Shakespeare en la Pintura: “Romeo i Julieta”

1. PORTADA

Oh Romeo, Romeo! Per què ets tu Romeo? Nega al teu pare i refusa el teu nom; o, si no vols, jura’m tan sols que m’estimes, i deixaré jo de ser una Capulet.

L’obra del poeta i dramaturg anglès, William Shakespeare, ha servit d’inspiració a pintors, escultors, actors, actrius, i a nombrosos artistes al llarg de la història. Avui ens fem ressò de la pintura creada de l’obra “Romeo i Julieta” (publicada en 1597), o almenys, d’una part representativa d’aquesta.

La major part de les pintures inspirades en Romeo i Julieta pertanyen al segle XIX i responen a un ideal prerafaelita i de tall medieval que submergeixen a cadascuna de les obres en una aura romàntica. La dona (en aquest cas Julieta), pren un paper protagonista, representada com a dona fràgil, preocupada i soferta. En la major part dels casos s’escenifica l’amor de Romeo i Julieta, o bé el tràgic final dels amants, mentre que a la menor de les ocasions es representa la lluita entre els Montagú i els Capulet, o les diferències entre aquestes famílies, causa del dramàtic desenllaç.

2. El último beso de Romeo y Julieta, Francesco Hayez, 1823

“L’últim petó de Romeu i Julieta”, Francesco Hayez (1823)

3. La muerte de Romeo y Julieta, Diebolt, 1825

“La mort de Romeu i Julieta“, Diebolt (1825)

4. El casamiento de Romeo y Julieta, Francesco Hayez, 1830

“El casament de Romeu i Julieta”, Francesco Hayez (1830)

5. La reconciliación entre los Montesco y los Capuleto tras la muerte de Romeo y Julieta, Frederic Leighton, 1855

“La reconciliació entre els Montagú i els Capulet després de la mort de Romeu i Julieta”, Frederic Leighton (1855)

6. Julieta y su ama, John Roddam Spencer Stanhope, 1860

“Julieta i la dida”, John Roddam Spencer Stanhope (1860)

7. Los funerales de Julieta, Scipione Vannutelli, 1860s

“Els funerals de Julieta”, Scipione Vannutelli (h.1860)

8. Romeo y Julieta, Ferdinand Piloty, 1860s

“Romeo i  Julieta”, Ferdinand Piloty (h.1860)

9. Romeo y Julieta delante del Padre Lorenzo, Karl Ludwig Friedrich Becker, 1870

“Romeo i Julieta davant de Fra Llorenç”, Karl Ludwig Friedrich Becker (1870)

10. Romeo y Julieta, Ford Madox Brown, 1870

“Romeo i Julieta”, Ford Madox Brown (1870)

11. Romeo y Julieta, Dicksee, 1880s

“Romeo i Julieta”, Dicksee (h.1880)

12. Julieta, Waterhouse, 1898

“Julieta”, Waterhouse (1898)

13. Dónde está Romeo, William Hatherell, 1912

“On és Romeo?, William Hatherell (1912)

14. Romeo y Julieta, Marc Chagall, 1964

Romeo i Julieta”, Marc Chagall (1964)

15. Romeo y Julieta, Anna Razumovskaya

“Romeo i Julieta”, Anna Razumovskaya (s.XXI)

romeo-y-julieta-1905-escultura-de-auguste-rodin

Romeo i Julieta (1905) escultura de August Rodin 

 

iframe width=”560″ height=”315″ src=”https://www.youtube.com/embed/_Od7gx3Dc-U” frameborder=”0″ allowfullscreen>

Fonts i enllaços d’interès:

https://shakespeareobra.wordpress.com/category/clasificacion-de-las-obras/

http://www.biografiasyvidas.com/monografia/shakespeare/obra.htm

Salaman, M. (1916). Shakespeare in Pictorial Art.

Merchant, W. M. (1959). Shakespeare and the Artist.

Oliva, S. (2001). Introducción a Shakespeare.

Barnard, R., Tejada, P. (2002): Breve historia de la literatura inglesa.

Romeo i Julieta. Romeu és condemnat només al desterrament de la ciutat de Verona.

oAvui l’Ignasi ha vingut més content que mai. M’havia parlat molt d’un besavi seu que havia sigut l’alcalde de Manresa, i sempre ha buscat la informació d’ell on fos. I fins ara no havia aconseguit res. Ara ja ho sap segur!! Jo també m’he posat content, fins i tot prometo que volia celebrar-ho amb tothom. Tots el felicitàvem. S’ho mereix!

El 28 de juliol de 1950 Margarida Xirgu dirigeix “Romeo i Julieta” amb versió castellana de Marcelino Menéndez y Pelayo, amb la Comedia Nacional del Uruguay en el Teatro Solís.

plantilla1pp_w944_h629

Hem començat recordant els capítols anteriors; d’aquesta manera podem lligar millor la història de Romeu i Julieta, i alhora els plans que té fra Llorenç d’unir les dues famílies, però les coses no van sortir com ell esperava.

Tibald arriba a la plaça de Verona on hi ha Mercucio i Benvolio disposats a barallar-s’ho. Cada vegada s’hi aplegava més gent per barallar, i quan Romeu arribà i veu el que passa, intenta per tots els mitjans d’evitar-ho. Ara sap que Tibald és el cosí de la seva esposa i no pot permetre que aquest combat es produeixi. Romeu li demana perdó i la gent no entenia l’aparent covardia que manifestava. En un moment que Romeu s’interposa entre Tibald i Mercucio, aquest resulta ferit de mort.

[…] —Maleïdes les vostres famílies i les vostres enemistats! Aquel brivall de Tibald m’ha ferit de mort! […]…..

—Pareu un moment, si us plau —diu la vostra monitora—. Què vol dir «brivall?»

No ho sabem. Com sempre, cap problema: per a això tenim el diccionari al nostre costat.

—Mercè, m’ajudes a buscar aquesta paraula?

—Aquí la tenim! Brivall. El DIEC diu: «brivall. 1 m. [LC] Home de la gentalla, de la briva. / 2 m. [LC] Noi eixerit o entremaliat.»

Ara sí que tenim un desconcert. Com pot ser que un home en mati un altre i el diccionari digui que «brivall» significa un «Noi eixerit o entremaliat»? Perquè «un home de la gentalla, de la briva», no s’entén. Es decideix per unanimitat que direm que és un canalla. Discussió sense espases, pacíficament:

—Canalla és en castellà! Canalla són els nens!…

Al final es pot solucionar i continuem.

1355759767-1608781602-71_castelvecchioverona_1189554593

Aquest pont està siutat al nord d’Itàlia, damunt del riu Adige a Verona. Està unit a la fortalesa Castelvecchio. Fou construït l’any 1356, en el seu moment va ser el pont arquejat més llarg amb 47,8m. Els arcs del pont estan fets de marbre i les estructures superiors de totxos vermells igual que les torres ubicades als extrems. Aquestes van ser destruïdes pels francesos al segle XVIII; tan mateix el tauler del pont va ser destituït per les forces nazis en la seva retirada durant la segona guerra mundial al 1945. El pont va ser reconstruït als anys 50 del segle XX.

calle-compania1

Llavors Romeu sí que s’enfurisma i mata Tibald. De seguida arribà la guàrdia i Romeu ha de fugir. Benvolio respon les preguntes que li fa el príncep Escalus.

Romeu és condemnat només al desterrament de la ciutat de Verona. No hi ha presó, perquè Romeu no volia lluitar: és un home de pau. Però mai més no hi podria tornar, a Verona.

Romeu, desesperat per la mort de Mercucio i Tibald, es refugia amb fra Llorenç a qui explica tot el que ha esdevingut. Julieta no es creu la mort del seu cosí quan li ho explica la seva dida. Dubta de Romeu, alhora que pensa que ell no pot ser capaç de fer una cosa així. La dida li promet a Julieta que veurà Romeu aquella mateixa nit abans no marxi desterrat; Julieta li dóna un anell per a ell, mentre marxa a plorar amb la seva família.

Mentrestant la dida marxa al monestir on és Romeu. Fra Llorenç l’està convencent que no és tan greu que l’hagin desterrat. Pot anar on vulgui, a un altre lloc. Però per a Romeu estar separat de Julieta és com ser mort, fet que fra Llorenç considera un desagraïment a la bona voluntat del príncep.

Comentem una bona estona si en Romeu té raó o no.i també si la té fra Llorenç.

En això que arriba la dida i Romeu es vol treure la vida en saber que Julieta està molt trista i creu que és un assassí. Llavors fra Llorenç li diu que té un pla. Li proposa que s’acomiadi aquella mateixa nit de Julieta i marxi a Màntua. Ell s’encarregarà de solucionar les desavinences entre les dues famílies i li ho farà saber a través del seu criat Baltasar.

El company Enric és un home que ha viatjat molt, i que no solament ens diu on estan situades les ciutats en un mapa, sinó que també ha estat a la majoria d’aquestes ciutats. Ens explica coses de Màntua.

Refrescant la memòria. Romeo i Julieta

logo-romeo-y-julieta

Han passat un parell de setmanes que, o no hem vingut, ja sigui per fer el pont de la Castanyada o que no hem pogut estar plenament dedicats com sempre, amb molta atenció a la novel·la. Sigui com sigui no hem de patir per res, tornarem enrere les vegades que calgui, i quan vosaltres (tots) digueu de reprendre el capítol que toqui, llavors seguirem.

—Hi ha paraules que m’agradaria comentar-les, i a vosaltres també, ja ho sé. Alguna d’elles com “la Dida ” les heu preguntat.

—Doncs diem “dida” a la dona que alleta l’infant d’una altra. Li dóna el pit. També ho diem de la dona que té cura d’un infant sense alletar-lo. Estem d’acord tots?

Ara una altra cosa. Hi ha frases precioses que m’agradaria recordar-les. Hem llegit:”—Déu meu! —va exclamar, disgustada, Julieta— El meu únic amor, el fill del nostre enemic! L’he vist massa aviat i he sabut qui era massa tard”. L’Anna i jo hem coincidit al moment que l’heu llegit, per això us expliquem què vol dir la Julieta.

—Voleu que en un moment us ho recordi tot des del principi. Ho diré ràpid, tan sols per refrescar la memòria. L’Anna (la vostra monitora) també us explica moltes coses que són molt interessants sobre el que passava a les famílies, i la manera que tenien de fer casar els fills des de ben joves.

rodaje8-8_g

Ciutat, Verona. Època: el segle XIV.

Població comercial pròspera.

Dues famílies importants: els Montagú i els Capulet. Eren enemigues. No se’n saben els motius. Aquesta enemistat els feia barallar-se, família contra família, criats contra criats, amics contra amics.

El príncep es diu Escalus.

Els criats de la família Capulet, són: Samsó i Gregori.

Els criats de la família Montagú, són: Baltasar i Abraham.

La baralla. Arriba Benvolio, nebot dels Montagú.

Julieta, filla dels Capulet.

El comte Paris, pretendent de Julieta.

Paris li recorda al senyor Capulet el seu desig de prometre’s a Julieta.

El senyor Capulet li contesta que Julieta encara és massa jove, que deixi passar el temps. Li recomana que la festegi fins que ella accepti. I el convida a assistir a la festa que farà aquella mateixa nit.

Li dóna la llista de convidats al seu criat i li demana que els busqui per informar-los, però ell no sabia llegir. Només els nobles i gent culta sabia llegir, així que va esperar per veure a qui li ho podia demanar.

Veu, llavors, Benvolio i Romeu, encara que no sap qui són, i els demana que li llegeixin la llista. El criat els agraeix l’ajuda i li diu que si no són dels Montagú poden també assistir a la festa. Decideixen anar-hi tots dos.

Julieta, mentrestant, és a la seva habitació arreglant-se. La dida li diu que la seva mare vol parlar amb ella. Li vol parlar de casament, però ella encara no hi havia pensat. L’informa que el comte Paris es vol casar amb ella i la mare li demana si seria capaç d’arribar a estimar-lo.

images-6

Il·lustració de Julieta. Obra de Philip Hermogenes Calderon, del 1888.

Capítol 3. A la festa de disfresses

Romeu, Benvolio, Mercucio i cinc amics més es dirigeixen a la festa de disfresses. Duen les màscares, però temen ser reconeguts. Romeu pressent que alguna cosa ha de passar aquesta nit. Van xerrant pel camí.

En arribar, el senyor Capulet no feia més que donar la benvinguda als convidats. Mentre els dos cosins Capulet xerraven i discutien, Romeu i els seus amics van aprofitar per entrar sense ser vistos.

Un cop han sopat i ballat, Romeu, des d’un racó, es fixa en una noia i li demana a un criat qui és. Aquesta conversa la sent Tibald, el nebot de la senyora Capulet, i se n’adona el senyor Capulet. Aquest, però, diu a Tibald que el deixi en pau, ja que sembla que es comporta correctament; però Tibald diu que no ho pot tolerar, que fos allà, a la festa, perquè és una provocació. Tibald pensa que això no acabarà així, i que el desafiarà a un duel quan acabi la festa.

Romeu, mentrestant, s’ha acostat a Julieta i hi ha començat a parlar. Quan li veu els ulls, se n’enamora a l’instant. Fa un intent d’agafar-li la mà, i després un petó, però els interromp la dida.

Llavors Romeu s’assabenta que Julieta és una Capulet. Marxa sense explicar als seus amics res de tot el que ha succeït. Julieta també se’n sent, d’enamorada i també sap per la dida que aquest amor és impossible, que no és per a ella.

romeo-julieta

Capítol 4. Sota el balcó

Romeu vol tornar a veure Julieta i torna al palau dels Capulet. S’amaga darrere uns matolls del jardí i veu el llum encès d’una de les cambres: la de Julieta, que en aquell moment surt al balcó.

Romeu sent el que diu Julieta, que no és res més que una declaració d’amor. Llavors ell surt de l’amagatall i ella tem per la seva seguretat. Li demana que si el seu amor per ella és de veritat i es vol casar amb ella, li ho digui al missatger que ella enviarà demà, fent-li saber on i quan es casaran.

Romeu decideix anar a veure fra Llorenç al monestir de Sant Francesc per demanar-li consell. El frare és amic de les dues famílies. Li demana que els casi en secret. El frare creu que el principal motiu que té per casar-los és perquè això pot servir perquè les dues famílies deixin d’odiar-se.

Capítol 5. Un casament secret

Julieta explica el seu amor a la dida. L’envia a cercar Romeu, per a veure si té cap missatge per a ella.

Benvolio i Mercucio es pregunten on deu ser Romeu. Tibald li ha enviat una carta en què el desafia. Llavors veuen Romeu i també la dida, que el busca. Romeu li diu a la dida que, a la tarda, Julieta i ella vagin al monestir, on fra Llorenç els confessarà i després els casarà.

Aconsella la dida que després s’esperi fora del convent perquè el seu criat li donarà una escala de corda que ha de penjar al balcó de Julieta perquè a la nit pugui pujar.

Tots tres es reuneixen a la cel·la de fra Llorenç: Julieta, Romeu i el monjo.

Tots tres decideixen que no diran a ningú que els joves s’han casat fins que les dues famílies facin les paus. Mentrestant es veuran en secret.

—Moltes gràcies per escoltar-me, companys!

Cançons populars (Caramelles). Dedicat a tot el grup de joves de la Fundació AMPANS.

450px-clave-passeig_de_sant_joan_2

                                                  Josep Anselm Clavé

Súria és la capital catalana de les caramelles, per la seva antiguitat i pel gran nombre de participants que aplega aquesta festa tradicional de cant i dansa al carrer per celebrar la Pasqua. Aquesta integració de música i dansa converteix els carrers i places de la vila en escenaris privilegiats d’una manifestació cultural única d’arrel tradicional.

 Centenars de caramellaires de totes les edats, agrupats en diverses colles, omplen cada any els carrers de la vila coincidint amb els inicis de la primavera. Les Caramelles de Súria estan documentades des del segle XVI. Es tracta d’una tradició que passa de pares a fills i que atreu un nombre important de visitants.

 Tradicionalment, les colles caramellaires portaven les seves cançons i balls a les cases de pagès, on eren obsequiades amb menjar i beguda. Els caramellaires encarregats de recollir els donatius dels assistents són les lloques, identificables pels seus cistells adornats amb cintes.dscn0562

És clar, això d’anar per les cases de pagès passava als pobles, però a les ciutats anavende casa en casa. Quan jo era petit, al meu barri, el Poblenou, de Barcelona, hi havia moltes corals, almenys sis, i formaven part de les Cooperatives o Ateneus com “La Flor de Maig”, “El sable de Plata” o “L’Artesana”. D’aquesta Cooperativa eren socis la meva família (per part de mare) i per les Caramelles sortien a cantar, i l’última cançó, si no els la prohibien, la cantaven a la plaça de Sant Jaume junt amb moltes altres corals. Els nens dúiem els cistells adornats amb cintes, al capdamunt d’un pal molt llarg per arribar als balcons.

Exemple paradigmàtic de la Barcelona més popular, el Poblenou té el seu passat obrer i industrial incrustat a l’ADN. Encara avui. L’urbanisme, o el seu teixit associatiu de base, són alguns elements estructurals del barri on aquesta petja s’ha fet més visible. Però no pas els únics. Lligat a tot plegat, aquest enclavament ha estat un dels grans baluards del moviment cooperativista català. Una circumstància que es condensa en un llibre de recerca de 244 pàgines –Un barri fet a cops de cooperació–images-9

 Josep Anselm Clavé fou, sens dubte, un dels grans músics populars de la Renaixença. Creador de la Federació de Cors L’Euterpe, els quals assolirien la fama com a Cors d’en Clavé, arrencà els obrers de l’ambient miserable de les tavernes i, amb músiques senzilles i cançons amoroses, els donà una oportunitat de ser feliços. Clavé nasqué pobre i desventurat. Però, gairebé cec i condemnat a la caritat pública, lluità sempre coratjosament. I així, després de patir penes de presó i d’exili per les seves activitats de tipus polític, rebé tots els honors que un home pot desitjar, fins al punt de ser festejat per una reina d’Espanya, ell que fou, en tot moment, un republicà convençut i fidel als seus ideals. A tall d’anècdota, cal assenyalar que un governador li va regalar, al final d’un concert memorable, un rellotge d’or, el qual s’aturà just al mateix instant que el cor de l’il·lustre músic deixava de bategar: el 24 de febrer del 1874 a Barcelona, ciutat on havia vingut al món el 21 d’abril del 1824.

 Parlem, però, de “Les flors de maig”. Aquesta composició coral de Clavé, que data del 1858, és, en opinió d’alguns prestigiosos musicòlegs, la millor del seu repertori. I pot ser molt bé que sigui així, malgrat que en té d’altres que posseeixen igualment un altíssim grau de qualitat. “Les flors de maig” comença dient: “Prop del riu hi ha una verneda,/ i un saló enmig sa espessura/ amb catifes de verdures / i amb sofàs de troncs de faig”. I, a continuació (reproduiré només aquest fragment, per tal de no allargar-me massa), diu: “Lloc agrest a on van les nines / i on besant sa cara hermosa / les confon l’aura amorosa / amb les flors del gentil maig./ I els ocells busquen son niu / / entremig de la verneda, / i els ocells busquen son niu / entremig del bosc joliu.”Encara hi ha estrofes que les recordo com si fos ara.”Les flors de maig”.

Les flors de Maig del compositor Anselm Clave, interpretada per l’ Orfeò Català. Disc original de l’epoca. Aproximadament anys 1915-1920. Sota la direcciò del mestre Lluis Millet.Enregistrament de 78rpm.

LES FLORS DE MAIG Pastorel·la catalana

Prop del riu hi ha una verneda,
i un saló enmig sa espesura
amb catifes de verdures i
amb sofàs de troncs de faig.

Lloc agrest a on van les nines
i on besant sa cara hermosa
les confon l’aura amorosa
amb les flors del gentil maig.
I els ocells busquen son niu
entremig de la verneda,
i el ocells busquen son niu,
entremig del bosc joliu,
entremig de la verneda,
entremig del bosc joliu.

Sota d’un salze sentada una nina
trena joiosa son ric cabell d’or. Ay si!
És son mirall fresca font cristal·lina
són sos adornos violetes del bosc.

Altra teixint matisada guirnalda
gronxa son cos que és de gràcia un tresor.

Altra amb son blanc cabridet a la falda
canta més fi que el festiu rossinyol.

Més ay de los cors que en són d’eixes noies
les més riques toies del mes de les flors,
sí, del mes de les flors,
sí, del mes de les flors.

La vesprada al camp regala
d’albes perles bona almosta,
ja el sol vell fugia a la posta
i d’estels s’omple el cel blau.

Pastoretes ans no soni
de la queda la campana
ballarem una pavana
amb vosaltres sia siusplau.

I els ocells de dins son niu
glosaran una tonada,
i els ocells de dins son niu
glosaràn un cant festiu.
I els ocells de dins son niu
glosaran una tonada
i els ocells de dins son niu
glosaran un cant festiu.

Sota de un salze sentada una nina
trena joiosa son ric cabell d’or. Ay si!
És son mirall fresca font cristal·lina
són sos adornos violetes del bosc.

Altra teixint matisada guirnalda
gronxa son cos que és de gràcia un tresor.

Altra amb son blanc cabridet a la falda
canta mes fi que el festiu
que el festiu rossinyol.

Més ay de los cors que en són d’eixes noies
les més riques toies del mes de les flors
sí, del mes de les flors,
sí, del mes de les flors.

Joan Maragall. El poema “La vaca cega”. Dedicat a tot el grup de joves de la Fundació AMPANS.

descarga-3

Joan Maragall i Gorina va ser un poeta català. La temàtica dels seus poemes és molt variada: trobem poesies sobre la natura, les llegendes, l’amor, cants a la seva terra i a la seva ciutat, i els elements espirituals.

El poema “La vaca cega” el va escriure un estiu, de vacances a Sant Joan de les Abadesses. Tracta sobre la natura. El poeta veia en la natura la possibilitat de vida, de salut, de regeneració i d’energia vital. És un poema del grup “Pirinenques” dins del llibre “Poesies”.

El poeta ens diu el que veu i ens comunica les emocions que li produeix el paisatge. Així, ens explica els moviments d’una vaca, cega per un cop de roc d’un vailet de Sant Joan de les Abadesses; els detalls descriptius del autor són els que reflecteixen l’emoció sentida.

Aquest poema ens porta a la reflexió sobre un món digne de ser estimat i de ser contemplat més enllà de les aparences, gràcies a la vaca cega, que ens permet veure les coses essencials que mouen el món. “La vaca cega” respon al sentiment de l’amor ampliat als éssers més imperfectes.

gallina_blanca_reference

                         Il·lustració publicitària de Junceda per a Gallina Blanca (1938)

bon_mot_reference

                 Il·lustració de Junceda per al calendari de la Lliga del Bon Mot (1934)
Les dues imatges s’han extret del blog: http://librorum.piscolabis.cat/2011/12/el-calendari-de-la-lliga-del-bon-mot.html

LA VACA CEGA

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llençat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel. La vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia;
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna
i abaixa el cap a l’aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set… Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant lànguidament la llarga cua.

Monolit_vaca_cega_reference.jpg

Monòlit amb el poema de la ‘Vaca cega’ a la Font del Covilar de Sant Joan de les Abadesses

Joan Maragall forma part de la memòria col·lectiva, és el poeta popular per excel·lència. Molts dels seus versos ja formen part de la memòria popular i la gent no sap qui els va escriure. Bons exemples en són “El cant de la senyera”, “L’Empordà” i “La sardana”.

Joan Maragall. Poema: La Sardana. Dedicat a tot el grup de joves de la Fundació AMPANS.

pal0578

Concurs de sardanes a Plaça Major en motiu del centenari del naixement de Jaume Balmes. 1910. Arxiu Comarcal d’Osona. Fons: Palmarola.

La Sardana

Joan Maragall deia que “la sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan”. Amb la sardana s’ha volgut simbolitzar el poble català, acollidor amb tothom, homes i dones, nens i vells, rics i pobres.

Sabem del cert que es ballaven “sardanes” almenys al segle XVI. No se sap massa com eren aquests balls però si que es coneixien per ball rodó i/o sardana.

La Sardana

I
La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan;
és la mòbil magnífica anella
que amb pausa i amb mida va lenta oscil.lant.
Ja es decanta a l’esquerra i vacil.la
ja volta altra volta a la dreta dubtant,
i se’n torna i retorna intranquil.la,
com, mal orientada, l’agulla d’imant.
Fixa’s un punt i es detura com ella.
Del contrapunt arrencant-se novella,
de nou va voltant.
La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.

II
Els fadrins, com guerrers que fan via,
ardits la puntegen; les verges no tant;
mes, devots d’una santa harmonia,
tots van els compassos i els passos comptant.
Sacerdots els diríeu d’un culte
que en mística dansa se’n vénen i van
emportats per el símbol oculte
de l’ampla rodona que els va agermanant.
Si el contrapunt el bell ritme li estrella,
para’s suspesa de tal meravella.
El ritme tornant,
la sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.

III
El botó d’eixa roda, ¿quin era
que amb tal simetria l’anava centrant?
¿Quina mà venjativa i severa
buidava la nina d’aquell ull gegant?
Potser un temps al bell mig s’apilaven
les garbes polsoses del blat rossejant,
i els suats segadors festejaven
la pròdiga Ceres saltant i ballant…
Del contrapunt la vagant cantarella
és estrafeta passada d’ocella
que canta volant:
-La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.

IV
No és la dansa lasciva, la innoble,
els uns parells d’altres desaparellant
és la dansa sencera d’un poble
que estima i avança donant-se les mans.
La garlanda suaument es deslliga;
desfent-se, s’eixampla, esvaint-se al voltant,
cada mà, tot deixant a l’amiga,
li sembla prometre que ja hi tornaran.
Ja hi tornaran de parella en parella.
Tota mà Pàtria cabrà en eixa anella,
i els pobles diran:
-La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.

sardana-potent

Sardana. Un gravat

Enregistraments historics de sardanes

Sardana “L’Empordà”, d’Enric Morera, amb lletra de Joan Maragall

Miguel Hernández. Dedicat a tot el grup de joves de la Fundació AMPANS.

miguel_hernandez

De Miguel Hernández en podria dir molts que m’agraden, però ara us deixo amb un dels poemes més perfectes en la forma, alhora que visceral i apassionat en el contingut: “Elegía a Ramón Sijé”.

L’elegia és un tipus de poema lìric destinat a lamentar-se per una pèrdua, que pot ser la mort d’algú estimat, el pas del temps des d’una etapa feliç, la constatació de la vellesa o el mal o la desaparició de qualsevol idea positiva.

descarga-2

“Elegía a Ramón Sijé”.

(En Orihuela, su pueblo y el mío,

se me ha muerto como del rayo Ramón Sijé,

con quien tanto quería)
Yo quiero ser llorando el hortelano
de la tierra que ocupas y estercolas,
compañero del alma, tan temprano.
 
Alimentando lluvias, caracolas
y órganos mi dolor sin instrumento.
a las desalentadas amapolas
 
daré tu corazón por alimento.
Tanto dolor se agrupa en mi costado,
que por doler me duele hasta el aliento.
 
Un manotazo duro, un golpe helado,
un hachazo invisible y homicida,
un empujón brutal te ha derribado.
 
No hay extensión más grande que mi herida,
lloro mi desventura y sus conjuntos
y siento más tu muerte que mi vida.
 
Ando sobre rastrojos de difuntos,
y sin calor de nadie y sin consuelo
voy de mi corazón a mis asuntos.
 
Temprano levantó la muerte el vuelo,
temprano madrugó la madrugada,
temprano estás rodando por el suelo.
 
No perdono a la muerte enamorada,
no perdono a la vida desatenta,
no perdono a la tierra ni a la nada.
 
En mis manos levanto una tormenta
de piedras, rayos y hachas estridentes
sedienta de catástrofes y hambrienta.
 
Quiero escarbar la tierra con los dientes,
quiero apartar la tierra parte a parte
a dentelladas secas y calientes.
 
Quiero minar la tierra hasta encontrarte
y besarte la noble calavera
y desamordazarte y regresarte.
 
Volverás a mi huerto y a mi higuera:
por los altos andamios de las flores
pajareará tu alma colmenera
 
de angelicales ceras y labores.
Volverás al arrullo de las rejas
de los enamorados labradores.
 
Alegrarás la sombra de mis cejas,
y tu sangre se irán a cada lado
disputando tu novia y las abejas.
 
Tu corazón, ya terciopelo ajado,
llama a un campo de almendras espumosas
mi avariciosa voz de enamorado.
 
A las aladas almas de las rosas
del almendro de nata te requiero,
que tenemos que hablar de muchas cosas,
compañero del alma, compañero.

Biografia.

Biografía.

Miguel Hernández.

Imprescindibles.

Poemas del alma.

 Canciones escritas por Miguel Hernández 

Videos  poemas cantados.

Poemas de Miguel Hernández.  (significado)

Historia Universal

descarga

També llegirem, penso jo,la cançó de bressol més trista que mai s’ha escrit: “Nanas de la cebolla”.

 

                                             faixa-firma-mh

  “Nanas de la cebolla”.

La cebolla es escarcha
cerrada y pobre.
Escarcha de tus días
y de mis noches.
Hambre y cebolla,
hielo negro y escarcha
grande y redonda.

En la cuna del hambre
mi niño estaba.
Con sangre de cebolla
se amamantaba.
Pero tu sangre,
escarchada de azúcar
cebolla y hambre.

Una mujer morena
resuelta en luna
se derrama hilo a hilo
sobre la cuna.
Ríete niño
que te traigo la luna
cuando es preciso.

Tu risa me hace libre,
me pone alas.
Soledades me quita,
cárcel me arranca.
Boca que vuela,
corazón que en tus labios
relampaguea.

Es tu risa la espada
más victoriosa,
vencedor de las flores
y las alondras.
Rival del sol.
Porvenir de mis huesos
y de mi amor.

Desperté de ser niño
nunca despiertes.
Triste llevo la boca
ríete siempre.
Siempre en la cuna
defendiendo la risa
pluma por pluma.

Al octavo mes ríes
con cinco azahares.
Con cinco diminutas
ferocidades.
Con cinco dientes
como cinco jazmines
adolescentes.

Frontera de los besos
serán mañana,
cuando en la dentadura
sientas un arma.
Sientas un fuego
correr dientes abajo
buscando el centro.

Vuela niño el la doble
luna del pecho
él, triste de cebolla,
tú satisfecho.
No te derrumbes.
No sepas lo que pasa
ni lo que ocurre.

 

casa-museo-640x427

Antonio Machado. Dedicat a tot el grup de joves de la Fundació AMPANS.

 

am-retrato

En aquest país, els anys seixanta es morien a cops de “desarrollisme” i un fals aperturisme. La salut del dictador començava a deteriorar-se, i Joan Manuel Serrat visitava la tomba del poeta Antonio Machado a Cotlliure. Era com una peregrinació obligada i simbòlica que fèiem molts.

D’aquesta visita a aquest petit poble mariner de la Catalunya nord va néixer “En Cotlliure“, homenatge de Serrat a Machado.

33ebd015d4793cecab0ca344ed970d04

La poesia d’Antonio Machado és molt particular. Per a ell la poesía és l’expressió íntima del sentiment del poeta, però, encara que íntima, pretén ser universal. La poesia és un diàleg d’un home amb el temps de cadascun. El poeta pretén eternitzar aquest temps objectiu perquè romangui viu el temps psíquic del poeta, perquè sigui universal. La poesia ha de parlar amb el cor.

El poema i la cançó que podeu llegir i escoltar ara és molt coneguda: “Cantares”. I també aquella que diu “Érase de un marinero / que hizo un jardín junto al mar”, en què el poeta al·ludeix a l’Espanya de “charanga y pandereta”, lamentant els defectes d’un país tan devot com endarrerit:“Parábola” (1969).

collioure-061

Pàgines web interessants

Biografía Antonio Machado.

Álbum iconográfico de Antonio Machado.

La obra poética de Antonio Machado.

Poemas

Imprescindibles – Los mundos sutiles (Antonio Machado)

Campos de Castilla. (video)

Poemas cantados  Joan Manuel Serrat dedicado a Antonio Machado. Álbum completo

machado1miro                            Dibuix de Joan Miró per un llibre en homenatge a Antonio Machado.