“El temps de les cireres”. Parlem de Barcelona i la seva gent

gaudi_1878

—L’Anna, la nostra bibliotecària, ens explica que Antoni Gaudi  i Cornet (Reus, 25 de juny del 1852 – Barcelona, 10 de juny del 1926), va ser un arquitecte català que ha estat reconegut internacionalment com un dels genis més rellevants de la seva disciplina.

Imagineu-vos que esteu caminant per la Gran Via de Barcelona, al mateix lloc on viu la tia de la Natàlia, la Patrícia.

Fixeu-vos. Aneu caminant tranquil·lament i pensant en les vostres coses. El dia és primaveral i aneu repassant mentalment les coses que heu de fer.

En Gaudí caminava cap a l’església de Sant Felip Neri.

—Avui camines una mica despistat, oi? O és que ja ho ets, de despistat? Acabes de deixar enrere el passeig de Sant Joan i ara estàs arribant a la cruïlla amb el carrer Bailén. De sobte veus com un tramvia ve cap a tu i fas un pas enrere per evitar-lo però amb tan mala sort que no t’adones del tramvia que ve en sentit contrari. O això és el que explica el conductor del segon tramvia quan és interrogat.

img_scolome_20160610-195607_imagenes_lv_otras_fuentes_gautranvia30-kgc-656x471lavanguardia-web

Un tranvía de la línea 30 en el punto exacto donde fue atropellado Antoni Gaudí (Cedida por A. M. Ferrin)

És 7 de juny de 1926 i el que recordes després és el teu cos semi mort a terra.

—L’Anna diu que és molt trist que un home tan important com ell mori sol i pobre.

Algú ha parat un taxi per dur-te a l’hospital! De sobte, el taxi es para i esteu a l’Hospital de la Santa Creu. És un centre mèdic de beneficència; és clar, no saben qui ets. De nou, tot es torna negre. L’endemà veus una cara coneguda: el capellà de la Sagrada Família!  Mossèn Gil Parés també et reconeix. Ell és qui dóna la veu d’alarma: “Aquest home és l’excels arquitecte Antoni Gaudí i Cornet!”. L’hospital sencer es commociona. Es commociona també la societat barcelonina, la catalana. Gaudí està ferit de mort! Però ja és massa tard. Ets a punt de complir 74 anys i sembla que aquest és el pla que Déu té per a tu. A la tarda del 10 de juny de 1926, entre les 17 i les 18 hores i tres dies després del fatídic accident, s’anuncia la defunció del més il·lustre arquitecte del Modernisme i potser de la història.

L’Anna, la bibliotecària, repeteix:

—Però és així com mor un mite? D’una forma tan absurda? No pot ser. No pot ser; tret que… la seva mort no fos realment un accident. Per començar, el tramvia que va atropellar en Gaudí anava només a 10 km per hora: per què no va frenar, el conductor? Per què ningú no va avisar-lo?

A la seva làpida es llegeix el següent: “Antonius Gaudí Cornet. Reusensis. Annos natus LXXIV, vitae exemplaris vir, eximiusque artifex, mirabilis operis hujus,templi auctor, pie obiit Barcinone die X Junii MCMXXVI, hinc cineres tanti hominis, resurrectionem mortuorum expectant. RIP”. O el que és el mateix: “Antoni Gaudí Cornet. Fill de Reus. Nascut fa 74 anys, home de vida exemplar, eximi artífex, autor de l’admirable obra d’aquest temple, va morir piament a Barcelona el 10 de juny de 1926. Aquí les cendres d’aquest tan gran home esperen la resurrecció dels morts.

img_scolome_20160610-195628_imagenes_lv_otras_fuentes_capilla_ardiente-kgc-u402421277751vii-992x558lavanguardia-web

Descansi en pau.

Presentació “El temps de les cireres” de Montserrat Roig. Versió de Núria Martí Constans

457eb5238cd7f28655abc78f62a70278_xl

Presentació

“El temps de les cireres” de Montserrat Roig

Versió de Núria Martí Constans

L’any passat, el 2016, es va presentar una versió d’aquesta novel·la en format lectura fàcil, promoguda entre el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i l’Associació Lectura Fàcil. L’adaptació es va fer coincidint amb el 25è aniversari de la mort de l’escriptora i periodista Montserrat Roig.

L’Anna, la nostra bibliotecària, ja ens va explicar molt bé aquest fet, i és per aquest motiu que ara el comencem a llegir. Serà doncs el nostre petit homenatge a Montserrat Roig.

Per altra banda, us diré que estic molt content per haver-me deixat triar “El temps de les cireres”, perquè m’hi sento una mica representat. No pels personatges, però sí en l’aspecte de l’època que vam viure. La Roig —així li dèiem—, la recordo, i quan hi penso sembla que sigui la primera vegada que la veig, enfilada dalt d’un banc del pati de Lletres de la Universitat.

Amb unes mitges espesses, liles o vermelles o negres, i unes magnífiques cames que amb una minifaldilla mostraven tota la seva esplendidesa. Així i amb un jersei cenyit, “la Roig” arengava els estudiants. Eren els temps gloriosos de l’SDEUB (El Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona), el sindicat perseguit, i la Roig n’era una capdavantera, una “Pasionaria” exaltada. Cantàvem que no seríem moguts, il·lusos de nosaltres, perquè la dictadura de Franco encara ens donaria deu anys de “guerra”, i el dictador acabaria morint-se al llit.

Potser perquè ella era una persona d’una enorme vàlua social, política, professional, d’intel·ligència pràctica i compromesa, sabia que perdíem una persona important, molt important per a Catalunya, per a les dones, pel truc a la porta del pensament que oferia en cadascun dels seus articles. A mi, personalment, em queda el record de la seva valentia, el seu pensament profundament lluitador, crític i de dona d’esquerres compromesa amb el país i amb la seva gent. I amb el feminisme sobretot.

El perfil biogràfic ja el teniu al llibre. I dels llibres que va escriure, ja en parlaran d’altres persones que en sàpiguen.

La Montserrat Roig som molts que la duem al cor i la veiem com aquella a qui voldríem assemblar-nos, ni que fos una mica. Ella es va plantar quan calia. Potser per l’edat, em va colpir molt la seva mort.

“El temps de les cireres” és una crònica de la burgesia barcelonina a l’època franquista, els seus dubtes i les seves contradiccions. El títol de la novel·la és una referència a la cançó francesa “Le temps des cerises”.

És una cançó de 1866. “Le temps des cerises” és una antiga cançó d’amor que es va convertir en un himne de la Comuna de París (1871). El temps de les cireres és una al·legoria de l’etern renéixer de la vida i, per tant, de les idees i de l’esperança.

La Natàlia, la protagonista de la novel·la, és una “dona de gairebé quaranta anys” que torna a Barcelona, després de “dotze anys d’exili voluntari a París i a Londres”, quan tot just fa “dos dies que havien matat en Puig Antich”, i d’entrada s’adona de com ha canviat tot, des que se n’anà (“quan ella marxà de casa encara hi havia tramvies —És que tu ja ets d’una altra època”); però que a mesura que vagi situant-se, i, sobretot, coneixent millor el món que l’envolta i com ha anat actuant la família que deixà enrere, es començarà a plantejar si els canvis no han estat, en realitat, més d’aparença que no pas de substància: “Ningú de nosaltres no gosa confessar la nostra impotència.

Són molts anys i nosaltres ens fem vells. No ha canviat res. “Ella s’anirà fent una idea més directa i completa, i, per tant, més real, de com està el país al qual ha tornat, i nosaltres, tot acompanyant-la, anirem coneixent, mitjançant tot un seguit d’escenes retrospectives que l’autora ens serveix amb una molt exacta i curosa dosificació, què li ha succeït a la seva família —i, sobretot, al seu pare: un dels grans interrogants de l’obra, que no es desvelarà fins ben avançada—; mentre ella només narra una setmana de la vida de la protagonista, en realitat, amb les seves contínues i profundes anades endavant i enrere, narra bona part de la història dels quaranta anys centrals —des de l’inici de la Guerra Civil espanyola fins al 1974— del nostre segle XX.

Una història que, per descomptat, és la d’una família, però, al mateix temps, la de tota una època i una societat, una època i una societat, la catalana, que floria i lluïa com mai, però que fou devastada, anul·lada i destruïda de soca-rel per aquells que, des de l’Espanya més illetrada, obscura i immobilista, s’oposaven a qualsevol mena d’evolució positiva.

Desitjo que us agradi!

El temps de les cireres (I)

Biblioteca de Balsareny i Fundació AMPANS Gener 2017.

L’últim llibre que hem llegit ha sigut Romeo i Julieta, de l’autor anglès William Shakespeare.

L’obra que començarem avui penso que és un tema totalment diferent dels que hem fet fins ara. Es tracta, com veieu, d’una de les obres de Montserrat Roig (Barcelona, 1946 – 1991)montserrat-roig

Versió de Núria Martí Constans.

Com sempre, estem agraïts a la Núria Martí Constans i a l’Editorial “Lectura fàcil”, perquè llegir un dels seus llibres és veritat que és un plaer, i ens permet compartir idees, pensaments i experiències.a-13055-xl

L’obra que començarem avui penso que és un tema totalment diferent dels que hem fet fins ara. Es tracta, com veieu, d’una de les obres més populars de l’autora

El temps de les cireres (I)

457eb5238cd7f28655abc78f62a70278_xl

 Natàlia

Quan la Natàlia Miralpeix va tornar a Barcelona, va preferir anar al pis de la seva tia, la Patrícia Miralpeix, a la Gran Via, al barri de l’Eixample. El seu germà Lluís vivia a la part alta i rica de la ciutat, però la Natàlia no volia estar-se a casa d’ell. Perquè tot i que havien passat 12 anys, recordava molt bé el dia que en Lluís l’havia dut a la clínica perquè tenia tants dolors al baix ventre.

Ell se n’havia burlat i li havia dit: —Si vols cardar 1 , fes-ho, però pensa les coses abans.

Ara la Natàlia era a l’aeroport de Barcelona. Va agafar la maleta de la cinta transportadora i va sortir cap a fora.

—«Ja sóc a casa»—, va pensar. Encara tenia alguns diners i va demanar un taxi. El cel era gris. Feia venir mal de cap i son.

Era el 4 de març de 1974. Feia 2 dies que havien matat en Puig Antich per raons polítiques. Era líder de la lluita obrera contra la dictadura espanyola de Franco.

Al taxi, la Natàlia pensava en el seu amant anglès, que tenia 25 anys.

[…] —Cal que te’n vagis? — li havia preguntat ell. —Si no ho faig ara, no ho faré mai. Són 12 anys fora de casa.

—Per què tornes a Barcelona, Natàlia? —No ho sé — va dir ella.

[…] La Natàlia no s’ho podia treure del cap. Mentre anava en taxi cap a casa de la tia Patrícia. Mirava per la finestra i arribaven ja a la plaça d’Espanya, que li va

semblar bruta i lletja.

[…] En aquests 12 anys de ser fora, la Natàlia només havia vist dues vegades el seu germà Lluís i la seva dona, la Sílvia Claret. I només sabia coses de la família pel que ells dos li havien explicat.

1 Manera vulgar de dir fer l’amor.

Personatges (penso què són així de caràcter, ja ho anirem veient).

Natàlia Miralpeix: Protagonista i fil conductor del relat, que retorna a Barcelona i intenta reconstruir el passat i el present de la seva família. És poruga i inestable sentimentalment.

Joan Miralpeix : El pare de la Natàlia, bojament enamorat de la seva dona, i que ha renunciat als seus ideals per adaptar-se al nou règim.

Judit Fléicher: Esposa de Joan Miralpeix. És tendra i delicada i està obsessivament trasbalsada per la mort d’una amiga.

Tia Patrícia: Tia i padrina de la Natàlia. Casada amb el poeta Esteve Miràngels i enamorada platònicament de Gonçal Rodés.

Lluís : Fill d’en Joan, egoista i triomfador.

Sílvia : Esposa d’en Lluís. Una dona sense cultura que viu lligada al marit i només es preocupa del seu físic.

Màrius : Fill d’en Lluís. És un adolescent idealista i sensible, molt diferent del seu pare.

Moltes gràcies.

Desitjo que ens agradi, i aprenguem amb ell.

Comencem?

 

Emotiu Concert de Nadal. Teatre Kursaal de Manresa

Emotiu Concert de Nadal, amb el suport d’Obra Social “la Caixa” al Kursaal, amb Paula Valls, Bandarra Street i White Heaven

https://plus.google.com/u/0/photos/109866782775947932555/album/6366117796115992737?authkey=CJGN5qjuor31Sg

178 fotos – 20 dic. 2016. 

concert-nadal-2016-20

L’Anna i jo rebent el premi. És una litografia del dibuix original fet en la commemoració dels 50 anys de la fundació Ampans.

1484233705568760

Uns dies abans de donar el premi m’havien demanat que els digués què volia dir com a voluntari de l’any, o que si preferia que el fessin ells perquè tenien el temps molt controlat en tots els actes.

Els vaig deixar que ho fessin ells, però els vaig donar un petit resum de què jo faria, donat que ja saben de la malaltia i més o menys per què vull ser voluntari. La Montse d’Ampans va fer aquest escrit i així ho van llegir.

“Fa molts anys que visc amb un càncer incurable, i després de dos trasplantaments de medul·la òssia (cap d’ells no va ser tolerat, i es va produir un rebuig en totes dues ocasions), em van parlar de tractaments en fase experimental. Des de llavors sóc voluntari per provar nous fàrmacs. Us ho explico perquè us feu una idea de com em sento fent de voluntari a AMPANS.

Veureu:

Avui, el grup de lectura, m’ha felicitat. Per a ells sempre hi ha un motiu per felicitar-me o per donar-me les gràcies!

A l’hospital, per més que faci, no hi ha mai ningú del grup que em FELICITI per res!També és veritat que ja fan prou per mi tots els altres, oi?

Des de la senyora que fa les feines (la conec des de fa molts anys) fins als doctors investigadors. Sempre sóc jo qui dona les gràcies,començant per la Ciència. Com ha de ser!

Fa molt de temps que crec que hi ha dues maneres de viure la vida. L’una és creure que NO existeixen els miracles. L’altra és: creure que TOT és un miracle.

Moltes gràcies per ser com sou. Penso que qui hauria de ser voluntari sou vosaltres, i us ho dic sempre quan veig que hi ha tantes coses que coneixeu i jo no.

Moltes gràcies a tots.”