TERTÚLIA LITERÀRIA AMB L’ESCRIPTORA NÚRIA MARTÍ

 

Aquest dilluns 20 de març, a la Biblioteca Pere Casaldàliga de Balsareny ens vam agrupar uns quants col·lectius per passar una estona parlant de lectura, llibres i, en especial, de llibres de  fàcil lectura amb l’escriptora Núria Martí i Constans.  En concret, ens vam ajuntar els Club de lectura fàcil que les biblioteques de  Balsareny i Santpedor fem amb alumnes de la Fundació d’AMPANS, el grup de lectura en veu alta que la biblioteca de Balsareny dinamitza a la Residència Verge de Montserrat, així com integrants del curs de català i del club de lectura d’adults de la biblioteca de Balsareny. En total ens vam reunir 35 persones provinents de diferents entitats i àmbits per compartir una de les moltes coses que segur que tenim en comú: el gust per la lectura i els llibres.

DSC00622

La tertúlia va ser molt fluïda i amena i l’autora, la Núría Martí, ens va fer una explicació molt interessant sobre com es va introduir en el món de l’escriptura i, més concretament, en la narració en lectura fàcil. Va respondre a totes les preguntes que els integrants vam fer sobre alguns dels llibres que havien llegit, com ara: Trampa de foc, Les mateixes estrelles i El Temps de les cireres. L’Anna del Club de lectura fàcil de Santpedor va comentar que el llibre que ella s’havia llegit, Trampa de foc, era molt trist perquè es moria una de les germanes i volia saber si tenia algun altre que no fes tanta pena. La Núria ens va recomanar un que havia escrit i que era d’amor: Set dies al llac, de manera que  la biblioteca de Santpedor ja va marxar amb L’encàrrec per al seu club de lectura… Tants bons comentaris es van fer durant la tertúlia del llibre Les mateixes estrelles que els avis i les àvies de la Residència de Balsareny també vam fer la seva proposta.

foto grup (1)

Les bibliotecàries de Santpedor i Balsareny vam fer una reflexió al voltant de la importància que tenen els llibres de fàcil lectura per animar a aquelles persones amb dificultats lectores a introduir-se en el món de la literatura. Igualment, el fet que en poques sessions puguem acabar els llibres fa que les sessions siguin més dinàmiques i que puguem endinsar-nos en moltes històries, llocs i personatges.

Com veieu, vam passar una estona molt agradable on vam parlar de molts llibres, molts temes, i on vam corroborar que la suma d’opinions, punts de vistes, vivències i experiències fa que tots creixem com a lectors i com a persones.

Balsareny, 21 de març de 2017

 

Anna, voldria donar-te les gràcies des d’aquí i en nom de tots per la bona feina feta a la Biblioteca. Va ser molt emotiu veure com totes les persones que venen els dilluns al Club de Lectura preguntaven a la Núria Martí les coses que tenien ganes de saber.Inclús es van quedar sorpresos en veure que la Núria encara els ampliava molt més els seus coneixements sobre els llibres d’ella. Sobretot “Les mateixes estrelles”. Penso que no és gaire habitual que li preguntis pel nombre de persones que anaven embarcades en el vaixell Winnipeg i t’ensenyi la llista completa de les 2.050 persones: 1.160 homes, 540 dones i 350 nens, que es van haver d’habilitar en fileres de lliteres a les bodegues del vaixell.
Moltes gràcies a tothom, per ser-hi i col·laborar.

“Amb els llibres per amics no et faltarà companyia. Cada pàgina pot ser un estel que et fa de guia.”

Joana Raspall

Anuncis

Preguntes a Núria Martí, escriptora

 

16003291_10208419231142100_4170435247392013409_n

15977580_10208419199781316_7242208221922364203_n

                                                                               Sempre el mateix paisatge. Però mai els mateixos colors.   

                                               Bona tarda a tots!

Avui, com podeu veure tenim companyia: són els nens i nenes més petits de la guarderia, que vénen a mirar i escoltar contes. Per tant, ens asseurem aquí, si us sembla bé. Tenia pensat començar per preguntar-vos el final de la novel·la que la majoria hem acabat; faltaven la Mercè i en Joan, que els teníem lesionats. Afortunadament ja estan bé del tot.

Diu l’Anna (la vostra Anna, com en dieu) que potser seria millor parlar-ne després, per si no ens queda massa temps, i té raó.

Recordem que la setmana passada vam quedar que cada un de vosaltres escriuria una pregunta per fer-li a l’escriptora que vindrà… Recordeu quin dia, i a quina hora?

Efectivament, el dilluns que ve a les tres de la tarda. I el nom d’ella, el sabeu? Sí, la Núria Martí.

Home!, ja veig que l’Ignasi ha portat les preguntes escrites en aquest paper. N’hi ha més d’una, eh?

I tots vosaltres, també les porteu? O les fem aquí? Aquí; doncs perfecte, així les farem i comentarem alhora.

No, Roger, si vols, avui que sigui l’Ignasi, que ja fa estona que ho ve dient, que per això les porta fetes. I tu el segon, perquè anem per la dreta (no em miris així, Ignasi, aquesta no és la dreta a què em refereixo, home!). Vinga, som-hi!

—Ignasi:

1a) A quina etapa de la teva joventut vas començar a escriure llibres?

2a) Va influir algú perquè comencessis a fer llibres de literatura juvenil per a joves (lectura fàcil)?

3a) Penses continuar escrivint llibres per a joves i no tan joves en lectura fàcil?

—Ara tu, Roger:

—1a) Quants llibres tens en català, traduïts a una altra llengua?

2a) Quines obres de lectura fàcil recomanaries al nostre Club de Lectura?

—Vas tu, Joan Anton:

—S’han fet pel·lícules sobre la història verídica en la qual es basa “Trampa de foc“? I si se n’han fet, hi ha alguna cosa en català o castellà?

—Joan, tu vols preguntar alguna cosa? No?

—Doncs tu, Enric:

—1a) Quin és el pròleg de “Trampa de foc”. I en quin moment comença la història no escrita?

2a) Com vas escriure “Les mateixes estrelles”? En què et vas inspirar?

—Joan Anton i Enric, de les vostres preguntes, jo en conec la resposta, sobretot la segona teva, Enric. És clar que ara no les diré: són perquè les contesti la Núria. Només ho dic perquè si no queda clar el dilluns, doncs jo també us les puc contestar en un altre moment.

—Ara no, eh, Josep? —No, ara no, Enric, ja ho dic.

—Ara no, ara no!

—I tu, Mercè? No t’animes? Doncs en Jordi:

 —(Jordi) Conec la història de la senyora Comes Riu i el seu marit, que en temps de Franco es van refugiar a casa de Montserrat Roig. Tu en saps alguna cosa d’això?

—Ara nosaltres, Anna. Ho dius tu primer?

(Anna) Per escriure llibres de Lectura Fàcil s’ha d’estudiar alguna tècnica en especial? Ho comentem perquè considerem que no ha de ser gens fàcil condensar el contingut d’un llibre com ara ‘El temps de les cireres‘, que toca tants temes transcendents, en poques pàgines.

—Anna, jo en volia fer una altra. —Doncs fes-la, Josep —Es pot fer una proposta a Lectura Fàcil recomanant algun llibre? Si pots fer-ho tu, jo voldria recomanar “Quiet” de Màrius Serra.

—Anna, tu en fas alguna?

—(Anna) Jo el que voldria és fer una altra vegada la recomanació que hem de ser aquí a les tres de la tarda. Si hi ha algú que no pugui venir, que ho digui, que no passa res; però penso que per mitja hora val molt la pena arribar una estona abans.

Voldria felicitar-vos a tots plegats per les preguntes que li fareu a l’escriptora, la Núria Martí Constants. Crec que tenen totes una bona categoria. Per a mi molt bé!

I per últim també voldria dir-vos que aquella senyora, la Montse, que sempre dóna records per vosaltres, no se li escapa mai res, i que si no ve és perquè viu molt lluny, però alguna vegada ens envia algun poema, sobretot de Neruda, per posar-los junt amb la novel·la “Les mateixes estrelles”. Aquesta vegada, a més de donar els records habituals per a vosaltres, també vol donar un agraïment molt gran a la Núria pel llibre “Les mateixes estrelles”. En el post “Camí de França” del bloc, diu que eren els últims dies de la guerra i a Figueres, al nord de Catalunya, les bombes queien una rere l’altra amb un soroll eixordador.

Ella és una senyora defensora d’acollir refugiats i altres migrants Entre altres molts motius diu que la història d’Europa —-i la de gairebé tots els pobles del món— és una història de migracions. Si els humans no haguessin migrat, estarien tots concentrats a l’Àfrica subsahariana.

—I tu que hi dius, Josep?

—Que una cançó de Lluís Llach parla d’un “pont de mar blava per sentir-nos frec a frec, un pont que agermani pells i vides diferents”. Els refugiats i altres migrants, quan intenten creuar la Mediterrània, en comptes d’un pont de mar blava s’hi troben una fossa, en la qual molts queden atrapats. Hem de fer el possible perquè els qui aconsegueixen arribar a les costes europees sentin que el pont de mar blava agermana pells i vides diferents.

Podria dir que els hem d’acollir pensant en el meu pare i en tots els pares que van estar a Argelers -sur-Mer. Però segurament tant el meu pare com molts pares (encara que només fossin alguns) tenien la possibilitat de refer la vida quan van sortir d’allà i tornar amb la seva família, o el que en quedava. Els hem d’acollir també pensant en el nen del coixí, i tots els nens amb coixí que no tenen res més que això, el coixí.

—Josep, jo podria pensar en el meu sogre que, com el teu pare, va estar també al camp d’Argelers. I en l’oncle del meu oncle de l’Empordà, que va marxar a França i en tornar, al cap d’un o dos anys perquè li van dir que podia tornar, que no li passaria res, el van empresonar i condemnar a mort (el van afusellar a Figueres). O en els parents de nenes que anaven a l’escola amb mi i que també havien fugit a França. O podria pensar en JOSEP TRUETA, els germans Pi i Sunyer, ROSSEND CARRASCO I FORMIGUERA, Pere Calders, VÍCTOR ALBA, Tísner, MONTSERRAT ABELLÓ, Carles Riba, CLEMENTINA ARDERIU, Mercè Rodoreda, PAU CASALS  i tantes altres persones que han fet gran la cultura catalana des del seu exili.

El temps de les cireres. Final

de00050_7-1-hnmjh

                                                                           Guernica

[…] Però va venir la guerra civil, aquella guerra que ho va canviar tot.

[…] La Judit, espantada, es va tancar a casa […].

[…] Era d’origen jueu, es va convertir al catolicisme, i anava a missa…

La Judit s’enyorava de la Kati i va decidir que volia fetitxes […]  i va omplir la casa d’amorets de porcellana […]

 

                                                L’església de Santa Maria del Mar de Barcelona

[…] Van caminar pels carrers estrets, molls i foscos a prop de l’església de Santa Maria del Mar.

[…]”Aquest barri no ha canviat” va pensar la Natàlia.

[…] Van arribar a uns antics magatzems de teixit i hi van entrar. A dins, hi havia una sala tota plena […].

                                                                               El barri Gòtic

Al final de la novel·la, en Màrius i la Natàlia passegen per Barcelona i aprenen a estimar-la perquè han entès «que la ciutat la portem a dintre». En la seva preocupació per escriure, Montserrat Roig reflexiona sobre la ciutat que duu —com diu— a dintre. Roig relaciona la ciutat amb un espai que, en evocar-lo, resulta dolorós, però que cal recordar i traduir en paraules. En aquesta novel·la ens fa, doncs, una crònica del seu temps. L’anàlisi realista que fa l’acosta als mestres Honoré de Balzac i Narcís Oller, cronista característic del segle XIX català.

El llimoner del jardí de la tia Patrícia ha desaparegut; però, tanmateix, la seva olor —l’aroma de la tardor— és l’aroma de la ciutat de Barcelona. El llimoner, aquest objecte simbòlic, serveix a Montserrat Roig per evocar, igual que al poeta Gabriel Ferrater, els drames de la postguerra. En el llibre “Digues que m’estimes encara que sigui mentida” ens diu que, quan escrivia “El temps de les cireres” «volia que la senyora Patrícia Miralpeix passegés la seva desesperació per un reducte clos i, aleshores, sense saber ni com ve ni com va, aparegué davant els meus ulls el llimoner i em va arribar la seva fragància. Vaig pensar que “el detall” del llimoner era bo per a expressar el temps perdut de la Natàlia Miralpeix —que no era el meu temps perdut— i el vaig elegir a posta».

catedral

El temps de les cireres. Preguntes

cireres

Molt bé! I ara que ja hem acabat la novel·la, us pregunto què us ha semblat.

Recordem que es tracta, entre altres coses, de l’alliberament de la dona. Hi esteu d’acord, oi?

La Natàlia és una dona alliberada, una dona que es va escapar de casa seva per buscar la seva pròpia vida, el seu propi destí (el mateix que la porta a Barcelona).

Vam parlar bastant sobre el tema de l’avortament quan estava completament prohibit, i tots vàrem donar la nostra opinió. Totes les opinions molt respectables. Com sempre.

—Qui va avortar? Molt bé, la Natàlia.

—Qui va participar en la manifestació d’estudiants en contra del règim franquista? Sí, la Natàlia i l’Emilio.

los-grises

És una dona que no accepta la dictadura, ni l’entén. En canvi, hem vist que la seva visió de les coses no és crítica, sinó que es limita a explicar el que veu, i no opina. Sí o No.

—Pel que fa als personatges, la diferència més gran quina diríeu que és? Doncs la Natàlia i la Sílvia, és clar que sí!

La Natàlia representa la dona moderna, intel·ligent i alliberada I la Sílvia, antiquada, resignada i oprimida.

—La Natàlia és més observadora (a la novel·la) que un personatge real. I la Sílvia, com la veieu?

La Sílvia és una dona típica d’aquells anys de dictadura. Podríem dir que és una més, i es resigna a ser-ho.

—Recordeu això? Les dues dones estan prenent un refresc en un bar, i una d’elles diu: “Però jo em faig vella d’una manera diferent de tu. Jo em faig vella sense haver viscut”. Qui ho diu això? La Sílvia, molt bé!

I és que la Sílvia (ja hem parlat molt d’ella) és una dona que accepta que el seu marit l’engany a canvi que el matrimoni continuï en pau.

En realitat, la Sílvia representa (ja ho hem dit: no pas a tothom!, però en general) les dones espanyoles. I la Natàlia una dona nova.

—”El temps de les cireres” es desplaça entre dues èpoques. Sabeu quines? Sí, senyor! Des que es va acabar la guerra fins a l’any 1974.

commons.wikimedia.org/wiki/File:Spain_final-guerra-civil2.jpg   b2808e107cc1b32c30d8b7ae28ef742f  BOCACCIO (1967-1985)

I això és precisament el que la Natàlia vol dir quan diu que les coses no han canviat gaire. Encara hi ha sentències de mort, com la de Puig Antich. I per tant, pot ser que encara no sigui el temps de les cireres, però creu que tampoc pot faltar gaire. De tota manera, encara que la Natàlia sigui més moderna, vulgui o no vulgui és filla del franquisme.

Aquesta cançó, estimada pel poble francès, diu que l’època de les cireres dura molt poc, però que sempre hi haurà un temps de cireres, aquest temps fugaç que tots enyorem viure algun dia.

Les revolucions poden ser traïdes, aixafades, però sempre hi haurà qui lluiti per la llibertat, pel benestar dels altres, per l’alegria de tots.

Al món, perquè canti Le Temps des Cerises, per reivindicar l’alegria quan hagin dominat la tristesa o la mort.

http://www.musimem.com/temps_des_cerises.htm

Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives i no es pretén cap infracció dels drets d’autor, ni de cap institució. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb ànim de recomanar–no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament. Moltes gràcies.