El temps de les cireres. l’Eixample. Barcelona

sitges-barcelona

                                                                      Sitges

Hi ha coses en aquest llibre que m’agraden força, una d’elles és haver posat uns dibuixos de coses representatives, com ara Sitges, i el vestíbul d’una casa de l’Eixample, on viuen gran part de la família de la Natàlia. Vaig dir (encara que poca estona) que a la Barcelona moderna va néixer l’Eixample, ideada per l’enginyer i urbanista a qui deu el seu dibuix màgic i únic: Ildefons Cerdà.

eixample2014

El districte és fruit d’un dels moments més esplendorosos de la història de la ciutat, quan es configura definitivament com el motor de la Catalunya contemporània i trenca amb el passat medieval enderrocant les muralles a mitjan segle XIX.

La millor expressió creativa d’aquest moment és l’estil arquitectònic modernista que impregna el districte, amb una acumulació d’edificis de gran valor patrimonial que, sota el regnat de la Sagrada Família, el converteixen en un conjunt sense parió a Europa. Amb el seu pla urbanístic, Cerdà va dissenyar una ciutat igualitària, on no es diferencien uns barris dels altres i els serveis públics es reparteixen uniformement per tots els racons.

Una ciutat per viure-hi, que evita l’amuntegament de cases tradicional de la veïna Ciutat Vella. (ara un barri).

Ho voldria complementar amb una cosa en què normalment ni ens fixem. Són les rajoles o panots que trobarem per tots els carrers. N’hi ha de moltes formes i moltes èpoques, però només en deixaré una.

dsc_2084

dsc_2074-1

Aquest primer model és un panot (rajola) hexagonal que està col·locat a tota la llargada del passeig de Gràcia. L’arquitecte Antoni Gaudí les va dissenyar el 1904 per pavimentar la Casa Batlló, encara que es van utilitzar finalment a la Casa Milà. Anys més tard es van recuperar per pavimentar totes les voreres de l’esmentat passeig. Han de ser set les rajoles col·locades perquè se’ns mostri el dibuix complet i així poder observar la geometria, la simbologia i l’estreta relació que l’arquitecte tenia amb la naturalesa. És una icona de la ciutat i serveix d’imatge per a multitud de records, clauers, arracades, anells, imants…

                                                29_image_0018

                                                                                Casa Elena Castellano

—Mercè, totes aquestes poesies que m’ensenyes les has fet ara perquè és Sant Valentí, o ja les tenies? — Són d’ara, és.clar.

—Fem una cosa, li direm a l’Anna que ens en reciti alguna, vols? I si després tenim temps, jo copiaré la que tu vulguis, i la posarem al bloc, d’acord?

—Ara tu, Roger. Penso que preguntaràs si vaig mirar si trobava el nom d’aquestes cinc estrelles tan grans com el nostre Sol. Sí, ho vaig fer, però no vaig saber-ho trobar. Per començar suposo que són d’una altra galàxia que no és la nostra, és clar. Jo només conec la d’Andròmeda i la del Triangle, i després el Pegàs, en castellà Pegaso, oi? Però això no és una galàxia, és una constel·lació. Ja sabeu que jo no hi entenc gens ni mica. Sí que ho vaig mirar, però no vaig trobar res. Si voleu tots dos, jo tindré preparat algun llibre i ens ho mirem, d’acord?

—Bé, què us sembla la novel·la? Havia pensat de començar a llegir, no pel capítol on vam acabar, sinó una mica abans, més que res perquè hi ha molts personatges i passen moltes coses entre ells. A més ens trobem a partir d’ara que la Natàlia tindrà molts problemes, i alguns d’ells els haurem de comentar bastant, si voleu…

—Ja sabeu que la primera part de la novel·la ens explica els costums de la família. Així, ens endinsem al pis de l’Eixample de la tia Patrícia. La protagonista té la seva primera gran decepció en veure com viu aquest personatge i com han canviat la casa i el jardí: «La Natàlia mirava cap a la galeria, plena de la llum grisa d’aquell migdia boirós i humit i buscà el llimoner i les buguenvíl·lees. I el llimoner, féu unes passes cap endavant i s’aturà davant de les vidrieres. —I el llimoner? —Repetí—, què ha passat tieta, això no ho veig igual!». La tia Patrícia es va vendre el jardí perquè tenia prou feina tenia amb el pis i, a més, el jardí li portava mals records.

—Els espais de l’Eixample depenen del nivell econòmic de la família. Així, no és el mateix el pis de la Patrícia que el de Joan Miralpeix, germà de la protagonista: «No et pensis, va afegir, que aquí vivim al dia. Hem canviat molt. No trobaràs cap diferència amb Anglaterra». La Natàlia ha tornat a Barcelona perquè la trobava a faltar, però es decep de veure com ha canviat. «Barcelona era un immens cadàver esventrat», conclou. […]

El migdia que la Natàlia va tornar a casa després d’haver estat al calabós de comissaria, el seu pare no li va dir res. Van dinar en silenci. […]

Ja feia temps que ella i el pare no parlaven gaire. Ell era un home tancat, i ella no se sentia a gust a casa seva […]

El pare de la Natàlia, bojament enamorat de la seva dona, i que havia renunciat als seus ideals per adaptar-se al nou règim, però encara li quedava un sentiment catalanista […] S’emocionava quan a casa sentia “La Santa Espina”[…]

La Natàlia tenia les cames obertes […]

Va entrar el ginecòleg, es va posar un dit de goma, el va untar amb una crema i va començar a regirar el dintre de la Natàlia […] —Sí, estàs de 3 mesos […]

—Bé, aquí se’ns presenta un tema que pot ser que no coincidim, però no passa res, per això mateix anirà bé si en parlem.

—La Natàlia està embarassada de 3 mesos, i vol avortar, però legalment no ho pot fer. En aquell temps ni l’Església ni la dictadura ho permetien. Hi esteu d’acord?

—Uns dieu que si i altres que no. El motiu és l’Església, oi? Perquè al cap dels anys hi va haver un govern que, en una Llei Orgànica, aprovada el 5 de juliol de 1985, despenalitzà l’avortament induït en tres supòsits. Mireu aquí:

—L’Església no ho vol, però no creieu que és la dona qui ha de decidir, i no el Papa?

—Bé, ens ho pensem en un altre moment. La pregunta queda a l’aire…

—Què feien les dones quan volien avortar? Els metges no podien fer-hi res..

—Hi havia unes dones que s’hi dedicaven, però sense cap mena de garanties sanitàries, i moltes dones ho passaven molt malament, i algunes d’elles morien; i si tenien diners, anaven a avortar fora d’Espanya.

[…] «Havia d’escriure en una llengua que no era la seva. “Querida Judit, ya les queda poco a los rojos”, li deia».

[…] «Calia adaptar-se als vencedors. Parlar com ells volien, vestir-se com ells volien, tancar-se a casa […] Saludar com ells deien, rebutjar la llengua pròpia, anar a l’església, cremar els llibres» […]

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives i no es pretén cap infracció dels drets d’autor, ni de cap institució. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb ànim de recomanar–no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament. Moltes gràcies.

El temps de les cireres. Gonçal

etienne-maurice-falconet-el-amenazante-cupido-replica-de-museo-760874-1-zoomTrobo que llegir des de la plana 69 fins a la 76, on parla del Gonçal, ens va emocionar a tots, i a més ens va venir bé per comentar amb seriositat moltes coses importants. Un amor platònic d’una noia, però que es trenca igual que es va trencar d’un cop de martell la boca d’un amoret. L’homosexualitat amagada. Haver de dir: “M’ha vingut això”. I tantes coses…I tantes paraules…

“M’ha vingut això”. A l’època no es deia la paraula “menstruació” en públic, i es feia servir la paraula “això” per referir-s’hi.

A l’Espanya del franquisme, difícilment les persones podien pronunciar amb naturalitat mots com “menstruació”. Se sentien idees, per a mi estranyes, com que una dona amb menstruació no es podia rentar, ni jugar, ni fer moltes coses més… N’hi havia moltes més, però no penso dir-les, eren insultants. Actualment és veritat que això ha canviat, però fins i tot als anuncis publicitaris de productes d’higiene femenina —en podríem parlar molt—, ho fan pèssimament. És vergonyós, creieu-me!

Crec que tant l’Anna (la “vostra” Anna, com em vau dir) com jo, ens pensem que ho hem exposat bastant bé. La prova és que vosaltres ho heu anat seguint i comentant perfectament. Com sempre! Sou els millors!

Igual que sobre l’homosexualitat. Hem comentat entre tots que en aquells temps (de fet, no fa gaire) molts homes es casaven amb una dona (n’estem llegint un cas) perquè ningú s’assabentés que ho era. I diu l’Anna que també pensem en els milers de nois joves que eren castigats com si fos un pecat. Ara en diuen “sortir de l’armari”. L’Enric explica molt bé on encara ara als homosexuals els maten només pel fet de ser-ho.

…La Patrícia va anar al jardí […]

013-para-blog

 

—Quin final més verídic!

 

“El temps de les cireres”. Emilio

3

  Universitat de Barcelona.

http://www.ub.edu/web/ub/ca/menu_eines/sala_de_premsa/recursos_multimedia/fotos/historic.html?    (enllaç)

—Una persona molt important per a la Natàlia va ser l’Emilio, ja ho veureu!

—Qui vol començar, avui?

(El Roger és, com sempre, el primer d’aixecar el dit.)

—Bé, quan vulguis.

Dimecres al matí, la Natàlia va anar a veure aquell editor que necessitava un fotògraf.

L’Harmonia li havia parlat de la Natàlia i ell l’esperava.

Van parlar una estona de la censura que hi havia al país, dels joves que se n’anaven i una mica de tot.

—Algú em pot dir què era la censura?

330px-historie

“CON PRIVILEGIO” es refereix al fet que s’ha imprès amb els permisos adequats, és a dir, que ha passat revisió correctament.

—Molt ben resumit! La censura és l’ús de poder, per part d’un estat.

—I si hovolem fer una mica menys resumit, podrem dir el que passava: hi havia censura en el teatre, en els llibres, en la música, en les notícies, en les pel·lícules o en algun document amb el qual creguessin que es podia atemptar contra l’estabilitat de l’estat o contra la seva

subsistència, i fins i tot directament contra la seva existència. Però bé, trobo molt bo el teu resum. El meu és més embolicat, oi?

—Un dia vaig llegir un cas ben curiós de censura. Ho he buscat un altre cop i ho he trobat. No és l’únic cas: http://www.vilaweb.cat/noticies/la-censura-franquista-que-no-marxa/

—I ara, si us sembla bé, seguim, que la tarda és molt curta.

Ara la novel·la ens explica que la Natàlia i l’Emilio van començar a sortir junts. Ell estudiava lletres a la Universitat, i ella feia ceràmica i cursos d’anglès i francès, i altres coses…Parlaven de política, i la Natàlia li deia que el seu pare era roig i ara era catòlic.

—Sabeu que vol dir la paraula “roig”, oi?

—Sí, republicà; i els franquistes eren els “nacionals”.

—Bé, ho sabeu tots; llavors, no cal explicar-ho.

A vegades la Natàlia i l’Emilio jugaven damunt del llit. Ell es posava damunt d’ella, li descordava la brusa. Li tocava els pits, li posava la mà entre les cuixes […] A ella li semblava que les orelles li cremaven i el cor li feia bum-bum com si li anés a esclatar […]

Alguns amics de l’Emilio, estudiants a la Universitat, la miraven d’una manera estranya.

—Ets massa innocent, tu —li deien. L’Emilo és fill d’una família rica […], rep diners de casa seva. Ara fa política perquè és un joc molt divertit. No és el que diu que és, li deien […]

Un dia hi havia prevista una manifestació a la Facultat. Era a favor dels miners d’Astúries. […]

Van baixar cap a quarts de sis al bar de la Universitat.

Els miners d’Astúries s’havien revoltat […]

i la pressió policial havia estat brutal.

Algú va tirar octavetes enlaire, per damunt dels caps. […]

Algú altre va cantar: “Astúries, patria querida…”.

La Natàlia va veure un exèrcit de “grisos” davant seu.

images-1

—Tu hi anaves, Josep? —em vau preguntar.

—Jo no hi era, a la Universitat. En aquell temps jo tenia, si no em falla la memòria, uns 17 anys i treballava de dia i estudiava de nit a l’Escola Industrial del carrer Comte d’Urgell, a Barcelona. Seria molt llarg d’explicar; però sí que us diré en poques paraules que jo no podia entrar a la Universitat perquè no era estudiant de la Facultat. Una altra cosa és que en alguna ocasió sí que havia entrat amb nois d’allà, i havia vist a la Montserrat Roig (ja us ho vaig explicar); i per una altra banda, procurava no faltar gaire a les classes perquè aquell curs l’havia d’aprovar sí o sí. Volia anar a treballar al País Basc i estudiar allà, i per aconseguir això havia d’haver -ho aprovat tot.

—De tota manera, si que hi anava quan la manifestació l’organitzava la nostra escola, tant se val pel motiu que fos. Encara recordo els renecs, els plors, els xiscles, els cops de porra dels grisos. Pegaven amb fúria, sense mirar a qui ni com, ni on. Ara, amb els anys, penso que alguns d’ells havien nascut per fer aquesta feina, però no sabien ni que pegaven.

—Tornem a llegir, si us plau?

Van anar Rambla avall. La Natàlia, l’Emilio i els amics també. Els estudiants cantaven “Astúries, patria querida” La Natàlia cantava fort, com si volgués oblidar els silencis de casa seva. Cridava sense vergonya […]. De l’altra banda de carrer, van aparèixer dos policies […]

—Què hi feu aquí?—-va preguntar el ros—. Ensenyeu-nos la documentació.

— Vaja, vaja, l’Emilio Sandoval —va dir el policia ros. […] La noia plorava i s’aguantava el baix ventre, allà on li havien pegat.

“Hem deixat que li peguessin a la noia prima” va pensar la Natàlia.

[…] La gent dels bars i les porteries s’ho miraven i la Natàlia va sentir molta vergonya.

—Abans preguntàveu si havia viscut més casos, fins i tot de gran. Doncs sí, un, i us ho explico ara, ja que hi som, i ja que surt la paraula “bar”, i que una mica més enrere deia que “encara recordo els renecs, els plors, els xiscles, i els cops de porra dels grisos. Pegaven amb fúria sense mirar a qui ni com, ni on. Ara amb els anys penso que alguns d’ells havien nascut per fer aquesta feia, però no sabien ni que pegaven. Rebien ordres i prou!”

—Un dia, quan tenia 28 anys, vam anar la meva dona i jo a un metge que tenia la consulta davant mateix de la porta principal de la presó Model. A la vorera hi havia mossèn Xirinacs. Qui no el recorda, oi? Estava assegut a terra junt amb els Captaires de la Pau, i molta gent dreta al seu voltant. Nosaltres hi vam ser una bona estona, fins que vam entrar en un bar allà mateix, a sota de la consulta, que era en un pis. Al cap de poc, de sobte ens comencen a empènyer cap al fons del bar. Era estret i llarg. Eren les persones que estaven dempeus, a fora, al costat d’en Xirinacs. La policia era a la porta, i cridaven: “Vayan saliendo!”

images

Des del fons se sentien els renecs, els plors, els xiscles, i els cops de porra dels “grisos”. Igual que en aquella manifestació. Pegaven amb fúria sense mirar a qui ni com, ni on. Uns quants a cada banda de la porta, i a la vorera les camionetes on feien pujar la gent que treien del bar a cops. Quan en faltaven sis, set o vuit, no ho sé, només uns quants perquè ens toqués a nosaltres, van parar. La meva dona i jo no ens deixàvem de les mans, però no parlàvem. Quan vam sortir encara hi havia gent a terra, ferits, i els atenien els Captaires.

—Ens vam sentir malament, no era just que tots acabessin d’aquella manera i nosaltres no. Tampoc no era just el que van fer els “grisos”, ningú no havia fet res de mal. Res!

—Les coses eren així, Josep —va dir el més gran d’edat.

—Anna, què et sembla, vols que parem?

—Sí, com de costum, que cada un miri el que vulgui de la biblioteca, i després ja marxem.

—Josep, va dir en Roger, voldria recordar-te que a vegades miro al bloc el que vas fer per mi. Saps molt bé el que m’agrada. I m’agrada molt l’Astronomia.

—Ja ho sé, Roger, i t’he d’agrair molt que m’ho facis saber. A mi també m’agrada saber les coses que més us fan goig, a tots.

—Caram, quin joc de paraules repetides, oi?

—Ja veus que aquest estiu passat vaig posar en el bloc una cosa de cadascun de vosaltres. Matemàtiques per al Jordi, literatura per al Joan Anton, poesies per a la Carme i la Mercè, Ignasi, Pere Casaldàliga, i així a tothom.

—Vinga, Roger, que ja tens els companys a la porta.                                                                                                                                                                                                                                               —Cuida’t molt, Josep, que també sé que no et trobes massa fi.

—Igualment, Roger.

—Fins a la setmana que ve.

http://www.xirinacs.org/wp/biografia/

http://sarment.blogspot.com.es/2015/05/la-primera-vaga-28.html La primera vaga a Balsareny

https://www.facebook.com/notes/maximo-de-la-corte/la-primera-vaga/10154056042448292/ També de Balsareny.

http://www.rtve.es/alacarta/videos/documentos-tv/documentos-tv-huelga-del-silencio/1396713/

Spotify: Victor Manuel – En la planta 14