“El Circ de la Papallona”

el circo de las mariposas

Aquest divendres passat ens vam reunir a la Biblioteca una colla de nenes i nens de l’escola de Balsareny, i el grup de joves d’Ampans, que venen cada setmana, per tal de veure un vídeo i comentar-lo després.

 

CURTMETRATGE. “The Butterfly Circus” (2009)

Fitxa:

Títol original: “The Butterfly Circus”

Títol en català: “El Circ de la Papallona”

Títol en castellà: “El Circo de la Mariposa”

Any: 2009

País: Estats Units

Director: Joshua Weigel

Guió: Joshua Weigel, Rebekah Weigel

Actor principal: Nick Vujicic. És un orador motivacional i director de Life Without Limbs, una organització per a persones amb discapacitat física.

Actors/Actriusrincipals: Eduardo Verastegui, Nick Vujicic, Doug Jones, Matt Allmen, Mark Atteberry, Kirk Bovill, Lexi Pearl, Connor Rosen.

Durada: 20 minuts.

 

Sinopsi: El senyor Méndez és propietari del Circ de la Papallona, un espectacle realitzat per artistes que han superat grans dificultats, i que té com a objectiu aportar una mica de felicitat a les persones dissortades. Un dia coneixerà Will, un discapacitat sense braços ni cames, i el destí farà que acabi en aquest circ i superi les seves limitacions per donar exemple a la gent amb problemes. Igual que el personatge que interpreta, l’actor, Nick Vujicic, és un minusvàlid que ha sabut fer de la seva discapacitat un exemple de superació personal i de reforçament de l’autoestima.

The Butterfly Circus, “El Circ de la Papallona”, és un emotiu curtmetratge que. tal com dic. ens parla de la superació personal, però també de la recerca del propi lloc al món, amb un missatge d’esperança, de motivació i de repte.

El coprotagonista és l’actor mexicà Eduardo Verástegui. Va guanyar el primer premi del concurs de curts “The Doorpost Film Project”. Aquest premi reconeix l’aportació del curt a la promoció de valors com l’esperança i la dignitat humana.

Té un argument clàssic però no per això menys recomanable. Destaca l’ambientació de l’època de la Gran Depressió dels anys 30 del segle XX, després del crac de 1929.

Vídeo en versió original subtitulada (V.O.S). Personalment vull dir-vos que no sé anglès, però crec que en aquest cas t’hi acostumes de seguida, de veritat. (Jo recomano la versió en VOS, però per als que no us agrada la versió original, hi ha una versió d’aquest curtmetratge doblat al castellà mexicà, amb una qualitat més que deficient: enllaç aquí.)

Si el voleu veure en versió original, podeu accedir a través del link del Youtube.

En castellà i subtitulat.

És un vídeo de dues parts (10 i 10 minuts). S’hi veu la capacitat de canvi en un personatge, la resiliència, com les parts més negatives del nostre ésser poden transformar-se en positives.

El curtmetratge ens permet reflexionar sobre la mirada que tenim envers els altres. Hi ha molts temes: resiliència, empatia, motivació, superació, sentiments, desenvolupament del potencial propi…

ce42e0bd82b8ff41bd69b5be2abb57a8

Llegeixo que Nick Vujicik va néixer a Melbourne, Austràlia, amb una agenèsia consistent en una tri-amèlia, que es caracteritza per la manca de tres extremitats. La seva vida va estar plena de dificultats. Una d’elles va ser no poder anar a una escola normal, malgrat no tenir discapacitats mentals; va aprendre a escriure usant els dos dits del seu peu esquerre. Va patir assetjament al col·legi, cosa que el va afectar molt negativament i, amb vuit anys, va començar a plantejar-se el suïcidi.

A mi, l’inici del curtmetratge “El Circ de la Papallona” em recorda el Freaks, de Tod Browning, on es descriu cruelment el món dels “fenòmens” de fira. També presenta similituds amb “L’home elefant”, de David Lynch. No obstant això, el protagonista d’aquest curt no és Joseph Merrick (“l’home elefant”), encara que comparteixi amb aquest personatge la seva gran humanitat. “Jo no sóc un monstre … Sóc un ésser humà … Sóc un home”, explotava en una memorable seqüència de la pel·lícula.

Will, en canvi, assumeix la seva soledat i la maldat dels homes amb una resignada indiferència, fins que descobreix que hi ha “altres” circs: el Circ de la Papallona del senyor Méndez. Allà descobrirà el valor de tot ésser humà, fins i tot el seu propi.

— Tina, un dia li deia a l’Anna que a vegades la vida, els centres educatius, els pacients en els hospitals, les fàbriques… som com un circ. Ens transformem, ens reinventem… Com les erugues que esdevenen papallones.

— M’agrada la metàfora i la voldria compartir amb tots ells.

Podem obrir un debat sobre:

○ Cóm se sent el personatge principal en el primer moment?

○ Cóm el veuen els altres?

○ Quin va ser el motor del canvi?

○ Què sents tu per ell?

○ Cóm identifiques el personatge? Quina és la seva debilitat? Cóm la veus? Cóm l’han treballat?

En el vídeo podem observar que en el primer circ, tots els “monstres” estan frustrats, amb una baixa motivació i sense anhel per desenvolupar la seva pròpia comesa. No obstant això, en el circ de Sr. Mendez, l’actitud dels “monstres” és diferent, tenen un desig per millorar i desenvolupar el seu treball. Se senten satisfets.

— Tina, mira quina cara fan tots. Estan embadalits mirant el vídeo. Fes-los una foto, sisplau.

— Tinc el mòbil a la mà: ara anava a fer-ho, Josep.

Quan es va acabar el curtmetratge ella i jo vam coincidir que ens havia emocionat molt.

Tan bon punt es va acabar el vídeo, la bibliotecària i la Tina (la seva monitora) van parlar amb els nens, els van parlar una mica del que suposa la discapacitació, i de la força que tenen per superar-la. Els van preguntar què els havia semblat el vídeo.

Jo els vaig explicar dos casos viscuts. El primer, el d’un amic, un noi gairebé cec que era escalador. I l’altre, un home exactament igual al protagonista del curtmetratge, amb la diferència que duia una pròtesi a cada cama, i era un atleta especialitzat en proves de relleus, i moltes vegades guanyava les curses de 4×200 metres, com va fer als JJOO de Barcelona’92. Més que res perquè escoltessin casos molt propers a nosaltres.

descarga (5)

Vam recollir-ho tot i sortírem al carrer… El grup de joves ens va ensenyar les dificultats que tenen les persones discapacitades per fer moltes coses: tant anant en cadires de rodes com movent-se portant els ulls tapats i amb diversos obstacles pertot arreu.

041

“Si només poguessis veure la bellesa que surt de les cendres” […]

“Però ells són diferents de mi.”

“Sí, però tu tens un avantatge. Com més gran sigui la lluita, més gran serà la glòria!”

Els he dit que quan estimes i creus en el que fas, desenvolupes el teu talent i com a conseqüència obtens resultats i reconeixement.  La metàfora del Circ de la Papallona consisteix en un símil: les papallones neixen d’un capoll que necessita el seu temps de maduració; així mateix, el talent i el potencial humà necessiten també madurar, abans que se’n puguin obtenir resultats apreciables.

M’agradaria acabar l’explicació del que es va fer el divendres passat dient una cosa que em sembla molt significativa.

— Josep, vas tot xop, vés-te’n a casa, que nosaltres, quan acabem d’esmorzar, també marxarem.

—Sí, ja me’n vaig, però parlant d’anar xops, hi aneu més vosaltres que jo.

—El que passa és que ningú diu res, com aquesta “senyora” que ha caigut de la cadira fa molta estona i m’ho ha dit ara fa uns minuts. I encara en veu baixa…

042

—T’has fet mal?

—No, em sembla que no… No ho sé…

M’acomiado i marxo.

044

Pel camí penso que el valor de tot això no està en els diàlegs de la pel·lícula ni de la resta del matí, sinó en els silencis. En les coses que callen els personatges del Circ, i les coses que callen els que es mullen perquè no poden córrer com els altres, els que cauen de la cadira i es fan mal, però tornen a pujar a la cadira i continuen ensenyant com es fa allò d’anar sortejant els cons, amb el terra moll i de sorra.

Sens dubte, d’aquests silencis és d’on pots aprendre més.

Uns silencis a la transformació de Will.

Uns silencis que transformen erugues en papallones.

Uns silencis que transformen “monstres” com Will en persones admirades per molta gent

Bon estiu! Moltes gràcies a tothom.

c63b8731c2095dc971ef0d60151851f9 (1)

Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial,  i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos  d’Internet i Viquipèdia.

 

Anuncis

Quan el cor descobreix què vol, l’univers col·labora. (2)

Avui ens han visitat els nens de 1r de l’escola Guillem de Balsareny. 
Tot i ser només de primer curs, aquests nens estan molt ben informats, i en saben molt de tot! Gràcies per venir a la biblioteca! Explicaré com va anar tot plegat.  Això serà en un altre post, perquè ara no tinc cap fotografia.

Va ser molt divertit!

Per la Sònia.

humoristan-56e069ccdbe38

Sònia, ja tens el que em vas demanar: un bon còmic!

Saps què passa? Que els temps canvien, i el que ara és un còmic, per a mi és el TBO de tota la vida. Vosaltres no, perquè encara no havíeu nascut, però els vostres pares i avis recorden molt bé allò de: “Compra’m el TBO!

 

 

Aquesta era la frase repetida cada cap de setmana que generacions i generacions de nens vàrem dir per demanar al pare, la tieta, l’avi o la iaia quan passàvem per davant d’un quiosc que ens compressin el TBO, Era una revista infantil plena d’historietes, acudits, dibuixos i endevinalles, que, sense cap dubte, feien passar una bona estona als més petits, però també als grans en uns temps difícils. La publicava Editorial Bruguera, de Barcelona, des del 1917.

Alguns dels seus personatges més carismàtics van aparèixer durant molts anys, en molts casos amb els mateixos dibuixants tota la vida o gairebé. Per això, als lectors ens resultaven molt familiars.

images (4)
…Yo quiero un tebeo, yo quiero un tebeo

Per exemple: qui no recorda “La família Ulises”? Dibuixada per Marí Benejam, amb guions de Joaquim Buigas i de Carles Bech, es va començar a publicar el 1945; el 1969, Benejam es va retirar amb 79 anys i va ser substituït per Josep M. Blanco Ibarz.

Aquella família, malgrat que parlés en castellà i que la parella protagonista es diguessin Ulises Higueruelo i Sinforosa, eren més catalans que una barretina i molt representatius d’una classe mitjana que comprava cada diumenge un tortell i anava a estiuejar a la torreta del poble.

L’any 1968, poc després del cinquantenari de la publicació, la Real Academia Española va incorporar al seu diccionari el terme genèric”tebeo” amb la següent definició: “Revista infantil de historietas cuyo asunto se desarrolla en series de dibujos”. Tanmateix, al diccionari imprès aquesta entrada no hi va aparèixer fins a l’edició de 1981.

original-ulises

“La familia Ulises” és una de les sèries més famoses de la història del còmic espanyol. Narra les peripècies d’una família de classe mitjana (dedueixo que barcelonina) als difícils anys de la postguerra i el seu relatiu ascens social posterior com a conseqüència del “desenvolupisme” d’Espanya. La primera historieta de “La familia Ulises” va veure la llum durant l’anomenada “etapa sense numerar” de TBO, en la qual, com que no tenien els permisos oficials obligatoris, la revista no es podia presentar com a publicació periòdica i va recórrer a la “petita trampa” de variar lleugerament la capçalera per a cada lliurament, com si es tractés d’edicions unitàries. A l’original d’aquesta primera pàgina es pot apreciar que el nom del cap de família era, al principi,Hilarión, i que es va canviar a l’últim moment pel d’Ulises.

[La família] En els primers episodis de la sèrie la família tenia set membres, sense comptar el gos. Entre els fills s’hi trobava un nen ros de nom desconegut que va desaparèixer sense cap explicació l’any 1950. A més del matrimoni Ulises-Sinforosa, hi havia l’àvia, Filomena, i els tres fills: Lolín, la gran, i Merceditas i Policarpito. No hem d’oblidar la presència del gos Treski, que va substituir un altre gos anomenat Kuki, devorat de manera inconscient per la família a la historieta titulada “La liebre a la montañesa”, publicada el 1945. També hi sortia sovint Don Paco, un senyor gran enamorat de Lolín, a qui ella no feia gens de cas.

CARPANTA

CARPANTA

supercarp42bo

A part del TBO, hi havia altres publicacions infantils. Una d’important era “Pulgarcito” (també d’Editoral Bruguera, apareguda el 1921), i entre els seus personatges més emblemàtics hi havia “Carpanta”, dibuixat per Josep Escobar.

“Carpanta” era un retrat de la fam de la postguerra, molt ben plasmat en una historieta. La idea inicial va ser crear un personatge que fos l’antítesi de “Pilón”, el personatge menja-hamburgueses de la sèrie “Popeye”. Escobar, que va patir represàlies del franquisme pel seu catalanisme i per la seva pertinença al bàndol perdedor de la Guerra Civil, va traslladar al personatge de Carpanta tota la seva “mala llet” per mostrar que a Espanya només podien menjar bé i escapar-se del racionament de l’època “els de sempre”.

Carpanta era un rodamon solitari, sense diners, casa ni feina, que vivia sota un pont i intentava utilitzar a cada pàgina el seu enginy i la seva picardia per poder-se endur alguna cosa a la boca. Rarament tenia èxit. La misèria humana dels rics, la mesquinesa dels transeünts i la desraó de l’actuació de la policia urbana retrataven perfectament el clima pessimista i decadent de la postguerra espanyola. No podem oblidar que el nivell de vida de la nostra societat l’any 1936 no es va tornar a assolir fins molts anys després de la fi de la Guerra Civil. En les primeres historietes, no tenia nom i vestia de qualsevol manera, però el dibuixant aviat va anar configurant el personatge amb el seu típic barret de palla, camisa de coll alt, corbatí, jaqueta i camisa de ratlles.

descarga (1)

Un company seu d’aventures era un altre vagabund, de nom Protasio; un personatge que apareix esporàdicament a l’inici de la sèrie, i que anirà definint la seva personalitat amb el temps fins acabar sent el company de fatigues del protagonista.carpanta

Desitjo que t’agradi. Ja veus que només és un petit recull d’uns personatges molt nostrats. Ara et toca a tu, Sònia. A dibuixar.

humoristan-58c72a0b0859f

 

 
I encara hi va haver Tío Vivo (1957), que va acabar a l’òrbita de Bruguera, amb personatges com el Caco Bonifacio, Apolino Tarúguez, Blasa portera de su casa... , los señores de Alcorcón y el holgazán de Pepón,   i més endavant Rompetechos i els veïns de 13 Rue del Percebe.

 Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial,  i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.

Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos  d’Internet i Viquipèdia. https://www.tebeosfera.com/documentos/la_familia_ulises.
htmlhttp://humoristan.org/ca/series/el-reporter-tribulete/

Quan el cor descobreix què vol, l’univers col·labora. “Paper Reciclat”

images (4)

El passat divendres 2 de juny els nois i noies d’AMPANS van vindre a la nostra Biblioteca per ensenyar-nos  a fer “Paper Reciclat”.

colors

Estic molt content de veure-us una altra vegada. Ha passat mig any per uns, i tot un any per uns altres. M’entristeix saber que hi ha companys que difícilment els tornaré a veure, perquè se’n van a uns altres llocs. En un any tots plegats carreguem records, anhels, experiències, projectes, tristors i tendresa que només poden ser reconeguts si eduquem la mirada per ser capaços d’apreciar-los. Els nostres noms estan plens d’imatges, de veus que no han callat i d’ulls que busquen entre l’alegria del passat viscut, l’esperança del futur. Diuen que quan el cor descobreix què vol, l’univers col·labora…i així és.
Gràcies per ser-hi!

La Núria, la seva monitora, ens va explicar d’on ve i per a què es feia servir. Ja duien la pasta de paper preparada perquè no tenien gaire temps (és un procés llarg), però van explicar com s’havien de fer els primers passos.

IMG_1071

image006

Van començar mesurant la pasta i la passaven a un recipient ample que duia aigua. Amb un sedàs, vam agafar la pasta i la van dissoldre amb aigua, de manera que va caure tota la que sobrava. Anaven explicant que per fer papers de colors (punts de llibre, tapes de llibre…) es pot posar una mica de pintura del color desitjat a la pasta, i es barreja de manera que quedi homogeni. Després, vam agafar la pasta escorreguda del sedàs i la vam posar damunt d’una baieta de paper, que també pot ser de roba perquè absorbís l’aigua restant. Les baietes unes damunt de les altres. Una capa de pasta de paper i una baieta (o una fulla de paper) i les vam premsar només amb les mans, per tal que el paper quedés ben pla i escorregut el màxim possible.El pròxim pas és que al cap de quinze dies ja es pot treure el paper, i en el cas que encara estigui humit es deixa eixugar damunt de papers de diari, o també estendre’l com si fos una peça de roba en un estenedor.

Van vindre molts nois i noies d’Escola Guillem de Balsareny, d’aquí el poble, i la Juani, la Laia i els seus companys estaven tota l’estona al costat dels nens explicant tot el procés. Quins tipus de paper podem trobar a casa nostra i com n’és d’important que tots reciclem. Van retallar i estripar papers usats i els vam deixar amb aigua una estona. La Núria per fer-lo més divertit va afegir pintura de colors i per tal de decorar els fulls hi va posar molts dibuixos decorats. Ara ja sabem que és molt fàcil i divertit! I a més, súper important perquè reciclant evitem tallar els arbres del bosc.

images

A les noies d’AMPANS els va sobrar temps i vam estar recordant els dies de l’estiu passat el que vam fer. El llibre que vam llegir, comentar i explicar, així com els jocs. Com s’ho van passar de bé. Els llibres que els hi prestava l’Anna. Els poetes que jo els recomanava per llegir-los. Aquells dies vam parlar de moltes coses. Estaven molt contentes perquè havien vist el que els hi vaig posar al blog.Ens ho vam passar molt bé!

Ja veieu que l’Anna ha fet una gran feina perquè vinguin aquest matí els nens d’escola per veure-us i aprendre a fer tot això tan maco del paper reciclat.

2335337_7c6cd0b0dd_m

 

Un record per cadascú de vosaltres

JOANI

—Josep, fa temps que et vull demanar que m’ensenyis a fer una cosa, tu que saps de tot.
—Joani, jo quasi no sé fer res, però intentaré ajudar-te. De què es tracta?
—De fer Haikús.
—Mira, parlo per mi. Una vegada ho vaig intentar, però no és gens fàcil, s’ha de saber escriure en català el millor possible, i abans en sabia menys que ara. Per una altra banda, encara que se sàpiga escriure bé, s’han de seguir una sèrie de coses importants, perquè encara que semblin senzills no ho són per mi, s’han de trobar les emocions que la natura ens dóna. Però deixem aquesta setmana i el divendres que bé en tornem a parlar, d’acord?
—Joani, voldria dir-te, en primer lloc, que no sóc ningú que hi entengui, només m’agraden, i que amb aquestes petites explicacions no pretenc donar-te de cap manera la forma de fer els haikús i de les tankes. Ni pretenc afirmar que qui vulgui fer haikús o tankes s’ha de limitar a seguir les meves instruccions.
—Després, voldria dir que jo no sóc un especialista, ni em dedico a això professionalment (escriure de tot, i bé, tant aquí com en el Blog), ni tan sols he estudiat res similar.

—El que vull dir-te amb aquest escrit és que m’agrada llegir les diverses formes que vaig trobant en els poetes clàssics i no tan clàssics, i després que diverses persones que conec i jo mateix ens anem preguntant d’un a l’altre… Però de qui més he après és d’un senyor que es diu Ramon Carreté i crec que vosaltres no el coneixeu, però el grup de persones grans, aquells sí.

Abans d’explicar que són els haikús i les tankes, cal que expliqui el tema del nom. Les dues formes poètiques provenen de la llengua japonesa, i igualment el seu nom. Però no podem escriure en el nostre alfabet el seu nom real, i per tant no hi ha més remei que fer una traducció fonètica al català.
—Ho veus? L’haiku (俳(hai)句(ku)) és una de les formes de poesia tradicional japonesa més esteses.

És un poema breu, té 3 versos (3 ratlles)

L’última paraula de cada vers ha de ser plana o esdrúixola (no pot ser aguda). Hi ha autors que no respecten aquesta norma, i si t’agrada, tu pots ser una d’elles, si vols…

No té rima.

Està escrit en present. (Ara mateix)

Normalment parla de temes de la natura: les estacions de l’any, el mar, el cel, les plantes, els ocells…

Els que a mi m’agraden més són Salvador Espriu, i Carles Riba, però clar hi ha molts més que n’escriuen, i pot ser que els que m’agradin a mi a tu no t’agradin.

—Recordes que vaig dir que jo n’havia fet uns quants però que ho vaig deixar de fer precisament perquè no havia estudiat les formes de fer-ho, i també perquè no sabia escriure tan bé com ara, que tot sigui dit tampoc en sé massa.

Els haikús, encara que semblin senzills, són poemes complets, com els que fas tu, i sempre ens volen dir “alguna cosa més” que el significat de les paraules que el componen. Tu has de procurar trobar-hi sensacions o emocions en aquestes formes tan breus i concentrades de poesia. (Et torno a recordar que tu ja sents aquestes coses quan fas els teus poemes)
Matsuo Basho va ser el primer poeta que en va escriure en el segle XVII (17) (Disset)
Ell va dir que un haiku és senzillament el que succeeix en un lloc i en un moment donat.

Aquí te’n deixo uns quants de ben macos.
Haikús en català

La fulla vola,
per un instant somia
que és papallona.

La lluna pinta,
damunt l’aigua amansida,
camins de plata.

Polsims d’estrelles
estenen per l’ombratge
l’hora dels somnis.

Enllà vespreja,
ones de nit acotxen
la llum darrera.

La nit s’esquitlla;
damunt les ones grises
hi albira l’alba.

Ran de la bassa
degota el cant monòton
de la granota.

El vent escampa
gemecs de fulles orfes
per cels d’octubre.

Amb fils de pluja
l’abril broda un paisatge
de flors que lluen.

La font murmura
cançons d’or i de plata;
dansen les nimfes.

Pels camins càlids,
flaires de farigola
tenyeixen l’aire.

HAIKÚS EN TEMPS DE GUERRA
M. Martí i Pol
I
L’aire colpeja
suaument la finestra.
La nit s’apropa.
II
Un vent lentíssim
converteix el silenci
en melodia.
III
Dòcil, la tarda
se m’adorm a la falda.
Tot és misteri.
IV
Al forc dels dies
només hi creix tristesa;
lluny, algú canta.

Això fa una estona ho hem pogut comprovar amb els cantants i les cançons. A tu no t’agrada en Lluís Llach ni en Joan Manel Serrat i a mi sí. No passa res. A tu t’agrada els Txarango i a mi no gaire. Oi que estem d’acord?

UNA LLUNA A L’AIGUA / TXARANGO

Vine’m a buscar, vine a robar-me l’aire.
Vine aquí, balla amb mi, balla com una lluna a l’aigua.

Busco el batec de la terra,
de la teva pell amb la meva,
la vida que passa a través nostre.
Busco dins teu els vaixells enfonsats dels dies.

Busco la clau del teu regne amb les cançons.
Vull descobrir-te amb tot el cos.
Arribar-te a la boca, robar-te l’aire
i tremolar tots dos com una lluna a l’aigua.

No vull veure’t, vull mirar-te.
No vull imaginar-te, vull sentir-te.
Vull compartir tot això que sents.
No vull tenir-te a tu: vull, amb tu, tenir el temps.

Vine’m a buscar, vine a robar-me l’aire.
Vine aquí, balla amb mi, balla com una lluna a l’aigua.
M’agrada perquè ets rebel, perquè balles, perquè vibres.
M’agraden els teus ulls cansats d’haver-se passat la nit entre llibres.

Jo vull llegir-te amb els dits.
Vull sentir-te la pell encesa.
Vine i arranca’m aquest plor del pit.
Vine a treure’m la roba de la tristesa.

No vull veure’t, vull mirar-te.
No vull imaginar-te, vull sentir-te.
Vull compartir tot això que sents.
No vull tenir-te a tu: vull, amb tu, tenir el temps.

Vine’m a buscar, vine a robar-me l’aire.
Vine aquí, balla amb mi, balla com una lluna a l’aigua.

Crema Barcelona i la lluna ens mira quan de nit delira la ciutat.

 

Poemes de  la Joani.

LUNA LLENA ALMA Y ESENCIA
DE LA NOCHE
AMANTE DE REYES, PRÍNCIPES Y SEÑORES
ERRANTE DAMA DE PLATA ETERNA
CORTESANA MUJER QUE ACOGE Y ATRAPA
MIS SUSPIROS VIBRANTES, OLEAJE
QUE ELEVA MIS INSTINTOS
MÁGIA, MISTERIO, SENTIMIENTO Y
SILENCIOSO DEL AMOR QUE ARDE
Y ME CONSUME DENTRO…

JOANI

images (1)

‘Romance de la Luna, Luna’, de Federico García Lorca (1898 – 1936)

La luna vino a la fragua 
con su polisón de nardos. 
El niño la mira mira. 
El niño la está mirando. 

En el aire conmovido 
mueve la luna sus brazos 
y enseña, lúbrica y pura, 
sus senos de duro estaño. 

Huye luna, luna, luna. 
Si vinieran los gitanos, 
harían con tu corazón 
collares y anillos blancos. 

Niño déjame que baile. 
Cuando vengan los gitanos, 
te encontrarán sobre el yunque 
con los ojillos cerrados. 

Huye luna, luna, luna, 
que ya siento sus caballos. 
Niño déjame, no pises, 
mi blancor almidonado. 

El jinete se acercaba 
tocando el tambor del llano. 
Dentro de la fragua el niño, 
tiene los ojos cerrados. 

Por el olivar venían, 
bronce y sueño, los gitanos. 
Las cabezas levantadas 
y los ojos entornados. 

¡Cómo canta la zumaya, 
ay como canta en el árbol! 
Por el cielo va la luna 
con el niño de la mano. 

Dentro de la fragua lloran, 
dando gritos, los gitanos. 
El aire la vela, vela. 
el aire la está velando.

Federico García Lorca: Quiero llorar mi pena y te lo digo…

…Pero yo te sufrí, rasgué mis venas,
tigre y paloma, sobre tu cintura
en duelo de mordiscos y azucenas. “

FGL

Triste alba la que llega, con la muerte de Federico en nuestra memoria rompiéndonos el alma …

descarga

“Soneto del amor oscuro”

Federico García Lorca

Quiero llorar mi pena y te lo digo
para que tú me quieras y me llores
en un anochecer de ruiseñores,
con un puñal, con besos y contigo.

Quiero matar al único testigo
para el asesinato de mis flores
y convertir mi llanto y mis sudores
en eterno montón de duro trigo.

Que no se acabe nunca la madeja
del te quiero me quieres, siempre ardida
con decrépito sol y luna vieja.

Que lo que no me des y no te pida
será para la muerte, que no deja
ni sombra por la carne estremecida.

Federico García Lorca

De: “Sonetos del Amor Oscuro” – 1936
Recogido en: “Federico García Lorca – Poesía completa”
Ed. Galaxia Gutenberg – 2011®
ISBN: 978-84-8109-933-1

Federico García Lorca nació en Fuente Vaqueros, pueblo de la Vega de Granada, el 5 de junio de 1898.
La obra poética de Lorca constituye una de las cimas de la poesía de la Generación del 27′, de toda la literatura española, y el reflejo de un sentimiento trágico de la vida; en ella conviven la tradición popular y la culta.
Murió asesinado por el bando franquista, al poco de empezar la Guerra Civil, en un camino entre Víznar y Alfacar, en la Vega de Granada, el 18 de agosto de 1936.

JOANI

Per tu Josep

images (3)

ANTONIO MACHADO. Caminante no hay camino. 

Todo pasa y todo queda,
pero lo nuestro es pasar,
pasar haciendo caminos,
caminos sobre el mar.

Nunca persequí la gloria,
ni dejar en la memoria
de los hombres mi canción;
yo amo los mundos sutiles,
ingrávidos y gentiles,
como pompas de jabón.

Me gusta verlos pintarse
de sol y grana, volar
bajo el cielo azul, temblar
súbitamente y quebrarse…

Nunca perseguí la gloria.

Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;
caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.

Al andar se hace camino
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.

Caminante no hay camino
sino estelas en la mar…

Hace algún tiempo en ese lugar
donde hoy los bosques se visten de espinos
se oyó la voz de un poeta gritar
“Caminante no hay camino,
se hace camino al andar…”

Golpe a golpe, verso a verso…

Murió el poeta lejos del hogar.
Le cubre el polvo de un país vecino.
Al alejarse le vieron llorar.
“Caminante no hay camino,
se hace camino al andar…”

Golpe a golpe, verso a verso…

Cuando el jilguero no puede cantar.
Cuando el poeta es un peregrino,
cuando de nada nos sirve rezar.
“Caminante no hay camino,
se hace camino al andar…”

Golpe a golpe, verso a verso.

 

LAIA

 

 

Gossos

LETRA ‘CORREN’

És tard, no sé quina hora és
però és fosc fa estona.
És fàcil veure que no hi ets
ni un paper, ja poc importa.

Poso els peus a terra, vui caminar,
necessito despertar en un dia radiant
Encara em queda temps per descobrir
tot allò que m’he amagat i que no m’he volgut dir.

Corrren, corren pels carrers corren
paraules que no s’esborren,
imatges que no se’n van.

i ploren, ploren pels carrers ploren
com gotes d’aigua s’enyoren
aquells que ja no es veuran.

Macaco:
Difícil descobrir qui sóc avui
una gota em cau mentres una altra em treu la set

plou i fa sol alhora tum bala bala tum bala bala
que m’apuntava a la meva, jo mateix em disparava
raig de llum, il·lumina’m, treu-me el fum
una revolució dins meu que seudiexo i es transforma

no, no,no,no,no,no s’esborren
em conformo amb mirar-me
mirar-me d’endins cap enfora

On puc anar-te a buscar?
Nena, no és broma,
hauria d’haver estat diferent
però en un moment s’han tancat les portes

Poso els peus a terra vull caminar
necessito despertar en un dia radiant
encara em queda temps per descobrir
tot allò que t’he amagat
i que no t’he volgut dir…

corren…
ploren…

PLUJA

 L´aigua dibuixa

i desdibuixa

les nostres passes.

Sota el paraigua

t’agafo la ma.

Tu em mires

dolçament i un petó

 

rellisca dels teus llavis

i cau en els meus.

 

Resultat d'imatges de AGAFAR LA LLUNA

AGAFAR LA LLUNA

(Primer premi de la Mostra Literària de Teià 2004)

He fet una xarxa amb fils de boira

per agafar la lluna adormida en un bassal.

Els estels em piquen l’ullet tot desitjant-me sort.

Perquè, sabeu, em diuen que la lluna

no es deixa enxampar mai i que s’escapa

de tots els paranys deixant només un rastre platejat

dins de la nit i que sempre, sempre

torna a penjar-se del cel.

Pepita CASTELLVÍ

 EL POBLE DESERT

Espurnes de plata té la teranyina,

són gotes d’aigua que s’han enganxat.

la pluja que ha caigut ho ha fet de puntetes

per no despertar l’aranya dormida al seu cau.

 

S’escampa l’olor de l’herba mullada,

giravolt d’aromes i colors.

El dia pinta de groc les vinyes que s’enfilen

pels turons esquitxats de clapes de sol.

 

Quan arribo al poble les cases em miren

amb els seus ulls buits, sense finestrons.

Pels carrers només s’hi passegen les sargantanes

i uns filferros enyoren la roba estesa al sol.

 

L’aire encara porta aquelles veus perdudes

de vides i vides que s’han esfumat.

El poble solitari recorda i somnia,

i ni el vent, aclofat, gosa respirar.

Pepita CASTELLVÍ

129c4f1d0052e696700052ce40b59551--greece-trip-greece-travel

LLUNA

 La imatge pàl-lida

de la lluna

es reflecteix en un bassal.

Quan hi suco el dit,

la lluna es trenca

en mil bocins,

tots diferents.

Hi ha mil llunes

escampades en la nit.

 descarga (1)

S’ESVALOTA

 S’esvalota l’aire al teu voltant.

Crits,

cançons,

rialles,

ballen entre els plec de la tarda.

I et deixes caure,

dolça,

alegre,

juganera,

com una espurna de sol dins el meu cor.

 

18157765_10213263124556474_230238590339574381_n
Balsareny

 L´ARBRE

L’arbre deixa la seva ombra

a la sorra del camí

Escampa la seva olor al vent

L’arbre solitari somia en el bosc.

No mira les seves arrels,

mira el castell de fulles verdes

banyades pel sol.

L’escorça l´embolcalla tendrament.

S’atansa el vespre

i tot es desfà en el silenci,

la quietud abraça la vella soca.

L’arbre dorm.

 

46417821 (1)
Balsareny

EL RIU

 Ha desaparegut la filera

d’arbres que es veien des del pont.

L´aire suau perfila quietuds

en les revoltes del riu

tant solos dibuixades per la pols.

Ja no corre l’aigua per la llera,

ara només la llum hi flueix lentament.

Records. Enyors del passat

 

5 (1)
Balsareny

 QUAN ARRIBA EL VESPRE

Oblida el record

de la daurada tarda.

Ara, sota la pluja,

arbres,camins ,silenci,

herba mullada,

xiscle del vent

entre les canyes.

 

Oblida el record

de l´opalina tarda.

Ara, escabellat ruixim,

ombra de núvols,

horitzó entelat,

fulles seques voltant

en la roda del vent.

 

Ara, pels camins del vespre

torna la calma.

 

 

 siesta_Kris+Di+Giacomo

 A LA MEVA NÉTA BONA NIT

 Escolta el ritme pausat de la pluja

gotetes que piquen en el vidre fred.

Lluny s’encén el llamp tot ell fet d´espurna,.

Lluernes de la nit, s’han amagat els estels.

 

Ha deixat de ploure i per entre els núvols

espia la lluna vestida de blanc,

cargols en filera passegen per l´herba

i un grill que es desperta comença a cantar.

 Bufa el  ventijol i amb una ventada

desperta remors i ondula els bassals.

Un gat rondaller dalt d’una teulada

miola a la lluna que es deixa estimar.

Els somnis s’enreden en els fils de plata

que damunt l’herba han deixat els cargols.

L’ombra de la nit s’ha fet més espessa,

és hora de dormir, bona nit tresor.

 Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial,  i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.

Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos  d’Internet i Viquipèdia. 

PepitaCASTELLVÍ http://moodle.x10.mx/corpoetic/author/pepita-vilardebo/