50 Cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell

visor03

 

images

1er dissabte de juliol

Per a tots vosaltres va dedicada a aquesta nit màgica d’Havaneres.
Que les gaudiu!

Quines fotos més maques, oi?

Si us ve de gust fem una cosa, tanquem els ulls, hem de comptar fins a 10  i en obrir-los ens trobarem davant d’un dels pocs pobles de la Costa Brava que encara conserva l’encant que es respirava als pobles de la zona abans que arribés el turisme de masses, amb carrers estrets, cases amb coberta inclinada de teula i alguns habitatges tradicionals de pescadors de dues plantes. Som a Calella de Palafrugell.
Aquest dissabte que ve com cada any, hi ha la Cantada d’Havaneres. A vosaltres,  us agraden? A mi sí.                                                                                                                                              —Voleu vindre amb mi?                                                                                                                                 —Doncs som-hi!

visor01

Com és tradicional, durant l’actuació es farà cremat i es vendran cuques de llum per als moments més destacats, especialment per quan els grups s’uneixen per cantar El meu Avi, la Bella Lola i els Segadors.
M’agradaria que escoltéssiu “Vestida de nit”. Confesso que el que em fascina més de la cançó és que a pesar   que no hi entenc gaire de música, però  trobo que la lletra és pura poesia, pura essència la veu, preciós l’acompanyament.
Les altres cançons ja les coneixeu de sobres, oi?

visor04

VESTIDA DE NIT

Pinto les notes d’una havanera
blava com l’aigua d’un mar antic.
Blanca d’escuma, dolça com l’aire,
gris de gavines, daurada d’imatges,
vestida de nit.

Miro el paisatge, cerco paraules,
que omplin els versos sense neguit.
Els pins m’abracen, sento com callen,
el vent s’emporta tot l’horitzó.

Si pogués fer-me escata
i amargar-me a la platja
per sentir sons i tardes del passat,
d’aquest món d’enyorança,
amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom

Si pogués enfilar-me a l’onada més alta
i guarnir de palmeres el record,
escampant amb canyella totes les cales
i amb petxines fer-los un bressol.

Els vells em parlen plens de tendresa,
d’hores viscudes amb emoció.
Joves encara, forts i valents,
prínceps de xarxa, herois de tempesta,
amics del bon temps.

Els ulls inventen noves històries,
vaixells que tornen d’un lloc de sol.
Porten tonades enamorades.
Dones i pàtria, veles i flors.

Si pogués fer-me escata
i amargar-me a la platja
per sentir sons i tardes del passat,
d’aquest món d’enyorança,
amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom

Si pogués enfilar-me a l’onada més alta
i guarnir de palmeres el record,
escampant amb canyella totes les cales
i amb petxines fer-los un bressol.

I amb petxines fer-los un bressol.

 

HavaneresdeCalella8

 

   

EL MEU AVI

El meu avi se’n va anar a Cuba
a bordo del “Català”
el millor vaixell de guerra
de la flota d’ultramar.
El timoner i el nostramo
i catorze mariners
eren nascuts a Calella de Palafrugell.

Quan el “Català” sortia a la mar
els nois de Calella
feien un cremat
mans a la guitarra
solien cantar: Visca Catalunya! Visca el “Català”!

Arribaren temps de guerres
de perfídies i traïcions
i en el mar de les Antilles
retronaren els canons.
I els mariners de Calella
i el meu avi enmig de tots-
varen morir a coberta, al peu del canó.

Quan el “Català” sortia a la mar
cridava el meu avi:
Apa, nois, que és tard!
però els valents de bordo
no varen tornar, tingueren la culpa els americans

h11

 

Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives . Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Wiquipèdia.

Anuncis

Endevinalles.

Safata d'entrada - Xavier Pujol G

Hola Mercè. Vas demanar-me unes endevinalles.  Espero que siguin del teu gust.
Bon estiu.

Bé, com van els cursets d’estiu que esteu fent a l’aire lliure?, Molt bé, oi?
Així m’agrada, res de passar calor!
Doncs mira, jo estic aquí tractant de fer memòria de les endevinalles que em vas demanar.
I si vols que et digui la veritat no n’he trobat massa, només unes dotze o catorze.

Preparada?
Som-hi!
1a  Quina és la planta que no és planta i un gran fruit aguanta?
2a  Una cosa sense os / i que talla molt gros.
3a  Una barraqueta / plena de soquetes, / que no són verdes ni seques / ni bones per cremar.
4a  M’escurço, m’allargo, / m’eixamplo, m’estrenyo. / Créixer cada dia, ho acostumo a fer, / no sóc cap persona, ni tampoc cap bèstia, / ni sóc cap objecte: vejam, què puc ser?
5a  Una noia molt enjoiada i carregada de paquets, ensopega i cau al mig del carrer. Immediatament un jove galant l’ajuda a aixecar-se i a recollir tot el que li havia caigut mentre li diu: Em sembla que ha perdut alguna cosa! Ella repassa el que portava sense trobar a faltar res, malgrat això el noi insisteix. Aquesta insistència fa dubtar la noia però, atabalada per la situació, no acaba d’identificar el que ha perdut. Pots ajudar-la?

6a  Som dos germanets, / sempre junts anem. / I, encara que nois, / amb nines juguem.
7a  Deu arbres arrenglerats / i de roques coronats.
8a  Una pregunta vull fer, / veiem qui em contestarà: / a les mans que és el que es té / quan es menja bacallà?
9a  És petit, petit, no té cap moneda i diu que sempre és ric, ric.
10a  En les mans em porten / i també en els peus. / rumia una estona / si encara no em veus.
11a   Sé donar un plaer tan grat i causo tant sentiment que faig patir de content del malestar que he donat.
12a  Sóc tan petit, tan petit, / que no se’m veu la figura; / porto grans «malalties» / i mato aquell que no es cura.
13a  Quan és gros / és més petit. / Quan és petit / és més gros.
14a  El qui no en té és mala gent. / El qui el té bo és un sant. / Mai es veu. Tothom el sent. / Qui fa versos en fa esment, / i gràcies a ell anem tirant.
15a  Un forn, dos fumerals, / damunt dels fumerals dos nius, / dintre de cada niu un ou, / dalt de tot hi ha un terrat, / amb senyorets i senyoretes que s’hi passegen.
16a  Un prat nuat que els cavallers s’hi passegen.
17a  Pel desert corre la brama / que no se sap treure el pijama.
18a  Com que sóc de pares morenos, / jo morena sóc també / i per més estrany que sembli / per fer-me m’has de desfer.

Solucions a sota

Si les veus molt complicades no t’hi amoïnis, sempre hi ha recursos per Internet per buscar-ne més. Vols buscar-ne?
A veure si t’agraden aquests llocs:
http://www.edu365.cat/infantil/endevinalles/nivell4.htm
http://www.xtec.cat/~aperafit/p/endevina/inici.htm
http://www.jverdaguer.org/jsmedia/005eficas/endevina.html

Solucions.
1a la planta del peu
2a la llengua
3a La boca.
4a L’ombra
5a l’equilibri
6a els ulls
7a els dits.
8a els dits, però jo també diria: “la forquilla”
9a el grill
10a els penellons.
11a  Les pessigolles
12a un microbi,
13a el melic
14a el cor
15a el cap
16a el cap
17a la zebra,
18a xocolata

Ja veus que t’he deixat la bústia per si vols dir-me alguna cosa. També t’he deixat a sota d’aquesta entrada els poemes que em vas demanar. No vas dir-me el nom del poeta, per tant jo n’he posat uns d’una noia de Badalona, no és gaire coneguda (almenys per a mi) però m’agrada, penso que ho fa prou bé.
A reveure, i bon estiu!

Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives . Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Wiquipèdia

Poemes

 

Ep! Mercè.  Em vas demanar uns poemes i unes endevinalles. Endevina què hi falta.

Cabreres

Collsacabra

Camino

Camino pels carrers solitaris de la memòria,
intentant atrapar petjades esborrades.
El cafè de la nostàlgia convida els silencis
a dialogar amb les mirades.
Tan sols els records acompanyen
tertúlies en el cor atrapades.
Darrera els vidres la vida passa,
la tarda es torna grisa,
com la tristesa que m’embriaga.
Tanco els ulls i torno a caminar pels carrers de l’ànima.
Intento atrapar aquell aire
que em donava vida i ara em té oblidada.
La foscor de la nit engoleix les ombres
Pintant paisatges de foscúria.
Més no tinc por,
la claror de la lluna és l’única que m’acompanya

                                                                                                   Montse Cercós

Arbrelluna - Arnes - Xavier Pujol G

 

llum2

Quan tot penja d’un fil

Quan tot penja d’un fil
s’obre un camí desdibuixat
de fustes cruixint a cada pas..
Avanço fent equilibris
cap a un mar de calma,
turmentant els pensaments,
ofegant la vida
prement amb força el nus,
deixant-me sense alè.

Perquè res no és per sempre.

                                                                                                        Montse Cercós

llunaplena mar- Xavier Pujol G

Que paseu un bon estiu! (les mans).

Carme,  crec que és el que em vas demanar. Espero que sigui del teu gust.

Bon estiu!

_mg_1609dib0510

Fa molts anys vaig conèixer una noia extraordinària. Una gran persona. Es dedicava a la publicitat. És la Laura (em sap greu no recordar com es diu de cognom)

Quan hi havia una campanya per fer la publicitat d’algun producte, ella hi col·laborava. Un dia m’explicava que era model, però no una model de tot el cos, ni de vestits de moda sinó només de les mans.
És veritat, tenia unes mans perfectes per a les necessitats de comunicació que aquestes poden arribar a tenir i que tan ben estudiades tenen en el món de la publicitat.
La Laura m’explicava que a la celebrada campanya del iogurt Danone (la dels “Cossos Danone”) i on sortia la Cindy Crawford, en un moment determinat, l’estrella nord-americana obria la nevera per agafar-ne un iogurt… Doncs bé, les mans que, mitjançant un primer pla, l’espectador veia que agafaven aquell iogurt no eren les de l’estrella nord-americana, sinó les d’ella.

Javier_Arizabalo_ Mà-4
—I en fas molts?
—Sí: fa temps em van trucar per a un anunci de Schweppes. Un en què surt House. Bé, doncs House entra en un bar, s’acosta a la barra, demana una Schweppes i la cambrera la hi serveix; però quan l’angle es tanca sobre les mans que ho porten tot a la barra… aquestes són les meves mans.
L’espectador, d’una forma totalment inconscient, veu com es tracta, amb les mans, un producte, i el compra més si les mans són més maques.
La Laura continuava explicant-me que agraïa al destí haver-li atorgat unes mans tan perfectes, tan fines, delicades, precises, pàl·lides. Cobejades i molt cotitzades i, alhora, tan expressives, fins al punt de pensar que una bona manera de demostrar aquest agraïment seria la d’aprendre el llenguatge de les mans que utilitzen els sordmuts.

—El vaig estudiar i, quan en vaig tenir un bon domini, vaig anar a una parròquia de Barcelona, a la parròquia de Santa Teresa del Nen Jesús on cada dissabte se celebrava una missa per a fidels que no hi sentien. I vaig oferir-me com a voluntària per llegir les lectures. Allà s’hi celebrava l’única Eucaristia diferent. I a vegades, quan el rector fallava… Perquè el més maco que tenia aquesta missa és que, és clar, el rector també feia servir el llenguatge de signes, i anava traduint mentre parlava, de manera que els sords s’assabentaven de tot. Bé, doncs quan el rector falla i el reemplaça un altre, jo vaig i tradueixo tota la missa. En general… en general el voluntariat m’aporta… com dir-ho: sensibilitat. Humanitat.

Javier_Arizabalo_ Mà-1
—I fas alguna cosa més, Laura?
—Doncs sí. Els diumenges al matí vaig al Cottolengo. A ajudar. Això dels dissabtes és per vocació, diguem, perquè m’agrada comunicar-me amb les meves mans, però els diumenges és… bé, per gratificació. És la meva manera de donar les gràcies pel que tinc, per com he nascut. A mi em paguen molts diners per tenir aquestes mans, i sóc conscient de la sort que tinc, i aquesta és la meva manera personal d’agrair-ho.
—[duia guants]—
—I fas servir guants per a tot?
—Per a tot no, vaig amb molt de compte quan manipulo coses… De fet, tinc estris per obrir de tot. No exagero si et dic que tot el dia, permanentment, sóc conscient de les meves mans. Tingues en compte que si a mi se’m trenca una ungla no treballo. És així de senzill

Javier_Arizabalo_ Mà-2

És indubtable que les mans han tingut un paper fonamental en l’evolució de l’home, ja que és gràcies a elles que aquest va poder polir les pedres per a utilitzar-les com a instrument de caça per a la seva subsistència, gràcies a elles es va poder crear la paraula escrita, i és gràcies a elles que els cirurgians poden utilitzar el bisturí o podem gaudir del so, posem per cas, d’un piano.
La paraula és utilitzada en nombroses locucions per determinar actituds, comportaments, situacions… Diem, per exemple, que els malgastadors tenen la mà foradada; quan necessitem ajut demanem que ens donin un cop de mà; tenir les mans brutes o les mans netes no sempre té a veure amb la higiene…, i així podríem estar-nos una bona estona pensant expressions on intervé la paraula mà, però ho deixarem aquí mateix perquè no era d’això del que, des d’un bon principi, volia parlar en aquest post.
No;  tot plegat ha anat sorgint perquè volia parlar d’unes mans, unes mans que, malgrat ser en realitat les veritables protagonistes d’aquest post, m’ha fet gràcia que hi passessin un pèl desapercebudes. Em refereixo a les mans que figuren a les imatges amb què s’ha il·lustrat
el post.

Ara li demanaré a l’Anna una cosa: Si us plau,  fes clic aqui  i vosaltres observeu amb molta atenció…, perquè s’ha de ser un gran observador si a primer cop d’ull s’endevina que no són pas els retrats d’unes mans o d’un noi… Bé, en realitat sí que ho són, els retrats d’unes mans o d’un noi, però són uns retrats dibuixats i pintats a l’oli pel pintor hiperrealista basc Javier Arizabalo, de l’obra del qual, si us ve de gust, podeu veure en aquesta pàgina més imatges  i, veient-les, bé podrem dir que a l’hora de pintar mans, Javier Arizabalo hi té la mà trencada. 

_mg_1923mano0410

Que passeu un bon estiu!

 

Sol i gavines - Xavier Pujol G
la fotografia,  en Xavier Pujol

Tal com us vaig prometre quan vam acabar de llegir la història de la Laura i la Bettina, de la novel·la “Trampa de Foc” d’aquesta esplèndida col·lecció de llibres de “Lectura Fàcil“que tan bé ens van. Amb el llibre podem llegir, comentar, explicar… Ho podem fer tot. Qui recorda el que ens va dir un dia l’Anna?….

Avui començaré a explicar històries reals ocorregudes al llarg del temps, poesies,  literatura, música, astronomia, dibuix i pintura, matemàtiques, endevinalles…. Uf!, jo no en sé tant de tot!!!, més aviat en sé poc de qualsevol cosa, però bé, faré el que pugui, d’acord?

Intentaré fer el que em vau demanar.

I a més, fins i tot vaig sentir que l’Ignasi també volia alguna cosa nostra.

Doncs endavant! I vosaltres que tingueu un bon estiu!
Una abraçada!

 

 

Trampa de foc (V) de Núria Martí Constans (final)

triangle shirtwaist factory

Durant els dies següents tots els diaris de Nova York parlaven del foc de la fàbrica Triangle.
A la primera pàgina, els titulars deien:
“Mort i desesperació”
“Noies joves i treballadores moren en una trampa de foc”
Un dels diaris va publicar la llista de víctimes.
Encara hi havia 7 persones que no se sabia qui eren. Uns dies més tard, es va fer un enterrament multitudinari a aquelles 7 persones. Plovia a bots i barrals. Tot i així, els carrers estaven plens de gent.

La Laura i en Marc, agafats de la mà, caminaven a poc a poc sota el paraigua.

—Què diríeu, que només va plorar la Laura, o era un plor de mares, germans, amics, i un plor general de tot el món obrer?

—És clar que sí! Va ser la Laura, però també tot el món treballador.

Els periodistes van difondre la notícia tant com podien. Tothom volia saber qui era el culpable.

centenario-mujer-trabajadora1

El senyor King va explicar que havia sigut un accident.
I va dir que pagaria tres setmanes de sou a les famílies de les víctimes. Com si a vegades alguns diners ho poguessin solucionar tot.
Al cap d’unes setmanes la policia va anunciar que el senyor King podia ser el culpable de la mort de tantes persones.

Al cap d’un temps, un advocat ric i famós defensava el senyor King.
Un advocat no tan ric ni tan famós es va excusar.
Un home del jurat molt ben vestit es va aixecar.
A la sala tothom va fer silenci.
—Un moment, un moment! Imagineu que tots nosaltres som el jurat, i hem de decidir si el senyor King és culpable o és innocent.
Quants diem Sí, i quants diuen No?

Molt bé, ja està! Per a nosaltres, el senyor King és culpable. Ara seguim llegint i sabrem si aquell tribunal el va declarar innocent o culpable.

—Trobem el senyor King innocent —va dir l’home.
El senyor King somreia.
El públic es va posar dret. Tothom cridava. Molts tenien els punys tancats de la ràbia que sentien.
—Tots van morir per culpa teva! —va cridar la Laura al senyor King, assenyalant-lo amb el dit.
Ningú no l’escoltava.
El jutge i el jurat ja havien marxat.

—Què us sembla a vosaltres aquest judici?
—Penseu que, mentre la Laura demanava justícia, el senyor King ja estava buscant un altre local ben gran. Allà faria una fàbrica nova.
Ah!, ja no recordava de dir-vos que al senyor King només li van posar una multa de 20 dòlars.
—Què us sembla a vosaltres aquest judici?
La Laura feia una panxa tan grossa que li costava molt qualsevol cosa que fes. Dormir, seure…
Un matí va començar a tenir dolors de part. En Marc era al seu costat.
Van venir moltes veïnes que sabien què s’havia de fer.
Al llit, la Laura feia tanta força com podia. Va anar de pressa.

—Us heu adonat que va parir a casa seva? Es feia així, en aquell temps? Sabeu d’algú a les vostres famílies que en parlés, d’això?

Era una nena.
Tota suada i encara amb dolor, la Laura se la va mirar. En Marc els va fer un petó a totes dues.
—Es dirà…

—Qui sap com és dirà?
—Molt bé! Es dirà Bettina.
Aquests és el millor regal que li poden fer a la seva filla.

FINAL

Trampa de foc en àudiollibre

Escolta l’àudio:
Trampa de foc_pàgines 1 a 38
Trampa de foc_pàgines 39 a 68
Trampa de foc_pàgines 69 a 94

http://nuriamarticonstans.blogspot.com.es/2016/03/trampa-de-foc-en-audiollibre.html

57176203trianglememorial

Celebració del dia del centenari

 

Fotos de Nova York, ahir i  avui.

 

 

images (8)

 

 

 

 

Agraïments.

A l’autora Núria Martí Constans. Per aquest meravellós llibre. Gràcies a ell les persones que ho han llegit, comentat i escoltat, ho han passat molt bé amb totes les ensenyances que van apareixent contínuament.

Hem vist les fotos (totes elles originals, recollides d’internet)
També donar les gràcies a la Biblioteca per la seva col·laboració. I a la persona que  generosament ha corregit els textos.

Moltes gràcies a tots.

Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives . Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Wiquipèdia.

Trampa de foc (IV) de Núria Martí Constans (Massa taüts i tan pocs anys)!

543369331
foto d’internet

El dissabte 25 de març del 1911 a les 4 de la tarda, prop de l’hora abans de plegar, les portes de la fàbrica estaven tancades, incloses les sortides d’emergència. Mai ningú els havia explicat què fer en cas d’incendi; a més, tal com hem dit, només hi havia aigua en uns cubells i en el lavabo, i poca.

El foc va començar a cremar a la vuitena planta (encara avui se’n desconeix l’origen, els propietaris van dir que fortuït), però la gent va començar a pensar que va ser provocat com una venjança dels propietaris per les vagues que s’estaven duent a terme.

El cert és que els propietaris van fugir a temps pel terrat, mentre el foc es va començar a estendre per la resta de la fàbrica. La majoria de personal que treballava a la vuitena i desena planta de l’edifici va poder ser evacuat a temps. Però el personal de la novena no va rebre el senyal d’alarma amb prou antelació.  Hi va haver 146 morts; tot i que hi varen morir 17 homes, la majoria eren dones, a causa del gran nombre d’aquestes que hi treballaven. Tot i que en el judici no es va aconseguirdemostrar que els propietaris fossin conscients que les portes estiguessin tancades,  el senyor King va ser arrestat posteriorment per tenir les sortides de la fàbrica tancades durant les hores de feina, cosa que li va suposar una multa de 20 dòlars.

Sembla que el motiu de tancar aquestes portes era la por dels propietaris que les treballadores en traguessin les camises des de dintre.

mundoclay_com_1394220957_0_moda_fashion_noticias

Una cosa que no ens queda clara és si les portes s’obrien cap a fora o endins. Teniu raó, i això jo també ho he pensat després d’haver llegit uns articles oficials.” 

Les portes actualment, per llei, s’obren cap a fora, per seguretat.
Fixeu-vos en els cartells de color verd, que hi ha a les botigues, bars, hospitals… Estan col·locats al costat de la porta de sortida. Hi han d’estar més o menys a l’alçada de la vista.
(El que no sé és si en aquells temps i en aquella ciutat hi havia normes d’obrir i tancar les portes; normes obligatòries i iguals per a tothom.) Normes actuals.

Les noies empentaven les portes des de dins cap enfora; però molts homes d’altres plantes (unes altres fàbriques del mateix edifici) van trencar les baldes i empentaven cap endins.
La Bettina va ser molt valenta: senyalava els llocs per on podien escapar-se.
Els ascensors no funcionaven. Moltes noies s’havien tirat pel forat o s’havien volgut agafar als cables, però van caure.
—Cap a les finestres —va dir—, sense poder cridar gaire per culpa del fum. Va treure el cap per la finestra i feia senyals a la gent que miraven horroritzats.

330px-TriangleFireenginedescarga4e39a26c0fec07663a75ba0398ab79af
Els bombers arribaven en aquell moment. Estiraven les escales. Algunes noies amb el vestit en flames es tiraven des de les finestres al carrer. Les persones que baixaven per les escales d’emergència —ja sabeu que són aquelles de ferro,  que es despleguen, i estan situades per fora de l’edifici— només arribaven el segon pis. Les escales  d’emergència es van omplir de gent i es van trencar pel pes. (Les escales dels bombers, jo no sabia fins a quin pis arribaven, però el llibre que llegim diu que fins al sisè. Vull pensar que amb les mànegues va passar el mateix.)

(Al carrer hi havia molta gent, també perquè, com que era dissabte a la tarda, la gent sortia a passejar).
Tothom cridava que no es tiressin des de les finestres.
Ja veieu que els cotxes dels bombers eren tirats per cavalls; doncs bé, els treien les mantes i entre quatre homes volien agafar les noies al vol, però queien de tanta alçada que la manta es trencava.
També veieu a les fotos que les noies mortes omplien les voreres.
El senyor King sí que es va escapar, primer perquè tenia l’oficina en el pis de dalt, i després perquè ell sabia com pujar al terrat.
La porta feia uns minuts ja s’havia obert, i moltes noies sortien, i s’atropellaven…

La Laura i en Marc ja quasi eren al desè pis…

(Ara no recordo si la Laura li havia dit al Marc que estava embarassada)…

Qui ho sap?

—On és la Bettina, on és la Bettina? —cridava la Laura. No deixava de recordar-la, i plorava molt pensant en ella.
Tothom cridava molt!

ox28126174955721145912410_1352842094925_1047575316_31125395_3659493_n
L’edifici del costat era la Universitat de Nova York. Els dissabtes els alumnes i un professor feien classe. Quan van sentir l’enrenou, van posar unes escales de mà (d’aquestes de pintor, sabeu?) entre el terrat del Triangle i les seves finestres.

—La meva germana, la Bettina, qui l’ha vista? Auxili! Haig d’anar a buscar-la! —deia la Laura entre llàgrimes. Al final va caure a terra, sense deixar de pronunciar cada cop més fluixet en nom de la Bettina, amb la mirada perduda. En Marc la va agafar i van passar per l’escala de pintor. Els estudiants els ajudaven des de l’altra punta de l’escala. Tots els pisos amunt  ja eren de color vermell, de tantes flames.

Avui hem començat a llegir després de parlar, no sols el que va passar al Triangle, sinó de tots els llocs del món on passen coses semblants. 

—Si us sembla, deixem aquest tipus de comentaris per al final del llibre, perquè m’agradaria conèixer l’opinió de tots vosaltres. D’acord?

—Diu l’Anna que, si voleu, ella també llegirà una plana quan li toqui fer-ho, i jo també m’hi afegeixo, si us sembla bé. Així doncs, quan vulgueu podem començar. Recordeu els punts i les comes. També recordeu que el que avui llegirem és trist; però com diem sempre, a vegades les persones aprenem amb les desgràcies. És una història real, ja ho sabeu, però els personatges no ho són.

—Jo començo a fer apunts!

Triangle Shirtwaist Company Fire
25 Mar 1911, Manhattan, New York City, New York, USA — Triangle Shirtwaist Company Fire — Image by © Bettmann/CORBIS



Ens vam quedar l’altre dia quan els bombers ruixaven sense treva. Mullaven fins on podien, i procuraven que el foc no s’estengués. Les noies que havien saltat encaraeren al carrer. Els policies miraven si n’hi havia alguna de viva.
Quan els bombers hi van poder entrar era tot fosc, i encara sortia fum. Alguna noia estava sobre la màquina de cosir: la posaven en una llitera i la duien al carrer.
Les ambulàncies se les enduien al moll de Nova York.

002

Moll de Nova York.

—Per què al moll, i no a un hospital o alguna cosa semblant?
—Doncs perquè necessitaven molt d’espai.
—Quina impressió!
—Si, tens raó, devia fer molta impressió! Massa taüts i tan pocs anys!

Seguim?, a veure què passa amb la Laura… 
A la Laura li passava en aquells moments que buscava la seva germana, la Bettina.

Tenia l’esperança que no estaria entre els taüts. Va deixar de caminar

Per què va deixar de caminar?
—Molt bé, perquè creia que allà no hi era. Que podia ser en algun altre lloc.
—I quan va tornar a buscar-la entre els taüts?
—Va, t’ajudo: Quan els bombers van dir que hi havia pocs supervivents en el novè pis.

Sí, el pare duia la gorra avall perquè no es veiés que plorava.
—Quina pot ser la Bettina? Totes estan cremades! —Va dir la Laura.

Diapositiva3

La Laura al final va trobar la Bettina. La va conèixer perquè portava l’anell del casament de la seva mare, ja morta.
No semblava ella.
No era la noia que tots tenien al cap: simpàtica, viva, riallera, alegre…

Van tancar el taüt, i uns amics d’oncle Pietro van venir i se la van endur en un carro
i l’endemà van fer el funeral per enterrar la Bettina. Un carro de morts amb dos cavalls negres, i el taüt blanc, i unes flors de color lila.
Darrere, la Laura, en Marc, el pare i l’oncle Pietro.

Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives . Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Wiquipèdia.