Les mateixes estrelles 2

les_mateixes_estrelles-nuria_marti_constans

Ara estava pensant amb el que diu l’Anna d’aquestes sessions que fem dedicades a la poesia sota el guiatge del Ramon Carreté. A mi també se’m fan molt interessants i agradables, i si sabés ser una mica poeta diria que el diàleg entre ells, els poetes, o els que en saben, sempre és fructífer. M’agrada tot sovint llegir-los en caure la tarda. No cal gaire estona. Agafar un llibre, obrir una pàgina a l’atzar i llegir uns minuts. D’aquesta forma, com si fos un joc, descobreixes poemes preciosos. Em direu que això són maneres capritxoses, i mai es coneix bé un poeta. Però també veus que mai podem arribar a saber-ho tot. Per això celebro tant el que sé com el que ignoro. Perquè tot el que no sabem ens està esperant per a ser descobert en qualsevol moment.

—Josep, fas cara de refredat.

—Doncs sí, Ignasi, ja veus: diria que comença la temporada, i espero que no sigui gaire llarga.

—Mercè, per molts anys: ahir va ser el teu sant.

—Abans d’ahir… — És cert, va ser abans-d’ahir; tens bona memòria. —El meu pare també. Té quatre anys menys que tu, és jove… —Té, uns caramels. —Moltes gràcies, Mercè!

—Bé, benvinguts a tots. Estem molt contents de poder estar tots junts de nou un altre cop, després de la tarda tan fantàstica que vam passar llegint i escoltant poesies amb el Ramon (que ja he sentit dir “Per què no ve?”).

Doncs no vindrà perquè ara ens dedicarem a llegir una novel·la tan curta com magnífica.

És de Lectura Fàcil, les que ens agraden perquè són molt amenes i semblen poemes per la manera que estan escrites. 

Comencem doncs la novel·la que avui m’agradaria presentar-vos.

Com sempre que llegim i comentem una història real com aquesta, us recordo que a “Les Mateixes Estrelles” trobarem una novel·la emocionant i tendra que reflexiona sobre la necessitat de superar, sense oblidar, aquells fets que ens han fet mal i que no ens deixen continuar endavant sense l’amor. La trama, com haviem dit, es basa en un fet històric real que va marcar la vida de moltes persones a les darreries de la Guerra Civil espanyola, entre els anys 1936 i 1939.

Si us sembla bé farem dues presentacions. La primera és la que llegireu vosaltres per començar el llibre, i la segona una altra que recordo molt (és d’un altre novel·la tan real com aquesta).

O al revés, com vulgueu.

Llegim. Lectura Fàcil – Número 4

“Les mateixes estrelles”, de Núria Martí Constans

Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Presentació

Els anys que van de 1936 a 1939, a la primera meitat del segle XX, van ser molt difícils per als habitats de Catalunya i d’Espanya. Hi havia una guerra tan cruel i inhumana com totes les guerres. Enmig de la tragèdia, un poeta i polític d’Amèrica del Sud va dur cap a Xile, el seu país, més de 2.000 persones que havien fugit de la guerra. El poeta es deia Pablo Neruda i va ensenyar al món què era comprendre els altres i ser-hi a prop. Què era ajudar-los. Dit d’una altra manera, va ensenyar a tothom què era la solidaritat. L’any 2009 va fer setanta anys que el vaixell va sortir de port. Recordem-ho.

L’altre que us dic:

Bressol dels exiliats

“Hi havia una mare que no tenia llet i el nen plorava de gana dia i nit. Quan es rendia de tant plorar, s’adormia i ella l’escalfava amb

el seu cos. Les mantes que tenien encara estaven xopes d’aquells dies tan dolents de febrer. Quan sortia el sol, enterrava el nadó a la sorra fins a deixar-ne fora només el caparró. La sorra li feia de manta.

Però al cap d’uns dies el nen es va morir de fred i de gana. Jo estava embarassada i només de pensar que el meu fill naixeria en aquell infern ja em desesperava.

Després d’unes setmanes, a la barraca d’infermeria del camp vaig trobar la senyora Elisabeth; o, més ben dit, ella em va trobar a mi.

Em va proposar de parir en una maternitat situada a Elna, allà mateix, al Rosselló.

El dia que va néixer el meu fill a la sala de parts de la Maternitat, no em vaig poder reprimir les llàgrimes.

Tothom es pensava que plorava d’emoció, però només jo sabia que plorava pel nen enterrat a la sorra d’Argelers”.

Mercè Domènech (Portbou, 2004)

Del llibre “La maternitat d’Elna. Bressol dels exiliats”, d’Assumpta Montellà (2005)

 

“LES MATEIXES ESTRELLES”

refugiats-2

Entre el 27 de gener i el 3 de febrer de 1939 es calcula que mig milió d’espanyols van entrar a França després de creuar la frontera catalana.

17704001

 

1. CAMÍ DE FRANÇA

Eren els últims dies de la guerra i a Figueres, al nord de Catalunya, les bombes queien una rere l’altra amb un soroll eixordador.

Les cases s’ensorraven i els homes i les dones corrien esverats pels carrers, amb molta por i moltes llàgrimes. Hi havia flames i fum pertot arreu.

La Teresa i la seva filla Miranda s’havien refugiat a l’escola perquè casa seva només era un munt de runa. Ja no tenien família.

El pare de la Miranda s’havia mort feia dies en una batalla ferotge prop del riu Ebre. I els avis havien quedat enterrats sota les parets de la casa que s’havia enfonsat.

La Teresa i la Miranda, que només tenia vuit anys, estaven molt espantades. Assegudes a terra, sota una taula, s’abraçaven fort, tancaven els ulls i tremolaven. Només volien fugir.

Quan els avions van parar de tirar bombes, es van aixecar.

La Teresa va agafar la mà de la petita Miranda i totes dues van sortir al pati de l’escola. Es van posar a caminar de pressa cap a l’estació. —On anirem, mare? —va preguntar la Miranda. —Marxarem cap a França, el país veí, perquè allà no hi ha cap guerra —li va respondre la Teresa […]

[…] L’estació era pleníssima de gent i els trens estaven aturats a les vies amb les portes ben tancades.

[…] La mare, molt espantada, va pensar que si s’hi acostava, amb els cops i les empentes, la mà de la petita  li podia relliscar.[…]

—Hi anirem a peu. A tu ja t’agrada caminar, oi? —va dir la mare a la petita.
I la nena va fer que sí amb el cap sense dir res de res.
Van girar-se d’esquena ben tristes i van anar cap a la carretera.[…]

rambla-i-carrer-del-palau-figueres-1907
Rambla i carrer del Palau Figueres, 1907

una_peseta_consell_municipal_figueres_1937

Anuncis

Les mateixes estrelles 1

21457441072_0a5212d85e_m

A la Biblioteca Pere Casaldàliga de Balsareny, els dilluns a les 3.30 de la tarda, llegirem i comentarem de tot el que vulgueu del llibre ‘Les mateixes estrelles’, de Núria Martí Constans. Serà, com és habitual, amb el llibre de Lectura Fàcil.

L’Anna Pérez, la nostra bibliotecària, ha proposat aquesta història per tal d’incitar a la conversa i el debat a partir de la lectura d’una història real. A ’Les Mateixes Estrelles’ trobem una novel·la emocionant i tendra que reflexiona sobre la necessitat de superar, sense oblidar, aquells fets que ens han fet mal i que no ens deixen continuar endavant sense l’amor.

La trama es basa en un fet històric real que va marcar la vida de moltes persones a les darreries de la Guerra Civil espanyola: l’any 1939, Pablo Neruda va dur a Xile més de 2.000 persones que fugien de la Guerra Civil espanyola a bord d’un vaixell, el Winnipeg.

Teresa, la protagonista de la nostra història, serà, amb la seva filla Miranda, una de les persones que puja al vaixell amb l’esperança de trobar a Xile una vida millor, lluny de les crueltats de la guerra. ‘Les Mateixes Estrelles’ és una història de lluita, de guerra, però també de supervivència, d’esperança i d’amor, que retrata una època dura i difícil i l’afany d’una dona per oferir a la seva filla un futur.

Recordeu que ens hem de prendre aquesta història com un fet que ja ha passat i que tots desitgem que no torni a passar mai més.

http://dugi-doc.udg.edu/bitstream/handle/10256/7637/RUTES-DE-EXILI-Versi%C3%B312-3-13.pdf?sequence=1

f-2-1

A la novel·la hi trobarem Pablo Neruda, un gran poeta, i una excel·lent persona.

Una amiga meva, a qui anomenaré Montse, m’ha deixat per a tots vosaltres uns poemes de Pablo Neruda. Són poemes d’amor, però també d’una gran amistat, i solidaritat amb els refugiats. Tant de bo en els temps que vivim poguéssim dir al mateix d’altres països del món, en especial d’Europa.

La Montse (un nom així de senzill, com ella, perquè és una persona meravellosa, d’un tracte mot amable i molt proper sempre), us coneix pel que ens expliquen de vosaltres i també us segueix pel blog. El seu treball era d’infermera de persones malaltes de SiDA, càncer i altres malalties terminals.

Un petó molt gran de part d’ella, per sempre.

http://cvc.cervantes.es/literatura/escritores/neruda/

poema-a-la-amistad-de-pablo-neruda

I si voleu llegir els poemes, són aquests:

Soneto XlV

No estés lejos de mí un solo día, porque cómo,

porque, no sé decirlo, es largo el día,

y te estaré esperando como en las estaciones

cuando en alguna parte se durmieron los trenes.

No te vayas por una hora, porque entonces

en esa hora se juntan las gotas del desvelo

y tal vez todo el humo que anda buscando casa

venga a matar aún mi corazón perdido.

Ay, que no se quebrante tu silueta en la arena,

ay, que no vuelen tus párpados en la ausencia:

no te vayas por un minuto, bienamada,

porque en ese minuto te habrás ido tan lejos

que yo cruzaré toda la tierra preguntando

si volverás o si me dejarás muriendo.

(Pablo Neruda, 1959)

L’amistat s’ha de demostrar dia a dia. L’absència de la persona que estimes se sent amb tant dolor que sembla interminable, i això és el que expressa aquest trist poema d’amor que ens parla sobre la soledat. (És la meva petita aportació, Montse).

Poema XII

Para mi corazón basta tu pecho,

para tu libertad bastan mis alas.

Desde mi boca llegará hasta el cielo

lo que estaba dormido sobre tu alma.

Es en ti la ilusión de cada día.

Llegas como el rocío a las corolas.

Socavas el horizonte con tu ausencia.

Eternamente en fuga como la ola.

He dicho que cantabas en el viento

como los pinos y como los mástiles.

Como ellos eres alta y taciturna.

Y entristeces de pronto, como un viaje.

Acogedora como un viejo camino.

Te pueblan ecos y voces nostálgicas.

Yo desperté y a veces emigran y huyen

pájaros que dormían en tu alma.

L’absència de la persona amiga pot deixar-nos amb una sensació de buit que resulta molt difícil de transmetre, i el poeta intenta fer-ho amb els seus versos. (És la meva petita aportació, Montse).

Poema XX

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.

Escribir, por ejemplo: «La noche está estrellada,

y tiritan, azules, los astros, a lo lejos».

El viento de la noche gira en el cielo y canta.

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.

Yo la quise, y a veces ella también me quiso.

En las noches como ésta la tuve entre mis brazos.

La besé tantas veces bajo el cielo infinito.

Ella me quiso, a veces yo también la quería.

Cómo no haber amado sus grandes ojos fijos.

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.

Pensar que no la tengo. Sentir que la he perdido.

Oír la noche inmensa, más inmensa sin ella.

Y el verso cae al alma como al pasto el rocío.

Qué importa que mi amor no pudiera guardarla.

La noche está estrellada y ella no está conmigo.

Eso es todo. A lo lejos alguien canta. A lo lejos.

Mi alma no se contenta con haberla perdido.

Como para acercarla mi mirada la busca.

Mi corazón la busca, y ella no está conmigo.

La misma noche que hace blanquear los mismos árboles.

Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos.

Ya no la quiero, es cierto, pero cuánto la quise.

Mi voz buscaba el viento para tocar su oído.

De otro. Será de otro. Como antes de mis besos.

Su voz, su cuerpo claro. Sus ojos infinitos.

Ya no la quiero, es cierto, pero tal vez la quiero.

Es tan corto el amor, y es tan largo el olvido.

Porque en noches como ésta la tuve entre mis brazos,

mi alma no se contenta con haberla perdido.

Aunque éste sea el último dolor que ella me causa,

y éstos sean los últimos versos que yo le escribo.

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.

Escribir, por ejemplo: «La noche está estrellada,

y tiritan, azules, los astros, a lo lejos».

Aquest poema ens mostra el dolor per la pèrdua de l’estimada i la malenconia que se sent en evocar-la. Quan el poeta diu: «Puc escriure els versos més tristos aquesta nit» parla amb total propietat, ja que les circumstàncies que travessa li permeten la plena expressió dels seus sentiments; són una font per a la seva escriptura.

«Potser l’estimol». És que l’amor, malgrat que duri poc, pot mantenir-se en la ment dels exenamorats durant un temps llarg. Com ho creu el poeta: «És tan curt l’amor, i és tan llarg l’oblit».

Queda finalment dir que el record que l’estimada perduda suscita en la ment del poeta és aquell dolor que li permet escriure.

images

Tot el meu agraïment a la Biblioteca de Balsareny i AMPANS, per la seva col·laboració. Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial,  i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos  d’Internet i Viquipèdia.

Hem iniciat el curs 2016-2017 del Club de lectura fàcil, a través de la poesia.

imatge2

Aquest dilluns 19 de setembre hem iniciat el curs 2016-2017 del Club de lectura fàcil. En aquest primer dia, hem volgut celebrar la Diada de l’Onze de setembre a través de la poesia. Amb aquesta finalitat amb l’ajuda del Ramon Carreté hem seleccionat poemes de diversos autors i diverses èpoques de caràcter patriòtic. La lectura de cada poema ha anat precedida d’una introducció per part del Ramon del poeta, l’època i el context temàtica de cadascun

Una aproximació a la poesia de la mà del Ramon que, com sempre, ens ha ajudat a estimar-la més.

 

L’Antologia dels poemes recitats va ser aquesta.

els_segadors-e1470310266204-960x198

a / Precedents-Els Segadors (1640) [fragment]

Catalunya, comtat gran, qui t’ha vist tan rica i plena!
Ara el rei nostre senyor declarada ens té la guerra.
Segueu arran!
Segueu arran, que la palla va cara! Segueu arran!

Lo gran comte d’Olivars sempre li burxa l’orella:
Ara és hora, nostre rei, ara és hora que fem guerra.

Contra tots els catalans, ja ho veieu quina n’han feta!
Seguiren viles i llocs fins al lloc de Riu d’Arenes.

Una església n’han cremat que Santa Coloma es deia.
Mataren un sacerdot mentre que la missa deia.
Cremen albes i casulles, i caporals i patenes,
i el Santíssim Sagrament, que alabat sia per sempre.

Mataren un cavaller a la porta de l’església,
donLluís de Furrià, i els àngels li van fer festa.
Lo pa que no era blanc, deien que era massa negre:
i el donaven als cavalls sols per assolar la terra.(…)

A presencia dels parents deshonraven les donzelles.
I mataven els seus parents si del mal donaven queixa.
En donen part al virrei del mal que aquells soldats feien:
Llicència els n’he donat jo, molta més se’n poden pendre (…)

els_segadors_-_himno_catalan_disc_70rpm

Disc de goma laca (disc de pedra de 70 rpm) amb Els Segadors. Museu de la Música de Barcelona.

 b/ La guerra de Successió (1700-1740)

46877967

De tots és sabut que el Fossar de les Moreres és una plaça de la ciutat de Barcelona, adjacent a la basílica de Santa Maria del Mar que va ser l’indret on foren enterrats molts dels defensors caiguts durant els més de 13 mesos de setge de 1714 en el marc de la Guerra de Successió, i especialment durant l’atac final planejat pel Duc de Berwick.

El total de baixes catalanes durant el setge a la ciutat de Barcelona s’ha estimat en unes 6.850 persones (i les borbòniques prop de les 15.000) entre el 25 de juliol de 1713 i l’11 de setembre de 1714. També es calcula que durant el setge van caure sobre Barcelona unes 30.068 bombes que van destrossar completament un terç de la ciutat i van malmetre molt un altre terç.

Així doncs, al fossar de les Moreres cada 11 de setembre, considerada Diada Nacional de Catalunya en utilitzar el setge de Barcelona com a símbol de resistència del poble de Catalunya en defensa del país, es ret homenatge als defensors de la ciutat, morts i enterrats en aquest lloc després que la ciutat es retés davant les tropes de Felip V d’Espanya.

Al fons de la plaça hi ha una placa de marbre posada el 1915 pel Casal Nacionalista Martinenc i Joventut Nacionalista els Néts dels Almogàvers on hi ha inscrit el text següent:

“Al fossar de les Moreres no s’hi enterra cap traïdor; fins perdent nostres banderes serà l’urna de l’honor.”

Exacte, és un fragment del poema original de Frederic Soler, Pitarra, en commemoració de l’heroica resistència barcelonina, versos que també es reprodueixen des del 2001 al peveter d’Alfons Viaplana, a l’extrem superior del qual sempre hi crema una flama, símbol de l’etern homenatge als defensors de Catalunya. Però, em podríeu dir com continua el poema? Segurament la gran majoria no, tot i conèixer aquests versos, sovint és un poema força desconegut, i com crec que s’hauria de conèixer… aquí el teniu!

Serafí Pitarra (Frederic Soler, 1839-1895

El fossar de les moreres [fragment]

—Al fossar de les moreres

no s’hi enterra cap traïdor;

fins perdent nostres banderes

serà l’urna de l’honor. —

Així mestre Jordi, un dia

cavant, deia en el fossar,

quan Barcelona sentia

que l’anaven a esfondrar.

La batien bronze i ferro

dels canons de Felip Quint.

—Ell los mata i jo els enterro –

lo fosser deia, enfondint.[…]

Sempre al fossar anava

a cavar amb un nét seu;

si ell lo seu magall portava,

– Jo – el nin deia – porto el meu! –

I cavant ambdós alhora,

i fent fosses al fossar,

sempre dels morts a la vora

se’ls sentia mormolar:

– Al fossar de les moreres

no s’hi enterra cap traïdor;

fins perdent nostres banderes

serà l’urna de l’honor.[…]

c/ Poemes catalanistes de referents posteriors

pi3

Jacint Verdaguer (1845-1902)

Lo pi de les branques [fragment]

Lo Campllong té com un bres dues serres per barana,

per coberta un bosc de pins verds tot l’any com l’esmaragda.

Corona immensa de tots és una hermosa pinassa,

pinetells semblen los pins entorn de llur sobirana,

geganta dels Pirineus que per sang té rius de saba.

Com una torre és son tronc que s’esbadia en tres branques

com tres titans rabassuts que sobre els núvols s’abracen,

per sostenir en lo cel una cúpula de rama que fa ombra

a tot lo pla com una nova muntanya.

Don Jaume cau de genolls i en son èxtasis exclama: […]

—He somiat que era gran i d’un bell país monarca, d’un bell país com aquest,

entre la mar i la muntanya.

Com eix pi meravellós, mon regne posà tres branques:

foren tres regnes en un, ma corona els coronava. […]

Preguem que sia aqueix pi l’arbre sagrat de la Pàtria.

Joan Maragall (1860-1911)

                                   Oda a Espanya  (Vídeos, Dia de la Poesia catalana a Internet. 17 març)

Oda a Espanya

Escolta, Espanya, – la veu d’un fill

que et parla en llengua – no castellana:

parlo en la llengua – que m’ha donat

la terra aspra:

en ‘questa llengua – pocs t’han parlat;

en l’altra, massa.

T’han parlat massa – dels saguntins

i dels que per la pàtria moren:

les teves glòries – i els teus records,

records i glòries – només de morts:

has viscut trista.

Jo vull parlar-te – molt altrament.

Per què vessar la sang inútil?

Dins de les venes – vida és la sang,

vida pels d’ara – i pels que vindran:

vessada és morta.

Massa pensaves – en ton honor

i massa poc en el teu viure:

tràgica duies – a morts els fills,

te satisfeies – d’honres mortals,

i eren tes festes – els funerals,

oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos – marxar replens

dels fills que duies – a que morissin:

somrients marxaven – cap a l’atzar;

i tu cantaves – vora del mar

com una folla.

On són els barcos? – On són els fills?

Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:

tot ho perderes, – no tens ningú.

Espanya, Espanya, – retorna en tu,

arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;

que el plo’ et torni feconda, alegre i viva;

pensa en la vida que tens entorn:

aixeca el front,

somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? –No et veig enlloc.

No sents la meva veu atronadora?

No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?

Has desaprès d’entendre an els teus fills?

Adéu, Espanya!

COMENTARI

Catalunya parla a Espanya en català. Li recorda que Espanya ha perdut les glòries i l’honor del passat.

Reflexió sobre la mort inútil dels soldats en el front cubà: per què matar, si la sang és vida? Crida a Espanya perquè se salvi (modernització). Comiat d’Espanya davant la seva incomprensió secular. Aquesta obra fa referència a la crisi colonial generada arran de la guerra de Cuba. Es mostra la posició de Maragall, i dels catalans, favorable a un canvi i regeneració de la política paralitzadora del govern de la Restauració.

Joan Salvat – Papasseit (1894-1924)

joan-salvat-papasseit

Visió del Guadarrama

Serra ferrenya i aspra!

D’aquí on ara la veig

sembla un rei castellà

que jagués

amb l’espasa al costat

sota mantell d’ermini.

Sembla un rei i un gegant,

però jeu.

Té un abís als seus peus

de terra calcigada.

Castella, el Guadarrama!

Posta d’or,

però posta segura

d’un sol que haveu sigut!

Dormiu la vostra sort!

Deixeu pas

als hispans que ara avancen!

Catalans, tots en peu!

L’Escorial deixem-los per trofeu!

Que ara serem nosaltres

qui plantarà les tendes.

De tant pecar, el rei jeu.

[De Les conspiracions, 1922]

Salvat, malalt de tuberculosi, va estar uns mesos internat al sanatori de La Fuenfría, a Cercedilla (Madrid). Tenia 28 anys. A La Fuenfría va escriure Les conspiracions, un llibre d’exaltació catalanista, en què exhorta la seva pàtria a deseixir-se de Castella, «terra de Terços petjadors de lleis», per a la qual demana: «Senyor, deixeu a aquestes terres / la comprensió i l’amor que els cal». Defineix Castella com «jou i malvestat […], soberga en el mal […] i vol dominar». Invoca els pobles ibèrics que hi estan sotmesos: «Pobles de la Ibèria, / i gallecs / i èuscars! […] / —si ens donem les mans— / si ara ens domenyava / ja no hi tornarà». I acaba el recull amb un vers que diu «mil sagetes al vent que clamen llibertat.»

13-escalera-ppal

Sanatori de La Fuenfría, a Cercedilla (Madrid). http://ramoncarrete.blogspot.com.es/2014/09/salvat-visio-del-guadarrama.html

Des de La Fuenfría escrivia a la seva germana Núria: «Em deixen tantes hores aquí, barrina que barrina… Jo, per no perdre el temps, he conspirat». Però la malaltia el va portar a altres sanatoris, a Andorra i a la Catalunya Nord. Finalment, el 1924, amb només trenta anys, després d’haver vist morir la seva filla petita, de 2 anys, i deixant dona i una filla de cinc, va morir a Barcelona qui havia escrit: Res no és mesquí, Nocturn per a acordió, L’ofici que més m’agrada i Tot l’enyor de demà: «Vosaltres restareu / per veure el bo que és tot: / i la Vida / i la Mort».

img_9576

El monument a Salvat-Papasseit del Moll de la Fusta és de Robert Krier (1992)

entrada-principal-recorte-2

http://ramoncarrete.blogspot.com.es/2014/09/salvat-visio-del-guadarrama.html

http://www.catalunya.com/la-gesta-dels-estels-joan-salvat-papasseit-barceloneta-24-1-70

http://vivenciesjosep.blogspot.com.es/2012/09/onze-de-setembre-de-2012-diada-nacional.html

Pere Quart (Joan Oliver, 1899-1986)

11.4.1983 - JOAN OL
11.4.1983 – JOAN OLIVER, PERE QUART – Foto: Ferran Sendra

Corrandes d’exili

Una nit de lluna plena

tramuntàrem la carena,

lentament, sense dir re…

Si la lluna feia el ple

també el féu la nostra pena.

L’estimada m’acompanya,

de pell bruna i aire greu

(com una Mare de Déu

que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,

que l’ensagna, que l’esguerra,

abans de passar la ratlla,

m’ajec i beso la terra

i l’acarono amb l’espatlla.

A Catalunya deixí

el dia de ma partida

mitja vida condormida:

l’altra meitat vingué amb mi

per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França

i demà més lluny potser,

no em moriré d’enyorança,

ans d’enyorança viuré.

En ma terra del Vallès

tres turons fan una serra,

quatre pins un bosc espès,

cinc quarteres massa terra.

«Com el Vallès no hi ha res».

Que els pins cenyeixin la cala,

l’ermita dalt del pujol;

i a la platja un tenderol

que batega com una ala.

Una esperança desfeta,

una recança infinita.

I una pàtria tan petita

que la somio completa.

 

 

Salvador Espriu (1913-1985)

descarga

Assaig de càntic en el temple

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,

així l’home que se’n va del seu indret»;

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l’antiga saviesa

d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

Salvador Espriu (1913-1985)

http://www.rtve.es/alacarta/videos/imprescindibles/imprescindibles-2013-salvador-espriu/2186667/ 

Salvador Espriu (1913-1985)

Inici de càntic en el temple

                           A Raimon, amb el meu agraït aplaudiment.

                                    Homenatge a Salvat-Papasseit.

Ara digueu: «La ginesta floreix,

arreu als camps hi ha vermell de roselles.

Amb nova falç comencem a segar

el blat madur i, amb ell, les males herbes.»

Ah, joves llavis desclosos després

de la foscor, si sabíeu com l’alba

ens ha trigat, com és llarg d’esperar

un alçament de llum en la tenebra!

Però hem viscut per salvar-vos els mots,

per retornar-vos el nom de cada cosa,

perquè seguíssiu el recte camí

d’accés al ple domini de la terra.

Vàrem mirar ben al lluny del desert,

davallàvem al fons del nostre somni.

Cisternes seques esdevenen cims

pujats per esglaons de lentes hores.

Ara digueu: «Nosaltres escoltem

les veus del vent per l’alta mar d’espigues».

Ara digueu: «Ens mantindrem fidels

per sempre més al servei d’aquest poble».

Tot el meu agraïment a Ramon Carreté que ha corregit el text, i també a la Biblioteca de Balsareny i AMPANS, per la seva col·laboració. Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial,  i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos  d’Internet i Viquipèdia.

 

 

 

L’últim joc de l’estiu!

noguera-pallaresa-xavier-pujol-g

 L’aire net, sense ni un bri de pols, sense ni un bri de recança, sense ni un bri de fatalitat…           Noguera Pallaresa.  (foto Xavier Pujol)

Hem passat unes setmanes molt maques. Entre tots hem posat un pessic de tot el que teníem a les butxaques i s’ha convertit en una estrella preciosa. L’altre dijous va ser molt i molt especial, un matí molt divertit. Havia de ser d’aquesta manera, ja que era l’últim de l’estiu i fins passat Nadal no ens tornarem a veure. Però sí que tindrem notícies els uns dels altres.

Hi havia un joc nou. I perquè ens en recordem molt de temps (alguns per sempre) diré que és basat en un conte d’un ratolí que fa de carter, i és el que li passa un dia qualsevol fent la seva feina. Ja sabeu, repartir cartes i paquets per totes les cases on hagi de fer-ho. Així fins que acaba amb l’últim paquet, que serà l’última plana del conte. 

Ja sabem quina és la seva feina, però la nostra serà una altra. La nostra serà més complicada. Buscarem plana a plana les  coses que veiem malament. O les que pensa. Les que… Bé, acompanyant el carter podrem visitar tot tipus de cases, veuràs on viuen els animals i descobrirem mil i un detalls.
És un conte excel·lent, el text i les il·lustracions són fantàstiques. És una història molt tendra ones dóna importància a l’ofici de carter. Bé, ja ho veurem. Us sembla bé? Doncs va, comencem! Que ho gaudiu!

ratoli_carter

LA RUTA DEL RATOLÍ CARTER

—Sabeu què ha perdut el Ratolí Carter? —Una carta
—Per a què serveix el tub que hi ha dins de casa del senyor Ós? El senyor Ós té instal·lat un tub perquè li caigui directament la mel del rusc al pot de vidre. (Vas preguntar si podia ser una canonada, i no un tub). —Una canonada és un conducte tubular destinat al transport de fluids i eventualment de matèries granulars i pulverulentes. Són grans de  diàmetre. I un tub és: Un cilindre buit més llarg que ample, de vidre, de metall, de plàstic, coure etc., que serveix per a conduir gasos o líquids o per a altres usos).

4337img1

—Quina hora senyala el rellotge? —Les nou del vespre
—A l’Arc de Sant Martí li falten colors, o no? —Sí, el lila i el vermell
—El Ratolí Carter porta un paquet gros per a la família Conill. Què deu ser? —Una pastanaga molt gran
—El ratolí pensa: “Que bé, avui no hi ha res per la senyora Serp” Per què ho pensa?  Perquè té por que se’l mengi.
—Sabeu què fa la senyora Serp? —S’escalfa.
—Uns conills s’amaguen. Els veieu? —Sííí!
—Quantes lliteres hi ha perquè dormin els conills? —Set (7) 

descarga-4

—Ui!, sí que és llarga la senyora Serp. Quantes planes ocupa? —Quatre

—Quantes coses té la senyora Serp a casa seva? Tot s’hi val! —Entre totes, n’hi ha vint.

—Com és que la senyora Garsa té totes aquestes joies? —Les deu comprar, les troba… (mireu l’altra pregunta que segueix, si us plau).
—A l’arbre de la dreta hi ha un paper enganyat que diu “Perdut”. Que veieu on és, allò que s’haperdut? —Sí, un anell. I és veritat, també és a casa de la garsa.
—Em sembla que hi ha un animaló que és un inventor. Que estic equivocat? —Nooo, és savi!
—Ui, ui!! Hi ha una fumera tan gran que pot ser que vinguin… Qui pot venir? —Els bombers amb l’escala!
—El senyor Ratolí Carter arriba a casa de les formigues. N’hi ha una que porta molt de pes. Que la veieu? —No, no, sí, sí, sí, una poma gran!
—El senyor Ratolí Carter porta un terròs de sucre a les senyores Formigues. Mengen sucre les formigues? No, no, sí, no… Les formigues mengen sucre? (La Tina ho explica).

—El senyor Talp té moltes eines. També té una casa molt gran. Però li falta una escombra i un pal de fregar, oi que sí? Què li podem comprar? L’escombra o el pal de fregar? I per què? —L’escombra i el pal de fregar!  (L’Anna): —On viuen els talps? —A sota terra, oi? —I si freguem amb aigua què farem? —Pastetes.
—El Ratolí Carter li porta uns patins a la senyora Tortuga. Veieu que està envoltada d’aigua? Creieu que hi ha tortugues d’aigua, o no? —Sí, de peixera! —I de mar, no? —També!
—Ui, sí, quina humitat que hi ha a casa seva. —Per on entra, sobretot? (Embolic gran entre tots).  —Entra pel sostre. Hi ha un núvol negre, un embut i una xemeneia.
—El Ratolí Carter fa de tot, fins i tot es llença a l’aigua per lliurar un paquet al senyor Pop. Fa Glu-glú. Veig que hi ha una cosa que no és d’aigua, és més aviat del desert. Què pot ser? —Un cactus.
Els coralls són molt macos, però hi ha una cosa que em sembla que us agradaria més. Aquí el teniu, assegut en una branca de corall. Com es diu? —Un cavallet de mar. (Entre tots expliquem bé que és el corall).

4337img3

—Buf!, està content perquè ha sortit d’aigua, i ha de portar-li una cartera a la senyora Mosca. Quantes potes té una mosca? (No saben que tenen sis potes. Ho mirem entre tots al llibre. Ho aprenen)—I un altra cosa… Hi ha algú que s’amaga, qui és?… No deu pas ser alguna cabreta del conte “El Llop i les 7 cabretes”? —Sííí!
—Caram!! Hi ha els tres porquets, o m’ho sembla a mi? —No, no t’ho sembla, n’hi ha tres: aquí, aquí i a sota de la taula.
—Pobre senyor Ratolí Carter. Mireu on ha d’anar. Qui de vosaltres seria valent d’anar-hi? Ningú vol anar-hi, és el pol Nord.

—El Ratolí Carter és a la muntanya més alta del món. Es diu l’Everest, i es troba a la serralada de l’Himàlaia. No farem una lliçó d’història, sinó preguntar una cosa. Jugaríeu a pilota com aquestes cabretes? Sí o no? …Ep!  Jo NO!! (Tots han dit que sí o no segons les seves preferències del joc de pilota). Hem parlat de tot el referent al Everest, a l’altura, respiració etc. Amb el llibre.

—Diu el Ratolí Carter: “ja queden pocs paquets. Aquest d’aquí no fa gaire bona olor… Qui sap com es diuen, aquests animals que no fan gaire bona olor? (No ho saben. Són les mofetes).
—….I aquest paquet tan gros d’allà no sembla gaire de fiar. —Té raó! Per què? —Perquè veig la cua d’una guineu.
Atenció!

1r) Què passa amb els pollets? —Que cadascun fa una cosa diferent.

2n) Hi ha una gallina que fa de mestra. Què està preguntant? —Mmmmm… Quant fan 2 ous +3?

3r) Creieu que hi ha alguna cosa perillosa dins d’una capsa? —Sí, la guineu!
—Aquest és el lloc de tot el llibre que més m’agrada. La casa del senyor Ratolí Carter. Feliç aniversari, ratolinet meu!!!! Li porta un regal.
—Qui és el petit Tommy? —Un ratolí petit.

La Tina ens ha donat una lliçó magistral de com funciona el cicle de la vida, i no estava previst (moltes gràcies, Tina). A mesura que ella anava explicant, l’Anna (genial) ja tenia un munt de llibres preparats per mirar amb més atenció tots els animalons i insectes que sortien en el conte.
Ja hem arribat al final del llibre, i amb ell també al final del joc. L’Anna i jo, i segurament la Tina també, ens hem quedat amb les ganes d’explicar el conte del llop i les 7 cabretes. No hi ha temps per més. Fer-nos una abraçada ben gran, i dir-vos que sou els millors, que us apreciem molt i que torneu tan aviat com  pugueu.

La biblioteca us espera.

Moltes gràcies a tots!

granota-xavier-pujol-g-1

No feu broma que us estic escoltant! Si em feu un petó, no em convertiré en un príncep, però sí que ens veurem aviat! (Foto Xavier Pujol)

 

 Tot el meu agraïment a Ramon Carreté que ha corregit el text, i també a la Biblioteca de Balsareny i AMPANS, per la seva col·laboració. Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, .(editorialjuventud ) i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-. 
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos en propietat de Xavier Pujol, d’Internet i Viquipèdia.

L’Anna ens convida a descobrir el manga.

elfen_lied_el_manga_japones-17972

Hola, Anna!, gairebé no ens va donar temps per parlar del que t’agrada. No vaig poder saber fins a última hora que els dibuixos de Manga te’ls mires molt. Vaja, que t’agraden molt. Doncs ben poca cosa puc dir-te. Quan jo tenia els teus anys m’agradava “El Capitán Trueno” Suposo que això a tu no et diu res. Per tant no t’hi amoïnis que com sigui parlarem de manga perquè a partir d’aquest moment em convertiré en el millor dels aficionats del tema.

Que consti que he vist alguna vegada al costat dels meus néts la sèrie d’animació japonesa Bola de Drac que ja fa gairebé trenta anys TV3 va portar del Japó. Evidentment, un dels elements més atractius d’aquests dibuixos animats era el seu protagonista, en Goku, el noi mico que va arribar de l’espai i vivia amb el seu avi a la muntanya. És així, oi?
Doncs comencem!
hokusai

El manga (漫画, en kanji; まんが, en hirigana; マンガ, en katakana) és el còmic d’origen japonès, desenvolupat a finals del segle XX No obstant això, la seva forma moderna data poc després de la Primera Guerra Mundial, el manga ha tingut un llarg i complex precursor en la història de l’art japonès.
El manga és un còmic apte per a totes les edats, inclou una àmplia gamma de temes: acció-aventura, romanç, esports, drama històric, comèdia, ciència-ficció-fantasia, misteri, terror, sexualitat, el món de les empreses i el comerç entre altres.

descarga-10

La Laia guanya el primer Premi de Poesia del Col·legi

descarga (9)

Aquest poema el va fer la Laia, i va guanyar el primer premi a la millor poesia en un concurs que van fer el seu col·legi.
Jo l’escric igual que el va escriure ella, i també amb el mateix tipus de lletra.
Moltes felicitats, Laia!

L’AMOR NO ES POT EXPLICAR,
PERÓ SI, EL PODEM DEMOSTRAR
PODEM DEMOSTRAR-LO ALS PARES
GERMANS I FAMILIA
TAMBÈ EL PODEM DEMOSTRAR
ALS COMPANYS I AMICS
I TAMBÈ, QUAN SIGUEM MÈS GRANS
EL PODEM DEDICAR
A UN NOI, QUE ENS ESTIMA…
TEMA: L’AMOR
AUTORA: LAIA LAGRAN

—És un poema preciós. Tens tota la raó, l’amor que sentim per una persona no es pot explicar, però sí que es pot demostrar amb totes les coses que fem. Recordes que la Tina et va posar alguns exemples, doncs  penso que tu ja els compleixes fa molt de temps.

Enhorabona, Laia!

El dijous a la Biblioteca de Balsareny (I)

descarga (4)

Hem fet tantes coses aquest dijous que de debò no s’ho creuria ningú. El principi tenia intenció de començar fet unes quantes preguntes del llibre que ja vam acabar abans de vacances. El fantasma de Canterville

Bé, si voleu, avui podríem començarem per jugar amb un joc que l’hem preparat entre l’Anna i jo.

És llarg i divertit, el vam fer amb molta estima, i pensant en tot moment que a vosaltres  us agradaria força.
Abans de començar el joc estic segur que voldreu veure el blog i comentar els poemes que he posat. Per vosaltres dues i les pintures dels pintors catalans per la Gemma.
I vosaltres que heu fet tots aquests dies?
— Josep, jo n’he fet moltes de poesies aquests dies. I també n’he fet una per a tu. Té!
Però primer te’n recitaré un que vaig fer, i amb ell vaig guanyar el primer premi en un concurs a l’escola.
Moltes felicitats, Laia, és precios si me’l deixes, jo el poso al blog que tant t’agrada, vols?
— Si!
— I aquest l’he fet per tu, Josep, té!

                             Dos claveles en el agua no se pueden marchitar,
                             Dos amigos que se quieren, no se pueden olvidar.
 LAIA.

— Moltes gràcies Laia, t’ho agraeixo molt, ets fantàstica. El guardaré per sempre.
Vaig posar la poesia Elionor, i si us ve de gust, la llegirem i comentarem una mica, entre tots, entre vosaltres, la Tina, l’Anna i jo, d’acord?

—A vosaltres us va sorprendre que una nena amb 14 anys i poques hores ja treballés, i la nena quan era mare i tenia una nena, quant tenia 14 anys i poques hores ja treballava com ara l’Elionor. Tot ha canviat i vosaltres estudieu. I no deixeu de fer-ho mai.
—Quan us sembla comencem el joc, que encara l’hem d’explicar…
—Farem de turistes pels llocs i amb els personatges més representatius i emblemàtics de Londres.Buckingham_Palace

Palau de Buckingham

Podrem visitar el Museu Britànic, la Torre de Londres, una visita pel riu Tàmesi
— Tot això de manera divertida i entretinguda, Hi ha  secrets que s’amaguen en cadascuna de les pàgines. Personatges com Sherlock Holmes, Chaplin, Shakespeare, la Reina, l’osset Teddy, i altres … i molts detalls en cada il·lustració. Farem servir uns mapes per saber on ens trobem, i posarem vídeos quan descobriu un personatge.
Cadascú de vosaltres o amb ajuda, descobrireu les coses, són il·lustracions i dibuixos de persones, animals i coses que no passaran desapercebudes als vostres ulls.
De cada personatge explicarem i escriurem qui era i que va fer.
Què us sembla? Si?, doncs som-hi!

Tot el meu agraïment a Ramon Carreté que ha corregit el text, i també a la Biblioteca de Balsareny i AMPANS, per la seva col·laboració. Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.

 

El dijous a la Biblioteca de Balsareny (II)

images (14)

Cadascú de vosaltres ha triat un personatge. Qui vol començar?
Molt bé, tu comences!
—Quin personatge tens?, el Guàrdia de Granaders, oi?, doncs has de buscar-lo per tot arreu, fins que vegis que alguna cosa fa malament.

—Molt bé, està per tot arreu, sempre fa una cosa o una altre, però malament només una, distret tira a terra un bust molt valuós. Ho has encertat

—Ara us explico què són els  Guàrdies Granaders

Els “Foot Guards” britànics són famosos per les seves casaques vermelles, els seus barrets alts, de pell d’ós i el seu caràcter impertorbable.

Aquesta última característica era parodiada en el gag de la sèrie “Mr. Bean”, però jo us pregunto si s’ajusta això a la realitat o no?
Per descomptat, tot depèn del lloc en el qual estiguin fent guàrdia. Un exemple és que podeu veure als membres del Batalló de Guàrdies Granaders (es distingeix la seva unitat per la ploma blanca al barret) al Castell de Windsor, que es deixa fer fotos amb els turistes com si res.

—La Laia va dir: “semblen soldats de plom, oi?

—Sssssshhhh, voleu que us expliqui un conte? —va dir l’Anna.

descarga (5)

EL Soldadet de plom de Hans Christian Andersen

Hi havia una vegada un jogueter que va fabricar un exèrcit de soldats de plom, molt drets i elegants. Cadascun portava un fusell a l’espatlla i una jaqueta vermella. Al jogueter no li va arribar el plom per fer l’últim soldadet i el va haver de deixar sense una cama. Ben aviat, els soldadets es trobaven en la vitrina d’una botiga de joguines. Un senyor els va comprar per regalar-los al seu fill, com a regal d’aniversari.

Quan el nen va obrir la caixa, en presència els seus germans, el soldadet sense cama li va cridar molt l’atenció. Davant de l’entrada, hi havia una preciosa ballarina de paper. Portava una faldilla rosada de tul i una banda blava sobre la que brillava un lluentó. La ballarina tenia els braços alçats i una cama aixecada cap enrere, de tal manera que no se l’arribava a veure. Era molt bonica!

– És la noia perfecte per a mi, -va pensar el soldadet de plom, convençut de que a la ballarina li faltava una cama com a ell. Aquella nit, quan ja tots a la casa se n’havien anat a dormir, les joguines van començar a divertir-se.

El trencanous feia tombarelles mentre la resta de joguines ballaven i corrien per totes bandes. Les úniques joguines que no es bellugaven eren el soldadet de plom i la bonica ballarina de paper. Immòbils, es miraven l’un a l’altre. De sobte, varen tocar les dotze de la nit. La tapa de la caixa de sorpreses es va obrir i va saltar un follet amb expressió malvada. – Tu què mires, soldat – va cridar. El soldadet va seguir amb la mirada fixa endavant.

-D’acord. Ja veuràs el que et passarà demà – va anunciar el follet. A l’endemà, el nen va jugar una estona amb el seu soldadet de plom i desprès el va posar a la vora de la finestra, que estava oberta. De sobte un cop de vent va fer caure el soldadet finestra avall.

– Puc baixar a buscar el meu soldadet?- va preguntar el nen a la minyona. Però ella s’hi va negar, perquè plovia molt. A fora, uns nens del carrer jugaven sota la pluja. Varen ser ells els que van trobar el soldadet de plom boca terrosa.

– Fem-li un vaixell de paper! – va cridar un dels nens. El nois varen fer un vaixell amb un diari vell, van posar-hi el soldadet i el van posar a navegar. El soldadet es mantenia eixerit mentre el vaixell de paper es deixava endur pel corrent. Aviat es ficà en una claveguera i per allà va seguir navegant.

El vaixell es va anar mullant i poc a poc el soldadet es va anar enfonsant, quan de sobte un peix molt gran se’l va menjar. El peix, amb el soldadet a l’estomac, va nedar per tot el canal fins arribar al mar…

– Crec que no tornaré a veure mai més la ballarina, -va sospirar amb tristesa. D’altra banda, la sort va voler que uns pescadors passessin per allà i atrapessin el peix amb la seva xarxa. Poc temps després, el peix fresc ja estava al mercat, just on feia les compres la criada de la casa del nen. La criada es va decidir a comprar el peix més gros: el que tenia el soldadet de plom dins. A l’hora de preparar el sopar, va agafar el ganivet i va començar a preparar el peix per ficar-lo al forn i de cop de dintre la panxa va sortir el soldadet:

– És el soldadet que se li va caure al nen per la finestra! – va exclamar. El nen es va posar molt feliç quan va saber que el seu soldadet de plom havia aparegut. El soldadet es va trobar amb la seva estimada ballarina. Hagués plorat d’emoció si hagués tingut llàgrimes, però es va limitar a mirar-la. Ella el mirava també. De sobte, el germà del nen va agafar el soldadet de plom dient: – Aquest soldat no serveix per a res. Nomes té una cama. A més, fa pudor a peix. El noi va llençar el soldadet de plom al foc de la xemeneia. El soldadet va caure de peu enmig de les flames.

Els colors del seu uniforme desapareixien a mesura que es desfeia. De sobte, una ràfega de vent va arrencar la ballarina de sobre la lleixa i la va portar com una au de paper fins el foc, al costat del soldadet de plom. Una flamarada la va consumir en un segon. A l’endemà enmig de les cendres el nen va trobar un tros de plom en forma de cor. Al costat, negre com el carbó, estava la cinta de la ballarina.

images (15)

I de sobte molts aplaudiments!!!.

Tot el meu agraïment a Ramon Carreté que ha corregit el text, i també a la Biblioteca de Balsareny i AMPANS, per la seva col·laboració. Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.

 

El dijous a la Biblioteca de Balsareny (III)

 

maxresdefault

Ara et toca a tu buscar en el llibre el personatge que t’ha tocat. En Charlot, molt bé, doncs segueix-lo plana a plana i veurem que li passa.
Molt bé! Que un nen li pren el barret. I fixat que aquest mateix nen pren el barret de tothom, fins i tot a….A qui?

CHARLES CHAPLIN

Crec que és el còmic més popular del cine, i un dels artistes més genials de tota la història del Setè Art. Va ser al creador del mític “Charlot” en el que hi conflueixen tots els sentiments derivats d’una mirada social, crítica i poètica. Va néixer a Londres (Anglaterra) el 16 d’abril de 1889.

El seu pare Charles va morir a causa del consum de begudes alcohòliques, i la seva mare va estar internada en un sanatori psiquiàtric.
Després de perdre als seus pares, ell i el seu germà no van deixar d’anar d’un orfenat a un altre, coneixen la solitud i la misèria a fons. Crec que aquest va ser el motiu de reflectir tot això en les seves pel·lícules. La gran majoria eren obres magistrals.
Charles Chaplin va ser anomenat Sir el 1975, va viure a Suïssa, i va morir a la ciutat de Ginebra el 25 de desembre de 1977. Tenia 88 anys.

Doncs com aquests ho farem amb tots els personatges que puguem, Què us sembla?

descarga (7)

ROBIN HOOD

En Robin Hood lluita contra el príncep Joan, un tirà que vol prendre el tron al rei d’Anglaterra, anomenat Ricard Cor de Lleó. En Robin Hood, amb una bona colla de companys que viuen amagats al bosc, s’enfronten amb els soldats del tirà i ajuden el poble oprimit. Així comença la llegenda d’un home vestit de verd. Diuen que va viure al voltant del segle XIII. Hi ha un poema de William Langland’s escrit en 1377 que ho esmenta, així com ressenyes històriques que el situarien entre 1190 i 1307. La primera narració completa basada en les seves llegendes data de 1400. Però un altre misteri és on va viure , hi ha dos comtats que es disputen aquest privilegi: Notthingham (bosc de Sherwood) o Yorkshire (bosc de Barnsdale). En aquella època el bosc era vist com un lloc perillós i no s’endinsaven en ell si no era en grups nombrosos. El lloc perfecte per a un malfactor.

Pot ser que tot això sigui una llegenda, però el rei Eduard II realment va estar a Nottingham al novembre de 1323 i el relat de la seva trobada amb Robin és coherent amb el que se sap de la seva personalitat.
Robin Hood sembla que va morir traït pel prior de Kirklees a mans de Sir Roger de Doncaster, allà està la seva possible tomba i una làpida medieval en la qual es pot llegir: “Aquí descansa Robin Hood” . En 1225 existeixen les primeres ressenyes escrites que es refereixen a “Robert Hod” com un bandit fugitiu, arrendatari de l’arquebisbat de York, en 1227 se li cita com “Hobbehod”. Una altra ressenya interessant data de 1850 en un document es descriu a un guardabosc Robert Hood, fill d’Adam Hood, nascut a 1280 que va viure i es va casar amb Matilda a Wakefield de Yorkshire.

 

   William Shakespeare

“Donde mueren las palabras nace la música.

“El tiempo es muy lento para los que esperan, muy rápido para los que temen, muy largo para los que sufren, muy corto para los que gozan; pero para quienes aman, el tiempo es eternidad.”

L’home que va escriure aquestes lletres era William Shakespeare, fou un dramaturg, poeta i actor anglès, considerat un dels més grans de la literatura universal. Aquí el podeu trobar molt fàcilment entre totes les persones, animals i coses. És qui més llibres porta, el que més llibres  li cauen, però sempre té una nena o un nen que està al seu costat i li dóna el llibre, o se’l mira, o l’escolta…
La “New Encyclopaedia Britannica” assenyala que “molts el consideren el dramaturg més gran de tots els temps. Les seves obres es representen més vegades i en major nombre de nacions que les de qualsevol altre escriptor”. Aquest any és commemore el IV Centanari. De Shakespeare podríem estar hores parlant d’ell. Pregunteu si voleu…

 

descarga (8)

SHERLOCK HOLMES

“Elemental querido Watson”
A qui no li agraden les aventures del cèlebre llogater de 221B de Baker Street. G
Hi ha alguns personatges de la literatura que la fama és més gran que la del seu autor. Aquest és el cas de Peter Pan o de Sherlock Holmes. Tot el món coneix al famós detectiu creat a principis del segle XX per Sir Arthur Conan Doyle. El que és més curiós de la creació d’aquest personatge és la relació que tenen entre ell i el seu creador.
Hi ha personatges reals que salten al món de la llegenda i de la ficció, però Holmes i Doyle són la representació del cas contrari. És la ficció la que es presenta com a real i Sherlock torna a la vida malgrat els desitjos del seu creador.

Tot el meu agraïment a Ramon Carreté que ha corregit el text, i també a la Biblioteca de Balsareny i AMPANS, per la seva col·laboració. Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.

 

EL FANTASMA DE CANTERVILLE, d’Oscar Wilde (II)

Ja tornem a estar junts després d’uns dies de merescudes vacances (que malament que queda aquesta frase, és molt recurrent, oi que si?) però crec que és ben bé la més encertada. L’últim dia i ahir mateix en parlàvem quan ja estaven a punt d’acabar la novel·la ens vam cansar tots una mica —feia calor i estàvem cansats—, i l’amic Om va d’haver de llegir totes les planes que faltaven per acabar.

Normalment el que ens agrada fer mestre llegim, és aturar-nos de tant en tant, i preguntem què us agrada, què us sembla el que passa i perquè, que faríeu vosaltres si fóssiu en el lloc del personatge, en fi, coses que passen a la novel·la però que també passa a vegades en la vida normal que portem. Aquest cop no ha pogut ser. No hem fet cap pregunta perquè éreu vosaltres que ús les fèieu uns als altres.

Així doncs jo deixaré aquí tot el que tenia preparat, i si en qualsevol moment ho voleu consultar, aquí ho trobareu.

Gràcies per tot.
Una abraçada.

 12880e4d084b1cd4478a20414ea0405c

EL FANTASMA DE CANTERVILLE, d’Oscar Wilde

  La família Otis arriba a Canterville

  1. D’on era el Sr. Otis?
  2.  Per què va anar a Anglaterra?
  3.  Per què va emmalaltir Lady Canterville?
  4.  Com defineix Amèrica, el Sr. Otis?
  5.  Com era la família del Sr. Otis?

La Sra. Otis és molt maca (SI o NO)

El fill gran és alt (SI o NO)

La Virgínia és dolça (SI o NO)

Els bessons és sorollosos (SI O NO)

   Apareix Lord Simon de Canterville

  1.  Quan, la família Otis, va començar a interessar-se pel fantasma?
  2. Com era l’home vell que va aparèixer al mig del passadís?

Tenia… (els ulls vermells com el foc) SI o NO

Portava…( una llarga cabellera grisa i despentinada) SI o NO

Vestia… … (una roba passada de moda, bruta i esquinçada) SI o NO

Li penjaven… (unes cadenes de ferro pesants dels canells i dels turmells) SI o NO

  1.  Per què el Sr. Otis va oferir oli lubrificant a l’home vell?
  2. Què li van llançar els nens?
  3. Quin dels casos en què havia intervingut el fantasma t’ha fet més por? I més gràcia? Per què?
  4.  Per què el fantasma se sentia burlat per la família americana?

Un altre fantasma!

1 La taca de la biblioteca sempre era del mateix color? Com era?

2  Qui es posava trista en tornar a veure la taca?

3  Amb quina nova forma es presenta el fantasma? Per què?

4  Què li succeeix al fantasma amb la seva nova indumentària? Com reacciona la família Otis?

5  Què va oferir la Sra. Otis al fantasma? Per què?

 

  Tots contra el fantasma

  1. El fantasma de Canterville va prendre una decisió respecte de la taca. Quina? Per què?
  2. Quina era la feina del fantasma?
  3.  Com s’ho va fer el fantasma per no fer soroll amb les cadenes?
  4.  Com es va refredar el fantasma?
  5.  Explica la darrera broma que la família Otis gasta al fantasma.

Virgínia es compadeix del fantasma

  1. Per què li va fer tanta pena el fantasma, a Virgínia?
  2.  Què demana Virgínia al fantasma?
  3. Per què Lord Simon va matar la seva dona? Creus que actualment es podria donar un motiu semblant?
  4.  Amb quins tres adjectius Lord Simon defineix la família Otis?
  5.  Amb quins tres adjectius la definiries tu? Per què?

Lord Simon de Canterville pot reposar

  1.  Què va explicar i fer Virgínia quan es va retrobar amb la família?
  2.  Quin era el secret de la mort de Simon de Canterville?
  3.  On van enterrar Sir Simon de Canterville?
  4.  Què va ocórrer amb la capsa de les joies? Qui se la va quedar?
  5.  T’agrada el final del llibre? És un final _____________

  Coneixes altres històries de fantasmes? Explica-les.

 

 6a015433133b8b970c017ee6eef257970d-550wi

 

RESPOSTES.  La família Otis arriba a Canterville

  1. D’on era el Sr. Otis? Dels Estats Units d’Amèrica.
  2. Per què va anar a Anglaterra? Per comprar el castell de Canterville i quedar-s’hi a viure.
  3. Per què va emmalaltir Lady Canterville? Perquè un esquelet li va donar uns copets a l’espatlla i es va endur un ensurt molt gros.
  4. Com defineix Amèrica, el Sr. Otis? Com un país modern on s’hi pot comprar de tot, excepte fantasmes.

Com era la família del senyor Otis?  Com eren?

La Sra. Otis Molt maca Saludable Forta Amb una gran vitalitat

El fill gran Atractiu Alt Ros Ballava molt bé

La Virgínia Esvelta Menuda Mirada ingènua i dolça Muntava molt bé a cavall

Els bessons Entremaliats Riallers Sorollosos Semblaven feliços

 Apareix Lord Simon de Canterville

  1.  Quan, la família Otis, va començar a interessar-se pel fantasma? Quan va veure que la taca tornava a aparèixer després de netejar-la.
  2.  Com era l’home vell que va aparèixer al mig del passadís?

Tenia… els ulls vermells com el foc

Portava… una llarga cabellera grisa i despentinada

Vestia… una roba passada de moda, bruta i esquinçada

Li penjaven… unes cadenes de ferro pesants dels canells i dels turmells

  1.  Per què el Sr. Otis va oferir oli lubrificant a l’home vell? Perquè se’l posés a les cadenes rovellades i no fes tant soroll.
  2. Què li van llançar els nens? Un gran coixí.
  3.  Quin dels casos en què havia intervingut el fantasma t’ha fet més por? I més gràcia? Per què? ……………………
  4.  Per què el fantasma se sentia burlat per la família americana? Perquè no li tenien por i li havien faltat al respecte.

 Un altre fantasma!

  1. La taca de la biblioteca sempre era del mateix color? Com era? Canviava de color. Uns dies era d’un color vermell fosc, d’altres d’un vermell més clar i fins i tot verd lluent.
  2. Qui es posava trista en tornar a veure la taca? La petita Virgínia.
  3.  Amb quina nova forma es presenta el fantasma? Per què? Vestit amb una armadura. Perquè volia espantar-los.
  4. Què li succeeix al fantasma amb la seva nova indumentària? Com reacciona la família Otis? Cau a terra i fa/provoca un gran soroll/terrabastall. La família Otis fa un bot al llit i els homes van baixar corrents, però van tornar a burlar-se’n.
  5.  Què va oferir la Sra. Otis al fantasma? Per què? Un xarop especial per a la panxa, en sentir el seu riure diabòlic, perquè li va semblar que es trobava malament i que podia patir una indigestió.

Tots contra el fantasma

  1. El fantasma de Canterville va prendre una decisió respecte de la taca. Quina? Per què? Va decidir que no tornaria a posar la taca de sang al terra de la biblioteca. Va pensar que si la família no la volia veure no se la mereixia.
  2.  Quina era la feina del fantasma? Aparèixer al corredor una vegada per setmana i fer crits a través del finestral el primer i el tercer divendres de cada mes.
  3.  Com s’ho va fer el fantasma per no fer soroll amb les cadenes? Posant-los l’oli que li havia donat el Sr. Otis.
  4. Com es va refredar el fantasma? Intentant espantar els bessons va obrir la porta de la seva habitació i de cop i volta li va caure una galleda d’aigua freda al damunt que el va deixar xop de cap a peus.
  5.  Explica la darrera broma que la família Otis gasta al fantasma. Quan es dirigia a la biblioteca vestit de Jonàs el desenterrador, els bessons van sortir de la foscor del corredor i se li van llençar al damunt mentre agitaven els braços com uns bojos i li cridaven a l’orella. En fugir el fantasma cap a l’escala, Washington Otis l’esperava amb una gran regadora.

Virgínia es compadeix del fantasma

  1. Per què li va fer tanta pena el fantasma, a Virgínia? Perquè el va veure molt abatut.
  2. Què demana Virgínia al fantasma? Que es porti bé i no intenti espantarlos.
  3. Per què Lord Simon va matar la seva dona? Creus que actualment es podria donar un motiu semblant? Ell diu que la va matar perquè era insuportable, no sabia planxar i era una cuinera pèssima.
  4. Amb quins tres adjectius Lord Simon defineix la família Otis? Horrible, vulgar i agressiva.
  5. Amb quins tres adjectius la definiries tu? Per què? …

  Lord Simon de Canterville pot reposar

  1. Què va explicar i fer Virgínia quan es va retrobar amb la família? Que havia estat amb el fantasma i que ara ja era mort. També va explicar que estava molt penedit de tot el que havia fet i que li havia donat una capsa de joies.
  2. Quin era el secret de la mort de Simon de Canterville? Que l’havien deixat morir en una habitació encadenat a la paret, mort de gana i de set.
  3. On van enterrar Sir Simon de Canterville? Al jardí dels Morts, on ell volia estar.
  4.  Què va ocórrer amb la capsa de les joies? Qui se la va quedar? El Sr. Otis la va oferir a Lord Canterville, però aquest va contestar que se l’havia de quedar la Virgínia pel fet d’haver estat una amiga meravellosa d’un membre de la seva família, així que se les quedà Virgínia.

  T’agrada el final del llibre? És un final………………….

images (12)

Oscar Wilde

Tot el meu agraïment a Ramon Carreté que ha corregit el text, i també a la Biblioteca de Balsareny i AMPANS, per la seva col·laboració. Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.