Hem quedat bocabadats. Estiu 2019

P1040380.JPG

12 Telegràfon Valdemar Pousen 1898 (1)

 El 1898  Valdemar Pousen va inventar el telegràfon, la primera màquina capacitada per registrar so de forma magnètica. El nom de l’invent és així perquè la intenció de Valdemar era gravar un missatge de veu en el cas que aquesta es produís en absència de l’usuari. Si ho veiem des d’aquesta perspectiva, el danès va inventar el primer contestador automàtic

 

 

 

 

P1040367

Aquest dilluns passat a la Biblioteca hem volgut celebrar l’últim dia d’aquest curs, durant el qual hem llegit diverses novel·les i moltes faules. L’hem omplert per visitar l’exposició de maquetes de màquines i aparells de les èpoques al llarg de la història, invents que han anat lligats a l’evolució de la Física i de la Tecnologia.
Ramon Magem  (TV3, Programa “Divendres”) propietari d’una col·lecció de maquetes d’invents antics amb una rigorosa posada a punt perquè funcionin perfectament, ens deixa bocabadats en explicar-nos els principis físics, i mostrar-nos el funcionament d’unes quantes maquetes de les més de setanta que en té. Comença dient que no he inventat res, només mostra allò que van idear els grans inventors del passat.
Tot i això, en més d’un cas, ell s’ha inspirat en publicacions o il·lustracions antigues, imprecises i incompletes, i és el seu propi enginy el que hi ha suplert les mancances per fer accessible a tothom una demostració pràctica de com funcionaven aquelles idees del passat.
Amb ulls grans i rodons hem vist aplicacions de l’electromagnetisme que semblen màgia. La bobina de Tesla; el Generador de fricció; l’aparell d’enregistrament del so de Valdemar Poulsen, que va millorar el d’Edison, i el generador de Van der Graaf.

El principal atractiu de l’exposició és que la majoria de les maquetes tenen aplicacions pràctiques, visibles i entenedores, molt didàctiques, que han fet les delícies de tots nosaltres, que hem trobat en tots els aparells, elèctrics, mecànics i òptics, coses gairebé màgiques.
Et donem les gràcies per l’ensenyança, Ramon!
Bé, I ara només cal dir-vos que ha sigut un plaer haver estat amb vosaltres tot aquest temps, i que us esperem al setembre.
Bon estiu!

 

nikola-tesla-with-his-equipment-wellcome-m0014782_48_635x394
Nikola Tesla assegut davant d’una bobina Wikimedia Commons
tesla2
La Torre Wardenclyffe, també coneguda com la Torre Tesla

https://ca.wikipedia.org/wiki/Wardenclyffe_Tower

Anuncis

 L’ELECTRICITAT

1500448565201

 

https://www.ccma.cat/tv3/super3/dr-w/la-historia-de-les-coses-lelectricitat-cap-23/video/3956551/

No és correcte parlar d’invenció de l’electricitat, perquè l’electricitat és un fenomen natural. Però sí que és possible parlar del seu descobriment, i també de persones que han ideat coses per fer  que tot fos més fàcil. Són idees que han canviat el món. La bombeta, el motor elèctric, el parallamps… Però l’electricitat no és cap invent.

 Tales de Mileto (600 aC) va ser el primer a observar a l’electricitat com a existent en la naturalesa. El seu nom era “ambre”.

Edison,  Nicola Tesla van ser uns dels molts inventors. Van ser moltíssims els científics que van aportar per a avui disposar de les coses  més avançades respecte de l’electricitat.

La matèria està formada per molècules i les molècules estan formades per àtoms.

L’electricitat és el flux de partícules. A aquestes partícules se les coneix com a electrons. Quan els electrons se separen o mouen (és a dir, produeixen una interacció entre ells), es genera un corrent elèctric. Així es produeix l’electricitat.
L’electricitat genera efectes lluminosos químics, mecànics i calorífics. Aquesta és una energia que es produeix de forma natural, és a dir que succeeix amb els fets de la naturalesa. Així, veiem que es produeix l’electricitat quan, en una tempesta, un llamp o un llampec descarrega electricitat sobre la Terra. Aquestes són descàrregues de cúmuls d’energia que es produeixen a l’interior dels núvols i que, en xocar diferents masses d’aire, descarreguen en forma de raig en direcció a la Terra.
Així, l’home utilitza aquesta força de la naturalesa per a ús industrial. Per exemple, la força de l’aigua en grans quantitats en una resclosa s’usa per a proveir d’aquesta, a les ciutats.

En la nostra vida diària i quotidiana, l’electricitat no la palpem, ni la veiem, ni la sentim, però està present de forma invisible i la necessitem per a tot. Imagines com seria la teva vida sense electricitat? Què passaria si se n’anés el “llum”?

– En la teva llar deixarien de funcionar els electrodomèstics (rentadora, cuina, rentavaixella…) El frigorífic no funcionaria; els aliments s’espatllarien

– No podries gaudir del teu oci, l’ordinador, la televisió, DVD

– No podries viatjar; el tren, els aeroports, els semàfors, ascensors… no funcionarien – Les ciutats s’apagarien

– La indústria es paralitzaria

– Els hospitals quedarien inutilitzats.

L’electricitat es genera a partir d’energia nuclear, combustibles fòssils (carbó, gas natural i petroli) aigua i fonts d’energia renovables (vent, sol, biomassa, etc.).
L’electricitat no es pot emmagatzemar. Cada vegada que la necessitem, cada vegada que encenem un simple interruptor, una central elèctrica produeix l’electricitat que consumim.  Només es pot emmagatzemar en petites quantitats a les piles, bateries i acumuladors.

Al marge de quina sigui la manera com hagi estat obtinguda, l’electricitat és abocada a una extensa i complexa xarxa de fils elèctrics per tal de distribuir-la entre tots els consumidors que n’han de fer ús.

La xarxa de transport es diferencia en tres tipus segons la tensió que suporta l’estesa elèctrica:

  • Línies d’alta tensió (AT): són aquelles que transporten l’energia elèctrica a una tensió elèctrica molt elevada – des de 400.000 fins a 30.000- a fi de reduir les inevitables pèrdues d’energia associades al transport d’electricitat a llargues distàncies.
  • Línies de mitja tensió (MT): línies que porten el corrent elèctric a una tensió d’entre els 30.000 i els 1.000 volts.
  • Línies de baixa tensió (BT): porten l’energia fins al punt de destinació per tal que pugui ser utilitzada pel consumidor. La tensió és inferior als 1.000 volts, ja que els equips domèstics i alguns d’industrials funcionen amb un voltatge d’uns 380 o 220 V.Corte Transversal de una central hidroeléctrica

Taller de Creació poètica

images (5)

Tal com havíem quedat, dilluns passat a la tarda vam fer el “Taller de creació poètica”.
Vam tindre la sort de comptar amb en Ramon Carreté, que ja el coneixeu del dia que vam anar a llegir poemes per als avis, el 21 de març, Dia Mundial de la Poesia.

Vam llegir alguns poemes i veient els vídeos amb poemes que l’Ana posava. I els vam comentar entre tots, amb en Ramon suggerint vies d’aproximació.

“Si Dios fuera mujer”, de Mario Benedetti 

¿Y si Dios fuera mujer?
pregunta Juan sin inmutarse,
vaya, vaya, si Dios fuera mujer
es posible que agnósticos y ateos
no dijéramos no con la cabeza
y dijéramos sí con las entrañas.

Tal vez nos acercáramos a su divina desnudez
para besar sus pies no de bronce,
su pubis no de piedra,
sus pechos no de mármol,
sus labios no de yeso.

Si Dios fuera mujer la abrazaríamos
para arrancarla de su lontananza
y no habría que jurar
hasta que la muerte nos separe
ya que sería inmortal por antonomasia
y en vez de transmitirnos SIDA o pánico
nos contagiaría su inmortalidad.

Si Dios fuera mujer no se instalaría
lejana en el reino de los cielos,
sino que nos aguardaría en el zaguán del infierno,
con sus brazos no cerrados,
su rosa no de plástico
y su amor no de ángeles.

Ay Dios mío, Dios mío
si hasta siempre y desde siempre
fueras una mujer
qué lindo escándalo sería,
qué venturosa, espléndida, imposible,
prodigiosa blasfemia.

En aquest poema vam veure que el poeta voldria que la figura que ens imaginem de Déu fos menys distant, més propera a la humanitat: que hi poguéssim parlar cara a cara, rebre’n respostes. I llavors l’autor fa encara un pas més enllà: posats a eesitjar que Déu fos una persona accessible i propera a nosaltres, li sembla que seria millor encara si, en lloc d’un senyor amb barba (com ens el pinten) fos una dona. Perquè les dones tenen un plus més de sensibilitat i d’empatia. El poeta (que, de fet, és un home) provoca una mica els lectors quan diu que aquesta accessibilitat podria expressar-se fins i tot amb un contacte físic: abraçades i petons. Però el significat últim, vam concloure, era el desig de poder tenir un accés més directe, més quotidià, a una divinitat que normalment se’ns representa amb imatges i si ens parla és a través d’intermediaris.

El vam escoltar en aquest vídeo en què un dibuixant (o una dibuixanta: el vídeo no en diu el nom) anava pintant la figura d’una dona, mentre sonava l’Adagio d’Albinoni i la veu del mateix Benedetti recitava el seu poema.

Poesia dibuixada.

“Podries” de Joana Raspall

Podries

Si haguessis nascut
en una altra terra,
podries ser blanc,
podries ser negre…
Un altre país
fóra casa teva,
i diries “sí”
en una altra llengua.
T’hauries criat
d’una altra manera.
Més bona, potser.
Potser més dolenta.
Tindries més sort
o potser més pega…
Tindries amics
i jocs d’una altra mena;
duries vestits
de sac o de seda,
sabates de pell
o tosca espardenya,
o aniries nu
perdut per la selva.
Podries llegir
contes i poemes,
o no tenir llibres
ni saber de lletra.
Podries menjar
coses llamineres
o només crostons
secs de pa negre.
Podries… podries…

Per tot això pensa
que importa tenir
les mans ben obertes
i ajudar qui ve
fugint de la guerra
fugint del dolor
i de la pobresa.
Si tu fossis nat
a la seva terra
la tristesa d’ell
podria ser teva.

De plena actualitat amb la crisi de refugiats la poesia de Joana Raspall ens acosta al patiment i ens convida a la solidaritat, a l’empatia i a la reflexió davant les desigualtats. Homenatge a tots aquells que han de marxar involuntàriament de casa seva, mostra com tots els humans tenim unes mateixes necessitats i uns mateixos sentiments. Alguns ja coneixíeu el poema i tothom va tenir molt clar el missatge solidari que ens envia.

El poema l’hem escoltat en aquest vídeo del projecte “Poesia Dibuixada”, amb la veu de Sílvia Bel, dibuixos de Marta Bellvehí i, com a fons, “Lent et doloureux”, d’OnClassical.

 “Els núvols”, de Màrius Torres        

  Els núvols                      

Blanc sobre blau, els núvols, pel cel d’aquests matins,
passen sense l’angúnia de cap ànima a dins.

Matins de març, on sembla que la vida comenci
i nosaltres tornem, verges en el silenci,

a l’esperança del primer dia del món!
Els núvols fan el cel més blau i més pregon.

Somnis de l’aigua! Entorn de la seva peresa,
l’aire els dóna una forma gairebé per sorpresa,

un límit en l’atzur. Fàcil com la cançó
del flabiol als llavis, plens de sol, del pastor,

la seva ombra camina sobre l’aigua captiva
dels rius, dels llacs i de les mars. I jo, a la riba,

penso, en veure’ls passar, per quin caprici els déus
fan i desfan per sempre meravelles tan breus…

També l’hem vist en el projecte “Poesia Dibuixada”, també amb la veu de Sílvia Bel i els dibuixos de Marta Bellvehí. La música, de Filu and Dina, “The raysof happiness”

En aquest poema de Màrius Torres (1910-1942), el poeta, malalt, des del jardí del sanatori per a tuberculosos del Puig d’Olena, contempla els núvols i reflexiona sobre la vida i la mort. Els núvols, a diferència de les persones, fan el seu camí pel cel sense patir, no tenen preocupacions. Mirant-los en aquell matí de març, el poeta sembla oblidar la seva malaltia i recupera l’esperança ingènua de la seva infantesa feliç (“els primers dies del món”). Amb una metàfora molt bonica, anomena els núvols “somnis de l’aigua”, perquè estan formats de l’evaporació de l’aigua i s’eleven al cel com un somni bonic. Es mouen molt lentament, mandrosos, i l’aire els fa canviar de forma. I es mouen pel cel amb molta facilitat, com es mou per l’aire el so del flabiol que toca un pastor.  Els núvols passen i es reflecteixen en un rierol, que té l’aigua “captiva”, perquè està empresonada pels seus propis marges. I el poeta, des de la riba, sense poder navegar pel riu cap al mar, ni poder volar pel cel com el núvol, es meravella mirant aquella bellesa que dura tan poc. Hem comentat també el significat d’algunes paraules poc usuals: “pregon” vol dir “profund”; “atzur” és el color blau, referit concretament al del cel.

“Cançons a Mahalta”, de Màrius Torres   

Corren les nostres ànimes com dos rius paral.lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar -la nostra pàtria antiga-.

650_14829513516080734026_b61d95c866_o (1)

Aquest poema, que hem escoltat en la veu i música de Lluís Llach, fou escrit per Màrius Torres el 1937, moment en què ja feia un temps que estava ingressat al sanatori (on va morir, tuberculós, als 32 anys, el 1942). Allà havia tingut l’oportunitat de conèixer la Mercè Figueras, la qual es converteix en la dona inspiradora d’una sèrie de poemes d’amor que compareteixen el nom d’aquest poema:  Cançó a Mahalta. “Mahalta” era el pseudònim que Màrius va posar a la Mercè.

El principi del poema parla de dues ànimes, la del poeta i la de Mahalta, que són comparades amb dos rius paral·lels. Aquesta comparació pretén expressar la dificultat i la impossibilitat d’ajuntar les seves vides, presentades com rius (símbol molt utilitzat en la literatura), els quals són paral·lels, fet que genera aquesta impossibilitat d’unió i per tant, de la impossibilitat de confluir, de trobar-se junts en un futur compartit. Podem pensar que aquesta impossibilitat ve donada per la malaltia que tots dos pateixen. També diu: “corren les nostres ànimes”, que fa referència a ells mateixos, a les seves vides, i que fan el mateix camí sota els mateixos cels, que significa que tots dos estan en el sanatori i caminen cap a la mort. De fet, com tothom, perquè tothom ha de morir.

Parla de la calma i la tranquil·litat que envaeix tot el sanatori. A més, tenim el simbolisme d’una terra de xiprers, que encara fa més present aquesta separació que hi ha entre tots dos.
Els xiprers representen la mort, el final de la vida i això té relació amb les vides de tots dos, ja que són conscients de la proximitat de la mort per la seva situació. També ve pel fet que als cementiris hi sol haver xiprers.

Els “meandres” són les voltes sinuoses que fa un curs d’aigua, és a dir, el camí del riu. Al final ens diu què fa l’aigua: doncs, és clar: va des de la font fins al mar. La font és el naixement, l’inici de la vida, i els rius (i simbòlicament, totes les vides) s’encaminen cap a la mar, és a dir, cap a la mort. Recordem el poema de Jorge Manrique: “Nuestras vidas son los ríos / que van a dar a la mar / que es el morir”.

I ja se’ns va acabar el temps. Però a la biblioteca hi ha molts llibres de poesia i els que vau voler agafar-ne algun ho vau poder fer. Disfruteu de la lectura!

images (6)

Avui és un bon dia per canviar el món Laboratori de lectura

IMG_20190520_160027

 Viure en un món millor és possible? Oi tant!
Mireu, ja que sou aquí buscarem receptes per fer del nostre entorn un lloc molt més bonic a través dels contes i dels àlbums il·lustrats.

Avui, a la Biblioteca hem transformat la sala del primer pis en una plaça on es pot reflexionar sobre possibles formes per a viure en un món millor. A través de llibres i de determinades accions, entre tots hem embellit el nostre entorn, intervenint-hi de forma poètica, compartint desitjos i utopies i reivindicant la bellesa, la poesia i les paraules.

baixa (1)    images (1)    Tot a punt per al Laboratori de Lectura “Avui és un bon dia per canviar el món”.
Us deixo amb les imatges del laboratori i també amb la intervenció de tots vosaltres.
Viure en un món millor és possible? Oi que si, amics meus?  Doncs ara escolteu l’Ana i la vostra  monitora, i al final jo també us explicaré una història, i després en llegirem més  i comentarem.

Observeu les il·lustracions que pengen del fanal. Què representen? Penseu que podrien necessitar ser transformades? Penseu que nosaltres podríem fer alguna cosa per aconseguir-ho? Els llibres que les expliquen i alguns altres títols ens parlen de realitats ben crues.
L’Ana ens llegeix un conte: A la garjola!, de Henri Meunier i Nathalie Choux.

9782841565702_3

La història en si comença en un parc, just quan un furgó de la policia arriba i trenca l’harmonia que fins aleshores hi regnava. Al ritme d’una cançoneta: «Això no cola, a la garjola!», un agent uniformat va emportant-se tots aquells ciutadans que li semblen sospitosos i sense papers: una dona africana, un gat verd, un ocell i fins i tot el sol, que just acaba de venir d’orient. El parc queda a les fosques i trist, de manera que fins i tot un nen demana de pujar voluntàriament al furgó i afegir-se a aquell grup tan pintoresc.

Què ens diu aquest conte? Doncs que ens trobem amb una sàtira plena d’humor que parteix d’un autoritarisme ridícul i exagerat per mostrar-nos una situació freqüent al nostre entorn, al barri i a l’escola.

CARTELL LABORATORI

Altres llibres són semblants pel que fa als temes d’emigració. L’Òscar Camps i el seu vaixell Open Arms, que salva moltes vides  en el mar. Aquesta és la història que us voldria explicar:
Sabeu quantes armilles hi ha a l’illa de Delfos? Doncs hi ha una mica més de mig milió d’armilles. Sembla impossible, oi?

 

N’hem llegit algun, com ara La caputxeta vermella, d’Aaron Frisch, que també el vam explicar. És una versió moderna del conte de la Caputxeta Vermella.

Són contes ideals per reflexionar.

Per cert,  tots heu coincidit a dir-nos això: «Veiem un parc, un nen que veu com la policia demana la documentació als seus amics i després se’ls emporta només pel fet de ser de diferent color. És una reflexió divertida sobre la intolerància i el racisme»,
Fantàstic!

IMG_20190520_154211

Després hem presentat un segon grup de llibres: són llibres que ens expliquen històries de transformació. Els protagonistes d’aquests contes són personatges que, a través d’una acció petita, i poètica, aconsegueixen fer del seu entorn un lloc més bonic i habitable. No voldria deixar-me cap títol, ja que tots van ser preciosos. Entre ells vam explicar El jardí curiós i Un autobús caído del cielo.

I sobretot el que més us ha agradat ha estat aquest, el de Nelson Mandela.

En Nelson Mandela, va ser un home que confiava en la humanitat, i estava convençut que el món canviaria quan l’ésser humà respectés tots els homes, sense prestar atenció al color de la pell de cadascú.

 

IMG_20190520_154327

Quina pena que s’acabi el temps. Hi ha tardes que haurien de durar moltes més hores, oi? Que tingueu una bona setmana, i recordeu que dilluns que ve escoltarem uns poemes i els llegirem i comentarem entre tots.

—Mercè, saps qui vindrà a llegir i explicar-nos-en el significat?
—Sí, el Ramon!