracossos Persona llogada per a anar plorant en els enterraments. Font: DIEC2
Només en Joan Anton i jo coneixíem el significat de la paraula ploramorts, o ploracossos. Per a mi també es podia dir “planyidera”. A Barcelona també hi havia gent que els hi deia “ploraneres” i també “planyideres”, però després de buscar al diccionari la paraula “planyidera”, veig que hi diu:No s’ha trobat cap entrada coincident amb els criteris de cerca.
Sr. Bumble: Agutzil de l’hospici que posa el nom a Oliver i que sempre es posiciona contra ell. Aconseguirà ser el director de l’hospici.
Noé Claypole: Ajudant en el negoci de pompes fúnebres on treballa Oliver. Més tard, convertit en lladre, passa a formar part de colla de Fagin.
Fagin: El vell que protegeix i ensenya la colla de joves lladres. Còmplice de Monks i de Sikes, acabará a la forca. És més irresponsable que mesquí.
Joan Dawkins: Conegut com “El Trampes” (en altres traduccions “El Murri”). És el lladre més llest de la colla. És qui porta Oliver a Londres i el posa en contacte amb Fagin.
Sr. Brownlow: Cavaller que a la seva joventut fou amic del pare d’Oliver. El destí i un atracament relacionarà els dos personatges. Sempre ajuda Oliver i al final l’adopta.
Anita: Una de les noies de la banda de Fagin. Dóna suport al xicot, encara que això li vagi en contra.
Guillermo Sikes: Lladre i còmplice de Fagin. Rude i cruel, gasta males maneres. Utilitza Oliver en un dels seus robatoris.
Rosa Maylie: Jove que també ajuda Oliver i confia en ell Es troben quan intenten robar la casa on viu. Finalment es descobrirà que és la germana d’Inés, la mare d’Oliver, i per tant, és tia seva.
Monks-Eduardo Leeford: Misteriós personatge que conspira contra el noi. Al final es descobreix que és el seu germanastre i tot el que feia era perquè Oliver no es beneficiés de la seva herència.
Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.
Landsport, Hampshire, 7 de febrer de 1812 — Gadshill, Kent, 9 de juny de 1870
Fill d’un funcionari, la seva infantesa fou trista a causa dels problemes econòmics i afectius, que van ser la font de la seva futura obra narrativa.
La narrativa de Dickens manifesta un cert afany per complaure el gran públic —servitud lògica en la novel·la vuitcentista— i té abundància d’elements biogràfics d’ell mateix. David Copperfield (1848) també és una altra novel·la important d’aquest autor.
La seva obra s’emmarca dins el realisme, ja que intentava plasmar els diferents tipus de la seva societat en la ficció mitjançant l’observació. Com altres escriptors realistes, presenta personatges de classe baixa i marginal, amb una funció de denúncia social. Destaquen també les seves descripcions d’ambients, especialment els diferents interiors i carrers de Londres. Busca sempre la senzillesa i la facilitat de lectura. Penso que els finals feliços es deuen a la casualitat i la providència, en sintonia amb el cristianisme que professava l’escriptor, que creia en la justícia divina per compensar els nascuts en circumstàncies desfavorables si es mantenien fidels a la moral.
La història, que ha esdevingut universal, ens és familiar a tots i a totes: Oliver és un nen orfe que és expulsat de manera injusta de la institució on viu. A partir d’aquest moment haurà de sobreviure sol. En aquesta nova etapa, no exempta de dificultats, coneixerà diversos personatges que l’ajudaran, o bé li complicaran l’existència. Tots ells formaran part de la seva història; d’ells aprendrà i així creixerà com a persona. La seva bondat i il·lusió per tirar endavant faran que sempre acabi trobant el camí adequat.
Sobre la novel·la penso que el valor de la denúncia de Charles Dickens i la seva capacitat d’emocionar és molt gran. Crec que ens ofereix una bona oportunitat per fer moltes preguntes i molts comentaris.
Com ho fem sempre, ja anirem xerrant del que en traiem, de la novel·la.
Penso que es pot veure des de molts punts de vista i tots seran benvinguts. Jo la contemplo sobretot per apropar nenes, nens i joves al coneixement i reflexió sobre els drets dels infants.
Moltes gràcies a tots.
Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.
FINAL.
[…] Els cristians governen la nau i relaten la batalla que s’ha esdevingut. Blanca munta guàrdia al camarot de perquè ningú li faci mal i quan la volen fer fora, amenaça de suïcidar-se amb el punyal que guarda zelosament. Tots intenten convèncer-la que deposi la seva actitud. Joanot diu que es farà passar per Saïd i el salvarà; Ferran intenta convèncer-la i s’adona que està molt enamorada de Saïd, i finalment Carles imposa la força i mana que la facin sortir, però, en el moment que els soldats van cap a ella, surt Saïd del camarot.[…]
[…] Es lliura a Carles i provoca la compassió de Ferran i la desesperació de Blanca. Carles intenta matar-lo, però es desmaia de l’emoció. Ferran decideix ajudar-los a escapar de nit, amb una barca. Quan Saïd s’acomiada de Blanca, apareix Carles. El pare de Blanca renega de la seva filla en saber que estima un musulmà i intenta matar Saïd disparant-li, però Blanca es posa al mig i és ferida per la bala. Saïd agafa Blanca i tots dos salten al mar, morint.
[…] Al final, la mort dels dos protagonistes és l’única manera d’aconseguir estar junts en amor. Viuen en dos mons oposats, un és el mar i l’altre el cel, que només s’ajunten a l’horitzó que és la mort. Mig moribunds, es llancen al mar tots dos […]
1) Es parla de neteja ètnica quan un país fa fora del seu territori la gent que pertany a un grup radical diferent del de la majoria.
2) En Mar i cel, els moriscos expulsats s’han convertit en pirates. Es dediquen a segrestar cristians per venjança, però també com a forma de guanyar-se la vida. Actualment torna a haver-hi pirateria, lladres de mar?
3) Si la pròpia religió és l’única veritable i bona, tots els que tinguin un altre deu seran enemics. El pare de la Blanca és un intolerant i fanàtic. Creus que la seva actitud ja no es dóna avui dia?
4) Quins altres exemples (en cinema, novel·la o teatre) coneixes d’històries en un món difícil amb un final trist? Jo l’altre di aja us en vaig dir una: Romeo i Julieta.
5) El dilluns passat la Tina i jo vam fer uns quants comentaris sobre el significat del nom d’aquesta obra. No vam tindre gaire temps per més, però coincidíem amb el nom i el seu significat i és molt important destacar la simbologia emprada en aquesta obra. A grans trets, el títol ja és emblemàtic: Mar i Cel. El mar és representat per Saïd, un pirata que navega en alta mar on se sent lliure; ara bé, el cel representa la Blanca, una noia molt cristina i pura, la qual ha viscut oprimida a les ordres del seu pare, un fanàtic del cristianisme. També, l’espai on transcorren les accions, el vaixell, esdevé un element simbòlic, ja que representa el dinamisme de la vida.
Penses que es reflecteix aquesta idea en la història que acabes de llegir?
I d’aquesta notícia que en penseu? La Policia Nacional investiga l’escola de música Ireneu Segarra, de Palma, per representar Mar i Cel, el popular musical de Dagoll Dagom, en la festa de fi de curs. El van posar en escena els alumnes de 10 a 13 anys. La policia va rebre l’alerta d’una persona, escandalitzada perquè una de les cançons “dedica lloances a Al·là i festeja l’extermini dels cristians”, segons explica El Mundo. La persona que va avisar la policia no és pare del centre. De fet, tampoc hi ha cap denúncia. El diari n’esmenta aquesta estrofa: “I arribarà el dia de glòria, quan ja no quedin cristians, que cantarem la gran victòria dels fidels valents fills d’Al·là”: Mar i Cel va carregada d’estrofes semblants en aquesta direcció… i en la contrària. A la primera escena del mateix acte, enmig d’una discussió sobre l’expulsió dels moriscos, el personatge del Patriarca diu al Rei: “Altesa, dispenseu-me, però no són persones perquè són musulmans”, uns versos que, avui, tindrien dificultats amb els valedors de la correcció política. El diari madrileny també explica, en to inquiet, que els nois “van interpretar la cançó vestits de negre i descalços, una estètica que no va agradar a alguns pares”. La policia no investiga aquests extrems.
Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.
Ja sé que aquesta tarda hi ha moltes novetats. Estic segur que totes són bones. Tenim la Tina una altra vegada amb nosaltres, i ara no sols a l’estiu amb el Grup de Joves, sinó també amb el grup de Lectura en veu alta. Benvinguda, Tina! L’acompanya aquest senyor que jo conec. Va venir el dia que feien “El bosc dels contes”. Si no ho recordo malament, va ser l’octubre de l’any passat. Hi ha algú que m’ho confirmi?
La Carme ha vingut a dir-nos a tots nosaltres que se’n va a un altre lloc. Diu que sobretot vol dir que ha estat molt contenta de la Biblioteca, També de l’Ana, la Maria Josep i de mi. Doncs aquestes paraules emocionen molt, Carme. T’estic molt agraït per la paciència que has tingut amb mi quan et preguntava tantes coses del que anàvem llegint. He passat molt bones estones escoltant les teves coses de la vida, sobretot dels teus dibuixos i pintures.
I l’última és l’Anna, la vostra monitora, que també anirà a un altre lloc després de tant de temps d’estar aquí amb tots nosaltres. Que sapigueu tots que us trobaré a faltar, però amb l’alegria de saber que esteu bé, i content dels que sou aquí, i que mai sou nous. Bé, comencem a llegir, que no sé si us adoneu que és tard i vol ploure. Però abans li haurem d’explicar a la Tina quina novel·la estem llegint, i per quin capítol anem. Penso que fa un parell o tres de setmanes que no ens veiem. Vinga, va, li ho diem entre tots? .
Mira, no plou, però cau pedra! Tina, marxeu de seguida, no fos cas que tinguis problemes a la carretera d’aquí a Santpedor…
Moltes gràcies.
Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.
Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845? – Barcelona, 1924) constitueix, junt amb Jacint Verdaguer i Narcís Oller, la tríada sobre la qual es basa la Renaixença de les lletres catalanes. Verdaguer destacà sobretot en la poesia; Oller, en la narrativa, i Guimerà, en el camp del teatre. Entre tots, no tan sols van posar al dia la literatura catalana, sinó que la van situar en el món. Mar i Cel, Maria Rosa, La filla del mar i, en especial, Terra baixa són les obres més conegudes del Guimerà dramaturg: van ser molt populars en la seva època i, cent anys més tard, encara es continuen representant. Però Guimerà va ser també un poeta de prestigi i un home molt influent i respectat en els cercles polítics catalanistes, pel seu decidit compromís amb la pàtria i amb la llengua que ell havia escollit.
Mar i cel és una tragèdia romàntica, escrita el 1888. El mateix any va ser estrenada al teatre, amb gran èxit. L’acció se situa al segle XVII, alguns anys després de l’expulsió dels moriscos d’Espanya. Un vaixell de pirates ha enfonsat una nau cristiana que anava cap a Barcelona i ha fet una trentena de presoners. Al mercat d’esclaus de qualsevol port africà en pagaran un bon preu. El capità dels pirates està ferit i rep les cures de l’única dona que viatja a bord. Aquest és el punt de partida d’una situació tensa que acabarà esclatant fatalment.
Com sempre, estic agraït a l’Editorial “Lectura fàcil”, perquè llegir un dels seus llibres és veritat que és un plaer, i ens permet compartir idees, pensaments i experiències. Ja veureu com parlarem d’emocions. No us ha passat mai que esteu alegres sense cap motiu concret? O que teniu moltes ganes de plorar i no en compreneu el motiu? Les emocions són tan intangibles com la música, però, com aquesta, guarden una lògica al darrere que cal descobrir.
Moltes gràcies.
Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.
Aquí us deixo el nom dels personatges. Qui són i que fan. No hem de patir ni ens hi hem d’amoïnar gens si hi ha moments a l’obra que no sabem ben bé què fan tots alhora xerrant, i resulta un embolic. Per tant, ens fixarem més en els personatges centrals i prou: la Blanca i en SaÏd.
Blanca.
És la protagonista de l’obra juntament amb en Saïd. És cristiana i està presonera en el vaixell. És la filla d’en Carles i la cosina d’en Ferran.
Quan van ser assaltats pel vaixell musulmà, a ella la portaven cap a un convent per fer-la monja. —Això si que ho sabeu, oi que si?—
Saïd
És el capità del vaixell musulmà. Al principi de l’obra es presenta com un home dur i que és respectat per part dels altres corsaris però a mesura que va transcorrent l’obra es va fent més sensible per causa de l’amor que sent per la Blanca.
Carles
És el pare de la Blanca i el capità del vaixell cristià que va ser assaltat pels musulmans i sempre assumeix aquest paper mentre estan presoners. Sempre mostra una actitud de rebuig respecte a l’amor que senten la Blanca i en Saïd.
Ferran
És el cosí de la Blanca. La seva família el volia fer casar amb ella.
Joanot
És un cristià que està amb la tripulació del vaixell musulmà. Té un paper important en l’obra pel fet que és el que allibera els cristians i aquests poden fer-se amb el poder del vaixell. Sempre segueix les ordres que se li manen; i en Saïd, per recompensar-lo, el nomena com a segon més important del vaixell després del capità.
Hassen
És l’home de confiança d’em Saïd i fa tot el que aquest li mana. El defensa sempre.
Malek
Al principi de l’obra és el segon més important de la tripulació, però en Saïd li treu aquest càrrec perquè veu que li podria prendre la capitania..
Osman i Mahomet
Són dos tripulants musulmans que tenen un paper secundari en l’obra i que es posen de part d’en Malek en alguns moments
Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Estic molt content perquè veig com us agrada aquesta cançó. Us veig tan atents escoltant-la que estic segur que desprèn alguna cosa màgica que la fa única.
Escoltarem la magnífica cancó “Per què he plorat?”. És un dels temes més coneguts del musical Mar i Cel. Explica la incomprensió per part de la protagonista pel fet d’haver plorat per algú que no pertany ni a la seva classe social ni a la seva cultura, i a qui fins ara sempre li havien ensenyat a odiar. Convertida en un clàssic, considerem que és interessant que puguem escoltar amb atenció aquesta cançó i la incorporem al nostre repertori de temes coneguts.
L’Himne dels pirates! És molt emocionat, oi que sí? Qui era que aixecava el puny en l’aire?
Aquí la podem veure sencera
Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.
Alguns de vosaltres no vau vindre l’altre dia. Si us sembla bé recordarem una mica tot plegat, des del principi.
La Universitat de Cambridge i la Universitat d’Oxford,
a Anglaterra,
són les dues universitats més antigues de parla anglesa.
Són centres de prestigi
on s’exigeix als alumnes
un alt rendiment en totes les matèries,
inclosa l’esportiva.
Cada any, des del 1829, estudiants d’Oxford i de Cambridge
competeixen a les aigües del riu Tàmesi,
que travessa Londres,
a la regata de rem més famosa del món.
Dues barques, amb 8 remers i timoner*cada una,
lluiten en un tram de gairebé 8 quilòmetres
a contracorrent,
per aconseguir la victòria.
La rivalitat és màxima.
Milions de telespectadors segueixen la competició
des de casa seva
i més de 250.000 persones es concentren
a la riba del riu per veure la cursa en directe.
*Membre de la tripulació que dirigeix l’embarcació.
Durant el curs,
l’entrenament és dur i continuat.
Cada temporada, des de fa gairebé 20 anys,
l’equip de rem de Cambridge
fa una estada d’una setmana a Catalunya,
a Banyoles, per entrenar-se al llac de la població.
Poques ciutats són tan esportives com Banyoles […]
[…] El llac de Banyoles és el segon llac natural
més extens de la península Ibèrica
i s’hi practiquen molts esports:
rem, natació, piragüisme…[…]
[…] Uns joves. Un llac. Un esport.
7 dies i 30 hores d’entrenament.
No hi ha d’haver cap distracció.
Però aquest cop tot serà diferent […]
BENVINGUTS Dilluns
Les rodes de l’avió per fi toquen a terra.
El pilot diu als passatgers per l’altaveu
que han arribat a Barcelona,
que fa bon temps
i que els desitja una feliç estada a Catalunya[…]
[…] després de sentir les paraules del pilot,
els passatgers estan molt contents.
Somriuen i aplaudeixen amb ganes.
En Patrick, a més, crida ben alt:
―Au, vinga, vinga, baixem!
[…] Com sempre al mes de gener, els remers de Cambridge es dirigeixen a Banyoles.
S’hi estaran de dilluns a diumenge
i es prepararan a fons per a la regata contra Oxford,
que tindrà lloc al març […]
[…] Tots estan impacients per arribar a Banyoles.
L’entorn del llac és un paisatge preciós
i els agrada l’aire net que s’hi respira.
Saben, però, que no podran deixar d’estudiar,
perquè d’aquí a 15 dies tenen exàmens,
i que hauran de passar moltes hores al gimnàs […]
En total són 30, entre estudiants, entrenador,
metge per si algú es fa mal i professor […]
…[…] O ja no te’n recordes, de l’any passat?
―li respon l’Andy, el seu millor amic,
assegut al seu costat a l’autocar.
I tant que se’n recorda de l’any passat.
Els va fer molt bon temps
i van poder remar bé a les aigües tranquil·les del llac.
A més, va conèixer l’Ondina, una noia molt guapa […]
[…] Han arribat al llac.
Els esperen l’alcalde i altres autoritats de Banyoles
per donar-los la benvinguda.
Tots van ben vestits, tibats, i estan satisfets que
un any més, l’equip de Cambridge hagi triat el llac
per fer-hi els entrenaments […]
[…] És gener i fa fred.
Però en Patrick no sent el fred.
Només pensa en si tornarà a veure l’Ondina,
la noia que va conèixer ara fa just 12 mesos.
A Anglaterra no ha tingut gaire temps de pensar-hi.
No li ha telefonat mai
ni s’han posat en contacte per Internet.
Però ara torna a pensar en ella.
Tenia un cos perfecte […]
[…] …però en Patrick torna a pensar de seguida en l’Ondina,
en els seus ulls, en els seus llavis, en la seva pell.
Demà mateix anirà a buscar-la […]
Si ho recordeu tot, podem seguir, si us sembla bé.
Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.
Si que arribeu d’hora!
Mireu, estava llegint aquest poema tan sensible i ple d’amor d’una mare al seu fill. El seu títol és “Una mare planxa la camisa del seu fill per a una entrevista de feina”. I és de David Jou.
Seieu, seieu!
Benvinguts, us desitjo bon any a tothom!
Avui no sou gaires, oi?
Feia temps que no llegíem res, entre una cosa i l’altra. Doncs, si voleu, podem continuar fins al final la novel·la que vam deixar pendent: “Set dies al llac”.
[…] Se sent traït una vegada més,
ell, que ha estimat tant,
ell, que ha volgut tant l’Ondina.
I, de cop, ja no pensa en l’amor.
Al seu cor, només hi ha lloc per a l’odi.
Només hi ha ira.
S’enfada. S’enfada molt.
Parla sol, molt baixet:
—Què m’has fet, Ondina?
Jo, que he passat nits despert pensant en tu,
pensant a fer-te feliç, que t’he besat, t’he adorat.— […]
[…] Fa un esforç i, molt lentament,
com si la porta de l’armari pesés molt,
en Jordi l’obre i surt.
Molt bé, Roger, has acabat de llegir l’última plana, ho has fet molt bé, sobretot al final t’ha quedat com ho va pensar la mateixa escriptora. N’estic segur!
“[…] com si la porta de l’armari pesés molt,
en Jordi l’obre i surt.”
Abans de comentar el llibre voldria dir-te, Roger, que no sé com t’ho manegues, que sempre ets el primer a començar una novel·la, i també el primer a llegir cada dilluns, però també ets l’últim sempre a acabar el llibre .
[…] L’Ondina és a la pesquera del pare.
Avui, després de dinar, només tenia una hora de clase d’anglès […]
[…] En Patrick sent l’aire fred a la cara
que li fa plorar els ulls.
Corre al voltant del llac […]
Vinga, ara anem pel que és important.
Si us sembla bé, l’Anna i jo obrirem el debat que fem sempre en acabar la novel·la, d’acord?
Què us ha semblat la novel·la? A tots us ha agradat? Com creieu que s’ha acabat?
Molt bé, a tots us ha agradat, i a més per les mateixes coses. Ja veieu que hi ha coses que mai no s’han de fer. Ja les comentàvem a mesura que anàvem llegint, però ara ho podem fer en general.
A la novel·la, l’Ondina i en Jordi són parella, però a ella també li agrada en Patrick.
La primera pregunta podria ser: creieu important la confiança en una parella?
La segona pregunta és que tots sabem que gairebé tothom vol tenir èxit en la societat actual (d’això també n’hem parlat) i la gent s’agafa les coses com si fossin una cursa.
Penseu que tanta competitivitat és positiva o és negativa?
La tercera pregunta és sobre l’amistat. Què és i com es demostra?
A la història que acabem de llegir, l’Andy menteix perquè no descobreixin en Patrick. Més endavant, en Ferran fa el que en Jordi li demana sense preguntar res, tot i veure que hi ha alguna cosa molt estranya.
Creieu que tant una acció com l’altre estan bé?
D’aquesta altra també n’hem parlat molt. Ara la farem d’una altra manera. En Patrick es pensa que en Jordi és mort i vol fer-lo desaparèixer. Trobes que és valent o covard?
I l’última és sobre la venjança.
L’Anna ja ens ha explicat molt bé què és, i què podem fer per no ser venjatius, per difícil que sigui.
Després d’escoltar-la: creieu que la venjança proporciona plaer?
Que en el fons, tots els humans som venjatius?
La venjança pot tenir males conseqüències?
Molt bé! Només falten 5 minuts per marxar. La setmana que ve, una novel·la preciosa: “Mar i cel” Només per sentir la cançó ja val la pena, oi? Doncs ja hi podeu comptar, amb la música i la lectura.
Moltes gràcies.
Que tingueu una bona setmana!
Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.
Ahir, dilluns 18 de desembre, va tenir lloc el Recital poètic “Nadal i poesia” organitzat per la Biblioteca Pere Casaldàliga amb la col·laboració del Casal-Residència Verge de Montserrat i la Fundació AMPANS. També hem comptat amb la col·laboració de la Coral del Casal dirigida per Mossèn Joan que ens ha regalat unes boniques nadales i d’en Ramon Carreté i la poetessa cardonina Hermentera Fàbrega, i la Mercè junt amb en Josep Estruel.
L’acte s’ha iniciat amb les nadales de la Coral i, a continuació, ha tingut lloc el recital de poesia on molts dels presents han participat: tots els amics d’AMPANS han recitat una o més poesies, el Ramón Carreté ho ha fet amb fragments del Poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra, l’Hermentera ha recitat alguns dels seus poemes de temàtica nadalenca. També la Pilar de la Residència, el Josep Estruel i les Annes’s Pérez i Mossèn Antoni s’han animat a participar-hi.
Us podeu imaginar que els avis i les àvies presents han gaudit d’una estona molt entranyable que hem finalitzat compartint uns sucs i unes galetetes amb tots els presents.
Bons moments amb bones persones és allò que des de la Biblioteca Pere Casaldàliga us desitgem pel any vinent.
Bon Nadal
Ramón Carreté. Cant final del Poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra
Josep Maria de Sagarra POEMA DE NADAL (Cant final)
Va ser una nit, que va florir l’estrella,
i va néixer l’Infant!
Imaginem que fou la nit més bella,
més musical, més flamejant!…l
I fa molt temps, molt temps, i algú ensiborna
el nostre pit per atiar l’oblit,
per fer-nos infidels, però retorna
cada any, aquesta nit.
La nostra vanitat prou s’afigura
que està damunt del bé i del mal,
més no hi val ganivet ni ànima dura,
és més forta, la nit de Nadal!
Ai, si no fos aquesta nit tan clara!
Seríem tros de carn i pensament
que no coneix d’on ve, ni on va, ni on para;
pell d’home arrossegada pel corrent!
Però Nadal ens ha pintat el rostre
amb un vermell precís i decidit,
i ens dóna un sentiment de llar, de sostre,
de terra, de nissaga i d’esperit.
I ens dóna un punt d’humilitat de cendra
per estimar un racó dintre l’espai,
i desperta en el cor aquell blau tendre
que hem volgut escanyar i que no mor mai.
Procurem ser una mica criatures
amorosint el baladreig raspós,
i diguem: “Glòria a Déu en les altures”
amb aquell to que ho deien els pastors.
I si tot l’any la mesquinesa ens fibla,
i l’orgull de la nostra soledat,
almenys aquesta nit, fem el possible
per ser uns homes de bona voluntat.
Encara «no hi ha lloc per a ells» ni a Betlem ni a Lampedusa.
Nadal és un sarcasme?
Si «el teu Regne no és d’aquest món»,
què véns a fer aquí, subversiu, esgarriacries?
Per ser el Déu-amb-nosaltres,
has de ser-ho en la impotència,
amb els pobres de la Terra,
així, petit, així,
nu de tota glòria,
sense altre poder que el fracàs,
sense altre lloc que la mort,
però sabent que el Regne
és el somni del teu Pare,
i també és el nostre somni.
Encara hi ha Nadal,
en la Pau de l’Esperança,
en la vida compartida,
en la lluita solidària,
Regne endins, Regne endins!
***
Hermentera Fàbrega i Vilajosana UN ESTEL DE NADAL A CADA COR
Obrim tots nostra posada
que vol néixer el Nen Jesús
i no hi ha fonda ni casa
que li ofereixi aixopluc
Les ombres ploren i ploren.
Els estels des de molt lluny
veuen que s’obre una porta,
abans que s’hi apropi el puny.
De qui serà aquesta porta?
És tot fosc i hi ha una llum,
i una foguera és a fora
que deixa un rastre de fum.
Potser és un palau de plata
guarnit amb seda i vellut
amb grans escales de marbre
i una estranya solitud.
Potser és l’estatge d’un príncep
o l’habitacle d’un duc.
Ha de ser un lloc molt insigne
puix llueix com l’or més pur.
Quan la porta ja és oberta
molt més gran es veu la llum.
És un estel! Que trapella!
S’ha escapolit del seu grup.
Sap que és la nit més bonica
que el nostre món ha viscut
i ha pensat que el cel ja brilla
tot i que ell hi faci un buit.
Ha baixat cap a la terra,
ha buscat un cor ben pur
i en la difícil recerca
ha vist un rastre de fum.
Sota el fum un foc cremava,
darrera el foc un cor un,
buit de maldat i de guerres,
d’enganys i d’esclavitud.
Tot allò que l’embrutava
ja era només cendra i fum.
L’estel va fer-ne l’estada i
l’omplí amb la seva llum.
La porta ja és ben oberta.
El Fill de Déu ja ha nascut.
A fora ha quedat la cendra
A dins tot és plenitud.
Si no tens palaus de plata
però sí un cor senzill i pur,
ja tens llesta la posada!
Ja pots rebre el Nen Jesús
Carme, Roger, Jordi, Joan Anton, Mercè, Anna, Mercè i Josep
“Poema de Nadal”
Només cal que estimeu l’esperit
de les coses humils,
i acosteu, com infants temerosos,
els llavis i el cor al Nadó del Portal
i ja per sempre restareu ancorats
a la platja de llum de la Nit de Nadal,
amb les veles a punt
per a recórrer cada any
els blaus camins de la nit més intensa
“TORNA NADAL”
L’arbre desvetlla sons i el vent escriu
ratlles de llum damunt la pell de l’aigua.
Tot és misteri i claredat extrema.
Torna Nadal i torna la pregunta.
¿Proclamarem la pau amb les paraules
mentre amb el gest afavorim la guerra?
“CANÇÓ DE NADAL”
Bruc i galzeran
per guarnir el pessebre
i un trosset de gebre
al raig de la font que tomba ventant,
bruc i galzeran.
“HA NEVAT AL PESSEBRE”
Perquè es distregui del fred
el dia de la nevada,
àngels, fan, al son d’hivern,
coixí amb plomes de nadala.
Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.
Benvinguts tots!
La novel·la que ara començarem a llegir la vau escollir vosaltres aquest estiu Llegirem i comentarem de tot el que vulgueu. El llibre és ‘Set dies al llac”, de Núria Martí Constans. Serà, com és habitual, amb el llibre de Lectura Fàcil.
De què tracta aquesta novel·la? El llibre explica la història d’una noia atrapada entre dues passions, entre dos homes diferents: un anglès alt, fort i una mica fatxenda, i un català petit i més aviat introvertit. Amb quin es quedarà? La història s’esdevé a l’estany de Banyoles, un mes de gener, durant els entrenaments de l’equip de rem de la Universitat de Cambridge. L’Ondina haurà de triar entre en Patrick i en Jordi. Desitjo que us agradi!
Llocs
Aquesta ruta recorre els escenaris de la novel·la Set dies al llac, de Núria Martí Constans. Està pensada perquè vosaltres pugueu visitar els llocs on es passegen l’Ondina, en Patrick i en Jordi i tingueu una mica més d’informació sobre els espais. Així, podeu llegir fragments de la novel·la a cada escenari. I veure els espais reals en els quals es va inspirar l’autora. Bona passejada!
1 Estany (Passeig Darder)
2- Estany (Passeig de Magdalena Aulina)
3- Estanyol del Vilar
5- Estany
6- Estany (Torre control)
7- Estany (Parc de la Draga)
8- Estany (Pesquera Carpa d’Or)
9- Poblat Neolític (Parc de la Draga)
10- Monestir de Sant Esteve
11-Muralla
12- Edifici de la Pia Almoina (Actual museu arqueològic i primera seu de l’Ajuntament de Banyoles)
13- Plaça Major
14- Mirador del Barri de Can Puig
15- Consell Comarcal del Pla de l’Estany
16- Mirador del Puig d’en Colomer (Carrer del Puig d’en Colomer)
17- Mirador del Puig d’en Colomer
18- Ajuntament (Carrer de la indústria)
19- Plaça de les Rodes
20- Parc de la Draga (Vila Olímpica)
La Plaça Major
En Jordi viu en una casa d’aquesta plaça, la Plaça Major. L’Ondina també.
És una plaça molt antiga, documentada des de l’any 1279.
Al segle XIV van tancar-la amb 40 grans arcades que els banyolins anomenen “les voltes”.
En aquesta plaça hi va haver les primeres fondes de la ciutat.
De molt antic, s’hi celebra el mercat setmanal els dimecres. Les pesqueres Les pesqueres de l’Estany de Banyoles són unes petites construccions aixecades a la riba est de l’Estany, a la banda de ciutat.
Totes elles, 20 en total, reben un nom particular.
La seva construcció va iniciar-se a mitjans del segle XIX i es va allargar fins a l’any 1931, quan l’Ajuntament va prohibir-ne l’edificació de noves.
De totes maneres, al llarg del temps s’han anat reformant i condicionant.
En principi, aquests petits espais tenien una funció pràctica per poder-hi pescar.
Després, però, van evolucionar augmentant de superfície per tal que s’hi pogués guardar una barca.
Finalment, amb l’arribada de la pràctica de l’esport i l’auge de la burgesia banyolina, algunes d’aquestes formes arquitectòniques elementals van ampliar-se encara més per tal de guardar-hi una o dues barques, poder banyar-se i fins i tot allotjar-s’hi.
Les pesqueres són d’ús privat i només se’n pot veure l’exterior.
L’única pesquera que es pot visitar és la que ara és el Punt d’informació.
Juntament amb els passeigs de l’Estany, les pesqueres estan declarades per la Generalitat de Catalunya, l’any 1996, Bé Cultural d’Interès Nacional en la categoria de Jardí Històric.
Club Natació Banyoles. L’Ondina treballa al bar de les instal·lacions del Club Natació Banyoles, situat al costat de l’Estany.
Lloc de pas i de trobada dels esportistes que van al Club, el bar és un espai ideal per aturar-se i prendre un refrigeri.
L’emblemàtic paisatge que es pot veure a través dels seus grans finestrals fa del local un espai molt agradable.
Font: http://www.voraestany.com
L’alberg Residència on s’allotja en Patrick.
Té una capacitat per a 66 persones, que poden allotjar-se en habitacions de 2, 4 i 6 places.
Al soterrani de la residència, hi ha un gimnàs totalment equipat amb aparells i màquines.
Font: https://www.femturisme.cat/
La pesquera Marimon.
La pesquera del pare de l’Ondina La pesquera que es descriu a la novel·la es basa en la Pesquera Marimon.
La Pesquera Marimon és una pesquera molt emblemàtica de Banyoles.
Té un arc d’ingrés i una llarga passarel·la enjardinada.
El cos gran té dues entrades per barques per la part del passeig, de portes de fusta verdes i vermelles, i blanques a la part superior.
Actualment han estat tapiades per dins i s’han convertit en estada. La terrassa posterior dóna a una petita terrassa.
Des d’aquesta terrassa en surt una petita palanca de fusta per banyar-se i una escala ampla per on es pot pujar a la terrassa de dalt.
Font: http://turisme.banyoles.cat/ca-es/Sala-premsa/Eines-Professionals/Banyoles-Film-Office/Cat%C3%A0leg-de-localitzacions/item/216
Els desmais de l’Estany.
Prop de la Riera del Vilar
Els desmais constitueixen un paratge idoni per gaudir de la tranquil·litat de l’Estany.
Els seus arbres inclinats amb les branques arran d’aigua i les dues fonts, la del Ferro i la de la Filosa, molt antigues, en fan un espai molt agradable, principalment a l’estiu, per les seves ombres.
A la novel·la és un dels llocs preferits de l’Ondina. També és on conversa amb en Jordi.
Font: http://www.descobrir.cat/ Les Estunes
Si bé els personatges de la novel·la no es passegen per aquest lloc, sí que s’hi fa referència quan es parla del nom de la protagonista.
És un espai natural. El bosc de les Estunes, pertany al municipi de Porqueres
Hi trobareu esquerdes fondes a les roques que formen coves. Les goges, segons les llegendes, el tenien com a lloc de la seva preferència i hi feien festes o bé hi filaven tota la nit.
Tenien els seus palaus entre les esquerdes de les roques i ningú no les havia pogut veure mai.
Diuen que en nits serenes algú encara sent els seus cants i, de lluny, es pot veure la resplendor de les seves festes.
Les esquerdes, per on es pot passar, són produïdes per la fracturació i la dissolució del travertí, el tipus de roca que hi ha en aquest bosc.
El travertí es va formar gràcies al fet que en el passat l’aigua de l’Estany arribava fins a l’indret.
Alguns autors diuen que les roques es van partir com a conseqüència de terratrèmols.
Font: http://marenostrum.org/sortides/fades/
Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.
Avui hem gaudit a la Biblioteca de Balsareny de l’exposició ”El bosc dels contes”. L’exposició té com a primer objectiu oferir contes sense estereotips de gènere, sense violència, sense desigualtats i on els personatges són lliures. Aquesta exposició itinerant es basa en il·lustracions del dibuixant manresà Joan Turú sobre coneguts personatges de contes infantils en situacions que trenquen amb els estereotips tradicionals de gènere i promouen valors com el respecte, la diversitat i la distribució equitativa de les feines de la llar.
A través dels contes es facilita als infants i persones grans una nova forma d’entendre que la societat ha de ser lliure de violència i, per això, cal continuar eliminant estereotips de gènere i oferint altres models de relació als infants, a les famílies i a la comunitat educativa.
Els contes ens ensenyen moltes coses i el que hem après és que tots nosaltres som persones úniques. Tant se val que siguem diferents. D’això se’n diu diversitat. Nosaltres decidim què volem fer. És hora de trencar els estereotips i barreres de gènere.
La Clara Gavaldà, a part de presentar-nos un munt de contes diferents i divertits, ens ha explicat tres contes: “El país del Poble Sec”, on una princesa fa fugir un drac; “La Rínxols d’ós”, la història d’un osset que es volia disfressar de Rinxols d’Or; i, per acabar, “L’ovelleta que va venir a sopar”, una història molt tendra d’un llop que va aprendre a cuidar una ovelleta. Tot això gaudint dels diferents escenaris i personatges creats, tal com he dit, per l’il·lustrador Joan Turú.
Els infants de Balsareny també han visitat l’exposició amb l’escola, i avui ho han fet tots els grups d’AMPANS que vénen cada setmana.
Gràcies per la vostra implicació en aconseguir una societat més justa i igualitària.
Benvinguts tots!
La novel·la que ara començarem a llegir l’hem triat aquest estiu entre l’Ana i jo, pensant com sempre en tots i cadascun de vosaltres, igual que va fer l’autor. Manuel de Pedrolo. Novel·lista, dramaturg, poeta, assagista, articulista i traductor. Manuel de Pedrolo és un dels autors més prolífics de la literatura catalana contemporània. Mecanoscrit del segon origen, Joc brut o Totes les bèsties de càrrega, són només algunes de les seves obres.
Escriure era una manera de comunicar-se amb el món. A través dels seus llibres, Manuel de Pedrolo volia influir en la gent. De fet, va deixar d’escriure teatre per la poca quantitat de públic a qui arribava. La novel·la, en canvi, li servia per arribar a un públic més ampli.
El Mecanoscrit del segon origen és la novel·la de ciència-ficció més coneguda de Pedrolo i una de les que ha tingut més èxit en la història de la literatura catalana. Va ser escrita l’any 1974, i va ser duta a la televisió en una sèrie de gran èxit produïda i emesa per TV3.
La censura de la dictadura franquista condiciona part de la trajectòria de Pedrolo. Les seves obres es veuen retallades sistemàticament en les primeres edicions i, a més a més, li prohibeixen deu llibres.
En aquesta novel·la de ciència-ficció s’explica la història de l’Alba i en Dídac, de 14 i 9 anys respectivament, que viuen en un poble de Catalunya anomenat Benaura.
Ells esdevenen els únics supervivents a la Terra després que uns extraterrestres eliminin pràcticament tota la humanitat. En Dídac és atacat per uns nois del poble perquè és negre. Cau a l’aigua i l’Alba, que ho veu tot, s’hi llança per salvar-lo. És llavors quan apareixen uns platets voladors que ho destrueixen tot i ells se salven gràcies al fet d’estar a l’aigua. Després de la destrucció del món a causa de l’atac dels platets voladors, l’Alba i en Dídac el volen refer canviant les idees del passat. A partir d’ara, no es discriminarà pel sexe o pel color de la pell, i no es farà servir la religió per atemorir la gent. El seu objectiu ja veureu que no serà gens fàcil, perquè encara són molt joves. Hauran d’aprendre a sobreviure, i ho faran, sobretot, gràcies als llibres que llegiran.
El llibre explora la relació entre els dos joves i la recreació d’un món, com a utopia. La narració s’estructura en capítols que comencen sempre igual, situant l’edat de l’Alba i la seva virginitat.
El poder de l’obra neix de les metàfores que hi ha. El nou món es compara amb l’actual i s’indiquen noves possibilitats d’existència. El descobriment que fa la parella protagonista de molts aspectes de la vida (com el paper de la cultura o la sexualitat)
explica que el llibre hagi agradat tant a tothom, ja que molts lectors s’hi senten identificats. Els noms dels protagonistes tenen un valor simbòlic. La noia es diu Alba, perquè és l’inici d’una nova humanitat; igualment, el nom Dídac ve de ‘didàctica’, per la manera com el nen aprèn a sobreviure i madurar (i simbolitza el procés de creixement de qualsevol ésser humà).
Ja veureu que la novel·la no és gens complicada, però malgrat això anirem explicant, com sempre, les coses que no entenguem. I vosaltres no deixeu de preguntar, d’acord?
Desitjo que us agradi força.
Moltes gràcies.
La metàforaés un recurs literari. Es basa en la identificació de dos termes: un de real i un que apareix al text
Els teus ulls tan blaus com el mar.
Els teus llavis vermells com cireres.
Els seus cabells daurats com el sol.
Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.
En aquest Post posarem tota la novel·la sencera, d’acord?
Quadern de la destrucció.
L’Alba, una noia de catorze anys, verge i bruna, tornava de l’hort de casa seva amb un cistellet de figues negres, de coll de dama, quan s’aturà a avergonyir dos nois, que n’apallissaven un altre i el feien caure al toll de la resclosa (1), i els va dir:
—Què us ha fet? I ells li van contestar:
—No el volem amb nosaltres, perquè és negre.
—I si s’ofega?
I ells es van arronsar d’espatlles, car eren dos nois formats en un ambient cruel, de prejudicis.
I aleshores, quan l’Alba ja deixava el cistellet per tal de llançar-se a l’aigua sense ni treure’s la roba, puix que només duia uns pantalons curts i una brusa sobre la pell, el cel i la terra van començar a vibrar amb una mena de trepidació sorda que s’anava accentuant, i un dels nois, que havia alçat el cap, digué:
—Mireu! Tots tres van poder veure una gran formació d’aparells que s’atansava remorosament de la llunyania, i n’hi havia tants que cobrien l’horitzó. L’altre noi va dir:
—Són platets voladors, tu!
[…] I l’Alba va mirar encara un moment cap als estranys objectes ovalats i plans que avançaven de pressa cap a la vila mentre la tremolor de la terra i de l’aire augmentava i el soroll creixia, però va pensar de nou en el fill de la seva veïna Margarida, en Dídac, que havia desaparegut en les profunditats de la resclosa, i es va capbussar en l’aigua, darrere els nois, que s’havien oblidat del tot de llur acció i ara deien:
—Guaita com brillen! Semblen de foc! […]
(1)Resclosa.
* Paret que es fa a través d’un riu, d’un canal, etc., per alçar el nivell de l’aigua i derivar-la fora del seu llit cap a un molí, un rec, etc.
* Construcció feta en un canal, en un riu navegable, en un port o una dàrsena, que consisteix en uns compartiments que hom buida o omple a voluntat per tal que els vaixells puguin salvar desnivells o siguin protegits de la plenamar.
FINS AL DILLUNS QUE BÉ. BONA SETMANA!
Mecanoscrit del segon origen.
02 d’Octubre de 2017
BENVINGUTS TOTS!
ÚS ANAT BÉ LA SETMANA?
Preguntes i respostes.
Avui a més de llegir, també hem fet preguntes concretes sobre els personatges o sobre les situacions que s’han descrit en els capítols que ja hem llegit.
Per exemple: Qui és l’Alba? Com és l’Alba? Qui és en Dídac? Com és en Dídac?
Quina edat tenen L’Alba i el DídacPer què l’Alba es tira a l’aigua?
Què es veu al cel? Què troben l’Alba i en Dídac quan surten de l’aigua?
Recordeu quin personatge diu cada una de les frases següents?:
Recordeu qui són, La Margarida i La Xica? =La Margarita era la mare d’en Dídac i veïna de l’Alba. La Xica era la cadernera.
Qui ho diu això?
No el volem amb nosaltres perquè és negre.
Jo en sé [d’engegar un cotxe]. Ho he vist fer molts cops al garatge d’en Josep, a sota casa.
Els ocells són més feliços volant que engabiats?
I a tu t’agrada de ser una noia?
No et fa res que et pregunti coses?
Quan siguis més gran tindrem fills.
Al final del “Quadern”, l’Alba diu a en Dídac que, quan ell sigui gran, tindran fills.
[…] Hi va anar i va veure en Dídac dalt del tractor, somrient.[…]
També hem explicat el significat del nom de la novel·la.Què és el Mecanoscrit del segon origen?
Que ús suggereix el títol de la novel·la?
De quin “Segon origen ens parla”?
El nom del “Mecanoscrit” ens recorda a les velles màquines en les quals s’escrivia, ja que abans no hi havia el mateix material que disposem ara (Escrit mecanografiat)
Ens parla de la destrucció. “Segon origen”
El primer origen és Adam i Eva, mentre que el “Segon origen” és l’Alba i en Dídac.Origen: Principi d’alguna cosa o moment en què comença.Tot va anar molt bé. Sou molt bons!
***
Vam iniciar una conversa tot el grup sobre problemes racials. Va ser molt profitosa(5) El color de la pell— […] Gairebé ets tan negra com jo, ara…—És que tu ho ets poc—va dir l’Alba.—M’agradaria ser més blanc […]— […] Ara ja no et passarà més. Només som tu i jo, Dídac.
— […] A tu t’és igual que sigui negre? —Ja saps que si —va dir l’Alba—.
I tu no et fa res que sigui blanca?
—Oh, no! —va dir en Dídac.
FINS A LA SETMANA QUE BÉ!!
FEU-ME UN FAVOR. SIGUEU FELIÇOS
***
Mecanoscrit del segon origen.
dilluns 14 de octubre de 2017
Aquí us deixo la pel·lícula per capítols.
Mecanoscrit del Segon Origen (1)
Mecanoscrit del Segon Origen (2)
Mecanoscrit del Segon Origen (3)
Mecanoscrit del Segon Origen (4)
Mecanoscrit del Segon Origen (5)
Mecanoscrit del Segon Origen (6)
Mecanoscrit del Segon Origen (7)
Mecanoscrit del Segon Origen (8)
Mecanoscrit del Segon Origen (9)
Mecanoscrit del Segon Origen (10)
Mecanoscrit del Segon Origen (11)
Mecanoscrit del Segon Origen (12)
Mecanoscrit del Segon Origen (13)
Mecanoscrit del Segon Origen (14)
Mecanoscrit del Segon Origen (15)
Pel·lícula sencera.
Mecanoscrit del segon origen.
dilluns 6 de novembre de 2017
Bona tarda, companys! Feia moltes setmanes que no ens veiem. Avui pot ser que no llegim gaire, perquè voldria que féssim un repàs dels capítols anteriors.
Què us sembla, voleu que jo mateix els expliqui?
Doncs molt bé!
A poc a poc, anaven superant el cop de la tragèdia i es van adonar que, d’alguna manera, eren feliços […] [ …] — va ser bona sort que ens quedéssim tots dos! […] […] I s’abraçaven i es besaven. Potser sense saber-ho, ja naixia l’amor entre ells […] (4) Supervivents Va arribar el fred de l’hivern I l’Alba i en Dídac continuaven anant a Barcelona I apilonant llibres…[…]
Ho recordeu això? Sí, oi? Molt bé!
Com dic sempre, si hi ha algú que no ho entén o té ganes de preguntar, de comentar alguna cosa, si us plau, endavant. Preneu la paraula.
Mercè, tu saps com comença?, l’Anna et va explicar una mica per sobre de què es tractava. Vols que jo també ho faci, i així et posaràs al corrent?
Aquesta història comença quan, l’Alba, una adolescent que tornava de l’horta es va trobar uns nens que pegaven un noi, en Dídac, només pel fet de ser negre. Ella els va intentar separar i mentre estava renyant-los i demanant justificacions pels seus actes van aparèixer uns plats voladors. I, de cop i volta, tot es va destruir, i tothom va morir exceptuant l’Alba i en Dídac. Però no estaven del tot sols, també va sobreviure…. Perdona un moment, Mercè.
Qui sap qui va sobreviure a més de l’Alba i en Dídac? Si, molt bé, la Xica, l’ocellet d’en Dídac.
Mercè, segueixo…
També recullen llibres, l’Alba estudia medicina a partir d’un llibre que va agafar d’una farmàcia. Passen per certes complicacions però s’espavilen i també es troben amb un extraterrestre i el maten, i es queden amb la seva arma que deixa qualsevol cosa cremada amb una espècie de raig que llença. A partir de llibres i manuals aconsegueixen engegar cotxes i utilitzen una caravana per guardar els seus llibres.
I ara ens trobem que han pensat fer un viatge per mar, però primer n’han d’aprendre.
[…] —Un iot sí que el podríem pilotar, oi, Alba?
Qui sap què és un iot?
Hi ha pot ser de moltes maneres. Els iots a vela són velers, i també iots a motor. És una embarcació amb què es practica la navegació esportiva i d’esbargiment.
Mecanoscrit del segon origen.
dilluns 13 de novembre de 2017
Per la manera com llegiu veig que us entusiasma molt. Sabríeu dir-me què ho fa, això?
És en Pedrolo que us agrada molt la seva novel·la?
És la versió que en fa la Núria Martí i Constans?
És l’Anna (la vostra monitora), o jo, modestament, que us expliquem el que no enteneu prou bé?
O també poden ser els personatges, oi que sí?
En Joan Anton diu que per a ell és en Pedrolo, però que encara no hi veu la seva mà a la novel·la.
—Sí, Joan Anton, en alguna cosa sí! I més que en descobriràs. Si ho recordes, el narrador ens explica que l’Alba és una noia molt solidària i gens racista, ja que defensa un nen a qui no coneix gaire, perquè l’estan pegant pel fet de ser negre. L’alliberament de la dona també és una constant en els seus escrits.
I escolteu, si us plau.
[…] I asseguts en una riba, amb els peus nus i encetats d’haver trescat per les runes, van menjar formatge i pomes dels aliments que portaven, i en Dídac va dir:
—¿Tu creus que ha estat un càstig de Déu, tot això, Alba?
—És clar que no, Dídac! D’on l’has treta, aquesta idea?
—Com que de vegades, a la trona, el capellà deia que en aquest poble hi havia molts pecadors i que Déu els castigaria…
—Això, predicava?
—Sí. Tu, com que no anaves a missa… Per què no hi anàveu, vosaltres?
L’Alba, el pare de la qual fins i tot havia fet presó sense haver assassinat, robat o estafat mai ningú, va contestar-li:
—Potser per això, Dídac, per no haver de sentir aquestes prèdiques.
—Què vols dir?
—Que no pot ser que tu i jo siguem els únics justos, Dídac.
El noi va callar, pensarós.
[…] Van animar-se una mica quan van descarregar els llibres antics que havien agafat d’aquell palau italià.
Els van examinar, entretinguts.
Hi havia llibres de bruixeria i de dimonis, tots de feia més de 200 anys […]
Eren en llengües que no comprenien. Tots menys un, que van llegir durant els dies següents.[…]
Un vespre mirant el llibre en Dídac va dir:
—Aquí s’explica com invocar el dimoni. Per què no ho provem? Només per veure’l…
—S’hi ha de creure, per fer-ho —va dir l’Alba.
—Vols dir que no existeix? —va preguntar en Dídac.
—Per als que hi creuen, sí. Se l’inventen ells.
—Tot això ho recordeu, oi que sí? Pot ser que ara hi vegis en Pedrolo, oi, Joan Anton? Oi tant! El dimoni era per fer por a la gent. Per fer obeir a tothom. Perquè els pobres es resignessin a moltes coses.
L’Anna (la vostra monitora) va dir que això de creure o no en el dimoni era cosa de cadascú. Que cada un era molt lliure de creure-hi o no.
És veritat, deixem-ho aquí. En el llibre, al final en Dídac no s’ho va pensar gens i li va fer cas a l’Alba, i en aquest cas, nosaltres no hi hem d’entrar ni sortir, el que diu el llibre és el que val. Diu el que diu; nosaltres no som en Pedrolo. I ja heu vist que la conversa entre ells va ser llarga…
[…] I després va passar per una etapa de melangia i de llàgrimes. Sense causa aparent, els ulls se li humitejaven i, si bé procurava contenir-se, de vegades tenia les grans ploraneres […]
En Dídac assistia a aquests trasbalsos indefens, sense saber què fer ni com distreure-la. I més el desconcertava, encara, que evoqués, com feia a cops, la seva mare, la qual, somiquejava, li hauria fet companyia i donat consell. Estava tan desemparada…
—Em tens a mi, Alba.
En aquells moments, però, la presència del noi no li era de cap consol i ell, que se sentia rebutjat, s’entristia prou perquè les paraules li faltessin. Mut, havia d’esperar que es desfogués […]
I també hi havia dies que es llevava d’allò més malhumorada i ho trobava tot malament i li feia crits i el mirava amb una expressió hostil, com si fos culpable d’alguna cosa, i només ho fos ell. Era capaç de quedar-se hores senceres en un racó de la roulotte, irritada i alhora tan quieta que en Dídac, temorós d’una explosió, preferia desaparèixer discretament. Era com si en la seva persona hi hagués tres Albes diferents que s’anaven succeint sense ordre i d’una manera tan imprevisible que el capteniment de la vetlla no era cap garantia del capteniment de l’endemà. Però ell ho acceptava sense fer-li recriminacions, com si una saviesa que no venia d’ell, sinó de la raça, l’hagués preparat a tots aquells canvis. Ella tornaria a a tots aquells canvis. Ella tornaria a ser la que havia estat i aquella era, simplement, la penyora que pagaven pel fill que mentrestant anava madurant.
L’Anna ens explica molt bé que aquestes coses són molt normals en una dona quan està embarassada.
Vosaltres també aporteu diverses coses que coneixeu.
Quan l’Anna va dir que se n’Havien d’anar, que ja era l’hora, en Joan Anton i jo ens vam quedar sols. Uns altres llegien el diari.
—Què t’ha agradat més de la història?
—El temps de maternitat de la protagonista, perquè em sembla el moment més tendre i realista de la història.
—Què és el que t’ha agradat menys, per ara?
—Quan van sortir del palau i van trobar-se amb una dona.
Els nois van agafar els fusells, però la dona li va allargar la mà i va somriure […]
Hi havia un bressol, que ella gronxava. Dins el llitet hi havia ossos petits, d’una criatura […] Amb un gest, va agafar-li un pit.
—Què vol? —Va preguntar en Dídac.
—Que doni el pit als ossets! —va exclamar l’Alba.
S’havia tornat boja, tal com ens deia l’Anna, durant el temps de la lectura.
—Aprofitaré el viatge; ho faré de tornada.
(50) I enllestides ja aquelles feines de l’hort, que encara se’ls van emportar
dos dies, perquè eren cansades per a ells que no estaven acostumats a
treballar ajupits, en Dídac, havent esmorzat, va agafar el jeep i s’allunyà
cap a Barcelona, d’on es pensava que tornaria a l’hora de dinar, si bé l’Alba en
dubtava, ja que tenia la impressió que els llibres aquells d’electricitat estaven
molt enterrats rota d’altres volums. Per això no es va estranyar gens
quan a primeres hores de la tarda encara no era a casa.
S’havia passat el matí
jugant amb el nen, contenta perquè tot entrecavant, el dia abans, havien vist
que algunes plantes ja estaven a punt de brotar a l’exterior; si tot anava bé, aviat
haurien de fer una altra esbandida d’ocells i encendre els boïcs per tal de
protegir-les mentre eren més tendres. Fins i tot estava disposada a perdre
hores vigilant-les.
Va dinar sola, doncs, donà el pit a en Mar i després es va asseure amb un
llibre a les mans fins que sentí un lleu doloret a la part de baix de l’abdomen i,
de seguida, alguna cosa càlida i humida a l’entrecuix. Era la regla; sempre se li
presentava així, ara, des que havia tingut la criatura.
No va estranyar-se’n, tampoc, atès que ja sabia que les probabilitats de
tornar a quedar embarassada durant els primers mesos que succeeixen un part
són escasses, sobretot quan la dona alleta el fill; confiava, de tota manera,
quedar-hi abans de l’hivern.
Va aixecar-se, escalfà una mica d’aigua, va rentar-se, es col·locà un
apòsit i, sobre, es va posar el bikini; només en haver acabat va pensar que,
tanmateix, en Dídac s’entretenia força.
(51) I al cap de dues hores més, quan la llum ja estava molt baixa, allò
que havia estat un pensament tot passant va convertir-se en inquietud, puix que el
noi continuava absent. Tenia temps de sobres d’haver fet el que volia fer i,
d’altra banda, sempre que se n’havia d’anar tornava abans de la nit; per
experiència sabien que no era còmode circular per un món enrunat a les
fosques. Però encara s’hi veia, és clar, de
manera que tampoc no era per enquimerar-se; d’un minut a l’altre,
n’estava segura, sentiria la remor del jeep… Sempre se sentia de lluny.
Va sortir a fora, amb el nen que s’havia despertat d’una llarga dormida i
es va asseure en una pedra, sota l’eucaliptus. Però estava massa
neguitosa per quedar-s’hi gaire estona i, al cap d’uns minuts, va travessar cap a
darrera la roulotte i féu unes passes pel costat del rec; ara ja gairebé no s’hi
veia.
(52) I quan ja no s’hi va veure gens, va retrocedir altre cop cap a la roulotte,
va deixar el nen al bressol i va encendre el quinqué. El va treure fora i, asseguda
al costat del llum, continuà esperant. El petit l’obligà a aixecar-se i a acudir de nou a la roulotte; estava ben apeixat i ben adormit, però ara plorava.
Li va semblar un senyal de mal auguri i li va caldre fer un esforç per dominar
els nervis. Que en Dídac encara no fos allí, no volia dir res. Podia haver tingut
una avaria, com d’altres n’havien tingut, i de vegades prou greus per endur-se’ls
hores.
I si no l’havia poguda reparar a les fosques, potser venia a peu…
(53) I si venia caminant, l’avaria devia haver-la tinguda molt lluny,
perquè a mitjanit el noi continuava absent. Com que el nen no s’havia tornat
a adormir i no s’arriscava, doncs, a espantar-lo, se li acudí d’agafar un
màuser i fer uns quants dispars. Potser ell, que també anava armat, com sempre,
no havia tingut aquesta idea…
Disparà dues vegades i escoltà. En no sentir cap resposta, va disparar per
segon cop, féu una pausa, i ho repetí. La nit, després de cada dispar, semblava
més silenciosa, com si fins i tot les fulles dels arbres s’immobilitzessin
porugament. Només el seu cor martellejava.
(54) I tot just hi havia una sospita de claror quan l’Alba va assegurar-se que
no quedaven cap foc ni cap llum encès i, deixant el nen, que ara tornava a dormir,
tancat a la roulotte, engegà el tractor i, ben armada, va emprendre la ruta que
ordinàriament seguien per anar a ciutat.
Però no hi va arribar. Abans, com sobtada per una premonició, va desviarse
cap a l’indret d’on ara, des que havien esgotat les del camió, es proveïen de
bombones de butà.
De seguida va veure el jeep, aturat davant del magatzem i amb la portella
oberta, tal com en Dídac devia haver-la deixada en saltar del vehicle. Ell, però,
no hi era. Tampoc no havia carregat, perquè dins únicament va veure mitja
dotzena de llibres sobre electricitat, deixats al seient de davant.
Va girar-se i es posà a cridar-lo.
(55) I en Dídac no contestava ni va trobar-lo al magatzem on va penetrar
aleshores. Va tornar a sortir, doncs, i, esmaperduda i angoixada, mirà al seu
entorn. Ara, la llum ja era més intensa, però ella estava massa desconcertada
per identificar com una cama aquella extremitat on reposà els ulls i que
sobresortia d’un amuntegament de pedres, potser a quaranta o cinquanta
metres d’on s’havia aturat.
Quan a la fi el cervell captà el missatge de la vista, la noia va fer un
salt, disparada pels nervis, i arrencà a córrer cap al munt d’enderrocs, al qual
ja va arribar plorant. Era en Dídac, colgat fins als genolls.
Al moment d’entrar en uns baixos, per unes raons que ella mai no sabria, el
sostre li havia caigut damunt. (56) I frenèticament, amb les mans,
va començar a treure runa bo i sanglotant i cridant-lo.
N’hi havia una gran quantitat i al cap d’una estona les mans ja li sagnaven. Però ella no es va permetre ni un sol minut de repòs fins que, al cap d’una hora o dues, o potser
més, perquè havia perdut la noció del temps, van emergir el tronc i el cap. En
aquell moment ja sabia que era mort, perquè el cos s’havia enfredorit i
s’encarcarava, de manera que no va tenir cap sorpresa, però sí que augmentà el
seu desconsol en veure que tenia tot el pit enfonsat i la closca badada sota els
cabells blancs de guix.
Va abaixar la cara fins a la seva, gens desfigurada, car només la solcava
una ferida prima i llarga, des de l’orella a la base del nas, i descansà al seu
damunt sense paraules, però amoixant-lo amb els dits encetats i que havien perdut
el tacte. (57) I ja era quasi migdia quan va redreçar-se i, amb un esforç que la feia
tentinejar, va carregar-se’l a l’espatlla i va portar-lo al jeep, on el va asseure
sobre els llibres, repenjat contra la portella tancada.
Va engegar com un autòmata i, a poc a poc, perquè li costava d’enfocar la
vista, va menar el vehicle més enllà dels enrunaments, cap al camí que duia al
campament, però abans d’arribar-hi li va caldre aturar-se un parell de vegades,
perquè hi havia moments que no distingia res, com si fos cega.
(58) I, en ser a casa, el plor del nen, que devia tenir gana, l’ajudà a asserenarse
una mica. Però no va voler donar-li de mamar, car estava convençuda que,
amb el disgust, la llet se li devia haver fet agra. Va alimentar-lo amb una
culleradeta de sucre que posà dins d’un mocador humit i entortolligat, perquè ell
xuclés, i sortí altre cop a fora.
Va estendre el cadàver d’en Dídac sobre un llençol, el despullà i va rentarlo
de dalt a baix amb una esponja, fins que quedà net del tot, sense ni rastre de
sang ni de guix. Va cobrir-lo aleshores amb un altre llençol per tal de defensarlo
dels insectes i va escollir un indret entre els dos sàlzers.
Tot seguit, va posar-se a cavar. (59) I cap a mitja tarda, va asseure’s
a terra, al costat del noi, i va agafar-li una mà entre les seves. Durant dues
hores va restar quieta, únicament amb els llavis que es movien silenciosament
a mesura que anava recordant-se, i recordant-li, una història comuna
d’esforç i d’amor.
No es va moure fins prop de la posta, quan s’agenollà i, abocada al seu
damunt, va besar-li els llavis freds i li escalfà la pell amb les seves darreres
llàgrimes. (60) I, amb els darrers raigs de sol, va carregar-se’l altra vegada en braços i,
ara sense que les cames li vacil·lessin, va portar-lo cap als sàlzers i el baixà a
la tomba.
L’ànim li defallí un segon al moment d’agafar la pala, però es va refer i el va
anar cobrint fins que va estar ben colgat. Amb les mans, va anivellar la terra, que
quedava una mica més alta i on l’endemà plantaria flors.
Ja era fosc quan va deixar-lo i tornà a la roulotte. (61) I jo, l’Alba, una mare de divuit
anys, em vaig mirar en Mar, que plorava al bressol, i vaig pensar que tot just
seria una dona de trenta quan ell en fes dotze. I en el fons del meu cor vaig
desitjar ferventment que fos tan precoç com en Dídac, el seu pare; si ho era,
encara podria tenir uns quants fills del meu fill…
És l’Alba la mare de la
humanitat actual?
Com alguns lectors ja saben i d’altres ignoren, el primer exemplar del
Mecanoscrit del segon origen fou descobert ara fa quatre mil dos-cents
divuit anys per un erudit avui pràcticament oblidat, Eli Raures, el qual
va retenir-lo, sense publicar-lo, fins que al cap de trenta-quatre anys una segona
còpia de l’obra va caure en mans d’Olguen Dalmasas, un marxant
d’antiguitats que, poc abans, l’havia adquirit d’un fons d’objectes procedent
de la liquidació dels béns d’una família pagesa. Contra el parer general, va voler
veure-hi una crònica, diari o memòries d’un dels escassos sobrevivents de la
gran catàstrofe que, per motius aleshores desconeguts, havia estat a punt d’anihilar
totalment la vida humana del nostre planeta.
Raures, que en fer-se aquesta segona troballa ja devia tenir cap als vuitanta
anys, sostenia que es tractava d’una de tantes obres d’allò que els antics en
deien ciència-ficció, amb l’única particularitat que aquesta ens arribava
en forma mecanoscrita; l’autor, argüia, havia intentat de ressuscitar un gènere
que en aquells moments ja no tenia acceptació. Segons ell, el procediment
Brau/Sorfa, de datació, al qual havia sotmès el mecanoscrit (paper, tinta, tipus
de lletra) demostrava que el text no era anterior a TT/1200.
En el curs de la controvèrsia entre els dos homes, Dalmasas va sostenir, a)
que la divisió del mecanoscrit en quaderns feia pensar que es tractava de
la transposició d’una obra anterior, probablement manuscrita; en aquest cas, les dades que proporcionava la datació Brau/Sorfa no afectaven l’antiguitat del
text; b) que el text pretenia fundar d’una manera prou específica la denominació
cronològica que ara és la nostra; c) que l’escriptura era massa ingènua a tots els
nivells per pertànyer a un professional; i d) que s’hi recollien, en forma actual
històrica, tot de fets que, més o menys desnaturalitzats, la nostra civilització
conserva en forma de llegendes o mites.
Eli Raures, que va deixar caure l’argument de la datació, potser perquè
també va semblar-li lògic que aquella divisió dels capítols fes esment a un text
més vell, escrit a mà en diferents quaderns, va ser capaç de citar tot un
reguitzell d’obres de ciència-ficció tan ingènues, o més, i s’arronsà d’espatlles
davant dels altres dos arguments; l’autor, deia, no tenia cap mèrit de «fundar» una
datació que ja existia, i de la qual només pretenia de donar una explicació
fantasiosa, ni de cercar un origen arbitrari a aquells mites i llegendes
sobre l’origen que nodrien el nostre folklore.
Aquest criteri, potser perquè el text ofenia alguns tabús de la nostra societat
que encara avui tenen la seva força, va prevaler. I és així com, sota l’etiqueta de
«novel·la de ciència-ficció», el Mecanoscrit del segon origen ha passat
als nostres manuals i s’ha editat, a intervals espaiats, onze vegades més.
Però ara, en TT/7138, estem més ben informats. Ho estem, concretament,
des de l’any darrer, quan els galaxonautes del nostre darrer programa
Alfa 3 van descobrir un planeta, ara batejat Vòlvia, totalment desert i en el qual encara queden rastres d’una civilització de tipus humanoide altament evolucionada.
Els nostres científics hi han trobat fragments de màquines que podrien correspondre perfectament als platets voladors o avions esmentats en el mecanoscrit; i, més important i decisiu, hi han recollit unes plaques d’un metall pràcticament indestructible idèntiques a les que trobem en el nostre text.
Igualment important és l’existència, a Vòlvia, d’extensos arxius conservats en
fulls del mateix metall, escrits segons un diguem-ne alfabet que només coneixia
diverses formes de ratlles i de punts. Tot això és del domini públic.
En canvi, no ho és que els primers resultats, encara parcials i subjectes a
revisió, del treball de desxiframent a què es lliuren els nostres homes de
ciència sembla que assenyalin, entre altres coses, dos punts que ens
interessen particularment en relació al mecanoscrit: una malura epidèmica
d’origen desconegut, que els metges de Vòlvia no podien controlar, s’anava
estenent uns 8.000 anys enrera pel planeta i amenaçava d’exterminar tots
els seus habitants, els quals, i aquest és el segon punt a remarcar, van emprendre
una exploració ultragalàctica amb vistes a localitzar un altre planeta que reunís
unes condicions ambientals semblants al d’ells per tal d’emigrar-hi i, si podien,
salvar la raça. I sempre segons aquesta interpretació, que no és definitiva, ho
repetim, en van trobar tres; un d’ells, no hi ha dubte, era la Terra. Però aquests
planetes, si més no el nostre, eren habitats i els calia, doncs, netejar-los
abans d’instal·lar-s’hi.
El procediment, que confirma les dades del nostre text, ens és prou
familiar des del conflicte bèl·lic de TT/6028-30, quan per primera vegada
un dels contendents descobrí i utilitzà el sistema Grac/D, des d’aleshores
prohibit, gràcies al qual anihilà simultàniament dues ciutats, Romana i
Nuclis. És clar que els habitants de Vòlvia el posseïen ja uns quants milers
d’anys abans, si bé no el devien tenir tan perfeccionat, atès que les vibracions
microstructurals que utilitzaren no eren prou potents per destruir els edificis de
soca-rel; ho eren, en canvi, per provocar el conegut col·lapse cardíac que, a
Romana i a Nuclis, no va deixar ni una persona en vida. D’altra banda, és sabut
que aquestes vibracions únicament poden propagar-se en un medi d’una
densitat més o menys homogènia i, per tant, que no poden comunicar-se, per
exemple, de l’aire a l’aigua.
Els volvians, hem dit, volien instal·lar-se a la Terra. Però no s’hi van
instal·lar. Per què? Ara entrem en el terreny de les conjectures. Una de dues:
o bé l’epidèmia progressà més de pressa que no havien previst, o bé van preferir,
fet i debatut, d’emigrar a un altre dels planetes que tenien en perspectiva. Si és
això darrer, un dia ho sabrem; és inevitable que, més tard o més d’hora,
els nostres galaxonautes els trobin.
Totes aquestes dades, ignorades, naturalment, quan l’erudit i el marxant
d’antiguitats es discutien, tendeixen a donar al Mecanoscrit del segon origen
la projecció històrica que, amb una intuïció tan encertada, pretenia Olguen
Dalmasas. Ben cert, mai no s’han trobat ni els suposats quaderns originals ni
l’arma mortífera arrabassada a una criatura aliena a la Terra, però això no
ens pot estranyar; no és un argument contra l’autenticitat del mecanoscrit.
Com tampoc no és una prova a favor que actualment perduri, encara, el cognom
de Clarés.
L’obra, doncs, probablement va ésser escrita per un dels pocs sobrevivents de l’atac dels habitants de Vòlvia, per aquesta Alba que, amb el seu company, va pensar de seguida a
salvar els arxius del saber humà, els llibres, i a assegurar la continuïtat de la
nostra espècie. És hora, ens sembla, de preguntar-se seriosament si l’Alba no és
la mare de la humanitat actual. Nosaltres ens inclinem per l’afirmativa. Calia que
fos algú d’aquest tremp. L’editor
En ocasió del 40è aniversari de la publicació del Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo (novembre 1974), Núvol i la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia han acollit la proposta d’aplegar 40 autors que escrivissin 40 textos de 40 paraules situats dins el context del Mecanoscrit. Durant aquesta darrera setmana de novembre Núvol vol compartir la commemoració virtual amb els lectors.
Vet aquí un spoiler!
Mercè Masnou
Final incert… L’Alba es troba, sola, amb un Mar menut a les mans que pot ajudar-la a refer la Humanitat sencera. Alliçonada després de llegir tants llibres arreplegats, sembla que el podrà fer pujar ben dret, però mai se sap…
La decisió de l’Alba
Eloi Puig
Claror. L’albada. Un dia més, sols. Dubto si obrir els ulls o mantenir-los tancats, esperant que només sigui un somni, decidint si cal tornar a començar. Per què? Per seguir caminant? Per continuar buscant? Però els obro, resignada. Pel Dídac.
Segon delicte d’amor
Xavier Vernetta
La mare, l’Alba, està estranya. Ahir vam anar al llac. Mentre jugàvem, se’m va inflar el penis i em vaig espantar. Deia que no era res, però estava capficada. Aquesta nit ha volgut dormir sola i no entenc per què.
Mecanostweet altra vegada
Pep Homar
D’ençà d’allò dels platets voladors, l’Alba i els seus vivien a prop de l’aigua. Quaranta anys després, aquell matí tot es tornà a repetir.
Uns segons de capbussada a la piscina i l’Albà anà fins al mòbil:
@alba54: esteu bé?
Tercera generació, per ara
Munné-Jordà
I l’Alba, una dona de quaranta anys que tornava a estar prenys, va mirar tendrament el seu fill i espòs, en Mar, un home de vint-i-dos anys, que acaronava amb dolcesa la més gran de llurs vuit fills, la Font.
L’àvia del tercer origen
Jordi Tomàs
L’Alba, una dona àvia i bruna, mirà amunt. El forat de la capa d’ozó era immens. El sol i aquell aire irrespirable havien matat en Mar però no la humanitat: un nou origen era a les seves mans, i plorava.
Tercer origen?
Margarida Aritzeta
Una llum encegadora seguida d’un tro esclaten mentre en Mar es capbussava al gorg on li acaba de caure la filla petita. Estreny fort una càpsula impermeable on guarda amorosament el Mecanoscrit del segon origen. Tem la sortida, la desolació.
Quadern del comiat i la diàspora
Montserrat Galícia
(67) Mar va cavar la fossa. Fills, néts i besnéts havien d’arribar de les muntanyes, dels camps, de les illes. No podia esperar, havia d’enterrar l’Alba, la mare del món, la seva. Després s’assegué a menjar figues de coll de dama.
Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.
Ahir dijous ho comentava amb l’Anna. Li deia que aquest any no he fet vacances com a voluntari, i encara hauré de córrer per posar-me al dia amb el blog. Ho deia seriosament, però content que hagués passat d’aquesta manera, i l’Anna també ho estava perquè li feia goig el que jo em sentís així. Passen els mesos, i amb els mesos passen novel·les que llegim, expliquem i comentem tot el temps que faci falta.
I abans d’això amb l’Ana seleccionem la lectura que creiem us pot agradar. Són moltes històries que triem, fins hi tot ho fem pensant en vosaltres un per un, i al final penso sense cap pretensió que ho aconseguim una mica, gràcies a vosaltres que ho feu saber, a la vostra monitora, a nosaltres o a l’escriptora quan va vindre. Un dia deia en el blog que entre tots són com els castellers. Una pinya, i d’això l’Ana en sap molt.
Li deia a una companya vostre, un matí, que som el petit engranatge d’un rellotge molt gran. Un rellotge d’il·lusions, d’enamorats com ella, també com el “Romeu i la Julieta”, els poemes de la Juani, i els de la Laia quan era petita, de l’emoció de “Moby Dick”, del Manuel de Pedrolo. De la Teresa de “Les mateixes estrelles” que fuig amb la seva filla Miranda de les bombes i la bogeria d’una guerra cruel, I de les persones de Barcelona en “El temps de les cireres”. Demà vindran els joves, i per ells serà l’últim dia de l’estiu aquí la biblioteca. Ep!, hem d’anar a esmorzar, i després la Tina segur que ens sorprendrà amb alguna cosa bonica, seguríssim! I alhora em recorda l’Ana que el dilluns ja venen les persones grans, que ells sí que han acabat les vacances. Que de pressa passen les coses bones, oi?, les coses que valen la pena que passin són molt ràpides. Veus, moltes coses que en aquell moment són fonamentals com “La volta al món en 80 dies” desapareixen en qüestió de setmanes, de dies. Ho guardem al calaix màgic dels records i tornem a començar.
Ja he posat en el blog totes les coses que em vau demanar per aquest estiu, que van ser moltes!
Voldria dir-vos un cop més que agraeixo molt la feina que fan unes persones que vosaltres no coneixeu (una si), però hi són, no fallen. Estan sempre darrere nostre, i també hem de pensar amb elles, com elles pensen amb vosaltres. Com si fos un teatre, demà divendres quan se’n vagin les noies i els nois, baixarem el teló per pujar-lo el dilluns.
El divendres passat vam anar a esmorzar al bar. Ho vam passar molt bé tots junts. Molts somriures, fotos, cabells mullats per la pluja, entrepans amb força gana, i un munt de galetes sobre la taula. Al nostre costat hi havia unes senyores i senyors que cada dia ens trobem allà mateix. Prenem cafè. Ells fan el Sudoku i els mots encreuats i jo faig el possible per aprendre. Veieu, això és el que sempre us dic. Tots aprenem de tothom i així anem fent. Llàstima que no vam tindre massa temps per estar una estona amb ells, us els vaig presentar i prou.
Vam tornar a la biblioteca perquè la Tina duia alguna cosa per fer, era de Txarango, que a la majoria de vosaltres us agrada, com “La lluna en el mar” que ja la vaig portar jo fa un parell de setmanes, ho recordeu? La cançó d’avui és “Agafant l’horitzó” i està Inspirada en versos d’Ovidi Montllor i en la cançó Article 1.1 de Cesk Freixas,
La vam llegir entre tots, i a continuació un per un vam explicar el que ens semblava que volia dir cada estrofa.
Qui volt ser el primer?
“Agafant l’horitzó” Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer.
Tenim futur, tenim memòria, foc a les mans per teixir la història, portem en elles un llarg camí, viure vol dir prendre partit.
No volem fum, no volem dreceres, aquí no venim a fer volar banderes. Comptem amb tu, ara no pots fallar, un dia u per tornar a començar.
Gent de mar, de rius i de muntanyes, ho tindrem tot i es parlarà de vida. Gent de mar, de rius i de muntanyes, ho tindrem tot i es parlarà de vida.
Anem lluny, serem molts empenyent endavant. Qui sembra rebel·lia, recull la llibertat. Que no ens guanyi la por, el demà avui és nostre. Tu i jo agafant l’horitzó.
Ara i aquí és el moment del poble, no serà nostre si no hi som totes. És part de tu, també és part de mi, viure vol dir prendre partit.
No tenim a les mans els problemes del món, no hi tenim totes les solucions. Però venim amb coratge i amb somnis gegants, i per als problemes del món tenim les nostres mans.
Res per a nosaltres; per a totes, tot. A la por i al racisme calar-hi foc. Qui treballa la terra se la mereix. El poble mana, el govern obeeix.
Nuestras manos serán nuestro capital. Quien mueva el engranaje debe decidir. Crear, construir consciencia popular. Eterna divisa que nos guía: vivir libres o morir.
Gent de mar, de rius i de muntanyes, ho tindrem tot i es parlarà de vida. Gent de mar, de rius i de muntanyes, ho tindrem tot i es parlarà de vida.
Anem lluny, serem molts empenyent endavant. Qui sembra rebel·lia, recull la llibertat. Que no ens guanyi la por, el demà avui és nostre. Tu i jo agafant l’horitzó.
Serem llum, serem molts empenyent endavant. Som futur i alegria seguint el pas dels anys. Que no ens guanyi la por, el demà avui és nostre. Tu i jo agafant l’horitzó.
Gent de mar, de rius i de muntanyes, ho tindrem tot i es parlarà de vida. Gent de mar, de rius i de muntanyes, ho tindrem tot i es parlarà de vida.
Que bé que tinguem gent jove amb tanta empenta, ganes i il·lusió! Teniu molta raó: Viure és prendre partit, assumir compromisos i acceptar reptes. Viure no és quedar-se a casa veient passar la vida, la història i el país des de la finestra o des del sofà!. Hi ha esperança per tots ! Tots estem en camí cap al mateix lloc!
Aquest divendres vam pensar realitzar una activitat diferent. Es tractava de veure una pel·lícula que ens parla d’entendre millors les emocions i els pensaments. Per això vam escollir la pel·lícula “Del Revés (Inside Out)” (Películas Pixar | Disney España), perquè és un dels treballs més recents sobre les emocions, i mostra de manera entenedora com funciona la ment de les persones. Deixo aquí l’argument perquè, si algú llegeix tot el que vam fer, sàpiga de què tracta la pel·lícula.
“La pel·lícula destaca la importància de les emocions en la nostra vida, com tenen impacte en diferents aspectes del nostre cervell, no només en el que sentim sinó també en el que arribem a pensar i en el nostre comportament”, destaca Esther Garcia Navarro, experta en educació emocional formada a la Universitat de Yale (Estats Units) i formadora d’educadors, infants i famílies. I és que la Riley no és l’autèntica protagonista del film sinó que ho són les seves emocions, concretament cinc emocions bàsiques: l’Alegria, la Tristesa, la Ira, la Por i el Fàstic. [Diari ARA]
La finalitat és conèixer millor les emocions i el que ens aporten, però també conèixer-nos millor a nosaltres mateixos i als altres a partir del que podem observar a la pel·lícula. I cal tenir en compte totes les emocions, perquè totes i cada una són útils.
La Tina ens va explicar moltes coses sobre les emocions i els sentiments a partir dels més bàsics. L’Ana també va aportar molt sobre aquest tema.
Ens va dir que els infants són persones molt clares i transparents. Potser no saben donar nom a les seves emocions i, potser, no entenen per què sovint canvien d’estat d’ànim o d’humor. El seu món és tan petit i tan nou que encara no han descobert a l’altre.
D’emocions, n’hi ha moltes. Tantes com persones i situacions. Una emoció és allò que ens succeeix mentre interaccionem amb el món. He escollit 6 emocions, que serien les troncals o bàsiques. A partir d’aquí se’n poden desenvolupar tantes com es vulguin.
Els vam preguntar: —I tu, com estàs? Trist. Content. Enfadat. Sorprès. Poruc….
—Jo estic enamorada! —Doncs jo estic molt trist. —Què tens? —És el meu pare…
L’Ana m’havia deixat un diccionari d’emocions, i en vaig dir unes quantes, una sobretot, perquè la tinc molt pressent. Veig que n’hi ha 42. Possiblement n’hi ha més.
Dins les emocions primàries es troben: la ràbia, la por, la pena, l’alegria, el fàstic i la sorpresa. No sé si podríem afegir-hi l’acceptació i la curiositat.
Algunes de les més comunes són: l’ansietat, l’avorriment, el ressentiment, la pietat, la confusió, la decepció, la vergonya, la gratitud, la culpabilitat, la nostàlgia, l’esperança, l’interès, la gelosia, la malenconia i l’admiració.
També podríem parlar de plorar, ferir els sentiments, riure, estar crispat, sentir-se bé, estar furiós, tenir enveja… Però ens hi podríem perdre, amb una llista tan llarga.
—Bé, i si ho deixem i parlem del divendres que ve? Recordeu que hem d’anar a esmorzar tots junts al bar, com l’any passat. Veieu, ara estem contens, això també hi entra.
Fem-nos una abraçada, noi, i veuràs com aquesta tristesa que ara tens es convertirà en calma, i després en una alegria continguda, quan vegis que el teu pare està millor.
Fins divendres que ve. Bona setmana.
L’Ana ha buscat molta informació sobre les emocions i sentiments. Aquí deixo algunes de les pàgines que ha trobat
Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.
Em vau demanar que us posés aquí alguna cosa ben maca referent als cotxes. Penso que res més adient al que vau demanar que tots aquests cotxes que veieu aquí. Ho he fet en dues parts. La primera són els més antics i les fotografies també més velles. I la segona part ja són cotxes no tan antics. Les fotografies són fetes a Barcelona, en un ral·li que se celebra cada any, de Barcelona a Sitges. Les podem veure aquí gràcies a una amiga meva molt amable que també té un blog, Les hi vaig demanar i us les regala per a vosaltres. Desitjo que tot sigui del vostre gust.
PRIMERA PART
1864 – Fullet sobre els carruatges mecànics.
1900.- Cotxe circulant pel passeig de Gràcia.
1901.- Publicitat de l’empresa que fabricava els cotxes
1902.- Cotxe circulant per un carrer d’Horta
1905.- Circulació –jo diria massiva– pel passeig de Gràcia. Encara que només hi ha un sol cotxe mecànic.
1907.- Un cotxe circula pel passeig de Gràcia sense matrícula.
1907.- Cotxe amb matrícula (Ramon Casas)
2017 – El passeig de Gràcia.
1908.- El passeig de Gràcia.
1908.- Comencen a asfaltar el passeig de Gràcia.
1909.- S’incrementa la circulació. Hi havia 470 vehicles matriculats a la província de Barcelona.
1910.- Cotxe a Horta.
1910.-Primera dona xofer al Parc de la Ciutadella.
1910.- Així era el passeig de Gràcia tocant al carrer Mallorca.
2017- Aquest passeig elegant i senyorial uneix la plaça Catalunya amb l’actual barri de Gràcia. D’aquí li ve el nom.
1910.- Ronda de Sant Pere. A l’esquerra, monument a Rafael Casanova.
Totes les fotografies han estat regalades per Mª TRINIDAD VILCHEZ per a tots vosaltres. Moltes gràcies!
Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.
Totes les fotografies han estat regalades per Mª TRINIDAD VILCHEZ per a tots vosaltres. Moltes gràcies!
Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.
Si ens tapàvem les orelles a les declaracions i proclames dels “nostres” grans partits i obríem més els ulls a la realitat dels fets, potser veuríem que, ara, ser catalanista és una manera de renunciar a la nostra terra, els Països Catalans. No és un atzar que, entre els defensors de la independència del nostre poble, de “catalanistes” no n’hi hagi.
Província és el territori administrat per un altre, la metropòlis, i formes de vida provinciana són les que se’n deriven de l’ocupació. En aquest sentit, el nostre país ha estat, és encara provincià en la mesura que acceptem la colonització sense denunciar-la.
Un cos és viu mentre no ha emmudit tots els seus òrgans, mentre no s’ha paralitzat totes les seves funcions i no són aquestes funcions paralitzades que compten, sinó les que encara es troben en actiu i fan possible la recuperació de l’organisme. Catalunya, un cos malalt i que de generació en generació l’espanyolisme ha procurat agreujar per tal d’aprofitar-ne les despulles, té i tindrà sempre pel cap baix un òrgan sa mentre hi hagi independentistes. Són el pols que encara bat.
Cap Estat colonial no és verament democràtic mentre conserva les seves colònies, puix només pot conservar-les per procediments antidemocràtics que fan excepcions a les llibertats dels altres.
«Cròniques d’una ocupació (24)». Avui, 18 de novembre de 1988.
Manuel de Pedrolo va néixer el primer d’abril de 1918 al llogarret de l’Aranyó
Tu i jo hem parlat de Pedrolo diverses vegades i sempre hem coincidit que és un escriptor que ens agrada molt, i que és l’autor polifacètic per excel·lència. Me’l vas recordar abans d’anar-te’n de vacances, i jo et contesto deixant-te aquí el que em sembla t’agradarà més de la seva llarga trajectòria. La biografia ja la sabem, però farem una mica de forat perquè la puguin llegir qui no la conegui.
He escrit una mica, així per sobre, la sinopsi d’aquest llibre.
Novel·lista, dramaturg, poeta, assagista, articulista i traductor. Manuel de Pedrolo és un dels autors més prolífics de la literatura catalana contemporània. L’autor de Mecanoscrit del segon origen, Joc brut o Totes les bèsties de càrrega,
Escriure era una manera de comunicar-se amb el món. A través dels seus llibres, Manuel de Pedrolo volia influir en la gent. De fet, va deixar d’escriure teatre per la poca quantitat de públic a qui arribava. La novel·la, en canvi, li servia per arribar a un públic més ampli.
“Mecanoscrit del segon origen”, escrita l’any 1974.
Va ser duta a la televisió per mitjà d’una sèrie de gran èxit produïda i emesa per TV3.
La censura de la dictadura franquista condiciona part de la seva trajectòria. Les seves obres es veuen retallades sistemàticament en les primeres edicions i, a més a més, li prohibeixen deu llibres. Mentre alguns seguim reclamant un Any Manuel de Pedrolo –el 2018, quan es complirà el centenari del seu naixement, no podria ésser més adient–
En aquesta novel·la de ciència-ficció s’explica la història de l’Alba i en Dídac, de 14 i 9 anys respectivament, que viuen en un poble de Catalunya anomenat Benaura. Ells esdevenen els únics supervivents a la Terra després que uns extraterrestres eliminin a pràcticament tota la humanitat. En Dídac és atacat per uns nois del poble perquè és negre. Cau a l’aigua i l’Alba, que ho veu tot, es llença per salvar-lo. És llavors quan apareixen uns platets voladors que ho destrueixen tot i ells se salven gràcies a l’aigua.
Durant els quatre anys següents hauran d’espavilar-se sols per a sobreviure en un món destruït i enfrontar-se a tota mena de problemes i dificultats que els fan madurar ràpidament. S’adonen de la importància de preservar el coneixement i guarden i llegeixen llibres. Fugen de l’epidèmia i es refugien en una masia, troben morts, recorren les ruïnes de Barcelona i la Mediterrània. Sobretot aprenen de tot el que els passa (malalties, defensa de l’enemic) i de la informació que van recollint.
El llibre explora la relació entre els dos joves i la recreació d’un món, com a utopia. La narració s’estructura en capítols que comencen sempre igual, situant l’edat de l’Alba i la seva virginitat o no (acaba essent mare de la segona humanitat, com una nova Eva). Així que l’Alba vol continuar l’espècie humana amb en Dídac i mantenen relacions quan ell ja és prou madur. Es queda embarassada i neix un nen a qui posen Mar, però en Dídac mor en un accident (li cau un sostre d’una casa en mal estat). L’Alba és valenta i pensa que si vol conservar l’espècie, encara podrà tenir fills quan en Mar sigui gran.
El narrador és omniscient i empra moltes descripcions.
.
Manuel de Pedrolo només es va deixar fer una entrevista a televisió. Va ser Joaquim Maria Puyal qui el va entrevistar l’any 1983, i perquè li va assegurar que podria parlar del que fos. En aquella ocasió Pedrolo va parlar d’independentisme (Vegeu entrevista).
Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia. http://www.nuvol.com/
Poesia dibuixada és el projecte literari impulsat per LletrA, de la Universitat Oberta de Catalunya, i Catorze. Aquesta iniciativa, formada per 14 peces audiovisuals, és una manera d’homenatjar l’ànima dels versos que ens han fet i ens fan vibrar. Cadascun està escrit per poetes d’avui o d’ahir, recitat per l’actriu Sílvia Bel i dibuixat per la il·lustradora Marta Bellvehí. La sèrie s’ha realitzat per celebrar els 15 anys del portal LletrA.
Un altre país/ fóra casa teva,/ i diries «sí»/ en una altra llengua
Jaume Morera i Galícia (Lleida, 1854 — Madrid, 1927)
Pintor paisatgista. Estudià a Barcelona i a Madrid, on fou deixeble de Carles de Haes, l’art del qual influí sobre la seva producció. A 19 anys fou pensionat a Roma. Posteriorment anà a Holanda. Després s’establí a la seva ciutat natal, des d’on recorregué Catalunya i altres indrets de la península Ibèrica. Obtingué moltes distincions. Les més importants foren la segona medalla de l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid (1878), les primeres medalles de les del 1892 i el 1901 i el diploma d’honor pòstum de l’Exposició Internacional de Barcelona (1929). En morir Haes, li deixà diversos estudis, alguns dels quals cedí al Museo de Arte Moderno de Madrid. Són molt celebrats els seus paisatges de la serra de Guadarrama. Fundà, a Lleida, el Museu Morera Galícia amb un lot d’obres seves i d’altres excel·lents artistes, entre les quals sobresurten les del seu mestre. A l’hora del traspàs en féu una nova cessió. Té també alguns quadres repartits entre Barcelona i Madrid.
Em vau dir que els coneixíeu, sobretot al Jaume Morera i Galícia, perquè a més que és un gran artista, és de Lleida. Com tu, Ignasi. A la Carme també li agrada, m’ho va dir la seva monitora, l’Anna. Pérez.
No tan sols aquest sinó també l’Ernest Descals i Pujol. És de Manresa, jo ja ho sabia, perquè m’ho va dir un senyor aquí el poble que també és pintor.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Ernest Descals i Pujol (Manresa, Bages, 1956) és un pintor i aquarel·l·lista. De família vinculada a l’Art i a l’Artesania. Va ser un pintor precoç. Estudis a l’Escola Massana de Barcelona. La seva obre és coneguda arreu de l’Estat i a tot Europa i Amèrica. Ha obtingut infinitat de guardons entre ells una vintena de primers premis
Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.
El Museu Marítim de Barcelona. La galera de Joan d’Àustria.
El Museu Marítim de Barcelona acull una gran meravella: la reproducció a mida real de la galera La Reial, que Joan d’Àustria va comandar durant la batalla de Lepant. És un vaixell impressionant i de valor incalculable. Avui no es podria fer, ja que s’ha oblidat l’art de construir aquests vaixells de fusta. Va ser una de les naus més ràpides que mai van conquerir els mars abans de l’arribada dels vaixells a motor. Durant el segle XVI, tots els pobles de la ribera de la Mediterrània van viure aterrits per les incursions dels pirates i corsaris. Tràgics successos esdevinguts en una època violenta i tenebrosa, però que ens assenyalen el camí de l’honradesa i l’incalculable valor de l’amistat.
Certament, Catalunya, com molts altres països i regnes a l’edat mitjana i l’edat moderna ha estat també la casa de pirates i corsaris. Ho demostra la documentació, les cartes de queixes que arribaven als monarques catalans d’altres països, les notícies dels estralls que els pirates catalans causaven al regne islàmic de Granada, i també tenim fonts documentades que proven i demostren que Catalunya tenia un cos de corsaris al servei de les ordres del Principat.
Primer hem de distingir entre pirata i corsari, si bé els dos a la pràctica actuen de la mateixa manera, ataquen les costes, ataquen als habitants dels masos i es fan amb botins, béns, propietats, queviures, i capturen homes, dones i nens que un cop als vaixells dels pirates són torturats, maltractats i exposats a la gana, la desesperació, la por i el turment.
No obstant, un pirata era una persona que actuava de manera privada, actuaven per lliure, tenien les seves pròpies normes i condicions i només obeïa les ordres del capità que el manava, en canvi un corsari era una persona que es posava sota les ordres del govern d’un regne, d’un país o d’un estat i actuava sota les ordres d’aquest, amb les normes i regles que els monarques posaven sobre el aper, amb objectius concrets i uns beneficis que repercutiran en la pròpia monarquia. Molts estats van tenir flotes de corsaris, Catalunya era un d’ells a l’Edat mitjana sobretot. Però també va tenir pirates, persones que actuaven de forma indiscriminada, totalment lliure i que fins i tot atacaven les costes catalanes.
A l’Edat Mitjana, va ser la galera el vaixell més utilitzat a la Mediterrània, perquè era fàcil de maniobrar i era ràpida, però pel contrari era costosa i de cabotatge escàs. Tenim documents que ens demostren que Catalunya tenia galeres, on les primeres bombardes es van armar al 1418 (fins aleshores la defensa dels vaixells es feia amb ballesters). Barcelona també va armar una galera que vigilava les costes catalanes, es va crear al 1449, i tenia per objectiu perseguir els vaixells enemics que assolaven el litoral i protegir les rutes comercials catalanes amb el Mediterrani.
Durant el segle XVI, i fins al segle XIX, es van construir nombroses fortificacions i torres de guaita i defensa, per prevenir i lluitar contra les incursions dels pirates i corsaris.
L’existència d’una flota corsària catalana la tenim documentada per les queixes que al 1314 arriben des de Marsella on s’acusen a pirates catalans de vendre alguns comerciants i mariners francesos, després d’haver-se apoderat de les seves embarcacions. Altres atacs de corsaris catalans es registren a Barbària, Gènova i a Granada. Aquest últim lloc va ser important perquè era un reducte islàmic, i el rei nassarita Yussuf I va enviar una carta al rei Pere III explicant-li el que havien fet els corsaris catalans, deia així:
“Les naus del vostre país no han cessat de piratejar aquestes costes, causant tals danys que, en aquest període de temps, han desaparegut moltes persones, i són freqüents les queixes fetes per la gent del nostre domini per aquest motiu”
La Literatura. Canciones del Capitán Pirata. José de Espronceda.
Qui sap recitar de memòria les primeres estrofes del poema conegut com La Canción del Pirata, escrita per José d’Espronceda?
Diu així:
Con diez cañones por banda, viento en popa, a toda vela, no corta el mar, sino vuela un velero bergantín.
Bajel pirata que llaman, por su bravura, el Temido, en todo mar conocido del uno al otro confín.
En l’arxiu de la fundació guarden una petita joia: una impressió contemporània d’aquesta poesia composta al segle XIX.
L’illa de Malta és sens dubte la joia de la Mediterrània, un lloc on la història es perd en èpoques remotes. Allà van arribar els cavallers de l’Orde del Sant Sepulcre de Jerusalem en el segle XVI i van construir la ciutat fortificada de La Valletta, una fortalesa inexpugnable que no van aconseguir destruir ni les armes modernes durant la Segona Guerra Mundial. Avui conserva encara l’aroma i l’encís de temps pretèrits, la tranquil·litat en els seus carrers, el lent transcórrer de les hores mentre s’espera al vespre.
Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.
Us desitjo unes bones vacances i us demano, sobretot, sobretot, que sigueu feliços. Hi tornem al setembre. Bon estiu i molta sort!
Aquest estiu si us sembla bé no farem com l’any passat que cadascú de vosaltres em va demanar alguna cosa, i com no podia ser d’una altra manera jo us vaig complaure un per un. Per fer-ho una mica diferent posaré tots els poemes i pintures junts, perquè també són par a tots. Clar que hi ha algun tema que no puc fer-ho així, perquè són molt personalitzats us ho faré a part. Moltes gràcies.
Voldria dir abans de res que us comprenc quan dieu que una conversa amb un poeta ha de ser molt agradable. També ho és, de manera especial, el diàleg entre poetes, que és del que es tracta aquí. Ja he parlat en altres ocasions amb vosaltres d’això. Aquest és de Miquel Martí i Pol davant la tomba de Machado a Cotlliure.
Llibre de les solituds Llibre de les solituds (dins de Poesia Completa)
Fa dies que no llegeixo quasi res, però poemes encara menys. Fa dies que em dedico a necessitats més primàries, a coses més immediates i terrenals. El divendres passat, però, la Joani, del Grup de Joves, va recordar al poeta Miquel Martí i Pol i em va dir que l’havia copiat. És un bonic poema del qual em sonava només la primera estrofa. També em deia que li dec un d’Antonio Machado (Caminante no hay camino)
CANÇÓ
Voldria tenir un llagut
i una casa a la muntanya;
poder encendre un flam al vent
i un altre flam a la calma;
de dia estimar muller
i de nit les dones d’aigua.
Voldria ser tan divers,
tan lliure i divers com l’aire,
conèixer tots els camins
i jeure en totes les cales.
Voldria esbrinar els secrets
de les cambres de les dames
i estimar-les totes, fins
les que fossin maridades,
i morir, de mort suau,
un dimecres a la tarda.
Em va agradar molt. Quan un poema t’agrada molt el llegeixes moltes vegades seguides i això és el que vaig fer. Em va agradar el poema i em va portar a llegir-ne més d’ell. Poemes que feia anys que no recordava com el “Lletra a Dolors” que tant em recorda a una amiga (no perquè hagi traspassat, si no perquè li agradava el poema):
Lletra a Dolors
Miquel Martí i Pol Em costa imaginar-te absent per sempre.
Tants de records de tu se m’acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et visc intensament sense tenir-te.
No vull parlar-te amb veu melangiosa,
la teva mort no em crema les entranyes,
ni m’angoixa, ni em lleva el goig de viure;
em dol saber que no podrem partir-nos
mai més el pa, ni fer-nos companyia;
però d’aquest dolor en trec la força
per escriure aquests mots i recordar-te.
Més tenaçment que mai, m’esforço a créixer
sabent que tu creixes amb mi: projectes,
il.lusions, desigs, prenen volada
per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,
i amb tu i per tu somio d’acomplir-los.
Te’m fas present en les petites coses
i és en elles que et penso i que t’evoco,
segur com mai que l’única esperança
de sobreviure és estimar amb prou força
per convertir tot el que fem en vida
i acréixer l’esperança i la bellesa.
Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m’acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixies,
de persistir quan res no ens és propici.
Des d’aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument declina;
tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se’m representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-te absent per sempre.
I he seguit llegint encara que no sé massa, i d’un a l’altre he anat a parar a la Maria–Mercè Marçal i els seus sovint, colpidors poemes. He topat amb potser el poema més curt i que més coses diu que conec:
Cau de llunes és el naixement de la dona definida com a criatura poderosa i sensible, i els seus versos traspuen esperit de lluita, energia per canviar allò que creu injust, per més arrelat que estigui.
Cau de llunes
Maria-Mercè Marçal
A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
M’encanta navegar per internet, saps què busques en un inici però no on aniràs a parar. He passat una agradable estona, sol, llegint petits fragments de biografies, poemes….
I he acabat amb “El convidat” de Jaume Sisa. Per mi, un altre poeta.
M’agraden les seves lletres. Les trobo màgiques, com de somni de nen.
I trobo boniques les seves paraules.
Com quan deia que al ser tan miop i no poder veure massa cap a fora havia hagut de mirar molt cap endins.
O que els seus pares, en especial la seva mare, li havien donat tant amor que l’havien omplert per a tota la vida. I que, potser era per això, que no havia sentit la necessitat de formar una família…
Qualsevol nit pot sortir el sol
Jaume Sisa
Fa una nit clara i tranquil·la, hi ha una lluna que fa llum. Els convidats van arribant i van omplint tota la casa de color i de perfums. Heus ací a Blancaneus, en Pulgarcito, als tres porquets, al gos Snoopy i el seu secretari l’Emili i en Simbad, l’Ali Babà i Gulliver.
Oh! Benvinguts, passeu, passeu.
de les tristors en farem fum.
A casa meva és casa vostra,
si és que hi ha casa d’algú.
Hola Jaimito! Donya Urraca! En Carpanta i Barba-azul, Frankestein i l’home llop, el compte Dràcula i Tarzan, la mona Xita i Peter Pan.
La senyoreta Marieta de l’ull viu ve amb un soldat. Els Reis d’Orient, Papà Noël, el Pato Donald i Pascual. La Pepa maca i Superman.
Bona nit senyor King Kong, senyor Astèrix i Taxi Key, Roberto Alcázar i Pedrín, l’Home del sac i en Patufet, senyor Charlot i Obèlix.
En Pinotxo ve amb la Monyos, agafada de bracet, hi ha la dona que ven globus, la família Ulises i el capitán Trueno amb patinet.
A les dotze han arribat la fada bona i Ventafocs en Tom i Jerry, la Bruixa Calitxa, Bambi i Mobby Dick, i l’emperadriu Sissí.
Mortadelo i Filemó i Guillem Brown i Guillem Tell la caputxeta vermelleta el llop ferotge, el caganer, Cocoliso i Popeie.
Oh! Benvinguts, passeu, passeu. Ara ja no hi falta ningú, o potser sí, ja me n’adono que tan sols hi faltes tu…
També pots venir si vols. T’esperem, hi ha lloc per tots. El temps no compta ni l’espai… Qualsevol nit pot sortir el sol.
A molts llocs
Agustí Bartra
A molts llocs d’aquest món hi ha grans espais de blat madur amb cels on les cançons tenen un joiós vol segur.
A molts llocs d’aquest món el dia cau com una poma – que l’arbre de la nit ha madurat – de llum i aroma.
A molts llocs d’aquest món hi ha torres negres d’anys i pluja amb campanes immòbils que escolten tota veu que puja.
A molts llocs d’aquest món l’amor triomfa amb ses corones, i els mars alcen, tranquils, la joia blanca de ses ones.
A molts llocs d’aquest món les hores van trenant sa dansa de tombes i bressols amb peu lleuger que mai no es cansa.
A molts llocs d’aquest món, blat, cançons, fulles i campanes, amor, bressols i tombes … Oh cor feixuc, què més demanes?
Màrius Torres
Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: – la terra no sabrà mai mentir.
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.
Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha, potser,
que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,
batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze
que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.
Eco
Marina Antúnez
I l’eco ressona i ve de lluny però cada cop és més gran s’apropa portant un mirall del voltant des d’on menjar-me els mots del món que roden, valents, amb peus descalços, i l’eco que arriba rabent de la gent de l’est extrem, fins a la porta de casa.
Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.
Aquest divendres passat ens vam reunir a la Biblioteca una colla de nenes i nens de l’escola de Balsareny, i el grup de joves d’Ampans, que venen cada setmana, per tal de veure un vídeo i comentar-lo després.
Actor principal:Nick Vujicic. És un orador motivacional i director de Life Without Limbs, una organització per a persones amb discapacitat física.
Actors/Actriusrincipals: Eduardo Verastegui, Nick Vujicic, Doug Jones, Matt Allmen, Mark Atteberry, Kirk Bovill, Lexi Pearl, Connor Rosen.
Durada: 20 minuts.
Sinopsi: El senyor Méndez és propietari del Circ de la Papallona, un espectacle realitzat per artistes que han superat grans dificultats, i que té com a objectiu aportar una mica de felicitat a les persones dissortades. Un dia coneixerà Will, un discapacitat sense braços ni cames, i el destí farà que acabi en aquest circ i superi les seves limitacions per donar exemple a la gent amb problemes. Igual que el personatge que interpreta, l’actor, Nick Vujicic, és un minusvàlid que ha sabut fer de la seva discapacitat un exemple de superació personal i de reforçament de l’autoestima.
The Butterfly Circus, “El Circ de la Papallona”, és un emotiu curtmetratge que. tal com dic. ens parla de la superació personal, però també de la recerca del propi lloc al món, amb un missatge d’esperança, de motivació i de repte.
El coprotagonista és l’actor mexicà Eduardo Verástegui. Va guanyar el primer premi del concurs de curts “The Doorpost Film Project”. Aquest premi reconeix l’aportació del curt a la promoció de valors com l’esperança i la dignitat humana.
Vídeo en versió original subtitulada (V.O.S). Personalment vull dir-vos que no sé anglès, però crec que en aquest cas t’hi acostumes de seguida, de veritat. (Jo recomano la versió en VOS, però per als que no us agrada la versió original, hi ha una versió d’aquest curtmetratge doblat al castellà mexicà, amb una qualitat més que deficient: enllaç aquí.)
Si el voleu veure en versió original, podeu accedir a través del link del Youtube.
És un vídeo de dues parts (10 i 10 minuts). S’hi veu la capacitat de canvi en un personatge, la resiliència, com les parts més negatives del nostre ésser poden transformar-se en positives.
El curtmetratge ens permet reflexionar sobre la mirada que tenim envers els altres. Hi ha molts temes: resiliència, empatia, motivació, superació, sentiments, desenvolupament del potencial propi…
Llegeixo que Nick Vujicik va néixer a Melbourne, Austràlia, amb una agenèsia consistent en una tri-amèlia, que es caracteritza per la manca de tres extremitats. La seva vida va estar plena de dificultats. Una d’elles va ser no poder anar a una escola normal, malgrat no tenir discapacitats mentals; va aprendre a escriure usant els dos dits del seu peu esquerre. Va patir assetjament al col·legi, cosa que el va afectar molt negativament i, amb vuit anys, va començar a plantejar-se el suïcidi.
A mi, l’inici del curtmetratge “El Circ de la Papallona” em recorda el Freaks, de Tod Browning, on es descriu cruelment el món dels “fenòmens” de fira. També presenta similituds amb “L’home elefant”, de David Lynch. No obstant això, el protagonista d’aquest curt no és Joseph Merrick (“l’home elefant”), encara que comparteixi amb aquest personatge la seva gran humanitat. “Jo no sóc un monstre … Sóc un ésser humà … Sóc un home”, explotava en una memorable seqüència de la pel·lícula.
Will, en canvi, assumeix la seva soledat i la maldat dels homes amb una resignada indiferència, fins que descobreix que hi ha “altres” circs: el Circ de la Papallona del senyor Méndez. Allà descobrirà el valor de tot ésser humà, fins i tot el seu propi.
— Tina, un dia li deia a l’Anna que a vegades la vida, els centres educatius, els pacients en els hospitals, les fàbriques… som com un circ. Ens transformem, ens reinventem… Com les erugues que esdevenen papallones.
— M’agrada la metàfora i la voldria compartir amb tots ells.
Podem obrir un debat sobre:
○ Cóm se sent el personatge principal en el primer moment?
○ Cóm el veuen els altres?
○ Quin va ser el motor del canvi?
○ Què sents tu per ell?
○ Cóm identifiques el personatge? Quina és la seva debilitat? Cóm la veus? Cóm l’han treballat?
En el vídeo podem observar que en el primer circ, tots els “monstres” estan frustrats, amb una baixa motivació i sense anhel per desenvolupar la seva pròpia comesa. No obstant això, en el circ de Sr. Mendez, l’actitud dels “monstres” és diferent, tenen un desig per millorar i desenvolupar el seu treball. Se senten satisfets.
— Tina, mira quina cara fan tots. Estan embadalits mirant el vídeo. Fes-los una foto, sisplau.
— Tinc el mòbil a la mà: ara anava a fer-ho, Josep.
Quan es va acabar el curtmetratge ella i jo vam coincidir que ens havia emocionat molt.
Tan bon punt es va acabar el vídeo, la bibliotecària i la Tina (la seva monitora) van parlar amb els nens, els van parlar una mica del que suposa la discapacitació, i de la força que tenen per superar-la. Els van preguntar què els havia semblat el vídeo.
Jo els vaig explicar dos casos viscuts. El primer, el d’un amic, un noi gairebé cec que era escalador. I l’altre, un home exactament igual al protagonista del curtmetratge, amb la diferència que duia una pròtesi a cada cama, i era un atleta especialitzat en proves de relleus, i moltes vegades guanyava les curses de 4×200 metres, com va fer als JJOO de Barcelona ’92. Més que res perquè escoltessin casos molt propers a nosaltres.
Vam recollir-ho tot i sortírem al carrer… El grup de joves ens va ensenyar les dificultats que tenen les persones discapacitades per fer moltes coses: tan anant en cadires de rodes com movent-se portant els ulls tapats i amb diversos obstacles pertot arreu.
“Si només poguessis veure la bellesa que surt de les cendres” […]
“Però ells són diferents de mi.”
“Sí, però tu tens un avantatge. Com més gran sigui la lluita, més gran serà la glòria!”
Els he dit que quan estimes i creus en el que fas, desenvolupes el teu talent i com a conseqüència obtens resultats i reconeixement. La metàfora del Circ de la Papallona consisteix en un símil: les papallones neixen d’un capoll que necessita el seu temps de maduració; així mateix, el talent i el potencial humà necessiten també madurar, abans que se’n puguin assolir resultats apreciables.
M’agradaria acabar l’explicació del que es va fer el divendres passat dient una cosa que em sembla molt significativa.
— Josep, vas tot xop, ves-te’n a casa, que nosaltres, quan acabem d’esmorzar, també marxarem.
—Sí, ja me’n vaig, però parlant d’anar xops, hi aneu més vosaltres que jo.
—El que passa és que ningú diu res, com aquesta “senyora” que ha caigut de la cadira fa molta estona i m’ho ha dit ara fa uns minuts. I encara en veu baixa…
—T’has fet mal?
—No, em sembla que no… No ho sé…
M’acomiado i marxo.
Pel camí penso que el valor de tot això no està en els diàlegs de la pel·lícula ni de la resta del matí, sinó en els silencis. En les coses que callen els personatges del Circ, i les coses que callen els que es mullen perquè no poden córrer com els altres, els que cauen de la cadira i es fan mal, però tornen a pujar a la cadira i continuen ensenyant com es fa allò d’anar sortejant els cons, amb el terra moll i de sorra.
Sens dubte, d’aquests silencis és d’on pots aprendre més.
Uns silencis a la transformació de Will.
Uns silencis que transformen erugues en papallones.
Uns silencis que transformen “monstres” com Will en persones admirades per molta gent
Bon estiu! Moltes gràcies a tothom.
Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.
Avui ens han visitat els nens de 1r de l’escola Guillem de Balsareny. Tot i ser només de primer curs, aquests nens estan molt ben informats, i en saben molt de tot! Gràcies per venir a la biblioteca! Explicaré com va anar tot plegat. Això serà en un altre post, perquè ara no tinc cap fotografia.
Va ser molt divertit!
Per la Sònia.
Sònia, ja tens el que em vas demanar: un bon còmic!
Saps què passa? Que els temps canvien, i el que ara és un còmic, per a mi és el TBO de tota la vida. Vosaltres no, perquè encara no havíeu nascut, però els vostres pares i avis recorden molt bé allò de: “Compra’m el TBO!
Aquesta era la frase repetida cada cap de setmana que generacions i generacions de nens vàrem dir per demanar al pare, la tieta, l’avi o la iaia quan passàvem per davant d’un quiosc que ens compressin el TBO, Era una revista infantil plena d’historietes, acudits, dibuixos i endevinalles, que, sense cap dubte, feien passar una bona estona als més petits, però també als grans en uns temps difícils. La publicava Editorial Bruguera, de Barcelona, des del 1917.
Alguns dels seus personatges més carismàtics van aparèixer durant molts anys, en molts casos amb els mateixos dibuixants tota la vida o gairebé. Per això, als lectors ens resultaven molt familiars.
Aquella família, malgrat que parlés en castellà i que la parella protagonista es diguessin Ulises Higueruelo i Sinforosa, eren més catalans que una barretina i molt representatius d’una classe mitjana que comprava cada diumenge un tortell i anava a estiuejar a la torreta del poble.
L’any 1968, poc després del cinquantenari de la publicació, la Real Academia Española va incorporar al seu diccionari el terme genèric”tebeo” amb la següent definició: “Revista infantil de historietas cuyo asunto se desarrolla en series de dibujos”. Tanmateix, al diccionari imprès aquesta entrada no hi va aparèixer fins a l’edició de 1981.
“La familia Ulises” és una de les sèries més famoses de la història del còmic espanyol. Narra les peripècies d’una família de classe mitjana (dedueixo que barcelonina) als difícils anys de la postguerra i el seu relatiu ascens social posterior com a conseqüència del “desenvolupisme” d’Espanya. La primera historieta de “La familia Ulises” va veure la llum durant l’anomenada “etapa sense numerar” de TBO, en la qual, com que no tenien els permisos oficials obligatoris, la revista no es podia presentar com a publicació periòdica i va recórrer a la “petita trampa” de variar lleugerament la capçalera per a cada lliurament, com si es tractés d’edicions unitàries. A l’original d’aquesta primera pàgina es pot apreciar que el nom del cap de família era, al principi,Hilarión, i que es va canviar a l’últim moment pel d’Ulises.
[La família] En els primers episodis de la sèrie la família tenia set membres, sense comptar el gos. Entre els fills s’hi trobava un nen ros de nom desconegut que va desaparèixer sense cap explicació l’any 1950. A més del matrimoni Ulises-Sinforosa, hi havia l’àvia, Filomena, i els tres fills: Lolín, la gran, i Merceditas i Policarpito. No hem d’oblidar la presència del gos Treski, que va substituir un altre gos anomenat Kuki, devorat de manera inconscient per la família a la historieta titulada “La liebre a la montañesa”, publicada el 1945. També hi sortia sovint Don Paco, un senyor gran enamorat de Lolín, a qui ella no feia gens de cas.
A part del TBO, hi havia altres publicacions infantils. Una d’important era “Pulgarcito” (també d’Editoral Bruguera, apareguda el 1921), i entre els seus personatges més emblemàtics hi havia “Carpanta”, dibuixat per Josep Escobar.
“Carpanta” era un retrat de la fam de la postguerra, molt ben plasmat en una historieta. La idea inicial va ser crear un personatge que fos l’antítesi de “Pilón”, el personatge menja-hamburgueses de la sèrie “Popeye”. Escobar, que va patir represàlies del franquisme pel seu catalanisme i per la seva pertinença al bàndol perdedor de la Guerra Civil, va traslladar al personatge de Carpanta tota la seva “mala llet” per mostrar que a Espanya només podien menjar bé i escapar-se del racionament de l’època “els de sempre”.
Carpanta era un rodamon solitari, sense diners, casa ni feina, que vivia sota un pont i intentava utilitzar a cada pàgina el seu enginy i la seva picardia per poder-se endur alguna cosa a la boca. Rarament tenia èxit. La misèria humana dels rics, la mesquinesa dels transeünts i la desraó de l’actuació de la policia urbana retrataven perfectament el clima pessimista i decadent de la postguerra espanyola. No podem oblidar que el nivell de vida de la nostra societat l’any 1936 no es va tornar a assolir fins molts anys després de la fi de la Guerra Civil. En les primeres historietes, no tenia nom i vestia de qualsevol manera, però el dibuixant aviat va anar configurant el personatge amb el seu típic barret de palla, camisa de coll alt, corbatí, jaqueta i camisa de ratlles.
Un company seu d’aventures era un altre vagabund, de nom Protasio; un personatge que apareix esporàdicament a l’inici de la sèrie, i que anirà definint la seva personalitat amb el temps fins acabar sent el company de fatigues del protagonista.
Desitjo que t’agradi. Ja veus que només és un petit recull d’uns personatges molt nostrats. Ara et toca a tu, Sònia. A dibuixar.
Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia. https://www.tebeosfera.com/documentos/la_familia_ulises.htmlhttp://humoristan.org/ca/series/el-reporter-tribulete/
El passat divendres 2 de juny els nois i noies d’AMPANS van vindre a la nostra Biblioteca per ensenyar-nos a fer “Paper Reciclat”.
Estic molt content de veure-us una altra vegada. Ha passat mig any per uns, i tot un any per uns altres. M’entristeix saber que hi ha companys que difícilment els tornaré a veure, perquè se’n van a uns altres llocs. En un any tots plegats carreguem records, anhels, experiències, projectes, tristors i tendresa que només poden ser reconeguts si eduquem la mirada per ser capaços d’apreciar-los. Els nostres noms estan plens d’imatges, de veus que no han callat i d’ulls que busquen entre l’alegria del passat viscut, l’esperança del futur. Diuen que quan el cor descobreix què vol, l’univers col·labora…i així és. Gràcies per ser-hi!
La Núria, la seva monitora, ens va explicar d’on ve i per a què es feia servir. Ja duien la pasta de paper preparada perquè no tenien gaire temps (és un procés llarg), però van explicar com s’havien de fer els primers passos.
Van començar mesurant la pasta i la passaven a un recipient ample que duia aigua. Amb un sedàs, vam agafar la pasta i la van dissoldre amb aigua, de manera que va caure tota la que sobrava. Anaven explicant que per fer papers de colors (punts de llibre, tapes de llibre…) es pot posar una mica de pintura del color desitjat a la pasta, i es barreja de manera que quedi homogeni. Després, vam agafar la pasta escorreguda del sedàs i la vam posar damunt d’una baieta de paper, que també pot ser de roba perquè absorbís l’aigua restant. Les baietes unes damunt de les altres. Una capa de pasta de paper i una baieta (o una fulla de paper) i les vam premsar només amb les mans, per tal que el paper quedés ben pla i escorregut el màxim possible.El pròxim pas és que al cap de quinze dies ja es pot treure el paper, i en el cas que encara estigui humit es deixa eixugar damunt de papers de diari, o també estendre’l com si fos una peça de roba en un estenedor.
Van vindre molts nois i noies d’Escola Guillem de Balsareny, d’aquí el poble, i la Juani, la Laia i els seus companys estaven tota l’estona al costat dels nens explicant tot el procés. Quins tipus de paper podem trobar a casa nostra i com n’és d’important que tots reciclem. Van retallar i estripar papers usats i els vam deixar amb aigua una estona. La Núria per fer-lo més divertit va afegir pintura de colors i per tal de decorar els fulls hi va posar molts dibuixos decorats. Ara ja sabem que és molt fàcil i divertit! I a més, súper important perquè reciclant evitem tallar els arbres del bosc.
A les noies d’AMPANS els va sobrar temps i vam estar recordant els dies de l’estiu passat el que vam fer. El llibre que vam llegir, comentar i explicar, així com els jocs. Com s’ho van passar de bé. Els llibres que els hi prestava l’Anna. Els poetes que jo els recomanava per llegir-los. Aquells dies vam parlar de moltes coses. Estaven molt contentes perquè havien vist el que els hi vaig posar al blog.Ens ho vam passar molt bé!
Ja veieu que l’Anna ha fet una gran feina perquè vinguin aquest matí els nens d’escola per veure-us i aprendre a fer tot això tan maco del paper reciclat.
Un record per cadascú de vosaltres
JOANI
—Josep, fa temps que et vull demanar que m’ensenyis a fer una cosa, tu que saps de tot.
—Joani, jo quasi no sé fer res, però intentaré ajudar-te. De què es tracta?
—De fer Haikús.
—Mira, parlo per mi. Una vegada ho vaig intentar, però no és gens fàcil, s’ha de saber escriure en català el millor possible, i abans en sabia menys que ara. Per una altra banda, encara que se sàpiga escriure bé, s’han de seguir una sèrie de coses importants, perquè encara que semblin senzills no ho són per mi, s’han de trobar les emocions que la natura ens dóna. Però deixem aquesta setmana i el divendres que bé en tornem a parlar, d’acord?
—Joani, voldria dir-te, en primer lloc, que no sóc ningú que hi entengui, només m’agraden, i que amb aquestes petites explicacions no pretenc donar-te de cap manera la forma de fer els haikús i de les tankes. Ni pretenc afirmar que qui vulgui fer haikús o tankes s’ha de limitar a seguir les meves instruccions.
—Després, voldria dir que jo no sóc un especialista, ni em dedico a això professionalment (escriure de tot, i bé, tant aquí com en el Blog), ni tan sols he estudiat res similar.
—El que vull dir-te amb aquest escrit és que m’agrada llegir les diverses formes que vaig trobant en els poetes clàssics i no tan clàssics, i després que diverses persones que conec i jo mateix ens anem preguntant d’un a l’altre… Però de qui més he après és d’un senyor que es diu Ramon Carreté i crec que vosaltres no el coneixeu, però el grup de persones grans, aquells sí.
Abans d’explicar que són els haikús i les tankes, cal que expliqui el tema del nom. Les dues formes poètiques provenen de la llengua japonesa, i igualment el seu nom. Però no podem escriure en el nostre alfabet el seu nom real, i per tant no hi ha més remei que fer una traducció fonètica al català.
—Ho veus? L’haiku (俳(hai)句(ku)) és una de les formes de poesia tradicional japonesa més esteses.
És un poema breu, té 3 versos (3 ratlles)
L’última paraula de cada vers ha de ser plana o esdrúixola (no pot ser aguda). Hi ha autors que no respecten aquesta norma, i si t’agrada, tu pots ser una d’elles, si vols…
No té rima.
Està escrit en present. (Ara mateix)
Normalment parla de temes de la natura: les estacions de l’any, el mar, el cel, les plantes, els ocells…
Els que a mi m’agraden més són Salvador Espriu, i Carles Riba, però clar hi ha molts més que n’escriuen, i pot ser que els que m’agradin a mi a tu no t’agradin.
—Recordes que vaig dir que jo n’havia fet uns quants però que ho vaig deixar de fer precisament perquè no havia estudiat les formes de fer-ho, i també perquè no sabia escriure tan bé com ara, que tot sigui dit tampoc en sé massa.
Els haikús, encara que semblin senzills, són poemes complets, com els que fas tu, i sempre ens volen dir “alguna cosa més” que el significat de les paraules que el componen. Tu has de procurar trobar-hi sensacions o emocions en aquestes formes tan breus i concentrades de poesia. (Et torno a recordar que tu ja sents aquestes coses quan fas els teus poemes) Matsuo Basho va ser el primer poeta que en va escriure en el segle XVII (17) (Disset)
Ell va dir que un haiku és senzillament el que succeeix en un lloc i en un moment donat.
Aquí te’n deixo uns quants de ben macos. Haikús en català
La fulla vola, per un instant somia que és papallona.
La lluna pinta,
damunt l’aigua amansida,
camins de plata.
Polsims d’estrelles estenen per l’ombratge l’hora dels somnis.
Enllà vespreja,
ones de nit acotxen
la llum darrera.
La nit s’esquitlla; damunt les ones grises hi albira l’alba.
Ran de la bassa
degota el cant monòton
de la granota.
El vent escampa gemecs de fulles orfes per cels d’octubre.
Amb fils de pluja
l’abril broda un paisatge
de flors que lluen.
La font murmura cançons d’or i de plata; dansen les nimfes.
Pels camins càlids,
flaires de farigola
tenyeixen l’aire.
HAIKÚS EN TEMPS DE GUERRA M. Martí i Pol
I
L’aire colpeja
suaument la finestra.
La nit s’apropa.
II
Un vent lentíssim
converteix el silenci
en melodia.
III
Dòcil, la tarda
se m’adorm a la falda.
Tot és misteri.
IV
Al forc dels dies
només hi creix tristesa;
lluny, algú canta.
Això fa una estona ho hem pogut comprovar amb els cantants i les cançons. A tu no t’agrada en Lluís Llach ni en Joan Manel Serrat i a mi sí. No passa res. A tu t’agrada els Txarango i a mi no gaire. Oi que estem d’acord?
UNA LLUNA A L’AIGUA / TXARANGO
Vine’m a buscar, vine a robar-me l’aire. Vine aquí, balla amb mi, balla com una lluna a l’aigua.
Busco el batec de la terra, de la teva pell amb la meva, la vida que passa a través nostre. Busco dins teu els vaixells enfonsats dels dies.
Busco la clau del teu regne amb les cançons. Vull descobrir-te amb tot el cos. Arribar-te a la boca, robar-te l’aire i tremolar tots dos com una lluna a l’aigua.
No vull veure’t, vull mirar-te. No vull imaginar-te, vull sentir-te. Vull compartir tot això que sents. No vull tenir-te a tu: vull, amb tu, tenir el temps.
Vine’m a buscar, vine a robar-me l’aire. Vine aquí, balla amb mi, balla com una lluna a l’aigua. M’agrada perquè ets rebel, perquè balles, perquè vibres. M’agraden els teus ulls cansats d’haver-se passat la nit entre llibres.
Jo vull llegir-te amb els dits. Vull sentir-te la pell encesa. Vine i arranca’m aquest plor del pit. Vine a treure’m la roba de la tristesa.
No vull veure’t, vull mirar-te. No vull imaginar-te, vull sentir-te. Vull compartir tot això que sents. No vull tenir-te a tu: vull, amb tu, tenir el temps.
Vine’m a buscar, vine a robar-me l’aire. Vine aquí, balla amb mi, balla com una lluna a l’aigua.
Crema Barcelona i la lluna ens mira quan de nit delira la ciutat.
Poemes de la Joani.
LUNA LLENA ALMA Y ESENCIA
DE LA NOCHE
AMANTE DE REYES, PRÍNCIPES Y SEÑORES
ERRANTE DAMA DE PLATA ETERNA
CORTESANA MUJER QUE ACOGE Y ATRAPA
MIS SUSPIROS VIBRANTES, OLEAJE
QUE ELEVA MIS INSTINTOS
MÁGIA, MISTERIO, SENTIMIENTO Y
SILENCIOSO DEL AMOR QUE ARDE
Y ME CONSUME DENTRO…
JOANI
‘Romance de la Luna, Luna’, de Federico García Lorca (1898 – 1936)
La luna vino a la fragua con su polisón de nardos. El niño la mira mira. El niño la está mirando.
En el aire conmovido mueve la luna sus brazos y enseña, lúbrica y pura, sus senos de duro estaño.
Huye luna, luna, luna. Si vinieran los gitanos, harían con tu corazón collares y anillos blancos.
Niño déjame que baile. Cuando vengan los gitanos, te encontrarán sobre el yunque con los ojillos cerrados.
Huye luna, luna, luna, que ya siento sus caballos. Niño déjame, no pises, mi blancor almidonado.
El jinete se acercaba tocando el tambor del llano. Dentro de la fragua el niño, tiene los ojos cerrados.
Por el olivar venían, bronce y sueño, los gitanos. Las cabezas levantadas y los ojos entornados.
¡Cómo canta la zumaya, ay como canta en el árbol! Por el cielo va la luna con el niño de la mano.
Dentro de la fragua lloran, dando gritos, los gitanos. El aire la vela, vela. el aire la está velando.
Federico García Lorca: Quiero llorar mi pena y te lo digo…
…Pero yo te sufrí, rasgué mis venas,
tigre y paloma, sobre tu cintura
en duelo de mordiscos y azucenas. “
FGL
Triste alba la que llega, con la muerte de Federico en nuestra memoria rompiéndonos el alma …
“Soneto del amor oscuro”
Federico García Lorca
Quiero llorar mi pena y te lo digo
para que tú me quieras y me llores
en un anochecer de ruiseñores,
con un puñal, con besos y contigo.
Quiero matar al único testigo
para el asesinato de mis flores
y convertir mi llanto y mis sudores
en eterno montón de duro trigo.
Que no se acabe nunca la madeja
del te quiero me quieres, siempre ardida
con decrépito sol y luna vieja.
Que lo que no me des y no te pida
será para la muerte, que no deja
ni sombra por la carne estremecida.
Federico García Lorca
De: “Sonetos del Amor Oscuro” – 1936
Recogido en: “Federico García Lorca – Poesía completa”
Ed. Galaxia Gutenberg – 2011®
ISBN: 978-84-8109-933-1
Federico García Lorca nació en Fuente Vaqueros, pueblo de la Vega de Granada, el 5 de junio de 1898.
La obra poética de Lorca constituye una de las cimas de la poesía de la Generación del 27′, de toda la literatura española, y el reflejo de un sentimiento trágico de la vida; en ella conviven la tradición popular y la culta.
Murió asesinado por el bando franquista, al poco de empezar la Guerra Civil, en un camino entre Víznar y Alfacar, en la Vega de Granada, el 18 de agosto de 1936.
JOANI
Per tu Josep
ANTONIO MACHADO. Caminante no hay camino.
Todo pasa y todo queda, pero lo nuestro es pasar, pasar haciendo caminos, caminos sobre el mar.
Nunca persequí la gloria, ni dejar en la memoria de los hombres mi canción; yo amo los mundos sutiles, ingrávidos y gentiles, como pompas de jabón.
Me gusta verlos pintarse de sol y grana, volar bajo el cielo azul, temblar súbitamente y quebrarse…
Nunca perseguí la gloria.
Caminante, son tus huellas el camino y nada más; caminante, no hay camino, se hace camino al andar.
Al andar se hace camino y al volver la vista atrás se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar.
Caminante no hay camino sino estelas en la mar…
Hace algún tiempo en ese lugar donde hoy los bosques se visten de espinos se oyó la voz de un poeta gritar “Caminante no hay camino, se hace camino al andar…”
Golpe a golpe, verso a verso…
Murió el poeta lejos del hogar. Le cubre el polvo de un país vecino. Al alejarse le vieron llorar. “Caminante no hay camino, se hace camino al andar…”
Golpe a golpe, verso a verso…
Cuando el jilguero no puede cantar. Cuando el poeta es un peregrino, cuando de nada nos sirve rezar. “Caminante no hay camino, se hace camino al andar…”
Golpe a golpe, verso a verso.
LAIA
Gossos
LETRA ‘CORREN’
És tard, no sé quina hora és
però és fosc fa estona.
És fàcil veure que no hi ets
ni un paper, ja poc importa.
Poso els peus a terra, vui caminar,
necessito despertar en un dia radiant
Encara em queda temps per descobrir
tot allò que m’he amagat i que no m’he volgut dir.
Corrren, corren pels carrers corren
paraules que no s’esborren,
imatges que no se’n van.
i ploren, ploren pels carrers ploren
com gotes d’aigua s’enyoren
aquells que ja no es veuran.
Macaco:
Difícil descobrir qui sóc avui
una gota em cau mentres una altra em treu la set
plou i fa sol alhora tum bala bala tum bala bala
que m’apuntava a la meva, jo mateix em disparava
raig de llum, il·lumina’m, treu-me el fum
una revolució dins meu que seudiexo i es transforma
no, no,no,no,no,no s’esborren
em conformo amb mirar-me
mirar-me d’endins cap enfora
On puc anar-te a buscar?
Nena, no és broma,
hauria d’haver estat diferent
però en un moment s’han tancat les portes
Poso els peus a terra vull caminar
necessito despertar en un dia radiant
encara em queda temps per descobrir
tot allò que t’he amagat
i que no t’he volgut dir…
corren…
ploren…
PLUJA
L´aigua dibuixa
i desdibuixa
les nostres passes.
Sota el paraigua
t’agafo la ma.
Tu em mires
dolçament i un petó
rellisca dels teus llavis
i cau en els meus.
AGAFAR LA LLUNA
(Primer premi de la Mostra Literària de Teià 2004)
He fet una xarxa amb fils de boira
per agafar la lluna adormida en un bassal.
Els estels em piquen l’ullet tot desitjant-me sort.
Perquè, sabeu, em diuen que la lluna
no es deixa enxampar mai i que s’escapa
de tots els paranys deixant només un rastre platejat
dins de la nit i que sempre, sempre
torna a penjar-se del cel.
Pepita CASTELLVÍ
EL POBLE DESERT
Espurnes de plata té la teranyina,
són gotes d’aigua que s’han enganxat.
la pluja que ha caigut ho ha fet de puntetes
per no despertar l’aranya dormida al seu cau.
S’escampa l’olor de l’herba mullada,
giravolt d’aromes i colors.
El dia pinta de groc les vinyes que s’enfilen
pels turons esquitxats de clapes de sol.
Quan arribo al poble les cases em miren
amb els seus ulls buits, sense finestrons.
Pels carrers només s’hi passegen les sargantanes
i uns filferros enyoren la roba estesa al sol.
L’aire encara porta aquelles veus perdudes
de vides i vides que s’han esfumat.
El poble solitari recorda i somnia,
i ni el vent, aclofat, gosa respirar.
Pepita CASTELLVÍ
LLUNA
La imatge pàl-lida
de la lluna
es reflecteix en un bassal.
Quan hi suco el dit,
la lluna es trenca
en mil bocins,
tots diferents.
Hi ha mil llunes
escampades en la nit.
S’ESVALOTA
S’esvalota l’aire al teu voltant.
Crits,
cançons,
rialles,
ballen entre els plec de la tarda.
I et deixes caure,
dolça,
alegre,
juganera,
com una espurna de sol dins el meu cor.
Balsareny
L´ARBRE
L’arbre deixa la seva ombra
a la sorra del camí
Escampa la seva olor al vent
L’arbre solitari somia en el bosc.
No mira les seves arrels,
mira el castell de fulles verdes
banyades pel sol.
L’escorça l´embolcalla tendrament.
S’atansa el vespre
i tot es desfà en el silenci,
la quietud abraça la vella soca.
L’arbre dorm.
Balsareny
EL RIU
Ha desaparegut la filera
d’arbres que es veien des del pont.
L´aire suau perfila quietuds
en les revoltes del riu
tant solos dibuixades per la pols.
Ja no corre l’aigua per la llera,
ara només la llum hi flueix lentament.
Records. Enyors del passat
Balsareny
QUAN ARRIBA EL VESPRE
Oblida el record
de la daurada tarda.
Ara, sota la pluja,
arbres,camins ,silenci,
herba mullada,
xiscle del vent
entre les canyes.
Oblida el record
de l´opalina tarda.
Ara, escabellat ruixim,
ombra de núvols,
horitzó entelat,
fulles seques voltant
en la roda del vent.
Ara, pels camins del vespre
torna la calma.
A LA MEVA NÉTA BONA NIT
Escolta el ritme pausat de la pluja
gotetes que piquen en el vidre fred.
Lluny s’encén el llamp tot ell fet d´espurna,.
Lluernes de la nit, s’han amagat els estels.
Ha deixat de ploure i per entre els núvols
espia la lluna vestida de blanc,
cargols en filera passegen per l´herba
i un grill que es desperta comença a cantar.
Bufa el ventijol i amb una ventada
desperta remors i ondula els bassals.
Un gat rondaller dalt d’una teulada
miola a la lluna que es deixa estimar.
Els somnis s’enreden en els fils de plata
que damunt l’herba han deixat els cargols.
L’ombra de la nit s’ha fet més espessa,
és hora de dormir, bona nit tresor.
Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.
Heu pensat tant com jo en la tarda tan agradable que ens espera?
Oi que sí? Doncs ja podeu anar seient com us vingui de gust, que avui no ens posarem al voltant d’una taula com sempre. Ho farem igual que quan el Ramon ens parla de poesia.
Sí, tens raó, Ignasi, un dia va ser al voltant d’una taula… La de llegir. Bé, l’Anna ja us ha explicat tot el que farem el dilluns que ve, i ara la Maria Josep us explicarà tot i més del que veurem al castell. Estic segur que tots som molt afortunats pel fet que ens ho expliqui una persona que ho coneix tot d’ençà que tenia ús de raó, i d’una manera o altra ha estat sempre relacionada amb el castell, no només perquè hi va viure, sinó també perquè ha estudiat molt sobre tota la seva llarga i interessant història, ja que, a més, en va ser guia durant 6 anys. Tenim doncs tots els ingredients per aprendre i passar-ho bé, gaudint de la tarda.
La Maria Josep ens explicarà moltes coses que difícilment podríem trobar en una enciclopèdia. L’escoltem? Vols començar, sisplau?
—Veieu aquesta fotografia? Quina forma diríeu que té aquest castell?
—Rectangular! Sí, sí, rectangular!
—Doncs ho sembla, però no és així. La seva forma és pentagonal, la qual cosa en els temps en què no hi havia rellotges, segons l’entrada del sol a través de les finestres els orientava sobre l’hora que era de manera força precisa. És un dels pocs castells regulars i homogenis de la Catalunya central.
El Castell de Balsareny és ubicat dalt d’un turó a 420 metres sobre el nivell del mar, en el terme municipal de Balsareny. És una fortificació datada del 951 la part de baix i del segle XIV la part de dalt, i és un bon exemple de fortalesa d’estil gòtic civil català.
El castell és una construcció que respon al tipus de palau fortificat. El constitueix un gran edifici de planta pentagonal, coronat amb 45 merlets, amb sageteres, o espitlleres i amb un pati central. Per exemple, alguns fragments de la muralla, especialment on hi ha la porta del castell, i de la barbacana semblen d’aquesta època.
A la planta baixa hi ha un ampli tinell que conserva tot l’ambient de l’època gòtica. La cisterna, situada al centre del pati, recull l’aigua de la pluja, directament de la teulada, per mitjà de dos pilars de pedra foradats en el seu interior. Perquè no es barregi l’aigua de pluja de tempesta amb la què ja hi havia a la cisterna es posaven uns taps de suro a la base dels pilars que recollien l’aigua. Té la boca situada al centre del pati.
Al principi del s. XI, Guifre de Balsareny en tenia la possessió com a senyor de Balsareny. El 1045 passava al seu fill Guillem, bisbe de Vic. Ramon Berenguer l’infeudà l’any 1063 als germans Bernat i Miró Riculf. Posteriorment, Ramon de Peguera comprà el terme del castell. Al llarg dels segles, passà per diverses
famílies, i actualment és possessió dels barons de Balsareny, marquesos d’Alòs i de Llió, des del segle XIX. L’església, a l’origen (segle XII) era dedicada a Sant Iscle i Santa Victòria, i més tard es va posar sota l’advocació de la Mare de Déu del Castell. El seu estat de conservació és molt bo.
La porta de darrere del castell és la poterna, que està ubicada a la banda oest del castell.
El sostre de fusta és un enteixinat o teginat. En aquest cas veureu que tot el sostre està teixit amb uns dibuixos preciosos.
També veureu a sota de l’enteixinat de la part exterior, a l’eixida, una campana. Abans n’hi havia sis, cada una d’una mida i so diferent, i servien per cridar els fills, a l’hora de dinar, estudiar o quan fos.
L’enrajolat de la cuina és del segle XVIII. Les rajoles van ser aprofitades d’una ermita que es va vendre.
L’habitació del Baró és l’única que comptava amb llar de foc.
Vosaltres sabeu que aquest castell és l’únic que té cent habitacions?
—No, no ho sabem!
—Doncs si, així és com ho diu aquesta llegenda:
Una vegada el senyor del castell volia tenir una mansió amb més habitacions que cap altra, i va demanar que se li aparegués el diable. El diable va aparèixer, i el senyor va fer un pacte amb ell.
Volia la construcció d’un recinte de cent cambres a canvi de l’ànima d’un vassall. Quan al cap de sis dies, el Maligne ja duia realitzades noranta-nou cambres, el baró, ben penedit del tracte fet, posà al castell una imatge de la Mare de Déu i s’hi encomanà. Va resultar que mentre el diable s’afanyava a acabar l’edificació, sempre hi havia una cambra que s’esbaldregava… Mai no en podia comptar cent… Fins que es convencé que un poder superior al seu li impedia el triomf. D’aquesta feta, el castell de Balsareny fou anomenat el de les noranta-nou cambres.
—I coneixeu la llegenda dels àrabs al castell de Balsareny? Escolteu bé!
En una ocasió el castell es trobava estretament assetjat pels àrabs. El setge feia mesos que durava i els defensors estaven a punt de retre’s per manca de queviures. Passà una àliga i deixà caure al pati del castell un peix viu que duia al bec.
En comptes de menjar-se’l, el senyor del castell convidà el cap de les forces assetjadores i li oferí un plat de peix fresc: el peix que l’àliga havia portat. L’assetjador cregué que devien tenir una mina que donava al riu, per on es proveïen. Pensà que el setge per fam era impossible i decidí abandonar la presa del castell.
CEIP GUILLEM DE BALSARENY (Balsareny). Tutores:Josefina Marcet i Dèlia Ortega. Alumnes: Mireia Àvalos, Gemma Burgos, Jordi Bustos, Ivan Cano, Anna Catllà, Ruben Flores, Yolanda Galera, Àlex Galera, Jorge Guirado, Guillem Hernández,
Kenneth Molina, Aleida Morros, Iñaki Peñarrubia, Sara Poyato, Angels Pujols, Lorena Sánchez, Jordi Soler, Nuri Torrentó, Cristina Uroz, Ferran Peix, Clara Aguilera, Gaspar Bonillo, Christian Carbonell, Conxita Díaz, Diana Fernández, Anna Belén Galán, Javier Galera, Jordi Galiano, M.Jesús García, Patrícia García, Àfrica González, Montse Martín, Roberto Martin, Xavier Medina, Susanna Mudarra, Sergio Rabaneda, Ariadna Rubí i Roger Selgas. Font Oral: Ramón Carreté. Angle Editorial,1996
Al peu del castell, al riu Llobregat, hi ha la resclosa on neix la séquia que proveeix d’aigua la ciutat de Manresa.
La Séquia és una obra cabdal de l’enginyeria medieval, construïda pel mestre d’obres Guillem Catà, amb un desnivell de només 10 metres al llarg dels seus 26 quilòmetres.
El punt d’inici de la Séquia és on capta les aigües del riu Llobregat. Es conserva la resclosa originària de forma semielíptica i feta amb troncs de fusta, però modernament coberta amb formigó. És la Resclosa dels Manresans. En una caseta adjacent es regula l’entrada d’aigua al canal, que en aquest primer tram és subterrani.
A mitjans del segle XIV, el pla de Bages va canviar per sempre. El pas de la Séquia en va transformar els conreus, el paisatge, la vida de les persones, alhora que va permetre un creixement que Manresa no hauria pogut asumir sense aquesta aigua. Al llarg del seu trajecte, la Séquia travessa per boscos, camps de regadiu, aiguamolls, boscos de ribera, alzinars i rouredes d’alt interés paisatgístic.
La història del Cens dels capons es remunta a finals de l’any 1583, quan una riuada es va emportar la resclosa on s’inicia la Séquia, just a sota del castell de Balsareny. Per reconstruir ràpidament la resclosa, els operaris manresans van tallar sense permís tot d’arbres, propietat del baró del castell. Aquest va posar un plet a la ciutat de Manresa, i el va guanyar. Per això, el 1584 es va signar un pacte en virtut del qual els manresans podien tallar arbres si a canvi pagaven al baró un cens anual de 12 capons.
El cens es va pagar fins que, amb la desamortització del segle XIX, s’aboliren els títols i drets senyorials. Tot i així, al principi dels ajuntaments democràtics (1979), es va restablir l’acte de lliurament dels capons, com una mostra d’agermanament entre Balsareny i Manresa.
—Bé, que us ha semblat? Molt bé, oi? Doncs fins dilluns que ve. Que passeu una bona setmana.
Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.
Molt bé, ja hi som tots davant del castell. Veieu, tot arriba. Aquesta tarda ho passarem d’allò més bé veient i escoltant el Salvador, que ens explicarà sobre les pedres del Castell les coses que ja ens va explicar el dilluns passat la Maria Josep. A més a més avui trepitjarem el terra que tanta gent important també va trepitjar. Farem una cosa: qui vulgui fer-ho que ho provi. La Mercè sé que ho farà, ella ja hi està acostumada quan escriu poemes. Ara, per un moment escoltem, però amb els ulls tancats, i ens trobarem de ben segur amb personatges de l’època.
Sí, els de Lleida també, Ignasi!
Enric, mentre ells estan a prop del pou explicant per on recollien l’aigua de la pluja, jo us explico, ja que estem aquí, què era tot aquest espai. Mireu, a nivell de terra, quan ho van construir, aquí hi havia els cellers, les quadres, els graners i les estances del servei. Quan el Salvador i la resta de companys vinguin, anirem a una altra sala, allà s’hi conserva una antiga tina de vi de grans dimensions. El que veieu només n’és un tros, era molt més gran.
El Salvador ens explica com s’ho feien per netejar la tina de vi:
—Antigament per a tota aquesta zona es conreaven vinyes. Per fer la neteja d’aquesta tina, com que per aquest forat no hi cabia un home, hi feien entrar un nen, però abans posaven una espelma encesa a dins. Si s’apagava, significava que no hi havia oxigen, i llavors no hi entrava ningú. S’entén?
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
En aquesta sala estem asseguts tots, a banda i banda de la taula, per escoltar el Salvador, que ens explica per a què servien aquestes cadires de sis potes, i eren per donar a mamar, oi?
En aquesta sala hi ha tantes coses que diria que ella tota sola ens ho diu tot. El mobiliari, l’alimentació i la indumentària no només ens parlen de com vivia la gent, també diuen molt sobre nivells de vida i com aquests varien en funció del grup social o el lloc de residència. Per tant, l’estudi dels vestits o del mobiliari ajuda a saber com es distribuïa la riquesa: les diferències entre un noble que vivia en un castell com aquest, i un pagès que vivia al seu mas. Dic això perquè l’Ignasi em fa adonar que en una vitrina es pot veure un solideu que pertany al Papa Pius X. Jo en desconeixia el nom, creia que era una birreta, i m’ho ha dit ell…
Crec que algunes estances de la planta principal encara estan destinades a residència dels actuals propietaris, els marquesos d’Alòs i barons de Balsareny. Això és una cosa que li preguntaré a la Maria Josep, i pel que ella digui us diré una cosa o un altra.
Avui dia el castell té molta activitat, ja ho podeu veure. Tota la roba que hi ha de l’època en aquests armaris, i les sabates que veieu al costat del sofà i a terra són per fer-ho servir en una visita teatralitzada o de la mà d’un personatge històric.
També s’hi fan tallers per a escoles i s’hi celebren casaments, festejos i festes privades. A més de les visites guiades tradicionals.
Bé amics meus, ja són tres quarts de cinc, i és qüestió d’anar marxant. Desitjo que us hagi agradat tot, però sobretot que en sortiu més contents que quan hi heu entrat, que ja n’estàveu, de contents. Així que us faig una abraçada molt gran a tots i espero que passeu un estiu fantàstic. Recordeu que un dia hem d’anar a prendre un cafè i xerrar una estona de les vostres vacances.
Fins a un altre dia!
Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.
Salvador Comelles Garcia. Vaig néixer a Terrassa l’any 1959. L’afició a la lectura em ve de petit. Recordo que quan començava el curs escolar ja m’havia llegit tots els fragments de narracions que hi havia en els llibres de llengua. Vaig esperar el dia que feia dotze anys amb impaciència perquè era l’edat mínima per ser soci de la biblioteca del barri, la “Salvador Cardús”, i aquell mateix dia vaig anar-hi a fer-me el carnet. A la biblioteca hi havia la revista Cavall Fort, que va ser la meva iniciació a la lectura en català, juntament amb els llibres de Folch i Torres que hi havia a casa els meus pares, seguida després per una col·lecció pionera per a adolescents: “El nus”, de l’Editorial Laia.
Quan tenia vint anys em vaig presentar al Premi Cavall Fort i el fet de guanyar-lo em va suposar un bon estímul per dedicar-me a escriure. Des de llavors, he escrit narracions breus i algunes de llargues per a lectors entre set i dotze anys. He guanyat diversos premi i alguns dels meus llibres han estat traduïts al castellà, gallec i francès. També he escrit un recull de poemes: Com gat i gos, amb il·lustracions d’Àngels Ruiz, que va quedar finalista del premi “Apel·les Mestres”.
Com a lector, professor universitari i pare m’interessa el món de la literatura infantil i juvenil, i fruit d’aquest interès és, per exemple, una aportació al Simposi Internacional Pere Calders sobre els contes d’aquest autor que tenen un protagonista infantil o bé un taller de narrativa breu per a infants, impartit amb Anna Gasol.
Els anys de docència en el camp de la llengua catalana s’han traduït en diversos materials per a l’aprenentatge d’aquesta llengua, ja sigui per als adults que estudien la normativa de l’idioma com per als qui volen millorar el seu català oral, i també de suport per als professors (jocs de vocabulari, test de català oral…).
Selecció de 5 relats breus de diferents autors: –Saki-, –O. Henry-, –Maupassant-, –Txékhov– i –Quiroga-. Tots ells, amb una història sorprenent que no et deixarà indiferent. LA PORTA OBERTA H.H.MUNRO (SAKI) Fragment. (extret de la contraportada).
—Mira, ja són aquí —va cridar aleshores—.
Arriben a temps per fer el te,
i amb les botes ben enfangades.
Quan va sentir això, el senyor Framton
va notar un calfred i es va girar cap a la neboda
perquè la noia veies que ell es feia càrrec de la situació.
Però, llavors, va veure que la noia
també mirava horroritzada cap a la porta.
El senyor Framton va quedar molt impressionat
i també es va girar.
El que va veure el va deixar aterrit […]
Ens va semblar un relat molt divertit, i com diu el llibre també amb un final sorprenent!
Vinga, un altre conte!
Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.
Ja l’hem acabat. No us ha agradat? Us veig decebuts, oi que sí? Per què? No heu entès res, o és que només ha quedat alguna petita cosa sense aclarir? Petites coses, oi? Ara les comentem, i com sempre que cadascú hi digui la seva. Com ho veieu? Si és molt complicat, ho deixem, d’acord?
Sí, ja ho entenc, hi ha moltes preguntes sense resposta, i una d’elles és si la balena ha mort amb el capità o s’escapa ferida. En tot cas, sigui el que sigui, és una història i l’autor va decidir que fóssim nosaltres, els lectors, qui decidim el destí de Moby Dick. I també el de l’Ismael, aquell que al principi va dir allò de:” Digueu-me Ismael”, ho recordeu?
Jo us puc ajudar a recordar frases i moments que ens donin pistes d’alguna cosa, o bé preguntes que no s’han contestat. Per exemple aquesta que vau fer: Els catxalots, juntament amb els elefants marins, són els mamífers que se submergeixen a més profunditat. Es creu que són capaços d’assolir els tres quilòmetres de profunditat i romandre submergits 90 minuts. Sovint bussegen a una distància de 400 metres de la superfície durant 35 minuts. A aquesta gran profunditat a vegades s’han enredat i ofegat amb cables submarins.
Aquesta altra pregunta era molt, molt difícil. El dobló d’or, quant valia, i quant pesava?: El preu no puc trobar-lo. El pes era entre 6,77 grams, però amb el temps es va substituir aquest dobló per un altre de nou i més pesat que equivalia a 100 rals i pesava 8,3771 grams (0,268 unces).
La meva opinió (ho hem anat veient durant l’obra) és que Moby Dick és una novel·la on hi ha molts símbols. Hi ha una cita inicial, és del llibre de Job: “I només jo vaig escapar per explicar-t’ho”. Aquesta referència bíblica indica que l’Ismael va ser l’únic supervivent. Doncs l’Ismael és el que escriu la novel·la. Hi esteu d’acord?
Mireu les referències als temes tan diversos que han anat sortint:
· Biologia .
· Religió (En un moment del relat, el capità Ahab diu que persegueix Moby Dick per voluntat de Déu).
· Natura (Les matances de balenes que es feien al segle XIX; i també la trobem en la lluita autodestructiva del capità Ahab i la balena blanca, en definitiva la lluita de l’home contra si mateix i contra la natura).
· Obsessió i venjança (la del capità contra la balena, que ella només es defensava) (Ahab coneix el seu camí, perquè en el seu viatge cap a la bogeria, ha seguit cadascun dels moviments de la balena a través del món).
· Racisme (entre algun tripulant —a vegades—).
· Jerarquia (el capità ordena i mana sempre, tingui o no tingui la raó, i mai no permet que el seu segon li porti la contrària).
· I política (en la qual moltes vegades els humans perden la vida per seguir un líder que ha perdut la raó).
També hi ha el símbol dels Leviatans o el dobló d’or que Ahab va clavar al pal, Del que va passar amb la moneda ja en vam parlar, ho recordeu?
Hi ha un moment…[pàg. 121]:
— […] és qui m’ha manat perseguir i matar aquest animal cruel. Que no ho enteneu, Starbuck? És Déu qui alça el braç d’Ahab! Ahab només és un servidor dòcil d’aquell que el fa anar darrere el monstre. N’hi ha més, de motius, però són molt complicats. Els podem deixar…
També ens trobem que els tripulants del Pequod venen d’orígens tan variats com: Xile, França, Islàndia, Holanda, Itàlia, Malta, Xina, Dinamarca, Portugal, Índia, Anglaterra, Tahití, Espanya i Irlanda. Oi que sembla una representació de la humanitat?
I amb això acabem la novel·la. Desitjo que fora d’aquestes petites coses que no s’entenien, us hagi agradat.
Moltes gràcies.
Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.
Abans de començar us voldria donar les gràcies per tot el que he rebut de tots vosaltres aquestes setmanes que no he pogut vindre. El vídeo que em vau enviar està molt ben fet, com tot el que m’heu enviat. Us ho agraeixo molt! Avui veig que hi sou tots. Molt millor, això vol dir que tots esteu bé. Aquesta tarda us explicaré una cosa que pot ser que no sapigueu. És complicada perquè el fet de ser una cosa que no la veiem costa molt d’entendre, i també d’explicar. No ens hi amoïnem! Només que sapiguem que és una cosa de la natura força curiosa ja en tenim prou. Ara llegim i quan arribi el moment començaré, d’acord?
Diu l’Anna que si us sembla bé podríem recordar que va passar a l’últim capítol, d’aquesta manera podem seguir millor la història del capità Ahab i la seva tripulació. Us faig una mica de memòria, d’acord?
És el capítol.14.
El taüt de Queequeg.
En aquest capítol parla que el capità Ahab albira un altre vaixell balener, i com a salutació diu: [— Ei, els del vaixell! Heu vist la balena blanca?]… [— Veieu això?-va dir el capità anglès alçant el seu braç blanc fet d’os de catxalot…] [— Ì la vostra cama també l’heu perdut, oi?]… […— Anava cap a l’est, em sembla…] [— Homes al bot! Hi tornem!-va cridar Ahab]… [— Però Déu del cel! No pretendreu pas…]
Ara farem un parell de preguntes, d’acord?:
Precisament llavors Queequueg va agafar unes febres que van estar a punt de matar-lo
— Quin costum tenen al país de Queequeg quan mor un guerrer? Què fan per a Queequeg davant la imminència de la seva mort? Al final mor? El posaven dins la seva canoa i el deixaven al mar surant a la deriva. Per això li fan un taüt en el qual Queequeg posa el seu arpó, galetes i una ampolla d’aigua dolça. Al final es va reanimar sobtadament — Molt bé, és així mateix. És tal com dieu.
— Un altre: Com reaccionen els catxalots quan tenen por davant la persecució dels baleners? S’escampen en totes direccions formant immensos cercles irregulars: primer es queden quiets, surant, com paralitzats pel pànic i després van com embogits cap a totes bandes — Perfecte!!
Seguim si us plau… [— Mireu! –va cridar Starbuck després d’un dels llamps-. El foc de Sant Elm!] [— Que sant Elm tingui pietat de tots nosaltres!] [Els membres de la tripulació s’havien agrupat a popa].
— Pareu un moment que us ho explico, però repeteixo que no passa res si alguna cosa o tot no ho entenem, d’acord?
— Durant les tempestes, els núvols van plens de gotes d’aigua que, a causa del frec entre elles es carreguen d’energia negativa. Aquests mateixos núvols creen en la superfície de la terra un mantell de càrregues elèctriques positives i quan entren en contacte unes amb les altres, si l’energia acumulada és suficient, es descarrega en forma de llamp.
A terra, les muntanyes, els arbres, els edificis i de vegades les persones i els animals posen en contacte les dues zones de càrrega, però al mar, els vaixells són l’única cosa que existeix, i es converteixen en un perfecte parallamps entre el núvol i les puntes dels pals,
Curiosament, el Foc de Sant Elm es produeix cap al final de les tempestes (no hi ha prou energia per a seguir amb la tamborinada de llamps i trons), de manera que els marins, quan el veien, respiraven alleujats per estar en mans del sant.
Aquest fenomen del Foc de Sant Elm, avui igual que ahir, se segueix produint en la natura. Vaixells, avions i fins i tot el bestiar, poden ser susceptibles de veure aparèixer la llum del sant en les seves estructures i cornamentes,
En definitiva, la humanitat, a mesura que ha anat evolucionant, ha estat capaç de trobar l’explicació a fenòmens naturals que fins no fa gaire eren simples focus d’ignorància i superstició. El coneixement humà va avançant molt, però no hem de ser tan arrogants de creure que ho sabem tot, ja que no coneixem ni una dècima part de tot el mecanisme físic que ens envolta. Avui són fenòmens paranormals; demà seran obvietats: obrim la nostra ment a l’increïble món que ens envolta.
… Abans que ens ho carreguem tot, és clar.
Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.
Aquella nit, durant la guàrdia mitjana, quan el vell –com solia fer adesiara– va pujar del balou on estava repenjat i va anar al seu forat de coberta, tot de sobte va avançar ferotgement el rostre i va ensumar l’aire marí com ho hauria fet un espavilat gos de vaixell en acostar-se a alguna illa bàrbara. Aleshores va declarar que hi devia haver alguna balena a prop. Ben aviat aquella olor peculiar, que a vegades se sent des d’una gran distància i que prové d’un catxalot viu, fou perceptible per a tota la guàrdia. Cap mariner no es va sorprendre quan, després d’inspeccionar el compàs i llavors el penell, i després d’assegurar-se tan exactament com fou possible de la provinença de l’olor, Ahab va ordenar ràpidament que fos alterat lleugerament el rumb del vaixell i que es disminuís el drap.
La prudència extremada que dictava aquells moviments fou justificada amb escreix en trencar el dia per l’espectacle d’una clapa allargassada de calma directament a proa del vaixell, suau com l’oli, i que semblava, per les arrugues d’aigua com pels plecs que la vorejaven, la marca d’aspecte metàl·lic polit d’algun embat ràpid del corrent a l’embocadura d’un torrent profund i veloç.
-Homes als tamborets! Tothom a coberta!
Retronant amb les puntes de tres aspes lligades a manera de maça damunt la coberta del castell de proa Daggoo va desvetllar els qui dormien amb tals retrunys de judici final que els homes sortiren com una exhalació per l’escotilla, amb la roba a les mans.
-Què veieu? –cridà Ahab girant la cara enlaire.
-No res, capità, no res! –fou el so que va baixar com a resposta.
-Gonetes i prerroquets a dalt i a baix i veles a totes bandes!
Amb tot el velam desplegat, ara Ahab va amollar el cable salvavides reservat per guindar-lo al masteler de sobregoneta. Pocs moments després ja l’hissaven quan, no havent arribat encara a dos terços del seu camí, i mentre ullava cap endavant entre el buit horitzontal entre la gàbia i la goneta, va llançar un esgarip de gavina en l’aire:
-Allí bufa! Allí bufa! Un gep com un cim nevat! És Moby Dick!
Herman Melville. Moby Dick. Barcelona: Edicions 62, 1984.
Existe un Melivelle público: el autor de Moby-Dick, el creador de Bartleby, el fecundo narrador que escribió diez libros en once años. Pero hay otro Melville, íntimo e inconformista, que dedicó la mitad de su vida a escribir poesía: para él la poesía siempre representó un exilio del mundo literario, un último refugio. Muchas veces sus poemas son apenas una imagen, casi un haiku; otras, se extiende en reflexiones en las que el sujeto, “silencioso y solitario como la tierra”, busca una reconciliación con el mundo. Esta antología -la primera en castellano-, que incluye 59 poemas en edición bilingüe, una extensa y detallada cronología y poemas de Robert Buchanan, Hart Crane y W. H. Auden inspirados en la figura de Herman Melville, ofrece a los lectores de habla hispana un autor completamente nuevo, descubriendo en la contracara de un clásico a un singular poeta norteamericano del siglo XIX.
Un epitafio
Cuando las noticias dominicales sobre el frente hicieron palidecer al párroco y al pueblo, y se prodigaron bendiciones, y las campanas enmudecieron en la torre, la viuda del Soldado (pasando un agradable verano, a la sombra de hayas ondulantes) sintió hondo en el corazón su fe satisfecha y el párroco y el pueblo tomaron prestada esa alegría.
Fuentes solitarias
Aunque veloz vuele la gloriosa fábula de la juventud, no mires al mundo con ojos mundanos, ni cambies con el clima de los tiempos. Evita la llegada de la sorpresa: quédate donde la Posteridad se quedará; quédate donde los Antiguos antes se quedaron, y sumergiendo tu mano en solitarias fuentes bebe del saber que nunca cambia: sabio una vez, y sabio para siempre.
Arquitectura griega
Ni magnitud, ni fastuosidad, sino la Forma –el Espacio-; no una innovadora obstinación, sino una reverencia por el Arquetipo.
(H. Melville. Lejos de Tierra & Otros Poemas. Edición Bilingüe. Selec., trad., pról. y notas Eric Schierloh. Buenos Aires: Bajo La Luna, 2008)
Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-. Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament. Fotos d’Internet i Viquipèdia.
Ismael, l’únic supervivent del balener Pequod, ens explica l’obsessió del capità Acab per capturar la gran balena blanca, Moby Dick. El capità, un home de gairebé seixanta anys, en porta més de quaranta al mar. Infatigable caçador de balenes, un dia s’enfronta al terrible cetaci blanc i, durant la lluita, perd la cama. La balena blanca es converteix en la seva obsessió,desitja donar-li el cop final costi el que costi. Amb aquest objectiu, inicia una llarga travessia final. No obstant això, no diu la veritat als tripulants fins que el Pequod ha salpat; moment en què Starbuck, el segon comandant de l’embarcació, intueix que es tracta del viatge final, que l’aventura els duu a la mort. Tot i així, Acab no cedeix i s’obstina a perseguir el leviatà. En aquesta adaptació per a joves hem prescindit de la major part de l’exhaustiva informació relativa a la cacera de la balena de l’obra original, a més, hem alleugerit les descripcions psicològiques dels personatges i les reflexions de caràcter filosòfic. El resultat és una aventura marinera èpica, en què es presenta un duel entre l’home i les forces de la naturalesa, encarnades per un mar inexorable, on viu un ésser marí poderós i implacable.
[El Aita Guría, atracado en el puerto Artza de Bermeo, es hoy un ballenero del siglo XVII][Registro de La Catalina, un buque ballenero de New London (Eliseo Hull, Master) mantenido por James S. Johnson, Steward, que escribió treinta y cinco páginas de entradas que datan desde 21 noviembre 1854 hasta 21 mayo 1855, e hizo algunos bocetos. Si bien no es extenso, el cuaderno de bitácora registra este viaje a las islas de Cabo Verde con un estilo ágil. Fue una cacería de poco éxito, ya que sólo pescó seis ballenas en seis meses]. Biblioteca Pública de Providence.http://extrangis.blogspot.com.es/2014/08/cuadernos-de-bitacora.htmlVoleu saber més coses de Moby Dick i fer-ne alguns exercicis? Aquí veieu la ruta del Pequod
Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-. Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament. Fotos d’Internet i Viquipèdia.Biblioteca Pública de Providence.http://extrangis.blogspot.com.es/2014/08/cuadernos-de-bitacora.html
La novel·la Moby Dickés una peça monumental que inclou “un tractat de cetologia, una narració pseudo-històrica, un discurs filosòfic i un drama tràgic”. Així ho destaca Agustí Bartra en la presentació de l’edició catalana (Ed62, col. Labutxaca) amb traducció de Maria Antònia Oliver, d’on surt aquest fragment que il·lustra l’origen de l’obsessió del capità Ahab per caçar la temible balena blanca.
Amb els tres bots esfondrats al seu voltant, i els rems i els homes giravoltant en els remolins, un capità havia agafat el ganivet de cabestrera de la roda de proa destrossada i s’havia precipitat contra la balena com un duelista d’Arkansas contra el seu enemic, intentant cegament arribar, amb una fulla de sis polzades, a les fondàries insondables de la vida de la balena. Aquest capità era Ahab. I fou llavors quan, passant-li sobtadament per sota la mandíbula jussana en forma de dalla, Moby Dick havia segat la cama d’Ahab, com un dallador talla un bri d’herba al prat. Cap turc enturbantat, cap venecià o malai llogats no l’haurien castigat amb més malícia. Així doncs, hi havia pocs motius per dubtar que, d’ençà d’aquell encontre gairebé fatal, Ahab havia acaronat un afany salvatge de venjança contra la balena, oi més quan va acabar identificant-hi, en la seva morbositat frenètica, no solament els seus patiments corporals, sinó totes les seves exasperacions intel·lectuals i espirituals.
La Balena Blanca nedava davant d’ell com si fos l’encarnació monomaníaca de tots els elements malignes que alguns homes profunds senten que els devoren, fins que acaben vivint amb mig cor i mig pulmó. Aquesta malignitat intangible ha existit des dels orígens, i fins i tot els cristians moderns li atribueixen el domini de mig món; aquesta malignitat, que era reverenciada pels antics ofites d’Orient en forma d’estàtua diabòlica, no era adorada per Ahab com per ells, sinó que, transferint en el seu desvari la seva idea de l’execrada Balena Blanca, s’esperonà, mutilat com estava, a lluitar contra ella. Tota la follia i tots els turments, tot allò que remou l’escolim de les coses, tota veritat com continguts de malícia, tot allò que destrueix la vigoria i esquerda el cervell, tots els demonismes subtils de la vida i del pensament, tots els mals eren, per al dement Ahab, personificats visiblement en Moby Dick i en ell eren assolibles a la pràctica. Acumulava damunt el gep blanc de la balena la suma de tota la ràbia i l’odi general que havia sentit la seva raça d’ençà d’Adam. I aleshores, com si el seu pit fos un morter, li disparava la granada ardent del seu cor.
No és probable que aquesta monomania sorgís en ell sobtadament, en l’instant just de la seva mutilació corporal. En precipitar-se contra el monstre, ganivet en mà, només s’havia lliurat a una animositat corporal sobtada i apassionada. I quan va rebre el cop que el va esqueixar, probablement només va sentir l’agònica laceració física i res més. En canvi, quan es va veure obligat a retornar a casa per culpa d’aquella col·lisió, i quan durant llargs mesos i setmanes Ahab i la seva angoixa varen jeure plegats al mateix coi, tombant en ple hivern aquell cap terrible i udolant de la Patagònia, fou llavors quan el seu cos esqueixat i la seva ànima ferida varen sagnar l’un dins l’altra i, en aquesta fusió, el tornaren boig. Fou llavors, i només llavors, en el viatge de retorn després de l’encontre, que la monomania final s’ensenyorí d’ell; i això sembla cert a partir del fet que, a intervals durant la travessia, va tenir moments de desvarieig llunàtic i que, tot i mancat d’una cama, encara li quedava tanta força vital en el seu pit egipci, força intensificada pel deliri, que els oficials es varen veure obligats a fermar-lo, mentre navegava, desvariejant al seu coi. En la seva camisa de força es gronxava al bressoleig foll de les galernes.
Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia. Extret del bloc: http://catalaalcata.blogspot.com.es/2015/02/herman-melville-moby-dick-1851.html
Ja veig que veniu amb ganes de llegir aquest llibre d’aventures. La veritat és que feia temps que no n’havíem llegit cap.
Aquests darrers dies he aprofitat que tenia temps per llegir aquesta versió de Josep Lorman sobre la història escrita per Herman Melville del fabulós catxalot blanc i la tràgica sort dels bojos que el van voler caçar. Està força bé. Com sempre, seguint els principis de la Lectura Fàcil, que permet gaudir de la literatura sense entrebancs. És una versió que ens regala aprenentatge, emoció, diversió i coneixements.
Quan era jove, no sé, uns tretze o catorze anys, vaig llegir per primera vegada aquesta aventura. Em va agradar moltíssim. Sé que era de l’Editorial Molino, que va ser creada a Barcelona el 1933 per iniciativa del val·lisoletà Pablo del Molino Mateus (1900 -1968).
Ja de gran, en vaig comprar de segona mà una edició de butxaca d’Edicions 62, traduïda per Maria-Antònia Oliver. És un llibre gran, és una versió que té 830 pàgines comptant 14 pàgines de citacions prèvies, abundants notes i un vocabulari de termes mariners que serà molt útil a qui li agradi el tema del mar o als caçadors de balenes.
A mi em va ser un llibre difícil de llegir: “Massa carregat de pàgines i de les intencions de l’autor”. No ho dic jo, sinó un lector il·lustre: Ray Bradbury, el guionista de la pel·lícula que va fer John Huston sobre el llibre l’any 1956.
Tot això que explico aquí, ja ho vaig comentar amb vosaltres el dilluns passat quan us vaig presentar el llibre. Tots hi vau dir la vostra i realment vaig trobar que entre tots en sabeu molt. De la novel·la, de mesures marineres,de distàncies, i també d’història. Val molt la pena, llegir amb vosaltres.
Comentant l’obra amb l’Anna —la vostra Anna—, jo li deia que poc puc dir de ”Moby Dick”, perquè les persones que el llegiu en sabeu més que el mateix llibre.
—Sí, d’acord! Perquè sobre això sí que he llegit diverses coses. Tot i que algunes, com que no hi entenc gens, no les puc assegurar; com, per exemple, la lectura que vaig fer un dia en una important revista de literatura.
Deia que el llibre deu la seva reputació als responsables de l’editorial Everyman, que el van convertir en un clàssic en una reedició l’any 1907, i així el van descobrir per a una nova generació.”Moby Dick és un llibre similar a La Iliada, Hamlet o Don Quijote”, deia el professor Otter:
«Es uno de esos libros cuya imaginación y cuya trama elemental han conectado con lectores de todas las culturas. Su éxito tiene que ver con un argumento que aborda la obsesión, el orden social y las relaciones entre mundos humanos e inhumanos.Tiene símbolos muy poderosos y un protagonista muy original y se puede apreciar como una historia de aventuras, como un tratado filosófico y como una alegoría de la sociedad».
La caça i captura de balenes és una pràctica que ve d’èpoques molt llunyanes. Fa 47 milions d’anys, les primeres balenes capaces de viure en terra i mar van apostar pel medi marí per desenvolupar-se. Deu milions d’anys després, en l’Eocè, apareixien els primers cetacis amb dents i barbes. L’home, ja en èpoques pretèrites comença a caçar balenes, com els primers pobladors del Mar de Bering (2000 aC).
Pel món occidental els primers testimonis escrits són, no cal dir-ho, els dels grecs. En grec antic les balenes eren conegudes com a “phallaina” (esbufec). Els llatins el van adaptar com a “balaena”, que és l’arrel que tenim en les llengües modernes: català, castellà, francès, anglès … Els grans historiadors grecs com Plini el Vell es refereixen a l’animal més gran del Golf de Biscaia.
“S’aixeca com una enorme columna per sobre de les veles de les naus i expulsa un torrent d’aigua” (Toynbee,”Animals in Roma Life and Art”).Nearc, almirall d’Alexandre Magne, temia aquests “monstres marins”. Es diu que quan els seus vaixells passaven al seu costat ordenava a la tripulació que toqués trompetes i timbals. Els remers quedaven paralitzats quan els cetacis s’apropaven a les embarcacions. Una altra accepció reconeguda és la de Cetus, que és la utilitzada per denominar la constel·lació de la Balena i per classificar el gènere dels cetacis.
És, però, en el llibre sagrat de la Bíblia on trobem autèntics relats sobre l’aparició i descripció d’aquests mamífers marins. Així, al Gènesi (1, 20-21) es llegeix: “Déu va dir: Que les aigües produeixin éssers vius que s’hi moguin… I Déu va crear els grans monstres marins, els éssers vius de tota mena que es mouen dintre l’aigua, i tota mena d’animals ”
A l’Antic Testament apareix la balena amb el nom del monstre “Leviatan”. En el Llibre de Job, Déu, referint-se al seu servidor que està més enllà de les mides humanes, diu: “I Leviatan, el pescaràs tu amb un ham, li subjectaràs amb un cordill la llengua? Faràs passar pel seu nas un jonc? Perforaràs amb un ganxo la seva mandíbula? […] Regna el terror entre les seves dents. El seu dors són fileres d’escuts, que tanca un segell de pedra […]. Els seus ulls són com parpelles d’aurora. Surten torxes de la seva gola, en salten espurnes de foc. Del seu nas en surt fum, com d’una caldera que bull vora el foc …”
La balena més famosa de la Bíblia és, però, la que s’empassa el profeta Jonàs. Quan Déu l’envia a Nínive perquè salvi aquesta ciutat, Jonàs vol fugir en direcció a Tarsis, país de navegants. Déu desencadena una tempesta en alta mar i els tripulants es desfan del personatge. “Va disposar Jahvè que un gran peix s’empassés Jonàs, i Jonàs va estar dins el ventre del peix tres dies i tres nits”. Jonàs va resar a Déu i el peix el va escopir a terra. Llavors va tornar a Ninive per salvar-la. Actualment un os de balena commemora aquest fet a la mesquita de la ciutat.
Bé, i tal com recomanava l’Anna, he buscat tot el referent a la caça de la balena des que l’home en té coneixement. He trobat moltes pàgines web molt interessants, però només us en poso l’enllaç; són pàgines reconegudes, oficials o de la Unesco. Quan van començar. Com ho feien. Mapes. Dibuixos antics de vaixells, xalupes, traineres… Museus…. Penso que tot això és un món per si sol. …
Us deixo un paràgraf dels molts que hi trobarem molt interessants: “Los vascos no aprendieron la caza de la ballena de los vikingos, pues estos aparecieron en las costas vascas sobre el año 814 y el primer documento de balleneros vascos data del año 670 dentro del ducado de Baskonia (madre del Reino de Navarra), cuando 10 toneladas de saín o aceite de ballena eran transportados por los laburtinos remontando el río Sena a la abadía de Jumieges, según una factura aportada en su día por Joseph Garat. Hasta entonces, sólo se aprovechaban las ballenas varadas en las playas. En el año 1059 la grasa de la primera ballena que se cazaba en el año en Lapurd se daba a su vizconde o tenente navarro”
És de destacar la relació dels pescadors i mariners bascos amb la sidra . Ells anaven a Groenlàndia i Terranova a la pesca del bacallà i la balena, duien molta quantitat de barrils de sidra i “txakolí” a les bodegues dels seus vaixells. El dosificaven. Aquest fet explica l’absència d’escorbut entre els mariners bascos i cantàbrics, al contrari del que passava entre els nòrdics, que es proveïen de cervesa.
Aquest paràgraf forma part dels comentaris que fèiem tot llegint la novel·la. Tots hi participàvem, però teníem l’Enric, que explicava diverses coses de les balenes i els caçadors com si ell fos un mariner. I en Jordi, una vegada més, ens donava tot tipus d’explicacions de les mesures nàutiques. Un 10 per a tots!
“La caça de les balenes durant el segle XIX era una autèntica temeritat. Els mariners, que perseguien els cetacis en els seus vaixells de vela, s’embarcaven en llargues singladures que podien obligar-los a estar diversos anys darrere de les seves valuoses preses. Això significava portar unes vides molt dures i sacrificades que arribaven al paroxisme del risc en el moment de la caça mateixa de les balenes, ja que, en haver de fer des de prop amb fràgils llaguts i rudimentaris arpons, el fet de pescar un catxalot de certa envergadura s’assemblava a la lluita dels neandertals amb els mamuts, més que a una pesca relativament moderna”
L’Essex colpejat per una balena el 20 de novembre de 1820 (dibuixat per Thomas Nickerson)
Fonts consultades: Los Balleneros / [autor: A.B.C Whipple ; traductor: Elías Sarhan].- [Amsterdam] : Time life ; Barcelona : Folio, DL 1995.- 2 vol. (173 p.).- La Aventura del mar ; 42-43.- Tít. orig.: The whalers – Seafarers.- ISBN: 8475836615 (col·lecció) (Biblioteques universitaries catalanes)
Los balleneros vascos en Cantabria, Asturias y Galicia / José Antonio Azpiazu .- Itsas Memoria: Revista de Estudios Maritimos del País Vasco – Untzi Museu Naval Donostia, (2000), n. 3 p: 77-97 (um.gipuzkoakultura.net)
Men and whales / Richard Ellis.- New York : Lyons Press, 1999.- xv, 542 p. : il., maps ; 28 cm.- ISBN : 1558216960 (Biblioteques universitaries catalanes)
Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-. Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament. Fotos d’Internet i Viquipèdia.
Moby Dick és la novel·la més important de Melville. Explica l’obsessió d’un home, el capità Ahab, per matar Moby Dick, una balena en la qual veu l’encarnació del Mal. Ahab actua mogut per l’odi a l’animal que, una vegada, li va arrencar una cama. Però, per sobre del ressentiment, predomina la seva convicció que Moby Dick és un ésser malèfic que el destí ha decidit posar davant d’ell perquè el mati o perquè mori en l’intent.
Herman Melville va néixer a Nova York (Estats Units). El seu pare va ser el darrer membre d’una adinerada família de comerciants. La ruïna familiar va obligar el jove Melville a treballar en diversos oficis, fins que es va enrolar com a mariner en un vaixell balener. Durant els cinc anys que va estar embarcat va recórrer el Pacífic sud i d’aquesta experiència en van sortir les seves millors narracions, com ara Typee(1846) o Omoo (1851). Va morir a Nova York.
Josep Lorman ha adaptat aquesta novel·la per la Col·lecció Kalafat seguint els criteris de Lectura Fàcil i Pablo Soler l’ha il·lustrat.
Ismael, un jove mariner, decideix embarcar-se en un vaixell balener, el Pequod, per veure món i aprendre a caçar balenes. El capità del Pequod, Ahab, viu amb una sola idea al cap: capturar Moby Dick, l’anomenada “balena blanca” un catxalot que el va deixar sense cama. Per complir la venjança del capità, tota la tripulació decideix perseguir Moby Dick arreu del món.
Al llarg del viatge, els mariners del Pequod es van trobant altres vaixells que s’han topat amb el malvat animal i que els aconsellen d’allunyar-se’n.
Però res no fa canviar d’opinió a Ahab; ni tan sols la insistència de Strabuck, el primer oficial.
Durant tres dies, els valents homes lluitaran contra la balena blanca. És una lluita a vida o mort.
O potser només a mort…
“Pequot, su nombre proviene de pekawatawog, pequttoog, o paquatanog: “destructor” o “invasor”. Hábitat: Procedían de la parte superior del río Hudson en Nueva York, cerca del Lago Champlain. Alrededor del año 1500 se movieron hacia el valle del río Támesis en el sureste de Connecticut. En 1634 un grupo se separó formando la tribu Mohegan, éstos ocuparon la parte superior y occidental del valle Thames, los Pequot se ubicaron más cerca de la costa. Área Cultural: Bosques Orientales (América del Norte) Lengua: Algonquina“
“Este tipo de barco, era de pequeño tamaño: +/- 10 m. eslora x 2-2’5 m. manga x 0’7 m. puntal. Estaba construida a tingladillo2 y albergaba sitio para generalmente doce personas. La tripulación consistía en: diez remeros, el timonel que se colocaba en popa y el arponero, que lo hacía en proa. Para que el batel se deslizará sigilosamente, ya que las ballenas no soportaban ruidos fuertes, se forraba la carena con piel de animal engrasada y los remos tenían la pala fina para no chapotear demasiado, es decir, para mitigar el estrépito producido al bogar”
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.
Aquest dilluns 20 de març, a la Biblioteca Pere Casaldàliga de Balsareny ens vam agrupar uns quants col·lectius per passar una estona parlant de lectura, llibres i, en especial, de llibres de fàcil lectura amb l’escriptora Núria Martí i Constans. En concret, ens vam ajuntar els Club de lectura fàcil que les biblioteques de Balsareny i Santpedor fem amb alumnes de la Fundació d’AMPANS, el grup de lectura en veu alta que la biblioteca de Balsareny dinamitza a la Residència Verge de Montserrat, així com integrants del curs de català i del club de lectura d’adults de la biblioteca de Balsareny. En total ens vam reunir 35 persones provinents de diferents entitats i àmbits per compartir una de les moltes coses que segur que tenim en comú: el gust per la lectura i els llibres.
La tertúlia va ser molt fluïda i amena i l’autora, la Núría Martí, ens va fer una explicació molt interessant sobre com es va introduir en el món de l’escriptura i, més concretament, en la narració en lectura fàcil. Va respondre a totes les preguntes que els integrants vam fer sobre alguns dels llibres que havien llegit, com ara: Trampa de foc, Les mateixes estrelles i El Temps de les cireres. L’Anna del Club de lectura fàcil de Santpedor va comentar que el llibre que ella s’havia llegit, Trampa de foc, era molt trist perquè es moria una de les germanes i volia saber si tenia algun altre que no fes tanta pena. La Núria ens va recomanar un que havia escrit i que era d’amor: Set dies al llac, de manera que la biblioteca de Santpedor ja va marxar amb L’encàrrec per al seu club de lectura… Tants bons comentaris es van fer durant la tertúlia del llibre Les mateixes estrellesque els avis i les àvies de la Residència de Balsareny també vam fer la seva proposta.
Les bibliotecàries de Santpedor i Balsareny vam fer una reflexió al voltant de la importància que tenen els llibres de fàcil lectura per animar a aquelles persones amb dificultats lectores a introduir-se en el món de la literatura. Igualment, el fet que en poques sessions puguem acabar els llibres fa que les sessions siguin més dinàmiques i que puguem endinsar-nos en moltes històries, llocs i personatges.
Com veieu, vam passar una estona molt agradable on vam parlar de molts llibres, molts temes, i on vam corroborar que la suma d’opinions, punts de vistes, vivències i experiències fa que tots creixem com a lectors i com a persones.
Balsareny, 21 de març de 2017
Anna, voldria donar-te les gràcies des d’aquí i en nom de tots per la bona feina feta a la Biblioteca. Va ser molt emotiu veure com totes les persones que venen els dilluns al Club de Lectura preguntaven a la Núria Martí les coses que tenien ganes de saber.Inclús es van quedar sorpresos en veure que la Núria encara els ampliava molt més els seus coneixements sobre els llibres d’ella. Sobretot “Les mateixes estrelles”. Penso que no és gaire habitual que li preguntis pel nombre de persones que anaven embarcades en el vaixell Winnipeg i t’ensenyi la llista completa de les 2.050 persones: 1.160 homes, 540 dones i 350 nens, que es van haver d’habilitar en fileres de lliteres a les bodegues del vaixell.
Moltes gràcies a tothom, per ser-hi i col·laborar.
“Amb els llibres per amics no et faltarà companyia. Cada pàgina pot ser un estel que et fa de guia.”
Sempre el mateix paisatge. Però mai els mateixos colors.
Bona tarda a tots!
Avui, com podeu veure tenim companyia: són els nens i nenes més petits de la guarderia, que vénen a mirar i escoltar contes. Per tant, ens asseurem aquí, si us sembla bé. Tenia pensat començar per preguntar-vos el final de la novel·la que la majoria hem acabat; faltaven la Mercè i en Joan, que els teníem lesionats. Afortunadament ja estan bé del tot.
Diu l’Anna (la vostra Anna, com en dieu) que potser seria millor parlar-ne després, per si no ens queda massa temps, i té raó.
Recordem que la setmana passada vam quedar que cada un de vosaltres escriuria una pregunta per fer-li a l’escriptora que vindrà… Recordeu quin dia, i a quina hora?
Efectivament, el dilluns que ve a les tres de la tarda. I el nom d’ella, el sabeu? Sí, la Núria Martí.
Home!, ja veig que l’Ignasi ha portat les preguntes escrites en aquest paper. N’hi ha més d’una, eh?
I tots vosaltres, també les porteu? O les fem aquí? Aquí; doncs perfecte, així les farem i comentarem alhora.
No, Roger, si vols, avui que sigui l’Ignasi, que ja fa estona que ho ve dient, que per això les porta fetes. I tu el segon, perquè anem per la dreta (no em miris així, Ignasi, aquesta no és la dreta a què em refereixo, home!). Vinga, som-hi!
—Ignasi:
1a) A quina etapa de la teva joventut vas començar a escriure llibres?
2a) Va influir algú perquè comencessis a fer llibres de literatura juvenil per a joves (lectura fàcil)?
3a) Penses continuar escrivint llibres per a joves i no tan joves en lectura fàcil?
—Ara tu, Roger:
—1a) Quants llibres tens en català, traduïts a una altra llengua?
2a) Quines obres de lectura fàcil recomanaries al nostre Club de Lectura?
—Vas tu, Joan Anton:
—S’han fet pel·lícules sobre la història verídica en la qual es basa “Trampa de foc“? I si se n’han fet, hi ha alguna cosa en català o castellà?
—Joan, tu vols preguntar alguna cosa? No?
—Doncs tu, Enric:
—1a) Quin és el pròleg de “Trampa de foc”. I en quin moment comença la història no escrita?
2a) Com vas escriure “Les mateixes estrelles”? En què et vas inspirar?
—Joan Anton i Enric, de les vostres preguntes, jo en conec la resposta, sobretot la segona teva, Enric. És clar que ara no les diré: són perquè les contesti la Núria. Només ho dic perquè si no queda clar el dilluns, doncs jo també us les puc contestar en un altre moment.
—Ara no, eh, Josep? —No, ara no, Enric, ja ho dic.
—Ara no, ara no!
—I tu, Mercè? No t’animes? Doncs en Jordi:
—(Jordi) Conec la història de la senyora Comes Riu i el seu marit, que en temps de Franco es van refugiar a casa de Montserrat Roig. Tu en saps alguna cosa d’això?
—Ara nosaltres, Anna. Ho dius tu primer?
(Anna) Per escriure llibres de Lectura Fàcil s’ha d’estudiar alguna tècnica en especial? Ho comentem perquè considerem que no ha de ser gens fàcil condensar el contingut d’un llibre com ara ‘El temps de les cireres‘, que toca tants temes transcendents, en poques pàgines.
—Anna, jo en volia fer una altra. —Doncs fes-la, Josep —Es pot fer una proposta a Lectura Fàcil recomanant algun llibre? Si pots fer-ho tu, jo voldria recomanar “Quiet” de Màrius Serra.
—Anna, tu en fas alguna?
—(Anna) Jo el que voldria és fer una altra vegada la recomanació que hem de ser aquí a les tres de la tarda. Si hi ha algú que no pugui venir, que ho digui, que no passa res; però penso que per mitja hora val molt la pena arribar una estona abans.
Voldria felicitar-vos a tots plegats per les preguntes que li fareu a l’escriptora, la Núria Martí Constants. Crec que tenen totes una bona categoria. Per a mi molt bé!
I per últim també voldria dir-vos que aquella senyora, la Montse, que sempre dóna records per vosaltres, no se li escapa mai res, i que si no ve és perquè viu molt lluny, però alguna vegada ens envia algun poema, sobretot de Neruda, per posar-los junt amb la novel·la “Les mateixes estrelles”. Aquesta vegada, a més de donar els records habituals per a vosaltres, també vol donar un agraïment molt gran a la Núria pel llibre “Les mateixes estrelles”. En el post “Camí de França” del bloc, diu que eren els últims dies de la guerra i a Figueres, al nord de Catalunya, les bombes queien una rere l’altra amb un soroll eixordador.
Ella és una senyora defensora d’acollir refugiats i altres migrants Entre altres molts motius diu que la història d’Europa —-i la de gairebé tots els pobles del món— és una història de migracions. Si els humans no haguessin migrat, estarien tots concentrats a l’Àfrica subsahariana.
—I tu que hi dius, Josep?
—Que una cançó de Lluís Llach parla d’un “pont de mar blava per sentir-nos frec a frec, un pont que agermani pells i vides diferents”. Els refugiats i altres migrants, quan intenten creuar la Mediterrània, en comptes d’un pont de mar blava s’hi troben una fossa, en la qual molts queden atrapats. Hem de fer el possible perquè els qui aconsegueixen arribar a les costes europees sentin que el pont de mar blava agermana pells i vides diferents.
Podria dir que els hem d’acollir pensant en el meu pare i en tots els pares que van estar a Argelers -sur-Mer. Però segurament tant el meu pare com molts pares (encara que només fossin alguns) tenien la possibilitat de refer la vida quan van sortir d’allà i tornar amb la seva família, o el que en quedava. Els hem d’acollir també pensant en el nen del coixí, i tots els nens amb coixí que no tenen res més que això, el coixí.
—Josep, jo podria pensar en el meu sogre que, com el teu pare, va estar també al camp d’Argelers. I en l’oncle del meu oncle de l’Empordà, que va marxar a França i en tornar, al cap d’un o dos anys perquè li van dir que podia tornar, que no li passaria res, el van empresonar i condemnar a mort (el van afusellar a Figueres). O en els parents de nenes que anaven a l’escola amb mi i que també havien fugit a França. O podria pensar en JOSEP TRUETA, els germans Pi i Sunyer,ROSSEND CARRASCO I FORMIGUERA, Pere Calders,VÍCTOR ALBA,Tísner,MONTSERRAT ABELLÓ, Carles Riba,CLEMENTINA ARDERIU, Mercè Rodoreda,PAU CASALS i tantes altres persones que han fet gran la cultura catalana des del seu exili.
[…] Però va venir la guerra civil, aquella guerra que ho va canviar tot.
[…] La Judit, espantada, es va tancar a casa […].
[…] Era d’origen jueu, es va convertir al catolicisme, i anava a missa…
La Judit s’enyorava de la Kati i va decidir que volia fetitxes […] i va omplir la casa d’amorets de porcellana […]
L’església de Santa Maria del Mar de Barcelona
[…] Van caminar pels carrers estrets, molls i foscos a prop de l’església de Santa Maria del Mar.
[…]”Aquest barri no ha canviat” va pensar la Natàlia.
[…] Van arribar a uns antics magatzems de teixit i hi van entrar. A dins, hi havia una sala tota plena […].
Plaza Ramón Berenguer III, muralla romana y Capilla Real, en Barrio Gótico.- BARCELONA
El barri Gòtic
Al final de la novel·la, en Màrius i la Natàlia passegen per Barcelona i aprenen a estimar-la perquè han entès «que la ciutat la portem a dintre». En la seva preocupació per escriure, Montserrat Roig reflexiona sobre la ciutat que duu —com diu— a dintre. Roig relaciona la ciutat amb un espai que, en evocar-lo, resulta dolorós, però que cal recordar i traduir en paraules. En aquesta novel·la ens fa, doncs, una crònica del seu temps. L’anàlisi realista que fa l’acosta als mestres Honoré de Balzac i Narcís Oller, cronista característic del segle XIX català.
El llimoner del jardí de la tia Patrícia ha desaparegut; però, tanmateix, la seva olor —l’aroma de la tardor— és l’aroma de la ciutat de Barcelona. El llimoner, aquest objecte simbòlic, serveix a Montserrat Roig per evocar, igual que al poeta Gabriel Ferrater, els drames de la postguerra. En el llibre “Digues que m’estimes encara que sigui mentida” ens diu que, quan escrivia “El temps de les cireres” «volia que la senyora Patrícia Miralpeix passegés la seva desesperació per un reducte clos i, aleshores, sense saber ni com ve ni com va, aparegué davant els meus ulls el llimoner i em va arribar la seva fragància. Vaig pensar que “el detall” del llimoner era bo per a expressar el temps perdut de la Natàlia Miralpeix —que no era el meu temps perdut— i el vaig elegir a posta».
Molt bé! I ara que ja hem acabat la novel·la, us pregunto què us ha semblat.
Recordem que es tracta, entre altres coses, de l’alliberament de la dona. Hi esteu d’acord, oi?
La Natàlia és una dona alliberada, una dona que es va escapar de casa seva per buscar la seva pròpia vida, el seu propi destí (el mateix que la porta a Barcelona).
Vam parlar bastant sobre el tema de l’avortament quan estava completament prohibit, i tots vàrem donar la nostra opinió. Totes les opinions molt respectables. Com sempre.
—Qui va avortar? Molt bé, la Natàlia.
—Qui va participar en la manifestació d’estudiants en contra del règim franquista? Sí, la Natàlia i l’Emilio.
És una dona que no accepta la dictadura, ni l’entén. En canvi, hem vist que la seva visió de les coses no és crítica, sinó que es limita a explicar el que veu, i no opina. Sí o No.
—Pel que fa als personatges, la diferència més gran quina diríeu que és? Doncs la Natàlia i la Sílvia, és clar que sí!
La Natàlia representa la dona moderna, intel·ligent i alliberada I la Sílvia, antiquada, resignada i oprimida.
—La Natàlia és més observadora (a la novel·la) que un personatge real. I la Sílvia, com la veieu?
La Sílvia és una dona típica d’aquells anys de dictadura. Podríem dir que és una més, i es resigna a ser-ho.
—Recordeu això? Les dues dones estan prenent un refresc en un bar, i una d’elles diu: “Però jo em faig vella d’una manera diferent de tu. Jo em faig vella sense haver viscut”. Qui ho diu això? La Sílvia, molt bé!
I és que la Sílvia (ja hem parlat molt d’ella) és una dona que accepta que el seu marit l’engany a canvi que el matrimoni continuï en pau.
En realitat, la Sílvia representa (ja ho hem dit: no pas a tothom!, però en general) les dones espanyoles. I la Natàlia una dona nova.
—”El temps de les cireres” es desplaça entre dues èpoques. Sabeu quines? Sí, senyor! Des que es va acabar la guerra fins a l’any 1974.
I això és precisament el que la Natàlia vol dir quan diu que les coses no han canviat gaire. Encara hi ha sentències de mort, com la de Puig Antich. I per tant, pot ser que encara no sigui el temps de les cireres, però creu que tampoc pot faltar gaire. De tota manera, encara que la Natàlia sigui més moderna, vulgui o no vulgui és filla del franquisme.
Aquesta cançó, estimada pel poble francès, diu que l’època de les cireres dura molt poc, però que sempre hi haurà un temps de cireres, aquest temps fugaç que tots enyorem viure algun dia.
Les revolucions poden ser traïdes, aixafades, però sempre hi haurà qui lluiti per la llibertat, pel benestar dels altres, per l’alegria de tots.
Al món, perquè canti Le Temps des Cerises, per reivindicar l’alegria quan hagin dominat la tristesa o la mort.
Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives i no es pretén cap infracció dels drets d’autor, ni de cap institució. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb ànim de recomanar–no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-. Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament. Moltes gràcies.
Hi ha coses en aquest llibre que m’agraden força, una d’elles és haver posat uns dibuixos de coses representatives, com ara Sitges, i el vestíbul d’una casa de l’Eixample, on viuen gran part de la família de la Natàlia. Vaig dir (encara que poca estona) que a la Barcelona moderna va néixer l’Eixample, ideada per l’enginyer i urbanista a qui deu el seu dibuix màgic i únic: Ildefons Cerdà.
El districte és fruit d’un dels moments més esplendorosos de la història de la ciutat, quan es configura definitivament com el motor de la Catalunya contemporània i trenca amb el passat medieval enderrocant les muralles a mitjan segle XIX.
La millor expressió creativa d’aquest moment és l’estil arquitectònic modernista que impregna el districte, amb una acumulació d’edificis de gran valor patrimonial que, sota el regnat de la Sagrada Família, el converteixen en un conjunt sense parió a Europa. Amb el seu pla urbanístic, Cerdà va dissenyar una ciutat igualitària, on no es diferencien uns barris dels altres i els serveis públics es reparteixen uniformement per tots els racons.
Una ciutat per viure-hi, que evita l’amuntegament de cases tradicional de la veïna Ciutat Vella. (ara un barri).
Ho voldria complementar amb una cosa en què normalment ni ens fixem. Són les rajoles o panots que trobarem per tots els carrers. N’hi ha de moltes formes i moltes èpoques, però només en deixaré una.
Aquest primer model és un panot (rajola) hexagonal que està col·locat a tota la llargada del passeig de Gràcia. L’arquitecte Antoni Gaudí les va dissenyar el 1904 per pavimentar la Casa Batlló, encara que es van utilitzar finalment a la Casa Milà. Anys més tard es van recuperar per pavimentar totes les voreres de l’esmentat passeig. Han de ser set les rajoles col·locades perquè se’ns mostri el dibuix complet i així poder observar la geometria, la simbologia i l’estreta relació que l’arquitecte tenia amb la naturalesa. És una icona de la ciutat i serveix d’imatge per a multitud de records, clauers, arracades, anells, imants…
Casa Elena Castellano
—Mercè, totes aquestes poesies que m’ensenyes les has fet ara perquè és Sant Valentí, o ja les tenies? — Són d’ara, és.clar.
—Fem una cosa, li direm a l’Anna que ens en reciti alguna, vols? I si després tenim temps, jo copiaré la que tu vulguis, i la posarem al bloc, d’acord?
—Ara tu, Roger. Penso que preguntaràs si vaig mirar si trobava el nom d’aquestes cinc estrelles tan grans com el nostre Sol. Sí, ho vaig fer, però no vaig saber-ho trobar. Per començar suposo que són d’una altra galàxia que no és la nostra, és clar. Jo només conec la d’Andròmeda i la del Triangle, i després el Pegàs, en castellà Pegaso, oi? Però això no és una galàxia, és una constel·lació. Ja sabeu que jo no hi entenc gens ni mica. Sí que ho vaig mirar, però no vaig trobar res. Si voleu tots dos, jo tindré preparat algun llibre i ens ho mirem, d’acord?
—Bé, què us sembla la novel·la? Havia pensat de començar a llegir, no pel capítol on vam acabar, sinó una mica abans, més que res perquè hi ha molts personatges i passen moltes coses entre ells. A més ens trobem a partir d’ara que la Natàlia tindrà molts problemes, i alguns d’ells els haurem de comentar bastant, si voleu…
—Ja sabeu que la primera part de la novel·la ens explica els costums de la família. Així, ens endinsem al pis de l’Eixample de la tia Patrícia. La protagonista té la seva primera gran decepció en veure com viu aquest personatge i com han canviat la casa i el jardí: «La Natàlia mirava cap a la galeria, plena de la llum grisa d’aquell migdia boirós i humit i buscà el llimoner i les buguenvíl·lees. I el llimoner, féu unes passes cap endavant i s’aturà davant de les vidrieres. —I el llimoner? —Repetí—, què ha passat tieta, això no ho veig igual!». La tia Patrícia es va vendre el jardí perquè tenia prou feina tenia amb el pis i, a més, el jardí li portava mals records.
—Els espais de l’Eixample depenen del nivell econòmic de la família. Així, no és el mateix el pis de la Patrícia que el de Joan Miralpeix, germà de la protagonista: «No et pensis, va afegir, que aquí vivim al dia. Hem canviat molt. No trobaràs cap diferència amb Anglaterra». La Natàlia ha tornat a Barcelona perquè la trobava a faltar, però es decep de veure com ha canviat. «Barcelona era un immens cadàver esventrat», conclou. […]
El migdia que la Natàlia va tornar a casa després d’haver estat al calabós de comissaria, el seu pare no li va dir res. Van dinar en silenci. […]
Ja feia temps que ella i el pare no parlaven gaire. Ell era un home tancat, i ella no se sentia a gust a casa seva […]
El pare de la Natàlia, bojament enamorat de la seva dona, i que havia renunciat als seus ideals per adaptar-se al nou règim, però encara li quedava un sentiment catalanista […] S’emocionava quan a casa sentia “La Santa Espina”[…]
La Natàlia tenia les cames obertes […]
Va entrar el ginecòleg, es va posar un dit de goma, el va untar amb una crema i va començar a regirar el dintre de la Natàlia […] —Sí, estàs de 3 mesos […]
—Bé, aquí se’ns presenta un tema que pot ser que no coincidim, però no passa res, per això mateix anirà bé si en parlem.
—La Natàlia està embarassada de 3 mesos, i vol avortar, però legalment no ho pot fer. En aquell temps ni l’Església ni la dictadura ho permetien. Hi esteu d’acord?
—Uns dieu que si i altres que no. El motiu és l’Església, oi? Perquè al cap dels anys hi va haver un govern que, en una Llei Orgànica, aprovada el 5 de juliol de 1985, despenalitzà l’avortament induït en tres supòsits. Mireu aquí:
—Bé, ens ho pensem en un altre moment. La pregunta queda a l’aire…
—Què feien les dones quan volien avortar? Els metges no podien fer-hi res..
—Hi havia unes dones que s’hi dedicaven, però sense cap mena de garanties sanitàries, i moltes dones ho passaven molt malament, i algunes d’elles morien; i si tenien diners, anaven a avortar fora d’Espanya.
[…] «Havia d’escriure en una llengua que no era la seva. “Querida Judit, ya les queda poco a los rojos”, li deia».
[…] «Calia adaptar-se als vencedors. Parlar com ells volien, vestir-se com ells volien, tancar-se a casa […] Saludar com ells deien, rebutjar la llengua pròpia, anar a l’església, cremar els llibres» […]
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives i no es pretén cap infracció dels drets d’autor, ni de cap institució. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb ànim de recomanar–no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament. Moltes gràcies.
Trobo que llegir des de la plana 69 fins a la 76, on parla del Gonçal, ens va emocionar a tots, i a més ens va venir bé per comentar amb seriositat moltes coses importants. Un amor platònic d’una noia, però que es trenca igual que es va trencar d’un cop de martell la boca d’un amoret. L’homosexualitat amagada. Haver de dir: “M’ha vingut això”. I tantes coses…I tantes paraules…
“M’ha vingut això”. A l’època no es deia la paraula “menstruació” en públic, i es feia servir la paraula “això” per referir-s’hi.
A l’Espanya del franquisme, difícilment les persones podien pronunciar amb naturalitat mots com “menstruació”. Se sentien idees, per a mi estranyes, com que una dona amb menstruació no es podia rentar, ni jugar, ni fer moltes coses més… N’hi havia moltes més, però no penso dir-les, eren insultants. Actualment és veritat que això ha canviat, però fins i tot als anuncis publicitaris de productes d’higiene femenina —en podríem parlar molt—, ho fan pèssimament. És vergonyós, creieu-me!
Crec que tant l’Anna (la “vostra” Anna, com em vau dir) com jo, ens pensem que ho hem exposat bastant bé. La prova és que vosaltres ho heu anat seguint i comentant perfectament. Com sempre! Sou els millors!
Igual que sobre l’homosexualitat. Hem comentat entre tots que en aquells temps (de fet, no fa gaire) molts homes es casaven amb una dona (n’estem llegint un cas) perquè ningú s’assabentés que ho era. I diu l’Anna que també pensem en els milers de nois joves que eren castigats com si fos un pecat. Ara en diuen “sortir de l’armari”. L’Enric explica molt bé on encara ara als homosexuals els maten només pel fet de ser-ho.
“CON PRIVILEGIO” es refereix al fet que s’ha imprès amb els permisos adequats, és a dir, que ha passat revisió correctament.
—Molt ben resumit! La censura és l’ús de poder, per part d’un estat.
—I si ho volem fer una mica menys resumit, podrem dir el que passava aquí: hi havia censura en el teatre, en els llibres, en la música, en les notícies, en les pel·lícules o en algun document amb el qual creguessin que es podia atemptar contra l’estabilitat de l’estat o contra la seva subsistència, i fins i tot directament contra la seva existència. Però bé, trobo molt bo el teu resum. El meu és més embolicat, oi?
—I ara, si us sembla bé, seguim, que la tarda és molt curta.
Ara la novel·la ens explica que la Natàlia i l’Emilio van començar a sortir junts. Ell estudiava lletres a la Universitat, i ella feia ceràmica i cursos d’anglès i francès, i altres coses… Parlaven de política, i la Natàlia li deia que el seu pare era roig i ara era catòlic.
—Sabeu què vol dir la paraula “roig”, oi?
—Sí, republicà; i els franquistes eren els “nacionals”.
—Bé, ho sabeu tots; llavors, no cal explicar-ho.
A vegades la Natàlia i l’Emilio jugaven damunt del llit. Ell es posava damunt d’ella, li descordava la brusa. Li tocava els pits, li posava la mà entre les cuixes […] A ella li semblava que les orelles li cremaven i el cor li feia bum-bum com si li anés a esclatar […]
Alguns amics de l’Emilio, estudiants a la Universitat, la miraven d’una manera estranya.
—Ets massa innocent, tu —li deien. L’Emilo és fill d’una família rica […], rep diners de casa seva. Ara fa política perquè és un joc molt divertit. No és el que diu que és, li deien […]
Un dia hi havia prevista una manifestació a la Facultat. Era a favor dels miners d’Astúries. […]
Van baixar cap a quarts de sis al bar de la Universitat.
Els miners d’Astúries s’havien revoltat […]
i la pressió policial havia estat brutal.
Algú va tirar octavetes enlaire, per damunt dels caps. […]
Algú altre va cantar: “Astúries, patria querida…”.
La Natàlia va veure un exèrcit de “grisos” davant seu.
—Tu hi anaves, Josep? —em vau preguntar.
—Jo no hi era, a la Universitat. En aquell temps jo tenia, si no em falla la memòria, uns 17 anys i treballava de dia i estudiava de nit a l’Escola Industrial del carrer Comte d’Urgell, a Barcelona. Seria molt llarg d’explicar; però sí que us diré en poques paraules que jo no podia entrar a la Universitat perquè no era estudiant de la Facultat. Una altra cosa és que en alguna ocasió sí que havia entrat amb nois d’allà, i havia vist a la Montserrat Roig (ja us ho vaig explicar); i per una altra banda, procurava no faltar gaire a les classes perquè aquell curs l’havia d’aprovar tant sí com no. Volia anar a treballar al País Basc i estudiar allà, i per aconseguir això havia d’haver-ho aprovat tot.
—De tota manera, si que hi anava quan la manifestació l’organitzava la nostra escola, tant se val pel motiu que fos. Encara recordo els renecs, els plors, els xiscles, els cops de porra dels grisos. Pegaven amb fúria, sense mirar a qui ni com, ni on. Ara, amb els anys, penso que alguns d’ells havien nascut per fer aquesta feina, però no sabien ni que pegaven.
—Tornem a llegir, si us plau?
Van anar Rambla avall. La Natàlia, l’Emilio i els amics també. Els estudiants cantaven “Astúries, patria querida” La Natàlia cantava fort, com si volgués oblidar els silencis de casa seva. Cridava sense vergonya […]. De l’altra banda de carrer, van aparèixer dos policies […]
—Què hi feu aquí?—-va preguntar el ros—. Ensenyeu-nos la documentació.
— Vaja, vaja, l’Emilio Sandoval —va dir el policia ros. […] La noia plorava i s’aguantava el baix ventre, allà on li havien pegat.
“Hem deixat que li peguessin a la noia prima” va pensar la Natàlia.
[…] La gent dels bars i les porteries s’ho miraven i la Natàlia va sentir molta vergonya.
—Abans preguntàveu si havia viscut més casos, fins i tot de gran. Doncs sí, un, i us ho explico ara, ja que hi som, i perquè surt la paraula “bar”, i que una mica més enrere deia que “encara recordo els renecs, els plors, els xiscles, i els cops de porra dels grisos. Pegaven amb fúria sense mirar a qui ni com, ni on. Ara amb els anys penso que alguns d’ells havien nascut per fer aquesta feia, però no sabien ni que pegaven. Rebien ordres i prou!”
—Un dia, quan tenia 28 anys, vam anar la meva dona i jo a un metge que tenia la consulta davant mateix de la porta principal de la presó Model. A la vorera hi havia mossèn Xirinacs. Qui no el recorda, oi? Estava assegut a terra junt amb els Captaires de la Pau, i molta gent dreta al seu voltant. Nosaltres hi vam ser una bona estona, fins que vam entrar en un bar allà mateix, a sota de la consulta, que era en un pis. Al cap de poc, de sobte ens comencen a empènyer cap al fons del bar. Era estret i llarg. Eren les persones que estaven dempeus, a fora, al costat d’en Xirinacs. La policia era a la porta, i cridaven: “Vayan saliendo!”
Des del fons se sentien els renecs, els plors, els xiscles, i els cops de porra dels “grisos”. Igual que en aquella manifestació. Pegaven amb fúria sense mirar a qui ni com, ni on. Uns quants a cada banda de la porta, i a la vorera les camionetes on feien pujar la gent que treien del bar a cops. Quan en faltaven sis, set o vuit, no ho sé, només uns quants perquè ens toqués a nosaltres, van parar. La meva dona i jo no ens deixàvem de les mans, però no parlàvem. Quan vam sortir encara hi havia gent a terra, ferits, i els atenien els Captaires.
—Ens vam sentir malament, no era just que tots acabessin d’aquella manera i nosaltres no. Tampoc no era just el que van fer els “grisos”, ningú no havia fet res de mal. Res!
—Les coses eren així, Josep —va dir el més gran d’edat.
—Anna, què et sembla, vols que parem?
—Sí, com de costum, que cada un miri el que vulgui de la biblioteca, i després ja marxem.
—Josep, va dir en Roger, voldria recordar-te que a vegades miro al bloc el que vas fer per mi. Saps molt bé el que m’agrada. I m’agrada molt l’Astronomia.
—Ja ho sé, Roger, i t’he d’agrair molt que m’ho facis saber. A mi també m’agrada saber les coses que més us fan goig, a tots.
—Caram, quin joc de paraules repetides, oi?
—Ja veus que aquest estiu passat vaig posar en el bloc una cosa de cadascun de vosaltres. Matemàtiques per al Jordi, literatura per al Joan Anton, poesies per a la Carme i la Mercè, Ignasi, Pere Casaldàliga, i així a tothom.
—Vinga, Roger, que ja tens els companys a la porta. —Cuida’t molt, Josep, que també sé que no et trobes massa fi.
—L’Anna, la nostra bibliotecària, ens explica que Antoni Gaudi i Cornet (Reus, 25 de juny del 1852 – Barcelona, 10 de juny del 1926), va ser un arquitecte català que ha estat reconegut internacionalment com un dels genis més rellevants de la seva disciplina.
Imagineu-vos que esteu caminant per la Gran Via de Barcelona, al mateix lloc on viu la tia de la Natàlia, la Patrícia.
Fixeu-vos. Aneu caminant tranquil·lament i pensant en les vostres coses. El dia és primaveral i aneu repassant mentalment les coses que heu de fer.
—Avui camines una mica despistat, oi? O és que ja ho ets, de despistat? Acabes de deixar enrere el passeig de Sant Joan i ara estàs arribant a la cruïlla amb el carrer Bailén. De sobte veus com un tramvia ve cap a tu i fas un pas enrere per evitar-lo però amb tan mala sort que no t’adones del tramvia que ve en sentit contrari. O això és el que explica el conductor del segon tramvia quan és interrogat.
Un tranvía de la línea 30 en el punto exacto donde fue atropellado Antoni Gaudí (Cedida por A. M. Ferrin)
És 7 de juny de 1926 i el que recordes després és el teu cos semi mort a terra.
—L’Anna diu que és molt trist que un home tan important com ell mori sol i pobre.
Algú ha parat un taxi per dur-te a l’hospital! De sobte, el taxi es para i esteu a l’Hospital de la Santa Creu. És un centre mèdic de beneficència; és clar, no saben qui ets. De nou, tot es torna negre. L’endemà veus una cara coneguda: el capellà de la Sagrada Família! Mossèn Gil Parés també et reconeix. Ell és qui dóna la veu d’alarma: “Aquest home és l’excels arquitecte Antoni Gaudí i Cornet!”. L’hospital sencer es commociona. Es commociona també la societat barcelonina, la catalana. Gaudí està ferit de mort! Però ja és massa tard. Ets a punt de complir 74 anys i sembla que aquest és el pla que Déu té per a tu. A la tarda del 10 de juny de 1926, entre les 17 i les 18 hores i tres dies després del fatídic accident, s’anuncia la defunció del més il·lustre arquitecte del Modernisme i potser de la història.
L’Anna, la bibliotecària, repeteix:
—Però és així com mor un mite? D’una forma tan absurda? No pot ser. No pot ser; tret que… la seva mort no fos realment un accident. Per començar, el tramvia que va atropellar en Gaudí anava només a 10 km per hora: per què no va frenar, el conductor? Per què ningú no va avisar-lo?
A la seva làpida es llegeix el següent: “Antonius Gaudí Cornet. Reusensis. Annos natus LXXIV, vitae exemplaris vir, eximiusque artifex, mirabilis operis hujus,templi auctor, pie obiit Barcinone die X Junii MCMXXVI, hinc cineres tanti hominis, resurrectionem mortuorum expectant. RIP”. O el que és el mateix: “Antoni Gaudí Cornet. Fill de Reus. Nascut fa 74 anys, home de vida exemplar, eximi artífex, autor de l’admirable obra d’aquest temple, va morir piament a Barcelona el 10 de juny de 1926. Aquí les cendres d’aquest tan gran home esperen la resurrecció dels morts.
L’any passat, el 2016, es va presentar una versió d’aquesta novel·la en format lectura fàcil, promoguda entre el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i l’Associació Lectura Fàcil. L’adaptació es va fer coincidint amb el 25è aniversari de la mort de l’escriptora i periodista Montserrat Roig.
L’Anna, la nostra bibliotecària, ja ens va explicar molt bé aquest fet, i és per aquest motiu que ara el comencem a llegir. Serà doncs el nostre petit homenatge a Montserrat Roig.
Per altra banda, us diré que estic molt content per haver-me deixat triar “El temps de les cireres”, perquè m’hi sento una mica representat. No pels personatges, però sí en l’aspecte de l’època que vam viure. La Roig —així li dèiem—, la recordo, i quan hi penso sembla que sigui la primera vegada que la veig, enfilada dalt d’un banc del pati de Lletres de la Universitat.
Amb unes mitges espesses, liles o vermelles o negres, i unes magnífiques cames que amb una minifaldilla mostraven tota la seva esplendidesa. Així i amb un jersei cenyit, “la Roig” arengava els estudiants. Eren els temps gloriosos de l’SDEUB (El Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona), el sindicat perseguit, i la Roig n’era una capdavantera, una “Pasionaria” exaltada. Cantàvem que no seríem moguts, il·lusos de nosaltres, perquè la dictadura de Franco encara ens donaria deu anys de “guerra”, i el dictador acabaria morint-se al llit.
Potser perquè ella era una persona d’una enorme vàlua social, política, professional, d’intel·ligència pràctica i compromesa, sabia que perdíem una persona important, molt important per a Catalunya, per a les dones, pel truc a la porta del pensament que oferia en cadascun dels seus articles. A mi, personalment, em queda el record de la seva valentia, el seu pensament profundament lluitador, crític i de dona d’esquerres compromesa amb el país i amb la seva gent. I amb el feminisme sobretot.
El perfil biogràfic ja el teniu al llibre. I dels llibres que va escriure, ja en parlaran d’altres persones que en sàpiguen.
La Montserrat Roig som molts que la duem al cor i la veiem com aquella a qui voldríem assemblar-nos, ni que fos una mica. Ella es va plantar quan calia. Potser per l’edat, em va colpir molt la seva mort.
“El temps de les cireres” és una crònica de la burgesia barcelonina a l’època franquista, els seus dubtes i les seves contradiccions. El títol de la novel·la és una referència a la cançó francesa “Le temps des cerises”.
És una cançó de 1866. “Le temps des cerises” és una antiga cançó d’amor que es va convertir en un himne de la Comuna de París (1871). El temps de les cireres és una al·legoria de l’etern renéixer de la vida i, per tant, de les idees i de l’esperança.
La Natàlia, la protagonista de la novel·la, és una “dona de gairebé quaranta anys” que torna a Barcelona, després de “dotze anys d’exili voluntari a París i a Londres”, quan tot just fa “dos dies que havien matat en Puig Antich”, i d’entrada s’adona de com ha canviat tot, des que se n’anà (“quan ella marxà de casa encara hi havia tramvies —És que tu ja ets d’una altra època”); però que a mesura que vagi situant-se, i, sobretot, coneixent millor el món que l’envolta i com ha anat actuant la família que deixà enrere, es començarà a plantejar si els canvis no han estat, en realitat, més d’aparença que no pas de substància: “Ningú de nosaltres no gosa confessar la nostra impotència.
Són molts anys i nosaltres ens fem vells. No ha canviat res. “Ella s’anirà fent una idea més directa i completa, i, per tant, més real, de com està el país al qual ha tornat, i nosaltres, tot acompanyant-la, anirem coneixent, mitjançant tot un seguit d’escenes retrospectives que l’autora ens serveix amb una molt exacta i curosa dosificació, què li ha succeït a la seva família —i, sobretot, al seu pare: un dels grans interrogants de l’obra, que no es desvelarà fins ben avançada—; mentre ella només narra una setmana de la vida de la protagonista, en realitat, amb les seves contínues i profundes anades endavant i enrere, narra bona part de la història dels quaranta anys centrals —des de l’inici de la Guerra Civil espanyola fins al 1974— del nostre segle XX.
Una història que, per descomptat, és la d’una família, però, al mateix temps, la de tota una època i una societat, una època i una societat, la catalana, que floria i lluïa com mai, però que fou devastada, anul·lada i destruïda de soca-rel per aquells que, des de l’Espanya més illetrada, obscura i immobilista, s’oposaven a qualsevol mena d’evolució positiva.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
Un día, se encontraba el zorro caminando por el campo cuando de repente vio una vid con un bonito racimo de uvas. Colgaba en medio de las hojas y los granos se veían rosados y suaves como el terciopelo.
Aquesta història comença quan, l’Alba, una adolescent que tornava de l’horta es va trobar uns nens que pegaven un noi, en Dídac, només pel fet de ser negre. Ella els va intentar separar i mentre estava renyant-los i demanant justificacions pels seus actes van aparèixer uns plats voladors. I, de cop i volta, tot es va destruir, i tothom va morir exceptuant l’Alba i en Dídac. Però no estaven del tot sols, també va sobreviure…. Perdona un moment, Mercè.
Per la manera com llegiu veig que us entusiasma molt. Sabríeu dir-me què ho fa, això?
El divendres passat vam anar a esmorzar al bar. Ho vam passar molt bé tots junts. Molts somriures, fotos, cabells mullats per la pluja, entrepans amb força gana, i un munt de galetes sobre la taula. Al nostre costat hi havia unes senyores i senyors que cada dia ens trobem allà mateix. Prenem cafè. Ells fan el Sudoku i els mots encreuats i jo faig el possible per aprendre. Veieu, això és el que sempre us dic. Tots aprenem de tothom i així anem fent. Llàstima que no vam tindre massa temps per estar una estona amb ells, us els vaig presentar i prou.
Aquest divendres vam pensar realitzar una activitat diferent. Es tractava de veure una pel·lícula que ens parla d’entendre millors les emocions i els pensaments. Per això vam escollir la pel·lícula 
Bona tarda a tothom!
Amb els tres bots esfondrats al seu voltant, i els rems i els homes giravoltant en els remolins, un capità havia agafat el ganivet de cabestrera de la roda de proa destrossada i s’havia precipitat contra la balena com un duelista d’
Com esteu, amics?
Trobo que llegir des de la plana 69 fins a la 76, on parla del Gonçal, ens va emocionar a tots, i a més ens va venir bé per comentar amb seriositat moltes coses importants. Un 
VIVÈNCIES A LA BIBLIOTECA PERE CASALDÀLIGA DE BALSARENY 
