Bajo el mismo cielo 2

baixa-2

Quan tothom era a dalt, a la coberta, el vaixell Winnipeg, es va començar a moure. Sonava una música que molts coneixien, i que ressonava des dels altaveus: era un himne a la llibertat.

 No sé del cert quin és aquest himne que tothom coneix i que la  Núria Martí Constans esmenta com a símbol del moment històric que viuen els protagonistes d’aquest exili català, però la música que més m’ha acostat a aquest instant del llibre és El cant dels ocells de Pau Casals

També havíem comentat amb l’Anna que segurament es referia a la Simfonia núm. 9 en re menor op. 125 és la darrera simfonia de Ludwig van Beethoven, acabada a principis del 1824. És una de les obres més transcendentals i, en alguns fragments també més popular, de la història de la música. El seu últim moviment, que incorpora una part de l’Ode an die Freude (Oda a l’Alegria) de Friedrich von Schiller. És una música que s’ha convertit en un símbol de la llibertat i de la germanor entre els pobles i, des de 1986, és l’himne de la Unió Europea (UE).

Els passatgers sentien una enyorança molt gran, i molta tristesa, però alhora estaven plens d’il·lusió, tenien la plena convicció que totes les penalitats s’avien acabat.[…]

La Teresa estava molt trista, el seu cor li deia que mai més podria tornar a Catalunya, i això li feia mal, però també pensava emocionada en el nou món que l’esperava, sobretot per la seva filla. Tenia un gran buit a l’estómac […]

A mesura que s’allunyaven del port, les cases, les barques i els altres vaixells s’anaven fent petits. El mar, en canvi, cada vegada es feia més gran. La Miranda s’ho mirava impressionada.

El capità els havia donat la benvinguda i els va explicar que trigarien un mes a arribar a Amèrica […]

El dormitori del vaixell era immens i estava ple de lliteres. La Teresa es va estirar en un llit de dalt i la Miranda en un de baix, amb la seva nina sempre al costat o agafant-la amb força contra el seu pit. […]

A l’hora de dinar, feien torns. Els que tenien la targeta groga menjaven primer i els qui tenien la blava ho feien després. Sempre s’asseien al mateix lloc, al final d’una taula molt llarga, i des del primer dia, la Teresa va tenir en Federico al costat.

En Federico era un home que anava tot sol. Venia d’Andalusia, i també havia passat la frontera com elles dues. Era cuiner i a vegades ajudava a fer el menjar a la cuina del vaixell.

Des de bon principi la Teresa i el Federico xerraven sovint. Ell li va explicar que havia fet de soldat, i com havia hagut de fugir de les tropes de l’enemic, de l’invasor. La Teresa també li va parlar de tot el que havien viscut amb la Miranda. […]

El Federico era un home alt i prim, amb el ventre una mica tirat endintre i l’esquena un xic corbada. Duia els pantalons més aviat curts i se’ls aguantava amb uns elàstics blaus.

La Teresa li va preguntar a la seva filla què li semblava el Federico, i si el trobava simpàtic. La nena li va dir que sí. […]

La Teresa i en Federico, sempre que tenien una estona, passejaven junts, i també cantaven en un dels tres grups corals que s’havien format.

Cada dia que passava, la Teresa se sentia més a prop d’ell. Es va adonar que l’estimava.

La Miranda de seguida va conèixer nens i nenes al vaixell. N’hi havia de molt llocs diferents i, alhora que jugaven, tots parlaven del país que els esperava […]

De tant en tant (a vegades sovint), la Miranda preguntava a la seva mare com era el país on anaven a viure, i la mare li contestava: doncs, només sé que és un país molt llarg i estret, i té unes muntanyes molt altes. I la Miranda quedava molt impacient per veure la ciutat on viurien i la casa que tindrien. També volia saber si els carrers i les places serien com les del poble on va néixer. I l’escola i les botigues, i els parcs i les esglésies. Com seran? Volia fixar-s’hi bé, perquè algú dia, quan ja fos mestra, ho explicaria a la Sara. […]

Un dia el vaixell es va trobar amb una tempesta tropical. La tempesta era molt forta, amb vents molt impetuosos, pluja i mar brava. El vaixell semblava que es gronxés d’una banda a l’altra, de dreta a esquerra, i de proa a popa. Així tota l’estona. Els trons eren d’aquells que semblaven que caigués el cel, junt amb la lluminositat i el soroll de les descàrregues elèctriques. […]

La Teresa estava asseguda al llit de la filla. L’abraçava dolçament i li xiuxiuejava a l’orella que tot aniria bé, que no patís, que no la deixaria ni un moment. […]

Al cap d’una estona va arribar en Federico. Anava tot xop, i venia de coberta, d’ajudar els mariners en feines del vaixell. Es va eixugar una mica i es va asseure al costat de la Teresa, que estava nerviosa. Va recolzar el cap a la seva espatlla i ell la va abraçar.

De mica en mica, el mar i el cel es van anar calmant. I en Federico encara abraçava la Teresa. El cor els bategava amb força a tots dos.

—Sabeu què volt dir “El cor els bategava amb força”? De ben segur que hi ha més paraules per expressar-ho, però jo dic aquestes. Per un sentiment, un anhel, un propòsit… I vosaltres, quines dieu?

Després, la Teresa li va preguntar al Federico:

—Em deixaràs?

—Mai, no et deixaré mai.

Es van girar i es van mirar, i es van anar acostant fins que els llavis es van trobar i es van besar, amb un petó llarg i tendre.

La nit del 2 de setembre van arribar al port de Valparaíso, on desembarcaren el matí del 3 (just abans de començar la Segona Guerra Mundial). […]

Començava una nova vida plena d’il·lusions i ganes de viure. Eren els rojos derrotats per les armes (els feixistes van vèncer, però no van convèncer).

(Voldria fer referència que l’altre dia vaig trobar un vídeo on un senyor que havia anat en aquest vaixell explica que, en acabar “l’Himne de la Llibertat”, els catalans van cantar “l’Emigrant”. Minut 13:00)


Ja hem acabat de llegir aquesta història i l’hem comentat molt i molt bé. Tots en sabeu força, d’història.

montaje_de_valparaiso

Pese a censura de la Embajada de España, conmemorarán la llegada del Winnipeg a Chile en el Estadio Nacional
01.09.2017
Anuncis

Bajo el mismo cielo 1

El lunes pasado ya leimos la presentación de esta novela,  es para recordar que aquellos episodos que hoy vais a empezar a  leer no tenemos que olvidarlos nunca, y sin odio tratar de que nunca más se repitan.

Bien, hoy a quien le toca empezar?

A ti no, Ivan, recuerda que ya lo hiciste el lunes pasado.

Ah, que le cediste tu puesto a tu compañero, pues como lo hacemos? Os parece bien que hoy  empiece Rosa. Si?

Empezamos?

una_peseta_consell_municipal_figueres_1937

rambla-i-carrer-del-palau-figueres-1907
Figueres, 1939

CAMINO HACIA FRANCIA

Eran los últimos días de la Guerra Civil en España.

En Figueres, al norte de Cataluña,

 las bombas caían una tras otra

con un ruido ensordecedor.

 

`[…] Las casas se hundían.

Hombres y mujeres corrían por las calles,

 llorando de miedo y de dolor.

 Había llamas y humo por todas partes.

 

Teresa y su hija Miranda

se habían refugiado en la escuela porque

 su casa solo era un montón de escombros.

 Ya no tenían familia.

 

 […] El padre de Miranda había muerto

 hacía días en una cruel batalla cerca del río Ebro.

Y sus abuelos habían quedado enterrados

 bajo las paredes de la casa

destruida por las bombas.

[…] En pocos segundos, las entradas

de los trenes quedaron bloqueadas

con muchos hombres, mujeres,niños,

niñas, abuelos y abuelas que querían subir.

[…] Teresa, muy angustiada, pensó que

si se acercaba a un tren, con los golpes

y los empujones, podía escapársele

la mano de la pequeña Miranda.

[…] Y se quedó de pie donde estaba,

con su hija al lado.

Además, no estaba segura de que

aquel tren fuera realmente a Francia.

[…] —Iremos a pie hasta Francia. A ti te gusta andar, ¿verdad?

—dijo Teresa a Miranda.

Y Miranda afirmó con la cabeza sin

decir nada de nada.

Muy tristes, se dieron la vuelta y

empezaron a caminar hacia la carretera.

Gracias Rosa, tienes la voz muy bonita, y lo has leido muy bien. En esta novela si que podrás entrar en el personaje.

Bressol dels exiliats

“Hi havia una mare que no tenia llet i el nen plorava de gana dia i nit. Quan es rendia de tant plorar, s’adormia i ella l’escalfava amb

el seu cos. Les mantes que tenien encara estaven xopes d’aquells dies tan dolents de febrer. Quan sortia el sol, enterrava el nadó a la sorra fins a deixar-ne fora només el caparró. La sorra li feia de manta.

Però al cap d’uns dies el nen es va morir de fred i de gana. Jo estava embarassada i només de pensar que el meu fill naixeria en aquell infern ja em desesperava.

Després d’unes setmanes, a la barraca d’infermeria del camp vaig trobar la senyora Elisabeth; o, més ben dit, ella em va trobar a mi.

Em va proposar de parir en una maternitat situada a Elna, allà mateix, al Rosselló.

El dia que va néixer el meu fill a la sala de parts de la Maternitat, no em vaig poder reprimir les llàgrimes.

Tothom es pensava que plorava d’emoció, però només jo sabia que plorava pel nen enterrat a la sorra d’Argelers”.

Mercè Domènech (Portbou, 2004)

Del llibre “La maternitat d’Elna. Bressol dels exiliats, d’Assumpta Montellà (2005)