Joani i Laia. Miquel Martí i Pol

boira fosca - Xavier Pujol G

Pel camí de Samalassa, quan la llum fon la gebrada, m’acompanyen els records i les veus de vells secrets. A la Blava encara sento el ressò d’Elionor: “Sí senyor i bones tardes” i els arpegis d’uns cabells pentinats en dues trenes.

Ter i Blava - Xavier Pujol G
El Ter i la Blava

Un dels poemes amb més renom de Miquel Martí i Pol és Elionor. Aquest poema ha esdevingut una metàfora de la societat d’aquell moment, prenent com a protagonista la seva pròpia mare, una dona treballadora. Així doncs, és amb aquest poema que Miquel Martí i Pol fa una crítica social del moment, intenta captar i reflexionar sobre la situació de la dona, nens i nenes a les fàbriques de Catalunya. L’autor mostra la situació que vivia un obrer, la gent començava a treballar molt jove i aquesta precocitat prové de la revolució industrial a Espanya.

Imagem3

 L’Elionor 

L’Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: “sí, senyor” i “bones tardes”.
La gent se l’estimava,
l’Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l’escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l’opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l’Elionor no hauria
pas sabut dir d’on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L’Elionor, d’acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: “sí, senyor” i “bones tardes”

Roda de Ter - Xavier Pujol G
Roda de Ter

Tot el meu agraïment a Ramon Carreté que ha corregit el text, i també a la Biblioteca de Balsareny i AMPANS, per la seva col·laboració. Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.

 

 

Laia i Joani. Antonio Machado.

 

ANTONIO MACHADO.

 

img_art_11450_3587.jpg

A un olmo seco

Al olmo viejo, hendido por el rayo
y en su mitad podrido,
con las lluvias de abril y el sol de mayo
algunas hojas verdes le han salido.

¡El olmo centenario en la colina
que lame el Duero! Un musgo amarillento
le mancha la corteza blanquecina
al tronco carcomido y polvoriento.

No será, cual los álamos cantores
que guardan el camino y la ribera,
habitado de pardos ruiseñores.

Ejército de hormigas en hilera
va trepando por él, y en sus entrañas
urden sus telas grises las arañas.

Antes que te derribe, olmo del Duero,
con su hacha el leñador, y el carpintero
te convierta en melena de campana,
lanza de carro o yugo de carreta;
antes que rojo en el hogar, mañana,
ardas de alguna mísera caseta,
al borde de un camino;
antes que te descuaje un torbellino
y tronche el soplo de las sierras blancas;
antes que el río hasta la mar te empuje
por valles y barrancas,
olmo, quiero anotar en mi cartera
la gracia de tu rama verdecida.
Mi corazón espera
también, hacia la luz y hacia la vida,
otro milagro de la primavera.

Olmo viejo Soria

 

Antonio Machado Ruiz (Sevilla, 26 de juliol del 1875 – Cotlliure, Rosselló, 22 de febrer del 1939) fou un poeta, escriptor i intel·lectual andalús. Pertangué en els seus inicis al moviment literari del Modernisme, però més tard passà a ser membre de la Generació del 98. Va morir havent fugit a l’exili, a la Catalunya Nord, després de la derrota del bàndol republicà                                   

Tot el meu agraïment a Ramon Carreté que ha corregit el text, i també a la Biblioteca de Balsareny i AMPANS, per la seva col·laboració. Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.

 

Hola, Gemma!

Hola, Gemma!, gairebé no ens va donar temps per parlar del que  t’agrada. No vaig poder saber (per falta de temps) si en el vostre Centre pintes o dibuixes. No pateixis, demà parlarem una llarga estona, i si pot ser també amb els teus companys, l’Anna, l Abel i en Jordi. Ara mira aquests quadres a veure si t’agraden. Jo els he triat perquè m’agraden, i espero que també t’agradin a tu. He fet una mica de mag.la-senia-tarragona-calles-ernest-descals-pinturas-premiadas

La Senia, Tarragona. Catalunya. Ernest Descals (Manresa, Bages, 1956) és un pintor i aquarel·l·lista.

Casas_Pleinair90-919 4Gats rusiñol casas

Ramon Casas i Carbó (Barcelona, 4 de gener de 1866 – Barcelona, 29 de febrer de 1932)

12-Joaquim Vayreda, Paisatge amb ramat de bens, 1884. Col.lecció Carmen Thyssen02-Joaquim_Vayreda_-_Sorrow

Joaquim Vayreda i Vila, Girona, 23 de maig de 1843 – Olot, la Garrotxa, 31 d’octubre de 1894

Tot el meu agraïment a Ramon Carreté que ha corregit el text, i també a la Biblioteca de Balsareny i AMPANS, per la seva col·laboració. Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.

El fantasma de Canterville

12880e4d084b1cd4478a20414ea0405c

 Aquest mes estem llegint El fantasma de Canterville, d’Oscar Wilde, una història sobre un castell encantat i una família que no està disposada a deixar-se espantar.

El fantasma de Canterville és una de les obres més llegides d’Oscar Wilde, i se n’han fet unes quantes adaptacions al cinema. Explica la història d’un fantasma que veu com el seu poder sobre els vius s’esfuma quan s’instal·la a casa seva una família de nord-americans gens supersticiosos. En el fons, la novel·la fa una crítica de la societat anglesa del segle XIX, encarcarada per creences molt antigues, i, també, de la societat nord-americana, que és jove i -segons l’autor- no creu en gaires coses, llevat de l’èxit i dels diners.

Oscar Wilde va néixer a Dublín, Irlanda. Un cop acabada la universitat, es va fer molt famós a Londres per les seves obres i el seu peculiar estil de vida. Les comèdies, els contes, les novel·les i els articles que escrivia, en què criticava d’una manera descarada la societat anglesa, tenen un èxit esclatant. Destaquen, entre d’altres, El retrat de Dorian Gray i El príncep feliç. Però es va guanyar molts enemics, que van aconseguir portar-lo a judici i empresonar-lo injustament, a causa de la seva  homosexualitat

Va sortir de la presó al cap de dos anys, amb poca salut, i es va exiliar a França. Va morir a París.

 

Avui hem tingut molt temps per llegir diversos capítols. Sense adonar-nos-en, ja som a la plana 41.

La profecia.

Penso que avui ens ho hem pres més bé que l’altre dia. Avui tothom li havia perdut la por al fantasma. Pensàvem més en la pobra senyora que sempre s’enduia els esglais, que no pas en si feia o no feia ganyotes als retrats del senyor i la senyora Otis.

“A més a més, un vespre va fer el cor fort i va entrar a l’habitació del senyor Otis per agafar el lubricant Sol Naixent.

Al principi li feia vergonya utilitzar-lo, però després n’estava content. Gràcies a aquell producte, les seves cadenes rovellades ja no grinyolaven i podia passejar sense que el sentissin”.

[Fer el cor fort vol dir esforçar-se per superar les dificultats o els perills]

 

descarga (2)
Com els altres dies anàvem llegint una plana cadascú, això si, sota la mirada de la Joani, que es veu de seguida que tot això li agrada força.

Però ha arribat un moment que ha anat molt bé que l’Om llegís moltes planes, totes seguides, perquè ja estàvem una mica cansats,  igual que el fantasma, que es va cansar de burlar-se dels retrats dels Otis.
A poc a poc, els uns anaven a buscar unes altres lectures que han trobat per la biblioteca. No saben bé el que s’han perdut!
La Joani ha tret de la seva bossa moltíssims poemes fets per ella. L’altra companya i jo n’hem llegit un parell. Són preciosos. És el seu somni. Diu que cada tarda que en fa un pensa en el dia que vegi el seu poemari en una llibreria. Sempre li han agradat Machado, Garcia Lorca….i altres. Quan pot s’acosta a l’Hospital de Sant Joan a visitar els nens amb càncer, i els llegeix el que fa ella.
Li he posat un llibre de poesies per a infants a les mans, abans d’anar-se’n.

A mi també algú me l’ha posat

Deu haver estat el fantasma…
És un llibre dedicat al públic infantil,   també a tots els que ens sentim nens … Encara.
“Nens i poetes junts una altra vegada, perquè no se’ns assequi als homes seriosos la rosada matinal de la paraula” Recorda aquesta frase, Joani, i tu també, Laia. (No és meva, es veu de seguida, oi?).
En un altre moment parlarem de teatre, si voleu, que si voldreu, n’estic segur.
Ep!, però de teatre en parlarem tots. No s’hi val, a fer una actuació només la Laia i en Jordi, i els altres no.

La Profecia.
Uns quants dies més tard,
Virginia i el jove duc de Cheshire
van sortir a passejar en poni.
Després de cavalcar i cavalcar,
Virginia es va estripar el vestit en saltar una tanca.

–A qui li toca la següent plana?….
Ah! Perdó.[Una profecia és l’anunci d’una cosa que  ha de passar].

Tot el meu agraïment a Ramon Carreté que ha corregit el text, i també a la Biblioteca de Balsareny i AMPANS, per la seva col·laboració. Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.

Joani i Laia, són per vosaltres.

otros-172

Los libros
no son para mirarlos,
son para tocarlos,
abrirlos,
y leerlos,
que es como entrar en ellos.

Prueba y verás.

Te recuerdan
a cuando viajas
a una ciudad diferente,
y todo te parece nuevo,
sorprendente,
y hasta un poco
misterioso.

un libro

Y esa invitación te lleva luego a las otras cuatro secciones del conjunto, respectivamente tituladas: “Un día cualquiera”, “Pequeñas impresiones”, “El ritmo del viento” y “Poemas misteriosos”. En cada una de estas secciones se encuentra poemas breves donde es más lo que se insinúa a partir de una mirada y una invocación cómplice hacia el lector que lo que el texto hace explícito:

Esta mañana, en el parque

Era para no perdérselos,

el abuelo
y el nieto,

los dos
con pantalón corto
y gorra,

sentados
en un banco,

a la sombra,

contando palomas.

 

Y así, con esta sencillez poética, con el despojo de ornamentos que lo caracteriza, Iribarren no traiciona, en su libro de poesía para niños, lo que ensaya con mucha calidad, y una extraña y desgarrada calidez, en el conjunto de su obra. Es solo que aquí el poeta pareciera saltar por sobre el juego rígido de lo apropiado para las edades, e igualar, en un mismo movimiento, a la infancia y a la tercera edad, dejando afuera, entre paréntesis, elidido, el desencanto más feroz de la vida adulta.

otros-173 (1)

 

Versos que el viento arrastra es

un libro de poemas, pero

no uno cualquiera.

Son de aquellos versos acompañados de unas ilustraciones

con los que nunca antes me había encontrado.

Versos e ilustraciones que evocan de verdad.

Un convite para

disfrutar y

sentir.

Las estaciones

 Las estaciones 
sirven 
para tres cosas importantes:

para que lleguen los trenes,

para que se vuelvan a ir,

y para que lloren los enamorados

images

 

bibis

las bicis quietas

Estas bicicletas

aparcadas 

en la calle

en línea

una al lado de la otra

parecen vendedoras de kilómetros

que nadie compra.

Bolsa de Plástico

Mírala

ahí

en mitad de la calle

sola

quieta

temerosa

de que aparezca el barrendero

soñando

con un poco de viento

para sentirse

nube

nube

 

Tot el meu agraïment a Ramon Carreté que ha corregit el text, i també a la Biblioteca de Balsareny i AMPANS, per la seva col·laboració. Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.

 

Ignasi. Pere Casaldàliga.

JMC_PEDRO_050217_09_A[1]

Com va l’estiu, Ignasi?

Vaig dir-te l’altre dia que no m’havia oblidat de tu, el que passa és que costa molt d’escriure sobre un home que s’ha fet estimar pels humils i odiar pels poderosos. Ja vas dir-me que Pere Casaldàliga és el teu heroi i el teu referent. Que podies estar ben tranquil, que quan ens tornem a veure parlarem d’ell si vols. I el post del teu “heroi” també estarà llest, ben segur que no és com tu desitjaves, precisament perquè tu saps moltes més coses d’ell que jo, però un petit resum, així com enllaços, poemes que molt gentilment m’ha cedit en Ramon Carreté (en un altre blog),i gent que el coneixen o l’han conegut d’una manera o d’una altra, i m’envia alguna cosa.
Aquí t’ho deixo, i res no m’agradaria tant que fos del teu gust. Ja veus que et deixo enllaços de vídeos i una pel·lícula feta en tres parts. Són la seva gent i les seves causes : La minisèrie “Descalç sobre la terra vermella“, de dos episodis . Si tens temps, no te l’hauries de deixar perdre.

Bon estiu!

 

creu-de-terme1918

DSC08613
Castell de Balsareny

Pere Casaldàliga

Pere Casaldàliga neix el febrer de 1928 a Balsareny, a la província de Barcelona. Fill d’un llaurador vaquer, estudia a la Gleva i a Vic, i ingressa a l’orde dels claretians. Ordenat sacerdot a Montjuïc, Barcelona, el 1952, exerceix diversos ministeris a Sabadell, Barcelona, Barbastre i Madrid, fins que el 1968 accepta l’encàrrec de fundar una missió claretiana al Brasil, a São Félix do Araguaia, a l’Estat de Mato Grosso.

El 1970 publica un primer document que es titula Feudalisme i esclavitud al nord de Mato Grosso i que descriu la situació de servitud feudal en la que vivien els camperols de la regió.

Consagrat bisbe el 1971, és encarregat de la Prelatura de São Félix do Araguaia, on descobreix un poble totalment oprimit pels latifundistes, amb un nivell molt elevat d’analfabetisme, un poble desproveït d’assistència sanitària, de mitjans de comunicació, etc. Comença així una intensa tasca per la defensa dels més febles en el si d’un sistema ple de desigualtats exorbitants. La seva primera carta pastoral, Una Església de l’Amazònia en conflicte amb el latifundi i la marginació social, de 1971, reflecteix la realitat de la Prelatura i reflexiona sobre el compromís cristià en nom de l’Evangeli amb la justícia i la pau, i esdevé ràpidament programàtica.

Conegut com ‘dom Pedro’, Casaldàliga és una de les personalitats més representatives de l’Església dels Pobres al Brasil, a Amèrica Llatina i al món sencer. Considerat un dels seguidors més fidels de la teologia de l’alliberament, és un dels fundadors del Consell Indigenista Missioner (CIMI) i de la Comissió Pastoral de la Terra de l’Església brasilera (CPT).

 

Les seves causes

La terra, la teologia de l’alliberament, els indígines, i l’Amèrica Llatina són les causes que han marcat la vida de Pere Casaldàliga.

La terra
La terra ha estat, i continua sent avui en dia, la principal font de conflicte al Brasil i a tota l’Amèrica Llatina. L’amenaça de grans empreses agrícoles, multinacionals o nacionals, a les terres cultivades tradicionalment pels petits camperols, posseiros, i les condicions de treball miserables obligaren des de bon principi Casaldàliga a donar suport a l’ocupació i la resistència camperoles enfront dels poderosos.

images (4)

La teologia de l’alliberament
Partint de la realitat existent al Mato Grosso Casaldàliga advoca per una església present al costat dels més pobres, fora dels dogmatismes establerts i dotada de major grau de descentralització. Neix així una nova teologia, més ecumènica, inspirada en l’Evangeli i en el clam i el crit dels més desafavorits.
L’Amèrica Llatina
Des del cor del Mato Grosso, Pere Casaldàliga ha procurat estrènyer els llaços de solidaritat entre tot el continent, la Pàtria Gran, formada per una realitat històrica i social amb problemes i característiques similars.

 

Els indígenes
Molts d’aquests grups indígenes, abocats a desaparèixer després de segles de contacte amb els colonitzadors, de la mà respectuosa de Casaldàliga han recuperat autoestima, tradicions i costums, dialogant amb igualtat de condicions amb l’Església dels pobres.

imagesCAPJ6K44  ▀  Inici

▀  Qui Som

▀   Què fem

▀  Campanyes

▀  Cartes Circulars

▀   Pere Casaldàliga

▀  Exposició

▀    Notícies

▀  Denúncies

▀  Enllaços

▀  Contacta’ns

▀  Cerca

▀   Galeria d’imatges

▀  Agenda Llatinoamericana

▀    Descalç sobre la Terra Vermella

▀     Videos

Com sempre donar les gràcies a Ramon Carreté per la seva estimada aportació, amb aquest comentari i els poemes.

Crec que la de Casaldàliga és una opció de vida religiosa que pot ser discutible, com totes, però que em sembla molt sincera i amb un compromís molt ferm en favor dels pobres i dels desarrelats. Res a veure amb l’Opus i amb el model retrògrad que preconitza l’església catòlica oficial.

Em sembla oportú citar un poema d’un bisbe catòlic, Pere Casaldàliga, bisbe emèrit de Sao Féñix do Araguaia, al Mato Grosso, al Brasil, on va ser perseguit i amenaçat de mort per defensar la causa dels pobres,i que va ser obligat al silenci per la Cúria Vaticana que presidia en aquell temps el cardenal Ratzinger. El poema diu així:

     ME LLAMARÁN SUBVERSIVO

Con un callo por anillo,

monseñor cortaba arroz.

Monseñor ¿”matillo

y hoz”?

 

Me llamarán subversivo.

Y yo les diré: lo soy.

Por mi pueblo en lucha, vivo.

Con mi pueblo en marcha, voy.

 

Tengo fe de guerrillero

y amor de revolución.

Y entre Evangelio y canción

sufro y digo lo que quiero.

Si escandalizo, primero

quemé el propio corazón

al fuego de esta Pasión,

cruz de Su mismo Madero.

 

Incito a la subversión

contra el Poder y el Dinero.

Quiero subvertir la Ley

que pervierte al Pueblo en grey

y al Gobierno en carnicero.

(Mi pastor se hizo Cordero.

Servidor se hizo mi Rey).

Creo en la Internacional

de las frentes levantadas,

de la voz de igual a igual

y las manos enlazadas…

 

Y llamo al Orden de mal,

y al Progreso de mentira.

Tengo menos Paz que ira.

Tengo más amor que paz.

 

…¡ Creo en la hoz y el haz

de estas espigas caídas:

una Muerte y tantas vidas!

¡ Creo en esta hoz que avanza

– bajo este sol sin disfraz

y en la común Esperanza –

tan encurvada y tenaz!

 

POBREZA EVANGÉLICA

 

No tener nada.
No llevar nada.
No poder nada.
No pedir nada.
Y, de pasada,
no matar nada;
no callar nada.

Solamente el Evangelio, como una faca afilada.
Y el llanto y la risa en la mirada.
Y la mano extendida y apretada.
Y la vida, a caballo dada.

Y este sol y estos ríos y esta tierra comprada,
para testigos de la Revolución ya estallada.
¡Y “mais nada”!

 

Més informació:

Pàgina sobre la vida obra de Pere Casaldàliga

Poesias de pere Casaldàliga,

Alguns dels comentaris que han fet les persones que l’han conegut.

(…) Quisimos llegar desde lugares donde las distancias se miden en largas horas por carreteras sin asfaltar o en barca por el acogedor Araguaia. Tierras de dolor y compromiso. Alcaldes y gobernadores con tierras usurpadas, arrancadas a los pueblos indígenas. Mato Grosso sin “mato”, vegetación ausente, testigo histórico de la avaricia y la dictadura.

Tengo la inmensa suerte de haber podido conocer a Pedro Casaldáliga, ejemplo inmenso de compromiso con las causas necesarias, de coherencia y entrega inspirada en el mensaje cristiano. Referente imprescindible para todos;para mi lo es desde hace años.
Desde la experiencia de los años y las sabias, certeras palabras nos habla de relativizar, “lo único absoluto es Dios y el hambre”, mientras nos anima a comprometernos, habla de lo positivo de la indignación y recuerda lo estéril de la misma si no se convierte en compromiso, en militancia.(…)

Foto con Casaldáliga2 (1)

fotografia grupo en rio2

(…) Otra persona que sabe perdonar. Que se entrega, que vive y que da sentido a su vida. Que no es egoísta y que se da cuenta de que no va a vivir mil años.
Que el tiempo escasea y que no hace el idiota pregonando tonterías…Que no es arribista y que no se esconde detrás de una bandera ni de ningún trapo…Y todos saben de donde es, y el lo lleva con orgullo.
Ante todo es un ser humano , después es un ser humano y sigue siendo un ser humano nacido en Catalunya….eso es lo que siempre pregona y a lo que deberíamos aprender.
Que Dios le guarde y conserve sus actos durante muchos años.
Salut (…)

 

(…) Tuve la suerte de conocerle personalmente, pero solo para saludarnos y decirnos cuatro frases al respecto de la miseria.
Yo estuve un año en Brasil, concretamente en el Ceará, en un centro de meninos da rúa impartiendo clases de manualidades. Fui con mi hija Alba, que entonces tenía 8 años. Una experiencia inolvidable que he repetido hace dos años, pero que por motivos de salud tuve que interrumpir (…)

Una abraçada.

Tot el meu agraïment a Ramon Carreté que ha corregit el text, i també a la Biblioteca de Balsareny i AMPANS, per la seva col·laboració. Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.

Joan Anton, “Don Quijote a Barcelona”

 

donquijote

Hola, Joan Anton!
Veuràs en el proper post l’escrit que em vas demanar sobre els escriptors que no puntuaven els seus texts.

Però abans permet-me posar un resum del capítol de “DonQuijote” quan arriba a Barcelona. Ja sé que no vas demanar-me res d’això. Només ho faig perquè aquest any 2016 escelebra el quart centenari de la mort de Miguel de Cervantes i de Shakespeare, “els dos escriptors més coneguts del món i més importants en els seus respectius idiomes”, en opinió dAndy Mackay, director del  British Council des del passat mes d’agost de 2015.

 

004962

El excelente estudio de Michael Eaude sobre Barcelona: La ciudad que se reinventa comienza con una cita de Cervantes:

“Barcelona”, exclamó Don Quijote, es “archivo de la cortesía, albergue de los estranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza, única.”

Los “barcelonins”, la gente de Barcelona, ronronean de placer cuando Cervantes, el más grande novelista de España, canta sus virtudes. Hay un problema, sin embargo. Don Quijote está loco. El noble caballero no distingue fácilmente la realidad de la fantasía. La verdadera opinión de Cervantes es tan probable que se exprese en las experiencias del Quijote como en esta alabanza exagerada.

q7 9

CRIM0135 11

Aquest tipus de finestres -gelosíes- les van fer per veure el carrer sense ser vistos i es van posar de moda durant el segle XVIII. Actualment només queda aquesta al carrer Montcada, núm 21. Barcelona.

El bandolerismo

Levantose Sancho y desviose de aquel lugar lugar un buen espacio; yendo a arrimarse a otro árbol, sintió que le tocaban en la cabeza y, alzando las manos,  topó con dos pies de persona, con zapatos y calzas. Tembló de miedo, acudió a otro árbol, y sucediole lo mismo. Dio voces llamando a don Quijote que le favoreciese, Hízolo así don Quijote, y preguntándole qué le había sucedido y de qué tenía miedo, le respondió Sancho que todos aquello9s árboles estaban llenos de pies y de piernas humanas. Tentolos don Quijote y cayó luego en la cuenta de lo que podía ser, y díjole a Sancho:

―No tienes de qué tener miedo, porque estos pies y piernas que tientas y no ves sin duda son de algunos forajidos y bandoleros que en estos árboles están ahorcados, que por aquí los suele ahorcar la justicia , cuando los coge, de veinte en veinte y de treinta en treinta; por donde me doy a entender que debo de estar cerca de Barcelona

y así era la verdad, como él lo había imaginado.

Al partir alzaron los ojos y vieron los racimos de aquellos árboles, que eran cuerpos de bandoleros. Ya en esto amanecía, y si los muertos los habían espantado, no menos lo atribularon más de cuarenta bandoleros vivos que de improviso les rodearon, diciéndoles en lengua catalana que estuviesen quedos y se detuviesen hasta que llegase su capitán.

[…]

—No estéis tan tristes, buen hombre, porque no habéis caído en las manos de algún cruel Osiris, sino las de Roque Guinart, que tiene más de compasivas que de rigurosas.

[…]

“Dio lugar la aurora al sol, que, un rostro mayor que el de una rodela, por el más bajo horizonte poco a poco se iba levantando. Tendieron don Quijote y Sancho la vista por todas partes: vieron el mar, hasta entonces dellos no visto; parecióles espaciosísimo y largo, harto más que las lagunas de Ruidera, que en la Mancha habían visto; vieron las galeras que estaban en la playa, las cuales, abatiendo las tiendas, se descubrieron llenas de flámulas y gallardetes, que tremolaban al viento y besaban y barrían el agua…”

Joan Anton, pot ser que t’agradaria comentar que, tot i que Cervantes i Shakespeare van morir tots dos el 23 d’abril de 1616, no van morir el mateix dia, sinó que l’anglès va morir 10 dies després que el castellà.

http://www.muyhistoria.es/curiosidades/preguntas-respuestas/ishakespeare-y-cervantes-murieron-el-mismo-dia

El Quijote interactivo./libro  No deixis de veure’l si us plau, és una meravella.

Sonidos del barrio gótico

 

Desitjo que hagi sigut del teu gust.
Bon estiu.

Tot el meu agraïment a Ramon Carreté que ha corregit el text, i també a la Biblioteca de Balsareny i AMPANS, per la seva col·laboració. Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.

Joan Anton, molt bé. La puntuació és una tècnica, una tècnica de precisió.

descarga


 

Hola, Joan Anton.

Sobre les curtes però molt interessants converses que hem tingut, últimament m’havies demanat si coneixia alguna novel·la de Manuel de Pedrolo, que igual que altres escriptors escrivissin sense puntuar. No n’he trobat cap que hagi escrit d’aquesta manera, però si moltes coses iguals o semblant d’altres escriptors.
I m’agradaria a través d’aquest post continuar la magnífica conversa que vam començar fa molt de temps a la biblioteca d’aquí Balsareny, i que últimament encara en parlàvem l’altre dia que van vindre a saludar-vos. I en una sala del vostre Centre, l’Anna Pérez, la vostra monitora, ens explicava amb detall tot el que fa referència a Ampans

 

Per començar voldria dir-te que els teus coneixements de Literatura van molt més lluny que no pas els meus, per tant si moltes coses que escric ja les coneixes no em sabrà cap greu que les passis de llarg, perquè no se’t facin avorrides, i m’ho pots dir si vols.
El que sí que faig una mica llarg són els fragments de “Las puertas del paraíso” de l’escriptor polonès Jerzy Andrzejewski, i  En busca del tiempo perdido” de Marcel Proust. (Només els poso per si els vols copiar i guardar, perquè a tu t’agraden).

Sé que la narrativa del segle XX són molts els escriptors que en han fet molts experiments amb els signes de puntuació

—Entre altres, per exemple “El otoño del patriarca”, de Gabriel García Márquez, o “La boca”, de José Carlos Somoza“— i  que fins i tot  han incorporat determinats usos a la seva escriptura com pinzellades del seu estil, com bé deies del que feia Saramago—. El novel·lista portuguès feia servir el punt com una petita mesura.

Samuel Beckett va escriure un llibre de 80 pàgines sense cap signe de puntuació. el lector que, amb la seva imaginació, puntuarà el text. Per la seva part,   Camilo José Cela va escriure “Cristo versus Arizona” fent servir un sol punt, i això convertirà la seva novel·la en una llarga oració de més de cent pàgines.
Em vas parlar, sobretot, de l’escriptor polonès Jerzy Andrzejewski, que va publicar, l’any 1962. la novel·la “Las puertas del Paraíso” només amb dues frases.

En aquesta obra és on deies que hi ha  la frase més llarga de la literatura. La primera d’aquestes frases eren unes 40.000 paraules,  entre les quals el lector no trobarà cap signe de puntuació
Aquí et deixo un fragment:

Las puertas del paraíso (fragmento)

” Tenía poco más o menos tu edad, posiblemente un poco más, cuando comencé a realizar el sueño de mi infancia, cuando el más querido de mis sueños comenzó a tomar vida, todos los días, primero a medida que atravesábamos los países extranjeros en dirección al oriente, después mientras bogábamos en las galeras de los venecianos por los mares orientales, me acercaba a la tumba de Jesús que esperaba de nosotros su liberación, no sabía entonces, ni siquiera en esa noche de primavera, cuando vestidos con el manto blanco de los cruzados, nosotros, caballeros de Cristo, llegamos a los muros potentes y a los bastiones de Constantinopla, en lugar de dirigirnos a los muros de Jerusalén, y asaltamos una ciudad cristiana, llevando dentro de sus muros la violencia, el fuego y la destrucción, en vez de asaltar los muros y bastiones de Jerusalén, aún aquella noche terrible de perjurio en que triunfó nuestra sed de conquista y de rapiña, aún perdida aquella noche en que Cristo fue traicionado, mientras iba al asalto como los otros caballeros, no sabía que iba a privarme hasta el último aliento de esa meta suprema y única de mi vida y que sin ganar nada lo había perdido todo, aquella noche mis manos, hasta entonces inocentes, cesaron de serlo, contaminadas con la sangre que habían derramado, pero antes de que aquella infame noche de traición terminase, aquella noche de perjurio y de crímenes, iluminada sólo por los incendios, colmada de gritos de mujeres y lamentos de moribundos, antes de que las luces del alba se levantasen sobre aquel abismo de iniquidad y de sufrimientos, yo había finalmente comprendido que no era con la infracción de las leyes humanas y divinas, no con la sangre inocente empapando nuestras espadas, no mientras en el corazón abrigásemos deseos oscuros e inconfesables, sino que sólo los armados de inocencia y puros de corazón podrían alcanzar las puertas de Jerusalén para verlas abrirse frente a quienes son más próximos a Cristo, sepultado en su tumba solitaria. “

Després de 180 pàgines,
Quan el llibre està a punt d’acabar, trobarem la segona frase, que està formada per una sola línia. Parla d’un fet històric: “ la Cruzada de los Niños”.   
Està escrit amb multitud de monòlegs entrelligats.

 Un altre que pot ser que coneguis, és: En busca del tiempo perdido” de Marcel Proust. Jo d’ell no he llegit res, però fa uns anys un senyor que l’havia llegit m’explicava que “En busca del tiempo perdido” és la manera artística en què Marcel Proust (1871-1922) ens recorda que tot s’acaba.

I com a pròleg el següent passatge

 

 

“[…] para dar a conocer la verdad no es necesario decirla, y quizá podamos captarla con mayor certidumbre, sin necesidad de esperar a las palabras y sin siquiera tenerlas mínimamente en cuenta, en mil señales externas e incluso en determinados fenómenos invisibles, que son, en el mundo de los caracteres, lo mismo que los cambios atmosféricos en la naturaleza física. Quizá podría haberlo sospechado, pues yo mismo, a la sazón, solía decir a menudo cosas totalmente ajenas a la verdad, mientras la daba a conocer mediante tantísimas confidencias involuntarias de mi cuerpo y de mis actos”. (Del volumen III de ‘En busca del tiempo perdido’)

 

Em feia memòria aquest senyor que l’explicava que eren 7 volums, i no recordo quantes pàgines, però clar, eren moltes perquè per qualsevol cosa en necessitava moltes d’elles..

Però pot ser que el que més faci atabalar sigui l’extensió de moltes de les seves frases, sense cap punt. Podrien dir que no ens deixa respirar. La més llarga de totes elles la trobem concretament  en el cinquè volum, i té una longitud de quasi quatre metres.

Si tu has llegit Proust, ja saps que s’ha de llegir amb molta calma.

Doncs Joan Anton, ja saps, agafa molt d’aire que aquí et deixo la frase en qüestió:

Uf.

Moltes gràcies per llegir-me.

Bon estiu!

Tot el meu agraïment a Ramon Carreté que ha corregit el text, i també a la Biblioteca de Balsareny i AMPANS, per la seva col·laboració. Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.

 

1 + 2 + 4 + 8 +… Així fins a l’última casella.

leyenda_ajedrez

Mentre estava mirant com jugava el meu nét una partida d’escats, em van vindre  a la memòria totes les coses que durant molt de temps ens has ensenyat, i demostrat en   les matemàtiques.
Els escacs són  un joc molt antic que ha interessat a grans matemàtics, i que amaga una llegenda plena de números que estic ben segur que tu ens els podràs dir. No de memòria com has fet fins ara, quan ens deixaves amb la boca oberta dient-nos el valor de la unitat de mesura agrària, de superfície. L’Acre, per exemple.  ja ho tinc tot apuntat  

—Vas dir: Equival a 4.047 m2. A Anglaterra i als EUA equival a una superfície de 40 a 46 ca (centiàrees) i 86 dm2; a Escòcia, a 51 a i 43 ca, i a Irlanda, a 65 a i 55 ca…… Increïble!

chess-345904__180

Hi ha més coses, però ara parlarem d’escacs, o millor dit de la seva llegenda, i si també ho coneixes, digues, si et plau, quin és el seu origen.
Per mi es desconeix. Sé que va arribar a Europa a través dels àrabs, però el seu origen pot ser o la Xina o l’Índia. L’antiguitat de la seva creació fa que hi hagi una multitud de llegendes, una d’elles relacionada amb les matemàtiques.

Diuen que s’atribueix la seva invenció a un braman hindú anomenat Lahur Sissa, que va inventar el joc per al rei Sheram. El rei, en agraïment per tan meravellosa invenció, va decidir pagar-li amb qualsevol cosa que ell triés. El braman va triar que li paguessin amb blat: un gra de blat per la primera casella, dos per la segona, quatre per la tercera, vuit per la quarta … I així fins a l’última casella. Al monarca el va sorprendre tan humil petició, i va demanar als seus ministres que li paguessin de manera immediata.

ng5722812-287x300
Dies més tard, quan va descobrir que encara no li havien pagat, va fer que es presentessin davant d’ell.
Aquests li van dir que hi havia un problema molt seriós amb la quantitat de grans de blat: no en té prou, senyor.

La qüestió és: quants grans de blat havia demanat el braman al rei:
1 + 2 + 4 + 8 +… Així fins a l’última casella.
—la primera pregunta és: Quants grans de blat hi ha?

— la segona pregunta és: i quants quilos són? I tones?

—Un altra pregunta: Si haguéssim de construir una sitja, un dipòsit o fer un forat per conservar el gra necessitaríem una  superfície com tot Espanya i una alçada de més de dos metres i mig. Això és veritat?

—Hi hauria alguna possibilitat que el rei aconseguís tanta quantitat de grans de blat?
—Si és així, doncs, quan hauria trigat a pagar-li?

Amic meu, som a l’estiu i en aquesta època (almenys  per a mi) és més important llegir un llibre entretingut que no pas embolicar-se en problemes de grans de blat. Per tant, aquí et deixo les solucions.

Ep!, pot ser que la teva solució sigui millor, si és així, digues-m’ho quan ens tornem a veure.
Bon estiu!

granos2

Dóna com a resultat 18.446.744.073.709.551.615. Divuit trilions 446.744 bilions 73.709 milions 551.615.

Quant blat és?

Per fer-nos una idea de la quantitat de blat de la qual estem parlant podem estimar que en un quilo de blat hi ha aproximadament 25.000 grans de blat (el pes de 1.000 grans de blat es pot considerar d’uns 40 grams), per tant:

18.446.744.073.709.551.615 grans de blat  -> 737.869.762.948.382 quilos

és a dir 737.869.762.948 Tones

Miro per internet i veig que l’estimació de producció de blat per a la collita 2013-2014 és de:
ajedrez10

Per tant, prenent aquesta estimació com collita anual, hauria de posar sobre la taula les collites mundials de:

leyendaajedrez01

És a dir, serien necessàries les collites mundials d’una mica més d’un mil·lenni, és a dir, més de mil anys!, per sumar aquesta quantitat de blat.
(no t’hi poso els càlculs que fan, perquè segons sembla hi ha moltes maneres de fer-ho)
A més,  les tones també varien segons el pes de cada gra de blat. Això és lògic.
De totes maneres penso que les formes de fer-ho en el nostre cas tant li fa. La importància crec que és el fet com creix una funció exponencial i la quantitat de grans de blat a la qual s’arribaria amb tan sols les 64 caselles d’un tauler d’escacs.

Tot el meu agraïment a Ramon Carreté que ha corregit el text, i també a la Biblioteca de Balsareny i AMPANS, per la seva col·laboració. Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.

 

Llegendes. El déu Apol·lo i la princesa Coronis

623px-Adam_Elsheimer_-_Apollo_and_Coronis_-_Google_Art_Project

El déu Apol·lo i la princesa Coronis

Serà qüestió d’anar-hi més sovint amb els companys d’Astronomia, i sobretot després de llegir aquesta llegenda grega. Trobo que és un bon acompanyant si parlem de constel·lacions.  M’agradat tant una cosa com l’altra. No m’estranya que t’agradi tant emprar de la biblioteca un llibre cada setmana.
T’adones que he escrit emprar, i no una altra paraula, com préstec per exemple, que és la que diem sempre…
Doncs perquè el mateix que passa amb d’Astronomia també em passa escrivint en català, i el que faig és tindre al meu costat un diccionari. Quin remei! Bé, si vols llegirem la llegenda, i ja que hi som observarem les constel·lacions.

Ep, un moment! També  em van dir que expliqués els moviments de rotació i translació de la Terra al voltant del Sol.
Però això ho podem deixar per un altre dia, oi que sí?

ASCLEPI I LA IMMORTALITAT

CONSTEL·LACIONS: Serpentari, Serp, Sagitari, Escorpí, Corb.

MESOS: de juny a setembre (però especialment juliol i agost)

Consignes d’observació: les constel·lacions d’Escorpí i de Sagitari no són massa visibles des del nostre país. Els mesos més favorables seran juliol i agost, però heu de buscar un lloc on la visibilitat cap al sud no estigui impedida per àrbres o muntanyes. Pel que fa a  la constel·lació del Corb, només comparteix el cel amb les altres quatre durant el mes de juny.

Llegendes relacionades:

Altres constel·lacions relacionades: Orió

Segons una llegenda grega, el déu Apol·lo i la princesa Coronis eren amants. De resultes del seu amor, Coronis va quedar embarassada. Apol·lo tot sovint estava de viatge, així que va deixar la noia acompanyada d’un preciós corb blanc (en aquell temps tots els corbs eren blancs). Mentre Apol·lo estava fora, Coronis va tenir relacions amb un altre home. El corb va volar fins a Apol·lo i el va advertir de la infidelitat de Coronis. Apol·lo, molt enfadat, va maleir l’animal, que des d’aleshores ha hagut de portar el color negre.

La constel·lació del Corb la podreu veure a sota de la de Virgo (només el mes de juny)

Apol·lo va explicar a la seva germana Artemisa el que havia passat amb Coronis, i la deessa, per venjar l’ofensa feta al seu germà, va matar d’una fletxa la dona infidel. Quan Apol·lo va veure morta Coronis es va penedir de la seva ira i d’haver provocat la venjança d’Artemisa. Va preparar un gran munt de llenya, i es va disposar a incinerar el cos de la noia. Ja començava a cremar-se el cos quan, de sobte, es va recordar d’una cosa: afanyós, li va obrir les entranyes a Coronis, i va treure del seu ventre el nen que portava dins, viu encara. Era el seu fill, i li va posar per nom Asclepi.

Apol·lo va deixar el bebè amb el centaure Quiró (la constel·lació de Sagitari) (veieu la llegenda de Quiró, el centaure més savi). Asclepi va créixer amb ell, i el centaure li va ensenyar medicina, cirurgia, l’art de guarir, i l’art de preparar pocions i medicaments, així com a formular encantaments.

La deessa Atena també va intervenir en la seva educació, i a més va regalar a Asclepi dos flascons amb sang de la gorgona Medusa, de propietats excepcionals. Medusa era la gran enemiga d’Atena. Havia estat una dona molt bella, però Atena l’havia convertit en una gorgona: un monstre horrible amb ales, enormes dents i serps al cap en lloc de cabells. Si algú la mirava als ulls es convertia en pedra. Perseu es va enfrontar a aquest monstre i li va tallar el cap (veieu la llegenda de Perseu i Andròmeda). Aleshores Atena va recollir la sang de la gorgona en dos recipients: en un va posar la sang de les venes del cantó esquerre, que tenia propietats curatives; i en l’altre va posar la sang de les venes del cantó dret, que constituïa un poderós verí.

Asclepi fou el metge de l’expedició dels Argonautes, navegant amb ells en el vaixell Argos (veieu la llegenda de Els argonautes i el velló d’or). Més tard va exercir com a metge durant la llarga guerra de Troia.

Asclepi acostumava a guarir als malalts a base d’herbes i plantes medicinals, de les que tenia gran coneixement.

Diu la llegenda que en certa ocasió, dins d’un sepulcre, Asclepi va observar una escena curiosa: una serp aconseguia guarir a una altra serp per mitjà d’una herba que li posava a la boca. També s’explica que, en un altre ocasió, a l’hospital d’Asclepi va arribar un malalt en estat tan greu que els metges es van negar a donar-li cap tractament; simplement el van deixar estirat, amb un bol de llet al seu costat. Per la nit, un escurçó, abundant en aquella zona, atret per la olor de la llet, consumí part de la mateixa, deixant restes del seu verí en el bol. Aquesta petita quantitat de verí, en ser ingerida pel malalt, li va produir la curació, aprenent aleshores els metges que algunes substàncies verinoses i tòxiques, administrades en dosis molt petites, tenien propietats curatives. Des d’aleshores, la serp es considerada com a símbol de la Medicina.

Asclepi amb una serp embolicada al bastó

A partir d’aquestes observacions, Asclepi va ser capaç de preparar un brevatge amb el que aconseguia ressuscitar els morts. El brevatge portava, entre d’altres ingredients, la sang de la gorgona Medusa que li havia regalat Atena.

Va tornar a la vida a un gran nombre de persones, entre ells a Glauco -heroi de la guerra de Troia-, al fill del rei Minos de Creta, o a Hipòlit -fill de Teseu-.

Però els déus estaven molt disgustats amb Asclepi, ja que sovint ressuscitava persones a qui ells, en els seus designis, volien mortes. Potser el més disgustat dels déus era Hades, rei del més enllà, que es queixava de que Asclepi li estava deixant buit l’infern, amb la mania que tenia de reviure els morts. Zeus va començar a témer que la resurrecció dels mortals compliqués l’ordre del món.

La última resurrecció que va intentar va ser la d’Orió, però li va costar la vida. Orió es gloriava davant dels seus amics de que ni tigres, ni panteres, ni lleons o serps podien atemorir-lo. En aquestes que va aparèixer un escorpí, i tots els seus amics es varen apartar espantats. Ell va riure irònicament, davant de la ridiculesa d’aquell petit i insignificant animal. I ja l’anava a esclafar amb el peu quan l’animal el va picar amb el seu agulló. El verí es va estendre ràpidament, i Orió va caure al terra mig mort. Afortunadament, Asclepi passava per allà, i el va poder curar. Però el déu Zeus no estava disposat a permetre més resurreccions, i va fer caure un llamp sobre el pobre Asclepi, que va deixar-lo fulminat. De l’impacte del llamp, Orió va caure al mar, i també va morir (veieu la llegenda de Orió, el caçador).

Apol·lo, afligit per la mort del seu fill, va pujar Asclepi al cel i el convertí en la constel·lació de Serpentari (Ofiuco). El va col·locar subjectant la constel·lació de la Serp, que és el símbol de la Medicina i de la vida renovada.

També Orió i l’Escorpí varen anar a parar al firmament. I aquest últim el van posar sota els peus de Serpentari, perquè tothom recordés que un dia, un metge amb molt de talent, va ser capaç de vèncer a la mort.

La constel·lació de Serpentari (Ofiuco) subjecta sobre les mans a la constel·lació de la Serp, que queda dividida en dos parts (el cap i la cua). A sota seu hi trobareu les constel·lacions de l’Escorpí i de Sagitari.

 

Tot el meu agraïment a Ramon Carreté que ha corregit el text, i també a la Biblioteca de Balsareny i AMPANS, per la seva col·laboració. Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.

Juno a la conquista de Júpiter.

juno-reaches-jupiter-5164229872058368-hp

https://www.nasa.gov/mission_pages/juno/main/index.html

Llegó a lo desconocido. Después de viajar cuatro años y once meses por el Sistema Solar, la sonda espacial Juno ingresó en la órbita de Júpiter este martes.

La nave de la Agencia Espacial de EE.UU. (NASA, por sus siglas en inglés) completó con éxito una riesgosa maniobra de 35 minutos: frenar los motores hacia abajo, de manera que pudiera ser aspirada en la órbita del planeta más grande del Sistema Solar.

En la sede de la NASA en Pasadena, California, los ingenieros gritaban de júbilo y se abrazaban tras confirmarse el éxito de la misión.

Juno, bienvenido a Júpiter”, dijo uno de ellos.

Qué gran día para celebrar (4 de julio, día de la independencia de Estados Unidos)”, dijo Jim Green, director de la División de Ciencias Planetarias de la Nasa. “Es un momento espectacular para nosotros”.

“Estoy muy emocionado, todo el equipo está emocionado. Ha sido un viaje increíble”, agregó emocionado Scott Bolton, investigador principal de la misión Juno.

Diagrama_de_Júpiter

Este corte transversal ilustra un modelo del interior de Júpiter, con un núcleo rocoso recubierto por una capa profunda dehidrógeno metálico líquido.

Finalmente estamos ahí. Júpiter es el rey de nuestro sistema solar, el más grande. Tenemos que ver qué hay dentro, cómo está formado, conocer sus verdaderos secretos“, comentó.

El más mínimo error podía acabar con un proyecto que ha costado US$1.100 millones.

Pero no hubo ningún incidente y ahora la nave Juno, construida como un tanque blindado, está en posición para orbitar durante un año Júpiter.

El objetivo de lamisión es entender cómo se formó este planeta, que según los científicos guarda los secretos de cómo se forman elementos como el agua, helio, metano e hidrógeno.

La información es esencial para saber cómo se formó nuestro sistema solar, la Tierra y los cimientos de la vida como la conocemos.

“Un monstruo”

Júpiter es conocido como una implacable bola de gas.

Ha sido descrita por expertos de la NASA como “un monstruo que gira a tal velocidad que hace que su gravedad lance rocas gigantes, cometas, rayos cósmicos… hacia afuera”.

Esta es la razón por la que, según comentarios de astrónomos recogidos en el sitio de la NASA, lo que más temen los especialistas sobre esta misión es lo desconocido.

Además, durante el tiempo que dure la misión, Juno será expuesto al equivalente de más de 100 millones de radiografías de dientes.

Las imágenes muestran la radiación extrema que rodea a Júpiter, que es un riesgo muy serio“, dijo Scott Bolton, investigador principal de la misión Juno.

Por eso la estrategia de esta misión es acercarse, tomar los datos y salir.

220px-790106-0203_Voyager_58M_to_31M_reduced.gif

Juno ya se convirtió en la nave que más cerca ha estado del planeta gigante.

5 cosas fascinantes de Juno, la sonda que acaba de entrar en la órbita de Júpiter

la ginesta

 

No pensis que m’he oblidat de tu, el que passa és que costa molt d’escriure sobre un home  que s’ha fet estimar pels humils i odiar pels poderosos. Ja vas dir-me que Pere Casaldàliga és el teu heroi i el teu referent. Pots estar ben tranquil, que quan ens tornem a veure parlarem d’ell si vols. I el post del teu “heroi” també  estarà llest.

Ara, si et sembla bé, parlem de Natura i Poesia, que també m’ho vas demanar.

Bon estiu, company!

12044942Gb

A tu no t’ha passat mai que hi ha coses que encara que no t’hi fixis sempre hi són, al teu costat? Només de tant en tant et criden l’atenció. A mi em passa, entre moltes altres coses, amb la ginesta. És una planta tan corrent, una d’aquelles plantes de tota la vida, que la veritat sigui dita quasi ni m’hi fixo, però això si, quan de sobte m’adono de la seva presència és perquè el bon temps s’acosta.
Tu també deixes escapar un somriure perquè ja veus que s’acosta la primavera?
Per Sant Jordi vas fer un poema molt bonic, parlant de l’amor i la primavera. Ho recordes?

És l’estació del renaixement, on broten de nou les plantes. Molts animals comencen a aparellar-se en aquesta època. Per la floració de les plantes, és un temps d’al·lèrgia per a algunes persones. El temps pot ser força canviant.

Però, tot i així, neixen moltes flors i plantes.

Si et sembla bé, tornem a la ginesta perquè encara que sembli d’allò més normal, la ginesta és una planta amb secrets amagats. Per exemple, si la mirem amb atenció ens adonarem que gairebé no té fulles. Quan estudiem diem que les plantes fan la fotosíntesi a les fulles, però n’hi ha, com la ginesta, que la fan a les tiges, llargues i verdes. Això de no tenir fulles és una estratègia habitual en plantes que viuen en indrets amb molt de sol. Això serveix per estalviar aigua, ja que l’aigua es perd sobretot a través de les fulles.

La flor de la ginesta té una forma molt curiosa. La seva corol·la està formada per cinc pètals. Encara que quan els nens dibuixen una flor, acostumen a fer-la del tipus de les margarides, aquest tipus de corol·la de la ginesta és de les més abundants en el món de la botànica.
ginesta-bona
La ginesta va ser un dels components del primer perfum que coneixem. El Kifi era un perfum fabricat pels antics egipcis durant mil·lenis. La referència més antiga que tenim de com fer Kifi la trobem al Papir Ebers, escrit l’any 1300 abans de Crist.
Quan passis per un camí vorejat per ginestes recorda que fa més de tres mil anys alguns egipcis ja recollien aquelles mateixes flors grogues per fabricar perfums.
Certament totes les coses amaguen secrets, curiositats i detalls interessants, però és divertit anar-los descobrint en coses tan habituals com la modesta ginesta. Una manera de recordar que mai s’ha de perdre la curiositat per allò que ens envolta. Potser és una de les coses que el poeta tenia present quan la va triar per començar el seu Assaig:

Ara digueu:“La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i amb ell, les males herbes.”…

Són molts els poetes catalans que han cantat al Corpus, la falç i la ginesta. Aquí només en recullo uns quants.

Àngel Guimerà (1845-1924)

AL TIBIDABO

Al darrere Montserrat / al davant la mar pregona..

Ai Tibidabo estimat, / miranda de Barcelona!

Tens de dia les abelles / a sota teu treballant:

de nit s’han tornat estrelles / que van per ton cel rodant.

I t’embauma la ginesta / i ajunten sos cants les aus

als bronzes tocant a festa / i al cornejar de les naus!

Oh Tibidabo estimat!…

Déu te dó la vida bona / amb aires de llibertat,  / miranda de Barcelona

Joan Maragall (1860-1911) :

La ginesta altra vegada, / la ginesta amb tanta olor!

És la meva enamorada / que ve al temps de la calor.

Per a fer-li una abraçada / he pujat dalt del serrat: /

de la primera besada / m’ha deixat tot perfumat.

Feia un vent que enarborava, / feia un sol molt resplendent:

la ginesta es regirava / furiosa al sol rient….

Josep Maria de Sagarra (1894-1961) té una obra de teatre que es titula El foc de les ginesteres; i a l’himne nacionalista El cant del poble, que va estar a punt de ser declarat himne nacional de Catalunya per la Generalitat de Francesc Macià l’any 1931, diu:

Joia que ha inflamat el cel, / falç i ginesta!

Voli sobre el front l’estel / de la senyera! …

Ventura Gassol (1893-1980):

La Ginesta

La grogor de la ginesta / quina enyorança que fa!

Catalunya! Catalunya! / bé tardes prou a arribar …

Francesc Pujols (1882-1962):

La flor de la Ginesta

Un dia, anant de camí, / com era en temps de tardor, / vegí una flor escadussera

que en l’erma ginestera / acabava de florir.

Tant de nou em va venir / que afanyós la vaig flairar /i amb sa aroma em recordà

la gran diada de Corpus, / tan llunyana en el passat, / tan llunyana en l’avenir,

i ara, al temps de la tardor, / tota dintre d’una flor.

.Guerau de Liost (Jaume Bofill i Mates, 1878-1933): Romanç primicer de la ciutat de Barcelona

Bé t’escau celebrar el Corpus / com enlloc és celebrat: / amb ginestes i domassos, /amb donzelles i clergat.
:

Josep Serra i Janer (1921-2001) canta a la plaça Cremada, la plaça de sant Pere on es fa la Patum amb aquest versos:

I quan arriba Corpus per camins, / de ginesta i roselles et neix dins

el sol de la Patum que t’enlluerna.

La ginesta altra vegada, / la ginesta amb tanta olor!

 

 

Josep Maria de Sagarra (1894-1961) té una obra de teatre que es titula El foc de les ginesteres; i a l’himne nacionalista El cant del poble, que va estar a punt de ser declarat himne nacional de Catalunya per la Generalitat de Francesc Macià l’any 1931, diu:

Joia que ha inflamat el cel, / falç i ginesta!

Voli sobre el front l’estel / de la senyera! …

Ventura Gassol (1893-1980):

La Ginesta

La grogor de la ginesta / quina enyorança que fa!

Catalunya! Catalunya! / bé tardes prou a arribar …

 Francesc Pujols (1882-1962):

La flor de la Ginesta

Un dia, anant de camí,

com era en temps de tardor,

vegí una flor escadussera

que en l’erma ginestera

acabava de florir.

 

Guerau de Liost (Jaume Bofill i Mates, 1878-1933): Romanç primicer de la ciutat de Barcelona

Bé t’escau celebrar el Corpus / com enlloc és celebrat:

amb ginestes i domassos, / amb donzelles i clergat.
:

Josep Serra i Janer (1921-2001) canta a la plaça Cremada, la plaça de sant Pere on es fa la Patum amb aquest versos:

I quan arriba Corpus per camins, / de ginesta i roselles et neix dins

el sol de la Patum que t’enlluerna.

El poeta Salvador Espriu (1913-1985) va ser un dels últims a usar-la com a reivindicació nacionalista en un poema, musicat per Raimon amb gran èxit, que va esdevenir el símbol o himne de tota una generació en defensa dels drets polítics nacionals i sindicals dels catalans.

Inici de càntic en el temple (1965) 

(Salvador Espriu – Raimon)

Ara digueu: “La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i amb ell, les males herbes.”
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l’alba
ens ha trigat, com és llarg d’esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: “Nosaltes escoltem
les veus del vent per l’alta mar d’espigues”.
Ara digueu: “Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble”.

 

 

 

 

Tot el meu agraïment a Ramon Carreté que ha corregit el text, i també a la Biblioteca de Balsareny i AMPANS, per la seva col·laboració. Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.

 

                                           

 

50 Cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell

visor03

 

images

1er dissabte de juliol

Per a tots vosaltres va dedicada a aquesta nit màgica d’Havaneres.
Que les gaudiu!

Quines fotos més maques, oi?

Si us ve de gust fem una cosa, tanquem els ulls, hem de comptar fins a 10  i en obrir-los ens trobarem davant d’un dels pocs pobles de la Costa Brava que encara conserva l’encant que es respirava als pobles de la zona abans que arribés el turisme de masses, amb carrers estrets, cases amb coberta inclinada de teula i alguns habitatges tradicionals de pescadors de dues plantes. Som a Calella de Palafrugell.
Aquest dissabte que ve com cada any, hi ha la Cantada d’Havaneres. A vosaltres,  us agraden? A mi sí.                                                                                                                                              —Voleu vindre amb mi?                                                                                                                                 —Doncs som-hi!

visor01

Com és tradicional, durant l’actuació es farà cremat i es vendran cuques de llum per als moments més destacats, especialment per quan els grups s’uneixen per cantar El meu Avi, la Bella Lola i els Segadors.
M’agradaria que escoltéssiu “Vestida de nit”. Confesso que el que em fascina més de la cançó és que a pesar   que no hi entenc gaire de música, però  trobo que la lletra és pura poesia, pura essència la veu, preciós l’acompanyament.
Les altres cançons ja les coneixeu de sobres, oi?

visor04

VESTIDA DE NIT

Pinto les notes d’una havanera
blava com l’aigua d’un mar antic.
Blanca d’escuma, dolça com l’aire,
gris de gavines, daurada d’imatges,
vestida de nit.

Miro el paisatge, cerco paraules,
que omplin els versos sense neguit.
Els pins m’abracen, sento com callen,
el vent s’emporta tot l’horitzó.

Si pogués fer-me escata
i amargar-me a la platja
per sentir sons i tardes del passat,
d’aquest món d’enyorança,
amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom

Si pogués enfilar-me a l’onada més alta
i guarnir de palmeres el record,
escampant amb canyella totes les cales
i amb petxines fer-los un bressol.

Els vells em parlen plens de tendresa,
d’hores viscudes amb emoció.
Joves encara, forts i valents,
prínceps de xarxa, herois de tempesta,
amics del bon temps.

Els ulls inventen noves històries,
vaixells que tornen d’un lloc de sol.
Porten tonades enamorades.
Dones i pàtria, veles i flors.

Si pogués fer-me escata
i amargar-me a la platja
per sentir sons i tardes del passat,
d’aquest món d’enyorança,
amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom

Si pogués enfilar-me a l’onada més alta
i guarnir de palmeres el record,
escampant amb canyella totes les cales
i amb petxines fer-los un bressol.

I amb petxines fer-los un bressol.

 

HavaneresdeCalella8

 

   

EL MEU AVI

El meu avi se’n va anar a Cuba
a bordo del “Català”
el millor vaixell de guerra
de la flota d’ultramar.
El timoner i el nostramo
i catorze mariners
eren nascuts a Calella de Palafrugell.

Quan el “Català” sortia a la mar
els nois de Calella
feien un cremat
mans a la guitarra
solien cantar: Visca Catalunya! Visca el “Català”!

Arribaren temps de guerres
de perfídies i traïcions
i en el mar de les Antilles
retronaren els canons.
I els mariners de Calella
i el meu avi enmig de tots-
varen morir a coberta, al peu del canó.

Quan el “Català” sortia a la mar
cridava el meu avi:
Apa, nois, que és tard!
però els valents de bordo
no varen tornar, tingueren la culpa els americans

h11

 

Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives . Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Wiquipèdia.

Endevinalles.

Safata d'entrada - Xavier Pujol G

Hola Mercè. Vas demanar-me unes endevinalles.  Espero que siguin del teu gust.
Bon estiu.

Bé, com van els cursets d’estiu que esteu fent a l’aire lliure?, Molt bé, oi?
Així m’agrada, res de passar calor!
Doncs mira, jo estic aquí tractant de fer memòria de les endevinalles que em vas demanar.
I si vols que et digui la veritat no n’he trobat massa, només unes dotze o catorze.

Preparada?
Som-hi!
1a  Quina és la planta que no és planta i un gran fruit aguanta?
2a  Una cosa sense os / i que talla molt gros.
3a  Una barraqueta / plena de soquetes, / que no són verdes ni seques / ni bones per cremar.
4a  M’escurço, m’allargo, / m’eixamplo, m’estrenyo. / Créixer cada dia, ho acostumo a fer, / no sóc cap persona, ni tampoc cap bèstia, / ni sóc cap objecte: vejam, què puc ser?
5a  Una noia molt enjoiada i carregada de paquets, ensopega i cau al mig del carrer. Immediatament un jove galant l’ajuda a aixecar-se i a recollir tot el que li havia caigut mentre li diu: Em sembla que ha perdut alguna cosa! Ella repassa el que portava sense trobar a faltar res, malgrat això el noi insisteix. Aquesta insistència fa dubtar la noia però, atabalada per la situació, no acaba d’identificar el que ha perdut. Pots ajudar-la?

6a  Som dos germanets, / sempre junts anem. / I, encara que nois, / amb nines juguem.
7a  Deu arbres arrenglerats / i de roques coronats.
8a  Una pregunta vull fer, / veiem qui em contestarà: / a les mans que és el que es té / quan es menja bacallà?
9a  És petit, petit, no té cap moneda i diu que sempre és ric, ric.
10a  En les mans em porten / i també en els peus. / rumia una estona / si encara no em veus.
11a   Sé donar un plaer tan grat i causo tant sentiment que faig patir de content del malestar que he donat.
12a  Sóc tan petit, tan petit, / que no se’m veu la figura; / porto grans «malalties» / i mato aquell que no es cura.
13a  Quan és gros / és més petit. / Quan és petit / és més gros.
14a  El qui no en té és mala gent. / El qui el té bo és un sant. / Mai es veu. Tothom el sent. / Qui fa versos en fa esment, / i gràcies a ell anem tirant.
15a  Un forn, dos fumerals, / damunt dels fumerals dos nius, / dintre de cada niu un ou, / dalt de tot hi ha un terrat, / amb senyorets i senyoretes que s’hi passegen.
16a  Un prat nuat que els cavallers s’hi passegen.
17a  Pel desert corre la brama / que no se sap treure el pijama.
18a  Com que sóc de pares morenos, / jo morena sóc també / i per més estrany que sembli / per fer-me m’has de desfer.

Solucions a sota

Si les veus molt complicades no t’hi amoïnis, sempre hi ha recursos per Internet per buscar-ne més. Vols buscar-ne?
A veure si t’agraden aquests llocs:
http://www.edu365.cat/infantil/endevinalles/nivell4.htm
http://www.xtec.cat/~aperafit/p/endevina/inici.htm
http://www.jverdaguer.org/jsmedia/005eficas/endevina.html

Solucions.
1a la planta del peu
2a la llengua
3a La boca.
4a L’ombra
5a l’equilibri
6a els ulls
7a els dits.
8a els dits, però jo també diria: “la forquilla”
9a el grill
10a els penellons.
11a  Les pessigolles
12a un microbi,
13a el melic
14a el cor
15a el cap
16a el cap
17a la zebra,
18a xocolata

Ja veus que t’he deixat la bústia per si vols dir-me alguna cosa. També t’he deixat a sota d’aquesta entrada els poemes que em vas demanar. No vas dir-me el nom del poeta, per tant jo n’he posat uns d’una noia de Badalona, no és gaire coneguda (almenys per a mi) però m’agrada, penso que ho fa prou bé.
A reveure, i bon estiu!

Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives . Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Wiquipèdia

Poemes

 

Ep! Mercè.  Em vas demanar uns poemes i unes endevinalles. Endevina què hi falta.

Cabreres

Collsacabra

Camino

Camino pels carrers solitaris de la memòria,
intentant atrapar petjades esborrades.
El cafè de la nostàlgia convida els silencis
a dialogar amb les mirades.
Tan sols els records acompanyen
tertúlies en el cor atrapades.
Darrera els vidres la vida passa,
la tarda es torna grisa,
com la tristesa que m’embriaga.
Tanco els ulls i torno a caminar pels carrers de l’ànima.
Intento atrapar aquell aire
que em donava vida i ara em té oblidada.
La foscor de la nit engoleix les ombres
Pintant paisatges de foscúria.
Més no tinc por,
la claror de la lluna és l’única que m’acompanya

                                                                                                   Montse Cercós

Arbrelluna - Arnes - Xavier Pujol G

 

llum2

Quan tot penja d’un fil

Quan tot penja d’un fil
s’obre un camí desdibuixat
de fustes cruixint a cada pas..
Avanço fent equilibris
cap a un mar de calma,
turmentant els pensaments,
ofegant la vida
prement amb força el nus,
deixant-me sense alè.

Perquè res no és per sempre.

                                                                                                        Montse Cercós

llunaplena mar- Xavier Pujol G

les mans.

Carme,  crec que és el que em vas demanar. Espero que sigui del teu gust.

Bon estiu!

_mg_1609dib0510

Fa molts anys vaig conèixer una noia extraordinària. Una gran persona. Es dedicava a la publicitat. És la Laura (em sap greu no recordar com es diu de cognom)

Quan hi havia una campanya per fer la publicitat d’algun producte, ella hi col·laborava. Un dia m’explicava que era model, però no una model de tot el cos, ni de vestits de moda sinó només de les mans.
És veritat, tenia unes mans perfectes per a les necessitats de comunicació que aquestes poden arribar a tenir i que tan ben estudiades tenen en el món de la publicitat.
La Laura m’explicava que a la celebrada campanya del iogurt Danone (la dels “Cossos Danone”) i on sortia la Cindy Crawford, en un moment determinat, l’estrella nord-americana obria la nevera per agafar-ne un iogurt… Doncs bé, les mans que, mitjançant un primer pla, l’espectador veia que agafaven aquell iogurt no eren les de l’estrella nord-americana, sinó les d’ella.

Javier_Arizabalo_ Mà-4
—I en fas molts?
—Sí: fa temps em van trucar per a un anunci de Schweppes. Un en què surt House. Bé, doncs House entra en un bar, s’acosta a la barra, demana una Schweppes i la cambrera la hi serveix; però quan l’angle es tanca sobre les mans que ho porten tot a la barra… aquestes són les meves mans.
L’espectador, d’una forma totalment inconscient, veu com es tracta, amb les mans, un producte, i el compra més si les mans són més maques.
La Laura continuava explicant-me que agraïa al destí haver-li atorgat unes mans tan perfectes, tan fines, delicades, precises, pàl·lides. Cobejades i molt cotitzades i, alhora, tan expressives, fins al punt de pensar que una bona manera de demostrar aquest agraïment seria la d’aprendre el llenguatge de les mans que utilitzen els sordmuts.

—El vaig estudiar i, quan en vaig tenir un bon domini, vaig anar a una parròquia de Barcelona, a la parròquia de Santa Teresa del Nen Jesús on cada dissabte se celebrava una missa per a fidels que no hi sentien. I vaig oferir-me com a voluntària per llegir les lectures. Allà s’hi celebrava l’única Eucaristia diferent. I a vegades, quan el rector fallava… Perquè el més maco que tenia aquesta missa és que, és clar, el rector també feia servir el llenguatge de signes, i anava traduint mentre parlava, de manera que els sords s’assabentaven de tot. Bé, doncs quan el rector falla i el reemplaça un altre, jo vaig i tradueixo tota la missa. En general… en general el voluntariat m’aporta… com dir-ho: sensibilitat. Humanitat.

Javier_Arizabalo_ Mà-1
—I fas alguna cosa més, Laura?
—Doncs sí. Els diumenges al matí vaig al Cottolengo. A ajudar. Això dels dissabtes és per vocació, diguem, perquè m’agrada comunicar-me amb les meves mans, però els diumenges és… bé, per gratificació. És la meva manera de donar les gràcies pel que tinc, per com he nascut. A mi em paguen molts diners per tenir aquestes mans, i sóc conscient de la sort que tinc, i aquesta és la meva manera personal d’agrair-ho.
—[duia guants]—
—I fas servir guants per a tot?
—Per a tot no, vaig amb molt de compte quan manipulo coses… De fet, tinc estris per obrir de tot. No exagero si et dic que tot el dia, permanentment, sóc conscient de les meves mans. Tingues en compte que si a mi se’m trenca una ungla no treballo. És així de senzill

Javier_Arizabalo_ Mà-2

És indubtable que les mans han tingut un paper fonamental en l’evolució de l’home, ja que és gràcies a elles que aquest va poder polir les pedres per a utilitzar-les com a instrument de caça per a la seva subsistència, gràcies a elles es va poder crear la paraula escrita, i és gràcies a elles que els cirurgians poden utilitzar el bisturí o podem gaudir del so, posem per cas, d’un piano.
La paraula és utilitzada en nombroses locucions per determinar actituds, comportaments, situacions… Diem, per exemple, que els malgastadors tenen la mà foradada; quan necessitem ajut demanem que ens donin un cop de mà; tenir les mans brutes o les mans netes no sempre té a veure amb la higiene…, i així podríem estar-nos una bona estona pensant expressions on intervé la paraula mà, però ho deixarem aquí mateix perquè no era d’això del que, des d’un bon principi, volia parlar en aquest post.
No;  tot plegat ha anat sorgint perquè volia parlar d’unes mans, unes mans que, malgrat ser en realitat les veritables protagonistes d’aquest post, m’ha fet gràcia que hi passessin un pèl desapercebudes. Em refereixo a les mans que figuren a les imatges amb què s’ha il·lustrat
el post.

Ara li demanaré a l’Anna una cosa: Si us plau,  fes clic aqui  i vosaltres observeu amb molta atenció…, perquè s’ha de ser un gran observador si a primer cop d’ull s’endevina que no són pas els retrats d’unes mans o d’un noi… Bé, en realitat sí que ho són, els retrats d’unes mans o d’un noi, però són uns retrats dibuixats i pintats a l’oli pel pintor hiperrealista basc Javier Arizabalo, de l’obra del qual, si us ve de gust, podeu veure en aquesta pàgina més imatges  i, veient-les, bé podrem dir que a l’hora de pintar mans, Javier Arizabalo hi té la mà trencada. 

_mg_1923mano0410

Que passeu un bon estiu!

 

Sol i gavines - Xavier Pujol G
la fotografia,  en Xavier Pujol

Tal com us vaig prometre quan vam acabar de llegir la història de la Laura i la Bettina, de la novel·la “Trampa de Foc” d’aquesta esplèndida col·lecció de llibres de “Lectura Fàcil“que tan bé ens van. Amb el llibre podem llegir, comentar, explicar… Ho podem fer tot. Qui recorda el que ens va dir un dia l’Anna?….

Avui començaré a explicar històries reals ocorregudes al llarg del temps, poesies,  literatura, música, astronomia, dibuix i pintura, matemàtiques, endevinalles…. Uf!, jo no en sé tant de tot!!!, més aviat en sé poc de qualsevol cosa, però bé, faré el que pugui, d’acord?

Intentaré fer el que em vau demanar.

I a més, fins i tot vaig sentir que l’Ignasi també volia alguna cosa nostra.

Doncs endavant! I vosaltres que tingueu un bon estiu!
Una abraçada!

 

 

Trampa de foc, de Núria Martí Constans (final)

triangle shirtwaist factory

Durant els dies següents tots els diaris de Nova York parlaven del foc de la fàbrica Triangle.
A la primera pàgina, els titulars deien:
“Mort i desesperació”
“Noies joves i treballadores moren en una trampa de foc”
Un dels diaris va publicar la llista de víctimes.
Encara hi havia 7 persones que no se sabia qui eren. Uns dies més tard, es va fer un enterrament multitudinari a aquelles 7 persones. Plovia a bots i barrals. Tot i així, els carrers estaven plens de gent.

La Laura i en Marc, agafats de la mà, caminaven a poc a poc sota el paraigua.

—Què diríeu, que només va plorar la Laura, o era un plor de mares, germans, amics, i un plor general de tot el món obrer?

—És clar que sí! Va ser la Laura, però també tot el món treballador.

Els periodistes van difondre la notícia tant com podien. Tothom volia saber qui era el culpable.

centenario-mujer-trabajadora1

El senyor King va explicar que havia sigut un accident.
I va dir que pagaria tres setmanes de sou a les famílies de les víctimes. Com si a vegades alguns diners ho poguessin solucionar tot.
Al cap d’unes setmanes la policia va anunciar que el senyor King podia ser el culpable de la mort de tantes persones.

Al cap d’un temps, un advocat ric i famós defensava el senyor King.
Un advocat no tan ric ni tan famós es va excusar.
Un home del jurat molt ben vestit es va aixecar.
A la sala tothom va fer silenci.
—Un moment, un moment! Imagineu que tots nosaltres som el jurat, i hem de decidir si el senyor King és culpable o és innocent.
Quants diem Sí, i quants diuen No? 

Molt bé, ja està! Per a nosaltres, el senyor King és culpable. Ara seguim llegint i sabrem si aquell tribunal el va declarar innocent o culpable.

—Trobem el senyor King innocent —va dir l’home.
El senyor King somreia.
El públic es va posar dret. Tothom cridava. Molts tenien els punys tancats de la ràbia que sentien.
—Tots van morir per culpa teva! —va cridar la Laura al senyor King, assenyalant-lo amb el dit.
Ningú no l’escoltava.
El jutge i el jurat ja havien marxat.

—Què us sembla a vosaltres aquest judici?
—Penseu que, mentre la Laura demanava justícia, el senyor King ja estava buscant un altre local ben gran. Allà faria una fàbrica nova.
Ah!, ja no recordava de dir-vos que al senyor King només li van posar una multa de 20 dòlars.
—Què us sembla a vosaltres aquest judici?
La Laura feia una panxa tan grossa que li costava molt qualsevol cosa que fes. Dormir, seure…
Un matí va començar a tenir dolors de part. En Marc era al seu costat.
Van venir moltes veïnes que sabien què s’havia de fer.
Al llit, la Laura feia tanta força com podia. Va anar de pressa.

—Us heu adonat que va parir a casa seva? Es feia així, en aquell temps? Sabeu d’algú a les vostres famílies que en parlés, d’això?

Era una nena.
Tota suada i encara amb dolor, la Laura se la va mirar. En Marc els va fer un petó a totes dues.
—Es dirà…

—Qui sap com és dirà?
—Molt bé! Es dirà Bettina.

Aquests és el millor regal que li poden fer a la seva filla.

FINAL

Trampa de foc en àudiollibre

Escolta l’àudio:
Trampa de foc_pàgines 1 a 38
Trampa de foc_pàgines 39 a 68
Trampa de foc_pàgines 69 a 94

http://nuriamarticonstans.blogspot.com.es/2016/03/trampa-de-foc-en-audiollibre.html

57176203trianglememorial

Celebració del dia del centenari

 

Fotos de Nova York, ahir i  avui.

 

images (8)

 

Agraïments.

A l’autora Núria Martí Constans. Per aquest meravellós llibre. Gràcies a ell les persones que ho han llegit, comentat i escoltat, ho han passat molt bé amb totes les ensenyances que van apareixent contínuament.

Hem vist les fotos (totes elles originals, recollides d’internet)
També donar les gràcies a la Biblioteca per la seva col·laboració. I a la persona que  generosament ha corregit els textos.

Moltes gràcies a tots.

Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives . Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Wiquipèdia.

Trampa de foc, de Núria Martí Constans (Massa taüts i tan pocs anys)!

543369331
foto d’internet

El dissabte 25 de març del 1911 a les 4 de la tarda, prop de l’hora abans de plegar, les portes de la fàbrica estaven tancades, incloses les sortides d’emergència. Mai ningú els havia explicat què fer en cas d’incendi; a més, tal com hem dit, només hi havia aigua en uns cubells i en el lavabo, i poca.

El foc va començar a cremar a la vuitena planta (encara avui se’n desconeix l’origen, els propietaris van dir que fortuït), però la gent va començar a pensar que va ser provocat com una venjança dels propietaris per les vagues que s’estaven duent a terme.

El cert és que els propietaris van fugir a temps pel terrat, mentre el foc es va començar a estendre per la resta de la fàbrica. La majoria de personal que treballava a la vuitena i desena planta de l’edifici va poder ser evacuat a temps. Però el personal de la novena no va rebre el senyal d’alarma amb prou antelació.  Hi va haver 146 morts; tot i que hi varen morir 17 homes, la majoria eren dones, a causa del gran nombre d’aquestes que hi treballaven. Tot i que en el judici no es va aconseguirdemostrar que els propietaris fossin conscients que les portes estiguessin tancades,  el senyor King va ser arrestat posteriorment per tenir les sortides de la fàbrica tancades durant les hores de feina, cosa que li va suposar una multa de 20 dòlars.

Sembla que el motiu de tancar aquestes portes era la por dels propietaris que les treballadores en traguessin les camises des de dintre.

mundoclay_com_1394220957_0_moda_fashion_noticias

Una cosa que no ens queda clara és si les portes s’obrien cap a fora o endins. Teniu raó, i això jo també ho he pensat després d’haver llegit uns articles oficials.” 

Les portes actualment, per llei, s’obren cap a fora, per seguretat.
Fixeu-vos en els cartells de color verd, que hi ha a les botigues, bars, hospitals… Estan col·locats al costat de la porta de sortida. Hi han d’estar més o menys a l’alçada de la vista.
(El que no sé és si en aquells temps i en aquella ciutat hi havia normes d’obrir i tancar les portes; normes obligatòries i iguals per a tothom.) Normes actuals.

Les noies empentaven les portes des de dins cap enfora; però molts homes d’altres plantes (unes altres fàbriques del mateix edifici) van trencar les baldes i empentaven cap endins.
La Bettina va ser molt valenta: senyalava els llocs per on podien escapar-se.
Els ascensors no funcionaven. Moltes noies s’havien tirat pel forat o s’havien volgut agafar als cables, però van caure.
—Cap a les finestres —va dir—, sense poder cridar gaire per culpa del fum. Va treure el cap per la finestra i feia senyals a la gent que miraven horroritzats.

330px-TriangleFireenginedescarga4e39a26c0fec07663a75ba0398ab79af
Els bombers arribaven en aquell moment. Estiraven les escales. Algunes noies amb el vestit en flames es tiraven des de les finestres al carrer. Les persones que baixaven per les escales d’emergència —ja sabeu que són aquelles de ferro,  que es despleguen, i estan situades per fora de l’edifici— només arribaven el segon pis. Les escales  d’emergència es van omplir de gent i es van trencar pel pes. (Les escales dels bombers, jo no sabia fins a quin pis arribaven, però el llibre que llegim diu que fins al sisè. Vull pensar que amb les mànegues va passar el mateix.)

(Al carrer hi havia molta gent, també perquè, com que era dissabte a la tarda, la gent sortia a passejar).
Tothom cridava que no es tiressin des de les finestres.
Ja veieu que els cotxes dels bombers eren tirats per cavalls; doncs bé, els treien les mantes i entre quatre homes volien agafar les noies al vol, però queien de tanta alçada que la manta es trencava.
També veieu a les fotos que les noies mortes omplien les voreres.
El senyor King sí que es va escapar, primer perquè tenia l’oficina en el pis de dalt, i després perquè ell sabia com pujar al terrat.
La porta feia uns minuts ja s’havia obert, i moltes noies sortien, i s’atropellaven…

La Laura i en Marc ja quasi eren al desè pis…

(Ara no recordo si la Laura li havia dit al Marc que estava embarassada)…

Qui ho sap?

—On és la Bettina, on és la Bettina? —cridava la Laura. No deixava de recordar-la, i plorava molt pensant en ella.
Tothom cridava molt!

ox28126174955721145912410_1352842094925_1047575316_31125395_3659493_n
L’edifici del costat era la Universitat de Nova York. Els dissabtes els alumnes i un professor feien classe. Quan van sentir l’enrenou, van posar unes escales de mà (d’aquestes de pintor, sabeu?) entre el terrat del Triangle i les seves finestres.

—La meva germana, la Bettina, qui l’ha vista? Auxili! Haig d’anar a buscar-la! —deia la Laura entre llàgrimes. Al final va caure a terra, sense deixar de pronunciar cada cop més fluixet en nom de la Bettina, amb la mirada perduda. En Marc la va agafar i van passar per l’escala de pintor. Els estudiants els ajudaven des de l’altra punta de l’escala. Tots els pisos amunt  ja eren de color vermell, de tantes flames.

Avui hem començat a llegir després de parlar, no sols el que va passar al Triangle, sinó de tots els llocs del món on passen coses semblants. 

—Si us sembla, deixem aquest tipus de comentaris per al final del llibre, perquè m’agradaria conèixer l’opinió de tots vosaltres. D’acord?

—Diu l’Anna que, si voleu, ella també llegirà una plana quan li toqui fer-ho, i jo també m’hi afegeixo, si us sembla bé. Així doncs, quan vulgueu podem començar. Recordeu els punts i les comes. També recordeu que el que avui llegirem és trist; però com diem sempre, a vegades les persones aprenem amb les desgràcies. És una història real, ja ho sabeu, però els personatges no ho són.

—Jo començo a fer apunts!

Triangle Shirtwaist Company Fire
25 Mar 1911, Manhattan, New York City, New York, USA — Triangle Shirtwaist Company Fire — Image by © Bettmann/CORBIS



Ens vam quedar l’altre dia quan els bombers ruixaven sense treva. Mullaven fins on podien, i procuraven que el foc no s’estengués. Les noies que havien saltat encaraeren al carrer. Els policies miraven si n’hi havia alguna de viva.
Quan els bombers hi van poder entrar era tot fosc, i encara sortia fum. Alguna noia estava sobre la màquina de cosir: la posaven en una llitera i la duien al carrer.
Les ambulàncies se les enduien al moll de Nova York.

002

Moll de Nova York.

—Per què al moll, i no a un hospital o alguna cosa semblant?
—Doncs perquè necessitaven molt d’espai.
—Quina impressió!
—Si, tens raó, devia fer molta impressió! Massa taüts i tan pocs anys!

Seguim?, a veure què passa amb la Laura… 
A la Laura li passava en aquells moments que buscava la seva germana, la Bettina.

Tenia l’esperança que no estaria entre els taüts. Va deixar de caminar

Per què va deixar de caminar?
—Molt bé, perquè creia que allà no hi era. Que podia ser en algun altre lloc.
—I quan va tornar a buscar-la entre els taüts?
—Va, t’ajudo: Quan els bombers van dir que hi havia pocs supervivents en el novè pis.

Sí, el pare duia la gorra avall perquè no es veiés que plorava.
—Quina pot ser la Bettina? Totes estan cremades! —Va dir la Laura.

Diapositiva3

La Laura al final va trobar la Bettina. La va conèixer perquè portava l’anell del casament de la seva mare, ja morta.
No semblava ella.
No era la noia que tots tenien al cap: simpàtica, viva, riallera, alegre…

Van tancar el taüt, i uns amics d’oncle Pietro van venir i se la van endur en un carro
i l’endemà van fer el funeral per enterrar la Bettina. Un carro de morts amb dos cavalls negres, i el taüt blanc, i unes flors de color lila.
Darrere, la Laura, en Marc, el pare i l’oncle Pietro.

Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives . Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Wiquipèdia.