Taller de Creació poètica

images (5)

Tal com havíem quedat, dilluns passat a la tarda vam fer el “Taller de creació poètica”.
Vam tindre la sort de comptar amb en Ramon Carreté, que ja el coneixeu del dia que vam anar a llegir poemes per als avis, el 21 de març, Dia Mundial de la Poesia.

Vam llegir alguns poemes i veient els vídeos amb poemes que l’Ana posava. I els vam comentar entre tots, amb en Ramon suggerint vies d’aproximació.

“Si Dios fuera mujer”, de Mario Benedetti 

¿Y si Dios fuera mujer?
pregunta Juan sin inmutarse,
vaya, vaya, si Dios fuera mujer
es posible que agnósticos y ateos
no dijéramos no con la cabeza
y dijéramos sí con las entrañas.

Tal vez nos acercáramos a su divina desnudez
para besar sus pies no de bronce,
su pubis no de piedra,
sus pechos no de mármol,
sus labios no de yeso.

Si Dios fuera mujer la abrazaríamos
para arrancarla de su lontananza
y no habría que jurar
hasta que la muerte nos separe
ya que sería inmortal por antonomasia
y en vez de transmitirnos SIDA o pánico
nos contagiaría su inmortalidad.

Si Dios fuera mujer no se instalaría
lejana en el reino de los cielos,
sino que nos aguardaría en el zaguán del infierno,
con sus brazos no cerrados,
su rosa no de plástico
y su amor no de ángeles.

Ay Dios mío, Dios mío
si hasta siempre y desde siempre
fueras una mujer
qué lindo escándalo sería,
qué venturosa, espléndida, imposible,
prodigiosa blasfemia.

En aquest poema vam veure que el poeta voldria que la figura que ens imaginem de Déu fos menys distant, més propera a la humanitat: que hi poguéssim parlar cara a cara, rebre’n respostes. I llavors l’autor fa encara un pas més enllà: posats a eesitjar que Déu fos una persona accessible i propera a nosaltres, li sembla que seria millor encara si, en lloc d’un senyor amb barba (com ens el pinten) fos una dona. Perquè les dones tenen un plus més de sensibilitat i d’empatia. El poeta (que, de fet, és un home) provoca una mica els lectors quan diu que aquesta accessibilitat podria expressar-se fins i tot amb un contacte físic: abraçades i petons. Però el significat últim, vam concloure, era el desig de poder tenir un accés més directe, més quotidià, a una divinitat que normalment se’ns representa amb imatges i si ens parla és a través d’intermediaris.

El vam escoltar en aquest vídeo en què un dibuixant (o una dibuixanta: el vídeo no en diu el nom) anava pintant la figura d’una dona, mentre sonava l’Adagio d’Albinoni i la veu del mateix Benedetti recitava el seu poema.

Poesia dibuixada.

“Podries” de Joana Raspall

Podries

Si haguessis nascut
en una altra terra,
podries ser blanc,
podries ser negre…
Un altre país
fóra casa teva,
i diries “sí”
en una altra llengua.
T’hauries criat
d’una altra manera.
Més bona, potser.
Potser més dolenta.
Tindries més sort
o potser més pega…
Tindries amics
i jocs d’una altra mena;
duries vestits
de sac o de seda,
sabates de pell
o tosca espardenya,
o aniries nu
perdut per la selva.
Podries llegir
contes i poemes,
o no tenir llibres
ni saber de lletra.
Podries menjar
coses llamineres
o només crostons
secs de pa negre.
Podries… podries…

Per tot això pensa
que importa tenir
les mans ben obertes
i ajudar qui ve
fugint de la guerra
fugint del dolor
i de la pobresa.
Si tu fossis nat
a la seva terra
la tristesa d’ell
podria ser teva.

De plena actualitat amb la crisi de refugiats la poesia de Joana Raspall ens acosta al patiment i ens convida a la solidaritat, a l’empatia i a la reflexió davant les desigualtats. Homenatge a tots aquells que han de marxar involuntàriament de casa seva, mostra com tots els humans tenim unes mateixes necessitats i uns mateixos sentiments. Alguns ja coneixíeu el poema i tothom va tenir molt clar el missatge solidari que ens envia.

El poema l’hem escoltat en aquest vídeo del projecte “Poesia Dibuixada”, amb la veu de Sílvia Bel, dibuixos de Marta Bellvehí i, com a fons, “Lent et doloureux”, d’OnClassical.

 “Els núvols”, de Màrius Torres        

  Els núvols                      

Blanc sobre blau, els núvols, pel cel d’aquests matins,
passen sense l’angúnia de cap ànima a dins.

Matins de març, on sembla que la vida comenci
i nosaltres tornem, verges en el silenci,

a l’esperança del primer dia del món!
Els núvols fan el cel més blau i més pregon.

Somnis de l’aigua! Entorn de la seva peresa,
l’aire els dóna una forma gairebé per sorpresa,

un límit en l’atzur. Fàcil com la cançó
del flabiol als llavis, plens de sol, del pastor,

la seva ombra camina sobre l’aigua captiva
dels rius, dels llacs i de les mars. I jo, a la riba,

penso, en veure’ls passar, per quin caprici els déus
fan i desfan per sempre meravelles tan breus…

També l’hem vist en el projecte “Poesia Dibuixada”, també amb la veu de Sílvia Bel i els dibuixos de Marta Bellvehí. La música, de Filu and Dina, “The raysof happiness”

En aquest poema de Màrius Torres (1910-1942), el poeta, malalt, des del jardí del sanatori per a tuberculosos del Puig d’Olena, contempla els núvols i reflexiona sobre la vida i la mort. Els núvols, a diferència de les persones, fan el seu camí pel cel sense patir, no tenen preocupacions. Mirant-los en aquell matí de març, el poeta sembla oblidar la seva malaltia i recupera l’esperança ingènua de la seva infantesa feliç (“els primers dies del món”). Amb una metàfora molt bonica, anomena els núvols “somnis de l’aigua”, perquè estan formats de l’evaporació de l’aigua i s’eleven al cel com un somni bonic. Es mouen molt lentament, mandrosos, i l’aire els fa canviar de forma. I es mouen pel cel amb molta facilitat, com es mou per l’aire el so del flabiol que toca un pastor.  Els núvols passen i es reflecteixen en un rierol, que té l’aigua “captiva”, perquè està empresonada pels seus propis marges. I el poeta, des de la riba, sense poder navegar pel riu cap al mar, ni poder volar pel cel com el núvol, es meravella mirant aquella bellesa que dura tan poc. Hem comentat també el significat d’algunes paraules poc usuals: “pregon” vol dir “profund”; “atzur” és el color blau, referit concretament al del cel.

“Cançons a Mahalta”, de Màrius Torres   

Corren les nostres ànimes com dos rius paral.lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar -la nostra pàtria antiga-.

650_14829513516080734026_b61d95c866_o (1)

Aquest poema, que hem escoltat en la veu i música de Lluís Llach, fou escrit per Màrius Torres el 1937, moment en què ja feia un temps que estava ingressat al sanatori (on va morir, tuberculós, als 32 anys, el 1942). Allà havia tingut l’oportunitat de conèixer la Mercè Figueras, la qual es converteix en la dona inspiradora d’una sèrie de poemes d’amor que compareteixen el nom d’aquest poema:  Cançó a Mahalta. “Mahalta” era el pseudònim que Màrius va posar a la Mercè.

El principi del poema parla de dues ànimes, la del poeta i la de Mahalta, que són comparades amb dos rius paral·lels. Aquesta comparació pretén expressar la dificultat i la impossibilitat d’ajuntar les seves vides, presentades com rius (símbol molt utilitzat en la literatura), els quals són paral·lels, fet que genera aquesta impossibilitat d’unió i per tant, de la impossibilitat de confluir, de trobar-se junts en un futur compartit. Podem pensar que aquesta impossibilitat ve donada per la malaltia que tots dos pateixen. També diu: “corren les nostres ànimes”, que fa referència a ells mateixos, a les seves vides, i que fan el mateix camí sota els mateixos cels, que significa que tots dos estan en el sanatori i caminen cap a la mort. De fet, com tothom, perquè tothom ha de morir.

Parla de la calma i la tranquil·litat que envaeix tot el sanatori. A més, tenim el simbolisme d’una terra de xiprers, que encara fa més present aquesta separació que hi ha entre tots dos.
Els xiprers representen la mort, el final de la vida i això té relació amb les vides de tots dos, ja que són conscients de la proximitat de la mort per la seva situació. També ve pel fet que als cementiris hi sol haver xiprers.

Els “meandres” són les voltes sinuoses que fa un curs d’aigua, és a dir, el camí del riu. Al final ens diu què fa l’aigua: doncs, és clar: va des de la font fins al mar. La font és el naixement, l’inici de la vida, i els rius (i simbòlicament, totes les vides) s’encaminen cap a la mar, és a dir, cap a la mort. Recordem el poema de Jorge Manrique: “Nuestras vidas son los ríos / que van a dar a la mar / que es el morir”.

I ja se’ns va acabar el temps. Però a la biblioteca hi ha molts llibres de poesia i els que vau voler agafar-ne algun ho vau poder fer. Disfruteu de la lectura!

images (6)